«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]


  • No vull que TV3 sigui un mirall trencat, senyora Terribas. Ni tan sols vull que sigui un mirall perquè els miralls solen ser rígids, fixos i fràgils i, el pitjor de tot, passius i previsibles. És cert, TV3 continua essent bàsica i imprescindible, però aquestes dues condicions no poden ser un llast: fa temps que la passivitat i la previsibilitat acompanyen la cadena perillosament. Ho intentaré explicar d'una altra manera. Fa unes setmanes, als matins de TV3 van entrevistar una dermatòloga que tenia una pell fantàstica. Va donar uns consells sobre cremes i sèrums i, emfàticament, va dir que no anava mai pel sol. Uis i ais als sofàs. Llàstima que pocs minuts després digués que feia molt de temps que s'injectava Botox. A TV3 li passa el que li passa a la dermatòloga, que no tenia ni una arruga però, ai, aquella cara. Fa temps que tot plegat és previsible, amorf i tou, molt tou: desfici blaugrana, tertulians eterns (la major part dels quals provenen d'aquests interessos privats que vostè denunciava en el seu article), Tele Panellet de matí i de tarda i humor, molt d'humor, un APM etern... Sí, ja sé que la resta de teles estan pitjor, però tot i així, a Sant Joan Despí hi treballen milers de persones. Alguna cosa més haurien d'inventar! Deien que havien de fer més amb menys i, francament, moltes vegades penso que fan poc amb, potser, massa i tot. Quina aportació està fent TV3? Respecte de fa 10 o 15 anys, vull dir. No ho sé i a hores d'ara hi ha massa gent que tampoc no ho sap. Badallen. No li ho preguntarem al mirall, que ens sortirà la dermatòloga del Botox. O pitjor, en Màrius Carol.

    Francesc Serés
    "TV3, la tova". Quadern El País, 05.01.2012
  • No són pocs els que segueixen preguntant retòricament per què Mas-Colell actua com actua, en aquests dies de Nadal. In extremis, hores abans que acabi aquest any horrible, el conseller, en un últim joc de mans, ha aconseguit d'un banc els diners per pagar als funcionaris, però ha hagut d'acceptar un 6% d'interès: més pes mort sobre un deute insuportable. La solució a la qual s'ha vist forçat és la que els nostres avis resumien així: pa per avui, fam per demà. 2012 serà més horrible encara. Ho anuncia tothom, començant pel Banc d'Espanya, l'única funció (atesa la seva passivitat en la autodestrucció de les caixes) és amargar els raïms. Es pregunten els falsament ingenus per què Mas-Colell actua com actua, però la resposta la saben els nens de guarderia. No queda un cèntim. No és d'estranyar que el pressupost de la Generalitat per al 2012 sigui tan simple. El 70% es destina als serveis bàsics. I el 30% restant a pagar deutes. La font s'ha assecat. Si a finals d'aquest any ha estat necessari recórrer a un crèdit per pagar els sous de l'administració, ¿hi haurà diners l'any que ve per respondre als serveis bàsics? (...) Estem descobrint que la Generalitat té més simbolisme que poder. No té ni diners per mantenir els serveis bàsics que l'Estat li deixa administrar. Artur Mas no pot tornar les competències, perquè seria com rendir-se, però no pot anar més enllà perquè, com ja va evidenciar l'aventura de l'Estatut, el catalanisme és la força més dinàmica (manifestació de juliol del 2010) però molts catalans no participen de la seva lògica. El primer any de Mas ha estat el de la fi de la il·lusió de la riquesa catalana. I l'any que ve pot ser el de la fi de les fantasies del catalanisme (fantasies que van començar en emfatitzar retòricament el poder d'una Generalitat que no era sinó una gestoria). El final de la fantasia serà dur, però no vol dir que hagi de ser negatiu. No es canvia la realitat construint arquitectures de somni, sinó coneixent exactament els seus límits.

    Antoni Puigverd
    "Crua realitat". La Vanguardia, 30.12.2011
  • Si un autònom, posem un escriptor, no fa les liquidacions correctament i puntuals, Hisenda li fa una declaració paral·lela, li escriu una carta on el titlla de delinqüent, l’amenaça amb represàlies i el convida a pagar amb els recàrrecs i sancions que se’n derivin. Hisenda, en lloc de respectar la presumpció d’innocència, dona per feta la culpabilitat. Ara bé, si és l’administració la que no paga no passa res. Per cada llibre que una biblioteca pública presta l’administració titular de l’equipament ha de pagar un 0,2% de drets d’autor. Això es va aconseguir després de posar en evidència que l’estat espanyol era un dels pocs de la U.E. que no acomplia aquest compromís europeu. Enguany les diverses administracions que gestionen les xarxes de biblioteques públiques de tot l’estat han fet 36 milions de préstecs, un senyal de que l’afició a llegir, encara que siguin best-sellers, creix. Per contra, però, les pintoresques administracions que gestionen la xarxa pública de lectura només han abonat a l’entitat gestora dels drets d’autor literaris CEDRO la ridícula quantitat d’encara no 50 mil euros. Evidentment l’entitat ha suspès el repartiment d’aquesta recaptació entre els seus socis. No hi ha moneda fraccionària tan petita, és clar. Suposo que els partidaris del ‘tot de franc’ deuen estar molt contents; però si la lectura pública ha de ser una simple competència deslleial impedint que els escriptors es guanyin la vida, de poc servirà que la gent llegeixi una mica. Si ha de ser així potser caldria preguntar als autors si donen permís per que hi hagi llibres seus a les biblioteques. Però l’administració fa el que vol. Ja veurem que diu Hisenda quan un escriptor deixi de pagar el proper trimestre.

    Rafael Vallbona
    "Morositat bibliòfila". El Mundo, 15.12.2011
  • Els nostres intel·lectuals estan tristois. Quan no els fa mal Europa, pensen que Occident va errat, senten que la Cultura ja no té la centralitat que diuen que tenia o proclamen que, ara que ells ja no hi són, la Universitat s'acaba. Als nostres intel·lectuals els fa mal el futur, pateixen per qui llegirà Petrarca o Kleist. Viuen consirosos perquè tot el que hem aconseguit com a societat se'n vagi en orris. Manen els mercats, oh, cosa mai vista. Es veu, doncs, que el futur del món no és com ells l'havien imaginat. El Futur del Món! Poca broma, que ells l'havien imaginat, el futur del món. El món està tan cardat que no té temps per donar-los més llorer, ni exposicions ni projectes; els seus assajos, quan n'hi ha, no és que no es reeditin, és que no troben editor; els retallen el sou i sembla que trontolla alguna cadira... Potser era només el seu futur, el que havien imaginat. Definitivament, el món s'acaba de debò. D'aquí a pocs mesos ni tan sols girarà. Stefan Zweig es va suïcidar perquè el seu món d'ahir s'acabava i després va venir un altre món que es veu que ens ha portat no sé quantíssim benestar i que també es veu que s'acaba. No sé pas què en dirien, els nostre intel·lectuals, si en comptes d'una crisi hagués vingut una guerra, però veient aitals rauxa, valentia i empenta em sembla que veuríem unes corredisses olímpiques. Quins intel·lectuals! Tot anava com anava, però com que resulta que no s'hi veien més enllà de la closca pelada dels happy few, tot anava bé... I ara resulta que el món és tan injust que s'acaba abans que el gintònic. Per sort, els que s'acaben són ells.

    Francesc Serés
    "Alegria, alegria!". El País, 01.12.2011
  • TV3 ha emès els dos últims dies la minisèrie 'Barcelona Ciutat Neutral', una història d'amor en ple esclat de la Primera Guerra Mundial. Mons enfrontats, il·lusions de joves que volen construir la seva vida, somnis a tocar dels dits, un enamorament boig ple d'obstacles, conflictes polítics que els compliquen i una societat que s'esberla... En definitiva: un drama filipí. Una novel·leta romàntica. Ja ens vam témer el pitjor amb una careta inicial cursi i antiga que convidava a canviar de canal. La sintonia, tres quarts del mateix. Les bones intencions en combinar el drama amorós amb els conflictes polítics se'n va anar en orris de seguida. Els personatges parlaven com si donessin apunts d'història. I sense aturador. Cada escena era un capítol d'un llibre feixuc de la Primera Guerra Mundial, i cada diàleg un punt del temari. I no sortíem d'aquí. Fins i tot en una conversa postcoit ens fan un retrat de la situació del mapa europeu just en esclatar la guerra entre Sèrbia i Àustria. I en el moment en què en Karl li diu a la Glòria, el seu gran amor, que l'estima... hi surt la problemàtica de la Mancomunitat pel mig. Home... una cosa és el compromís polític i l'altra és ser un conyàs. Allà se'ns va ajuntar tot: feministes, anarquistes, sindicalistes, cabareteres, francesos que parlen català canviant la r per la g... i fins i tot La Maña, que en una molt enginyosa aclucada d'ull a l'espectador la converteixen en la dona de fer feines d'un teatre de revista. L'escena en què La Maña fot cop d'escombra a la futura estrella del ballet és digna de passar a la posteritat de la ficció catalana. Per variar, un star system arxiconegut que com a mínim té l'espectador entretingut trencant-se el cap pensant en quina sèrie ha vist els actors abans. El nivell interpretatiu, irregular. Però val a dir que en la lluita per mantenir-nos desperts al sofà va quedar palès el drama de tot plegat.

    Mònica Planas
    "Mare meva... quin pal!". Ara, 30.11.2011
  • (...) Desde hace lustros, en los bares de Nueva York —que tienen la gran virtud de tener muchas pantallas de tele en las paredes, donde puedes ver noticias o partidos de béisbol, de fútbol americano...— ningún ruido sale de las pantallas. Todas tienen el volumen a cero. Si hay noticias, ponen los subtítulos para sordos. De esa manera respetuosa, la gente conversa con tranquilidad. En Noruega descubrí hace década y media que hay aeropuertos silenciosos, sin musiquillas estúpidas ni siquiera avisos verbales de vuelos, ya que para anunciarlos hay monitores informativos por todas partes. Y a los que conozcan las Bershka de nuestro país —que, más que tiendas de ropa, parecen discotecas— quizás les interese saber que las hay silenciosas. Este verano fui a Pau, en el Bearn, entré en un Bershka que hay en el centro de la ciudad, junto a la plaza Clemenceau, y —oh sorpresa— el silencio era absoluto. ¡Silencio absoluto en un Bershka! Los clientes de esa cadena de tiendas que no me crean, pueden coger ahora mismo la autopista hasta Narbona, de Narbona ir hacia Toulouse y, allí, ir bajando hasta Pau. Ni una mosca, en el Bershka, y no por voluntad de Inditex sino —supongo— por las denuncias de las asociaciones contra la contaminación acústica. A la Accca le queda mucho trabajo por hacer, en este país donde los garrulos creen que la mejor manera de alegrarte el día es no dejarte ni un instante los tímpanos en paz.

    Quim Monzó
    "¡Chitón!". La Vanguardia, 05.11.2011
  • (...) Hoy día abundan los escritores que aprovechan cualquier oportunidad para cubrir de requiebros a los aficionados a los libros. Obviamente los adulan llevados de la certera intuición de que sin ellos no son nada. Por lo mismo podrían injuriarlos a fin de golpear su atención. Buscan público sin distinción de intereses y calidades, al modo de una flor que saliera volando en pos de cuantos insectos pululan por la zona, sean polinizadores o no. Abandonan entonces su lugar natural, el escritorio; emprenden campañas de promoción que con frecuencia los obligan a ir de ciudad en ciudad convertidos en viajantes de comercio de sus propios libros, procurando generar noticia y diseminar su retrato y su nombre en los medios de comunicación. Alguna escritora incluso ha salido despojada de ropa en las revistas. Otros justifican su participación en competiciones literarias, de dudosa honradez en ocasiones, con el socorrido argumento de que desean incrementar el número de sus lectores, si bien no termina de quedar claro, cuando así se expresan, si buscan personas que dediquen atención a sus libros o se conforman con que simplemente los adquieran. Parece inverosímil que alguien lea un libro llevado por un gesto de caridad hacia el escritor. Uno lee un libro en provecho propio, deseoso de distracción, de consuelo, de aprendizaje, cuando no apretado por obligaciones pedagógicas o profesionales. En un país civilizado, los ciudadanos están en su derecho de leer o no leer, y, si lo hacen, de elegir lo que leen y leer de acuerdo con estímulos o expectativas de su exclusiva incumbencia. Esta circunstancia no obsta para que existan lectores inhábiles, igual que existen comensales sin gusto, movidos tan sólo por el impulso de matar a toda prisa el hambre. (...)

    Fernando Aramburo
    "La literatura y los que la leen". Babelia, El País, 08.10.2011
  • Desconfiïn si els diuen que cal prendre mesures que permetin implementar les accions culturals necessàries. O si llegeixen que cal projectar les reflexions que construeixen els elements per establir un veritable debat. O si els parlen de la importància de l'avaluació dels processos, de la voluntat de situar el debat participatiu. O si senten que cal formular un conjunt de conceptes que ajudin a qualsevol cosa que els passi pel cap repensar. Els ho dirà qualsevol comissari cultural, ho trobaran escrit en algun informe i ho sentiran dir amb gran afectació per gestors de currículum i carnet. I és palla, tot això és palla. La gestió cultural necessitava una retòrica i a Catalunya hem creat màsters per a tota mena de professionals d'aquest art. En realitat, són màsters de Retòrica Cultural d'aspirants a seguir el model de tants i tants càrrecs que fa vint anys que són a les institucions del país. Són professionals de la professió, gestors de la gestió, encarregats del càrrec. Veiem les mateixes cares de Fòrum, de presentació de taula rodona o de debat a TV-3, en el millor dels mons possibles que es podrien implementar. Qui dia passa, any empeny. La vida sense el càrrec del Centre, de l'Institut o de la Institució està molt malament, els sous són baixos i vés a saber on trobaríem feina. S'imprimeixen tríptics, s'organitzen jornades i es fa bullir l'olla que els permeti implementar les vies de solució i continuïtat dels seus càrrecs per les legislatures de les legislatures, amén.

    Francesc Serés
    "Accions necessàries". Babelia, El País, 08.09.2011
  • (...) Hablando de quejas. Mientras la política pasa por la puerta de Angela Merkel, la sociedad está pasando por la puerta antagónica. La de la indignación y la creciente protesta. Diga lo que diga el venerable y dignísimo Hessel, la indignación de hoy no es tan distinta de la cultura de la queja vigente entre nosotros desde hace muchos años. La queja, incluso cuando está muy justificada, fomenta un vicio social muy peligroso: desresponsabiliza a la víctima. Puesto que el mal siempre procede del exterior o puesto que los malos siempre son los otros, uno no tiene ninguna responsabilidad sobre lo que pasa y debe limitarse a esperar que le resuelvan el embolado. Incluso cuando están cargados de razón, los quejumbrosos tienden a apalancarse, a regodearse en el malestar. Este vicio ha causado más daño en Latinoamérica que el imperialismo yanqui. El vicio de la queja conduce fatalmente al populismo: el gran peligro de la sociedad española actual. George Steiner nació con parálisis parcial de la mano derecha. Sus padres le ataban la mano izquierda a la silla para que aprendiera a escribir con la mano problemática. Le costó muchísimo, pero lo consiguió. Nunca le compraron calzado con cremallera: tardó un año en aprender a hacerse el nudo de los zapatos. Su padre seguía a Spinoza: "Se llega a la excelencia por la dificultad". Steiner no se lamenta por la dureza de aquella educación. Al contrario: sostiene que le insufló alegría y esperanza. Nuestros jóvenes lo tenían todo. Los padres los mimaban, la sociedad los sobreprotegía. Ahora se lamentan. Si desean salir del pozo, ya pueden empezar a atarse los zapatos por su cuenta y riesgo. Nadie lo hará por ellos (y menos aún los que más los adulan en las plazas).

    Antoni Puigverd
    "La parálisis de Steiner". La Vanguardia, 30.08.2011
  • La Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, és a dir aquells del mateix bàndol polític que ara els regeixen, volen convertir el castell de Montjuïc en la seu del Memorial Democràtic. La vicepresidenta, Joana Ortega, argumenta que no se'ls acut cap lloc més simbòlic. I ho concreta: hi van afusellar Ferrer i Guàrdia i Lluís Companys, a més d'haver-s'hi realitzat les canonades contra la ciutat revoltada de Barcelona ordenades pel general Espartero l'any 1842. Un passat sinistre amb més episodis a partir del qual s'apunta la voluntat que la ciutat de Barcelona pugui reconciliar-se amb aquest espai en el qual, en mans dels militars, no fa gaire encara hi havia una estàtua eqüestre de Franco. Però els símbols no només poden ser pesants, sinó també inconvenients en un aspecte pràctic. Representants de diverses organitzacions que treballen a favor de la memòria històrica han manifestat que, a part d'haver conegut la intenció a través de la premsa i sense que la Generalitat s'hagi posat en contacte amb ells durant mesos, arribar fins al castell de Montjuïc és difícil, de manera que, a banda dels símbols o fins i tot en contra, seria millor trobar un lloc més accessible per al Memorial Democràtic. Tanmateix, se m'acudeixen un parell de preguntes en relació amb l'ús que volen fer-ne, del castell. No sabien què fer-ne i sobretot no volien que es convertís en el centre internacional de la pau que pretenia l'exalcalde Hereu? Convé que sigui de difícil accés la seu d'una institució que sembla que els molesti? El Memorial Democràtic va crear-se per recuperar la memòria històrica de la II República i la repressió de la dictadura franquista. Que Ortega manifesti que s'ha fet un ús “partidista” de la institució i que no s'ha de dividir entre bons i dolents, pel que fa a la Guerra Civil i les seves conseqüències és el símptoma d'un revisionisme contrari al sentit del Memorial Democràtic: hi ha encara una feina pendent, en relació amb la República i els seus morts, que potser incomoda que es continuï fent.

    Imma Merino
    "El castell de Montjuïc". El Punt Avui, 23.08.2011
  • Davant la visita de Benet XVI a Espanya, el cardenal Rouco Varela, arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, va aprovar un decret que ha reconegut als sacerdots a la capital d’Espanya, durant aquests dies de la Jornada Mundial de la Joventut, «la facultat delegada per remetre dins del sagrament de la penitència l’excomunió latae sententiae corresponent al delicte d’avortament procurat, als fidels verdaderament penedits, i imposar-los una penitència convenient». Aquest decret em sembla una frivolització de la moral cristiana aprovada per la mateixa cúpula eclesial. Una cosa així com unes Rebaixes morals a Espanya. Agost del 2011. És el millor exemple de l’absolutisme episcopal i papal, que no s’até ni tan sols als mateixos principis morals eclesiàstics, que bisbes i Papa transgredeixen sempre que els dóna la gana, com els faraons egipcis, els senyors feudals a l’edat mitjana o els dictadors de torn. ¿No es pot considerar això moral a la carta? ¿No es pot considerar això relativisme moral? Primer s’acusa les dones que han avortat i les persones que col·laboren en l’avortament d’assassines, sense reparar en la situació d’aquestes dones ni respectar la llibertat de consciència, i se les excomunica sense pietat. Ara, després de passar pel confessionari, se les allibera de l’excomunió. Després d’aquestes rebaixes oportunistes, ¿qui creurà en l’obligatorietat de les orientacions morals de la jerarquia eclesiàstica? Ni tan sols els mateixos cristians més fidels al magisteri eclesiàstic. Els dirigents catòlics han perdut tota credibilitat no només en el terreny doctrinal, sinó també en qüestions morals. Abans s’acusava les dones avortistes d’assassines i es demanava per a elles no únicament el càstig diví, sinó també la sanció penal corresponent als assassins. Ara se les absol pel sol fet d’agenollar-se davant un sacerdot anònim i expressar penediment. ¿Va passar per algun dels confessionaris del Retir el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, inspirador de la llei de l’avortament, perquè li fos perdonat el seu crim horrible d’avortament, abans de ser rebut pel Papa a la nunciatura? ¿Van fer el mateix els més de 180 diputats —alguns, catòlics, entre ells el mateix president del Congrés— que van donar el seu vot a la llei que, segons els bisbes, justificava l’assassinat dels innocents? I el Rei, que va firmar la llei, ¿es va confessar de complicitat en el crim abans de rebre el Papa a l’aeroport de Barajas i al palau de la Zarzuela? ¡Imaginin-se les màximes autoritats de l’Estat i més del 50% de representants del poble espanyol passant pel confessionari! És el nacionalcatolicisme en la seva més pura essència 33 anys després de l’aprovació de la Constitució espanyola, que estableix que cap religió tindrà caràcter estatal. ¡Fals! N’hi ha una que té aquest caràcter: l’Església catòlica. Em remeto als fets d’aquests dies: recepció oficial de les autoritats polítiques de les tres Administracions i honors al Papa com no es donen a altres personalitats mundials. El decret del cardenal Rouco Varela, firmat amb l’anuència del Papa, em porta a la memòria l’acudit de Groucho Marx: «Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d’altres».

    Juan José Tamayo
    "Un viatge papal amb una moral a la carta". El Periódico, 22.08.2011
  • Temps enrere, els catòlics eren cristians. Des de sempre, el catolicisme ha estat una combinació de paulisme i de cristianisme, és a dir d’organització eclesial i de doctrina evangèlica. No dic que Pau de Tars no fos seguidor de Crist , sinó que organitzà l’església mentre els evangelistes compilaven la paraula. No és una mala combinació. Al contrari: sense ordre i estructura, els moviments no esdevenen organitzacions i acaben desapareixent. El mal arriba quan les organitzacions suplanten els moviments. Els partits comunistes van acabar amb el marxisme (em pregunto, per cert, si els partits socialistes no fan el que poden per replicar el procés...). L’església catòlica, semblantment, destrueix el cristianisme, trobo. No m’estranya que al llarg de la seva fascinant història s’hagin reiterat els intents de recuperar el sentit evangèlic inicial. Els administradors de la pitjor cara del paulisme s’han afanyat a anatematitzar i a titllar d’heretges els r ebels . Alguns eren gent pintoresca, tocats de fonamentalisme o obsedits per bizantinismes diversos, però altres eren simplement bons cristians, seguidors de la paraula i freturosos d’espiritualitat i amor fratern, que en això consisteix el missatge evangèlic. Poc va faltar perquè fins el cristianíssim Francesc d’Assís no acabés també execrat... Jo sóc agnòstic, però em desperta un respecte immens el cristianisme. No hi ha hagut res de més important en la història d’Occident. Els valors de la nostra civilització són quasi tots cristians. Els agnòstics occidentals som cristians laics, honestos humans sense fe, però delerosos d’esperança i caritat. Per contra, aquest catolicisme inquisidor que propugna l’obtusa fe del carboner, aliè al coneixement científic i mancat de comprensió solidària, no té gaire esperança i gens de caritat. Només sembla preocupat per la gestualitat pietista, privat de tota actitud espiritual i transcendent. S’assembla cada cop més a una secta qualsevol.

    Ramon Folch
    "Quan els catòlics eren cristians". El Periódico, 21.08.2011
  • (...) A muchos ciudadanos les parece lógico que Benedicto XVI sea recibido con gran deferencia por las autoridades democráticas. Al fin y al cabo, es la máxima autoridad de una confesión religiosa cuyas raíces se hunden en 2.000 años de historia, lo que otras corriente religiosas, culturales o ideológicas no pueden aducir. Y, al contrario, el apoyo institucional a tal visita causa irritación a otros muchos ciudadanos que, celosos de su agnosticismo o ateísmo (y confundiendo aconfesionalidad con laicismo), pretenden extirpar de raíz cualquier vinculación del Estado con el catolicismo (descrito por ellos con frecuencia como punta de lanza de la reacción antimoderna española). Todo es discutible en una sociedad plural como la nuestra y, naturalmente, también la visita de Benedicto XVI. Lo que sorprende no es la discrepancia, no es la protesta, sino la beligerancia y la agresividad con que determinados sectores de izquierda, con el aval tácito del PSOE y con el apoyo de la izquierda cultural, han planteado la oposición a la visita: con una deplorable falta de respeto cívico. Los jóvenes españoles y extranjeros que anteayer paseaban por Madrid fueron escarnecidos de una manera que no aceptaríamos que se produjera contra otras confesiones religiosas (el acoso a los seguidores del Dalái Lama habría suscitado unánime rechazo). Ciertamente, la interpretación que el cardenal Rouco hace de la tradición católica se acerca, de forma inquietante, al dogmático y nada misericordioso nacionalcatolicismo. Pero por encima de la discrepancia y de la razón crítica, está el respeto: el reconocimiento del otro. Sin el reconocimiento del otro, la democracia deja de ser un ágora para convertirse en campo de trincheras. El historiador Josep M. Fradera, en uno de sus luminosos ensayos, recuerda que, ya en el siglo XIX, los liberales y progresistas recurrieron al anticlericalismo como cortina de humo para enmascarar el fracaso de sus políticas. Volvió a pasar en los años treinta del pasado siglo. Y podría volver a pasar ahora: cuando la izquierda pierde el norte, no puede resistir la tentación de zamparse unos curas.

    Antoni Puigverd
    "Carpaccio de capellán". La Vanguardia, 19.08.2011
  • (...) Ara bé, resulta difícil poder fer un perfil únic del que és un jove de la JMJ. Tant difícil com ho ha estat fer-ho amb els que s’han aglutinat dins del moviment del 15-M. Ambdós són fenòmens que aglutinen un conglomerat de neguits i aspiracions ben diferents; potser tants com persones que s’hi aixopluguen. ¿Què tenen en comú un jove de les nostres esglésies mediterrànies amb les centreeuropees o les nòrdiques, o amb les dels països de l’Est d’Europa? Les seves realitats politiques, socials i religioses són molt diferents. Com ho són les que poden tenir els joves llatinoamericans amb els nordamericans. I ¿què poden tenir en comú un argentí i un bolivià? Potser som nosaltres els que els posem tots dins del mateix sac. El que hi ha en comú en aquests joves és allò que els aglutina. És a dir, en aquest cas ho és el Papa, que és el que realment lidera la convocatòria. Sense la seva crida, missatge i presència no podríem parlar de les mateixes xifres d’assistència. Com també els aglutina el fet de ser creients en un context mundial cada vegada més secularitzat. A ells també els preocupa com es pot ser creient en una societat laica. I els aglutina el desig de viure uns valors diferents en una cultura que, massa marcada pel consum, ens va deshumanitzant cada vegada mes. I també —per què no dir-ho?— hi ha un factor molt banal com pot ser el turisme juvenil. Tot això, molt barrejat, per uns dies és i serà multitudinari. Però no ens enganyem, la profunda crisi institucional que vivim fa que, quan s’acabi tot això, sense la bromera de les multituds i sense el lideratge de la figura del Papa, les nostres esglésies no s’ompliran de més joves. Cadascú seguirà vivint el seu seguiment de la fe d’una manera diferent. Potser sí que una minoria buscarà un moviment de joves o una comunitat cristiana, però serà molt minoria. El papa Benet XVI no és ignorant d’aquesta realitat i per això repetides vegades ja s’ha referit al cristianisme com una «minoria creativa».

    Francesc Romeu
    "¿Quina és la joventut del Papa?". El Periódico, 19.08.2011
  • (...) Madrid no ha superado la prueba de las tres T que el geógrafo estadounidense Richard Florida propone como premisa indispensable para las ciudades creativas, los nódulos más dinámicos del mundo anárquico e injusto que viene. Tres T: tecnología, talento y tolerancia. Madrid, una gran región metropolitana que desborda con creces los límites de la comunidad autónoma que lleva su nombre, está bien dotada tecnológicamente. Es, por ejemplo, el tercer ferropuerto del mundo (después de Tokio y París), gracias a una red radial de ferrocarril de alta velocidad que succiona energías de toda la Península. En Madrid, merced a su dinamismo metropolitano y al fuerte anclaje de unas estructuras estatales con más de quinientos años de historia, hay mucho talento acumulado. Mucho. Falla, sin embargo, la tolerancia. Se ha visto durante las últimas cuarenta y ocho horas, en las que España se ha vuelto a presentar ante el mundo como una enfebrecida plaza de toros de los años treinta. Los focos de intolerancia que anidan en el país –en la derecha y en la izquierda– transmiten malos augurios. Son un problema peligroso si tenemos en cuenta la gravedad y la previsible larga duración de la actual crisis social y económica. El entrenador Guardiola lo retrató bien el miércoles por la noche: "Algun dia prendrem mal". De las majaderías de José Mário dos Santos Mourinho responden él y el poderoso empresario que lo ha contratado. Y no está de más recordar que Florentino Pérez es miembro del Consejo Empresarial para la Competitividad, encargado de velar por el prestigio internacional de la marca España. De la intolerancia anticatólica que el miércoles se exhibió en la Puerta del Sol deberían responder los intransigentes de izquierda, los comecuras que escriben en la prensa, los tibios ante la posibilidad cierta de un peronismo a la española, los ingenuos que creen que el futuro del mundo es la República Democrática de Facebook y, sobre todo, el Ministerio del Interior, en esta ocasión incapaz de garantizar el ejercicio de la libertad de expresión sin poner en riesgo la integridad de las personas y la imagen del país. Bastaba con seguir el ejemplo de Londres, que alejó la manifestación antipapista del centro de la ciudad, evitando así el encontronazo entre personas polarizadas por la religión.

    Enric Juliana
    "Nos haremos daño". La Vanguardia, 19.08.2011
  • (...) Explico tot això perquè coincideix amb l'ofensiva —una autèntica croada— contra la llengua catalana, impulsada pel PP al País Valencià, Mallorca i Catalunya. Mai havien estat tan units aquests Països Catalans que els catalans vam enterrar quan la Transició. Sembla mentida que una llengua que es planteja conquerir el món sencer es prengui la molèstia d'atacar una llengua menuda i tímida com el català. Quina falta els fa? Però l'esperit és l'esperit. El català no ha estat colonitzador ni quan els llobarros solcaven el Mediterrani amb les quatre barres al llom, i el castellà ho és fins i tot quan no li cal. És l'obsessió per l'homogeneïtat, dins de la qual la diferència ofèn, perquè és diferent aquell que no vol ser espanyol a la manera espanyola, déu meu! Mai ningú va ser obligat a parlar en castellà, va dir un dia el rei, se'n recorden? I qui ho va escriure i tots els qui ho van llegir o escoltar ho van trobar tan encertat, esclar, esclar. Contra això hi ha dos conceptes fonamentals, que són els que governen la sociolingüística de les societats complexes. L'un és el que portarà a l'ONU el PEN, associació internacional d'escriptors, i que es coneix com a Declaració de Girona. Estableix el dret de la comunitat lingüística a casa seva, és a dir, fent un lligam específic entre llengua i territori. La gent neix en una cultura i en una llengua, i cultura i llengua neixen (o "són nascuts") en una terra concreta. En aquest territori cal que la llengua sigui oficial, que s'ensenyi a l'escola i que els mitjans de comunicació la defensin i li donin prestigi. Tots els matisos d'aquesta prescripció són importants. Ja no podem tenir en compte la famosa "llengua materna", perquè a Catalunya hi ha 300 llengües maternes. Per tant, el que ha de prevaler és la llengua nascuda en la terra, el que l'Estatut en diu "llengua pròpia", i que a Catalunya només pot ser-ho el català. Aquest lligam entre comunitat i terra és essencial, perquè una comunitat lingüística sobrevinguda —els pakistanesos al Raval de Barcelona, posem per cas— no poden tenir els mateixos drets. Els estats plurinacionals d'Europa segueixen aquesta lògica i les llengües senyoregen els seus territoris (mireu Bèlgica o Suïssa). A Espanya, el castellà senyoreja pertot. És un altre gol de la Transició: Espanya imposa llengua, mercat i consum cultural arreu i estableix una competència perpètua i desigual amb el català. Sí que en saben, els espanyols.

    Patricia Gabancho
    "Croada contra el català". Ara, 13.08.2011
  • De mi padre guardo pocos recuerdos de infancia. Era un padre a la antigua, que jamás jugaba con sus hijos y que nunca nos llevó al cine ni nos contó un cuento. Pero le debo el descubrimiento de la literatura. Al atardecer de un día de Navidad, cuando yo tenía siete u ocho años, me sentó sobre sus rodillas y me leyó por primera vez Sonatina, de Rubén Darío, que me dejó literalmente boquiabierta. Me pareció un cuento prodigioso. Incluso las palabras que no entendía "golgonda", "clave", "argentina", me sugerían significaciones mágicas. Eran las palabras y no el caballo del príncipe las que tenían alas que me permitían volar. Bastaba pronunciarlas para sentirme lejos, en el palacio encantado de la princesa descolorida y su bufón, que de repente se habían convertido en amigos míos. Me entusiasmó tanto el poema que le pedí que volviera a leérmelo porque yo todavía no sabía leer. Las monjas estaban muy preocupadas con mi retraso y habían llamado a mi madre para hablarle del problema. Era incapaz de prestar atención, le dijeron, que andaba siempre en una especie de nube, ausente de cuanto explicaban en clase, que trataba de pasar desapercibida para que no se fijaran en mí y tenían razón. Como las clases me aburrían me contaba cuentos que inventaba pero no eran tan buenos como la Sonatina. De manera que, a partir de aquel día, decidí esforzarme para poder leerla por mí misma sin los auxilios de nadie. Y lo conseguí con bastante rapidez. Fue entonces cuando mi padre, para prevenirme de otros entusiasmos más peligrosos, imagino, cerró con llave la biblioteca. De una vez por todas me descubrió la literatura y al mismo tiempo me la prohibió. Creo que con estos hechos me inoculó para siempre el virus de la lectura.

    Carme Riera
    "Con Rubén". El País, 13.08.2011
  • En el supermercado, una chica de veintitantos con un abuelo. La misión es comprar para su casa y la del viejo. La nieta —con un tatuaje espectacular en la espalda y el cabello cortísimo— lleva el carrito mientras el veterano se ayuda con un bastón para andar entre las ofertas multicolores. Lo primero que oigo: “Escucha, yayo, no vayas al pan hasta que salgamos, ¿lo entiendes, verdad? No vayas al pan todavía, ven conmigo; ¿vale?”. El hombre, pantalones de color indeterminado y camisa azulada de antes de todas las guerras, dice que sí, sin acabar las frases. Frente a los estantes de las olivas, se produce el gran debate: “Yayo, ¿también quieres olivas? ¿Negras o verdes? Yo compro las negras”. El viejo —ahora sí le entiendo perfectamente— dice: “Negras, que son mejores”. Pero, entonces, la nieta se inviste de médico y sanadora y guía espiritual: “Me parece que las olivas no te convienen para la presión, mejor no las cogemos”. El rostro del abuelo es un poema. No dice nada y anda hacia el área de las cervezas, en busca de un espejismo de libertad. La voz de la hija de su hija (o de su hijo, eso no lo sé) se escucha por todo el pasillo, entre los tarros de tomate frito y las patatas fritas: “¿Adónde vas ahora? ¿No puedes parar ni un minuto? Te caerás y tendremos lío; ¡yayo, detente!”. El viejo, finalmente, hace caso. Por el lado opuesto del súper, se mueve un joven —bermudas, camiseta de tirantes y perilla de dj enrollado— que lleva de la mano a un niño de dos o tres años luciendo un casco de ciclista rojo y mayor que todo él. El progenitor, sin cesto ni carrito, se detiene delante de un estante y hace la pregunta del millón a la criatura: “¿Te gusta el cuscús?”. El niño no dice ni mu, y yo estoy a punto de proponer, por el altavoz de las cajeras del supermercado, que el abuelo que he visto hace cinco minutos sea adoptado por el padre joven mientras el niño que es tratado como un adulto pase a ser educado por la nieta expeditiva. Creo que así contribuiré, modestamente, a rehacer el equilibrio cósmico que ahora, ante mis ojos, es más que escaso. El padre lo consulta todo con el hijito que, por lo que estoy viendo, todavía no es consciente de la posibilidad de instaurar fácilmente su tiranía; tiempo al tiempo. El momento más interesante llega delante de las galletas: “¿Qué te parece, guapo, las cogemos con doble de fibra o nos llevamos las normales?”. Reprimo, no sé de qué manera, las ganas de aplaudir. En la cola de las cajas, el abuelo amaga con escapar del control de la nieta, hacia los helados. La voz de la sargento truena: “¡Yayo, quieto! ¡Nada de helados! ¡Siempre montas el mismo número!”. Las cajeras, que cada día ven de todo, van a lo suyo sin inmutarse. El niño, adiestrado con ganas desde que lo parieron, señala el exhibidor de los chicles y el padre es fiel a su guión: “¿De fresa, menta o tropical, rey?”.

    Francesc-Marc Àlvaro
    "Desequilibrio en el súper". La Vanguardia, 02.08.2011
  • El sábado, las patrullas de la Guardia Urbana de Barcelona empezaron a bajar al metro a buscar carteristas. La imagen sorprende por inaudita. Ver a policías patrullando por los andenes, con sus uniformes de colores negro y amarillo, no era habitual. Y, en cambio, es la forma básica de marcar territorio, igual que la forma de marcar territorio de las bandas de delincuentes es la agresividad y los insultos, gracias a la carta blanca que todavía tienen en esta ciudad que han convertido en su patio de juego. Observando las imágenes de los policías patrullando en el metro, la primera pregunta es: ¿cómo es que hasta ahora no les hacían bajar? ¿Cómo es que la situación se había ido degradando hasta el punto de que parecía que Barcelona era suya? Con eso no quiero decir que Barcelona ya no sea suya, porque lo es. La Urbana se ha mantenido demasiado tiempo al margen de lo que pasaba, paralizada por unos políticos cobardes y una opinión pública que consideraba de derechas plantar cara a la delincuencia. Es ese el cojín que ha permitido a los delincuentes hacerse amos de la ciudad. ¿Tan difícil era bajar al metro, por ejemplo? Ahora se ha visto que no, que se podía hacer pero no se hacía. El grado de decadencia al que llegamos con Hereu en la alcaldía y con Saura como conseller de Interior pasará a los anales de la historia. Pocas veces tantas personas con un grado de ineptitud tan elevado han ocupado lugares tan decisivos. Ya veremos qué harán los que mandan ahora. De momento han sacado los uniformes del armario. En el metro, las patrullas de los urbanos se coordinan con los mossos para distribuirse las zonas de vigilancia. También hay agentes de paisano, pero a estos no los identificamos con facilidad, porque parte esencial de su estratagema es que no se les pueda identificar con facilidad. En cambio, la estratagema de los que van uniformados es la contraria: que se les identifique para que la chusma que vive en Barcelona convencida de que esto es la Casa de Tócame Roque empiece a dudarlo. Otra cosa es que los convergentes consigan ir más allá de esa exhibición de uniformes. Ya los conocemos. Rudolphs Giulianis hay pocos en el mundo. Los convergentes estuvieron al frente de la Generalitat durante veintitrés años y demostraron ser muy hábiles con la táctica del capitán Araña: "¡Vamos, levantémonos e id!". No olvidemos que fueron ellos los que, cuando mandaban, en cuanto se acojonaban ante un problema se lavaban las manos y descargaban las responsabilidades en los ciudadanos con su famoso eslogan: "Depèn de tu!". Confiemos que, tras una travesía del desierto que ha durado años —y con los zapatos nuevos de la alcaldía barcelonesa—, hayan aprendido la lección y, ahora, no se caguen a las primeras de cambio y decidan regalarnos a todos un uniforme y una porra mientras nos repiten, una vez más: "Depèn de tu!".

    Quim Monzó
    "¿Atravesar el desierto, enseña?". La Vanguardia, 26.07.2011
  • La noticia de que Umberto Eco aligerará El nombre de la rosa para que resulte "más accesible a los nuevos lectores" ha caído como una bomba entre muchos de sus habituales. Consideran que es una aberración, que la novela ya está bien como está ahora y que lo que Eco dice —que así va a "refrescar el lenguaje"— es una forma de bajarse los pantalones ante la incapacidad lectora de la gente. Cargan contra el hecho de que la dictadura de los ignorantes llegue hasta la literatura y sean ellos quienes marquen las pautas. Impertérrita, Bompiani, la editorial que en 1980 publicó la novela original, ha anunciado que la nueva edición aparecerá el próximo día 5 de octubre. Muchos escritores modifican sus obras al llegar a la madurez. Los años de experiencia acumulados permiten creer que saben más a los ochenta que a los cuarenta. Mary Shelley, por ejemplo, modificó profundamente su Frankenstein, y ahora es esa versión la que se considera canónica (aunque un servidor, en los años ochenta, tradujo la primera para liarla un poco). Siempre ha habido adaptaciones de libros. La primera vez que leí el Quijote yo era un niño. Fue en una edición en dos volúmenes y hasta que no empecé bachillerato no me enteré de que se trataba de una versión resumida. Editorial Bruguera se hartó de adaptar, cortar y simplificar los clásicos, e ilustrarlos con dibujos, a ver si así los jóvenes los digerían mejor. ¿Y los "pequeños grandes libros" de la Enciclopedia Pulga? La diferencia de estos ejemplos con lo de Eco es que, en este caso, la simplificación la hace el mismo autor. Por eso se desgarran las vestiduras. ¡Eco acepta trivializarse! ¡Eco se pasa a la literatura fast food! ¡Eco deriva hacia la banalidad Harry Potter! ¿Cual será el siguiente paso? ¿Reducir El nombre de la rosa a los 140 caracteres de un tuit? Pocos recuerdan que ese libro —predecesor de esta literatura actual de bestsellers medievaleros con intriga criminal y rollo místico— fue uno de los primeros que muchos compraban no tanto con la intención de leerlo sino con la de dejarlo sobre la mesa baja del tresillo, para que las visitas lo viesen y se diesen cuenta de que el anfitrión estaba al día. El tanto por ciento de los que compraron el libro en 1980 y lo leyeron hasta el final fue escaso. ¿Qué tanto por ciento de los que compren ahora la versión simplificada llegará hasta el final? Si no fuese por los periodistas culturales, que en cuanto salga la nueva edición irán a buscar las diferencias con la de 1980, Eco podría ahorrarse el esfuerzo de aligerarlo, no tocar ni una sola palabra de la edición original y, simplemente, decir que lo ha hecho. Los que lo comprarán con el mismo fervor con el que compran camisetas Guru, tejanos Pepe Jeans o chaquetas Calvin Klein porque es lo que se lleva, lo comprarían igualmente, y vivirían de por vida convencidos de haber conseguido la versión aligerada, la que ahora mola.

    Quim Monzó
    "El nombre de la rosa aligerada". La Vanguardia, 19.07.2011
  • (...) Hay personajes que, a pesar de representar una minoría de votos, se otorgan la potestad de decidir de qué se puede hablar y cómo perseguir la incorrección política. Son nuevos censores nutridos en la vieja tradición de los comisarios políticos. Personalmente he sufrido sus mordisquitos estos días. Por un lado, una nueva concejal de ICV ha querido hacer méritos al estilo Pravda recuperando las listas negras y ha pedido mi expulsión de TV3 por no estar de acuerdo con el voto marroquí. ¿Expulsará también a los millares de televidentes que tampoco lo quieren? ¡Ay...!, me hubiera reído si no me preocupara que alguien tan joven herede las peores maneras del estalinismo. Y como Dios los cría y etcétera, se ha apuntado a la cacería un personaje de ERC de siniestro recorrido, ex director general de Cooperación en la época del tripartito, cuyo máximo mérito fue repartir subvenciones entre oenegés amigas. Más allá de estos dos Torquemadas, y su pequeña corte de palmeros, me preocupa la censura que, en nombre de la libertad, quieren imponer estos personajes de poco vuelo pero mucha intransigencia. Nadie sabe cómo se han otorgado la razón democrática, pero todo aquello que sale de su dogma de fe lo consideran herejía. Ciertamente, nada es nuevo porque la censura de izquierdas es tan antigua como la de derechas, pero es un pésimo síntoma de la salud de nuestro debate público. En fin, allá ellos. Yo no callaré, hablaré en libertad y como mucho me compraré un vestido ignífugo para cuando me envíen a la hoguera. Al fin y al cabo, ya saben lo que se dice, que las brujas nunca mueren.

    Pilar Rahola
    "La censura progre". La Vanguardia, 19.07.2011
  • Adecentar la plaza Catalunya después de la acampada costará 240.000 euros. (...) Es decir, 240.000 euros del dinero de los barceloneses para restaurar el suelo dañado, limpiar a fondo y reponer las zonas ajardinadas destruidas. La cifra no es sorprendente porque en los últimos tiempos la plaza Catalunya se había convertido en una zona degradada, con tipos meando en los jardines, con andróminas colgadas de los árboles y con la estética propia de la indigencia antisistema. Era una vergüenza colectiva. Y aunque a los acampados actuales se les continuaba otorgando el nombre del movimiento de los indignados, era evidente que solo se trataba de su residuo más denigrante. Hacía mucho que el movimiento del 15-M se había desentendido del grupúsculo que mantenía la ocupación callejera, entre otras cosas porque el movimiento tiene propuestas debatibles —algunas muy interesantes, algunas marcianas—, y estos restos sólo representan el incivismo y la antipolítica. (...) Sin embargo, la cuestión, hoy por hoy, es otra: ¿por qué motivo las autoridades han permitido que se llegara a este nivel de degradación? Los últimos coletazos del fenómeno, con el Ayuntamiento negociando parabienes con los acampados, ofreciendo puntos de información —¿se los ofrecerán también a todos los colectivos que lo pidan, comerciantes, sardanistas, cienciólogos?— y mimando a los cuatro radicales que quedaban —algunos, piqueteros sin fronteras que van saltando de países—, resultó un espectáculo patético. Las preguntas son del millón: ¿habrían permitido semanas de campamentos de gitanos rumanos?; ¿habrían negociado con campamentos de pobres indigentes?; ¿lo habrían hecho si la estética de la cosa, en lugar de ser progre-revolucionaria, hubiera sido de extrema derecha?; ¿y si hubieran acampado observadores de ovnis, convencidos del buen avistamiento que tiene la plaza? Ha habido una enorme dejación de la autoridad municipal, y allí donde no actúa la autoridad democrática, se impone la fuerza de la okupación. La protesta ciudadana es necesaria y democrática, incluso cuando es radical. Pero en la plaza Catalunya ya no había protesta ciudadana, había incivismo, suciedad y desprecio a la ciudad y a sus reglas de juego. Y el alcalde miraba hacia otro lado, enviaba mensajes de cariño y pactaba con la indigencia moral. Al final nos ha costado 240.000 euros, pero no pasa nada, que la casa es grande. Todo sea por la revolución.

    Pilar Rahola
    "Metáfora de una plaza". La Vanguardia, 02.07.2011
  • El problema de fons que plantegen els indignats , des del meu punt de vista, no és el de la violència física. El més greu és el discurs visceralment antipolític —de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén— que propaguen amb estratègies populistes. És a dir, malgrat totes les inconsistències argumentals de fons, els indignats coincideixen en una cosa: la voluntat d'obstaculitzar el conjunt del sistema social i polític, com si qualsevol persona que tingui un càrrec representatiu o alguna responsabilitat institucional, per aquest sol fet, ja hagi de ser un còmplice en potència de tots els mals del món. És, doncs, un moviment contra el govern i contra els parlamentaris, contra els alcaldes i els regidors, sense distinció de partit, però també contra els directors d'hospitals, els rectors d'universitats, els gerents d'empreses i probablement i al pas que anem contra els caps d'equipaments culturals. I, si no fos perquè els necessiten, anirien contra les cares públiques dels mitjans de comunicació, perquè també s'hi podrien indignar. L'atac a la democràcia representativa, per tant, no es limita al que s'ha vist aquesta setmana a la rodalia del Parlament de Catalunya, sinó a l'agressió que també s'ha exercit, posem per cas, sobre els consells de govern de les universitats catalanes boicotejant les seves reunions per impedir que prenguessin decisions democràtiques. (...) Antipolítica, doncs, que es converteix en desgovern. I l'instrument per trobar adhesions no és altre que fomentar la desconfiança total en les institucions. Enfonsar-les, trencant el punt feble sobre el qual descansa tot l'edifici social. Una societat desconfiada és una societat amb aluminosi, que és el que som ara. I és en aquest marc de desconfiança que el populisme triomfa i es torna agressiu. (...) Per deixar treballar la democràcia cal que se la defensi sense ambigüitats. L'antipolítica, el descrèdit de la democràcia, la desconfiança generalitzada, el populisme irresponsable —i els que li riuen les gràcies— són més perillosos que la violència física a cap parlamentari. La història en dóna prou exemples.

    Salvador Cardús
    "Deixem treballar la democràcia". Ara, 19.06.2011
  • Desde el pasado 15 de mayo, ¿cuántas personas han participado simultánea o sucesivamente en las acampadas, las asambleas, las caceroladas de la plaza de Catalunya y otros espacios urbanos del país? ¿5.000, 10.000, 20.000? Seamos generosos y pongamos que 30.000. Pues bien, el 22 de mayo fueron 100 veces más (2.919.738, para ser exactos) los catalanes que acudieron a votar en las elecciones municipales. ¿Cuántos manifestantes bloquearon el pasado miércoles el parque de la Ciutadella para tratar de impedir el libre funcionamiento del Parlament? ¿Dos millares, tres? Pues bien, ese Parlament que asediaban fue elegido hace medio año por el voto libre y secreto de 1.000 veces más ciudadanos (en concreto, 3.152.630). Incluso el partido más pequeño de la Cámara obtuvo un apoyo numérico 20 veces superior a los efectivos de quienes protagonizaron el lamentable espectáculo del 15 de junio. (...) Contemplar con embeleso a los acampados en las plazas como los portadores de la "democracia real" —frente a la democracia espúrea de las urnas y los partidos— es una aberración democrática con la que no pocos han coqueteado durante estas últimas semanas. Y en buena parte ha sido así por el acierto inicial de quienes, desde el 15-M, se autoetiquetaron como "indignados". (...) Tras varias semanas de vigilia y de debate más bien circular, los indignados de buena fe optaron por incorporarse al trabajo social y político de base en los barrios..., o simplemente por volver a casa, dejando la plaza de Catalunya en manos del lumpen y de grupos radicales y antisistema cuyo objetivo era —máxime, tras el precedente del 27 de mayo— buscar el enfrentamiento con la policía y explotar después una imagen de víctimas y mártires de la brutalidad represiva; o, como dijo uno de ellos, "que nos echen a patadas". A esta lógica de la provocación y el victimismo respondía la convocatoria a asediar el Parlament e impedir que la Cámara pudiera discutir los Presupuestos; a esta misma lógica obedecieron las vergonzosas agresiones del miércoles contra funcionarios, periodistas y diputados; entre los últimos, incluso alguno de los que había creído poder erigirse en abanderado de la indignación callejera. El 15 de junio se cruzaron todas las líneas rojas, han repetido los políticos. Permítanme expresarlo de otro modo: cuando en Euskadi un cargo de elección popular es acosado por radicales que apelan a una patria o a una revolución, ¿cómo llamamos a eso los demócratas? Lo llamamos fascismo. Pues eso mismo, fascismo, es lo que hicieron el miércoles, en los accesos al parque de la Ciutadella, quienes decían actuar en demanda de "democracia real".

    Joan B. Culla i Clarà
    "La hora del libro". La Vanguardia, 18.06.2011
  • Obviamente, los motivos que transformaron una protesta ciudadana en una apología de la barbarie son múltiples, y algunos merecen una buena tesis de sociología. Entre otros, habrá que preguntarse por qué los indignados de Sol son mucho más cívicos que los nuestros, y la respuesta arraigará en el problema de una Barcelona que tiene enquistados unos grupos antisistema muy violentos, cuyo comportamiento incívico es bien conocido cada vez que hay algún acto ciudadano multitudinario. Pero, más allá de estas evidencias, creo sinceramente que hemos creado una sociedad muy frívola con hijos hipermimados hasta convertirlos en pequeños emperadores, con un desprecio suicida por el concepto de autoridad y con una educación del todo es fácil y todo es gratis que ahora resulta demoledora. Ni se ha incentivado el esfuerzo como motor de emancipación, ni se ha considerado la cultura como un objetivo social. Y así hemos ido incubando un pensamiento líquido más definido por las consignas que por las ideas y convencido de que todo lo puede exigir con la única razón del grito. Es lo mismo que creer que no hay que pagar por un libro o por una canción, o que el Estado de bienestar es inagotable, porque están seguros de que la gratuidad es revolucionaria. Esta cultura del surfing ha despreciado los libros tanto como ha abrazado las pancartas, y el resultado es el que es: toda una ideología resumida en un tuit. Es decir, puro y asfixiante simplismo.

    Pilar Rahola
    "De la indignación al fascismo". El País, 19.06.2011
  • Fa un mes, el dilema era saber qui hi havia darrere dels “indignats”. Dèiem que difícilment podíem establir diàleg o interlocució amb un moviment sense lideratge o sense portaveu, que no pretenia representar ningú i que feia cartells parlant del pueblo. Ara la cosa és diferent. Ara bloquegen el Parlament el dia de la votació dels pressupostos, perquè els consideren injustos i plens de retallades no avançades en cap programa electoral. O sigui que sí que tenen ideologia: estan en contra de les retallades i són d'esquerres. Com és, doncs, que escullen bloquejar el Parlament? No hi ha esquerra a la cambra? No n'hi ha hagut al govern els últims set anys? Un desafiament que faig: si tant creuen que el govern actual s'ha saltat el programa electoral fem eleccions ara. Catalanes. M'hi jugo un sopar que els resultats ampliarien encara més la victòria de CiU. I estic segur que la major part de la gent comparteix aquesta sensació: què passa, doncs? Per què aquest bloqueig físic, aquesta violència, aquest menyspreu de l'espai públic i de les institucions? Jo no sé si tindrà a veure amb la constant negativa a acceptar, com a paràmetre de democràcia real, el dret de Catalunya a l'autodeterminació. Com a mínim és sospitós. I també ho és l'idioma de les pancartes i proclames, i el fet que cap diputat de les Corts espanyoles ha estat empès ni escopit i humiliat: quina casualitat, oi? Tot plegat fa sospitar que hi ha una ideologia al darrere, un intent de forçar la resistència a unes decisions democràtiques d'un govern democràticament escollit. No sortia al programa d'ERC ni del PSC fer els tripartits i no hi va haver manifestacions davant del Tinell reclamant democràcia real. El preu de les decisions es paga a les urnes. No semblen tant voler més democràcia com voler imposar un model, aturar unes decisions que no els agraden. Doncs per aquí no hi hem de passar. Pel bé de la nostra convivència, de les regles del joc civilitzat i viable. I han recorregut a la pitjor arma i han aprofitat el drama de l'atur per provar d'aturar el curs normal de les nostres institucions nacionals. Els havia vist amb simpatia: però ara per mi ja no representen cap col·lectiu de joves aturats o crítics o descontents. Ara representen l'antítesi del que hem construït de bo en aquest país. Feu-los impossible cap altre despropòsit. Ja sabem qui són.

    Jordi Cabré
    "Sabem qui sou". Avui / El Punt, 18.06.2011
  • (...) Lectors. No cal ser Niels Bohr per veure-hi un cert paral·lelisme amb l'escriptura: al cap i a la fi, els processos que es posen en marxa a l'hora de crear un text són comparables —en el sentit que són paradoxals, difícils de detectar i sovint impossibles d'entendre a primera vista— als de l'univers quàntic. Ara bé, el text acabat —una novel·la, posem per cas— és més aviat com el nostre món quotidià, en el sentit que sembla que consisteixi en uns ingredients perfectament discernibles: un argument, uns personatges, una estructura... Els crítics a sou —i jo també he estat culpable de fer-ne— solen jutjar aquest text acabat com si fos o bé dolent (o sigui, mort) o bé bo (o sigui, viu), sense tenir en compte que, sent com és el producte d'un procés tan complicat com ocult, pot ser com el gat de Schrödinger, a la vegada viu i mort, és a dir, bo i dolent: que sembli una cosa o l'altra depèn tan sols del punt de vista, del tot subjectiu, del lector. Avançar-se a aquest punt de vista —què fan els crítics, si no?— és, per tant, una interferència objectivament innecessària. Ara bé, no voldria criticar la feina dels crítics: això significaria, també, interferir-hi. Prefereixo deixar-los ni vius ni morts, tancats a les capses que són els suplements literaris —els seus llimbs quàntics particulars— tot evitant de llegir ni que sigui una sola paraula del que escriuen.

    Matthew Tree
    "L'endemà del dissabte". Avui / El Punt, 12.06.2011
  • (...) No ens enganyem: la base estable d'aquestes acampades la constitueixen els de sempre, els de totes les acampades. Només cal anar-ho a veure. Res de nou a l'horitzó. I com que la ira fa estranys companys de viatge, a hores hàbils, al costat de cada campista s'hi afegeix un aturat, una tieta i un practicant de medicines alternatives. Així multipliques per quatre. O per cinc, si hi afegeixes el periodista amb micròfon als dits. Allò que hem pogut escoltar en les desenes i desenes d'entrevistes a peu d'acampada, ha delatat la banalitat de tot plegat. Més o menys, el diàleg solia anar així: "Què demaneu?", preguntava l'un. "Volem que la cosa canviï", responia el jove universitari amb la carrera penjada. "Quina cosa ?", insistia el periodista. "No ho sabem. De fet, és el que hem vingut a discutir". Llegiu atentament el crit de guerra per adonar-vos de la vacuïtat de la proposta. D'una banda, això de la democràcia "real", que no remet a res conegut a la història de la Humanitat. I, de l'altra, el "ja" -aquest "ja" idiomàticament tan foraster- que apunta a una cultura de la impaciència i de la satisfacció immediata, paradoxalment, de naturalesa profundament capitalista. Una de les principals consideracions que cal fer a propòsit d'aquesta erupció social és sobre l'interès mediàtic que ha desvetllat, d'una gran desproporció comparada amb altres mobilitzacions molt més participatives i ben organitzades. Cal dir-ho: el suport propagandístic obtingut dels mitjans és a la mateixa arrel del seu èxit. I la raó principal és que som davant d'un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament "espontànies" a través de SMS, Facebook o Twitter, és un punt a favor. El disseny colorista de l'esdeveniment, propi d'un anunci d'Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d'un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, és un altre punt a favor d'una escenografia seductora. I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s'alça contra els poderosos, el David contra Goliat. Vaja: la possibilitat de retransmetre l'emoció de la plaça Tharir, però sense risc de prendre mal. M'hauran de perdonar tanta ironia, però reconec que paeixo molt malament el populisme antipolític, immadur i perillós. (...)

    Salvador Cardús
    "Indignació sense rumb". Ara, 22.05.2011
  • Tercer món en l’ocupació de l’espai públic, tercer món en la manera d’ocupar-lo, tercer món en la base intel·lectual de les propostes. Tercer món en el concepte d’acampada, tercer món en el model assembleari, tercer món en la manca d’higiene, en l’estètica, en el discurs dels noiets que són entrevistats per la tele. Tercer món en la queixa com a paradigma, tercer món en la desesperació de sortir al carrer, tercer món en el caos, en l’odi visceral, en la repetició patètica de quatre tòpics sense cap ingredient astut ni edificant ni remotament moral. El que sobretot hi ha en aquestes manifestacions —per dir-ho d’alguna manera, esclar— és endarreriment, cap tensió espiritual, res del que ens distingeix dels pitjors països del món, res de singularment humà. Hi ha rebuf i automatisme, manada animal. Podrien ser zebres o potser búfals, elefants que van a banyar-se al fang. Hi ha problemes? Hi ha problemes. Són temps difícils? Són temps difícils. Però el progrés de la humanitat es basa en una sofistificació se suposa que creixent a l’hora de fer front als problemes. I estem acostumats als temps difícils i a superar-los amb els arguments i les eines que a poc a poc ens han anat fent millor, i no amb l’abandó manifestant que és la negació de qualsevol avenç de la humanitat. Tercer món en la poca imaginació, en la nul·la classe, en la grolleria, la sal gruixuda, el raonament baix i xaró. Tercer món en la manca d’ambició, en les poques coses que hem après, en la poca autoestima de formar part de la brutor.

    Salvador Sostres
    "Tercer món»". Bloc personal, 22.05.2011
  • Desconcert entre els polítics. Desconcert als mitjans. I desconcert social. De cop i volta, milers d'“indignats” es concentren cada dia a la plaça de Catalunya de Barcelona, i no diuen qui són, no fan rodes de premsa i no demanen res concret. S'inventen noms (Moviment 15-M, AcampadaBCN, CatalanRevolution), no tenen líders ni portaveus i només consensuen una genèrica declaració de principis. Qui hi ha darrere? Com deia Albert Martínez, activista a la concentració: “No pots estar-hi en contra ni a favor perquè no hi ha res, estem naixent, no som una cosa tancada”. Tot i que alguns l'anomenen Maig del 2011, l'únic clar és que ni això és París ni som al 68. Tot seguit, cinc mentides sobre l'esclat social: 1. És fals que siguin apolítics. Són “apartidistes” i critiquen els sindicats majoritaris, però això no vol dir ni que no votin. El president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, creu que “el més interessant és que aquest moviment s'ha produït al marge dels partits i els sindicats”. Segons diuen als seus comunicats: “Hem canviat la manera tradicional de fer política”. Tot i això, hi donen suport organitzacions com la FAVB o desenes d'ONG. 2.- És fals que no tinguin ideologia. Tot i que algun “portaveu” va dir que eren transversals –ni dretes ni esquerres– la seva pràctica diària els ha conduït cap al pacifisme, l'ecologisme o el feminisme. Oliveres explica que “el referent més significatiu és el llibre de Stephane Hessel, Indigneu-vos” tot i que “no té un substrat ideològic únic”. 3.- És fals que no estiguin organitzats. Després d'un llarg periple de protestes a internet, va sorgir la manifestació del 15-M convocada pel difús Democràcia Real, Ja. Ara es desmarquen dels orígens i s'autoorganitzen en comissions. 4.- És fals que només siguin joves ni-ni. Una enquesta d'El País, a la Puerta del Sol deia que el 23% no té feina, el 44% treballa i el 25% estudia. La majoria són joves però els seus pares hi donen suport. No és una revolta generacional. 5.- Revolució o reformisme? La seva declaració afirma que tenen “vocació de canvi” (no de revolució) i que se senten “trepitjats per l'economia capitalista” (no que hi estiguin en contra). Els propers dies definiran les demandes.

    Sergi Picazo
    "Cinc mentides sobre la «CatalanRevolution»". Avui / El Punt, 21.05.2011
  • Dades contradictòries, com sol passar, intentaven de fixar ahir els assistents a la “marea groga”. Cent cinquanta mil persones, segons els sindicats i les entitats convocants, 30.000 segons la Guàrdia Urbana —Hereu, no els pagues prou?— i 15.000 segons els Mossos es van aplegar al centre de Barcelona per protestar contra “la retallada” a la sanitat i a l'educació públiques. Tant se val, la xifra total. Protestaven els implicats i els que han de protestar perquè els convé a tocar de les municipals. Com ara el PP. Comprensió amb els afectats. La vida és dura i n'és més quan et toca viure segons com de la funció pública, però més comprensió encara amb els patrocinadors. Perquè els que paguen ahir no hi eren. I paguen els contribuents, que, a més, han de suportar com la pretesa esquerra diu que cal apujar els impostos “als rics”. Tots els que ahir baixaven Via Laietana avall haurien d'explicar, si no els toquen a ells, què cal tocar per evitar un dèficit tan bèstia com l'any passat: 7.000 milions d'euros. I la resta són romanços.

    Vicent Sanchis
    "Alternatives, senyors funcionaris". Avui / El Punt, 15.05.2011
  • Que es puguin trobar al mercat quatre novel·les amb el mateix títol i tres portades de llibres diferents dissenyades a partir de la mateixa imatge, és un símptoma del que és el sector editorial d’ençà que la decisió de com serà un llibre és en mans dels departaments de màrqueting. ‘Un paso en falso’ és una novel·la d’Anna Dankóvsteva que va publicar El Acantilado el 2003; però també és el títol d’una novel·la de Sofie Laguna publicada per Espasa l’any 2009, de la última de Harlan Coben publicada per RBA l’any passat i d’una de Kjell Ola Dhal editada per Emecé el mateix any. A qui busquen confondre? ‘Reino de sombras’ d’Alan Furst (Umbriel 2002), ‘Muerte en Breslau’ de Marek Krajewski (Alamut 2008) i ‘Los crímenes del No-Do’ de Carles Schenner (Principal de los libros 2011) tampoc no tenen una vida comercial senzilla: les tres comparteixen la mateixa imatge a la portada. Com diu un fidel còmplice del columnista: “Els lectors cada vegada tenim més la impressió de que aquest llibre ja l'hem llegit”; motiu pel qual és probable que acabem no comprant cap dels títols esmentats per una simple mimesi provocada per una simple incompetència. Tret dels que van ser els primers en escollir títol o portada, la resta farien be en reflexionar sobre si és el mateix vendre una novel·la que una nevera. A moltes editorials la clàssica figura de l’editor ha desaparegut. La feina de llegir els originals amb boli vermell i d’acomboiar l’autor en el procés de depuració, correcció i comercialització del seu llibre, s’ha substituït per la pressió d’assolir objectius comercials i de quadrar pressupostos. Del destí de les obres se n’encarrega màrqueting, un indret on, sovint, la literatura interessa poc.

    Rafael Vallbona
    "Aquest ja l'he llegit". El Mundo, 12.05.2011
  • "Vas fer quartos ahir, eh?" Xavier Bru de Sala, en trobar-se a l'ascensor amb l'Albert Espinosa, un dels grans triomfadors de la diada de Sant Jordi, se sent obligat a utilitzar aquell to que el caracteritza, un to com de ressentiment cap a un món que no el comprèn ni el valora, a ell, que escriurà, així que tingui una mica de temps, la gran novel·la, la gran obra de teatre i el gran poemari sobre aquest país. L'Albert deixa anar un tímid "Perdó?", com si no hagués entès la pregunta, i Bru de Sala trepitja aquest perdó i l'ignora perquè la pregunta només era l'avantsala d'un comentari que ja li puja per la gola: "Però tu ara ets dels mediàtics, esclar. Em sembla que només Leo Messi ha tret tant de partit a una cama esquerra com tu. Ja em vaig assabentar de la seva festa de comiat a Los Pelones, i d'això ja deu fer ben bé quinze anys o més, l'he vista -en realitat, no l'he vista- en més d'una obra teva, al cinema va arribar a la planta quarta i ara hi tornes amb les polseres vermelles. No ho sé… Potser només et fa falta fer un àlbum de cromos sobre el tema. És o no és?". L'Albert se'l mira estupefacte. De fet, l'home aquest li sona, però no sap de què. Segur que es coneixen d'alguna cosa -i no gaire agradable- perquè si no, ja em diràs per què hauria de tenir aquesta mena d'animadversió cap a ell i, especialment, cap a la seva cama. Està temptat d'explicar-li que la seva novel·la no parla gens d'aquesta qüestió, que és tota una altra cosa, que ha intentat escriure una història sobre la recerca... Però no ho fa, perquè el seu cap continua preocupat a descobrir qui punyetes és aquest paio. En Bru de Sala veu que no és reconegut i això encara li regira més els esquemes. "No, et felicito. Pel llibre. No en recordo el títol, però és igual. No crec que el llegeixi, altra feina tinc. Quan un autor té voluntat de transcendir, no pot dedicar gaire temps als boleros".

    Jordi Galceran
    "Si tu em dius vine, ho deixo tot". Ara, 24.04.2011
  • No sóc independentista. Vull ser independent. Vull ser independent com tants altres que no han de ser independentistes per llevar-se cada dia en un estat que els permet ser independents sense ser independentistes. Com els austríacs, els eslovacs o els portuguesos. Ells parlen la seva llengua al Parlament del seu estat, paguen impostos que no tenen caràcter de tribut, el seu exèrcit és de debò el seu i veuen com governen el seu estat els que surten escollits en les seves eleccions. A mi això no m’acaba de passar. En el meu estat són quasi sempre majoritàries opcions polítiques que en el meu país són sempre minoritàries. La premsa de la meva capital es dedica a dir-me cada dia de tot tret de bonic. Pago deu i en rebo a penes vuit. He de deixar la meva llengua per ser correcte. No m’interessa. Ho he intentat, perquè el matrimoni (forçat en el seu moment, tot s’ha de dir) ja té molta trajectòria, però això no és vida. Avui els barcelonins ens preguntem què volem ser. Ens ho preguntem nosaltres mateixos, perquè el nostre estat es nega a preguntar-nos-ho, fins i tot mira d’impedir-nos que ens ho preguntem. És una de les raons per preguntar-nos-ho: vull viure en un estat que no m’impedeixi preguntar-me les coses que em pregunto. Vull conservar els molts amics que tinc entre ells, vull mantenir el meu interès per la seva cultura, vull continuar treballant amb ells, com treballo amb altres, no vull ser-ne l’adversari. Per a sortir-me’n, he d’apartar-me de la seva permanent hostilitat. Vull ser un veí amigable del mateix barri compartit, Europa. Vull un futur nacional lliure de nacionalismes. El meu estat també l’ha de voler. El d’ara n’és tant de nacionalista que no hi cabem ni els que ja hi som. El meu estat ha de pensar globalment i en termes de segle XXI. Avui se’m pregunta, democràticament, si m’està bé l’estat en què sóc. O si jo i la gent del meu voltant, nouvinguts inclosos, preferiríem un estat propi on no ens passi el que ara ens passa. Una pregunta franca i clara. La contestaré. Tots hauríem de fer-ho. Aleshores sabríem on som de debò. Convé molt saber-ho.

    Ramon Folch
    "Independència per a no independentistes". El Periódico, 10.04.2011
  • Desde luego las noticias no son buenas, tanto porque los recortes afectan a zonas sensibles del Estado de bienestar como porque la situación económica no da para el optimismo. Pero era necesario acabar con esta interinidad de gobierno nuevo y empezar a controlar la situación. De momento, esa fue la imagen que dio Mas en su conferencia: claridad en la información, autoridad en las decisiones y determinación para tomar medidas difíciles, sin asustarse por el ruido de la calle. ¿No es eso lo que se espera de un gobierno serio? ¿O estaríamos más contentos con el estilo del Gobierno anterior, donde cada partido era un reino de taifas que jugaba con el dinero público como si jugara a bolos? Bola por aquí, subvención por allí, despilfarro por acullá, hasta llegar a una situación económica tan irresponsable, que nos puso al borde del abismo. Que los que han gestionado con grave irresponsabilidad el dinero público durante estos últimos años hablen ahora de falta de sensibilidad social es todo un sarcasmo. Primero porque deberían callar una temporadita, para que nos olvidáramos de su gestión. Y segundo porque no hay mayor insensibilidad social que gestionar frívolamente el dinero público. Si hoy se deben hacer recortes severos, habrá que recordar quiénes nos han llevado hasta esta situación. ¿Los mismos que ahora claman al cielo porque hay que arreglar el desaguisado que dejaron? Es lo que tiene la política, que los que han gobernado gozan de tal memoria de pez, que al minuto de salir se olvidan de la catástrofe que han dejado.

    Pilar Rahola
    "Discurso del Molt Honorable". La Vanguardia, 08.04.2011
  • Según fuentes parcialmente dignas de crédito, la terrible ley reguladora del consumo público de tabaco está teniendo, para los bares, consecuencias desastrosas, horrorosas, catastróficas... (...) Se supo el otro día: la Unión Europea se está planteando eliminar el “Erasmus para todos”. La crisis es la crisis y de ella no se escapan ni los becarios. (...) Eso no significa que el programa Erasmus desaparezca por completo, pero sí que los recortes van a ser tan drásticos que se va a acabar eso de conseguir estas becas para ir a otra ciudad a hacer, de hecho, un curso de lengua subvencionado y nada más. En teoría se supone que si consigues una beca Erasmus ya sabes el idioma del lugar al que vas y que lo que quieres es avanzar en tu carrera, aprender cosas diferentes de las que aprendes en tu país. Pero todos sabemos que ahora no es así. De modo que sospecho que en adelante las exigencias para acceder a la beca serán mayores y el proceso de selección, serio. (...) La noticia ha caído como un mazazo en diversos sectores de la economía local. Además de los propietarios de muchos bares y discotecas —que verán como buena parte de su clientela diaria se esfuma—, los fabricantes de condones de nuestro país han mostrado también preocupación.Me explicaba ayer uno de ellos, amigo mío desde la infancia: “Nuestros cálculos son que, si realmente sólo dan Erasmus a quien quiera avanzar en su carrera, deberemos plantearnos reducir a la mitad la producción de preservativos y, llegado el caso, un ERE, porque las ventas van a caer en picado”. De momento han cancelado la nueva línea de preservativos que estaban a punto de lanzar: fluorescentes y con dos sabores (a bayas de goji o a enchilada de queso con mole poblano, a elegir).

    Quim Monzó
    "Malos tiempos para la lírica". La Vanguardia, 05.04.2011
  • (...) No quiero ni imaginar cómo se hubiesen puesto nuestros amigos de E-Cristians si el grupo hubiese ya existido cuando, en 1983, Almodóvar estrenó esa película extraordinaria que lleva por título Entre tinieblas, donde, aparte de la madre superiora (interpretada por Julieta Serrano), tenemos personajes sumamente sugestivos, como Sor Perdida, Sor Víbora, Sor Rata de Callejón y Sor Estiércol, y donde el LSD y la heroína campan a sus anchas. Los de E-Cristians deberían verla (o volver a verla) antes de valorar la gravedad de la obra que hoy se estrena. Si no tienen a mano el DVD de Entre tinieblas, les aconsejo que repasen la Biblia, su libro de cabecera, que ofrece también numerosos párrafos igualmente edificantes. Para el caso que hoy nos ocupa les recomiendo uno, en el Libro de los Jueces: del versículo 19:14 al 19:28. Ahí sí que hay un desenfreno como Dios manda: empieza con una propuesta de gang bang homosexual por parte de unos guarrindongos, pero al protagonista de la historia (que no del gang bang) no le parece adecuado y, para impedirlo, les ofrece a cambio la posibilidad de estrenar a su hija virgen, todos a la vez. El caso es que al final les propone a su mujer-concubina, los guarrindongos aceptan el trato y durante toda la noche se la pasan por la piedra, uno tras otro, hasta que la pobre, con tanto toma y daca, muere. Dudo que el «Gang Bang» que [hoy] estrenan en el Nacional sea capaz de superar eso.

    Quim Monzó
    "Bunga bunga' hasta el ángelus". La Vanguardia, 24.03.2011
  • En aquest context general de tisores implacables (tot i que sovint selectes i potser parcials), sobta veure aquest rebombori que s'està generant al món cultural. Ara no seré jo qui posi en dubte l'interès global de la cultura pel que fa al present i el futur del país i de la nostra gent: el problema rau potser en la concepció profunda del tema. El tripartit va menystenir sense vergonya la cultura catalana i el seu paper social i, de fet, s'ha oblidat fins i tot aquell temps en què els polítics utilitzaven la cultura per fer-se la fotografia de rigor, sempre lluïda i gens comprometedora. Ara les coses han canviat i el que impera és aquella cultura de “tendència”, allò dels 100 millors restaurants de pèsols, les 50 frases més brillants de la meva tieta i, en definitiva, productes fàcils que demostren que som multiculturals i oberts al món i que, a més, no cal ni llegir. Amb aquest panorama més aviat depriment, sorprèn que es segueixin concedint subvencions (i no poques) a escriptors que de cop i volta veuen com, gràcies a no se sap ben bé quins criteris i/o influències, els cauen 10.000, 5.000, 3.000 euros per haver escrit un llibre que, a més, vendran i/o els premiaran. De fet, en aquest magma subvencionat hi ha de tot: noms recurrents i habituals, llibres que ja s'han publicat, llibres que potser no s'escriuran i tot un catàleg curiós de circumstàncies concretes. Ja sé que hi haurà qui dirà que això és pura enveja, però no, penso de tot cor que la professionalització de la literatura ha de venir per altres camins, del treball dels autors i de les editorials, de l'esforç i, encara que soni un punt absurd, d'un cert sacrifici, i que el paper de l'administració hauria de ser un altre de molt diferent. No crec que el seu objectiu sigui pagar uns diners a determinats escriptors per escriure obres que, en teoria, només són una idea o un projecte, més enllà de la qualitat de l'autor i de l'obra. El paper del departament hauria de ser fomentar espais culturals als mitjans de comunicació públics i privats i, sobretot, dignificar la cultura dins i fora de les nostres fronteres, fer-la rendible socialment i econòmicament i no crear una mena de sopa boba que es concedeix als amics, coneguts i saludats com un regal extraordinari per llibres que segurament escriurien igual o bé que potser si no reben l'ajut no es faran mai.

    Jordi Cervera
    "Escriptors subvencionats'". El Punt, 21.03.2011
  • És impossible fugir de la realitat de la retallada. Vivim immersos en la tisorada. El concepte està tan present a tot arreu que no em costa imaginar el conjunt de consellers de la Generalitat [de Catalunya], cadascú al seu aire, però tots alhora, reunits al voltant d'una enorme taula rodona convertits, per obra i gràcia de la crisi que ens ofega, en Cavallers Manostijeras. Els imagino disposats (uns més que altres, la majoria) a enarborar les estisores en què s'han convertit els seus dits, dibuixant filigranes en l'aire i superant en resultats l'adorable criatura del film de Tim Burton. Per simpàtica que pugui semblar la imatge no ha d'ocultar, no obstant, la gravetat de l'assumpte. Tots els col·lectius resulten afectats i cada qui plora els seus. Ploraré, doncs, pel que fa a Cultura. Aquest diari recollia ahir declaracions i manifestos de, entre d'altres, el Cercle de Cultura i el Conca a favor de l'excepcionalitat cultural i d'altres mesures pal·liatives. Tots coincidien a assenyalar que si es retalla el ja per si mateix minúscul pressupost de la Conselleria de Cultura (poc més de l'1% del total general) és molt possible que en algunes de les manifestacions previstes per a aquests dies arribem a veure creadors i artistes amb una mà al darrere i l'altra al davant. Si penso que el pressupost actual és molt reduït, m'aterreix pensar fins on pot arribar la reducció del que està reduït. Potser fins a igualar la resposta de Jaimito que, en resposta a la pregunta de quants llibres llegia al cap de l'any, deia: 'Un. O cap'. ¿Es pot viure sense llegir un llibre, sense anar al teatre, sense assistir a un concert, sense trepitjar un museu i sense haver vist 'El Gatopardo'? La resposta és: 'Sí, però malament.' ¿Es pot viure sense relacionar-se, sense practicar hàbits i costums, sense aprendre dels altres (que tot això també és cultura)? La resposta és: 'Sí, però pitjor'. Per això, s'ha de reclamar, insistir i manifestar-se. Per evitar una situació dolenta i pitjor. Torno a imaginar-me tots els consellers a la seva taula i amb les seves manostijeras disposades. I els poso davant un foli en blanc. I els demano que el dobleguin en quatre parts. I que a l'estil del que vam aprendre, de petits, en manualitats retallin un ninotet de braços estesos. I que comprovin després com, al tornar a desplegar el foli, el ninot que era un s'ha multiplicat per quatre. Les tisores també serveixen per a això.

    Josep Maria Pou
    "Un Govern 'Manostijeras'". El Periódico, 12.03.2011
  • Els que t’agafen per la cintura i t’arrosseguen, sense dir res, a fer uns passos de ball. Els que, al veure’t entrar, es molesten a mirar-te i et diuen alguna cosa agradable, una frase per recordar quan arribin temps pitjors. Els que encara avui, malgrat tant pensament políticament correcte, s’atreveixen a invitar-te a prendre un cafè. Homes plens de contradiccions, a vegades bons i altres pitjors, als que les dones no els espanten, que s’acosten a nosaltres tranquillament, amb admiració, afecte, interès, fins i tot desig. Si alguna els malinterpreta, què hi farem; no insisteixen, però tampoc es justifiquen. Els agraden les senyores i s’alegren de veure-les. Això és tot. Més del que es pot esperar. Fa temps, en un ascensor que trigava segles a pujar, un d’aquests senyors es va quedar mirant-me —jo acabava de complir els 15, duia uniforme i em recollia els cabells amb una cinta blava— i va dir: «Com m’agradaria tenir 40 anys menys i coincidir amb tu en un ascensor». Tranquils, anava acompanyada de la meva àvia, que li va contestar: «No somiï, benvolgut veí, l’ascensor no passa mai dues vegades». I tots dos, davant la meva sorpresa adolescent, van deixar anar grans riallades. Molts dies, quan surto de casa, al mirar-me al mirall del rebedor i veure que les ulleres m’arriben al melic, recordo aquell atractiu cinquantí. Surto al carrer amagada darrere de les meves ulleres de sol, però sentint-me millor. És igual que es fixin en les teves cames, que admirin el teu nou vestit, que disfrutin parlant amb tu o, simplement, que vulguin anar al cine o treballar en el mateix projecte; amb aquests homes que estimen les dones, encara que no siguin dels que disfruten anant-hi al llit, dóna gust coincidir-hi a la vida. Ho vaig pensar l’altra nit, durant la cerimònia dels Oscars, veient Kirk Douglas envoltar amb un braç el cos de la somrient Melissa Leo, mentre amb l’altre se subjectava al bastó. Quan sento un senyor així, un actor de 94 devastats però fabulosos anys, dir «m’encanten les dones», sento ganes d’aplaudir. Com m’agraden els homes que envelleixen ballant, agafats a la teva cintura.

    Rosa Cullell
    "Com m’agraden aquests homes". El Periódico, 08.03.2011
  • La pròxima tardor serà el cinquantenari de la mort de l’escriptor Josep M. de Sagarra. (...) El que m’interessa dir és que Sagarra era un gran comunicador. Un home amb una gran cultura que sabia com arribar a tothom. Potser va ser aquesta qualitat el que el va marginar dels cercles minoritaris, tant si ho eren per vocació –estranya vocació, la de voler ser minoritari, que apareix en totes les èpoques– com per una limitació objectiva. En el temple del Romea, Sagarra va ser batejat com a escriptor popular. No és cap desgràcia, ser popular. Però en el cas de Sagarra s’hi afegia la paradoxa que era un senyor per herència i un aristòcrata per la seva cultura. Amb el mèrit propi dels senyors, de no exhibir-la. I llenguatge i cultura s’harmonitzaven esplèndidament en les seves traduccions dels grans clàssics italians i en les seves 'Memòries', una obra admirablement escrita, rica d’informació, que la mort, sempre prematura, no li va permetre continuar. Una obra compatible amb els seus fuetejants versos satírics, amb un esplèndid llibre sobre els ocells i amb els suggestius articles reunits a 'Cafè, copa i puro' i a 'L’aperitiu'. (...) Amb aquestes línies només he volgut sortir un moment al balcó per veure si es preparava alguna mena d’homenatge amb motiu dels 50 anys de la seva mort. Els mesos passaran de pressa.

    Josep Maria Espinàs
    "A l’espera d’un homenatge a Sagarra". El Periódico, 06.03.2011
  • Estic molt content pel triomf de Nuria Amat. És una excellent escriptora que estima el que ella anomena la literatura del silenci, apresa de la contenció i la reverència per la paraula de mestres com Juan Rulfo. Tot i que ella mateixa va dir fa temps que desconfiava dels premis comercials, s’hi ha presentat i ha aconseguit 90.000 euros amb una novella escrita alhora en castellà i català. Aquest és un detall molt important, perquè quan faci promoció del llibre no haurà d’explicar al lector espanyol o americà que es tracta d’una traducció sinó que és un original que té un bessó, escrit en català, circumstància que li ha servit justament per guanyar el Ramon Llull. Ha dit, Nuria Amat, que escriure alhora la mateixa novella en dues llengües «no és estrany, és coherent amb el segle XXI, és un símptoma dels temps». Fa dies que penso en aquesta seva reflexió, com penso també en el fet que ha declarat que va escriure la novella en català perquè els personatges així ho reclamaven. ¿En què quedem? ¿Què reclamaven en realitat els personatges? ¿Reclamen res uns personatges? ¿Com es menja, tot això? Tenint en compte que Nuria Amat no té «un interès especial a escriure en català», ¿no podria ser que l’interès sobtat li hagués nascut pel fet d’haver estat invitada a guanyar un premi de literatura catalana i que, per aquest motiu, algú va traduir el seu original castellà per tal de ser coherent amb l’esperit del segle XXI?

    Josep Maria Fonalleres
    "L'esperit del segle XXI". El Periódico, 07.02.2011
  • Últimament no hi ha dia que no recordi Ai Ai Ai , que el 1996 van gravar la cançó It’s so hard to be a catalan . Aquella formació de gitanos i catalans practicants de la rumba i de la música més eficaç que recordo, la van clavar amb el títol. Realment ser català és difícil. Però no només per les dificultats a què ens sotmet la caverna i la catalanofòbia, sinó també per l’altíssim llistó excloent que els catalans estrets es donen a ells mateixos. Aquesta setmana, sense anar més lluny, el premi Ramon Llull de narrativa va ser atorgat a l’escriptora Nuria Amat . Més enllà de la novella guardonada, han estat molts els mitjans de comunicació que s’han acarnissat amb les actituds personals de Nuria Amat . S’ha afirmat que fins ara havia escrit en castellà i que havia firmat manifestos en contra de la suposada discriminació de la llengua espanyola a Catalunya. El prejudici és obvi. Ho va viure al seu dia Josep Pla i ho hem tornat a veure recentment en el cas del Nobel Mario Vargas Llosa , autor d’una obra, segons sembla, menys important que el seu instrumentalitzat posicionament a favor de l’anomenada llengua comuna. És difícil, realment, ser paracatalà. Perquè sembla que un comentari, una frase, una firma acaben sent més excloents que una obra. Rafael Nadal és el millor tennista del món, però resulta que l’home és seguidor del Reial Madrid i això l’estigmatitza. Un català taurí és sospitós. La catalanitat s’ha tornat més restrictiva i ha abandonat el seu cosmopolitisme. Ser català és difícil, perquè no ens fixem en el valor d’allò que es crea sinó en l’anècdota del que es manifesta. En els cercles digitals val més una foto, una frase d’un article o un tall de ràdio que no pas el treball artístic de tota una vida. És la nova Inquisició dels illetrats contra els esforçats. A Catalunya la gent no llegeix per aprendre sinó per confirmar si els escriptors són dels nostres. Igual que a Madrid, on perquè un català sigui acceptat al mercat de la creació, se li exigeix que faci renúncia prèvia i pública de la catalanitat. ¡Que difícil que és ser català! Aquí i allà, és clar. Ai, ai, ai, que ens enfonsem.

    Joan Barril
    "It’s so hard to be a catalan". El Periódico, 07.02.2011
  • Benvolguda guanyadora del premi Ramon Llull, enhorabona i benvinguda al club. Sempre és bo que les lletres avancin i es renovin, i sempre és d'agrair que a la literatura catalana s‘hi incorporin veus que fins ara se n'han mantingut al marge. Ja sé que no estaràs d'acord amb aquesta apreciació, que pensaràs que escriure en català i en castellà són dues cares d'una mateixa moneda, la teva i per extensió la nostra, i tal i qual. La discussió és molt cansada, va emergir amb força fa uns anys i ara no sé si paga la pena tornar-hi. El que realment és destacable és que hagis adoptat el català com a eina de creació, amb tant de mestratge que a la primera el jurat t'ha considerat mereixedora del guardó. Tot això, malgrat que fa uns anys opinaves que el català havia esdevingut una llengua al servei del nacionalisme excloent, que TV3 havia acabat per imposar un model de llengua rural, que s'estenia arreu, tot ofegant el castellà a llocs com la universitat, i que a causa de tot plegat vas ajudar a fabricar i a signar els manifestos que tots sabem. La felicitació és de tot cor i plena d'admiració, atès que considero, amb tota franquesa, que no ha de ser fàcil usar paraules d'una parla maltractada per les pestes identitàries, una parla que, com vas denunciar en ocasió de la Fira de Frankfurt, és sotmesa a manipulacions comparables a les dels nazis o els estalinistes en la seva millor època. Realment ha de tenir molt de mèrit superar tals insídies i arribar a obtenir un guardó que sol premiar els capsigranys, provincians i reduccionistes com jo, que només fan novel·les en català.

    Alfred Bosch
    "Núria Amat". Avui / El Punt, 04.02.2011
  • Es diu que els polítics són mestres del doble joc –de l'art de mentir en dirien els menys amables–, però es podria arribar a la conclusió que és al contrari, perquè aquests dies hem vist escenes d'una transparència candorosa, quasi infantil, com els atacs de banyes d'alguns pròcers del PSC el nom del quals no vull recordar davant del fitxatge de Ferran Mascarell al govern d'en Mas, que semblen haver oblidat un dels primers principis que ja els nens aprenen a l'escola: que els del costat no descobreixin les teves febleses, procurar no mostrar què és allò que més et molesta, allò que més et pot ferir, perquè és la cosa que et trobaràs més sovint, perquè ara tothom sap com atacar-te, perquè encara que no ho facin tenen un element a mà per posar-te en evidència, saben què et podran retreure quan per activa o per passiva arribi un altre greuge. La cantada dels socialistes fa pinta de rebequeria de pati de col·legi; a un li ve al cap el Cant dels camells i val més deixar-ho córrer (Els geps entumits,/ els genolls rendits,/ i la carn se'ns gela./ Que en són de pesats/ els pendents sobtats/ d'aquestes muntanyes!). I en tot cas, ben pensat, si algú pot protestar haurien de ser els de CiU els molestos, els qui podrien dir al president, home, què passa, que entre nosaltres no hi ha ningú prou bo per a aquest càrrec, que després de tants anys dient-los que ho fan tan malament ara n'has hagut d'anar a reclutar un a la competència? (Perquè jo no sé a aquestes alçades qui s'empassa la roda de molí aquesta de la “voluntat d'integrar les sensibilitats diverses que es mouen dins del catalanisme”). No sabrem mai si entre la gent de l'actual coalició al govern a algú li han passat pel cap reticències com aquestes o semblants, perquè els únics senyals que han donat al públic en aquest punt és que se saben millor la lliçó, i han callat com uns putes. No sé si ens hem de felicitar que siguin al govern els qui juguen millor les aparences. Si mirem l'aspecte bo, vol dir que són més llestos. Si mirem el dolent… som al principi d'una etapa nova, potser val més posar a mà el nom del president a la felicitació, concedir el benefici del dubte i, mentre que no n'hi hagi motiu, per ara no girar-nos cap a les foscors.

    Miquel de Palol
    "Una felicitació possibilista". Avui / El Punt, 06.01.2011
  • Tornem a la centralitat de la cultura. Aquí sí que se li poden fer retrets a Ferran Mascarell, que treballa la cultura catalana com si fos una cultura normal, defensada per aquest "estat propi" que diu que Catalunya necessita. Dit d'una altra manera, Mascarell no admet que aquí vivim una desigual disputa per l'hegemonia entre les dues grans cultures presents a casa nostra, la catalana i l'espanyola. Aquesta última, protegida per la legislació estatal, ens aboca a sobre tota la pressió del mercat i de la indústria espanyola. Però Mascarell opina que tota cultura feta a Catalunya és cultura catalana i encara fa dos dies sostenia que Juan Marsé i Eduardo Mendoza són això, cultura catalana, i no pas una brillant contribució catalana a la cultura espanyola. Exportarem Mendoza, doncs? La confusió és greu perquè l'hegemonia es dirimeix bàsicament a través del prestigi, tot i que no només. Els catalans de cultura espanyola tenen a favor seu el prestigi que dóna l'Estat i els mitjans de comunicació que en defensen la primacia. És lògic que la Generalitat aculli la creació espanyola feta a Catalunya amb generositat, però no que la situï en el punt central d'atenció: que és el que va fer l'Ajuntament de Barcelona sota la batuta de Mascarell. Dit amb un exemple rotund: la ciutat es va projectar al món amb èxit i profit, i la cultura catalana no va sortir de casa. Perquè, és clar, no només "tot és cultura catalana", sinó que a sobre es promocionava la modernitat -disseny i arquitectura- com "de Barcelona". Allò era cosmopolita, recorden? Pasqual Maragall, el gran impulsor del barcelonisme progre, estava fent una esmena a la totalitat al projecte, restrictiu, de cultura (i de país) de la Generalitat. En aquest combat hi vam perdre, no cal dir-ho, els bous i les esquelles. I Mascarell hi era. Les circumstàncies, però, no són les mateixes i Mascarell ha evolucionat també en relació amb el país. Però gestionar una cultura en disputa demana una certa gosadia. Mascarell no és un home de risc, sinó de consens. I una última cosa, conseller, que en això coincidirem: posi fre a la vocació de lord Elgin del ministeri de Cultura. Talonari a la mà, ens està deixant sense patrimoni, ni memòria. I, com els frisos del Partenó, allò que se'n va ja no tornarà.

    Patricia Gabancho
    "No hi ha ningú més?". Ara, 06.01.2011

    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes
    Altres opinions digitals mes

    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |