«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Circular Informativa núm. 201 - Agost 2018

L'esperit caïnita aixeca el teló

Per respirar una mica de l'amor i l'odi al color groc —per cert el color metafòric de la premsa sensacionalista i difamadora— a les dotze de la nit i un minut del final d'agost, és a dir, a l'alba del setembre i, per extensió, just a l'inici de la nova temporada, Lluís Pasqual ha tancat —o no— la polèmica en la qual es va veure embolicat abans de l'estiu presentant la seva dimissió com a director del Teatre Lliure després de la seva etapa més recent —hi porta quaranta anys llargs relacionat des de la seva fundació— plena d'èxits de crítica i de públic en la qual ha marcat una de les fites històriques de la institució teatral pública, però sempre amb voluntat de no deixar-se reconduir per l'airada política del moment.
Però els temps han canviat i a hores d'ara qualsevol globus sonda —sigui o no difamació— que cau sobre la teulada d'una institució que té el manteniment i el suport dels polítics —en el cas del Lliure, les quatre principals institucions: Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i Ministerio de Cultura espanyol— no perd el temps a esbrinar si el globus té raó o no en té i opta, ipso facto, per la pena capital.
L'esperit caïnita sempre ha estat present en la cultura catalana i molt present en el teatre català. No cal fer-ne història perquè tothom la pot tenir present com el cas flagrant del defenestrament del director Josep Maria Flotats al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya —«la vida dóna molts tombs, noi!», van ser les úniques paraules que va rebre de l'aleshores president Pujol tot i que la vinguda de Flotats a Catalunya havia estat per obra i gràcia de la primera dama catalana i el conseller de cultura Max Cahner— o les antigues picabaralles en el si del mateix Teatre Lliure, una de les quals va acabar també amb la direcció de l'actor Lluís Homar.
¿Si Caïm va matar Abel per què no es poden continuar matant els uns als altres els parents de la família teatral? ¿O potser, més que d'esperit caïnita, caldria parlar d'esperit antropòfeg? La decisió de Lluís Pasqual de deixar la direcció del Teatre Lliure a les portes de l'inici de temporada servirà perquè alguns dels que desitjaven aquesta sortida escurin els ossos que quedin al plat i es passin l'escuradents per treure'n les restes.
Lluís Pasqual (Reus, 1951) tanca aquesta etapa al Teatre Lliure amb mal gust de boca. La voracitat de les xarxes —un col·lectiu de dones sota la mantellina de la cultura se'n fa protagonista utilitzant la queixa d'una d'elles però no justifica quines i quantes dones són ni si algunes o totes volien el cap de Lluís Pasqual— ha jugat una mala passada al director. I també l'hi ha jugada la voracitat d'algun dels membres del Patronat del Lliure, que en alguns casos s'assembla més a la batalla carnal entre nebots i nebodes hereus d'El Corte Inglés que no pas a la intel·ligència i la capacitat essencial en el món de la gestió —no gosem dir dels negocis perquè no es malinterpreti— de valorar què ha aportat Lluís Pasqual al nou Lliure i què ha fet per obtenir els excel·lents resultats que ha obtingut quan les dades d'ocupació i les xifres econòmiques, fa set anys, estaven sota mínims. Qui només sap donar les gràcies amb una puntada de peu no hauria de merèixer la confiança dels qui li corden les sabates.

«Qui només sap donar les gràcies amb una puntada de peu no hauria de merèixer la confiança dels qui li corden les sabates»




Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |