«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Als de la Federació de Consumidors cal recordar-los que si hi ha nens que s'empassen el dinar en dos segons no és per culpa de la televisió sinó perquè els seus pares no estan per la feina. A la ministra Salgado seria bo que l'avisessin que ja fa anys que hem après que els fast food no són els millors restaurants. A aquestes alçades si encara hi ha persones que fan els quatre àpats a base d'hamburgueses gegants no és perquè hagin vist un anunci sinó perquè no tenen criteri ni paladar, perquè ha fallat la família, l'escola i l'Esperit Sant. Que no perdi el temps passant llista als anuncis, i que es preocupi dels menús llastimosos que fan en molts hospitals, on si un avi no pot mastegar li donen natillas cada dia i se'ls en fot si és el més indicat per a un malalt. La mare del Ronaldinho obre la nevera i té cinc mil Danets a dins i ningú no la denuncia per alimentar malament els seus fills, perquè sabem distingir entre un anunci i la realitat. Cal aclarir que si algun nen es nega a menjar fruita perquè es pensa que està enverinada i els pares ho consenten, potser cal avisar Benestar Social perquè hi ha uns pares que són imbècils. Tot i que abans, potser algú ja haurà demanat que també prohibeixin el conte de la Blancaneu i el de la Caputxeta perquè els nens poden sentir-se motivats a menjar àvies. Mentre uns anuncis arrosseguen els consumidors a la catàstrofe, altres, en canvi, no tenen el poder que alguns els atribueixen. L'Ara et toca a tu que convidava a votar el Parlament va tenir pocs efectes persuasius tenint en compte l'abstenció. Tampoc es pot lloar l'eficàcia de les campanyes contra la droga o els espots sagnants de la DGT. Potser s'haurà de fer un espot on s'expliqui que els anuncis, en general, han de vendre i no educar. Mentrestant, la ministra Salgado pot dictar una llei que, igual que amb el tabac, etiqueti el final dels anuncis amb un cartell contundent: "Aquest anunci pot influir en la seva personalitat i destrossar-li la vida".

Mònica Planas
"Publicitat XXL". Avui, 18.12.2006

Porque si algo es seguro, es que unas tetas y una pilila al aire, incluso aunque no sean de nota, tienen foto y titular garantizados. Debe de ser por eso por que los okupas son antisistema, pero dominan como nadie el sistema mediático, y por lo que los de La Makabra se han apuntado al numerito del rey desnudo y han sacado a pasear sus carnes, micrófono en mano, en un acto cultural. ¿Originales? Más bien ya pasados. ¿Transgresores? Debe de ser por folclóricos. ¿Populistas? Sin duda, la desnudez es popular, no en vano las revistas para leer con una sola mano, tienen un éxito notable. Pero más allá de conseguir la foto y dar la nota del acto, el show de los okupas me ha parecido una tontería más de las muchas que pueblan el universo antisistema. Lo interesante no es la forma con que acaparan la atención, aunque es de agradecer que consigan la noticia sacándose ropa, y no ocupando propiedades ajenas. (...) Hasta ahora los jóvenes que querían ser músicos, o artistas plásticos o actores de teatro se buscaban la vida en viejos locales abandonados, en los sótanos de algún amigo, en el aparcamiento del vecino, y hasta en las buhardillas destartaladas que algún pariente cedía amablemente. Generaciones enteras de jóvenes roqueros, artistas principiantes y cómicos de todo tipo han ensayado en todos los rincones que han conseguido tozudamente. De golpe aparecen unos tipos que en su casa los conocen, ocupan un espacio privado, levantan la bandera del arte, exigen local propio y todo el sistema tiembla. ¡Cómo no vamos a ceder locales públicos a la juventud! Y lo excepcional se convierte en normal, lo reaccionario en progresista y lo incívico en solidario. (...) De manera que, resumiendo, el mensaje final es que los centenares de jóvenes que luchan, trabajan, roban tiempo al tiempo y ensayan en cualquier lugar, son unos auténticos estúpidos, cuya voz no llega a ninguna parte porque no tienen la gracia de hacer algo ilegal. Ni ocupan casas, ni montan el número, ni se desnudan, y su razón, que es tanta razón como la de cualquiera, deja de tener razón. ¡Qué extraña cultura progre hemos creado, que al comportamiento cívico lo despreciamos, y al incívico lo enaltecemos! (...) Estos okupas se desnudan, llevan un look alternativo, montan números antisistema, pero son lo más pequeño burgués que he conocido en tiempo. ¡Hasta quieren que papá estado -o mamá municipio- les pague sus aventuras artísticas! Y todos los viejos progres a babear un poco, quizá recordando el paraíso perdido de su adolescencia revolucionaria. En fin. Todo bastante patético.

Pilar Rahola
"Full Monty okupa". El País, 16.12.2006

Bon dia. Estic realitzant una enquesta per comprovar si vostè encara conserva restes de franquisme en el seu pensament. Si té més de 40 anys li interessarà contestar unes senzilles preguntes. I si és menor de 40, li aconsello que també passi la prova. Pensi que els efectes d'una dictadura són perdurables i solen afectar fins i tot les generacions que no l'han viscut. Comencem. ¿Acostuma a parlar malament dels polítics i de la política? ¿Amb quina freqüència pronuncia frases com "tots els polítics són iguals" o "els mateixos gossos amb diferents collars"? A continuació li mostraré dues frases. M'ha de dir amb quina està més d'acord: "Faci com jo, no es fiqui en política" o "Tota política que no sigui feta per nosaltres serà feta contra nosaltres". ¿Quina convertiria en consell per a un fill seu? A continuació avaluarem el seu nivell de comprensió de realitats complexes: ¿El molesta que li parlin en català? ¿Creu que és de mala educació que un catalanoparlant continuï parlant en català a un castellanoparlant que l'entén? ¿Creu que hauria de canviar d'idioma? I, digui'm, ¿un seguidor de la selecció espanyola és una fatxa? Permeti'm una pregunta sobre religió: ¿Creu que tots els catòlics són de dretes i voten el PP? Estem acabant. Convivència: quan surt Rajoy a la televisió ¿l'apaga? ¿Creu que Zapatero és un traïdor per intentar el final dialogat de la violència? ¿Creu que, en general, el grau de respecte i comprensió entre espanyols va augmentar durant la presidència d'Aznar? ¿Creu que la veritat només la diu un sol diari o una sola ràdio? I, finalment, provi de ser igual de sincer que fins ara: ¿Creu que actualment es pot distingir entre bons i mals espanyols? Si ha donat una majoria de respostes afirmatives, és molt probable que el seu pensament encara estigui afectat de franquisme, que ja sap que acostuma a dividir profundament els dos hemisferis cerebrals, el dret i l'esquerre. I recordi: si vol recuperar i tonificar el seu múscul democràtic, només cal que dediqui cinc minuts diaris a practicar un exercici molt senzill: escoltar les raons dels altres.

Antoni Bassas
"La memòria històrica sense llei". El Periódico, 15.12.2006

El misteri de Nadal és indesxifrable, però n'hi ha que encara ho són més. El de l'absolució d'un venedor de DVD pirates, per exemple, a l'Audiència de Barcelona. Aquest senyor, que venia còpies il legals al cim d'una manta d'un producte protegit per la llei de propietat intel.lectual, ha estat declarat innocent del delicte perquè les pel.lícules que distribuïa eren molt dolentes, dolentes fins a un grau extrem. (...) És a dir, el venedor venia DVD amb l'anunci d'unes determinades pel.lícules i amb la intenció d'enganyar els legítims propietaris morals de les pel.lícules. Un ingenu les comprava pensant-se que les podria veure per quatre duros, també amb la natural i tranquil.la intenció d'incomplir la normativa. Aquest ingenu, en no veure res, se sentia estafat ell mateix, però no hi havia possibilitat de reclamar, perquè el delicte quedava invalidat davant l'evidència d'uns compactes en blanc. La història és fenomenal. La mediocritat del producte acaba salvant el venedor en lloc de condemnar-lo. És com si un venedor furtiu de gelats, que els ven calents, s'estalviés la ruïna justament perquè els ven calents.

Josep Maria Fonalleras
"Un crim perfecte". El Periódico, 08.12.2006

El concepte d'excel.lència necessita una acurada reflexió perquè, com hem vist, qüestiona amb força algunes rutines i ideals de l'escola pública actual, de la seva organització i els criteris de qualitat. El conseller Maragall sap que l'excel.lència constitueix l'eix d'un sistema educatiu necessàriament competitiu que incentiva els millors estudiants i centres, els bons resultats i l'esforç i la constància a aprendre i a conviure. Unes idees que se solen evitar atribuint-les a la dreta conservadora o a la maldat del mercat. ¿Com es pot aplicar aquest complex concepte a l'actual escola pública? ¿Hi pot haver una excel.lència per a tots? ¿Per on s'ha de començar? Un suggeriment senzill: començar l'excel.lència per baix. Guarderies públiques gratuïtes, una educació infantil d'excel.lència, feta de temps i afecte, en què s'inclogui educació obligatòria i pràctica per als pares que en necessitin, que no som pocs. És en l'àmbit de l'educació de la infància on, si més no, es poden prevenir en origen les fortes desigualtats socials. Unes desigualtats lligades primer a l'ambient familiar, i després a la dinàmica econòmica de la societat capitalista i de la seva creixent cobdícia financera que porten al malestar psicològic, a la precarietat i el mileurisme. De recursos econòmics n'hi ha. Les dades de beneficis de les empreses, del nivell d'ingressos i de pobresa de la població, parlen per si soles. D'acumulació de diners no en falta. I assenyala la desigual distribució de recursos econòmics i on és l'autèntic calador de més recursos públics. ¿Però qui li posa el cascavell a aquest gatot? ¿Qui és l'excel.lent Robin Hood que retallarà aquests beneficis i els distribuirà entre els "més necessitats", eufemisme de "pobres"? ¿S'atrevirà a incomodar els anomenats poders fàctics el Govern progressista i d'esquerres? Lluny de la retòrica essencialista, l'única diferència qualitativa entre dreta i esquerra consisteix en el fet que aquesta defensa una redistribució justa, eficaç i transparent dels diners públics. I per a una educació de l'excel.lència, sense classisme ni desigualtat, fan falta molts diners i molt bons professionals.

Fabricio Caivano
"El conseller Maragall i l'ensenyament". El Periódico, 03.12.2006

El cas és que a mi em sembla que hi ha una altra qüestió prèvia a la disjuntiva entre llibertat i seguretat, i és la de si en realitat tot plegat serveix de gran cosa. M'ho pregunto a partir d'una anècdota que em va passar el mateix dia que entrava en vigor la nova normativa, en què jo havia d'agafar un vol per tornar, precisament, de Mallorca a Barcelona. No duia cap sobrassada al damunt, ni tan sols un tall de xulla, però sí, com tinc per costum, el meu ordinador portàtil, que fou sagaçment detectat per la senyora que manipulava l'escàner, o els raigs X, o com dimonis se'n digui de la maquinota aquella que rastreja l'interior dels equipatges de mà. De manera que la senyora es va girar cap a un seu company i el va informar de la incidència: "Tomeu, hi ha un ordinador", va dir. I alehop, va comparèixer dilecte el mencionat Tomeu, un segurata petit i rodanxó que amb tota l'amabilitat del món em va convidar a seguir-lo fins a unes taules que es trobaven disposades a part. Una vegada allà, i sense abandonar mai les bones maneres, en Tomeu em va demanar si podia treure l'ordinador de dins la bossa i posar-lo en marxa. "En marxa?", vaig repetir, com un babau. "En marxa", va insistir, imperatiu, en Tomeu. I, fidel tothora a la seva politesse, va ser tan gentil de posar-me al corrent: "Són les noves normes. A partir d'ara, sempre que viatgi amb el seu ordinador li demanaran que faci això". I va afegir: "Avui ja en devem portar uns dos-cents", com volent dir, no es pensi que ho faig per gust, jo també ja n'estic fins al capdamunt. Mentre l'aparell s'engegava, i aprofitant l'excel·lent disposició d'aquell bon home, vaig aprofitar per preguntar-li per què calia portar el registre fins al punt, realment pesat, d'haver d'encendre el portàtil. "Bé, és per comprovar que no sigui una bomba", va amollar en Tomeu, amb murrieria. "Però esclar, la cosa no és tan simple", va continuar. "Per exemple, hi ha portàtils que no s'engeguen perquè no tenen bateria, però aleshores hem de requisar-los com a sospitosos". Vaig alegrar-me que el meu ordinador hagués tingut prou bateria per posar-se en marxa. Davant de la cara d'estupor que se'm devia haver posat, en Tomeu va decidir rematar-me amb el millor de tot: "I naturalment, si vostè fos un terrorista i aquest ordinador fos una bomba, ara ja seríem morts. Bon dia tingui". I en Tomeu se'n va anar i em va deixar a soles amb la meva estupefacció.

Sebastià Alzamora
"Transport de mercaderies". Avui, 18.11.2006

La paraula cultura serveix per a tot. A vegades la cultura només és informació i dades. Altres vegades es parla de la cultura com de l'esperit que manté la cohesió de comunitats analfabetes. Una persona d'una gran cultura pot ser un autèntic idiota, de la mateixa manera que un pianista amb l'uniforme de les SS podia arribar a ser un verdader criminal. La cultura no salva les persones, però la cultura és sovint un dels escassos patrimonis de certs països. Això és el que passa a Catalunya, on la cultura no es pot deixar a mercè de les implacables lleis del mercat. En l'imaginari del poder, la cultura sol ser una de les tres maries. Quan ja tot el Govern està muntat, sempre es busca algú que quedi bé per encarregar-se de l'administració i promoció de la cultura. Últimament, en el cas de la cultura catalana, no és la persona la que dignifica el càrrec sinó la cartera la que dignifica el conseller o consellera. Així va passar amb Caterina Mieras, que no va estar a l'altura del que se li exigia. El contrari passa amb Ferran Mascarell, un home que en pocs mesos ha recuperat per a la cultura un paper central. Res és patrimoni de ningú, és cert. Però en el bingo governamental català l'hermètic crupier ha retirat els cartrons a Mascarell i al que representava. És una llàstima. Perquè a Catalunya la cultura no és una anècdota, sinó una categoria. I quan en aquestes negociacions forçades s'anteposa conservar la Conselleria de Treball a la de Cultura, el titular d'aquesta cartera té motius per pensar dues coses. Una: la cada vegada més petita camarilla que mana a Nicaragua no considera Mascarell com un dels seus. O dues: la cultura és un mer instrument folklòric per satisfer la insaciabilitat dels socis. Entre la democràcia —el govern del poble— i l'aristocràcia —el govern dels millors— és just defensar els principis democràtics. Però a vegades sembla que es prefereixi un govern de mitjanies abans que uns consellers que han superat amb excel.lència les bones maneres de fer per les quals al seu dia van ser nomenats. La lleugeresa amb què s'ha sacrificat el nom de Mascarell ens torna a l'estat de prístina innocència. De mica en mica anem comprenent que el Govern va nu.

Joan Barril
"Mascarell de proa". El Periódico, 17.11.2006

Recordo, quan anàvem a l’escola, que els llibres dels més grans es distingien dels llibres dels petits en què cada cop eren més gruixuts, cada cop tenien més lletra i menys dibuixets, i encara els dibuixets tenien menys coloraines. Quan un s’anava fent gran, distingia de seguida els llibres dels petits, i els contemplava amb la condescendència generada per les coses superades: a més de ser més grans, tenien la coberta més acolorida, i les lletres eren també més grosses i espaiades. Un cop d’ull als llibres que ara s’editen, si un els compara amb els apareguts fa trenta, cinquanta, cent anys, produeixen un efecte semblant, però al revés, comsi el públic lector hagués fet una regressió a la infància. On han anat a parar aquelles austeres, nobles cobertes tipogràfiques sobre paper cru?! Où sont les neiges d’antan? Pocs editors semblen avui confiats en les virtuts intrínseques de la matèria literària que promouen, i semblen abocats a competir en guarnicions cada cop més llampants, en formats cada cop més voluminosos. Per un públic infantilitzat? Disminuït mental, si a més ens hem d’atenir als valors que acompanyen les diverses propostes. On han anat a parar aquelles austeres cobertes tipogràfiques sobre paper cru?!

Miquel de Palol
"Com els nens". Avui, 16.11.2006

Lo cierto es que Rivera amenaza, cual plaga de Egipto, con que va a hablar castellano en el Parlament, con que va a cambiar el lenguaje político (bien, ya no llamarán terrorista a Carod por ser independentista), con que va a poner en la picota la inmersión lingüística y, en fin, con que se ha acabado el oasis patrio. ¿Saben lo peor, desde mi punto de vista? Lo peor no es tener una nueva versión del lerrouxismo en el Parlament, porque eso ya lo conocemos históricamente y nunca ha funcionado demasiado. Que hable castellano en el hemiciclo me importa tres pepinos, como si quiere hacer el pino. Que intente crear heridas lingüísticas en una sociedad que vive tranquilamente su bilingüismo no es simpático, ciertamente, pero estoy segura de que será capeable. A lo mejor, tan sensible como es para las lenguas, hasta se preocupa el chico de los problemas del catalán para su supervivencia. No. Lo peor es que después de tres años larguísimos hablando cada día de cuestiones esenciales, hartos hasta la hartura del debate estatutario, de cuestiones retóricas, del ser o no ser catalán, y con las heridas de la sociedad abiertas en canal en las llagas de la vivienda, la inseguridad, la inmigración, etcétera, sin que nadie las resuelva, llegarán ahora estos pesados y volverán a abrir el debate identitario. Es decir, van a ser los más ultranacionalistas de la Cámara, y eso en una legislatura en la que muchos aspirábamos a un poco de tranquilidad retórica. Es decir, son tan antinacionalistas catalanes que van a ser los culpables de contaminar nuevamente la política con debates estériles. ¡Sólo nos faltaban tres obsesos de las cuestiones identitarias para acabar de tener un hemiciclo divertido! ¿Peligrosos? Nadie es peligroso en democracia, si es demócrata, y ello no lo dudo. En su caso, además, me parecen bastante ingenuos, muy pagados de sí mismos y sin otro debate que el susodicho, con lo cual van a quedar descolgados de casi todo. No. Yo no soy de los que temen la llegada de la marabunta. Sólo soy una ciudadana que está a hasta el cogote de todos estos pesados que sólo saben hablar de la lengua, la identidad y la nación, cuando la gente no puede ni comprarse una casa. ¡Qué pena, estos de Ciutadans! Venden ser muy nuevos y quizá son los más viejos de la Cámara.

Pilar Rahola
"¡Qué ciudadana fatiga! ". El País, 04.11.2006

Al monestir de veritat hi trobo el mateix Guifré, que està ben mort i és un símbol. M'acosto a la seva tomba, una tomba moderna i bastant asèptica, envoltada de (massa) inscripcions en marbre i pedra que recorden al visitant que està davant les restes d'un barbut que va ser "fundador de la dinastia nacional catalana i reconstructor de la nostra terra". La primera cosa és certa, però la dimensió patriòtica de la segona se m'escapa. Si Guifré va ser un reconstructor significa que abans hi va haver un constructor. Si no és que es refereixen a Carlemany, al primer grec que va desembarcar a Empúries o a l'homo erectus que va habitar a Talteüll, no sé de qui caram em parla la làpida. A les quatre de la tarda, la basílica és buida. Hi fa fred. (...) Crec que Guifré el Pelós, més que fundar Catalunya, va ser un hàbil terratinent que, davant del buit de l'imperi carolingi, va decidir expandir-se per deixar als fills una herència en condicions, però aquesta és una altra història. (...) La basílica és romànica, però l'espectacle es podria dir que és gòtic. Una mica tètric, la veritat. Donaria el meu regne no pas per un cavall sinó per saber què diantre pensa [Artur] Mas davant la pols il.lustre de Guifré. ¿Resa? ¿Pensa en els pactes del dia 2, el dia dels difunts? ¿Es veu a si mateix com el continuador de la dinastia comtal del casal de Barcelona? (...) Guifré dóna fe del que Mas promet. Mentre llegeix un text que vol ser poètic, breu i enardidor, no sé si riure o fugir corrents. Se'ns recorda que Guifré va lluitar contra els sarraïns —que és un record molt simpàtic en aquests moments—, i se'ns parla d'ell com de l'artífex de la llegenda que el va voler veure com el creador de les quatre barres. No en va ser l'artífex, senyors, sinó el protagonista! Es diu que "la seva inexactitud històrica —la de la llegenda— no la fa pas menys certa". Per Déu, si és inexacta no pot ser certa. I si a aquestes altures algú creu que és certa, estem ben arreglats. Torno a la Pastisseria Costa [de Ripoll] i em prenc un cafè per recuperar-me de l'ensurt. Penso que aquest notari, Guifré, almenys no passarà minuta dels seus serveis.

Josep M. Fonalleras
"Un notari anomenat Guifré". El País, 31.10.2006

En el recinto de La Farga de L'Hospitalet vimos a personas de distintos sexos realizando coitos, bukakes, orgías o lucha en el barro. Estas personas, entre las que también había hombres, simulaban violencia, simulaban apetito sexual incontrolado o inapetencia, simulaban que estaban siendo espiadas sin saberlo o simulaban que tenían esclavos sexuales. Todas estas situaciones serían vejatorias si ocurriesen en la vida real sin el consentimiento de algunos de sus protagonistas. Pero, en el interior de La Farga eran fantasías legítimas a las que todo el mundo tiene derecho. Por ejemplo, ahora recuerdo que un gran número de hombres participaron en un casting de actores porno, dirigido por la superestrella Vivian Norai. No sé si esto es o no es vejatorio. En todo caso, no lo es para Vivian Norai, sino para los hombres participantes. Pero, desde luego, a los políticos les importa un bledo la vejación masculina. Hasta el más tonto puede entender perfectamente que la vejación a la que se somete a los hombres en el porno es un juego consentido. Lo que no mola es aceptar que se someta a la misma vejación consentida a las mujeres. Y ejemplos de este feminismo folclórico los tenemos a montones. Nadie se ha escandalizado porque el cabeza de lista del grupo Ciutadans salga desnudo en los carteles de propaganda electoral. Pero si en lugar de ser un hombre desnudo fuese una mujer desnuda, ya les aseguro que más de uno habría pedido la retirada de la campaña.

Empar Moliner
"Tómame o véjame". El País, 28.10.2006

D'intel.lectuals, empresaris i artistes n'hi ha pocs, perquè són escasses les persones que superen la mediocritat general per entrar en la categoria dels creadors. Així, un intel.lectual autèntic genera idees, sistemes o procediments nous, sense limitar-se a la repetició de conceptes aliens, que és el que fem la majoria dels mortals; un empresari de veritat crea empreses per al desenvolupament de projectes innovadors, sense limitar-se a cobrar comissions per simples operacions societàries més pròximes al joc del Monopoly que a l'economia productiva; i un artista que sigui artista de veritat va molt més enllà de les habilitats del copiador i de la bijuteria del fals orfebre. Per distingir aquests rars espècimens —intel.lectuals, empresaris i artistes de veritat— de les rèpliques en guix, hi ha un procediment que no sol fallar: es tracta de constatar si es comporten o no amb supèrbia. Si no mostren signes d'arrogància i es comporten amb mesura i discreta contenció, és probable que estiguem davant un exemplar autèntic, amb independència de quina sigui la seva vàlua. Però si la prepotència i l'orgull s'entreveuen clarament en la seva personalitat, ¡alerta!: és més que probable que ens trobem davant un falsari, és a dir, un intel.lectual fingit, un comissionista amb ínfules o un artista de pa sucat amb oli. D'aquestes supèrbies, la pitjor és la del fals intel.lectual, perquè s'afirma en l'exabrupte insolent i perdonavides, es projecta als altres a través del desdeny i el menyspreu, i es materialitza en una agressió covarda.

Juan-José López Burniol, notari
"Sobre la supèrbia intel.lectual". El Periódico, 22.10.2006

No. No creo que en pleno siglo XXI tenga ningún sentido mantener privilegios familiares, nacidos al albur de la sociedad feudal, que hoy sólo representan una lucrativa marca comercial y una cortapisa democrática. Podemos levantar un espectacular edificio de justificaciones y, sin embargo, ni un solo argumento justifica el mantenimiento de los derechos de cuna. Algún día tendremos que hablar de ello, con una pizca de valentía y con algún gramo de madurez. El debate monarquía-república no está superado, sólo está pendiente. Sin embargo, los cruentos ataques contra Letizia que visualizamos en las televisiones rosas, no son el inicio de ningún debate, sino la expresión pública de la España que siempre despreció la modernidad. Hoy, la crítica feroz contra la Monarquía la llevan los fachas. Para los republicanos esto es un desastre porque, con semejantes compañeros de viaje, no tenemos ninguna opción. Entre Peñafiel y Letizia, ¿quién que sea medianamente inteligente se quedaría con Peñafiel? Al final tendrá razón Sabino, esto es una maniobra de la carcundia para convertirnos a todos en monárquicos.

Pilar Rahola
"Mirada republicana de Letizia ". El País, 21.10.2006

Hace un tiempo se planteó en el mundo anglosajón la conveniencia de eliminar de la máquina del lenguaje cotidiano algunas piezas obsoletas relacionadas con la condición social de la mujer. Una era la que determinaba el tratamiento, según la mujer fuera casada o soltera. Como en castellano: señora o señorita. Otra, la desinencia masculina (man) para designar cargos u oficios (como en policeman). (...) Menudearon las bromas y la cuestión, por lo que veo, sigue abierta. Recientemente se ha unido a lo dicho otra proposición más avanzada. El binomio genérico, masculino y femenino, señora Fulana, señor Perengano, presupone y sanciona una dualidad que deja fuera otras opciones. No sólo está el caso de los transexuales, que sería fácil, puesto que ellos mismos se han adaptado físicamente a la disyuntiva gramatical, sino otros, en los que el sujeto ha optado por vivir en un estado intermedio. (...) En una ocasión leí algo sobre la lucha de un hombre, a quien gustaban las mujeres pero se sentía mujer, para que los psicólogos le autorizasen a cambiar de sexo y ser una lesbiana físicamente adaptada a su condición biológica y emocional. Ignoro en qué acabó el asunto. (...) Los avances científicos no sólo posibilitan estas permutaciones, sino que las explican y, al hacerlo, las incorporan al mundo de la normalidad. Aunque a la sociedad y al lenguaje les cueste aceptarlas. O se suprime el tratamiento de cortesía, o se inventan nuevos modelos. Un trabajo difícil, pero no para Supermán, sino para la Real Academia, a la que paso con cariño esta patata caliente.

Eduardo Mendoza
"Géneros". El País, 16.10.2006

En tot cas no és just que els escriptors es mesurin per un suposat nivell que marca aquest premi. Ni és convenient de creure que aquells que no el guanyen no estan a prou altura per ser considerats entre els grans. Ja saben el comentari que va fer J.V. Foix: "El Nobel no me l'han donat, però me'l mereixo". Doncs això ho podia haver dit perfectament Joan Brossa, i ho podria dir Palau i Fabre, dos autors que mai han tingut cap oportunitat de ser reconeguts per l'Acadèmia, tot i els seus mèrits. Els Nobels de les altres especialitats no sé com funcionen, però el de literatura té l'efecte nociu de fer creure que allò que es guardona en primer lloc és la literatura. Mai no ha estat així, i ara tampoc no ho és. Pesen les oportunitats polítiques (...), les conveniències religioses i morals, una certa ponderació territorial, el fet de tenir Estat o no tenir-ne i, lògicament, pesa d'una manera definitiva la composició del jurat, com a tots els premis. En el Nobel, doncs, res no és absolut, més aviat tot és relatiu, per molt que si et toca la rifa ha de fer força il·lusió, tal com m'imagino que en gaudirà el turc Pamuk. Però en realitat aquests premis tan mitificats arriben a fer mal i tot, ja que per a la majoria de ciutadans el Nobel ja no és el reconeixement d'un jurat que, segons el seu criteri, assenyala l'excel·lència. Ara és "el premi" i qui el guanya és "l'escriptor". En fi, com que jo no el puc guanyar, proposo que el treguin i així tots estarem més tranquils, el Pere Gimferrer inclòs...

Jordi Coca
"Abolir el Premi Nobel". Avui, 15.10.2006

Més que la parada militar, el televisivament pintoresc del 12 d'octubre va ser el besamans reial, aquella deliciosa recepció en què una selecció de criatures famoses van passant davant la família règia i els complimenten. Concha García Campoy, a 'Las mañanas de Cuatro', va tocar l'altre dia el tema. Com que ella estava seleccionada entre la crème de la crème, ens va repuntar la seva experiència. I va comentar aquest assumpte tan iridescent que és la conveniència, o no, de fer la genuflexió davant de la família règia. ¡Ah! és un tema molt bonic. Va advertir Concha, amb un punt de conya reprimida: "¡Els més conservadors s'agenollaven fins a terra!". I ens van passar imatges d'ella mateixa sense caure en cap moment en la més mínima inclinació. És a dir, Concha no va humiliar, per dir-ho en termes de la tauromàquia moderna. S'alinea doncs aquesta admirada periodista amb l'estil que ja fa temps va inaugurar Sonsoles, la dona de ZP, o María Teresa Fernández de la Vega, que no claven mai el genoll i es mantenen dretes. És a dir: amb respecte, però ni vassalles ni genuflexes. No és aquest el cas d'Esperanza Aguirre, per exemple, que ha desenvolupat un estil francament hàbil i que consisteix a anar genuflexant a tota metxa, amb extraordinària rapidesa, i així evita els embussos, sempre tan horrorosos. Reconforta de totes maneres, sí senyores, poder anar per la vida dret. I reconforta encara més estar seleccionades per a besamans tan gloriós. D'altres voldrien ser-hi i no els truquen ni a la de tres. És el cas del 'Tomate', que a l'endemà es dolien de no haver rebut invitació i deien, amb molt sofriment: "Només hi conviden aquells que fan, o es pensen que fan, periodisme seriós". ¡Ah! quin apartheid més injust. Per una vegada estem al seu costat. Avui dia, tal com està la tele, si només tingués accés al besamans el periodisme seriós, la règia família es quedaria molt sola.

Ferran Monegal
"Les que no s'agenollen". El Periódico, 15.10.2006

Como no es tan fácil, he pensado en un sistema mucho más infalible para fomentar la lectura, basado en mi propia experiencia. Conmigo funcionó (aunque con mis cinco hermanos, no). Les garantizo que si lo siguen al pie de la letra su hijo se convertirá en lector. (A lo mejor, también se convierte en asesino, pero es un riesgo que hay que correr). No es un método que aprobaría cualquier asistente social blandengue y puntilloso, se lo advierto. Y que conste que no lo hago sólo por la subvención que el ministerio pueda hacerme llegar. Lo hago también porque cuantos más lectores tenga yo, más copas podré tomarme. Empecemos. A la mínima, castigue a su hijo sin cenar encerrado en el garaje, en el gallinero o en algún otro lugar no cómodo. Deje por allí algunas revistas atrasadas, enmohecidas e inadecuadas para su edad, del tipo Labores del Hogar o Historia y vida. Yo todavía recuerdo un inolvidable reportaje sobre la elaboración del Chartreuse que leí durante unas solazantes horas de castigo. Bien. No deje que sus hijos vayan a fiestas de cumpleaños y, desde luego, prohíbales tener amiguitos. Nada de tele. Pero nada. Eso, además, irá muy bien para fomentar su imaginación. Yo, en la escuela, me inventaba que sí que había visto Starsky y Hutch, para no perder popularidad. Sigamos. Llame a los profesores y dígales que su hijo lee demasiado. Procure vivir a unos 20 minutos a pie de la biblioteca del pueblo, lugar por el que el crío tendrá que pasar cuando vaya a algún penoso recado. Si al lado de la biblioteca hay un estanco con una estanquera permisiva, mejor. De este modo, la criatura comprará allí sus primeros cigarros y asociará la lectura a lo prohibido. En la biblioteca hay que dejarle escoger sin control cualquier lectura para adultos, de manera que, a los 10 años, conocerá palabras como violación, orgasmo, peyote y holocausto. ¡Ah! Y no le deje participar en ninguna actividad extraescolar, sobre todo si se trata de expresión corporal. (Y esto ya no es para que lea. Es para que no se vaya de casa en cuanto tenga ocasión). Es un sistema radical, pero más eficaz que el de ponerse a leer para que el hijo le imite. ¿Acaso su hijo se entrega a la ingesta de acelgas cuando usted lo hace? Le diré lo que le sucedió a una famosa escritora. Un padre le preguntó qué podía hacer para que sus hijos leyeran. "¿Y usted lee?", preguntó ella. "No...", contestó el padre. Y la escritora exclamó: "Entonces, ¿cómo quiere que sus hijos lean?". Pero, a continuación, otro padre le preguntó lo mismo, cómo hacer para que sus hijos leyeran. Ella también le preguntó: "¿Y usted lee?". El hombre contestó: "Por supuesto que leo". Y la escritora replicó: "Entonces, ¿cómo quiere que sus hijos lean?".

Empar Moliner
"Si tú comes acelgas, ellos comen acelgas". El País, 14.10.2006

Se m'ha esconyat l'ordinador i m'acosto a la redacció a escriure la columneta. Aquí ja es viu l'endemà i cada comentari és sucós, tota observació interessant. Hi ha molt gat vell per metre quadrat: se les saben totes i les que no, s'inventen o esbrinen. (...) Pregunto si puc escriure "II Guerra Mundial", així, amb xifres romanes i en majúscules, perquè la cosa va ser una enormitat. Em diuen que ni parlar-ne, que en lletres i caixa baixa. Amb el Llibre d'Estil, Sancho, hemos topado. "I si això ho firmés no un mindundi com jo, sinó el Nobel Saramago o l'aspirant Vargas Llosa, ¿també passarien per l'adreçador?", inquireixo. I l'escolania redaccional, a l'uníson, diu que sí. (...) M'adverteixen que amb els clàssics hi ha butlla, que se'ls respecta la lletra al peu d'ella mateixa. La pregunta neix sola: "¿Quan es debuta en això de clàssic?". La resposta, poques hores més tard, sopant amb Xavier Albertí: "Clàssic és aquell que, a l'escriure, no pensava encara en nosaltres". Firmat: Anne Übersfeld. (...) En un tres i no res aquesta contraportada serà alfombra per al fregat, drap de vidres, embolcall de bocata, gorra de nen militar, barquet de safareig... I totes les meves guerres seran minúscules. Scripta volant.

Joan Ollé
"Llibre d'estil". El Periódico, 12.10.2006

En efecte, falta una veu a l’escena pública catalana, i és la de l’escriptor. Això que dic s’entendrà millor amb alguns exemples: si el senyor Günter Grass confessa públicament haver pertangut a les SS en la seva jovenesa, això genera un debat viu i profund a la societat alemanya, en què tanta importància i densitat té el que digui el mateix Grass com els seus detractors, posem per cas el recentment difunt Joachim Fest. Si a Itàlia es mor la senyora Oriana Fallacci, el fet constitueix un impacte per a la societat italiana i les valoracions de la seva obra i de la seva controvertida trajectòria es converteixen en objecte de reflexió inexcusable. I fins i tot al país anomenat Espanya, que una part del catalanisme es conforma estúpidament a despatxar-lo titllant-lo de cavernícola, si es dóna el cas que el senyor Vargas Llosa es manifesta sobre la qüestió dels nacionalismes o el senyor Delibes denuncia la degradació del medi ambient, resulta que les seves paraules són sospesades i tingudes en compte com una aportació amb un valor específic, que no cal que ningú reivindiqui perquè es dóna per sobreentès. Res de tot això no succeeix a Catalunya, i no diguem en el conjunt dels Països Catalans. (...) De qui és la culpa que, diríem que des de Salvador Espriu, aquest espai hagi desaparegut per complet a la nostra comunitat? Molt en primer terme, dels mateixos escriptors, que amb la restauració democràtica es van voler pensar que era l’hora de delegar la seva veu en la dels polítics i els gestors de la cosa pública, esperant a canvi alguna prebenda, canongia o medalla. El resultat és aquesta penosa situació d’ara, en què els polítics només es recorden dels escriptors a l’hora de fer-s’hi fotos, mentre els escriptors ploren pels racons l’abandonament de què consideren que són víctimes. Per higiene col·lectiva, aquesta dinàmica s’ha de trencar i aquesta veu ha de ser recuperada.

Sebastià Alzamora
"Falta una veu". El Temps, 25.09.2006

Para mi está claro que los que vivimos aquí llevamos siglos de civilización, lo que nos da cierta ventaja. Ya hemos separado religión y Estado, ya hemos tenido nuestra Ilustración y hasta hemos guillotinado unos cuantos reyes franceses. Por eso, estoy segura de que, con unos siglos más, los talibanes hasta dejarán de prohibir la música. Pero por lo demás, si les soy sincera, no veo muchas diferencias entre las distintas religiones y sectas. Me parecen todas igual de raras. La una te hace ayunar por una cosa, la otra te hace ayunar por la de más allá, y la que no te hace ayunar, te hace comer placenta. Eso sí, le veo mucho más mérito a la religión musulmana, más que nada porque los fieles, en teoría, todo lo que hacen es sin haber probado el alcohol. En fin, me alegra que el presidente de Irán haya defendido al Papa para evitar males mayores. Si no, esto podría acabar muy mal. No quiero ni imaginarme que algún país islámico, de estos que a la mínima dictan una fatwa contra Salman Rushdie, decidiese declararle la guerra al Estado del Vaticano. No quiero imaginarme a la guardia suiza, lanza en mano, en combate desigual, contra los pilotos suicidas. Supongo que la cosa duraría poco, a no ser que algún valiente decidiese ayudar al Vaticano. Por ejemplo, Tom Cruise, en tanto que actor en el paro por culpa de ser seguidor de la Iglesia de la Cienciología y en tanto que intérprete de Misión Imposible. Si no, conseguir aliados serios es difícil para el Papa, a no ser que, con su facilidad de palabra, haga correr el rumor de que debajo de la plaza de San Pedro hay petróleo.

Empar Moliner
"Ver la 'yihad' en el ojo ajeno ". El País, 23.09.2006

Doncs era això. Quan a vostè o a mi els companys d'escola ens insultaven per grassos o per miops, per no saber fer la tombarella o pel nostre cognom, ens estaven fent bullying. I quan el professor ens ridiculitzava perquè no encertàvem la solució adequada al problema exposat a la pissarra, es convertia en l'inductor de l'agressió que marcaria les nostres vides. Ens ho acaben de descobrir alguns, bastants, anys després i ens han tret un pes del damunt. Gràcies. Per fi sabem la causa de la nostra angoixa endèmica, el motiu de la nostra desgràcia permanent, la raó de la nostra frustració individual. ¡Que desgraciats que vam ser! Però mirem la foto de família avui ja color sèpia, ahir de blau il.lusió, revisem els nostres col.legues i no encertem a recordar que els nostres agressors hagin anat a parar tard o d'hora a la presó per haver-se iniciat en la violència total a través de la nostra desgràcia. En canvi, ens aventuren que així seran demà els que ara posen malnoms als nostres fills. ¡Si us plau!, posem-hi una mica de serietat. L'anomenat informe Cisneros que xifra en una quarta part dels nostres escolars els patidors de bullying ha aconseguit l'impacte de l'estadística fuet, però també la seva ràpida relativització. Per exagerat. Ho destaca la doctora Maria Jesús Comellas, coordinadora del corresponent observatori de la Universitat Autònoma. I de la seva reflexió se'n desprenen un prec a evitar l'especulació i una crida a la prudència. No fos cas que per generalitzar i exagerar un greu problema real de les nostres aules s'acabés trivialitzant.

Josep Cuní
"Agressors". El Periódico, 23.09.2006

Cuando ustedes lean este artículo, ya se habrá perpetrado el ultraje a la Mercè nacional. Elvira Lindo habrá leído su pregón en pérfido castellano y las 90 entidades que han anunciado el boicoteo habrán entrado en la historia de los héroes patrios. Algunas de ellas, como la Plataforma d'Amics d'en Carod Rovira de Pineda de Mar, y los Amics dels Monuments Colomencs, se encuentran entre las más prestigiosas del país. Y por supuesto, habrá brillado por su ausencia —generalmente es su mejor brillo— el ínclito regidor Jordi Portabella, quien, falto de trabajo conocido, parece que ha decidido peinar al gato. (...) Por supuesto, no nos importó ser maleducados, como si eso estuviera en el guión de todo buen nacionalista. Y así, de la mano de unos cuantos galos irreductibles, Elvira Lindo no llegó a Barcelona con la dulce bienvenida de los invitados, sino con el agrio ruido de los intrusos. Supongo que, a pesar de todo, el pregón habrá funcionado a las mil maravillas, Elvira habrá dicho alguna cosita en catalán para alimentar a las fieras, y las fiestas habrán empezado tranquilamente. Pero queda un mal sabor de boca que deja el aliento catalán hecho un cuadro. Y aunque pelillos a la mar, estas heridas inútiles dejan herida. (...) Y bobería sonora y sonada me parece toda esta polémica, especialmente en su derivada político-resistencial. Por muchos motivos, algunos vinculados precisamente a la defensa del catalán. (...) No veo ninguna preocupación pública, los patriotas que ahora boicotean a Elvira duermen en los laureles de la inoperancia desde sus altos y bien retribuidos cargos, la sociedad civil sólo existe en el imaginario mítico, y la verdad de las verdades es que el catalán les importa un comino a nuestros gobernantes, a excepción de los discursos. (...) Por supuesto, la lengua catalana no se salvará ni morirá porque Elvira nos pregone, y lo único que ocurrirá es que habremos tenido el placer de tenerla en casa. Pero este ejército mediocre que nos lidera, en lo político y en lo cultural, necesita molinos para creerse gigante y confunde el rabo de un pregón con las hojas de un problema. Personalmente estoy orgullosa de que Elvira Lindo forme parte de los pregoneros de Barcelona y nada temo porque nada le pido más allá de lo que puede y debe darme: categoría cultural. La mucha que ella tiene, contrastada con la poca que demuestran los que necesitan boicotearla. Unos, éstos, que gritan cual posesos ante una escritora castellana, genuinos salvadores de patrias que no les piden ser salvadas. Y sin embargo, después, en el día a día, ¡qué silencio el suyo! El silencio de la inoperancia.

Pilar Rahola
"Manolito Portabella". El País, 23.09.2006

Ignoro per què Elvira Lindo serà la pregonera de La Mercè. Però es tracta d'algú que treballa amb el pensament i amb la paraula. I el mínim que es pot esperar d'una ciutat és la curiositat de saber què diu i no com ho diu. Fa anys que estic en aquest ofici d'escriure i d'intentar pensar, i la meva eina ha estat la llengua catalana. Però, com a escriptor català, m'avergonyeix l'actitud d'ERC a l'Ajuntament. M'avergonyeix tant com els xiulets que va haver de sentir Raimon a la plaça de Las Ventas participant en català contra l'atemptat de Miguel Ángel Blanco. El poder no es pot sostenir sobre passions equivocades. Catalunya no es prestigia més per negar una llengua, sinó per acceptar tots els arguments en totes les llengües del món. Sort en tenim que les festes de la Mercè només són una festa. Però sempre hi ha miops amb ganes de fer-nos sortir els colors i de confondre la cultura universal amb la vulgar aposta de saber qui té la pàtria més grossa.

Joan Barril
"L'ull i la bombeta". El Periódico, 22.09.2006

Que no s'enganyi ningú, aquest cronista és el pitjor defensor que en l'afer que ens ocupa li pot sortir a Benet XVI. ¿Li sembla al senyor Papa de Roma que les actuals circumstàncies mundials permeten visitar textos històrics confiant que tots sabran contextualitzar-los correctament en el temps? Perquè de citacions, fins i tot jo -que segur que d'això en sé molt menys que el Papa, que s'hi ha dedicat tota la vida- n'hi puc fer unes quantes. Què li sembla aquesta?: "No he vingut a dur pau, sinó espasa; he vingut a desunir l'home del seu pare, la filla de la mare, la nora de la sogra, i els enemics de l'home seran els de casa seva". No és cap incendiari -o sí?-, no és cap flagell de cismàtics, és la veu de Jesús de Nazaret segons el primer evangelista (Mateu 10; 34-36). Però tal línia argumental seria també producte de la descontextualització. El discurs papal continua en profunditat per una apologia de la fe i de la religió a la llum del pensament grec, invocant l'evangeli de Joan, i lògicament l'hel·lenitzador del cristianisme, Sant Pau, tot fent el logos l'instrument essencial per sobre de qualsevol lectura primària de la lletra de la Bíblia. Això em sembla encara més sorprenent que la inoportunitat -que ja està començant a pagar cara- de l'equívoc sobre l'Islam i la violència. Abans de reclamar racionalitat als altres, per què no fem un cop d'ull a la pròpia teulada? Ja no parlem de les guerres dictades per Déu mateix -l'Antic Testament conté tants episodis militars com místics-, ja no parlem de les Croades, ja no parlem de la Inquisició, deixem el passat i anem a la racionalitat vaticana del present. ¿Es guia per la raó la política sobre el matrimoni, sobre els anticonceptius, sobre el contracte social? ¿Concorda amb la caritat cristiana, la pompa del Vaticà? Tampoc, com en el cas de Mahoma, no hi trobem al darrere la transcendència divina, sinó dogmes dictats en societats de fa més de dos mil anys, per tant substancialment diferents de l'actual. L'Església és reu de la lletra escrita en cultures a anys llum de l'actual des del punt de vista tecnològic, demogràfic, biomèdic. És com si l'home de les cavernes dictés les lleis del trànsit. No és racional, ni tan sols raonable.

Miquel de Palol
"Un Papa força diplomàtic". Avui, 19.09.2006

Defensar Ratzinger. Estranya situació per a algú que, com jo, difereix desenes de pobles de la seva concepció del món. I no només perquè ell habita en la gramàtica del que és intangible i jo sóc una impenitent ciutadana del racionalisme, sinó perquè quan actua en l'àmbit terrenal, les seves idees socials estan als meus antípodes. No m'agrada el Vaticà ni pel seu sexisme ni per la seva homofòbia, i la seva actitud al Tercer Món, contrària a l'anticoncepció, és irresponsable. Les posicions contràries a Darwin que Ratzinger planteja, i això és un exemple més de la confrontació ideològica que molts tenim amb el seu pensament). L'espiritualitat d'aquest papa em commou gairebé tant com la seva densa cultura, però el seu món i el meu món bateguen en mons diferents. No obstant, i parafrasejant la famosa frase, donaria el que fos perquè Ratzinger pogués defensar les seves idees contràries a les meves; aquesta és l'arrel de la llibertat, el seu fondo compromís: garantir el gresol. I és el gresol d'idees, el dret a pensar més enllà de les pors i les amenaces, el que està resultant frontalment atacat en aquests temps. (...) Parlem de Ratzinger, però també parlem de Theo van Gogh, de Salman Rushdie, dels dibuixants de còmics danesos, d'Ayan Hirsi Alli, de l'escriptor Naguib Mahfuz, la mort recent del qual ens va recordar el calvari que va patir en mans de la intolerància. Tots ells van ser responsables de la lesa culpa d'opinar més enllà de la comoditat, potser més enllà del que és corrent i més enllà de la prudència. I tots van deixar pel camí molta pell, violentats, amenaçats, fins i tot assassinats. (...) Hi ha un Islam de pau, però també hi ha un islam de guerra, i de la mateixa manera que en nom d'Al.là es conjuga el verb estimar, avui, en nom d'Al.là, també es conjuga el verb matar. Milers de morts, des de Nova York fins a Atocha, des de Beslan fins a Bombai, ho avalen. I el fet més tràgic de tots no és que l'islam integrista estigui segrestant la imatge de tot el món musulmà. El fet més tràgic és que el món musulmà pacífic no es manifesta, no critica, no es rebel.la, sinó que només calla. Els pocs Mahfuz i Rushdie que aixequen la veu viuen un calvari. Una comunitat diversa i heterodoxa com la islàmica no pot ser reduïda a la imatge simplista i malvada que el fonamentalisme intenta donar. Però, per a això, és necessari que sorgeixin els Ratzinger i que l'islamisme digui que la jihad és contrària a Déu. Vivim en una tràgica inversió de valors: les veus sorgeixen, histèriques i amenaçadores, per violentar els crítics. Milers de persones vociferen als carrers perquè un Papa ha parlat contra la violència. ¿On són aquests milers quan, en nom del seu déu, es massacren ciutadans en trens, autobusos i avions? Hi ha un islam que està malalt i, per desgràcia, és el que imposa la seva veu. Aquest islam silencia avui Ratzinger i ahir ho va fer amb altres. Les disculpes del Papa no són un èxit de la prudència; són una derrota de la raó. Una finta —una altra— de la llibertat.

Pilar Rahola
"Les paraules de Ratzinger". El Periódico, 17.09.2006

En mis primeros 15 o 20 años de autoría, casi nunca se me pidió que diera un discurso o concediera una entrevista. Se suponía que la obra escrita hablaba por sí misma y se vendía sola, a veces sin tan siquiera la fotografía del autor en la solapa posterior. A medida que al autor se le retira paulatinamente de sus viejas responsabilidades de confrontación y provocación indirectas, ha aumentado su importancia como una especie de anuncio andante y parlante del libro, tal vez una tarea mucho más agradable y halagadora que crear el libro en soledad. Los autores, si es que comprendo las tendencias actuales, pronto serán como madres suplentes, úteros de alquiler en los que una semilla implantada por poderosos asesores podrá madurar y, nueve meses después, ser lanzada entre berridos al mercado. (...) ¿Al imaginar un enorme flujo de palabras prácticamente infinito al que se accederá mediante motores de búsqueda y poblado por ingentes y promiscuos fragmentos de palabras carentes de autoría atribuida, no estamos privando a la palabra escrita de su anticuada función de comunicación entre personas mediante invenciones como el alfabeto y la prensa escritos, o, en resumidas cuentas, de responsabilidad e intimidad? Sí, hay toneladas de información en Internet, pero buena parte de ella es atrozmente imprecisa y juvenil, y no está editada ni atribuida. Las maravillas electrónicas que abundan a nuestro alrededor sirven, sorprendentemente, para inflamar el aspecto humano más informal y falto de sentido crítico que tenemos; nuestras pantallas de ordenador nos miran con una especie de gigantesco e instantáneo "¡caramba!", que desarma por su modestia e inquieta por su timidez.

John Updike
"El final de la autoría". El País, 16.09.2006

Una frase interesante, oída hace unos años en Madrid: "Nada tan obvio como que los humanistas deben abrazar el saber científico". Para el crítico George Steiner, que fue quien dijo esto, los humanistas estudian el pasado, se ocupan del pasado; los científicos, en cambio, nos hablan del mañana y de después de mañana. Hay un gran desequilibrio. Y les toca sobre todo a los humanistas comprender las ciencias. Los grandes científicos, con alguna excepción, se expresan siempre con cierta modestia porque no pueden montar un bluff. En el campo científico, el que comete un bluff es eliminado de inmediato. No ocurre lo mismo con los literatos. Recuerdo la anécdota que Steiner contó a continuación y que ilustra perfectamente ciertas diferencias entre Ciencias y Humanidades: estando en un jardín de Cambridge, un premio Nobel de Física le pidió que le explicara una página de cierto señor francés. A pesar de los esfuerzos realizados, el científico no podía entenderla. Steiner descubrió que era un ensayo de Lacan y sintió repentina vergüenza porque era "un lenguaje incomprensible, vacío, presumido, arrogante, totalmente oscuro". Habría querido decirle a su amigo: no pierdas más tiempo con cosas de este tipo... "Hoy no se puede hablar de hombres y mujeres de cultura, en el sentido general de la palabra cultura, si no conocen la ciencia", acabó diciendo Steiner aquel día. Y me pareció un problema añadido para la futura expedición catalana a la feria de Francfort, pues vi que, cuando llegara el momento, no sería sólo un problema averiguar quién pertenecía o no a la cultura catalana, sino saber quién dentro de esa cultura conocía o no la ciencia. ¿Irán cuatro gatos? ¿O irán Els Quatre Gats?

Enrique Vila-Matas
"La aventura de las frases". El País, 10.09.2006

Se trata de la libertad, estúpido mío, querido mío, amigo mío. Yo, por si no te di aún el permiso -que puñetera falta te hace-, me pongo primera en la fila para que te cagues en mí. Cágate en lo que quieras, en Cataluña, en mi santa persona, en mi gata Guapa, en el vecino de la esquina, y hasta en ti, que eres un cagón ilustrado. Cágate en la España que impone y en la que esculpió a fuego, la historia de la intransigencia. Cágate en los micrófonos de la reacción y en todos aquellos papeles sin lustre que comandan los ejércitos de la censura. Cágate en la censura, esa que toda la vida te rozó y hasta te silenció. Cágate en los censores, en los patriotas que rebuznan imposición, en los periodistas que olvidaron su código deontológico. Cágate en el miedo a la libertad. Hazlo, porque si dejas de cagarte en todo lo cagable, el mundo será menos habitable, menos bello, menos libre. Esta sociedad miserable y mediocre no puede vivir sin las luces que iluminan las muchas sombras, sin los bufones de la razón, sin los herejes.

Pilar Rahola
"Carta al amigo Pepe Rubianes". El País, 09.09.2006

T'agraeixo de debò, bona Elvira, que facis el pregó de les festes del meu poble. Trobo idoni el teu univers literari de Carabanchel, que lliga prou bé amb la vocació presidiària de la nostra Mercè. Em sembla fabulós que vinguis a Barcelona d'estrella literària, tu, la gaditano-madrilenya que ha revolucionat les lletres mundials. De fet, tens mèrits sobrats per fer de pregonera major de la vila; no et falta progressisme gestual, escrius a El País i no has redactat mai una sola línia en català. Per si amb això no n'hi hagués prou, t'exclames contra la insolidaritat dels nacionalismes. Ets una tria bonica, Lindo, essent una no nacionalista de pàtria única. Et beso els peus i penso escoltar-te embadalit, sospitant que seràs l'estendard major de la generosa campanya municipal de normalització La Mercè en la llengua, que regalarà la nostra parla als immigrants (però només a aquells que hagin travessat els estrets). Em consta que formes part del paquet de catalanitat que ha acceptat el nou alcalde, i ho celebro. De fet, jo et proposo solemnement com a portaveu de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt del 2007. M'agrada la teva mirada de noia llesta, i m'identifico amb el personatge central de les teves novel·les, en Manolito Gafotas, perquè té la mateixa cara de bufetada que tinc jo en aquesta hora. O millor, algun dels seus amics: l'Orejones López, la Susanita Bragas Sucias... O millor encara, el germanet -l'inefable Imbècil-. Que sóc jo.

Alfred Bosch
"La Mercè en la llengua. L'Imbècil". Avui, 07.09.2006

Però aquella generació de gent valenta i emprenedora, de vegades més encertada que d'altres, però això no és el que compta, té en les seves ocupacions successors, i des del cim de la muntanya la pregunta els rellisca fins a la seva falda. Per què l'impuls associatiu s'ha desactivat? La resposta és òbvia: perquè ha estat víctima del miratge de les institucions autonòmiques recuperades. Fa vint-i-cinc anys van dir: ara que ja tenim la Generalitat, pagada per cert amb els impostos de tots com no podia ser de cap altra manera, per què ens hem de continuar descapitalitzant en empreses públiques que ja no ens pertoquen? Reposem en la contemplació de la flama mantinguda i dels fonaments ben posats per un futur més semblant al de les societats normalitzades. Vet-ho aquí, la feina que va deixar de fer la iniciativa privada no l'ha fet, ni per aproximació, la Generalitat recuperada, o sigui, que no la fa ningú. Com diuen els castellans -i com deuen riure els feixistes reciclats quan ho veuen!- "los unos por los otros, la casa sin barrer." (...) Que torni la societat civil. Que reprengui les iniciatives culturals, artístiques, patrimonials, perquè, si hem d'esperar el que ens ve de les institucions autonòmiques, ens en anem daltabaix. És més: que tornin de seguida, perquè daltabaix ja hi som. Que tornin en forma d'escamot de rescat, que treguin el país de la inòpia, de la fatuïtat i del provincianisme, que tornin a fer de Catalunya un senyal d'identitat modèlic, eficaç i respectat. Que restaurin l'orgull perdut, i que ho facin decidits com els de fa quaranta anys, sense complexos i sense falsos pudors de meuca virginal acollida vés a saber a quina caricatura de correcció política, d'escrúpol pseudoprogressista, al capdavall d'excusa per continuar vint-i-cinc anys més sense cardar brot.

Miquel de Palol
"On és la societat civil?". Avui, 05.09.2006

Con motivo de los 30 años de su muerte en agosto del 76, los odiosos amantes de los números redondos han desempolvado la memoria de un clásico del cine, Fritz Lang. Precisamente porque este legendario director suena a clásico, hace unos años recuerdo que causé sorpresa entre un grupo de cineastas jóvenes cuando comenté, así como de pasada, que un día había orinado junto a Lang en el monumental lavabo del hotel María Cristina de San Sebastián. Se quedaron tan petrificados como me quedaría yo ahora de patitieso si un amigo me dijera que hace unos años meó junto a Franz Kafka en el lavabo de un hotel de Praga. En aquel gigantesco lavabo vasco sólo estábamos Lang y yo. Afuera me esperaban unos amigos que aguardaban a que saliera para saber si había hablado con el maestro Lang y, en el improbable caso de que así fuera, saber de qué habíamos hablado. Les conté la verdad. Habíamos orinado a una cierta distancia el uno del otro. Pero habíamos coincidido en el ritual de lavarse las manos antes de salir. Y entonces había visto yo cómo Lang ante el espejo se cambiaba de ojo su parche negro. El parche era intercambiable. ¿Una coquetería de Lang para convertirse en alguien más interesante de lo que ya de por sí era? Al ver que había descubierto su secreto y le miraba sin disimulo pero aterrado, Lang sonrió y me dijo: "C'est la vie, amigo". Ese descubrimiento lo he considerado siempre mi modesta y única -pero, según se mire, suficiente- aportación a la historia del cine.

Enrique Vila-Matas
"La novela del verano". El País, 03.09.2006

Ocupa la literatura de aventuras el triste vagón de los segundones. Por una parte existe la literatura a secas, con toda su grandeza, y por otra el rincón de los géneros. Hasta nos olvidamos de que en sus inicios la narrativa no fue otra cosa. (...) Los amantes de la literatura generan tanto ruido que al final sus debates tienden a olvidar lo importante. ¿Cuál es la finalidad de un buen libro? Contarnos la verdad. Una verdad que puede ser sintetizada en una frase. (...) Por lo demás, para ese objetivo todo está permitido. Tradicionalmente se buscaba una determinada combinación entre la lírica y la épica. Y dejémonos de puñetas: épica es lo que ocurre por fuera y lírica lo que ocurre por dentro. Por eso la guerra tiende a ser épica y el amor lírico, aunque un buen narrador siempre será capaz de invertir el principio. (...) En éstas llegaron los franceses, que tienen la culpa de casi todo lo infame, desde el arte abstracto hasta los cabezazos en el fútbol. Creo que no se ha ponderado hasta qué punto la Revolución Francesa fue dañina para la literatura. En su asalto al poder los revolucionarios desalojaron a las fuerzas reaccionarias, entre ellas la Iglesia. El vacío que dejó el catolicismo tenía que ser rellenado con algo, y la opción francesa consistió en sustituir a Dios por el arte y a los sacerdotes por los escritores. Bueno, cuando los novelistas se convierten en curas se les exige que hablen de cosas graves y elevadas. A partir de entonces la literatura se supone demasiado seria para ocuparse de lo "popular". ¡Se acabaron las páginas de tortazos! Ahora pasa a ser trascendente, reverencial... y aburridísima. (...) ¿Hay algo más parecido a los sermones que las columnas de los periódicos? Como su propio nombre indica, los dominicales no son otra cosa que una selección de los mejores predicadores. Es un poco ridículo. Los políticos opinan de política y los economistas de economía. Sin embargo, un novelista es alguien a quien, por arte de birlibirloque, se le supone capacitado para pontificar sobre la crisis de Oriente Medio o el auge de la zapatería china. Parece lógico y natural que mentes tan poderosas no se arriesguen a caer en la vulgaridad del género. Lo que cuesta entender es que encima nos quejemos de falta de lectores.

Albert Sànchez Piñol
"Las aventuras del género". El País, 01.09.2006

Ha estat Joan Clos un mal alcalde? No ho crec així, però ha comès una sèrie d'errors, sobretot en aquest segon mandat, que podríem sintetitzar en un dels eslògans de la seva campanya electoral de maig del 2003, que sempre vaig pensar que l'hi havia inspirat algun infiltrat que volia veure'l perdre: "Junts fem de Barcelona la millor ciutat del món." El pitjor és que Clos s'ho creia. No era un home propens a l'autocrítica, com no solen ser-ho la majoria de polítics quan manen, però afegia a aquesta característica general un cert autisme, que el feia ser poc receptiu per saber el que passava realment al seu voltant. Davant d'aquesta crisi actual, ben disfressada amb els canvis derivats de la candidatura de José Montilla a la presidència de la Generalitat, fora lògic que Jordi Hereu, el seu hereu -que llueix un cognom tan predestinat-, es plantegi algunes coses indispensables com a nou alcalde de Barcelona. D'entrada hauria de demanar mans lliures, i fer i desfer sense lligams amb el passat, una cosa que no sempre Joan Clos va poder o va saber fer. La ciutat de l'hereu és una bona ciutat -dubto molt que algú no ho vegi així-, però és molt lluny de ser "la millor del món." Aquell eslògan sempre em va recordar la crítica dura que feia Salvador Espriu dels catalans amb aquell "som els millors" de Ronda de mort a Sinera. Ja és hora que ens deixem de mirar el melic i que ens deixi de caure la bava al pitet perquè el National Geographic Magazine ens inclogui entre les deu ciutats més atractives del món, mentre ens oblidem de tantes i tantes coses que cal millorar (...) Probablement, l'hereu somriurà i pensarà que ara s'ha d'imposar, com ja ha dit, el primer deure de ser conegut. No dic que no, però una manera de conèixer realment algú és per les seves obres, per la seva manera de fer, i no per si comunica millor que aquell que ha succeït, una cosa que, en el seu cas, ja té assegurada, perquè comunicar menys que Joan Clos és certament difícil. Barcelona és realment una capital que ha avançat molt, però el seu darrer alcalde, i la cort que l'envoltava, han comès un pecat capital: escoltar més la gent de fora que la de dins. De vegades, semblava que importava més agradar als turistes i fer un parc temàtic d'alguns indrets de la ciutat que no pas lluitar per mantenir i millorar la personalitat d'una ciutat que sovint veu com desapareixen els símbols que la van fer com és.

Josep M. Huertas
"La ciutat de l'hereu". Avui, 01.09.2006

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors