«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 173 - Abril 2016

¿Dos consellers de cultura o dos dinars de conseller?

Diuen que els escriptors (i les escriptores també) no mengen quan tenen gana. Però el Sant Jordi 2016 ha demostrat que hi ha qui dina dues vegades. L'honorable conseller de Cultura del govern català dels 18 mesos, del Procés i del camí cap a la independència, el dia de Sant Jordi ha de fer mans i mànigues per ser a tot arreu. Se'l veu a l'esmorzar de l'Hotel Regina, se'l veu acabant de posar a punt dos vagons dels Ferrocarrils Catalans, se'l veu llegint «La casa sota la sorra» a l'andana dels mateixos Ferrocarrils Catalans com si d'adolescent no hagués tingut temps, se'l veu al plató ambulant de TV3 i Catalunya Ràdio esquivant la pregunta sobre el seu presumpte rebuig al Manifest Koiné i figuerejant que l'espanyol també és la llengua "pròpia" de Catalunya, se'l veu en el brindis dels escriptors a l'àtic del carrer de la Canuda (cau de les associacions escriptorils) i se'l veu al dinar a peu dret al terrat de l'Hotel Comtes de Barcelona, l'hotel dels escriptors catalans que escriuen en català i que són del Grup 62 (o sigui del Grup Planeta) i, al cap de mitja hora, se'l torna a veure al dinar a peu dret al terrat de l'Hotel Gallery, l'altre hotel dels escriptors espanyols (o no!) que escriuen en espanyol adscrits al Grup Planeta (és a dir del mateix grup que el dels Grup 62). Botifarra amb seques per a uns i callos i pinchos per als altres. ¿Bilingüisme gastronòmic? ¿Dos consellers de cultura clònics? ¿O dos dinars per a un únic conseller?
I tot això passa en un moment que el gremi dels «ordinadorferits» està revoltat perquè els que ja són més vellets, és a dir els jubilats o pensionistes, es veuen perseguits pels inspectors d'Hisenda perquè només poden comptabilitzar la pensió que cobren amb uns 9.000 euros i escaig extres de drets d'autor de publicacions antigues o noves, premis o col·laboracions paraliteràries.
És a dir, mentre uns dinen dues vegades en bilingüe i uns altres s'han de conformar amb una croqueta unilingua –conyé!—, mentre alguns altres polítics es jubilen del Parlament amb una sucosa indemnització com si haguessin estat acomiadats i mentre alguns exdirectius banquers reben voluminoses indemnitzacions per haver portat les seves entitats bancàries a la cua de la sopa del rescat públic, els autèntics «ordinadorferits» es veuen condemnats a passar amb pa i aigua i a no pensar gaire ni escriure el que pensen cobrant si no volen rebre.
Per això, hem repescat alguns paràgrafs de dos articles de reflexió sobre el tema de dos autors catalans tan diferents com el professor i traductor Jordi Llovet i l'escriptor i també traductor Lluís Anton Baulenas, publicats en un diari cap i cua. Heus-los aquí:

«Pobres escriptors»
»El ministeri d’Hisenda va determinar ara fa poc que els escriptors no podien cobrar, a més de la pensió de l’Estat, cap ingrés derivat de la seva feina que superés el salari mínim interprofessional. Si un escriptor ha cotitzat amb esforç com a autònom, tota la vida, per acabar cobrant una pensió que no arribarà als 12.000 euros, només en podrà cobrar, com a fruit de la seva escriptura, uns 8.000 més cada any: tot plegat cap sou de l’altre món. Si suposem que encara té fills a càrrec seu —com passa amb molts professors universitaris, que es casen tard—, llavors la situació esdevé penosa, amiga de l’endurança.
»Però és una constant històrica que els escriptors no guanyen prou diners ni amb el seu sou com a professionals d’una altra cosa (quan ho són), ni amb les liquidacions anyals dels seus editors, els quals, també per tradició, enganyen sistemàticament els autors. Sempre ha estat així, aquí i arreu, i per això és tan important que un escriptor pugui rebre el fruit del seu treball literari, d’acord amb les vendes dels llibres, com és important que, mentre allarguen la vida literària, facin una altra feina que els permeti de sobreviure, i, en alguns casos, de viure bé quan es fan vells. És de justícia que un escriptor pugui arrodonir els ingressos petits que aconsegueix amb la seva feina vocacional amb alguna altra cosa. Si aquests ingressos extra desapareixen, llavors un escriptor —que potser esperava arribar a la maduresa per escriure més, més bé i amb guanys més elevats— cau en la ruïna més perversa.
»Potser és per això que, previsors, molts escriptors han procurat guanyar-se la vida tan bé com han pogut en qui sap quins oficis, no fos cas que Hisenda, un cop jubilats, els robés per tots costats. Exemples: Kafka va treballar a Praga com a advocat en una companyia d’assegurances; James Joyce va donar classes d’anglès en diverses capitals del continent; T.S. Eliot va ser director literari de l’editorial Faber and Faber; Raymond Chandler va treballar com a comptable per a una companyia petroliera dels Estats Units; Céline (qui ho diria!) va treballar per a la Rockefeller Foundation; Saint-Exupéry, autor d’El petit príncep, va ser tota la vida pilot d’aviació; André Malraux va ser polític, ofici que, pel que sembla, dóna molts diners; Boris Vian va ser enginyer, com Juan Benet; Víctor Català va ser propietària rural, que a l’Empordà també és rendible; Joan Oliver es va guanyar la vida, i amb prou feines, fent d’editor a Proa.
»En suma: escriptors del món sencer, treballeu tant com pugueu en qualsevol cosa, perquè la literatura, almenys a Catalunya, sempre ha donat pocs cabals. I a Espanya, damunt, l’Estat se’ls queda!»
(Pobres escriptors. Jordi Llovet, Diari Ara, 9 abril 2016)


«Els creadors pensionistes»
»Ja fa temps que, a causa de l’increment de les inspeccions de treball, surten a la llum els casos d’incompatibilitat legal dels creadors, en el sentit que si estan jubilats, no poden cobrar drets d’autor. Almenys, si superen el límit del salari mínim establert, que se situa en poc més de 600 euros. Cal dir que l’administració espanyola és de les poques de la Unió Europea que penalitza el fet de cobrar la pensió si al mateix temps ingresses diners per activitats econòmiques (en qualsevol sector, no només en l’artístic). A França o a Alemanya, per exemple, es considera que tens dret a la pensió, sigui com sigui, perquè te l’has guanyada. Aquí l’Estat és gasiu i, igual que sospita del contribuent perquè treballa en negre (cosa que sovint és certa), és reticent a pagar pensions a algú que té ingressos un cop arribada la jubilació.
»D’altra banda, hi ha la consideració, de tipus gairebé filosòfic, en el sentit que si el comú dels ciutadans, un cop arribada la jubilació, no pot treballar, ¿per què els escriptors han de ser una excepció? Amb la màxima de les humilitats només puc respondre que l’activitat artística és diferent de l’activitat laboral, diguem-ne, usual. I, per tant, demana un tractament diferent. En el cas d’un muntador de cotxes de la Seat, per exemple, es podria pensar que si un jubilat continua fent feina en el mateix sector, d’alguna manera està impedint que un aturat pugui treballar. Un escriptor no pot prendre la feina a ningú perquè el que ell fa no ho pot fer ningú més.
»Demanem la solidaritat de la població general amb els creadors. Javier Marías, en un dels seus articles setmanals a El País, publicava un plany sobre el pirateig dels seus llibres i amenaçava, tal com ha fet Quim Monzó, de deixar d’escriure. Un dels comentaris rebuts al seu article va ser el d’un lector d’aquell diari que li deia que no plorés tant (literal) i que treballés com tothom. I que si a més a més volia escriure era el seu problema. ¿Que vols escriure? Fes-ho. Jo també tinc uns quants hobbies i no vaig emprenyant ningú, i encara menys demano que em paguin per fer-los. Ningú no és imprescindible. I un escriptor encara menys. I molt de compte, que avui en dia, aixeques una pedra i te’n surten quinze. Tots a picar pedra, què collons...»
(Els creadors pensionistes. Lluís Anton Baulenas, Diari Ara, 9 abril 2016)



Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |