«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 162 - Maig 2015

«Plou poc, però per al poc que plou, plou prou»

Temps era temps, el corcó que feia patir els botiguers catalans era la pluja que, com deia aquell, sempre plou sobre mullat. Els feia patir tant que, amb la sorna que catacteritza de sempre els catalans, es van inventar una de les dites més conegudes: «Carrers mullats... calaixos buits!», una dita que encara queda millor si s'escolta en llavis d'un botiguer o botiguera a la porta del seu establiment, mirant amunt i avall del carrer, i veient com els possibles clients passen de llarg.
Ara, que plou poc, però per al poc que plou, plou prou, el corcó dels pocs botiguers autòctons que queden no és que els carrers estiguin mullats i que els calaixos estiguin buits sinó que molts dels establiments considerats emblemàtics d'una ciutat i d'una cultura es vegin obligats a abaixar la persiana i passar el cadenat.
Aquest maig ha estat particularment procliu en tancaments sorpresa. En pocs dies, només a Barcelona, s'ha anunciat el tancament —sense cap probabilitat de reobertura i reubicació— de Vinçon, l'establiment inclassificable i singular pel que fa al disseny mobiliari i immobiliari de tota una època, a la part alta del Passeig de Gràcia, destacable per la seva façana amb el neó nítid, vermellós i de línia estilitzada, amb les sis lletres de la marca; també el de la llibreria La Formiga d'Or, antigament La Hormiga de Oro, situada a dues portes, entre el carrer del Duc (abans Duc de la Victòria, de trista memòria pels bombardejos d'Espartero sobre la ciutat de Barcelona) i la part baixa del Portal de l'Àngel, a tocar de la Catedral, l'espai comercial més cotitzat de la península Ibèrica i que, en qüestió de dies, tot fa pensar que caurà, com tants altres, en mans de la multimilionària Mango; a les poques hores de la caiguda de La Formiga d'Or, saltava la notícia de perill de tancament de la llibreria Casa Anita, dedicada a la literatura infantil i juvenil, amb activitats paral·leles, situada en un edifici del barri de Gràcia adquirit per una immobiliària que li vol rescindir el contracte i fer-la fora després d'haver desnonat el veïnat de tot l'edifici; i no havien passat gaires hores del SOS de Casa Anita que abaixava la persiana, també a Gràcia, i aquesta sí que per voluntat pròpia després de quatre anys, la llibreria Pequod Llibres; i finalment, coses de la ironia, l'establiment que ha penjat el cartell de liquidació per jubilació és la veteraníssima botiga El Ingenio, al carrer Ferran, un pou romàntic especialitzat des de fa anys i panys a la venda d'elements de broma, teatre, màgia, cap grossos, gegants i titelles, a més de màscares i artilugis fantasiosos de tota mena.
És una llarga llista que es pot anar completant amb establiments d'altres ciutats i acumulada en pocs dies que s'afegeix als establiments que han anat tancant en els últims mesos. Cada botiga que desapareix arrenca un tros de la memòria col·lectiva de més d'una generació i deixa una mica més orfes els passejants que, sense que els carrers estiguin mullats, per falta d'activisme solidari com a clientela, fan que els calaixos estiguin buits.
Ara, els nous establiments, els mateixos impersonals i clònics que es troben en qualsevol centre comercial de qualsevol ciutat mitjana o gran catalana o europea, desconeixen el corcó de la pluja que feia patir els botiguers avanpassats. Les màquines de fer diners funcionen amb els aparells telefònics que llegeixen les bandes magnètiques de les targetes i, si bé a vegades l'escassa humitat dels carrers, fan que les línies de comunicació se saturin o facin l'orni, no hi ha cap dependent o dependenta que s'estigui al llindar de la porta mirant passejar els clients amunt i avall. I és que si bé plou poc, però per al poc que plou, plou prou, l'únic perill que té la minsa pluja —cada vegada més escassa per mor del canvi climàtic— per a les cadenes multinacionals de roba i per a tota mena d'usuaris és que a la clientela, quan surt de la botiga al carrer, se li mullin les bosses de paper. I ja se sap que, amb el paper fet pastetes, la publicitat ambulant se'n va cap al cel on, en dies ennuvolats, acostuma a haver-hi cabretes... aquestes fràgils onades blanques fugaces com l'escuma.



Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |