«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 185 - Abril 2017

Un bon havà... a la salut del Marquès de Comillas

És una estàtua. Però el Marquès de Comillas no en té prou amb els excrements de les gavines i els coloms com el sofert Cristòfor Colom. Els anarquistes del 1936 ja la van tombar una vegada i la van portar a la foneria per fer-ne bales per a la República. Restituïda amb un nou motllo pel règim franquista i amb l'escarpra de l'escultor Frederic Marès, el I Marquès de Comillas «Grande de España» amb el beneplàcit de la corona borbònica, conegut també amb el nom de fonts d'Antonio i el cognom doble López i López, va tornar a pujar al pedestal d'on ara tornarà a baixar per obra i gràcia del govern sense govern de l'Ajuntament de Barcelona que, escoltant novament els brams que acusen amb raó històrica que el personatge va ser un dels principals esclavistes que va traficar amb persones al segle XIX i es va enriquir amb el negoci navilier i l'explotació terres enllà, es mereix el repòs etern concedit a les pedres, en el museu de qui el va crear.
Els turistes i passavolants d'upa que passen alguna de les seves nits a l'Hotel 1898, al peu de la Rambla, antiga seu de la Companyia de Tabacs de Filipinas, creada, com el Banco Hispano Colonial, pel Marquès de Comillas, ignoren que dormen en un edifici que va ser propietat i oficines d'un negrer —esclar que, per compensar, també hi va fer feines administratives i algun poema Jaime Gil de Biedma— i això és pitjor que dormir en un pis turístic il·legal dels que enriqueixen una altra mena de negrers del segle XXI.
Al costat de l'edifici vell de Correus, a tocar del Moll de la Fusta i al final de la Via Laietana, hi ha el monument de la discòrdia des de la seva instal·lació el 1884, només un any després que el personatge morís. Una primera estàtua de bronze que es va aprofitar precisament del desballastament d'alguns dels vaixells de la Companyia Transatlàntica Espanyola, un dels negocis més rodons del marquès.
Al peu del monument, s'hi van posar uns versos de Jacint Verdaguer, que com se sap va estar vinculat a la família del marquès i gràcies a la qual va poder fer viatges —molt abans que s'invetessin els creures que saturen ara Barcelona— en una època que a un capellà li haurien estat prohibitius. En el mateix pedestal, s'hi va imprimir també el text del telegrama que el rei Alfons XII va enviar com a condol per la mort del marquès.
Però el Marquès de Comillas en devia fer alguna de grossa, no només com a negrer als pobres esclaus, sinó també a la seva família, perquè van ser precisament els seus descendents els primers a qüestionar l'honorabilitat del seu avantpassat. L'home, com tants del seu temps, havia fet una immensa fortuna amb el tràfic d'esclaus africans a l'illa de Cuba. Se'l tenia per un individu analfabet, pocavergonya i sense escrúpols, explotador al màxim i amant de qualsevol mena de negoci per il·legal que fos. Un avançat als temps, vaja, si es compara amb alguns noms il·lustres d'entresegles XX i XXI que actualment gasten més en taxis a la Ciutat de la Justícia que tot el que han gastat en la seva vida anant amb xofers particulars.
Li deien Marquès, per designació reial, i de Comillas perquè era on havia nascut el 1817, en una família pobra que el va obligar a emigrar a Cuba on es va casar amb Luisa Bru, també d'una família esclavista. Amb els dinerons de la seva dona va comprar els vaixells i grans plantacions de cafè, saltant-se fins a l'últim moment la llei que prohibia el tràfic d'esclaus.
No va ser fins al 1856 que Antonio López i López es va instal·lar a Barcelona, de moment acollit a casa dels Vidal-Quadras —¿de què ens sona aquest nom?— i un cop espavilat a Catalunya va aconseguir que li atorguessin dos monopolis: el transport de correu i el de tropes. Així va crear també la Companyia Tabacs de Filipines i va fundar amb Manuel Girona —un altre nom de carrer que, per ara, ningú no ha demanat de canviar— el Banc Hispano Colonial que, entre algunes accions de mecenatge antic, va finançar part de l'obertura de la Via Laietana i va aixecar una residència privada al Passeig de Gràcia. El marquès va pactar el casament de la seva filla amb el comte de Güell, un altre que també havia fet fortuna amb el cotó i els esclaus a Amèrica del Nord. Tot i que quan el 1884 es va fer el monument, podia semblar que ningú no sabia res del seu passat, popularment ja se'l coneixia com el Negre Diumenge o López el Negre.
Fins a principis del segle XXI no es va tornar a posar sobre la taula la petició per part de representants sindicals de baixar l'estàtua del Marquès de Comillas del seu monument. Gairebé quinze anys després —a finals del 2017, diuen— sembla que caurà del pedestal per segona vegada i, malgrat el que costa muntar i desmuntar blocs de pedra com aquests, mai no es pot dir que sigui per sempre. Alguns ja pensen a substituir el buit que deixi a la plaça canviada de nom amb una escultura gegant del Plensa, com la carota de davant del Palau de la Música Catalana, que sembli que tingui vida a mesura que els vianants s'hi moguin pel costat... ah!, i amb un bon havà als llavis que tregui fum i tot... a la salut del Marquès de Comillas, esclar, i en memòria dels seus Tabacs de Filipines.



Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |