«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

La Generalitat ha emprendido una nueva campaña para fomentar la lectura. "Llegir ens fa + grans" predican los anuncios hasta en los autobuses. "¿Leer nos hace mayores?" Mala cosa. Hacerse mayor, o incluso crecer en tamaño corporal, es una de las cosas que tienen más mala prensa en nuestro mundo, que tanto incentiva el deseo como el consumo compulsivo. Y así se explica también el fracaso educativo: en una sociedad en la que no hay niño ni adolescente que no quiera quedarse eternamente niño o adolescente, ni casi educadores que sientan como su principal misión echarle una mano para que vaya subiendo peldaños a base de esfuerzo, en una sociedad que ha perdido el sentido del progreso como evolución, ¿qué poder de seducción puede tener un eslogan como este? Ninguno, más bien al contrario. Si leer nos va a hacer mayores, puede pensarse, mejor no leer y quedarnos como estamos.

Oriol Pi de Cabanyes
"Fomentar la lectura". La Vanguardia, 12.05.2008

Amb la primavera floreix la poesia com altres plagues del regne natural. A la primavera poètica de la Garriga, el coratjós Albert Benzekry, que està catalogant l‘arxiu de Palau i Fabre a la fundació, va organitzar dissabte una lectura personal del poeta on tothom qui ha anat al festival de la Garriga alguna vegada hi era convidat. David Castillo i Gabriel Planella, professionals d’organitzar saraus literaris pagant l’administració, intenten revifar com sigui el Barcelona poesia d’enguany convertint poemes en vinyetes de còmic d’en Juanjo Sáez. El festival es va pansint com una poncella segons diuen confidencialment fonts de l’ICUB. I si renovessin idees i l’staff? Altres van al segur i recorren al concurs. Al Màrius Samprere de Santa Coloma, donen 6.000 € i editen el llibre a la Garúa. Hi ha temps fins l’u de juliol. Al Miquel de Palol de Girona donen 2.400 € i el termini acaba el 24 de juny. A l’Àusias March de Gandia donen 7.000 € i encara teniu uns dies, diumenge 18 acaba el termini, i això per dir-ne tres de populars i ben pagats. Amb aquestes dotacions no és gens estrany que hi hagi qui pràcticament visqui de la poesia, és a dir, de la Cosa Pública. Un premi a l’any, unes quantes lectures de les que paga la Institució de les Lletres Catalanes gairebé sempre als mateixos rapsodes, algun ajuntament i, si s’hi escau, una Caixa o alguna benemèrita fundació d’una corporació carregada de mala consciència, i hom pot fer realitat allò que Joan Brossa va posar com a la professió al DNI: poeta. El problema és que, en fer-se el passaport, la policia va entendre paleta. És que la poli no llegeix sextines. A que espera en Saura per fer un concurs de versos policíacs?

Rafael Vallbona
"Ofici de poeta". Suplement Tendències diari El Mundo, 09.05.2008

Em truca un amic de Reykjavík entusiasmat amb la notícia que Islàndia serà el país convidat de la Fira de Frankfurt del 2011. Ho veu com una oportunitat única per a la literatura islandesa, que publica només 2.000 llibres a l'any. Després de les pàgines i pàgines que va omplir la pre- sència catalana a Frankfurt, aquí ja estem vacunats contra l'eufòria. Aquest any li toca a Turquia vendre fum amb el convit a Frankfurt; després vindran la Xina, l'Argentina i Islàndia. I anar-hi anant: tots convençuts que la Fira de Frankfurt és una gran oportunitat en què s'han d'abocar tots els milions que calgui. Això de les literatures nacionals ofereix contrastos ben curiosos: la Xina, un país de 1.300 milions d'habitants, ocuparà a Frankfurt el mateix espai que Catalunya, amb 7 milions, i que Islàndia, amb 314.000. Tant Islàndia com la Xina tenen, això sí, un premi Nobel de literatura: Halldór Laxness, l'any 1955; Gao Xinjian, el 2000. A Catalunya, mentrestant, continuem fent travesses. Islàndia esgrimeix al seu favor que compta amb un dels índexs de lectura més alts del món, gràcies en part a la inestimable col.laboració de la foscor i del fred de l'hivern, que obliguen els islandesos a recloure's a casa. A Catalunya, en canvi, aquest sol que ens serveix de reclam turístic fa que el llegir vagi de baixa. Conclusió: en comptes de gastar-se els diners en campanyes de foment de la lectura que no serveixen de res, la Generalitat se les hauria d'empescar perquè no fes tant de sol i perquè plogués més. Així resoldríem dos problemes de cop: el de l'aigua de boca i el de la lectura.

Xavier Moret
"Llegir o no llegir". Diari El Periódico, 03.05.2008

Llegeixo l'excel·lent biografia de la Rodoreda, de Carme Arnau. Algú ha dit que tots els estudiosos de la Rodoreda són dones, cosa que és inexacta —hi ha especialistes homes, com el professor Carles Cortés—, però sí que ho són una contundent majoria. Em pregunto per què. No estic segura de voler-m'ho contestar. A la biografia es destaca el dolor profund que habita al fons de la bona literatura (no sempre, però, tan desesperat com la genial pel·lícula de la Coixet, 'La vida secreta de les paraules'); i aleshores contemplo el meu voltant, i no sols Sant Jordi, que no deixa de ser una fira, és a dir, un acte comercial, i hi veig forces molt actives que busquen donar al públic una literatura televisiva. No estic parlant dels mediàtics, sinó de la sintaxi televisiva avui transformada en una màquina de produir entreteniment immediat, sense cap possibilitat per a la reflexió —els pocs programes de llibres no s'han pogut treure de sobre el complex de Madame Verdurin—. Es demana a la literatura que entretingui, i la literatura té també aquest objectiu, però no sols aquest, perquè la literatura és art. O ho era. Volen llibres fàcils de llegir, amb els components de sempre: els prototipus (el bo, el dolent, la bleda...) i un sistema de misteris que mantinguin l'interès del lector. Volen llibres transparents, que no facin rumiar, que es llegeixin de bursada, que no calgui rellegir, que no s'hagin de subratllar. I després, els periodistes culturals en canten les excel·lències i subratllen com a barem definitiu les llistes de llibres més venuts. No és que la televisió s'hagi menjat el llibre: l'ha banalitzat, li ha fet de model. I els agents culturals semblen estar-ne encantats.

Isabel-Clara Simó
"Quan el llibre imita la tele". Diari AVUI, 03.05.2008

No seria tan impossible produir un autèntic boom de la literatura catalana a nivell internacional, començant pel món anglosaxó. Es necessitarien unes quantes condicions bàsiques. Una: una aposta decidida a favor dels autors més destacats de cada gènere (poesia, narrativa, teatre, assaig, memorialisme, periodisme). I vull dir una aposta seriosa, basada en criteris estètics i artístics, lluny dels amiguismes, sectarismes, abusos de poder públic, interessos editorials, etc. Dues: la creació de literatura crítica seriosa de cara a la promoció d'aquests autors. I aquí vull dir literatura crítica de tota mena, des de la divulgació de qualitat fins als estudis intel·lectuals més sofisticats. Tres: un esperit d'autèntica solidaritat entre els autors. I ho torno a dir: la descarada salvació individual d'autors no és cap sortida viable per a la literatura catalana. Quatre: s'han de buscar els agents literaris que corresponguin a les necessitats específiques dels autors catalans. Existeixen i cal trobar-los. I si no es troben cal pensar en la creació d'un organisme dins el marc de la conselleria de Cultura i l'Institut Ramon Llull que faci les funcions d'agència literària seriosa a la manera de l'Institut per la Traducció de la Literatura Hebrea amb la seva potestat per triar títols a projectar; encarregar, subvencionar o supervisar traduccions; editar revistes, catàlegs i altres tipus de literatura de promoció; compilar bibliografies i bases de dades; atorgar premis de traducció; muntar gires de promoció; organitzar simposis i trobades, etc. Isabel-Clara Simó ho va suggerir ja fa molts anys! L'eterna assignatura pendent de la literatura catalana. Ràpid, abans que sigui massa tard.

D. Sam Abrams
"Quan farem el boom?". Diari AVUI, 16.04.2008

Resulta que la productora que va pagar-la [la pel.lícula de Woody Allen rodada a BCN], Mediapro, ha decidit passar-la a Catalunya en versió original, tal com va ser gravada. O sigui, en català i anglès. Doncs bé, l'Albertito [Fernández Díaz] demana que "sigui estrenada també en castellà". Imagino que, imbuït del seu sempre benentès bilingüisme, el que deu voler doblar és la part catalana i deixar tal qual la part en anglès. Sí, perquè els bilingüistes sempre carreguen cap a la mateixa banda. Coi, i té raó, l'Albertito. Que ja està bé, home (i dona), de la imposició del català. El bilingüistes, senyores i senyors, no poden veure cap pel·lícula en un dels seus dos idiomes, que casualment sempre és l'espanyol. Va, busqui a la cartellera alguna pel·lícula doblada al castellà. Què, ni una, oi? Bé, sí. Em penso que n'hi ha una, però a l'entrada del cinema torturen els espectadors (i espectadores) i després els fan cantar 'Els segadors'. No, escolti, i què carai!! On s'és vist, que una empresa privada, en aquest cas catalana, pugui triar l'idioma en què passa o no les seves pel·lícules? (...) Sort n'hi ha, però, dels Bilingüistes Sense Fronteres.

Iu Forn
"Vicky, Cristina, Barcelona... i Albertito". Diari AVUI, 11.04.2008

Que l’Ateneu hagi donat el premi Joan Crexells al jove Edgar Cantero per la seva novel.la de debut ‘Dormir amb Winona Ryder’ (Proa), indica fins a quin punt n’estan de descol.locats els pròcers de la literatura catalana. Argumentar què fa ‘mossegades a la realitat utilitzant formes culturals d’ara’ (sic?) és una mostra plausible de que els teòrics creadors de gust lector no saben per on tirar. Entronitzats fins repetir-se els consolidats, envellits prematurament els que van ser joves, i aturats els que no s’havien de parar per a res, la novel.la catalana sotsobra entre monestirs de cartró, aparicions virginals i nazis casolans; i encara sort d’excepcions com el jove Cantero que ajuden a mantenir un mínim ritme cardíac. Per cert, una curiositat, tant l’obra guardonada enguany, com la guanyadora de l’edició anterior, ‘La victòria de la creu’, de Miquel M. Gibert, han estat editades per Proa. I encara més: en Gibert va ser professor d’en Cantero a la UPF i, fins i tot, surt en un capítol de la novel.la guardonada aquesta setmana. Això és un argument ben travat!

Rafael Vallbona
"Completament descol.locats". Tendències d'El Mundo de Catalunya, 11.04.2008

El senyor Martí de Riquer, gran intel·lectual i savi indiscutible, ha fet unes declaracions sorprenents. (...) Ha dit que durant la guerra ell es va passar a l'exèrcit franquista per fugir de la barbàrie. No hi ha dubte que a partir del 1936 es van cometre atrocitats al bàndol republicà, però m'hauria agradat que també es referís a les d'aquells que s'havien alçat contra la legitimitat democràtica i que mataven Lorca i centenars de milers d'innocents. I m'hauria agradat més encara que es referís als crims franquistes durant els anys quaranta, acabada la guerra. ¿O no és veritat que eren una autèntica barbàrie els assassinats que es cometien diàriament al Camp de la Bota i a Montjuïc com a mínim fins a l'any 1942? No ens enganyem: el franquisme sempre va estar tacat de sang, des del naixement fins a l'últim alè. Però ara sembla que se'n vol difondre una versió light...; De fet, s'insinua massa sovint allò que d'altra banda se'ns ha repetit durant quaranta anys clavant-nos el fred de la pistola al clatell: uns militars gloriosos es van alçar per salvar la pàtria, momentàniament en mans d'uns bojos exaltats i de gent extremista. Estic segur que el senyor Martí de Riquer deuria patir molt abans de passar-se al franquistes, però acabada la guerra, mentre uns triomfaven, als altres se'ls va imposar la mort, l'exili, la presó, la marginació i el menyspreu. Prou bé que ho sap el senyor De Riquer. Com també sap que no es va fer el judici als franquistes per tots aquests crims, perquè el pacte era mirar endavant. ¿O potser prefereix tornar a remoure el passat i que es facin llistes de greuges i d'actituds personals que més aviat haurien d'avergonyir?

Jordi Coca
"Catalunya i els bàrbars". Diari AVUI, 10.04.2008

En les entrevistes que ha atorgat pel seu últim llibre, Philip Roth -el millor novel·lista que hi ha ara, després de la desaparició de Bellow, Hrabal i Claus- afirma que les novel·les s'acabaran convertint en llibres testimonials, amb vendes similars a les de poesia. Ho diu pel seu país, perquè al nostre, tan estrany en tantes coses, hi ha llibres de poemes que sovint exhaureixen la primera edició, i autors com Martí i Pol i Margarit que s'instal·len sovint a les llistes de més venuts dels diaris. Roth parla de novel·les amb cara i ulls, no de subproductes, com els que ara funcionen: els del gremi dels enginyers de catedrals, canals i ponts i el dels bruixots esotèrics. No parla de la novel·la d'evasió sinó de la que condensa els batecs d'una època i que amb els anys explica millor un període que un llibre d'història. Ens diu que aquest tipus de novel·la, que és exactament la que escriu Roth, no superarà les pròximes generacions de joves, que tenen com a base la cultura audiovisual. La mort de la novel·la no és un tema nou, però les dades avalen el pessimisme de Roth. Actualment, autors com Proust i Beckett anirien d'editorial en editorial fins a trobar algun petit editor, que els publicaria sense tenir gens ni mica de ressò als mitjans. No és una tendència sinó una realitat que s'imposa: el que havia sigut una curta etapa d'esplendor de la novel·la culta s'extingeix en els àmbits majoritaris. Caldrà que aquest tipus de narradors assumeixin el que sempre han fet els poetes: que potser un sol lector ja és prou gratificant, malgrat que tots busquem el màxim de lectors possibles, no pels diners sinó per no sentir-se tan inútil.

David Castillo
"Poemaris i novel.les". Diari AVUI, 08.04.2008

Que s’ha fet d’aquelles xicots que, en vida del primer tripartit, van sacsejar l’ensopit panorama de la literatura catalana amb demandes d’excel.lència i rigor? On són ara? Quants llibres han venut? Amb una immodèstia radical, es van autoanomenar imparables i van demostrar ganes de remenar la coctelera de la societat literària una temporada, just fins que ve encetar-se el segon tripartit. Llavors, davant la possibilitat de pescar en el mar sempre remenat, però amb molta presència social, de la política, alguns dels seus màxims propagandistes van buscar-se un llogarret al sol de la política domèstica desentenent-se de la resta d’imparables. Després de seguir la campanya d’ERC per un diari, Sebastià Alzamora va ser contractat pel gabinet del conseller Tresserras, i un any després va editar el primer, i últim per ara, número de la revista Cultura. Així, segons un càrrec del Departament, la possible i anunciada activitat crítica dels Imparables cap a la política cultural del Govern quedava desactivada. Ara, l’exègeta del moviment, l’Hèctor López Bofill ha aconseguit coronar la primera fase d’una operació d’entrada en política molt més ambiciosa, i: ja és militant d’ERC amb l’aval d’en Carod, a qui va regalar un exemplar de l’Estranger en coreà. L’Hèctor ja promou la candidatura Esquerra Independentista, una de les que aspira a ocupar la direcció del partit al pròxim congrés. En Monzó, un dels escriptors a qui els Imparables van criticar més i amb més èmfasi, em va dir que ell s’havia fet escriptor perquè necessitava explicar coses, mentre que hi havia joves que es volien fer escriptors per tenir reconeixement social i ser convidats a festes i teles. Ja pot ser.

Rafael Vallbona
"Qui els va parar". Suplement Tendències, El Mundo Catalunya, 28.03.2008

El Dalai-lama és una mena de Gandhi del nostre temps, per més que els budistes radicals no deixin de criticar-lo, de voler unes accions més contundents enfront de les autoritats xineses que els esclafen. Autoritats que recorden més la Unió Soviètica que no pas una suposada economia emergent, en especial quan t'has d'enretirar al pas de la seva limo, l'automòbil que gasten els apparatchik, d'un país, en definitiva, totalitari. Ja el 1995 vaig pensar que hauria estat millor conèixer la Xina de Mao, monolítica, que no pas aquella mena de país on coexisteix un aparell de partit comunista amb una economia de mercat brutal, que deixa la nord-americana de pura aficionada. Tant que en una mateixa taula de restaurant hi ha preus diferents d'una carta a la del costat, perquè el control de preus és inexistent. Naturalment, desitjo sort als emprenedors nostrats que s'instal·len en aquell país que, de moment, ni uns Jocs Olímpics deturen de trepitjar amb ràbia els drets humans més elementals. Puc dir que fa molts anys que, a través de publicacions americanes, sempre acabo adherint-me a alguna carta de protesta pel mal tracte de les autoritats xineses envers els seus dissidents. Perquè, diguin el que vulguin, la Xina no és encara veïna. Si més no, dels meus interessos més socials.

Marta Pessarrodona
"No és veïna". Avui, 22.03.2008

Sa Altesa Sereníssima el príncep Hans Adam II és el cap d'Estat d'un minúscul i preciós país, entre Suïssa i Àustria, de 35.000 habitants. Malgrat els seus escassos 160 quilòmetres quadrats, a Hans la càrrega del regne se li va fer feixuga, i l'agost del 2004 va transmetre les tasques de govern al seu hereu, el príncep Alois. No va especificar quines serien aquestes tasques, però tampoc ningú li va demanar explicacions. Els seus súbdits, una tercera part dels quals són estrangers, estaven massa ocupats fent-se encara més rics. Allà els ciutadans no van preguntant tonteries. Són gent discreta. O sigui que Alois es va asseure al seu tron, situat en un despatx auster de LGT, el grup de gestió d'actius i de patrimoni de la Casa de Liechtenstein. Fundat el 1920, aquest grup financer és l'autèntic Parlament de Hans i Alois. No es necessita més per governar un paradís fiscal, on 15 bancs i 50.000 fundacions gestionen 160.000 milions d'euros de clients anònims. Al món existeixen uns 70 països off shore, 18 d'ells europeus. Aquest bonic terme, encunyat fa segles pels pirates anglesos i que significa fora de la costa, es refereix avui a les nacions amb reduïda o nul.la tributació. Fa uns dies, alguns secrets del país dels prínceps —un disquet amb noms i comptes xifrats— van ser venuts a Alemanya. Al saber de tants supermilionaris com hi ha, Europa torna a experimentar vergonya aliena i a prometre mesures contra els evasors. En lloc de preocupar-nos tant per Kosovo i per les noves nacions, potser ens hauríem de plantejar el tancament d'alguns estats vells i podrits. Seria la manera d'acabar amb els refugis de pirates.

Rosa Cullell
"Refugis de pirates". El Periódico, 04.03.2008

«He donat el meu cor a una dona barata. / Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut? / En les escombraries una vella sabata / fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut. / Totes les noies fines que ronden a ma vora / no han tingut la virtut de donar-me el consol / que dóna una abraçada, puix que l'home no plora / pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol. / Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues: / Josep Palau no és àngel ni és un infant model. / Si tenien de mi una imatge bonica, / ara jo els n'ofereixo una de ben fidel. / No vull més ficcions al voltant de la vida. / Aquella mascarada ha durat massa temps. / Com que us angunieja que us mostri la ferida, / per això deixo encara la sabata en els fems.»

Josep Palau i Fabre (BCN, 1917-2008)
"La sabata". Avui, 23.02.2008

El món de l'edició és una autèntica incògnita. Com ho són tots els negocis. Suposo que si fóssim capaços d'entendre'l perdria tota la gràcia. Avui en un aparador em trobo que l'edició de 'Vida y destino' (Galaxia Gutenberg) de Vassili Grossman ha arribat als cent mil exemplars. Recordo que quan va sortir l'edició de Seix Barral a mitjans dels vuitanta vaig tenir problemes per poder col·locar la ressenya a les revistes i diaris d'aleshores. Ara, periodistes i crítics literaris, fills putatius d'aquells desinformats, tenen la barra d'haver descobert la sopa d'all a partir de la lectura del fabulós llibre de Grossman. Alguns amb cinisme matisen, quan s'adonen que ja havia estat traduït, que aquesta és la primera edició directa del rus. Si no hagués estat per les traduccions franceses i per Andreu Nin en aquest país encara estaríem a les beceroles de la literatura russa, que, juntament amb la nord-americana, és la més important de les literatures contemporànies. La ignorància, com se sap, és germana de la pedanteria. I si molts d'aquests babaus haguessin conegut fa més de vint anys la versió de Rosa Maria Bassols, que amb prou feines va exhaurir la primera edició, potser no haurien estat tan insensibles. O potser sí.

David Castillo
"Grossman amb cocaïna". Avui, 05.02.2008

El nou pla de museus és ambiciós i arriscat, però té dues pegues en relació amb els museus nacionals. Primera: si la Generalitat no aconsegueix un bon finançament, serà un brindis al sol. ¿O ja ningú recorda quants anys es va trigar a acabar el MNAC? Aquí no sobren els diners. La segona és més discutible però cal debatre-la: en el cas del Catalònia, ¿per què per crear un museu se n'han de tancar dos? L'arqueologia és una disciplina acadèmica i museística més que consolidada i l'Arqueològic de Catalunya té una llarga història al darrere. En tots els anys de democràcia, encara no ha tingut l'oportunitat de demostrar el seu potencial. I quan semblava que li tocava, n'anuncien el tancament. No som un país institucionalment prou fort per prescindir de la santíssima continuïtat. I el mateix es pot dir del Museu d'Història de Catalunya. Fa 12 anys que es va inaugurar i ja estem pensant a tancar-lo. ¿Tan bé coneix el país la pròpia història? Que no ens passi que el Museu Catalònia costi un dineral i al cap de 15 anys algú decideixi tancar-lo per fer-ne un d'encara més gran, més modern i més xulo.

Ignasi Aragay
"I la continuïtat?". Avui, 22.01.2008

Ser un espavilat no vol dir ser intel·ligent. [...] És clar que ens falla la cultura de l'esforç, que en aquest país les coses no es fan ben fetes i que no som prou professionals. Les aules de secundària són els testos d'aquestes olles. [...] Els seus miralls són des de futbolistes, a models o cantants. Els sembla una vida fàcil, luxosa, de bons cotxes i festes guais. [...] Per contra, l'alumne que vol o el fan estudiar, haurà de passar el calvari de fer hores i hores de colzes en el més absolut anonimat per, algun dia, assolir la llicenciatura i caure en el pou dels becaris i dels contractes precaris. Se l'haurà d'animar perquè sacrifiqui un bon grapat d'anys —la seva joventut— per, després de picar molta pedra, assolir una feina prou digna perquè li concedeixin la hipoteca vitalícia. A més, les dones saben que després d'estudiar tants anys, l'espasa de la maternitat pesarà sobre els seus caps i que de ben segur les seccionarà la possibilitat d'arribar al reconeixement professional. [...] Triomfa el que no té escrúpols ni valors ètics. I passa el que passa. Aferrats a les seves cadires a veure qui serà tan ruc de dimitir el primer. Els espavilats prenen les decisions, i els estudiosos s'han d'espavilar com poden per fer-les realitat. Sort que aquests darrers estan ben preparats i al final eviten —una vegada més— que als barruts se'ls vegi el llautó.

Xavier Gual
"Massa espavilats". Avui, 21.01.2008

Com si tornéssim als anys trenta, la crosta més dura de la dreta i la crosta més dura de l’esquerra centralistes es barallen, novament, per les sotanes. Els bisbes munten una gran manifestació a Madrid en defensa –diuen– de la família i el PSOE respon amb un dur comunicat oficial. El negoci és rodó per a totes dues parts, perquè toca la fibra més sensible de molta gent i accentua un xoc ideològic que no existeix en uns altres assumptes importants, posem per cas la unitat d’Espanya. La qüestió religiosa, per dir-ho a l’estil dels anys previs a la Guerra Civil, torna avui a l’agenda, enmig de la satisfacció de reaccionaris despistats i progres descol·locats. L’objectiu és fer del combat electoral una caricatura que tibi els extrems, perquè hi surtin guanyant els més tronats de cada colla. L’assumpte és grotesc i recorda, com un esperpent, el pitjor de la història més purulenta de les Espanyes. (...) A qui interessa parlar tothora de matrimonis homosexuals, avortaments, eutanàsies i classes de religió a l’escola? Només als més combatius de la dreta clerical i als més combatius de l’esquerra menjacapellans. Es necessiten mútuament i volen que tothom acabi decidint el vot a partir d’aquestes realitats. Com si no visquéssim en una de les societats més secularitzades d’Europa, ara resulta que toca posar-se a reobrir allò que semblava superat. (...) Quan tot tendeix a imitar el passat sense cap sentit del ridícul és que la paròdia comença a regnar sobre la vida real. Amén.

Francesc-Marc Àlvaro
"Les sotanes, encara". El Temps, 07.01.2008

Si amb aquesta realitat encara dubtem de les capacitats del professor caldrà, un dia qualsevol, fer-li una visita i veure com s'ho fa. Parlem clar, fins ara als professors de secundària se'ls havia preparat en la seva especialitat i després un parell de psicopedagogs els iniciaven lleugerament en el meravellós món dels adolescents amb perles com "S'ha de corregir amb bolígraf verd perquè el vermell els pot traumatitzar" i això. S'ha perdut el temps en bonhomies quan el que caldria primer és sobreviure a la trinxera i preparar-se la baioneta a temps. Llavors, doncs, que formin els professors com a sergents perquè algú quadri els alumnes d'una vegada per totes. Així ningú tornarà a discutir les seves capacitats professionals, perquè se'ls prepararà per a una cosa que fins ara feien els pares. Almenys sabran a què es dediquen i tornaran a respectar-los. No ens enganyem, a un bon grapat de pares que duen els fills a l'escola pública els preocupa més que els aprovin que no pas que aprenguin moltes coses. Segurament perquè suposen que l'autèntica lliçó la trobaran fora del centre. Per això els pares seran els primers que demanaran que als professors se'ls tallin les ales, que els facin pencar com cal i que no es queixin tant. Que els dos mesos de vacances ja els compensen, que això, a ells, els fot molt, perquè cada estiu han d'aguantar els nens tot el sant dia, i això és insuportable.

Xavier Gual
"Professors sota sospita". Avui, 24.12.2007

L'altre dia, en el programa Àgora del 33, que donava la paraula a la visio que tenen els joves professionals sobre el país, la professora Elisenda Paluzie va dir que la Fira de Frankfurt havia representat un moment important per a la cultura del país. Afirmacions com aquesta fan que molta gent es pregunti, més enllà de l'orgull de presentar-nos en societat, quins són els resultats tangibles que es van treure de l'enorme inversió feta: contractes nous, contactes nous, influència en càtedres universitàries, presència a programes culturals... Seria bo que es fes, perquè, si no, tot plegat pot quedar en el tòpic "quin bon paper que vam fer a Frankfurt" i oblidar les petites taques negres. [...] Pel que fa als esforços, pensem en la generositat dels escriptors que van oferir temps i diners per la brillantor de l'acte, perquè els polítics potser no van pagar res, però els autors només van tenir pagats el viatge i l'hotel. Una invitació sense taula és una mica magra per a una festa tan solemne. Misèries. Són petites misèries, ja ho sé, però m'ho ha recordat el llibre de memòries de l'expresident Jordi Pujol, quan parla de les seves relacions amb la premsa i els escriptors. Parla del seu pas per la revista Oriflama,i del que li va costar en diners i en disgustos. Però no diu que tots els que feien la revista treballaven de franc, o sigui que alguna cosa tenien dret a dir-hi en l'orientació de la publicació. S'oblida, quan es parla de literatura catalana, que les condicions materials en què han de treballar els escriptors freguen la misèria. El voluntarisme dels temps de plom, en molts aspectes, encara subsisteix. I diuen que hem de ser competitius!

Emili Teixidor
"Memòries i misèries". Avui, 20.12.2007

Aquest any la collita de premis [literaris] ha sigut especialment desastrosa. Certàmens tan arrelats com el Prudenci Bertrana, el Sant Joan, el Vicent Andrés Estellés, el Documenta, o el Lector de l'Odissea, van declarar el premi desert. (...) Les raons d'aquesta epidèmia són múltiples. En primer lloc hi ha la densa xarxa de concursos literaris: en xifres de fa un parell d'anys, a Catalunya hi ha uns 1.600 premis anuals, és a dir que cada dia se'n donen quatre o cinc. No ens enganyem: la literatura catalana no té tants escriptors bons. Aquesta situació acaba creant un panorama irreal, on les glòries locals i els autors aficionats obtenen un ressò exagerat. En l'excés, el vell somni de descobrir una veu nova es fa més improbable. Un segon argument és el desprestigi que havien anat agafant els jurats literaris, sempre sota sospita de pressions editorials i d'amiguismes diversos, i no és casual que, just quan s'ha buscat més la independència, surtin més premis deserts. Hi ha encara un tercer aspecte, conseqüència de tot plegat: donar premis a obres inèdites és un anacronisme que només passa aquí. Les cultures normals premien bones obres ja publicades i els donen més ressò (el Booker Prize, el Goncourt...), o promouen beques perquè els escriptors desenvolupin una obra —aquí també ho tenim, sí, però la balança encara és massa desequilibrada. (...) Potser estaria bé que (...) també es plantegessin un nou sistema de premis. Ni que fos per alliberar, d'una vegada per sempre, les desenes de manuscrits sense sort que, com ànimes en pena, s'arrosseguen d'un premi a l'altre. Quina tristesa.

Jordi Puntí
"L'oasi i els premis deserts". El Periódico, 15.12.2007

Darrerament he trepitjat dues aules universitàries i dues presons, sempre en qualitat de conferenciant o similar. En una de les aules universitàries, si em punxen no em treuen sang, que diem. Entre el públic estudiantil que ens escoltava (compartia sessió amb una ensenyant) hi havia un alumne, d'uns vint anys, que va començar la sessió menjant un entrepà amb tota tranquil·litat. Vaig esperar que algú del cos docent li diria alguna cosa: res. Al cap de poc, va aplegar-se a l'estudiant del cas un altre, una dona, com de cinquanta anys (allò de l'examen d'entrada dels vint-i-cinc anys, suposo), amb un altre entrepà. Tots dos van acabar la seva menja amb tota calma i, en acabar les conferenciants, ens van aplaudir. Vaig constatar una vegada més que sóc una covarda social, perquè el meu primer impuls va ser aixecar-me i anar-me'n. I no ho vaig fer. I encara avui me'n ressento. (...) En algun lloc, que ara mateix no recordo, Gabriel Ferrater deia que la qualitat superior de l'educació francesa es basava en el vous, en el vostè o vós, un tractament que hem desterrat totalment, gairebé, entre nosaltres. Representa que els fills tutejant els pares es converteixen, per obra i gràcia de l'Esperit Sant, en amics dels seus fills. Error, crec: els pares sempre seran els pares, i els fills, fills, i hi haurà la dialèctica corresponent. És el mateix que pensar que un gos substitueix un fill o a l'inrevés. Si miro al meu voltant, cap fill substitueix un gos, ni a l'inrevés. Representa que un sanitari en un hospital tutejant un pobre pacient fa que aquest es curi. Error, perquè ni tots hem anat al mateix col·legi ni a la mateixa promoció i allò de la hipocresia, tan mal vista, socialment funciona, i més encara en moments difícils. Fa un segle, se'n deia civilitat. Un mot que hem desterrat. (...) Si em guanyo el qualificatiu de carca, no m'importa. Agraeixo que els meus pares donessin sempre la raó als meus mestres i m'ensenyessin a donar les gràcies quan un cambrer em servia, per exemple. Agraeixo a les preses que, escoltant-me parlar de poesia, no beguessin ni aigua, i em pregunto per què no podem ressuscitar del nostre vocabulari el mot civilitat, sense entrepans, per més que pugui mostrar-me crítica enfront dels històrics noucentistes!

Marta Pessarrodona
"La mala educació". Avui, 06.12.2007

Dos dels premis grossos que concedeix el Grup 62 han quedat deserts en poques setmanes. Dimarts el jurat del Documenta, que edita Empúries, format pels autors de la casa Pau Vidal i Dolors Miquel, l’editora Eugènia Broggi, en Josep Cots de la llibreria que dona nom al premi, i el crític Jordi Llavina va decidir que, tot i que hi havia dos treballs que estaven bé, no era prou per a concedir-los el guardó; total, premi desert per cinquena vegada. Fa unes setmanes el Prudenci Bertrana de Girona, que edita Columna, també va ser declarat desert, per setena vegada, just en arribar al seu quarantè aniversari, renoi quina celebració! Al jurat no hi havia cap representant de l’editorial i un autor de la casa, l’Emili Teixidor. Per les editorials un premi és una bona estratègia de màrqueting; llavors, deixar-lo desert és un fracàs, potser literari, però sobretot comercial. Algú s’imagina el jurat del Planeta declarant-lo desert? Es poden admetre rebequeries com les d’en Marsé, però deixar que un jurat desmunti el millor argument de vendes que te qualsevol llibre editat en castellà, no. És Planeta qui es juga els diners, no el jurat (que tanmateix cobra), vull dir que empresarialment és ben legítim exigir un guanyador i que, a més, sigui el que l’editor vol. Llavors, per què no ho esta fent 62, que també és Planeta? Si volen premis químicament purs que facin un jurat de lectors anònims i es doni el guardó a una obra ja publicada. Per als altres, que fan anar el negoci, que dissenyin un pla de màrqueting que, respectant una certa qualitat, garanteixi un producte venedor; com fan totes les literatures del món, i no per això són millors ni pitjors, no ens acomplexem ara.

Rafel Vallbona
"Desertització dels premis". Tendències. El Mundo, 30.11.2007

Ara que es parla tant de trens, he recordat una història que explica l'historiador rus Iuri Bòrev al llibre Stalianada, on compara la Unió Soviètica amb un tren en marxa. Al principi, el tren, que és conduït per Lenin, avança a tota velocitat cap a un futur gloriós, però de cop i volta s'atura: s'han acabat les vies. Lenin fa una arenga al poble perquè faci hores extres i, gràcies als treballadors, es posen vies en un temps rècord i el viatge pot continuar. Uns anys després és Stalin qui condueix el tren. Quan s'acaben les vies, enfurismat, dóna ordre d'afusellar la meitat dels revisors i passatgers, i obliga els supervivents a posar vies noves. Gràcies a això, el tren va endavant. Al cap d'un temps, Khrusxov substitueix Stalin i, quan s'acaben les vies una altra vegada, dóna ordres que es treguin les que el tren ja ha deixat enrere per posar-les al davant. El viatge continua. Uns anys després, però, quan Bréjnev substitueix Khrusxov i les vies es tornen a acabar, el dirigent ordena que es corrin les cortines de les finestretes i se sacsegin els vagons perquè els passatgers creguin que el tren continua en marxa. El tren, com es veu, pot ser una excel.lent metàfora de la situació d'un país, tot i que, ara que la Unió Soviètica ja no existeix, no gosaria dir en quin estat es troba el tren de la Rússia presidida per Putin. Potser és a la mateixa via morta, encara que, gràcies a la revolució digital, els efectes especials que fan creure tothom que el viatge continua han millorat molt. Pel que fa a Catalunya, em sembla que no cal inventar cap història: només cal llegir els diaris.

Xavier Moret
"Històries de trens". El Periódico, 24.11.2007

Els pares no sospiten el munt de petits problemes que afronta i soluciona un centre de secundària. Curiosament, els que duen més maldecaps són els aparentment més senzills, però que poden derivar en terribles debats que sovint freguen la paranoia o l'absurditat. (...) A part d'organitzar excursions, qualsevol activitat que requereixi demanar diners als alumnes -de fet, als seus pares- ha d'estar pactada a priori i cal controlar els números perquè quadrin. Posem per cas que dues empreses de polvorons es presenten al centre oferint els seus productes per tal que els alumnes els venguin per Nadal. Això els permetria estalviar diners per al viatge de final de curs. Fins aquí cap problema. S'accepta la proposta i es reuneixen els professors davant de dues grans capses de polvorons. Què cal fer?, es preguntaran. Que els alumnes triïn quins són els més bons? Missió complicada. Llavors? Doncs obrir les capses i dedicar una reunió a provar-los per arribar a un consens sobre quina marca és la millor i decidir el preu al qual es vendrà. Cal tenir en compte que no es pot fer competència deslleial als comerços de la zona, ja que no es paguen els mateixos impostos i el marge de benefici és més elevat. També ha de quedar clar què s'ha de fer amb els diners. Si un alumne vol sis capses, ¿les ha de pagar per avançat o una vegada les hagi venudes totes a la família? ¿I cal nomenar un delegat de polvorons perquè controli l'estat de la qüestió o ho ha de fer el tutor? En fi...

Xavier Gual
"Problemes didàctics". Avui, 16.11.2007

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors