«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 171 - Febrer 2016

¿Zara Home o Zara Dona?

No sou ni els primers ni els últims que quan passegeu per algun centre comercial i llegiu l'enunciat «ZARA HOME» penseu inconscientment que en aquell establiment de la coneguda cadena hi venen roba per a homes i, espontàniement, la vostra ment busca un establiment de la mateixa cadena al voltant que vengui roba per a dones i digui, esclar, «ZARA DONA». L'anècdota i l'acudit d'anar per casa, que té conseqüències lingüístiques, ve a tomb perquè costa d'assimilar, en una primera lectura del cartell anunciador, que es tracta de «material per a la llar» —en anglocatalà, esclar!— i, encara ve més a tomb arran del corrent lingüísticofeminista que veu masclisme fins i tot al cafè i llet, malgrat que cafè sigui el mascle i la llet la femella. Més paritat a l'hora de remenar «el» sucre o «la» sacarina, impossible!
Recentment, amb motiu de les celebracions del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, la Biblioteca Horta-Can Mariner ha organitzat un homenatge a les dones víctimes de la violència masclista amb l'enunciat: «Donanatge del Consell de Dones...» tal com es pot veure en la imatge inclosa en aquesta circular. I si el que intentaven els o les promotores de l'acte era sobtar el lector, ho han aconseguit, fins al punt que, remogut com està el patí de la llengua, les xarxes n'han anat plenes del tal «donanatge» i, més que fer fortuna, ha provocat reaccions de tota mena mentre als savis «llenguaferits» de l'Institut d'Estudis Catalans els devien xiular les orelles.
Un dels articles més sucosos sobre el tema resumeix allò que aquí no es podria dir més clar i femení. Es tracta de la reflexió que amb el títol "Sobre el «donanatge» i el masclisme fet gramàtica" ha fet Rudolf Ortega a l'edició digital catalana del diari El País i que, reproduïm aquí, mentre busquem encara ara la botiga de la DONA de can ZARA.

«La indignació entre lingüistes i gent de la lletra es propaga com un incendi enfurit davant de cada ocurrència lingüística procedent de l’espectre ideològic de l’esquerra. Al criticat i ridiculitzat femení cupaire s’ha afegit aquests darrers dies un neologisme sortit del servei de premsa de l’Ajuntament de Barcelona que flirteja amb el ridícul, en mirar de designar el que seria un homenatge a una dona amb el terme donanatge. Les crítiques han fet tota la sang possible d’una expressió inventada que hem d’acceptar que l’erra en el registre, però que difícilment hauria estat tan atonyinada si hagués aparegut en poesia o en ludollengua.
»Sigui el «donanatge» un excés o no, cal admetre la incomoditat que ha de comportar conviure sistemàticament amb un masculí plural que actuï com a gènere no marcat. Vull dir que això d’haver de fer anar sempre el masculí encara que els homes siguin minoria en un grup deu ser una autèntica nosa per a moltes parlantes (m’invento el femení conscientment, suposo que per coherència amb l’article), i fins a cert punt entenc els esforços per emprar fórmules alternatives. De fet, jo mateix m’he trobat amb dificultats comunicatives justament a causa d’aquest ús masculí genèric, i he acabat emprant perífrasis ridícules per fer-me entendre.
»L’exemple real té a veure amb la paraula pares. Si dic una frase de l’estil «els pares ens hem d’implicar més a l’escola dels fills», el masculí genèric fàcilment ens duu a pensar que la implicació reclamada amb l’escola inclou pares i mares, en l’ús que l’anglès resol amb parents. I en canvi, en aquest cas concret, jo em referia només als pares (en anglès, fathers), en un plural que, en puritat gramatical, no hauria de generar ambigüitats, tot i que igualment ningú hi cau. I acabes dient frases idiotes de l’estil «els pares homes o els pares pares ens hem d’implicar més a l’escola dels fills». Personalment agrairé, doncs, l’extensió en l’ús de l’expressió pares i mares a fi de poder recuperar el plural propi.
»Els lingüistes sempre adduïm, i amb tota la raó, que la llengua va com va, que no l’hem inventat nosaltres, i que si l’estratègia emprada per la mateixa llengua és servir-se del masculí per al plural genèric, doncs no hi podem fer res. Però també som molt de recordar que una llengua condensa un mode de veure el món, i per tant, ens agradi o no, d’alguna manera haurem d’acceptar que en aquesta formació del plural masculí genèric alguna cosa hi ha de tenir a veure el sistema patriarcal dels últims 5.000 anys, que poc o molt s’ha incrustat en la llengua i ha acabat essent etimològic. No és casual que patrimoni (riquesa, béns, propietat...) vingui de pater, i, en canvi, matrimoni (casa, família, fills...) vingui de mater.
»No em sembla doncs gens forassenyat suposar que aquest ús del masculí és fruit d’una cultura en què l’home exerceix el control sobre la dona, ni pensar que aquest masclisme ha acabat gramaticalitzat i incorporat al que considerem un ús normal i lingüísticament correcte. I per bé que, com ha assenyalat recentment la lingüista Carme Junyent, perden el temps els qui creuen que canviant la llengua canvien el món, hem d’admetre que el món està canviant, i que aquests canvis, poc o molt, han de deixar la seva empremta en la llengua. Ni s’han d’aplicar receptes arbitràries que forcin la gramàtica i els registres, ni s’han de posar objeccions filològiques a canvis que s’estan produint davant nostre mateix.
»Potser cal arribar a un pacte intergèneres que trobi solucions que no destrossin l’idioma ni facin vergonya aliena. Però tots moros o tots cristians, o totes mores o totes cristianes. Cada cop que hi ha una catàstrofe «causada per l’acció de l’home», o bé un incendi forestal «provocat per la mà de l’home», em pregunto: i la dona què?»

donanatge
Un tuit del febrer del 2016 reprodueix el redactat de la invitació a un acte d'una biblioteca de Barcelona.



Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |