«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Les instruccions del director de l’Avui, Xevi Xirgu, als periodistes de Política del diari, és que facin una secció “menys interpretativa”. “Interpreteu massa”; val més que ens limitem a informar i que ja els lectors treguin llurs pròpies conclusions. Un diari és purament interpretació, especialment un diari modern. La informació, llevat de les exclusives, tothom la té i l’obté a través d’internet, els canals de notícies de 24 hores o la ràdio. Llevat de les exclusives que cada diari obtingui, un diari de paper ha de ser sempre crònica o contracrònica, columna, reportatge o article d’opinió. No és que ho digui jo: és que ho diu i ho sap tothom que tingui dos dits de cervell. Els diaris d’avui són diaris d’interpretació. Els diaris que m’interessen d’avui són diaris d’autor. Un diari és un director tal com un bar és un bàrman. Per tant és un drama que a una de les millors seccions de Política de Catalunya se li digui que no interpreti. Se m’acuden dos motius: el primer, que aquesta sigui una conseqüència del model de “gestió rural” que Joan Vall i Clara, representant de la nova propietat del diari, em va dir que volia implantar a l’Avui. Si l’Avui es converteix en una mena d’edició nacional d’El Punt, això seria el pitjor que li podria succeir a un diari que només quan ha tingut vocació universal i ànima nacional ha arribat a ser alguna cosa. La versió de l’Avui a la pagesa, per a vaques i cabres. En fi, l’Avui ja no és el meu problema, però fa molta llàstima veure com se’l van carregant amb arguments tan lamentables. Si un diari no interpreta està mort. I no té cap sentit com a diari.

Salvador Sostres
"No interpreteu". Blog Salvador Sostres, 01.03.2010

Ha estat constant. D’entrada ens van informar els primers dies de gener que un dels llibres més venuts de l’any anterior, és a dir del 2009, era 'Monzó. Com triomfar a la vida'. Xifra més que dubtosa perquè el llibre havia aparegut poc temps abans, la primera setmana de desembre. Després ens han insistit reiteradament que el llibre en qüestió és un autèntic “experiment en crítica literària” quan no passa de ser un catàleg ben treballat, en un format més aviat original, per acompanyar l’exposició sobre l’autor a Santa Mònica. A finals de gener ens van donar les xifres de visitants a l’exposició i resulta que, amb escassament dos mesos de rodatge, ha estat un gran èxit: 7.500 persones en total. Si no em fallen els càlculs, estem parlant de 125 persones cada dia. Al cap d’una setmana un diari de prestigi i credibilitat ens dóna una nova xifra que supera l’anterior amb escreix. Resulta que l’exposició és tan exitosa que la visiten una mitjana de 600 persones per jornada. Un dissabte a la tarda, en ple apogeu de les 600 persones diàries, vaig comptar una trentena discreta de visitants. Entenc perfectament que s’han de promocionar les activitats culturals. I està molt bé promocionar insistentment les exposicions sobre escriptors i els catàlegs que l’acompanyen, que són el que quedaran quan la mostra tanqui les portes. També cal dir que és cert que Monzó és un autor de gran popularitat, una popularitat que s’ha guanyat a pols. Ara bé, exagerar les coses d’aquesta manera, sobredimensionar les coses d’aquesta forma és un trist favor a la cultura catalana i, sobretot, a l’autor. L’entorn de Monzó vol que el seu ídol ocupi el tron del gran Porcel desaparegut. Volen que Monzó sigui declarat un clàssic intocable, més enllà de qualsevol dubte. Per què? Perquè el tron de Porcel és buit, perquè Monzó fa anys que mostra signes de debilitat creativa, perquè els valors estètics que encarna Monzó estan passant de moda a una velocitat vertiginosa. El subtítol del catàleg de l’exposició, 'Com triomfar a la vida', és un bon exemple del recurs retòric que els francesos anomenen double entendre. En principi, figura que és un títol completament idiota, una bajanada, però en el fons és una veritat sòlida perquè el llibre narra la curiosa fórmula antiheroica de Monzó per assolir l’èxit a la vida. Fins ara la fórmula ha funcionat, però les coses no es poden forçar. A hores d’ara, Monzó s’ha d’imposar pels seus mèrits artístics intrínsecs i no per estratègies de publicitat de poc nivell i de poca eficàcia. Hi ha una idea molt estesa entre la cultura catalana: que el públic català no té gust ni criteri i s’empassa qualsevol cosa una mica lluent i cridanera. No és veritat. Recordin Salieri.

D. Sam Abrams
"Ball de xifres perillós". Diari AVUI, 25.02.2010

En teoría se supone que los periodistas deberían escribir tras documentarse y, luego, preguntar a diversas fuentes. Pero -no nos engañemos-es tan fácil aguzar el oído y luego pasarlo por la sartén, con un ajito... El proyecto de ley sobre los toros, la posibilidad de poder escoger por fin ver cine en catalán o en castellano, las consultas soberanistas... Todo aquello que se puede sesgar aparecerá sesgado en parte de la prensa internacional. El motivo es evidente: la apabullante mayoría de los corresponsales viven en la hispanísima Madrid y sus fuentes de información se limitan a El Mundo, El País, La Razón, Abc, TVE, Telemadrid, Telecinco... Qué pereza ir más allá. Con ese panorama y con lo bien que se vive en la villa y corte - y con sus calditos y sus vinitos y sus chicharrones-¿a quién le apetece contrastar nada? Además, en el fondo, ¿qué les importa realmente a ellos lo que suceda a seiscientos kilómetros de distancia? Mi experiencia con los periodistas alemanes y suizos durante la Feria del Libro de Frankfurt de hace dos años me dejó claro para siempre que la incompetencia no tiene fronteras. Sin pudor ninguno, muchos corresponsales extranjeros en España nadan en un océano de tópicos y sin ganas de salir de él. Un día comí -en El Camarote de Tomás- con el corresponsal de un diario suizo que, sin haber leído ni una sola página de literatura catalana, me explicó que no tiene ningún interés. Le pregunté cómo decía eso si, según me confesaba, no había leído nada que hubiese sido escrito en catalán. Me contestó que era una verdad evidente y que no valía la pena perder ni un minuto. Le pregunté si había leído a Mercè Rodoreda. "Sobrevalorada", me dijo. "Pero ¿cómo sabes que está sobrevalorada si no la has leído?" Abrió los brazos como diciendo "¿pero tú eres tonto o qué?", y las palabras que salieron de su boca fueron: "Es algo sabido...". De J. V. Foix ni había oído hablar. De Josep Pla apenas sabía cuatro tópicos, aunque dijo: "Ese quizá sí valdría la pena leerlo". Escribió su artículo en su diario suizo, poniendo a caldo a Catalunya entera, y se quedó tan pancho.

Quim Monzó
"Sus calditos y sus vinitos y sus chicharrones". La Vanguardia, 20.02.2010

Explica la comisión que Portugal —que está ahí, al otro lado de la Península— aplica la lógica a sus horarios de comida. La del mediodía es a la una de la tarde; la cena, a las ocho. La comisión aconseja ese modelo. Un modelo, por cierto, casi idéntico al que se seguía en Barcelona hace sesenta años. En los años cincuenta, en mi casa y en la de toda la gente que conocía, niños y adultos comíamos a la una (algunos antes, incluso). Y se cenaba a las ocho o poco después. Y nadie se moría por eso. Fue a partir de los sesenta cuando la gente empezó a comer y a cenar cada vez más tarde. Hoy hay gente que cena a las diez de la noche. ¿Y las sacrosantas comidas del mediodía, los días laborables? No hay institución más sagrada que esa. Las personas importantes se llaman por teléfono, quedan para comer, se sientan a la mesa a las dos y media y, plato tras plato –más cafés, copas y puros–, no levantan el culo del asiento hasta las cinco, o las cinco y media. Cuando vuelven al trabajo ni se les ocurre que –en un país civilizado, habiendo dedicado como máximo sesenta minutos a comer– a esa hora la gente ya estaría volviendo a su casa. Y si ellos siguen ese horario, ¿por qué sus subalternos tendrían que seguir otro? Así, en vez de recoger e irse a casa a las cinco, ellos a las cinco empiezan su jornada de tarde, que no acabará hasta las ocho o las nueve. Lo que sea con tal de volver a casa cuanto más tarde mejor y así estar lo menos posible con el resto de monstruos que la habitan.

Quim Monzó
"Esa comisión lo tiene difícil". La Vanguardia, 11.02.2010

A tot l'Estat, 50.000 persones han vist 'Tres dies amb la família', el meravellós film de debut de Mar Coll, gran triomfador dels premis Gaudí d'ahir. I fora del Principat l'han vista doblada al castellà. S'imaginen, amb tots els respectes, Eduard Fernández doblat per Guillermo Toledo o Ramon Fontserè, per José Coronado? És impossible perquè es doblen ells mateixos. Catalunya vol ser un país culte, té artistes de primer nivell mundial, però en el terreny cinematogràfic som subdesenvolupats. A l'Argentina o Mèxic, per exemple, no es dobla cap pel·lícula. Ni catalana ni nord-americana. I el millor del projecte de llei del cinema és que estableix, en el mitjà termini, un canvi de model. Així com estan les coses, és poc probable que els grans distribuïdors decideixin no projectar 'Avatar' perquè hi ha una norma que obliga a doblar o subtitular en català. Si es posen rebecs, com a molt ens l'enviaran subtitulada. I tot això que haurem guanyat. Per fi, no haurem de fer excursions per trobar un cinema on no ens perdem la meitat del film, és a dir, la interpretació de l'actor. No és el mateix sentir la veu poderosa d'Ian McKellen a 'El senyor dels anells' que escoltar algú altre que parla per ell. A banda que hi ha pel·lícules impossibles de doblar com la memorable 'O brother!' dels germans Coen. Estem massa avesats a veure films doblats a la televisió, però la TDT comença a canviar el paradigma, perquè els espectadors poden triar. Deixem, doncs, que triïn, però en igualtat de condicions. El conservadorisme del Gremi d'Exhibidors fa olor de naftalina. La pirateria els mata —no pas el català— i encara és l'hora que tanquin els cines per protestar davant del govern central davant la seva inacció respecte a això. Es creuen forts. I pensen que el govern és feble. Ho és?

Andreu Gomila
"La llei i 'Tres dies amb la família'". AVUI, 02.02.2010

El debate sobre la decisión del Ayuntamiento de Vic nos ha regalado, entre otros chirriantes ruidos, unas sonoras declaraciones tuyas [dirigit al president Rodríguez Zapatero]. Has dicho, con la solemnidad obligada tanto por el contenido de tus palabras como por el continente donde las pronunciabas, lo siguiente: "El país que yo presido no va a consentir que por un truco de un ayuntamiento, haya seres humanos que no puedan acceder a los servicios sociales básicos". Conocedor del sentido de la propaganda, has hablado como si fueras el último mohicano de la solidaridad, the last que aguantaba la bandera. Y le has puesto todos los ingredientes: indignación, autoridad, ética. Has contribuido, así, a la brutal demonización que ha sufrido un ayuntamiento, el de Vic, que lleva más de treinta años luchando a favor de la integración de los inmigrantes, con un éxito notorio. Pero parece que tú te has quedado contento, quizás convencido de haber puesto en vereda a los aprendices de xenófobos. Todo muy bonito. Tanto, que todo suena hueco, falso y, desgraciadamente, demagógico. ¿Hablamos del país que tú presides? Pero sin las máscaras de Quico el Progre, ni la vacua grandilocuencia de las medias verdades, ni el paraguas de la corrección política. Si te preocupa el país que tú presides, Vic es el último de tus problemas. De hecho, es parte de la solución. Veamos. El país que tú presides tiene un lío monumental con la inmigración, tanto, que no cumple sus propias leyes, para empezar la de extranjería. El país que tú presides le dice a un ser humano que si vive sin papeles durante cuatro años, zafándose de la policía, durmiendo donde pueda, comiendo en los comedores sociales y mal trabajando a escondidas, podrá ser regularizar su situación. Y mientras, no haces nada. El país que tú presides obliga a los ayuntamientos a formar parte de este "truco" malvado. Y es el país que tú presides el que abandona a los ayuntamientos a su suerte, les obliga a gestionar el caos de tus leyes incumplidas y los pone entre la espada de la falta de recursos económicos y la pared de los enormes gastos sociales que el problema humano requiere. El país que tú presides tiene un presidente que continúa perpetrando, con gran inconsciencia, el efecto llamada, y mientras lo hace, enfrenta inexorablemente a las capas más débiles de la sociedad, porque los recursos no llegan para todos. Es decir, el país que tú presides confronta inmigración con pobreza, y de ese choque se alimentan los grupúsculos de extrema derecha que están creciendo. El país que tú presides, pues, aguanta el problema porque los ayuntamientos capean el abandono al que los sometes y van resolviendo como pueden. Eso es Vic y tantos y tantos. Así que, estimado presidente, no hay muchas opciones: ono conoces el país que presides o eres tú el que hace trucos.

Pilar Rahola
"El país que yo presido...". La Vanguardia, 23.01.2010

Mi amigo observa, con razón, que, en nuestra vida cotidiana, no hacemos más que emitir juicios de valor. Pequeños dioses en un inacabable Juicio Final, condenamos o perdonamos a vecinos y parientes; a los compañeros de trabajo; a cantantes, modelos y famosos en general. Y, por supuesto, a políticos, futbolistas y banqueros. Todo el mundo discursea, todo el mundo fiscaliza, sospecha y pontifica. Y siempre prescindiendo del hecho narrativo. Mi amigo ha observado que, en el extremo más llamativo de esta tendencia, abundan los integristas de cualquier linaje ideológico. Tipos que sólo abren la boca para expulsar viscerales exclamaciones de apoyo o rechazo a una causa, a un líder, a unos colores. Tipos que, para hablar, no usan la lengua, sino el dedo gordo, como los viejos emperadores romanos. Dedo arriba, dedo abajo. Condenar o salvar. La desaparición de nuestros cuentos cotidianos alguna relación tiene que tener con el exceso informativo de nuestro tiempo. El hecho es que la mayor concentración de opinadores dogmáticos y maniqueos se da precisamente en la infinita galaxia de internet, donde la información es más rápida, caudalosa y abundante que en cualquier otro ámbito. En la denominada blogosfera y también en las webs informativas, se tiende con gran facilidad al comentario taxativo, radical, irrefutable. La duda brilla en internet por su ausencia.

Antoni Puigverd
"Elogio de la duda". La Vanguardia, 14.12.2009

Al municipi on visc, han començat a fer la recollida selectiva d'escombraries porta a porta. Fins ara la recollida selectiva no es feia de manera oficial, sinó extraoficial. Els treballadors de la brigada passaven a peu pel carrer i duien les bosses al camió, que s'esperava al capdavall, de manera que, algun cop, si anaven massa carregats, es descuidaven alguna bossa per l'endemà. He deixat material inapropiat al cubell i no l'han recollit. Hi han enganxat un adhesiu recriminatori (d'errònia redacció, tot s'ha de dir). El cas és que, si no hi ha amnistia per a les meves bosses pecadores, no sé què en faré. Potser portar-les al contenidor de vidre del poble del costat, aprofitant la negra i freda nit. No puc pas obrir les bosses i triar de nou. Potser les deixaré obertes perquè em facin la caritat d'endur-se el que toqui. Però m'esmenaré. Ara sé que la matèria orgànica la recullen els dilluns, els dimecres i els divendres. Els dimarts, dijous i dissabtes, el rebuig. Això vol dir que, si els dilluns estiuencs, amb aquella calor i aquelles mosques, faig arròs per dinar, tindré els musclos a la cuina fins dimecres al matí. Algú podria dir que la pudor serà insuportable. I jo diré que no, perquè la taparà una altra pudor més persistent: la dels bolquers infantils que al meu nucli familiar es produeixen diàriament, i que són rebuig. Els bolquers de diumenge al matí m'acompanyaran fins dimarts al matí. I per tant, coincidiran al cubell amb els musclos. És cert que podem donar-nos a la beguda, per anestesiar-nos els narius, però no ho farem, perquè les ampolles les recullen un altre dia. I també és cert que podríem no menjar mai més musclos i llençar la nostra filleta cagaire a les escombraries demà mateix. Però no som tan bèsties! La nostra filla és matèria orgànica i demà és dissabte.

Empar Moliner
"La recollida selectiva no fa pudor...". AVUI, 05.12.2009

Garzón es deslumbrante. Que nadie piense que cita a declarar a una persona con alzheimer por despiste o ligereza. Recuerdo cuando a Pere Calders le preguntaban a veces si iba a escribir ya sus memorias, y Calders respondía siempre que no, que era demasiado pronto porque aún recordaba muchas cosas. Calders tenía razón una vez más. Sólo habiendo empezado a olvidar eres capaz de recordarlo todo como mejor pudo haber sucedido. ¿Es lector de Pere Calders, Baltasar Garzón? Puede, y puede que de ahí le venga ese concepto fantástico, mágico, del mundo de la justicia. También puede que haya visto Bucarest, la memòria perduda, el documental de Albert Solé sobre su padre, Jordi Solé Tura. Imagino al juez contemplando aquella escena excepcional en la que el hijo le enseña unas fotos a su padre, y el padre le pregunta: "Así, ¿yo he estado en la cárcel?". Imagino los circuitos neuronales de Garzón computando las imágenes y decidiendo que quizá esos son los mejores momentos para citar a alguien a declarar. ¿Por qué no probarlo a la que se presente la oportunidad? El universo judicial de Garzón hierve de posibilidades asombrosas. Es un universo a años luz de la rutina funcionarial, mil veces trillada. Estos destellos de ingenio no son nuevos en Garzón. Lo han acompañado a lo largo de la vida y lo han ido moldeando, lo han hecho tal como es. Tiempo atrás se le ocurrió procesar al general Emilio Mola, cabecilla de los militares que se sublevaron el 18 de julio de 1936. Mola lleva muerto desde 1937. Si haber sido pasto de los gusanos durante más de setenta años no fue entonces óbice para el ardor justiciero de Garzón, ¿cómo va a serlo ahora el simple alzheimer de una anciana?

Quim Monzó
"Crónicas de la verdad oculta". La Vanguardia, 04.12.2009

Si Jesucrist hagués estat català? Si Colom, ara demostrat de manera científica, podria haver estat català i algunes veus asseguren que Cervantes va néixer a Barcelona, especularé amb la catalanitat de Jesucrist. Sense cap prova. Si hagués nascut a... la Garrotxa, podria ser fill del Josep, un pagès, i de Maria, una jove immigrant. Els reis, massa atrafegats (en festes), no el visitarien, però potser sí alguna altra mena de tripartit. De temptacions no en superaria cap: hi cauria de ple per, després, demostrar que pot dominar-les. El que costa és superar l’addicció coneguda (o imposada), i els catalans som abnegats de mena (i pacients esperant sentències del Tribunal Constitucional). Faria una campanya per tot l’Estat (català), i en comptes de multiplicar pans i peixos, multiplicaria patates d’Olot i botifarres. De curacions, poques, ara, d’expulsar dimonis (i tota mena de malparits), se’n faria un fart. Tampoc transformaria l’aigua en vi, perquè ja en tenim de bons: Costers del Segre, Empordà, Pla de Bages, Priorat, Penedès... Moriria de vell, però seria crucificat durant anys pels mitjans de comunicació espanyols, després d’aldarulls per parlar en català a la Guàrdia Civil (mentre l’amonestaven per dur el Cat al tractor), insultar públicament els fills d’Agustí Centelles o reclamar la independència en adonar-se que, per cada sac de patates que tributava, li tornaven dues peres, i la madura se la menjava el Millet. Hosti noi, quin Cristo!

Lluís Llort
"Sí?... Jesucrist". AVUI, 03.12.2009

Els negatius d’Agustí Centelles són, per endavant, positius. Perquè gràcies a la seva feina tots ens coneixem una mica més bé. A Centelles li va correspondre immortalitzar amb la seva càmera fotogràfica un temps en què la mort era més que present. Probablement sense ell i altres com ell avui no podríem parlar de memòria històrica ni fer-nos una idea com cal del que va significar l’abans, el durant i el després de la guerra civil. Podríem admetre que els verdaders autors d’aquelles imatges van ser en realitat els ciutadans, els presos, els soldats que hi apareixen. Però la història no es va fer perquè la fotografiessin. El fotògraf va conservar la seva obra i la va cedir, com tot, als seus fills. I els seus fills, en l’àmbit familiar, van saber de la importància del treball del seu pare. Ben mirat, aquest ja era un honor suficient. Un honor que no podia superar cap Creu de Sant Jordi d’aquestes que es van donar a Fèlix Millet. Les obres d’art no són res quan no les reconeix ningú. Però només cal que l’artista sigui un supervivent d’una gesta heroica perquè els hereus legítims s’adonin que per sobre del pare hi ha una cosa molt més gran. Per sobre del pare hi ha la pàtria. I tots aquells que s’oposen a la lògica patriòtica passen a convertir-se en traïdors.

Joan Barril
"L'honor dels Centelles". El Periódico, 02.12.2009

Ja és l'hora d'abordar la crítica de més fondària que ens havíem proposat. I neix d'una sèrie que ha merescut tantes lloances com Les veus del Pamano, en la qual Lluís M. Güell ha sortit molt airós del difícil repte de traslladar a les imatges un món tan complex i tan ric com la novel·la originària de Jaume Cabré. És veritat que tot ens semblava una mica precipitat i que algunes coses potser no se'ns acabaven d'explicar tan bé com caldria —cosa segurament inevitable—, però tanmateix sí que és ben cert, també, que la sèrie traspuava autenticitat i sacsejava les nostres emocions amb bona llei. Així, doncs, una sèrie pràcticament rodona, si no fos perquè... vet aquí que la gent del Pallars Sobirà havia oblidat per complet el seu registre lingüístic natural i s'expressava en un català oriental indiscutible, tenyit fins i tot en alguns casos d'aquell to xava que sentim tan sovint a Barcelona. Només, filant molt prim, ens va semblar distingir en algun dels alumnes de l'escola un accent del país, però la cosa era tan excepcional que semblava que el foraster fos ell i no pas tots els altres pallaresos. Com és possible? ¿Com pot reproduir-se amb tanta fidelitat l'època, el paisatge, la vestimenta, les relacions socials, el dramatisme de la història, i en canvi perpetrar un atemptat tan directe a la realitat de la muntanya catalana? No cal dir que la majoria dels actors eren magnífics i que difícilment oblidarem el rostre "verídic", que fins ara tan sols havíem pogut imaginar, del mestre d'escola, de la senyora o de l'alcalde feixista de Torena. El problema és que els dos darrers no eren o no semblaven pallaresos, com havien de ser-ho sense trair d'una manera tan evident la realitat i la novel·la. Resulta incomprensible...

Antoni Dalmau
"TV3 i el català". AVUI, 25.11.2009

Salgo de Morán —la tienda de la calle Rocafort donde compro calcetines y camisetas—, atravieso la calle y veo que en el número 65, donde hasta hace un tiempo había una sucursal de Seguros Pelayo, hay instaladores. No tengo ni que preguntarme qué van a poner porque, en letras grises sobre fondo negro, se lee claramente: Col·legi Oficial d'Òptics Optometristes i Òptiques Optometristes de Catalunya. Ahora están en Mistral, junto a Rocafort. Se desplazan travesía y media, pues. Al ver el nombre del colegio ahí, tan bonito, pienso: qué bien que hayan borrado el machismo de antaño, y qué feo el comportamiento del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (y el de Tarragona, y el de Girona, y el de Lleida), anclados aún en un pasado que les impide convertirse en Col·legi Oficial de Metges i Metgesses. Tan contento estoy con los ópticos optometristas y las ópticas optometristas que, cuando llego a casa, entro en su página web y veo que lo aparentemente complicado de un nombre progresista no tiene por qué ser un problema, si la misión es justa. Leo por ejemplo que "el Col·legi Oficial d'Òptics Optometristes i Òptiques Optometristes de Catalunya agruparà obligatòriament tots els òptics optometristes i totes les òptiques optometristes que es trobin en alguna de les situacions previstes...". Al ver lo farragoso que resulta escribir "el Col·legi Oficial d'Òptics Optometristes i Òptiques Optometristes de Catalunya agruparà obligatòriament tots els òptics optometristes i totes les òptiques optometristes", muchas personas de poca voluntad hubiesen renunciado, alegando que parece un trabalenguas. Un trabalenguas tan modélico que no dudo que en un futuro cercano los niños y las niñas de Catalunya lo estudien en el parvulario, en vez de los obsoletos "un plat pla, ple de pebre negre està", o "l'estiba que estova l'Esteve no és tova ni és teva, ni estava estibada a l'estiba". Con todo, debo decir que, incluso en la web de ese colegio admirable, hay momentos dolorosos en los que decae la defensa de los derechos de la mujer. Qué penosa decepción. Sucede que, emocionado aún por haber descubierto un colegio tan equitativo, levanto un instante la vista del teclado y me fijo en la barra de direcciones. Leo ahí: www.coooc.org. Es evidente que www.coooc.org responde a las siglas de Col·legi Oficial d'Òptics Optometristes de Catalunya, que debía ser la denominación anterior, sexista y, por lo tanto, fascistoide y opresora de la dignidad de la mujer óptica optometrista. Si el nombre actual del colegio es Col·legi Oficial d'Òptics Optometristes i Òptiques Optometristes de Catalunya, salta a la vista –con perdón– que, por respeto a las personas de sexo femenino, su dirección electrónica tendría que ser www.coooooc.org, aunque entiendo que más de uno y de una pensaría que se trata de una gallina cacareando.

Quim Monzó
"La gallina turuleca". La Vanguardia, 05.11.2009

Quedo parada que el canvi de nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa proposat pel Consell Escolar de Catalunya es relacioni directament amb la immigració i la diversitat a les aules. Immediatament després de conèixer-se aquesta proposta que tindria per objectiu laïcitzar l’escola pública, les reaccions han consistit a interpretar que són els musulmans de les aules els que han demanat aquest canvi. Primer error: creure que la diversitat a les aules catalanes només la configuren els alumnes que tenen aquesta religió, com si no hi hagués alumnes d’altres religions o alumnes sense cap mena de creença d’aquest tipus. ¿Com se sap que els musulmans han demanat el canvi? ¿Algú els ho ha preguntat? ¿S’han fet votacions? ¿S’han fet enquestes? ¿Qui parla en nom dels musulmans? Quan treballava amb temes d’educació a Vic tenia per feina, entre altres coses, explicar a les noves famílies el tipus d’escola on anaven a parar els seus fills. En el cas de l’escola concertada solia avisar, per demanda expressa de les directores dels centres: ¿saps que aquesta és una escola amb un caràcter propi marcadament catòlic? I molt sovint la resposta era: és clar, ¿que et penses que no sé a quin país vinc? Donant per fet que aquest és un país cristià i no postcristià. Aquest és un dels molts exemples en què defensant els immigrants resulta que se’ls perjudica: ara si es canvia el nom de les vacances o s’eliminen 'Els Pastorets', tothom entendrà que és culpa dels musulmans que ens volen islamitzar a tots. I com que sovint religió i tradició s’entortolliguen fins a fer-se inseparables acabem confonent els ous amb les castanyes. 'Els Pastorets' són una tradició catalana amb arrels cristianes, però ja són pocs els que els representen recordant aquest fet. Milers de fills d’immigrants els representen cada any sense més ni menys, gaudint-los com un esdeveniment lúdic dins de l’escola. I les seves famílies, com tantes altres famílies catalanes, tenen problemes més greus dels quals preocupar-se ara mateix.

Najat El Hachmi
"¿Qui vol canviar el Nadal?". El Periódico, 27.10.2009

Ara que en Ric (Ric és com anomenava El Bigotes a Ricardo Costa) està en ple "cessament temporal de la convivència" amb el PP (com si ell fos un Marichalar i el partit una infanta), és moment de buscar-li un futur (a Costa). Jo li veig moltes possibilitats fent d'actor. Concretament de protagonista d'una nova versió de Casablanca que es titularia Costablanca. I l'hi veig per dos motius: (1) la coincidència de noms, Ric i Rick, i (2) seria molt fàcil adaptar els diàlegs més famosos de la pel·lícula. Diu Rick a Casablanca: "Louis, crec que aquest és l'inici d'una gran amistat". En canvi el nostre Ric diria: "Bigotis, si em regales un cotxe i un rellotge, crec que aquest serà l'inici d'una gran amistat". L'original "Sempre ens quedarà París" passaria a ser "Sempre ens quedarà alguna americana per emprovar". La mítica frase "De tots els bars a tots els pobles de tot el món, ella entra al meu" es convertiria en "De totes les empreses que hi ha per contractar, jo contracto sempre Orange Market". "Els alemanys anaven de gris i tu anaves de blau" es transformaria en "Sí, em va agradar molt el trajo gris, però, què et semblaria incloure'n al lot un de blau?". Quan el Major Strasser diu a Rick: "Quina és la seva nacionalitat?", la resposta és: "Sóc borratxo". Nosaltres faríem que Camps digués a Ric Costa: "Quina és la teva nacionalitat?". I ell li respondria: "Jo sóc pijo". I finalment, el clàssic "Detinguin els sospitosos habituals"... Bé, no, aquí no caldria canviar res. Capítol a part mereixeria la gran escena en què Ric diria a Sam Correa: Gürteja-la, Sam. Gürteja Ni amb aquesta que ens està caient governaran els socialistes al País Valencià, per molt de temps que passi". (Avanç de programació: I després de l'èxit de Costablanca, ahir mateix ja va començar el rodatge de Lladre de bicicletes, protagonitzada per Jaume Matas).

Iu Forn
"La culpa de tot és d'en Ric Costa". AVUI, 15.10.2009

Honorable Sr. Ernest Maragall, quan va anunciar que faria el pas d’incorporar els ordinadors a les aules per substituir els llibres de text, vaig descobrir que s’havia ocupat de les màquines però s’havia oblidat el més important: els continguts. I em van venir al cap una sèrie de preguntes que ja m’imagino que no em respondrà. ¿Per què dóna més importància a una màquina que als textos? ¿Com pot pretendre que el paquet de continguts que fins ara costava més de 150 euros per alumne i any, ara només en valgui 30 si no és rebaixant-ne la qualitat? ¿És per això que només una empresa i sense cap experiència en el sector, Digital Text, ha estat capaç d’assumir tants continguts a un preu tan barat? ¿Per què ha prescindit de tota l’experiència del sector editorial, dels autors i dels directors científics que durant tants anys han defensat el rigor? ¿Com és possible que els professors només puguin escollir una opció i hagin perdut la llibertat de càtedra, és a dir, d’escollir lliurement què i com han de treballar els seus alumnes? ¿És seriós que un alumne es trobi preguntes de l’estil «Ròmul i Rem van ser alletats per un lleó. ¿Cert o fals?» ¿És seriós fer servir de conillets d’índies els alumnes, pares i professors amb materials de dubtosa qualitat pedagògica? ¿Saben els pares que si l’ordinador es perd o s’espatlla són ells qui l’hauran de pagar sencer? ¿Ha explicat a la gent que a la resta d’Espanya l’ordinador és completament gratis però que a Catalunya els pares n’han de pagar el 50%? ¿Saben els pares que són ells els que hauran de pagar uns 400 euros anuals per l’ADSL a casa perquè els alumnes puguin fer els deures? ¿Qui ajudarà el professor i els pares quan sorgeixin problemes informàtics? ¿Sabia vostè que els editors són els primers que estan a favor d’impulsar la lectura en un format digital, però que volen preservar el mateix rigor intel·lectual que hi havia fins ara? ¿I és conscient que preservar la qualitat dels continguts no és un problema específic dels editors, sinó de tota la societat, començant pels professors, continuant pels pares i acabant amb els alumnes? Una última pregunta: ¿per què no ha pres aquesta iniciativa amb el consens de tots els agents socials, com s’ha fet per exemple a França, i ho ha fet contra tothom, corrents i de matinada? Molt cordialment.

Ernest Folch
"Preguntes". El Periódico, 30.09.2009

En este extraño país, tan dado a disfrutar del onanismo —en versión orgasmo de melic—, han pasado cosas vergonzosas durante años. Pero como vivíamos felices en un oasis de aguas quietas, y estábamos encantados de chapotear en las vergüenzas ajenas, Ebre enllà, no tuvimos tiempo, ni ganas, ni valentía de saber si nuestras aguas también escondían monstruos pestilentes. Fuimos el país que convirtió a un especulador hecho a golpe de influencias y chanchullos en un empresario modelo, y así acabó el tipo, con sus huesos en la Modelo. Es difícil ser más coherente. Durante años de Arcadia feliz, nos crecieron los Estivill, y los De La Rosa, y los Folchi, y las comisiones de obra pública, y los informes fantasmas, y los generosos comederos de asesores con las que se pagaban servicios prestados. Todo estaba tan bien hecho, a ambos lados de la plaza Sant Jaume, que Catalunya parecía un ente iluminado, extraño a la sordidez espuria que esconde, a menudo, la política. Pero nuestro oasis catalán era tan sucio como las aguas turbulentas de otras sociedades. La cuestión no es si teníamos o no corrupción. La cuestión es por qué la permitimos durante años, por qué la escondimos, por qué la justificamos, por qué fallamos todos en denunciarla. Ahora la mierda estalla desde otro rincón del oasis, allí donde sólo oíamos finos acordes. Fèlix Millet, el rey indiscutible de la sociedad civil catalana, presidente del Orfeó desde 1978, vicepresidente del Liceu, de la Fundació del Barça hasta 1994, de Bankpyme, de la Agrupació Mútua del Comerç i la Indústria, y etcétera, acumuló decenas de cargos representativos, en los sectores más influyentes de la sociedad catalana, y fue merecedor, entre otros, de la Creu de Sant Jordi y de la Clau de Barcelona. Formó parte, pues, de lo más exquisito del pan con tomate catalán, y la cantidad de poder, influencia y dinero que movió, en los años de su reinado, fue tan ingente como notoria. ¿Cómo es posible, pues, según confesión propia publicada en La Vanguardia, que distrajera millones de euros de la entidad para beneficio propio? ¿Nadie se dio cuenta? ¿No hubo auditorías públicas, a tenor de los millones de euros que le daban las administraciones? ¿No había consejos de administración? ¿Todos sus miembros eran ciegos, sordos y mudos? ¿Era normal cobrar sueldazos como los que él mismo confiesa? Y así, hasta un infinito de preguntas que desembocan, todas ellas, en una única conclusión: o estamos gobernados por una pandilla de incompetentes, que regalan el dinero público como si fuera agua; o en algunas esferas del poder alguien sabía y alguien consentía. No queda mucho margen para opciones intermedias. Lo cual nos lleva a una conclusión peor: el oasis catalán no era tranquilo porque estaba limpio. Era tranquilo porque decidimos usar máscaras para no oler la pestilencia.

Pilar Rahola
"Sordos, ciegos y mudos". La Vanguardia, 20.09.2009

Este pasado verano contraté un billete de Iberia, con precio de Iberia, para volar al otro extremo de Europa. Luego resultó que el vuelo de Iberia sería operado por Clickair, compañía de low cost. El día en que debía emprender el viaje me trasladé a los mostradores de Iberia, en la terminal 2 del aeropuerto, dado que los carteles de Clickair no aparecían por ninguna parte. Pero los mostradores de Iberia también parecían clausurados, a excepción de uno en el que un empleado informaba, con bastante fastidio, de que Clickair, filial de Iberia, acababa de fusionarse con Vueling, otra compañía low cost, y que por tanto había que hacer la facturación en los mostradores de esta última empresa. Como en los cuatro mostradores de Vueling había decenas de personas aguardando y, además, las máquinas de autofacturación estaban estropeadas o fuera de servicio, tuve que esperar cerca de una hora para obtener el billete de Iberia que había pasado sucesivamente a Clickair y a Vueling. (...) Uno ya sabe que tiene que estar dispuesto a viajar en condiciones de extrema penuria, con dos palmos como espacio vital y con gritos de alegres compañeros de viaje que aprovecharán la ocasión para sacar sus cámaras digitales y hacer fotos sumamente originales. Todo eso se sabe. Más incomprensible es que por la megafonía los tripulantes te tuteen: "Ponte el cinturón, no fumes", y las cosas de rigor. El piloto también te tutea, indicándote que te lo pasarás muy bien, aunque luego cierre el pico durante una inacabable zona de turbulencias. Le pregunté a una azafata por qué nos tuteaban si realmente no parecíamos amigos tan íntimos unos y otros. Me contestó que era política de Vueling para hacer más agradable el viaje. El tuteo relajaba mucho. Era un trato moderno. Buen vueling. Entonces cayó una maleta del sobrecargadísimo maletero y fue a dar directamente a la cabeza de una señora que tenía enfrente. Ésta exclamó: "¡Eso no pasaba ni en los autocares aquellos con gallinas!".

Rafael Argullol
"Aerotuteo". El País, 19.09.2009

Els dilluns, Manel Fuentes ha agafat Xavier Sardà com a tertulià d'El matí de Catalunya Ràdio. Sardà no enganya ningú, ja va ensenyar les seves cartes a Tot per l'audiència, el 1994 a TV3. En el primer programa, Sardà feia fora de davant de les càmeres un individu que portava una bandera estelada, tot reivindicant el seu dret a expulsar-lo del plató. Quinze anys després, Sardà s'ha explicat una mica més a la tertúlia d'El matí: segons va revelar, Sardà voldria ser portuguès. No pels galls de Barcelos, que difícilment ningú podria envejar, ni tampoc per aquelles estovalles que s'acostumen a portar d'aquell país, sinó perquè a Portugal no hi ha reivindicacions nacionals. Tothom és portuguès i s'ha acabat. Sense autonomies ni mandangues. Ni llengües diferents del portuguès (excepte el mirandès, que no és cap nosa per a ningú). Sardà ens va informar, sobre ell mateix, que tenia fama de botifler i, tot seguit, amb el propòsit de burlar-se dels purismes dels catalanistes, va traduir el cognom de Fuentes en Fonts. En un altre moment, també va ironitzar sobre els catalans partidaris dels Àustries durant la Guerra de Successió. I, pel que fa a una Catalunya independent, va advertir que, si no tinguéssim diners per muntar un exèrcit, hauríem de recuperar el servei militar. Sardà encarna una modalitat nova de tertulià: el tertuliator, el tertulià que viatja al passat —a l'estil dels anys 80, quan es feia molta brometa sobre Catalunya i el catalanisme— per impedir que Catalunya Ràdio es converteixi en una ràdio nacional.

Enric Gomà
"Tertuliator Sardà". AVUI, 16.09.2009

¿Com deslliurar-se d’una estructura mental complicada quan s’ha de tractar amb tres accents diferents que poden distribuir-se en una mateixa paraula? Potser això explica, almenys parcialment, per què qualsevol gestió es converteix en una autèntica carrera d’obstacles. Des d’obtenir un senzill permís per realitzar qualsevol activitat fins a l’infinitat de tràmits necessaris per al reemborsament d’una simple visita al metge. Acreditar-se com a periodista a l’Elisi, per exemple, representa un llarg i complex procés de sis mesos. Però aquesta no és l’única lectura possible. Cal preguntar-se també si una llengua complexa incita a un pensament més elaborat. ¿Pot ser que això estigui relacionat amb la tendència a la reflexió? A França, qualsevol qüestió, ja sigui el futur de la chanson o el naufragi del Partit Socialista, és motiu d’un gran debat nacional. Els ciutadans tenen un acusat sentit crític regularment alimentat per la televisió. Les principals cadenes emeten programes de debat on experts, polítics, periodistes i filòsofs exposen, analitzen comparen i arriben a conclusions. En resum: parlen, parlen i parlen. Rarament es tallen la paraula, tampoc criden ni s’insulten. La seva arma principal, a més dels arguments, radica en el domini de la llengua. Els francesos, fins i tot la gent del carrer, tenen una envejable oratòria que arrenca a l’escola. No cal haver realitzat sofisticats estudis postuniversitaris per aconseguir-la. A partir dels 6 anys, els nens han de memoritzar una poesia cada setmana i declamar-la correctament davant la classe. Un mètode tan antic com eficaç.

Elianne Ros
"La llengua de Molière en SMS". El Periódico, 12.09.2009

Diu la veu popular: l’Ajuntament [BCN] propicia aquest model de ciutat. No és això: més aviat fa temps que l’Ajuntament no té cap model. Ho vol tot. La potent ciutat cosmopolita de Maragall i la ciutat del coneixement de Joan Clos; la ciutat de la disbauxa dels vols low cost i la ciutat del drama de la crisi, on, per cert, els joves encara esperen els pisos sortejats fa dos anys. Tot això va fent alhora, en la seva pròpia rutina, i en surt un còctel d’èxit i fracàs. No hi ha la construcció definida d’un model, sinó camins contradictoris que avancen al seu aire. Calen decisions, però. O s’opta pel turista espitregat —busqueu una panxa peluda al centre de Madrid: no n’hi ha cap!— o s’opta pel creuer de luxe, perquè les dues coses no pot ser. El cardiòleg o el pispa. El bar sofis o el llauner. El 22@ o el sexe a la Boqueria. Alts executius o captaires romaneses de dits llargs. Però el que de debò s’ha trencat és la relació entre Ajuntament i veïns. Precisament aquesta setmana de tocar fons va ser la del nomenament dels nous gestors de barri —uns barris que va deixar fixats Joan Clos, per cert—, per burocràcia que no quedi, que han de fer d’enllaç entre els districtes i les entitats. Que no parlaven, potser, els districtes i les entitats? A què es dediquen, els centenars de persones que hi treballen, als districtes, i que s’han multiplicat els dos últims anys? Qui escoltava fa dos dies les entitats del Raval, que estan fent mans i mànigues per salvar la convivència en el barri? Sí que l’Ajuntament ha d’escoltar els veïns, bastant més del que són escoltats avui, però no ens enganyéssim: el govern de la ciutat correspon al senyor alcalde i la companyia. I governar vol dir tenir al cap un model i construir-lo, i pentinar-li les vores per esborrar tot allò que no s’adiu amb el model, i buscar solucions per resoldre els problemes fins i tot quan estan enquistats. Quant temps fa que ens prometen el guàrdia urbà de barri? Tres mandats?

Patricia Gabancho
"La degradació de Barcelona". Avui, 10.09.2009

És impressionant com Espanya recorre una vegada més al seu receptari. Contra la democràcia, falangistes. El referèndum d'Arenys va començar sent una anècdota i els espanyols l'han convertit en tot un esdeveniment. No hi ha millor propaganda per a la independència de Catalunya que aquesta Espanya que es posa en evidència una vegada i una altra. El resum de la justícia espanyola és que un ajuntament no pot cedir una sala per posar-hi una urna i que en canvi els feixistes tenen tot el dret del món de campar per allà on vulguin. Mentrestant, el president Pujol continua dient que no és independentista. Tothom té el dret de pensar i dir el que vulgui, però comença a ser hora d'entendre que o bé estàs al costat dels de l'urna o dels falangistes. No és que ho digui jo: és Espanya qui ho explicita prohibint la democràcia i donant ales i honor als hereus del règim criminal del general Franco. Urna o Falange: tu tries. Catalunya, guiada pel regionalisme unionista, s'ha passat els darrers 30 anys de la seva història fent veure que no veia que la democràcia i la llibertat són incompatibles amb Espanya, que és un dels Estats més lamentables d'Europa. Encara si haguéssim estat francesos, o anglesos, hauria tingut el seu encant rendir-se: God save the Queen, París. La camiseria a mida de Savil Row, quelqu'un m'a dit que tu m'aimais encore. Però és un misteri saber per quin motiu el president Pujol estava tan content quan el feien espanyol de l'any. De tota manera ara això ja què importa. Mentre Pujol continua dient que no és independentista, la llibertat avança i el ritme és imparable. Els bàndols estan clars com no ho havien estat mai, gràcies a la generosa i inestimable col·laboració d'Espanya. Ja no queden excuses ni màscares. Hem malbaratat molt més temps del que teníem amb el peix al cove, la pedagogia, l'encaix, l'enfortiment de l'autogovern i tota quanta collonada. Catalunya és urna o Falange. I un avi enfadat que, des de la seva residència al passeig de Gràcia, llegeix La Vanguardia.

Salvador Sostres
"Ben clars els bàndols". Avui, 10.09.2009

Se acabó el veraneo. El regreso a la Gran Encisera, que en un principio parecía espectacular, o cuando menos divertido, ha resultado ser de una aplastante vulgaridad. Merdre! Hará un par o tres de semanas, cuando parecía que iba cuajando la idea del vicepresident Carod-Rovira de salir a la calle a manifestarse en defensa del Estatut, le había mandado un telegrama a Pietro, un viejo amigo, camarero del Florian veneciano, para que me alquilase, como ya ha hecho en otras ocasiones, un uniforme de capitán del séptimo regimiento de schiavoni para lucirlo en la manifestación convocada por el señor Carod-Rovira. Los schiavoni eran, así les llamaban, los soldados que constituían las tropas escogidas y fidelísimas a Venecia, y que la Serenísima enrolaba en Schiavonia (Eslavonia), nombre entonces de las costas dálmatas, gobernadas por los venecianos. El uniforme es una preciosidad y últimamente es el que más suelo usar cuando, en mi condición de francés, "malgré elle (la France) et malgré moi", como diría Camus, salgo a manifestarme en defensa de este bendito país. La idea del señor Carod-Rovira de manifestarse antes de conocerse la sentencia del Tribunal Constitucional obedecía, según creí entender, a un principio de higiene deportivopatriótica: siempre es preferible manifestarse antes de que los señores del Tribunal Constitucional hagan con nosotros aquello tan desagradable que los turcos hicieron con Lawrence de Arabia. Porque después, para manifestarse por el paseo de Gràcia, a uno le tiemblan las piernas y no anda lo suficiente derecho ni al debido ritmo, lo cual, cuando encima se luce un uniforme de capitán del séptimo regimiento de los schiavoni venecianos, resulta muy desagradable. Ignoro las razones por las cuales el señor Carod-Rovira, en su condición de ciudadano, de patriota de a pie, parece haberse desdicho de su decisión primera - aunque, no hay que olvidarlo, ese país siempre ha sido muy masoquista, ya se trate de turcos, galgos o podencos-,pero, por si cambiase de opinión, sepa que tengo mi precioso uniforme en casa, recién planchadito, con su casco de plumas y su espada, listo para salir en defensa del país.

Joan de Sagarra
"El retorno". La Vanguardia, 30.08.2009

Un dels criteris per analitzar les novel·les és aquest: el contrast entre el que el protagonista creu que és i el que és en realitat. Vegeu els casos del ximple d'Alonso Quijano, que creia ser cavaller, o la tòtila d'Emma Bovary, que es veia d'heroïna romàntica. El contrast és fecund aplicat a la política. A Catalunya, és patent en l'electorat d'esquerra: professionals liberals que voten el PSC com si fossin obrers de la Seat o funcionaris amb segona residència que voten ICV com si fossin minaires d'Astúries. Té algun sentit, això? No és la realitat del nostre país que hi ha una amplíssima classe mitjana? No sabem que els rics i el pobres són una minoria? En canvi, José Luis Rodríguez Zapatero ordeix el seu discurs demagògic sobre l'oposició rics-pobres. Amb el to transcendent i fariseu de Joaquín Sabina, proclama que el seu govern, amb la crisi, "no deixarà ningú a la cuneta". I la paradoxa és que les classes mitjanes que voten l'esquerra, en lloc de protestar i defensar els seus legítims interessos, l'aplaudeixen i es preparen a pagar la pujada d'impostos que perpetrarà Elena Salgado. És una postura molt progressista, solidària i estètica. Però compte. Ja sabem com van acabar els molt estètics Alonso Quijano i Emma Bovary: a la cuneta.

Francesc Puigpelat
"Els rics, els pobres (i els del mig)". AVUI, 29.08.2009

Diuen que el senyor Tim Robbins dirigirà a Barcelona l’obra '1984' d’Orwell. A 1984, Orwell adverteix del perill d’un poder públic omnipresent (d’aquí surt el concepte Gran Germà), que actua com a guardià de la societat (busca sempre el nostre bé), amb una rentada de cervell permanent gràcies a la propaganda (per evitar que el ciutadà prengui mal). I tot això ben organitzat des de la base: una educació dissenyada per crear mesells. Aquesta posta en escena de l’obra d’Orwell hauria d’estimular els catalans a reflexionar sobre el futur del país. Definitivament, els catalans hem perdut la consciència que cal plantar cara als que manen. Cal fer-ho per simple i higiènica desconfiança vers el poder. Només aquest posicionament permet articular una societat lliure. Encara que participem d’un mateix sistema (com el fiscal i l’advocat formen part del sistema judicial) el poder públic i el contribuent tenen interessos contraposats. El poder públic, sense una societat civil forta, és perillós i porta a la destrucció del sistema de llibertats. (...) Democràcia no és només votar cada quatre anys. L’enorme poder que la democràcia posa en mans del sistema públic constitueix un perill si no es posseeix un sistema judicial eficaç i independent. I una premsa lliure. I la societat civil catalana no pot comptar amb cap d’aquestes dues peces fonamentals. (...) Tenim uns polítics que van degenerant per l’endogàmia sorgida d’un sistema electoral funest, i que van sent menjats per una maquinària pública ineficient però amb vida pròpia, que no està obligada, ni vol, a passar comptes amb el contribuent —el 68 per cent dels parlamentaris catalans són empleats de l’erari públic i, per tant, es fan les lleis a la seva mida—. El resultat no pot ser altre que el previst per Orwell. Petits cretins atemorits, amb el petit cervell rentat per la petita propaganda dels petits gestos. Un país perillosament empetitit.

Xavier Roig
"Petits gestos de ‘1984’". AVUI, 14.08.2009

Ocurrió hace poco. Estaban mi amigo y su familia durmiendo tranquilamente en el primer piso de un apartamento de una localidad de la Costa Brava cuando un ladrón les hizo una visita. El ruido despertó a los adultos, pero no a los niños. Mi amigo salió pegando gritos al encuentro del intruso, quien, al ser sorprendido, huyó dando un espectacular salto de atleta desde el balcón, olvidándose una mochila repleta de varios objetos que constituían su botín. A pesar de los esfuerzos realizados, los efectivos policiales no pudieron dar con el delincuente, cuyas habilidades acrobáticas –a decir de mi amigo– le permitirían ganarse la vida honradamente en algún circo. El susto, como es comprensible, fue importante para esta familia. Pero las vacaciones son las vacaciones, así que decidieron continuar con sus planes. No obstante, y como no era fácil pegar ojo después del incidente, a la noche siguiente mi amigo se acomodó en el balcón, cual soldado haciendo guardia para proteger el campamento. Pensaba que, de este modo, le sería más fácil volver a la normalidad. La sorpresa fue mayúscula. Entrada la madrugada, mi amigo observó perfectamente como el ladrón sorprendido hacía 24 horas volvía como si nada, con la intención de completar la tarea dejada a medias. El criminal regresaba al lugar del crimen, como señala el tópico. El sujeto no esperaba encontrar vigilancia, tal vez porque contaba con que nadie prevé que haya repetición de la jugada al cabo de tan poco tiempo. Atacante y defensor se miraron desde lejos y, luego, el caco se largó, suponemos que muy contrariado por haber topado con un objetivo tan difícil. El segundo incidente destrozó los nervios de esta familia, que, con muy buen juicio, hizo las maletas y abandonó la población donde había escogido pasar un merecido descanso. La pregunta del millón de esta historia real es la siguiente: ¿por qué los criminales se desenvuelven con tanta tranquilidad aquí? La respuesta hay que buscarla en el Código Penal. Entrar en un domicilio habitado en plena noche y robar sale muy barato para aquel que ha decidido vivir fuera de la ley. ¿Y la víctima? Que le den. ¿Podríamos ser penalmente más efectivos? Está en manos de los políticos que elegimos. El deseable sistema de garantías del que gozamos tiene demasiados agujeros para el profesional del delito, lo admiten todos los que se relacionan con los tribunales. Pero la tendencia no es corregir esto. Mientras mi amigo y su familia ven su libertad vulnerada, la Conselleria d'Interior estudia hacer encuestas a los detenidos por los Mossos d'Esquadra sobre su estancia en comisaría, como si de un hotel se tratara. ¿Estará a gusto en el calabozo el caco saltarín si le atrapan? Cuando al gobernante de turno sólo le importa resistir y cuidar su imagen, los niveles de demagogia, cinismo y estupidez oficiales superan todas las previsiones.

Francesc-Marc Àlvaro
"¿Está a gusto, señor caco?". La Vanguardia, 09.08.2009

Encara estem sota els efectes del xoc que ens ha produït l'assalt de la policia autonòmica a un dels nostres mes sagrats temples de la cultura i de la història catalana de l'època moderna, com si anessin a la recerca de membres d'una cèl·lula de fabricants d'armes de destrucció massiva o alguna cosa similar. El desembarcament d'un nombrós destacament dels Mossos d'Esquadra envaint les oficines i altres dependències del Palau de la Música Catalana no s'havia produït d'aquesta manera ni en les pitjors èpoques del franquisme en què consideraven el Palau com un lloc de maquinació i formació de l'esperit catalanista. Aquesta assalt no solament va atemptar contra un dels nostres símbols de la més fonamental història cultural de la Catalunya moderna, sinó que, a més a més, es va procedir a la detenció in situ de tot el personal que hi treballa i hi fa la seva feina diària, que no és precisament la fabricació d'armes destructives sinó tot el contrari. Els van obligar a abandonar els seus llocs de treball de forma contundent i forçada, els van concentrar en espais comuns vigilats de prop per mossos que no els van deixar moure ni tan sols per atendre individualment les seves necessitats més elementals, sinó que, tal com es fa amb els detinguts més perillosos, havien de ser escortats pels guàrdies fins al lloc on podien satisfer aquella necessitat. En aquesta situació, i tractats com si fossin detinguts sospitosos de no se sap quins delictes, van haver de romandre durant mes de sis hores en estat de xoc, sense comunicació ni poder menjar o beure. Aquest atac premeditat i orquestrat amb tota la parafernàlia mediàtica, simultàniament va aparèixer de forma desfermada a l'interior de les dependències del Palau de la Música. No tenia cap altre objectiu, sembla, que consultar alguns documents de l'entitat. És una falta de respecte a les nostres més estimades institucions privades, que tant han representat en la defensa dels nostres drets de ciutadans lliures i on els nostres més significats membres de la resistència catalanista es van jugar la llibertat i la vida. No hi ha dret que siguin assaltades per les forces autonòmiques que tant ens va costar tenir com a instrument de protecció de les nostres llibertats, de la nostra història i de la nostra cultura. Com a ciutadà de Catalunya i com a persona que he treballat tota la meva vida per defensar la nostra cultura i particularment el món de la música, vull fer constar la meva més decidida protesta per aquesta ofensa que se'ns ha fet menystenint un dels pocs temples que ens queden, dedicats al foment de la cultura catalana que ens van llegar els nostres avantpassats i que avui ha estat profanat.

Josep Maria Busquets
"La profanació del temple". Avui, 25.07.2009

Despús-ahir van morir quatre bombers en acte de servei a l'incendi dels Ports, a Horta de Sant Joan. I bé: seguir els comentaris sobre la tragèdia als fòrums d'internet (inclòs l'AVUI.cat) feia caure l'ànima als peus. Per descomptat, la majoria de missatges eren de persones normals que es limitaven a lamentar els fets i a expressar el seu dol als familiars dels bombers caiguts. Però després hi havia una quantitat no gens menyspreable (o sí) de missatges absolutament grotescos i fora de lloc, que aprofitaven la fúnebre notícia per desengavatxar-se de les petites misèries i les estranyes obsessions dels seus autors. Hi havia qui vinculava la mort dels bombers amb el finançament, hi havia qui en donava la culpa al tripartit i qui la donava als vint-i-tres anys de govern de Convergència, hi havia qui afirmava que aquestes coses passen per gastar el diner públic en la llengua catalana i en política exterior, i encara algú no s'estava d'establir comparacions macabres (i repugnants) entre la mort del nadó Rayan i de la seva mare en un hospital de Madrid i la dels bombers catalans. No deixa de cridar l'atenció el contrast brutal entre el coratge de quatre homes que van perdre les seves vides per protegir les dels altres i la vil covardia d'un grapat d'amargats que s'amaguen en l'anonimat de la xarxa per excretar els seus humors més baixos. Ja sé que internet és així i que aquestes són les normes del joc, però no per això hem de deixar de deplorar allò que ofèn la més elemental noció d'humanitat. Fins i tot en la indignitat hi ha graus, i una cosa (ja prou estúpida) és insultar un articulista, i una altra de ben diferent, esbravar-se de mala manera a compte d'una tragèdia aliena. I sisplau, que ningú no em surti amb la cançoneta de la llibertat d'expressió, perquè això de què estem parlant no té res a veure ni amb la llibertat ni amb el fet d'expressar-se, sinó amb una mena de detritus tan pestífer que segurament no ens l'esperàvem. Si de veritat el que trobem als pous negres d'internet és una mostra representativa de la societat en què vivim, podem anar extremant les alertes: el llenguatge sempre és el primer àmbit per on comencen a esfondrar-se les civilitzacions.

Sebastià Alzamora
"Covards en xarxa". Avui, 23.07.2009

Ho van titular ¡Retorno a la Luna', però en realitat ha estat el gloriós retorn de Jesús Hermida (TVE-1). ¡Ah! Aquest veterà comunicador, mestre en l’art del periodisme televisat, ha aconseguit una gesta sublim: en aquest país, quan es parla de l’arribada de l’home a la Lluna, el primer que ens ve al cap, i a la retina, més que Armstrong, Collins o Aldrin, és ell, precisament ell, precisament Hermida, plantat allà a Cap Canaveral retransmetent un instant tan superlatiu. Va explicar anècdotes molt divertides d’aquell succés que va viure i pràcticament va protagonitzar fa 40 anys, com quan va recordar que al final, ple d’emoció, es va traslladar a un hotel, va mirar al cel, va pensar en els astronautes i... ¡Es va llançar vestit a la piscina! Un grup de selectes convidats –la majoria estrelletes de TVE– seguien les seves paraules amb devoció, i la càmera no va estalviar primers plans d’aquestes criatures, o sigui, una sinergia amb l’aristocràcia d’empleats vip, la majoria dels quals quan l’esdeveniment astronàutic va tenir lloc encara no havien nascut. També hi vam veure Rosa Maria Calaf, detall que agraïm després d’haver estat passada per la trituradora de l’ERO, i Hermida li va preguntar: «¿Hi ha algun lloc on no hagis estat de corresponsal?», i Rosa Maria va contestar, amb molta sorna: «A la Lluna, ¡i estic disponible!» El treball ha estat entretingut, però hi ha faltat aquell punt de reflexió profunda, fins i tot irònica, de com es va muntar l’esdeveniment en aquella TVE del 1969. Recordo perfectament que mentre Hermida en feia el seu particular seguiment des dels EUA, al plató central de TVE van muntar una tauleta de contertulis on hi havia: al centre, com a presentador, Jesús Álvarez –el pare de l’actual, naturalment–; a la seva dreta, l’expert en temes de divulgació científica Luis Miravitlles, i a la seva esquerra, un sacerdot, un mossèn, de negre i amb alçacoll, que ningú ha explicat mai què coi hi feia allà. ¡Ah! Entenguem l’Espanya de l’època. Davant l’arribada de l’home a la Lluna, sembla que al Govern de Carrero Blanco hi havia preocupació pel que hi pogués haver allà dalt. Qui sap, potser temien que aparegués Llucifer en persona, amb les seves banyes i la seva cua. I hi van fer posar de seguida un sacerdot. Per si s’havia d’apagar algun foc, amb aigua beneita.

Ferran Monegal
"El quart astronauta: ¡Hermida!". El Periódico, 22.07.2009

Hi ha bisbes a Espanya que no aixequen el braç a l’estil feixista perquè no es porta, però molt a gust l’exhibirien si els temps fossin més propicis. Molts creients deuen haver tingut notícia ara que els anys 1936 i 1937 tropes franquistes van afusellar 14 sacerdots bascos, de línia nacionalista, dels quals no van tenir notícia ni el Vaticà ni la Conferència Episcopal. I si ho van saber, van simular que no se n’havien assabentat. Com si no haguessin existit. Eren morts sense sarcòfag, dels quals poc es parlava, i els que en sabien alguna cosa ho feien en veu baixa. Els ha tret ara del record l’Església basca, que, amb la catedral de Vitòria plena de gom a gom, ha celebrat una missa concelebrada per sis bisbes, en què s’ha demanat perdó per com van ser d’oblidadisses les generacions d’aquells anys. Han hagut de passar 73 anys perquè una mínima part del clero hagi recordat que hi ha hagut fins ara un deute pendent amb aquells clergues. El franquisme va imposar en l’aspecte religiós la norma del que és políticament correcte, que era un control de qualitat, del qual calia examinar-se en un seminari de reciclatge. El seu lema era meitat monjo, meitat soldat. Un deure dels bisbes passats per aquells cursets era la salutació amb el braç alçat, imposada per l’arquebisbe de Toledo, cardenal Gomà, nascut al poble tarragoní de la Riba. Tots s’hi van sotmetre menys dos: el bisbe de Vitòria, Mateo Múgica, i l’arquebisbe de Tarragona, cardenal Francesc Vidal Barraquer. Van preferir ser uns heterodoxos, amb el que això significava dins del règim, que no pas ser uns sotmesos a la voluntat del dictador. Les seves històries s’havien d’explicar en veu baixa, com les dels 14 sacerdots bascos afusellats de matinada.

Josep Pernau
"Capellans afusellats per ser rojos". El Periódico, 18.07.2009

Passo per davant de les oficines d'El Cobrador del Frac que hi ha al carrer d'Urgell, de Barcelona. Són unes oficines grans, i penso que amb això de la crisi deuen tenir més feina que mai. Per força hi ha d'haver tot de gent que no paga i tot de gent que vol cobrar. Potser -em dic- aquesta empresa té molts llocs de treball vacants per als que s'han quedat sense feina. I em dic també que potser hi ha gent que, davant de la idea que el segueixi el cobrador del frac, no té més remei que fer-se cobrador del frac. Però potser no. Potser a l'amo d'el cobrador del frac tampoc no li va bé el negoci. I potser no pot pagar els treballadors (els cobradors del frac). I si és així potser els cobradors del frac tampoc no poden pagar els cèntims dels préstecs i les hipoteques que van demanar en l'època en què semblava que ho regalessin. I és per això que potser tots aquests creditors que els van deixar cèntims, farts de no cobrar, acaben decidint que ja és hora de llogar els serveis del cobrador torero perquè els segueixi. Però potser l'amo del cobrador torero no pot pagar els seus treballadors, tampoc. I, potser per això, el cobrador torero (que segueix el cobrador del frac) porta al darrere el cobrador de la barretina, que li va al darrere perquè es vegi bé que l'empresa a la qual pertany no paga els treballadors. I enganxat al cobrador de la barretina, que segueix el cobrador torero que segueix el cobrador del frac, potser hi ha el cobrador Pantera Rosa, que el segueix perquè se sàpiga que ell tampoc no pot pagar els deutes. I al darrere del cobrador Pantera Rosa potser hi ha el cobrador del tanga, que el segueix perquè tampoc no paga. De manera que la crisi econòmica potser ens donarà performances on un senyor segueix una pantera rosa que segueix un català amb barretina que segueix un torero que segueix un senyor amb frac.

Empar Moliner
"Ficció". AVUI, 17.07.2009

De repente, entre Granollers y Sant Celoni, el tren se detuvo largo rato. Nadie nos informaba. Los turistas preguntaban y no sabíamos qué decirles. Los nervios afloraban. Y un frenesí se apoderó de los dos jóvenes, a los que se sumó una rubia madura. Pateaban las paredes metálicas, mientras desafiaban con gestos obscenos a los viajeros que les censurábamos con la mirada. Ya no bebían cerveza, sino largos sorbos de un licor ambarino. El revisor brilló por su ausencia. Al cabo de unos quince minutos, por los altavoces se nos informó de que un tren anterior, averiado, bloqueaba la vía. Los dos jóvenes seguían fumando, bebiendo y pateando paredes. Temí lo peor. Tranquilicé a unas turistas danesas e intenté concentrarme en un libro, sin conseguirlo. No existe autoridad en este tren, me decía. Si Renfe incumple habitualmente sus propios compromisos, ¿cómo evitar que algunos usuarios rompan las reglas de urbanidad? La desconfianza en las instituciones es el primer paso hacia la barbarie, me dije, constatando que la tensa situación de aquel abandonado tren rebosante de pasajeros era, en realidad, metáfora de nuestra sociedad: las instituciones ya no pueden garantizar ni el cumplimiento de sus propias normas ni la seguridad de sus servicios. Recordando Perspectivas de guerra civil,el inquietante libro de Magnus Enzensberger, comprendí que no estamos tan lejos de los estallidos de violencia gratuita. La crisis, la presión demográfica y el hundimiento de la credibilidad política abren paso al desorden y a la violencia. Enzensberger recomendaba responder al avance del caos con pequeños gestos de resistencia civilizadora. Es lo que hicimos la mayoría de los pasajeros: aguantar estoicamente el abandono y desgobierno de Renfe y resistir en silencio la provocación de los bárbaros. A las once de la noche, llegamos a Girona. En el cielo explotaba la pólvora verbenera.

Antoni Puigverd
"¡Atención al tren!". La Vanguardia, 06.07.2009

Porque esta columna está hoy de duelo, y es un duelo grave, de quejío hondo, de rabia sin contener. Durante más de dos décadas fue el espacio de un universo inmenso, donde su dueño derrochó palabras, emociones, ideas, jugó al escondite con los miedos, encabritó a los caballos de los mitos, y hasta bailó con los sueños de la gente. Ventana donde atisbar la gran obra literaria que palpitaba en el interior del escritor, fue su antesala, su presentación, su regalo. Por eso hoy está cabreada con la muerte, se siente derrotada, desconcertada, herida, abruptamente huérfana, y no quiere que la molesten con los simples recuerdos de la irreverente que osa usurpar este espacio. Quizás el silencio. Pero, ¿qué palabras silencian el ruido de las palabras? Así que pido perdón. Por estar aquí, en este lugar que guarda su aroma y su grandeza. Por no saber estrujar la gramática y encontrar la forma de expresar el dolor. Por no estar a la altura. Ha muerto Bartasar Porcel, el último de los grandes narradores del siglo XX catalán. Ya no buceará más en nuestros abismos interiores, ni paseará su mirada de halcón por las grietas de las emociones humanas, ni nos regalará su eficaz dosis de brillante sarcasmo. Zas. Murió. Y la muerte corta seco, sin opción a ruegos. Por eso seca las palabras, vacía la gramática, apuntilla con sangre la sintaxis. Y nos deja así, en la trinchera del dolor, desnudos. Como desnuda está esta columna en duelo. Contiene palabras, pero sólo son el intento fallido de expresar la reverencia del silencio. ¡Cabrona muerte!

Pilar Rahola
"Columna en negro". La Vanguardia, 02.07.2009

El Gobierno de Rodríguez Zapatero construye la T4 en Madrid, y en cambio nos construye la T1 de El Prat. La megaterminal madrileña, que es cuatro veces mayor y cuatro veces más cara, no es un regalo para los quisquillosos ciudadanos de la Comunidad de Madrid, sino una inversión de Estado para uso y disfrute de todos los españoles, que por algo es la capital; mientras que nuestra flamante T1 se recibe con suspicacia porque 1) es algo que ZP paga a los catalanes, y 2) es una posible competencia para Barajas, máxime si la Generalitat pretende participar de su gestión, vete a saber con qué oscuros objetivos (paranoias aparte, esto se ha escrito y se ha esgrimido en la última semana). Esto sí que es un trato diferencial, la constatación de que a nivel ibérico somos los otros.Y además —otro hecho diferencial— somos unos incompetentes a los que sólo el Estado saca las castañas del fuego. esto lo escribió ayer Francesc de Carreras, en un artículo en el que suplicaba que la Generalitat quede al margen de la gestión de El Prat (lo cuál tiene fácil solución: se liquida la autonomía y listos. ¿Por qué no se atreven a pedirlo?). La incompetencia del Gobierno Montilla y sus antecesores se puede discutir, desde luego; pero si sólo se trata de eso, de que los catalanes no sabemos (o no merecemos) autogobernarnos, y de que tenemos que ponernos en mejores manos que las nuestras, yo no me conformaría con Madrid: propongo que el aeropuerto de El Prat lo gestione el Gobierno alemán, que de esto sabe mucho (Frankfurt es el octavo aeropuerto del mundo, por delante de Madrid y —asómbrense— de Berlín). Puestos a ser tratados como niños, déjennos al menos escoger a los padres.

Toni Soler
"Somos muy diferentes". La Vanguardia, 21.06.2009

Ayer, en las entrevistas, Joan Solà —antítesis de todo radicalismo— hablaba del odio secular hacia el catalán, del uso y de la dignidad de la lengua, del fracaso de las políticas lingüísticas de los diferentes gobiernos de la Generalitat. Todos esos a los que ya les va bien que el catalán agonice dirán: "Ya están otra vez los catalanufos con sus rollos...". La prueba de que el análisis pesimista del optimista Solà es exacto es que, en ese mismo Telenotícies en el que anunciaban su Premi, pasaron un reportaje sobre las pruebas de selectividad que se habían celebrado por la mañana. Como cada año, nos explicaron que a los alumnos la prueba de catalán les pareció dificilííííísima. Tengo para mí que sólo les parecerá aceptable el día en el que no exista. Fíjense, si no: de los tres estudiantes que en ese Telenotícies entrevistaron a propósito de la prueba, sólo uno contestó en catalán. Los otros dos hablaron en castellano, quejándose de que les hubiesen puesto un poema de Yusep Carner. "¡No habíamos hecho ningún comentario literario así, en catalán...!", se quejó una de las entrevistadas, sin inmutarse. He ahí, en una imagen y unas cuantas palabras, el resumen de la tan cacareada política de Normalització Lingüística: gente a la que aprueban de catalán sin que sean capaces de expresarse en ese idioma. ¿Me darían a mí el Proficiency si no fuese capaz de expresarme en inglés? Vaya mierda de Govern y de oposición, francamente.

Quim Monzó
"Mirando el Telenotícies". Avui, 11.06.2009

Torna la brutal calor tan salvatge i amb ella torna el penós debat sobre l'aire condicionat. L'aire condicionat no és ni ha de ser un debat: és un dels més alts triomfs de la humanitat. Hi ha la vella carraca ecologista de dir que no és raonable que a l'estiu passem fred per culpa de l'excessiva refrigeració ni que a l'hivern passem calor per culpa de la calefacció. És un discurs que em causa tota classe de disgustos; un discurs ben tòpic, caspós, de total rendició. Sobretot a l'estiu volem que faci fred, un fred espantós. El fred és la temperatura de la civilització. La solana africana que aquests dies ens comença a caure i a desmoralitzar-nos ha de ser combatuda amb tots els ginys del progrés i de la modernor. Hem de domesticar la natura, sotmetre-la i proclamar la nostra victòria frigorífica sobre les coses. Hem de poder assistir als grans restaurants sense llevar-nos l'americana perquè ja la sala la tenim convenientment refrigerada. No pots adormir-te amb calor, suant com un porc, ni pensar ni escriure idees vàlides patint calor. El fred espantós que volem que faci afavoreix la cultura, la intel·ligència i el desig de món millor. Hi ha el benestar i la comoditat que han de prevaler, però també una hegemonia que hem de deixar clara vivint sempre a una temperatura civilitzada, i no el tercermundista sucumbir als atzars de la meteorologia. L'estiu és l'estació més lamentable i que els pitjors vicis promociona: les bermudes, tanta samarreta sense màniga, la bogeria per les vacances, depriments escenes de platja i aquest desfici tan poc elaborat de voler sopar a l'aire lliure i de fer les coses, en general, fora de l'àmbit, tan superior, de l'interior de les estances. L'aire condicionat és un dic contra la barbàrie, el xampany, l'esmòquing i l'oració. El fred és la temperatura de la civilització i és molt hortera l'afició pel sol. Milions de minyones i de secretàries escarxofades com les foques en una illa qualsevol. La reina d'Anglaterra i jo sempre hem tingut la pell de color blanc ben lletós. Volem que faci fred, un fred espantós.

Salvador Sostres
"Volem un fred espantós". Avui, 05.06.2009

Després de refregar-nos pels morros els nens emmanillats i amb els ulls tapats, com si això fos el Congo, Alícia Sánchez-Camacho replicava a les crítiques que havia rebut aquesta imatge i es lamentava que els detractors es fixessin únicament en l’embolcall (sic) i no volguessin anar al fons del missatge que es pretenia comunicar. Té tota la raó. De fet, ja ens ho va engaltar Unamuno fa molts anys: “Sois unos niños, levantinos. Os pierde la estética”. Els catalans, ja se sap, sempre pendents de les formes i de l’embolcall, sobretot si aquest ens resulta xocant, com és el cas. Però efectivament, la imatge dels nens no s’ha d’entendre de manera literal. És una metàfora. A Can PP, ja se sap, els agrada la poesia. Només cal recordar Aznar recitant aquells versos de Verdaguer: si Mossèn Cinto hagués aixecat el cap i l’hagués sentit, li hauria practicat un exorcisme. Però tornem als nens emmanillats. Hem quedat que es tractava d’una metàfora, i les metàfores, quan estan ben fetes i com bé adverteix la senyora Sánchez-Camacho, expressen algun missatge. Gràcies per la pista, senyora Camacho. En realitat, perquè no ens féssim un embolic, el missatge en qüestió ja ens l’havia avançat, pedagògic com sempre, el senyor Mayor Oreja el dia abans que l’anunci fos publicat. És aquest: que l’ensenyament en català és un atemptat contra la llibertat individual i que és un instrument per fomentar la ignorància de la ciutadania. Excel·lent metàfora, amb una exacta correspondència entre la imatge i el missatge: tant l’una com l’altre són un insult. Però no un de qualsevol, sinó un insult superlatiu, que abasta des de les institucions catalanes fins a la comunitat educativa del país, sense oblidar-se de tota la població que ha estat escolaritzada en català. Si no hi estiguéssim tan avesats, n’hi hauria per enfadar-se i tot. En lloc d’això, però, el millor que podem fer és desentendre’ns d’una vegada per totes de qualsevol formació política que inclogui l’insult en massa dins el seu discurs. Que és exactament el que vol expressar, de forma metafòrica, el títol d’aquest article. Potser no és gaire elegant, però sisplau, no es quedin en l’embolcall i vagin al missatge.

Sebastià Alzamora
"A cagar a la via". Avui, 13.05.2009

Tres editors s'han posat d'acord per crear Edi.cat [http://www.edi.cat], la primera plataforma per oferir llibres electrònics en català. Això vol dir que, a la llarga, quan tothom segueixi l'estela que s'està traçant, allà on hi havia llibres hi haurà un únic lector (una mena de pantalla de mida quartilla endreçada com una agenda) a través del qual podrem llegir clàssics i novetats literàries que es carregaran a través de la xarxa. Hi ha moltes maneres d'aproximar-se a la novetat. Ho podem fer com una tribu d'australopitecs desconfiats i enlluernats davant les espurnes d'un foc accidental o com un guardià dels valors "de tota la vida" (concretament de tota la pròpia vida) que planta cara a qualsevol iniciativa que convidi a obrir el cervell més enllà de l'escletxa habitual. Però com que som d'una generació que ha passat del vinil a l'iPod, dels quaderns de cal·ligrafia als SMS i de l'UHF al YouTube passant pel VHS, ja no ens ve d'aquí. Aprendrem a fer notes al marge sense llapis, oblidarem com doblegàvem els extrems de les pàgines per marcar un punt i trobarem altres llocs per extraviar notes d'amor. D'una banda, s'acabarà el malson de deixar llibres que mai et tornaran i les edicions esgotades; de l'altra, què faran els autors el dia de Sant Jordi? S'inventaran la dedicatòria digital? Podrem tenir lectors tunejats? N'hi hem de dir e-book? N'hi podrem dir llibre? Podrem escriure ibuc? Amb els anys, només els antiquaris entendran el final que Umberto Eco va escriure per a El nom de la rosa.

Pere Cullell
"Ibuc". Avui, 05.04.2009

Algú en el seu moment i on fos va deixar escrit que la crueltat és atribut dels febles. I la sevícia –cabria afegir pel nostre compte– dels pusil·lànimes. O dit més en pla: no hi ha com pecar d'un extrem per anar a raure a l'altre. Després de quatre mesos de tolerància servil i mesella, les autoritats acadèmiques es decideixen –per fi!– a posar fi a un estat d'okupació inacceptable de la UB. Però en lloc de donar un marge de temps suficient a la patuleia aquella perquè es fessin pacíficament fonedissos, se'ls engega tot d'una la policia, bei Nacht und Nebel, com qui diu. Els resultats prou que han saltat a la vista. Amb un saldo certament desfavorable per a la policia catalana i els seus responsables. Magnificat interessadament per tothom contrari a una força pública d'obediència altra que l'espanyola. I no. No s'hi val a establir cap equiparació entre els Mossos d'Esquadra i la tristament cèlebre Gristapo. Ni entre un sistema de democràcia formal tan imperfecte com es vulgui i una dictadura bèstia i sanguinària com la franquista. Cal, per contra, això sí, tenir assumit, ben a diferència del que afirma el discurs pijoprogre, que la repressió és de vegades inevitable. Com la caca. Com la mort. Que formen part de la mateixa vida. I que importa doncs no pretendre suprimir aquella (?), sinó només regular-la. Administrant-la en dosis justament adequades a un millor servei de la cosa pública. És en aquesta demostrada incapacitat per exercir amb encert la necessària repressió (on s'és vist que un dia els Mossos atonyinin a mansalva i l'endemà es deixin enllardar amb pots de pintura?) que es manifesta la feblesa de les institucions de poder catalanes i, en general, de les gestionades per unes esquerres desorientades. Càndidament convençudes que a elles només els correspon ensenyar i prometre pastanagues. Amb cras oblit que si, quan cal, no branden i fan anar elles també el bastó, seran l'espanyolia i la dretania les que el descarregaran a tort i a dret.

Josep Murgades
"Febles i cruels". El Punt, 25.03.2009

Màrius Carol, Vicent Sanchis, Joan Tàpia, Antoni Puigverd, Milagros Pérez Oliva, Pilar Rahola, Margarita Sáenz Díez, Enric Sopena, Jordi Barbeta, Joan Carles Girauta, Francisco Marhuenda, Lluís Foix, Joan B. Culla, Pere Cullell, Mar Jiménez, Àlex Salmon, Vicenç Villatoro, María Antonia Iglesias, Isabel San Sebastián, Carles Flavià, Núria Ribó, Magda Oranich, Xavier Vidal-Folch... Avui vull retre homenatge a tots aquells periodistes i/o escriptors que han contribuït a ennoblir l'art de la tertúlia televisiva i/o radiofònica. Si són una mica observadors, hauran detectat que acostumen a ser els mateixos, sàviament repartits per programes i emissores diverses. No, no pensin malament, trobo fantàstic que siguin ells. Ja hi haurà qui parli de capelletes i endogàmia —és una acusació habitual— però a mi això m'importa un rave. Sóc addicte a les tertúlies de tot tipus i per tant m'agrada retrobar-me sovint amb tots ells, amb la seva retòrica i eloqüència particulars. Considero que no deu ser gens fàcil construir i desconstruir arguments amb un mínim d'exigència i de rigor. Han de saber parlar de qualsevol tema de l'actualitat, tenir background acumulat i saber-lo utilitzar quan toca. Han de posseir també certa gràcia natural, una simpatia que no embafi i que la càmera els estimi ni que sigui una mica. El més segur és que servidor no acumuli cap ni una de les virtuts exposades, però no puc evitar confessar que m'agradaria provar-ho ni que fos una vegada. Suposo que no està a la meva mà, però qui sap si algun dia.

Toni Vall
"Vull ser tertulià". Avui, 16.03.2009

El Món del Llibre ha desaparegut als EUA. Els lectors del diari The Washington Post ja no podran esmorzar els diumenges tot llegint el suplement de crítica literària Book World. En el marc de la crisi d'anunciants que pateix la premsa, el diari ha anunciat que els ingressos publicitaris que generava Book World "no justificaven l'espai que dedicàvem cada setmana als llibres". Book World continuarà existint online, però a la versió en paper les crítiques literàries es publicaran en altres seccions. Malauradament, The New York Times Book Review pot presumir de ser l'únic suplement de crítica literària que es continua publicant els diumenges en tot el país, en un context en què el pressupost de publicitat de les editorials no va a parar a les pàgines de cultura dels diaris perquè es destina a tancar acords amb grans llibreries per tal de garantir que els llibres estiguin "ben situats" als establiments. Són moltes les veus que proposen que els diaris, i molt especialment les seccions culturals, rebin algun tipus de subvenció pública. Aquesta setmana The New York Times ha proposat que els diaris del país, en tant que béns d'interès públic, es converteixin en entitats sense ànim de lucre, amb els corresponents beneficis fiscals, per poder seguir existint. Suplements com Book World són vitals per a la cultura literària d'un país. Em quedo amb una afirmació de Steve Wasselman, de Los Angeles Times: "M'agrada pensar que la república literària és prou important per tenir un país independent".

Emma Reverter
"Adéu al 'Món del Llibre'". Avui, 16.02.2009

Les propostes de Maragall [Ernest] són, senzillament, de sentit comú. Si resulta que tenim dèficit de mestres i entren al sistema gent sense preparació, és raonable proposar la col·laboració voluntària dels mestres amb experiència. Per a la qualitat del sistema, millor una mica de sobrecàrrega que no pas la insolvència. I pel que fa al calendari, la modèstia de la proposta, que no té cap cost per a ningú, hauria d'haver generat un "ja era hora!" general a tot el país. D'acord: hi ha una desconfiança generalitzada en la conselleria sobre si sabrà administrar els canvis que tot això demana. Però, si el problema és aquest, que aquest sigui l'argument i que s'exigeixin garanties sense les quals no es puguin emprendre les reformes. I d'altra banda, que els mestres es preguntin si la incompetència que denuncien del departament no té alguna cosa a veure, precisament, amb els sindicats que fins ara hi han fet i desfet. El nostre país corre el perill de viure el moment més baix de la seva història pel que fa a la voluntat d'anar al davant de les transformacions socials i del coratge per assumir-ne els riscos. Un país que era capdavanter en gairebé tot, està ara en risc de transformar-se en un país poruc on fins i tot els antics agents de progrés es converteixen en defensors de vells privilegis. És el cas dels sindicats de mestres: com passa amb les criatures, tants anys de sobreprotecció els han convertit en forces socialment consentides i, en conseqüència, en políticament reaccionàries. Amb la meva néta d'encara no tres anys —els néts vénen al món, entre altres coses, per estimular les neurones dels avis— passades les festes de Nadal miràvem un conte sobre el Timbaler del Bruc. Per distingir-los de les tropes franceses, tots els catalans portaven barretina. I ella, que amb barretina només coneixia el personatge escatològic del pessebre, em va dir, assenyalant aquells catalans: "Mira, avi: caganers!". Tota una premonició, contra la qual ens hem de revoltar.

Salvador Cardús
"Consentits i porucs". Avui, 13.02.2009

Sembla que el Parlament ha donat el vistiplau a la constitució del Consell de les Arts de Catalunya, que, segons tots els pronòstics, ha de vetllar per la política cultural i vigilar de prop la concessió de les subvencions per a la creació artística. En un país normal, de política cultural consolidada, l'assumpte no passaria de ser anècdota, un canvi d'orientació en una acció cultural independent del color del govern. Aquí, però, la creació de l'organisme esmentat desperta expectatives i, per què no dir-ho?, algunes reserves. Per la banda de les primeres, es tracta de veure què fan, i com s'ho fan, aquests onze intel·lectuals orgànics, per invertir la dinàmica cultural en una societat que no ha sentit mai la cultura "com a element d'interlocució, útil per reflexionar sobre la persona i el seu entorn", per dir-ho com el seu president. ¿Tindrem, finalment, política cultural? La gent és molt malpensada, i més d'un sospita que això no passa de ser un pas més en el repartiment de canongies i sinecures amb què els amics afavoreixen els amics. Pel que fa a les reserves, que a la nòmina del Consell hi constin poetes i novel·listes és una nova prova de la força que té en aquest país la figura de l'artista-funcionari, és a dir, la quantitat de, en realitat, falsos poetes i novel·listes amb vocació -aquesta sí, autèntica- de funcionari. D'individu que, desviant l'atenció dels misteris més profunds de l'home, ja no és el ser "més solitari, més apartat de tots", com volia Rilke que fos l'artista, sinó un comptable a sou del govern que el paga. Que trist.

Josep M. Fulquet
"El Consell de les Arts". Avui, 12.02.2009

Transcric les paraules del guru empresarial Jeffrey Pfeffer: "Si a un gestor el premien per haver millorat beneficis trimestrals, però per fer-ho ha despatxat els millors talents, ha retallat despeses de formació i de tecnologia, el premien per haver destruït els beneficis del futur". (...) Sí que els puc dir que a la literatura, tals pràctiques estan resultant devastadores. No dic que ho seran; dic que el mal ja fet és irreparable i enorme. La contaminació de valors del món de les vendes al de l'escriptura en si ja ha afectat els lectors, els crítics, els autors mateixos, la majoria dels quals s'han arribat a creure que, quan surten a les llistes dels més venuts i els conviden a fer el tonto a la tele, és quan ho han fet bé. (...) Però és per als autors que resulta irreparablement nociu el fenomen, perquè ja no es tracta de la nefasta consolidació i l'aprofundiment en la fal·laç dicotomia autor que es ven = autor de primera categoria / autor que no es ven = autor de categoria inferior: és que el qui pretengui millorar les seves condicions contractuals quedarà estigmatitzat com a deficitari si l'avançament no es cobreix, i difícilment es cobrirà, tret de casos excepcionals, si no és amb el llançament adequat, que l'editor no farà, perquè, i aquest és un altre dels sarcasmes del sistema, l'aparell propagandístic es mou de manera proporcional a les previsions de vendes, de manera que els que es venen més cada cop es vendran més, i els que es venen menys cada cop aniran més daltabaix. Igual que el món dels rics i els pobres. El divorci definitiu entre literatura i empreses editorials no impedirà que la catàstrofe de la literatura propiciada per la voracitat crematística editorial acabi rebotant cap a la indústria mateixa, i la gallina dels ous d'or mori intoxicada per la seva pròpia compulsió. Esclar que segurament en aquell temps —no tan llunyà com sembla a alguns— la literatura ja ni existirà ni sabrà ningú què és, tret dels arqueòlegs, i en un món d'externalitzats els editors s'hauran de conformar a fer prospectes de pastilles i d'electrodomèstics.

Miquel de Palol
"La tirania dels beneficis". Avui, 03.02.2009

La meva filla de catorze anys se'm queixava l'altre dia pel fet d'haver de decidir a final d'aquest curs si opta pel batxillerat científic, l'artístic o l'humanístic. Fa molt de temps que vaig desistir d'entendre els successius plans d'ensenyament que cada govern s'entesta a fer nous canviant els del govern anterior, com si canviant-los milloressin. Així doncs, i fetes les preguntes pertinents per tal d'entendre el que m'estava dient, vaig pensar que es tractava de la primera cruïlla en la qual es trobava a la seva vida: tirem cap a la dreta, cap a l'esquerra o pel camí del mig? Ja fa anys que la infantesa s'ha escurçat perquè és pràcticament impossible preservar els nens i nenes de les informacions adultes que ens bombardegen les vint-i-quatre hores del dia des d'aquesta versió actual del "terra, mar i aire" que són la televisió, la ràdio i internet. (...) i bona part de culpa la té també aquest nou sistema d'ensenyament que envia nens i nenes d'onze anys a l'institut, on la primera classe que reben és la de fer-se grans abans d'hora, ajudades elles per la revolució hormonal interna que pateixen i ells per l'incipient borrissol de sota el nas. Sempre he estat contrari a aquest aterratge forçat i forçós al món dels adults, com si hi hagués una pressa, com si no tinguessin anys al davant en què hauran de decidir si blanc o negre, si home o dona, si dretes o esquerres, si lletres o ciències.

Queco Novell
"Prematurs". Avui, 02.02.2009

Jo crec que ara és l'hora dels meus amics els funcionaris, sempre tan solidaris, sempre tan pendents dels drets i que tan assegurat tenen, peti qui peti, llur salari. Hola, funcionaris, què tal? Aquí Sostres. Com sempre, disposat a ajudar. Penso de debò que ara és el vostre moment, i que voluntàriament hauríeu de cedir el 10 per 100 del que entre tots us paguem a la pobra gent que va caient dia rere dia en la indigència miserable. Després de tant donar-nos lliçons ha arribat l'hora que finalment feu un pas brillant i doneu la cara pels més necessitats. Oferiu aquest 10 per 100, que no és tant, de la vostra seguretat salarial, als pobres indefensos que han de viure en la desgràcia. I si no ho voleu fer voluntàriament, proposo que el govern us retingui per llei aquesta xifra, i que la solidaritat deixi de ser un concepte d'acampada, manifestació i cassolada i passi a ser una realitat entre les classes empleades; perquè cal aclarir que entre els rics i els empresaris, la solidaritat ja fa molt de temps que és una monstruosa realitat en forma d'impostos i multes absurdes i tota quanta forma imagini l'Estat, a cada pas, de robar-nos. Ara és l'hora, funcionaris. Ara és hora que les vostres bones intencions es tornin preciosos actes. Ara és l'hora que entre tots doneu la lliçó ètica i moral que tant i sempre ens heu reclamat als altres. Ara és l'hora que demostreu que sou alguna cosa més que una colla de barruts xerraires. Només us demanem el 10 per 100 de la vostra vida assegurada. Per què els funcionaris no se senten mai interpel·lats quan es parla de solidaritat? Per què sempre creuen que hem de ser els altres? Ara és hora, funcionaris, que defenseu la vostra dignitat fent per fi alguna cosa pels altres.

Salvador Sostres
"Ara és l'hora, funcionaris!". Avui, 23.01.2009

Ha tornat 'Hora Q' a la graella de TV3 i ens podem preguntar, ¿per a què? Seguim preguntant-nos: ¿és un mal programa 'Hora Q'? ¡Ah!, no, no és dolent; ni perjudicial; ni pervers. Però és inútil completament. Sense cap interès. Ja han passat els primers dies d'inquietud i adequació. Ja ha passat la fase experimental. Ja té una trajectòria. I el balanç és demolidor: això no va ni amb rodes. A casa sentim un gran afecte per Helena García Melero. (...) Però ens envaeix a tots una gran depressió quan la veiem, cada nit, en aquesta inútil pirueta. Al principi, quan la vam veure per primera vegada amb un estilisme tan sever, tan tremendo, i a la vegada tan fashion, en pla maitresse sadomaso del Turó Park, teníem l'esperança que en efecte hi hagués alguna cosa més que performance i aparença. Ara ja sabem que a sota de la postura no hi ha nervi. Han construït un decorat, però sembla que no saben que s'ha d'omplir cada nit amb alguna cosa que ens alimenti o ens entretingui. No hi ha contingut. No hi ha intenció. És un programa en plena nocturnitat, gairebé un late show, però seria igual que l'emetessin a l'hora d'El club. Només s'hauria de parlar amb l'encarregat de la luminotècnia. L'altre dia, per exemple, en el primer programa del 2009, el tema estrella va ser: ¿Per què Abel Matutes ha deixat el PP? Home, francament, ens importa un rave. (...) Les ovelles s'avorrien. (...) L'únic cop lloable d'aquella nit va ser fer sortir Tomàs Molina amb un termòmetre. O sigui, ficant en calçador la criatura amb èxit d'audiència. Podrien fer sortir avui David Olivares, el seu genial doble, i així descobriran que el que funciona és Polònia.

Ferran Monegal
"Vitamina Molina per al pacient Q". El Periódico, 09.01.2009

No tinc cap font fiable que m'ho pugui confirmar, però sempre m'ha semblat que això de venir d'una direcció i no pas d'un lloc és vague i sospitós. Com que vénen en camells i vénen cap aquí, la meva conclusió és que els Reis Mags vénen de Palestina. Si Jesús va néixer a Betlem i era allà on van viatjar per primer cop fa un parell de mil·lennis, potser és que venien de més lluny, de més cap a l'Orient, de llocs com ara l'Iraq o Mongòlia, però el que passa és que els seus fenotips no quadren en aquesta teoria. No ho sé, però hi ha una pregunta que em faig des de fa molts anys: si els Reis són tan orientals, ¿com és que als palestins no els porten regals? No, per si no ho saben, als palestins no els porten ni Wiis, ni llibres, ni bufandes o guants, ni mitjons, ni tan sols carbó. Els porten míssils que cauen per sorpresa més de pressa que els regals que ens deixen a nosaltres i, a vegades, ofensives terrestres. ¿Com pot ser si viuen molt a prop d'on va néixer Jesús? Després d'empassar-me un munt de pel·lícules americanes sobre el Nadal, he trobat la resposta: en aquestes pel.lis diuen que si els nens no creuen en el Pare Noel, és poc probable que els porti res. Per tant, per analogia, si als palestins no els porten res del que demanen (pau, per exemple) és culpa seva: no hi creuen! Creuen en uns altres barbuts que no tenen res a veure amb els Reis Mags. I a sobre tenen la dèria de voler continuar vivint al lloc on van néixer, quina barra! Els seus veïns d'Israel tampoc no creuen en Jesús, però es veu que fa molts anys els en va passar una de grossa i des de llavors ningú els renya, per molt malament que es portin.

Najat El Hachmi
"Els Reis de Palestina". El Periódico, 06.01.2009

L'amic D. Sam Abrams ha tingut la gentilesa de dedicar-me, fa uns dies [10.12.2008], un article ("Por de la vida") de rèplica a la meva columna sobre el poeta Margarit, flamant Premi Nacional de poesia pel seu llibre Casa de misericòrdia. Sembla que el paper no li ha agradat gaire per no dir gens, ja que el qualifica de "desafortunat", "poc encertat" i "destructiu", i afegeix que "estava motivat, sobretot, per l'enveja de l'èxit literari i comercial" suscitat pel penúltim treball del poeta. (...) Si he dit el que he dit ha estat per considerar que la vàlua poètica de Margarit és inversament proporcional a "la pluja de distincions que li cauen al damunt en l'actualitat". A mi, les misèries de la societat literària em resulten del tot indiferents, i sempre me n'he mantingut al marge, però em sembla que el pes literari d'aquest senyor és, si més no, matèria opinable, i, contràriament a les paraules de l'amic Abrams, potser sí que caldria parlar-ne més. (...) Agraeixo a l'amic Abrams la lliçó de literatura que em dispensa, però li vull precisar que jo no tinc res en contra del vitalisme literari, només que aquesta línia espontània i arbitrària, deutora del modernisme, no és ben bé la meva. Ignoro i la veritat és que tant se me'n dóna si la literatura catalana moderna tolera malament els escriptors vitalistes. Però si alguna cosa no hauria de tolerar són els escriptors, vitalistes o no, que no fan bé la feina, o que confonen el vitalisme amb una cosa tan tronada com la pròpia biografia. (...) Per aquest biaix, m'estimo més el rigor conceptual d'un Valéry o d'un Riba, quan malden per donar forma literària, poètica, a aquestes idees, per fixar la distància entre el fet concret i la representació comunicable, que l'espontaneisme biogràfic que no fa sinó excitar el voyeurisme del lector, en general poc disposat a aventures intel·lectuals de certa envergadura. I més quan aquest voyeurisme es nodreix de mort i malaltia. Per això Margarit per mi, un poeta mediocre té tants premis i tantes distincions, perquè és fàcil. Por de no res, doncs. Per mi, els esgarips del vitalisme literari són, per dir-ho a la manera de Faust, "sons d'una arpa eòlia esllanguits". I l'article de l'amic Sam Abrams, una prova que el seu talent crític faria més goig al servei de la psicologia recreativa.

Josep Maria Fulquet
"Por de no res". Avui, 02.01.2009

Sempre havia sentit una certa compassió pels homes (acostumen a ser homes sols o homes més una o dues criatures) que dinen en un Pans&Company o un McDonald's el dia de Nadal. Encara que jo no guardo records d'infantesa associats a aquestes festes (poema, caliu familiar, densa atmosfera de goig i felicitat), no puc evitar pensar que s'ha d'estar molt sol o desarrelat o desclassat d'alguna manera, estar al marge, ser un inadaptat, al cap i a la fi, per menjar- te un trist entrepà darrere els vidres ni tan sols entelats d'un establiment de menjar ràpid. Aquest any, però, me'ls he mirat amb uns altres ulls. De sobte se m'han presentat no com a pàries socials, sinó com a herois contraculturals, antisistemes que desafien les convencions i que tenen la valentia de no passar més per l'adreçador dels imperatius familiars només indefugibles durant aquestes dates. Després de dies de sentir queixes d'amics que protesten contra la hipocresia i la conservació de les aparences en els dinars d'aquests dies (trobar-te amb gent que no veus la resta de l'any i que de fet ni suportes ni voldries veure mai més), trobo que els valents són els homes solitaris que empassen l'entrepà i passen de la resta. Deu ser la seva manera de fugir de les nadales, dels canelons i els caganers, de les tardes feixugues plenes de torrons. Deu ser un gest de rebel.lió contra la imposició de la germanor i el bon rotllo, els regals (aquest any no seran tants), els programes recopilatoris de l'any. Deu ser una forma d'intentar eludir milers d'articles als diaris sobre el Nadal i fins i tot deu ser un acte antiarticles anti-Nadal com aquest.

Najat El Hachmi
"Herois de fast food". El Periódico, 30.12.2008

Són moltes les llegendes sobre les aurores boreals o llums del nord. Vegem-ne algunes: a Finlàndia l'aurora boreal rep el nom de Revontulet, que significa el foc de la guineu, i podem trobar tres versions que tenen aquest animal com a protagonista. En una, es diu que és pols de neu aixecada per la cua de la guineu i que s'eleva fins al cel i es transforma en foc. També expliquen que la guineu, mentre corre, va fregant les muntanyes amb la seva pell i va aixecant guspires que es dirigeixen al cel i, finalment, expliquen que són els reflexos de la llum de la lluna en els vidres de neu, aixecats per la cua de la guineu. Els inuit de la badia de Hudson tenen la creença que són esperits que sostenen torxes en el firmament per guiar els que acaben d'arribar. Hi ha llegendes per a tots els gustos, com la dels indis Mandan, al nord dels EUA, que diuen que són focs encesos per xamans i per guerrers que serveixen per cuinar els seus enemics morts. Però, per un altre costat, a la tribu Chuvah del centre d'Àsia creuen que l'aurora és un déu bo que ajuda les dones a donar a llum, i cada vegada que apareix significa el naixement d'un fill mascle. Hi ha una creença molt estesa segons la qual les aurores boreals emeten sons. Molts esquimals diuen que es pot sentir les aurores i fins i tot se les pot imitar xiulant. Llavors l'aurora s'acosta i se li xiuxiuegen missatges dirigits a persones que ja han mort. Els víkings creien que eren el reflex de les armadures de les valquíries que, a dalt de preciosos cavalls blancs, es dirigien a recollir els guerrers caiguts en les batalles.

Alfred Rodríguez Picó
"Llums del nord. Llegendes sobre aurores boreals". Avui, 25.12.2008

La gent que pensa fa temps que recalca que la clau per millorar la qualitat de l'educació és tornar a valorar la figura del mestre. Ara ens adonem de fins a quin punt s'han desaprofitat els docents en aquest país oferint-los unes condicions de treball pèssimes. A la universitat s'han dedicat a temptar catedràtics i professors bregats amb jubilacions òptimes per substituir-los per professors associats i baratets que provenien d'altres mons i mai no s'havien enfrontat a una classe. Resultat? La pèrdua d'uns cervells que han passat tota la vida cultivant-se i, a canvi, gent estressada i malpagada que passa l'expedient. La proletarització dels professionals s'ha anat estenent a tots els àmbits. Ja veiem com han de treballar els metges de la Seguretat Social, amb guàrdies desmesurades o havent d'estar sols als consultoris dedicant-se a la burocràcia. En el món del periodisme les coses no pinten gaire millor i no ho dic per escombrar cap a casa, sinó que és un problema de tots. La qualitat de la informació depèn del fet que l'elabori gent prou preparada i no uns elements sobreexplotats que han abandonat l'esperit crític per sobreviure fent jornades de treball escandaloses. D'aquí a deu anys potser sortiran els qui pensin i reclamin que es torni a valorar la figura del periodista; llàstima que en la dictadura en què ens trobarem ningú no se'ls escoltarà.

Ada Castells
"Els nous esclaus". Avui, 15.12.2008

El poeta, traductor i professor Josep M. Fulquet va publicar un desafortunat article titulat, a seques, "Margarit" [12.11.08]. Era un article poc encertat perquè era predominantment destructiu i estava motivat, sobretot, per l'enveja de l'èxit literari i comercial que ha suscitat el penúltim poemari de Joan Margarit, La Casa de Misericòrdia. La trajectòria literària de Margarit el fa sobradament mereixedor de la pluja de distincions que li cauen al damunt en l'actualitat. I no cal parlar-ne més. (...) Em sembla que l'article de l'amic Fulquet posa sobre la taula un tema de moltíssim interès literari, un tema que sí que val molt la pena de discutir a fons. Em refereixo al maltractament i menyspreu sistemàtic al qual estan sotmesos els escriptors vitalistes en la literatura catalana moderna. L'article de Fulquet és senzillament una manifestació més d'aquest maltractament al qual he al·ludit, perquè Margarit pertany indubtablement a l'estirp d'escriptors vitalistes de la literatura catalana moderna. (...) És un fet demostrable que la literatura catalana moderna tolera molt malament els escriptors vitalistes. En conjunt la literatura catalana pateix el mateix desordre que el Faust de Goethe al principi de l'obra: Lebensangst, és a dir, por de la vida. I aquesta por de la vida es pot ensumar entre els escriptors, els editors, els crítics, els acadèmics, els periodistes, les associacions i les institucions. (...) La por a la vida és la por a perdre la pròpia identitat. (...) Els escriptors vitalistescom la pròpia vida generen por i fan que molta gent tiri enrere davant seu. Per això, ara mateix, a la literatura catalana trobem dues autèntiques icones que els que tenen por de la vida reivindiquen davant el perill dels vitalistes: Josep Carner i Josep Maria de Sagarra. Carner i Sagarra representen la tranquil·litat dels límits, la pau que dóna allò que és petit i controlable. La realitat del món actual, però, dóna la raó als vitalistes. No es pot negar una evidència.

D. Sam Abrams
"Por de la vida". Avui, 10.12.2008

Jo que tendeixo per naturalesa a perdre els orígens, resulta que tinc la sort de comptar amb una mà d'empreses amb ànim de lucre que tenen la delicadesa de recordar-me'ls. Es tracta d'empreses de telefonia i bancs o caixes que han cregut necessàries mesures comercials adreçades a sectors de població "específics". El meu desconcert només va ser inicial quan vaig rebre un missatge d'un banc dient-me "celebra amb llatinonosequè la festa del corder amb els teus familiars i envia'ls diners a través del nostre banc per només x euros". ¿Festa del corder? ¿És ara? ¿Els "llatins" també celebren aquesta festa del calendari musulmà? ¡Ai, això de perdre els meus popis costums!, sort en tinc d'aquesta entitat que em recorda contínuament d'on vinc i que, guiats pels sons estranys del meu nom, han pensat a tocar-me la fibra de la família llunyana a qui haig d'enviar diners. No saben que la família la tinc aquí, com no ho saben els que promocionen tarifes especials per trucar al "teu país". Quan hi ha finalitat comercial pel mig a ningú li importa si t'integres o no, si ets més d'aquí o més d'allà, la pela és la pela i les creences de cadascú son les que són, tots som tolerants i generosos si hi ha una mina a explotar. Per això he pogut veure anuncis publicitaris en àrab dirigits suposo que a la població d'origen marroquí que viu per aquí, sense cap polèmica del tipus "ara fins i tot els fan els anuncis especials per a ells". També tinc la sort de tornar als meus conflictes identitaris gràcies a la teleoperadora que em vol vendre una assegurança de repatriació per ser enterrada "amb els meus" a molt bon preu.

Najat El Hachmi
"Qui perd els orígens". El Periódico, 02.12.2008

Penso que els pares d'avui i des de fa ja un cert nombre d'anys han renunciat a educar. Sovint es confon entre l'educació que han de donar els pares i allò que s'entén com l'educació escolar. Hi ha una part indispensable de l'educació que només els pares poden donar als seus fills. L'educació que pertoca als pares és tot allò que cal fer perquè un infant pugui ser un individu capaç de suportar la societat en la qual viurà. És fonamental acostumar l'infant a l'esforç al més aviat possible i ensenyar-li que no se li pot donar tot allò que vol i quan ho vol. Fins al passat decenni, el principi de relació entre pares i fills era que els nens havien de complaure els pares. Avui s'ha invertit el sistema i tots els pares busquen complaure els seus fills. Això compromet totalment la forma d'educar els fills. (...) Vull dir que la manera de fer dels infants no està deslligada d'un cert narcisisme [dels pares] en la mesura que volen un infant que sigui perfecte, amb zero defectes.Voler un infant perfecte és dolent per a l'infant i el fet de voler ser uns pares perfectes és igualment dolent per a l'infant i per als pares. N'hi ha prou de partir del principi que els pares són capaços de fer pels seus fills allò que els seus fills esperen d'ells. Un infant per estar tranquil necessita tenir límits, saber exactament què té permès i allò que té prohibit. (...) Molta gent pensa que l'educació és una qüestió de quantitat de temps. Però l'educació no és en absolut una qüestió de temps, és una qüestió d'actitud. Es pot fer molt i bé en molt poc temps. Quan els nens petits estan a la llar d'infants, allà ja tenen unes persones que l'eduquen. Però quan tornen a casa, sovint troben uns pares que els volen seduir per fer-se perdonar el fet d'haver-los deixat. (...) Perquè la societat de consum ho té, això. Avui és fonamental viure de la forma més luxosa possible, amb la màxima quantitat de mitjans possibles, que no podem reduir. S'oblida que per cada individu la base de la seva existència és el que va adquirir dels seus pares els primers anys de la seva vida. És important que ciutadans i professionals intervinguin en un debat públic sobre el sistema educatiu, però això no impedeix que l'educació hagi de recaure sobretot en els pares.

Aldo Naouri, pediatre
"Els pares fa temps que han renunciat a educar". Respostes a l'entrevista que signa Ismael Carbó. Avui, 29.11.2008

Ves quina gràcia! Algú —en alguns llocs diuen que Ciutadans, en d'altres que el partit de la Rosa Díez— ha penjat un vídeo a YouTube que vol ser divertidíssim, subtitulant 'Casablanca' de manera que representi que tot allò passa a Catalunya, amb els catalanistes fent de nazis. Gràcies als subtítols, figura que un mosso d'esquadra demana a un vianant si se sap els pronoms febles, i com que no se'ls sap, el persegueixen i li acaben clavant un tret per l'esquena i matant-lo sota un retrat de Pétain. Una gràcia... La Casablanca sota el règim col·laboracionista de Vichy i l'ocupació nazi esdevindria un barri actual del Baix Llobregat. Ben igual. (...) La pel·liculeta, escassament graciosa, no és un problema per al catalanisme. Estratègicament, com més friquis siguin els seus adversaris, millor. Els adversaris que poden fer mal són uns altres. A ningú que sàpiga alguna cosa sobre l'Alemanya nazi o la França ocupada li pot passar pel cap que Cornellà és com Casablanca o com Berlín. El problema és al revés, que els qui no saben o no volen saber el que va ser el nazisme, els ignorants o els fatxes, vulguin fer creure que Casablanca o Berlín —o Catalunya sota Franco— eren com és avui Cornellà. Per molt que critiquin una política lingüística, comparar la Catalunya actual amb la persecució i l'extermini perpetrats pels nazis no és només una manera d'insultar Catalunya. És sobretot una manera d'insultar la memòria de les víctimes del nazisme.

Vicenç Villatoro
"Casablanca". Avui, 24.11.2008

Acaben d'estrenar Serrallonga. És un film amb pretensió, d'un bon cost, de molta dedicació i esforç. Els mateixos implicats diuen que és molt documentat i que s'ha procurat que fos històricament creïble. Per això s'ha donat importància no solament a les localitzacions, sinó també al maquillatge, la perruqueria, el vestuari. El que resulta incomprensible és que no s'hagi donat importància —una importància central i decisiva— a la llengua, a l'accent de la llengua. En podria posar uns quants exemples, però n'hi haurà prou amb un: resulta que a Ca l'Agustí, de Santa Coloma de Farners, hi ha personatges que parlen amb accent xava. I això resulta absolutament antihistòric, tot i que s'ha tingut molt en compte que les masies fossin autèntiques, fins i tot del segle XIV. No estic demanant que a la pel·lícula es parli com al segle XIV o com al XVI. M'estranya, però, que a ningú no li faci mal a les orelles que, en una pel.lícula d'època, es faci servir un parlar fet malbé que va aparèixer 300 anys després! (...) Ja hem oblidat que la nostra història la fa la gent d'aquí, parlant, escrivint, barallant-se. Però, si una pel·lícula vol tenir sentit històric, ha de fer que els seus personatges es barallin, escriguin i parlin com ho feia la gent d'aquí. Si no, la pel.lícula serà segurament històrica, però no se sabrà ben bé a quina història pertany.

Josep Maria Terricabras
"Serrallonga i el sentit històric". El Periódico, 12.11.2008

Benvolguda Maria Bohigas: T'agraeixo les observacions que enviaves a aquest diari [08.11.08] sobre el meu últim Set x set dissabte passat, encara que sembles prendre-t'ho com una qüestió personal. Aclarir-te que, si llegeixes bé el meu article, podràs veure que en cap moment comparo les cartes entre Sales i Rodoreda amb les revistes que esmento. El que intento explicar és que el que ens mou a furgar entre la correspondència privada, per mi, sí que és un impuls comparable al que experimenten les persones que fan un cop d'ull a la vida dels altres a través de l'Hola o el Lecturas amb tota la legitimitat del món. El que passa és que quan ho vestim d'intel.lectualisme, quan es tracta d'una publicació seriosa, ens sentim per sobre d'aquesta mena de neguits tan humans. Jo preferiria que venguessis més exemplars d'«El carrer de les Camèlies» o d'«Incerta glòria», posats a fer. No sé què és l'èxit per a tu; per a mi el veritable èxit consisteix a poder disposar d'una via tan gratificant com la llengua escrita per canalitzar l'estranyesa que em provoca el món que m'envolta, intentant identificar dogmatismes de tota mena, fins i tot els que intenten legitimar-se per unes coordenades històriques i culturals. El dia que no pugui fer això i a sobre em segueixin pagant, preferiré tornar a treballar a la fàbrica per conservar uns mínims de dignitat. De manera que el meu èxit no és ni la difusió que ha tingut la meva primera novel.la, ni les xifres de vendes, ni les traduccions, ni poder omplir aquest espai amb les meves reflexions. El meu èxit és poder escriure i va començar als 12 anys, de manera que no sé si el pots continuar considerant tan "volàtil".

Najat El Hachmi
"A Maria Bohigas". El Periódico, 11.11.2008

Sens dubte, dec ser un dels pocs habitants del planeta que no han tremolat davant la intempèrie de Casa de misericòrdia, l'últim poemari de Joan Margarit, que ha guanyat més premis que pàgines té el llibre, cosa del tot remarcable, atès el reduït volum de lectors amb què compta habitualment el gènere. Però sembla que el públic és molt sensible a les operacions de màrqueting, fins i tot del màrqueting poètic més catastrofista, que ara ens fa caure al damunt les parets d'una casa de misericòrdia de la mateixa manera que fa uns anys ens amenaçava amb vendavals i avui tornados que, en realitat, no passaven d'un trist corrent d'aire. Com apuntava un dels membres del jurat, "després de Martí i Pol, Margarit és el poeta més llegit a casa nostra". (...) El mèrit de Margarit és haver "tret el màxim rendiment a un mínim material", circumstància a la qual ha ajudat la seva formació com a arquitecte. S'hi podria afegir que, si fa les parets de la Casa..., de les cases, com els versos, malament rai.

Josep Maria Fulquet
"Margarit". Avui, 12.11.2008

Distingida Najat: Una carta no és necessàriament un escrit per "comunicar-se a nivell íntim", com dius a l'article del 4 de novembre. No sé com són les que escrius, per afirmar que un epistolari entre dos escriptors és més propi de Lecturas o Hola que no pas d'una publicació seriosa. Si haguessis llegit l'epistolari Rodoreda-Sales, que condemnes sense haver-li donat temps d'arribar a les llibreries, sabries que ells no s'escriuen per comunicar-se a nivell íntim. Parlen de les novel·les que fan i de les que volen fer, de la situació literària i política que condiciona la seva aventura comuna, de la llengua en què s'expressen, de l'ambició que els empeny, malgrat tot, a continuar la construcció d'una literatura digna i rica. Si haguessis llegit l'epistolari, sabries que Rodoreda va destruir 20 anys de cartes amb Obiols però va conservar-ne les que ella qualifica de literàries, i parla de publicar-les amb el seu editor. Sabries que la relació entre Rodoreda i Sales era de complicitat intel·lectual, i que res no "revela" de les seves "interioritats": llegir les seves cartes és accedir a l'elaboració de la cultura que tu i jo compartim. Sabries que Sales va publicar les seves cartes al poeta Màrius Torres. Sabries, doncs, que aquell parell sabien l'interès que despertarien els seus arxius privats. Per això Sales va donar a l'Institut d'Estudis Catalans les cartes de Rodoreda. Si haguessis llegit l'epistolari, sabries que el premi que has rebut havia estat concedit a Sales el 1968 i a Rodoreda el 1969, però que Planeta el va suspendre fins al 1981 perquè el llibre català no era aleshores un afer gaire sucós. Fa mesos que em proposo de llegir la teva novel·la. Hauria preferit llegir-la sense predisposició de cap mena. Ara l'obriré sabent que, al cap de 10 mesos d'haver aconseguit un èxit tan volàtil, utilitzes el poder de la teva paraula per sentenciar sobre llibres que no has llegit, cosa més greu encara sent tu escriptora.

Maria Bohigas
"Sobre les cartes de Rodoreda". El Periódico, 08.11.2008

Els escriptors escriuen coses per ser publicades i, com la resta d'éssers humans, escriuen coses que no imaginen mai formant part de les pàgines d'un llibre. Però els escriptors es moren i, de vegades, amb el pretext de complir-se 100 anys del seu naixement, o efemèrides similars, s'aprofita tot el que pogués ser de la seva autoria, encara que fos per comunicar-se a nivell íntim. Això és el que passarà amb la publicació de les cartes entre Joan Sales i Mercè Rodoreda. Podrem veure esberlades les seves interioritats a través d'uns textos que no devia pensar mai per ser trets a la llum. No és l'únic cas de voyeurisme lletrat i intel.lectual que pretén justificar una xafarderia més pròpia de Lecturas o Hola, dient que poden tenir interès filològic. Si han llegit Rodoreda i han gaudit dels seus relats, de comprovar que els temes que toca són universals i van més enllà del localisme de la Catalunya que va conèixer, sabran que no els aportarà res de nou saber quina era la naturalesa de la seva relació amb l'editor, si era més o menys incorrecta parlant de segons qui, si tenia mania a algun col·lega de professió. Està clar que no són els lectors els que necessiten aquesta mena de dissecció de l'autora, però ja se sap que, si t'has permès el luxe de morir-te, pocs seran els que defensin la teva memòria. Tenim aquesta necessitat imperiosa de saber que fins i tot les figures que més admirem tenen una part fosca que les fa humanes. Així podem sentir-nos alleujats d'entreveure els nostres propis racons foscos. Ara caldrà esperar la correspondència encara més morbosa, la que va mantenir amb Armand Obiols.

Najat El Hachmi
"Dissecció a Rodoreda". El Periódico, 04.11.2008

L’èxit de la cultura catalana al segle XX és precisament aquest: que ha estat una cultura del seu temps, una cultura compromesa amb la contemporaneïtat, una cultura que ha viscut amb més o menys brillantor i amb més o menys profunditat —la demografia no permetia d'esperar miracles i, malgrat tot, hi ha hagut uns quants miracles— els grans debats del segle. La literatura catalana del segle XX ha viscut en el món, com una cultura del món. La cultura catalana ha servit per a fer classicisme i per a fer avantguarda, per a expressar el dolor per una guerra perduda o el tedi d’una postguerra polsosa o l’esperança en un futur millor. La cultura catalana ha estat una eina útil perquè els creadors poguessin expressar els neguits, els temors, les esperances i les emocions que els corresponien com a persones del segle XX. No han hagut d’anar a buscar una altra eina. L’han feta servir i, fent-la servir, l’han anat construint i polint. Espriu, Riba, Fuster, Rodoreda, Pla, Carner, Villalonga, Monzó, Cabré, Porcel, Mira i tants i tants altres han pogut expressar les seves poètiques i les seves visions del món a l’interior de la cultura catalana i així l’han fet gran i n’han incrementat el perímetre. L’èxit de la cultura catalana del segle XX és haver estat una cultura contemporània, viva, útil per a explicar el món. No un fòssil medieval, com podia haver estat i com lamentablement han acabat essent unes altres cultures sense un estat al darrere. A partir d’aquí, a partir d’aquesta constatació genèrica, gairebé de sociologia cultural, la resta ja és qüestió de geni individual, que és repartit sempre de manera atzarosa.

Vicenç Villatoro
"Segle d'Or (el XX)". El Temps, 03.11.2008

La postmodernitat va trencar murs i va saltar fronteres per obrir les possibilitats de la cultura i del món. Gràcies a la postmodernitat el món es va eixamplar. De fet, el món es va fer infinit. Les possibilitats de la cultura es van fer infinites un cop es van trencar els murs entre l'alta cultura i la cultura popular. Les possibilitats de lectura de textos literaris també es van fer infinites a partir del moment en què van entrar en el joc de la interpretació una gran diversitat de disciplines com ara la lingüística, l'antropologia, la psicologia, la filosofia, la sociologia... En definitiva, mai podem arribar a exhaurir les possibles lectures del text. Sempre estem llegint i llegint, sempre estem formant-nos per llegir millor i millor. I mai acabem d'acabar. El món de la cultura, segons la postmodernitat, és un món infinit, ple de possibilitats, en constant evolució, en constant transformació, sempre redescobrint-se, sempre reinventant-se, sempre expandint-se com un espiral ascendent...

D.Sam Abrams
"Open/closed". Avui, 29.10.2008

De la mateixa manera que ara les coses estan tan travades entre elles que, malgrat que aquesta crisi és més greu que la del 1929, els efectes no semblaran tan catastròfics i traumàtics, tampoc la iconografia col·lectiva no serveix les revoltes populars, que és el que ara tocaria, un assalt de pàries i descamisats a les Bastilles i Palaus d'Hivern de l'actualitat, i aquest cronista no sap si felicitar-se'n o lamentar-ho. La violència no és mai desitjable, i el lletraferit que la incita sol tenir terboleses en algun punt de la seva idiosincràsia, però no és edificant contemplar amb quina reiterada impunitat campen l'estafa, l'escarni i la injustícia. ¿Són més mesells, més submissos, en definitiva més ases, els ciutadans d'avui que els de fa cent, dos-cents, tres-cents anys? La mateixa natura i abast de la qüestió la fa impossible de respondre. Prèvia a la revolució hi ha la revolta, i abans la reflexió i la crítica. I per reflexionar i criticar calen, com el seu nom indica, criteris, i aquests provenen de la informació, de tradicions de pensament. Si mirem les que tenim a l'abast, trobem el de sempre. Els filòsofs els hem reclòs al gueto, i els models de pensament -parlo de Catalunya- són els pallassos. A la premsa escrita, l'oferta és variada i, en el bon sentit, tendenciosa: el ciutadà que es molesti a llegir té on contrastar opinions. Però no tothom llegeix, i en canvi quasi tothom veu la tele. I a la tele pública, què hi trobem? Polònia, Crackòvia, Vinagre...; El model de pensament català no és Llull, ni Maragall —l'avi—, ni Campalans, ni Seguí, ni Xirau ni Rubert de Ventós: el model és l'excrescència més xavacana del Vicari d'Olot i el Pitarra més hortera i baix de sostre, i encara sense el seu caràcter genuí. No estic en contra de l'humor ni de la diversitat -i encara menys operant sobre valors intel·lectuals sòlidament instaurats-, sinó just al revés, en contra de l'acriticisme amanyagador i del pensament únic, que no és altra cosa l'aposta de TV3: en un país amb un dèficit substancial de formació i de difusió cultural, dedica pressupostos i espais centrals a anestesiar la població amb una falsa sàtira, complaent i infantilitzadora, que distregui d'afrontar la realitat i culmini la idea que el pensament, la història, l'art i les tradicions són una caspa tediosa, inútil i ridícula que cal eradicar. El xivarri pueril, l'eructe primari, l'espectacle de ximples d'encefalograma pla són nefastos per entendre i afrontar els problemes, i qui administra un poder públic ho hauria de saber.

Miquel de Palol
"Crisi o estafa?". Avui, 14.10.2008

En temps del franquisme, aquí va arribar la veu de Sartre i d’altres que predicaven el compromís com a obligació dels intel·lectuals i recomanaven als escriptors que abracessin fort la seva època perquè és l’única oportunitat que tenen. No tots els escriptors o pensadors ho havien fet, i ell mateix criticava Balzac, per no haver fet cas de la revolució del 1848, i Flaubert, perquè no havia entès els fets de la Comuna de París. Ara, amb el triomf de la literatura d’evasió, molts lamenten que amb els problemes que hi Tothom té veu i vot. No imaginem ara un J’accuse!, com el de Zola. O, quan pensem en les figures de Riba o Espriu, amb el respecte que inspiraven, es fa difícil trobar veus amb la mateixa autoritat. Ara només escoltem la veu del mercat. L’audiència. Artista és sinònim de divertiment. I amb la burocratització de la cultura, hi ha la tendència a pensar que ja tenim funcionaris que cobren per defensar-nos.

Emili Teixidor
"Silencis culpables". Avui, 11.10.2008

La crisi de Wall Street hi presenta paral·lelismes. El sistema financer nord-americà també ha prescindit del dret, perquè la globalització no ha estat regulada. El mercat ha funcionat amb l'únic objectiu d'aconseguir beneficis, sense fonaments jurídics, sense regles, sense un mecanisme regulador que assenyalés el risc de catàstrofe de determinades pràctiques. Els beneficis espectaculars d'uns quants han empobrit gradualment una societat que confiava en les institucions financeres i que, de sobte, ha vist com estalvis i patrimonis perdien molt de valor. També en aquest cas s'ha arraconat el dret i s'han menyspreat els interessos de la majoria. El sistema ha fet figa, i això tindrà conseqüències de llarg abast. L'agenda del proper president dels Estats Units vindrà condicionada pels errors comesos per una administració que es pensava que ho podia fer tot en nom del mercat o de la pàtria, al marge del dret. Tant si és Obama com si és McCain, el nou president haurà de reparar les dues qüestions que han marcat negativament la presidència de George Bush. Em refereixo a la guerra de l'Iraq i a la crisi financera, que afecta directament milions de ciutadans americans i s'escampa perillosament per tot el món occidental. Els que han assegurat que els efectes d'aquest crac no es notaran al nostre país s'ho hauran d'empassar. Com es pot dir que som a recer de les convulsions mundials si els governants d'Alemanya, de França i de la Gran Bretanya esmercen totes les hores del cap de setmana a prevenir els efectes de la crisi? El que afecta Europa acabarà afectant tots els europeus. Aquesta crisi de dimensions globals haurà de tenir una solució global, i aquesta solució hauria de passar per recuperar el dret, per establir un marc jurídic de regles i per fer passar comptes als que han jugat amb els interessos de la gent de manera irresponsable i frívola. Quan hagi passat aquest terrabastall d'abast mundial, segurament d'aquí a un temps que no serà curt, s'haurà de demanar als Estats que regulin mínimament el mercat. No per ofegar-lo, sinó per garantir-ne un funcionament que eviti la llei de la selva, el campi qui pugui que ha portat aquestes desgràcies financeres. Sí, s'haurà de demanar responsabilitats als qui han obviat el dret, també les urnes passaran comptes als governs que han permès que tot era possible si es guanyaven diners, encara que fos en perjudici de milions de ciutadans confiats. Recordem que tres anys després de la crisi del 1929 gairebé tots els governs occidentals havien canviat de signe.

Lluís Foix
"El dret i l'efecte papallona". Avui, 08.10.2008

Vaig disposar de força diners sense l'afany d'estalviar-ne. (...) Tenim el deure de la generositat però la millor manera de perdre un amic és fent-li un favor, molt especialment si consisteix a deixar-li diners. No hi ha tracte més cruel que el que se'ns dispensa a les persones que deixem o regalem diners. Se'ns considera aliens a qualsevol patiment. No som presos seriosament mai més, i si algun sotrac ens angoixa se'ns aplica el "tu rai" corresponent. Tenia un amic amb deutes i vaig deixar-li molts diners, amb la premissa que no havia de tornar-me'ls cap dia concret. Bé, al cap d'uns anys vaig passar una època poc falaguera. Ell conegué la situació perquè algú altre l'hi va contar, i al final també l'hi vaig explicar jo mateix. No féu mai cap esforç, no renuncià a res. Ni al servei, ni als sopars que organitzava, ni a cap detall per insignificant que resultés. No féu l'intent de tornar-me ni la més petita suma de diners. Em decebé l'egoisme atroç molt més que els euros absents. Em decebé la retòrica barata de fer-se el pobret en lloc de moure el cul com tots ho férem quan es tractà d'ajudar-lo a ell. (...) Som el que fem i ell no va fer res. Hi ha gent que sempre troba una excusa per inhibir-se, i així és impossible la grandesa de cap sentiment. Tràgic resum. Ni amic, ni diners. Un pessimisme de fons que enverina l'esperança. I l'amargor d'aquesta història, quan jo només volia que tothom estigués content.

Salvador Sostres
"La informació dels diners". Avui, 07.10.2008

¿Què és el que no m'ha agradat de 'Vicky Cristina Barcelona'? Doncs, d'entrada, el títol, que és com un telegrama. Després aquesta veu en off que em recorda el to de les redaccions escolars i que ens diu coses tan banals com que "la Vicky i la Cristina van passar un estiu a Barcelona i van anar a veure els monuments de la ciutat". Més coses: hi surt una estudiant nord-americana que ha vingut a fer un màster sobre Identitat Catalana i que no parla ni un borrall de català. Una vegada a Barcelona, en comptes d'aprofundir en el tema (¡un màster és cosa sèria, no fotem!), es dedica a fer turisme. Per cert, l'única mostra d'identitat catalana del film és una llesca de pa amb tomàquet que s'avorreix en un plat i la cançó 'El noi de la mare', que sona a Astúries. Tampoc no m'empasso el personatge que interpreta Javier Bardem: un pintor bohemi que viu a Pedralbes, que té avioneta pròpia i a qui l'únic que el preocupa, quan la seva exdona acaba de passar un tràngol, és que parli anglès davant de la Johansson. "Speak english", repeteix com un lloro, com si fos un anunci d'acadèmia d'idiomes. Tampoc m'agraden els crits de Penélope Cruz, que Allen deu pensar que queda molt passional, molt almodovariana, però que és més tòpica que un torero tòpic. I també he trobat ridícula, de mal guionista, la confusió que provoca fer peuets sota la taula. En resum, que ha estat una decepció veure aquest gran espot de Barcelona espatllat per un mal guió i per un director que, temps enrere, havia fet pel.lícules tan rodones com 'Manhattan'. Això sí, Barcelona hi surt molt maca, cosa que ens portarà encara més turistes. ¡Uf!

Xavier Moret
"Vicky, Cristina i companyia". Avui, 27.09.2008

El verb espanyar, tot i que és sinònim d'espatllar, fer malbé, per molt increïble que sembli, no ve d'Espanya, sinó de les Illes Balears. A veure, siguem justos: no tot el que ve d'Espanya s'espanya, però tot el que viatja de Catalunya cap a Espanya i torna, sí que normalment ens arriba espanyat. Per exemple, podem dir amb tota propietat que "m'han espanyat l'Estatut". O bé que "tinc el finançament espanyat". En aquests dos casos, a més, espanyar seria sinònim, també, d'espanyolitzar. Però no barregem les coses. Si parlem amb propietat, etimològicament la paraula deriva de pany. S'hi afegeix el prefix es- i en surt el verb en qüestió, que en la seva accepció primera vol dir "llevar o rompre el pany d'una porta". Apanyar és el contrari, l'antònim. Per això una persona apanyada és aquella que sap arreglar les coses, que se'n surt. Segurament, a causa dels mals vents que vénen de la Meseta, Catalunya és un país prou apanyat malgrat estar massa espanyat. Com que jo també intento ser bastant apanyadet, per treure ferro a la qüestió política proposo crear el club, no dels que no volem ser espanyols, sinó dels que no volem ser espanyats, al qual segurament s'apuntaran la majoria dels catalans. Així, dels dos milions d'independentistes passaríem a 5 o 6 de no espanyats. Naturalment, també s'hi podrien apuntar els baleàrics i valencians que volguessin. Al capdavall, també allí tenen molt malmès el finançament. I així, en lloc dels Països Catalans, una denominació que tant incomoda al sud, ja podríem parlar amb tota propietat dels Països Espanyats (PPEE).

Ignasi Aragay
"El verb 'espanyar' ve d'Espanya?". Avui, 25.09.2008

Rússia, per tant, vol tornar a ser el que fou des del temps de Pere el Gran. No té un exèrcit molt modern, però emmagatzema un arsenal nuclear considerable i, a més, disposa de l'aixeta del gas i del petroli, que pot tancar i deixar Europa enfredorida i a les fosques. L'escut antimíssils que es construirà a Polònia per voluntat política americana, en principi per neutralitzar una possible bomba atòmica de l'Iran, és percebut naturalment pel Kremlin com una nova amenaça a la seguretat interior. Però aquesta pugna entre Rússia i Occident és sols una part de la inestabilitat internacional, que s'està configurant als territoris de l'Àsia central, on s'està jugant el futur del món. El pròxim president dels Estats Units hi haurà de fer front no només amb la força sinó també amb la diplomàcia i el joc d'aliances amb tots els implicats. El problema més seriós ja no és l'Iraq, que es troba en un punt mort, sense sortida a curt termini, amb la presència de 146.000 soldats americans. El president Bush ha anunciat que en retirarà 8.000 d'aquí al mes de febrer, i el nou president haurà de decidir què fa amb aquella guerra absurda que es va encetar sense un motiu cert. És el mateix Bush qui diu que caldrà reforçar els exèrcits dels Estats Units i de l'OTAN a l'Afganistan, on el fràgil govern del president Karzai domina Kabul i els seus entorns mentre els talibans guanyen terreny i controlen les vies de comunicació i transport de tot el país. Ja no és una missió militar pacificadora de les forces aliades que, sota mandat de Nacions Unides, participen en la normalització d'un país en què el terrorisme d'arrel islàmica preparà i perpetrà les matances del 11 de setembre del 2001 a Nova York i Washington. Ja no és una missió de pau, sinó que les forces aliades, també les espanyoles, estan en guerra contra grups organitzats, contra els senyors de la guerra, contra el cultiu massiu d'opi i contra el poble afganès, que ha enterrat imperis com el britànic i el soviètic, i ara pot derrotar els Estats Units i els aliats de l'OTAN. Quan els soviètics entraren a l'Afganistan per Nadal del 1979, no sabien que es ficaven a la gola del llop. Foren derrotats, i el Gran Exèrcit Roig hagué de retirar-se de Kabul, també gràcies a l'ajut de la guerrilla finançada pels Estats Units i pels països rics del Golf. D'aquelles lluites en sortiren els fonamentalistes islàmics que, com Ossama bin Laden, acabaren aixecant el món musulmà radical contra els EUA i també contra Europa. Però prevenir la reorganització dels talibans, l'OTAN està atacant els afganesos i matant civils innocents, dones i nens, per combatre els que desafien la presència militar occidental. Afganistan té el suport dels corrents islàmics més radicals del Pakistan que amenacen l'estabilitat del govern d'Islamabad i, sobretot, alimenten la guerrilla afganesa. Dominar l'Àsia central ha estat inútil per a tots els imperis que han passat per aquells territoris en tots els temps. Rússia, els Estats Units, Europa i, possiblement, la Xina, estan enmig d'un conflicte de difícil solució pacífica.

Lluís Foix
"Guerra a l'Afganistan". Avui, 10.09.2008

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors