«ELS QUATRE GATS» Fòrum d'opinió independent Citacions d'altri «Citacions d'altri» [Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans] La tornada de la Fira de Frankfurt, a part de resultar un tema de conversa tremendament pesat entre amics i coneguts, perquè acaba semblant que un no hagi fet altra cosa en sa vida que anar a la fira del llibre, em recorda quan de criatures tornàvem de l'escola i els pares demanaven "Què, com ha anat?", i els nens, fugint d'estudi mai tan ben dit, dèiem "Molt bé", i esquivàvem d'aprofundir en la conversa, perquè sabíem que tard o d'hora es descobriria que aquell examen no havia anat tan bé, o que ens havíem portat malament i ens havien castigat. (...) Així, com ha anat la cosa? D'entrada, curiosament, després d'haver-ne sentit parlar i d'haver estat obligat a parlar-ne fins a la sopa, la qüestió ha desaparegut dels mitjans talment com si es tractés d'un culebró d'estiu. (...) Crida l'atenció el contrast entre el tractament de la qüestió a càrrec de la premsa catalana i el de la premsa alemanya. El qui només hagi llegit els nostres diaris creurà que hem arrasat i entre nosaltres mateixos devem haver-ho fet, però els puc assegurar que la versió de la premsa alemanya no ha estat aquesta. Tret d'alguna excepció, els diaris principals s'han mogut entre el desinterès o la indiferència i el menyspreu, si no l'oberta hostilitat, i hi han arrossegat part de la premsa d'altres països. (...) No és el mateix sortir a l'estranger amb una representació prou àmplia perquè el fet de triomfar entre nosaltres mateixos ens faci imaginar que hem triomfat en tot l'univers, i triomfar realment en tot l'univers. (...) Per acabar, hi ha un acte de justícia històrica pendent. Sigui quin sigui el resultat, sempre ponderable en termes de valor, millor pels uns, pitjor pels altres, seria digne per a tots plegats fer reconeixement públic dels qui anys enrere i deutors d'una altra gestió —és aquest, el problema?— van engegar les negociacions que han acabat fent possible la presència de Catalunya a la Fira de Frankfurt, amb Àlex Susanna al capdavant. Agradi o no, per vell si més no, no deixa de tenir sentit allò d'al cèsar el que sigui del cèsar. Miquel de Palol "El tret per la culata?". Avui, 30.10.2007 Un cop tornat de Frankfurt, he tingut una experiència curiosa. Diversos amics que s'han informat a través de la ràdio i la televisió públiques catalanes em parlen d'una fira que s'assembla a la que jo he vist com Barcelona92 s'assembla al Fòrum2004. (...) És cert el Frankfurt de les 50 traduccions a l'alemany. Dels 120 editors estrangers que van passar per la finestreta per preguntar per subvencions. De les 14 pàgines de ressenyes al suplement literari de Die Zeit. De la primera plana per al Tirant al de la Süddeutsche Zeitung. Del discurs de Quim Monzó a pàgina sencera al Frankfurter Rundschau. Dels 40.000 llibres venuts per Maria Barbal i dels 15.000 col.locats en 10 dies de Jaume Cabré. Però també el Frankfurt del Monzó cabrejat perquè les seves entrevistes anaven de política lingüística i no del seu llibre. De l'editora d'Albert Sánchez Piñol irritada perquè el seu autor, escamat per la polèmica, havia renunciat a fer gira promocional de 'Pandora al Congo'. Del director de la fira, Jürgen Boos, amb cara de mal de queixal cada vegada que veia un polític català. Del seu predecessor, Peter Weidhaas, advertint que Catalunya s'ha fet antipàtica. Dels actes plens però amb sis auriculars de traducció simultània entre el públic quan es parlava en català. Dels articles i reportatges crítics amb el "nacionalisme lingüístic". Que 100 catalans es reuneixin en un debat i proclamin que han triomfat, ¿converteix això en un èxit? D'acord, si la TV ho diu, els polítics ja en tenen prou. Però si es decideix viure en un món imaginari fet a mida, començant per la selecció de les llengües dels autors convidats —dels convidats amb ganes, vull dir—, passa el que passa. Ernest Alòs "De nassos amb Frankfurt". El Periódico, 19.10.2007 És una vergonya que ara surtin alguns escriptors espanyols que viuen a Catalunya a dir que és nazi que no els convidessin a Frankfurt. No ens les podem deixar dir, aquestes coses. No pot ser que la Núria Amat digui al programa del Cuní que les estratègies del govern de Catalunya són les dels nazis i que el presentador no la faci fora del plató. (...) Una literatura és una llengua, i els nazis són els que intenten eliminar les llengües i les literatures. I els col·laboracionistes són els cínics que els fan el joc, bé per mala llet, que pot ser el cas de Núria Amat, o bé per ignorància, que segur que és el cas de la Núria, pobreta. És aquest l’ou de la serp: la mediocritat. (...) Tota societat genera la seva quota de marginats, de venedors de globus, de noies del revolt, de degenerats, etcètera. L'experiència de veure i escoltar la Núria Amat, per exemple, és tan esperpèntica que tot comentari potserior només pot fer-se des de la llàstima. (...) Que El País li publiqui articles i el Cuní la promocioni al seu programa és tot la mateixa patologia, el mateix col·laboracionisme, són tots la mateixa merda, els que ens diuen nazis. Salvador Sostres "Nazis". Digital Salvador Sostres, 17.10.2007 Actualment, a les reunions de professors es dediquen massa energies a establir mesures de control -control que no s'ha de confondre amb repressió- davant l'agreujament i l'increment de faltes d'assistència i de comportament -brots de violència física i verbal entre companys i adreçats al professor-. Amb el temps, els centres han preparat protocols d'actuació que, en la mesura del possible, s'apliquen a través del professorat. Això fa que el mestre, sovint, dubti si exerceix de professor o de xèrif, perquè ha de perseguir la puntualitat dels alumnes, que no fumin, no portin ni mòbils, ni MP3, ni gorres... ja no cal dir navalles! I que duguin els llibres i almenys un bolígraf. A molts alumnes -atrapats en els centres fins als setze anys- l'escola els avorreix, i no tenen manies a demostrar-ho. S'ha perdut el respecte institucional pel professor, però també tracten els pares i els amics com si miressin la televisió. Quan un canal no els interessa canvien de programa i tan tranquils. És per això que alguns mestres tenen la sensació que competeixen amb el Buenafuente, i que la seva funció és ser graciós i entretingut per no perdre el share de la classe. El perill és evident: per tenir-los atents -divertits- es pot arribar a pervertir i anular el contingut conceptual de l'assignatura. I aquí torno a la frase políticament incorrecta del company de professió. "Com més alces la pastanaga, més alt salta el burro". Però si al final deixes la pastanaga per terra, l'assignatura perd el sentit i el centre es limita a fer de pàrquing d'adolescents. Xavier Gual "Educació secundària". Avui, 16.10.2007 El saben aquell que s'obre el teló, surt el Joaquín Sabina a l'escenari i diu que els catalans es van inventar l'amor per no haver de pagar per follar? Ho ho, quina gràcia. I aquell altre que és un català que es troba un esparadrap pel carrer i va i es fot un cop de martell damunt un dit per no desaprofitar-lo? He he, és boníssim. Saben vostès per què als convits de noces catalans posen merda als diferents racons de la sala? És que així almenys no totes les mosques van a la núvia, ha ha, no, si us plau, no riguin, ara de veritat, si els catalans són bona gent; una mica seus, no?, una mica rarets, però bona gent al cap i a la fi. Mirin, jo una vegada vaig conèixer un català que se'n va voler anar de putes i beure molta cervesa, però només s'hi volia gastar deu euros, no, no riguin, de veritat. Doncs va el paio i es posa a recórrer bordells i pertot arreu l'engeguen per garrepa, però al final algú s'apiada d'ell i li dóna l'adreça d'una professional que diu que per deu euros li farà el que vulgui. I se'n va el catalanet a aquella adreça, preguntant-se quina pinta tindria una meuca tan barata, i quan li obren la porta es troba amb una tia ni lletja ni guapa, ben normal i corrent, i ell va i li diu, hola, jo el que vull és fotre un clau i beure molta cervesa, però només tinc deu euros per pagar-te. I ella li diu d'acord, endavant, però abans que comencem t'he d'avisar una cosa, i és que jo no tinc clítoris. I el català es queda un moment en silenci, i després diu, bé, però tindràs Heineken, o Moritz... No, no riguin, és que els catalans són així, de veritat, són la pera, escoltin. Sebastià Alzamora "L'ase dels cops". Avui, 06.10.2007 L'escena és anodina. Xòfer hotel recull hoste per portar aeroport Madrid. Hoste pregunta per temps. Xòfer pregunta procedència. I, coneguts els orígens, ell, búlgar, jo, catalana, el diàleg es converteix en un impressionant huracà que descarrega pors i prejudicis sobre el meu sant país, la meva santa llengua i la meva menys santa paciència. Barcelona és bonica, però els nacionalismes són dolents. Volen imposar el català. Espanya es trenca per culpa nostra. En el xàfec, aconsegueixo obrir el paraigua i balbucejo algunes defenses, però el meu estimat búlgar és un guerrer forjat en els millors matins de la COPE, i està blindat davant la capacitat seductora de l'enemic. No hi ha discussió: els catalans són intolerants, perillosos secessionistes i fanàtics lingüistes, i l'únic bo és que Barcelona és bonica. Ell hi vindria a treballar, però a Barcelona hi ha catalans. De manera que li aconsello vivament que es quedi a Madrid, que a Catalunya tots som polonesos i no búlgars, i això es paga. Remata: els nacionalismes són una xacra per a Espanya. Quan li dic que van ser nacionalistes catalans i bascos els que es van posar a la capçalera de la lluita per la democràcia, em llança una mirada reptadora, pel retrovisor: a més a més de catalana, mentidera. Pilar Rahola "El búlgar que temia Catalunya". El Periódico, 01.10.2007 Ho dic sense respirar: els 2.500 euros per cada nou fill, que han acordat al Congrés, em sembla una mesura populista i irresponsable. No només estic en contra d'incentivar la natalitat via talonari, sinó que em sembla una decisió que té com a únic objectiu comprar vots comprant voluntats. Vegem. En una societat que no ha resolt la inserció de la dona en el mercat laboral i que castiga la maternitat amb horaris impossibles, falta de guarderies i discriminació econòmica, aquesta decisió no resol res, i a sobre anima a empitjorar-ho tot. Més fills, però sense cap estratègia social per conciliar maternitat i feina. A més a més, va en una direcció diametralment contrària a la planificació familiar, una vella conquista de la progressia d'altres temps. En un altre temps, les dones vam lluitar per controlar la nostra maternitat, i per aprendre a planificar-la. I ara que ens arriben masses ingents de dones emigrants, moltes de les quals són mares adolescents, sense cap criteri de planificació, el missatge que els enviem és que els pagarem per tenir fills. Per a algunes arribarà a ser una font d'ingressos. És a dir, lluny de fer pedagogia per a una maternitat responsable --tan necessària en alguns col.lectius discriminats--, el Govern sembla el butlletí oficial del Vaticà, animant a procrear sense pausa. Pilar Rahola "El doble tall de les ajudes a la natalitat". El Periódico, 17.09.2007 ¿Se'n recorden d'Osel Hita, el nen andalús reconegut pel Dalai Lama com la reencarnació del lama Thubten Yeshe? ¿Els vénen al cap les imatges de la criatura amb els seus pares, vestit amb una túnica i amb el cap pelat? ¿Tenen present, potser, el 30 minuts que li va dedicar TV3? Bé, doncs just en fer divuit anys, Osel -en tibetà Llum Clara- Hita —el cognom del pare— va dir que ni volia seguir la professió del pare ni la de la mare, i encara menys, molt menys, continuar acatant els seus desigs. Per això va penjar els hàbits i va marxar deixant els estudis de geshe o doctor en filosofia budista, metafísica i dialèctica. No és estrany, si tenim en compte que durant els seus llargs anys de reclusió —no podia tenir memòria d'altra cosa— havia demanat reiteradament que el traguessin d'allà. El màxim que va aconseguir va ser que el seu pare i un germà anessin a viure amb ell, però va haver de continuar aixecant-se abans que sortís el sol i complint el dur règim que li havien imposat. En abandonar el monestir, Osel es va dedicar a viatjar pel món i a oblidar aquell calvari. Finalment va decidir no instal·lar-se a Bubión, a Las Alpujarras de Granada, on va néixer, sinó a l'altra banda del món. Avui, a l'edat de 22 anys, és alumne d'una escola de cinema al Canadà. Marçal Sintes "Osel". Avui, 10.09.2007 El global de la fortuna dels Franco no és conegut, ja que els comptes mai han estat auditats, però se'n sap alguna cosa. Que Carmen Polo va disfrutar d'un sou de més de 12 milions de pessetes fins a la seva mort, el 1988, que 50 societats mouen la seva fortuna, i que a la finca de Valdelasfuentes, amb 10 milions de metres quadrats, adquirida pels Franco als 60, s'hi han projectat 4.000 vivendes. És a dir, sent pèssims gestors, alguns de vida alegre i cap dotat per als negocis, els descendents del dictador es permeten una vida de luxe i malbaratament gràcies a la fortuna acumulada. La vergonya no només afecta la dictadura. Fins als 90 van disfrutar d'estranys privilegis, Hisenda va mirar cap a un altre costat i fins i tot tenien passaport diplomàtic. És a dir, amb la dictadura es van fer multimilionaris. Amb la democràcia, van legitimar el sinistre origen de la seva fortuna. ¿Per què? La pregunta més inquietant és una altra: ¿fins quan? Pilar Rahola "Els Franco i l'escàndol de Meirás". El Periódico, 10.09.2007 Repassada Catalunya a través de les declaracions dels seus líders, ¡quin país més menut, quina ambició més menuda! Perdonin, però això està arribant a cotes molt elevades de baixa categoria intel.lectual. La qüestió nacional, per exemple. Que el nostre estiu polític hagi estat un debat visionari sobre calendari d'autodeterminació, gràcies als auguris del vident Carod —que té la bola de vidre de Jaume I—, i tot el reguitzell de líders que han seguit el joc, uns per delimitar-ne el calendari, altres per negar-lo, i algun altre per esclatar de fúria talibanoespanyola, que de tot hi ha a la vinya de la Moreneta, dóna la mesura de la nostra superficialitat. La teòrica nacional no ha avançat gens ni mica en el debat de les idees, i els actuals gurus diuen el mateix que fa mil anys dèiem els que berenàvem amb Max Cahner a Prada. És a dir, Catalunya ha entrat al segle XXI però alguns la situen encara en el debat del segle XIX. No. No nego la necessitat de parlar de drets històrics, però m'agradaria pensar que som capaços de sortir de la retòrica essencial estètica, més virtual que seriosa, sense cap altra virtut que donar tres vots al partit que vengui més heroïcitat buida. Catalunya té reptes seriosos i no tots neixen de la seva falta de sobirania, ni tots es resolen venent referèndum d'aquí a una dècada. Això dóna pa per a avui a algun polític, però és misèria per a demà. Em diran, eres fora. Sí. Per això. Perquè em dol aquesta sensació d'una Catalunya de caricatura, una mica de broma, en què els polítics juguen a ser polítics, i el debat se situa arran d'intel.ligència. Antic, caduc i, el que encara és pitjor, ineficient. I, mentrestant, el país va tenint els seus problemes. Pilar Rahola "Un país menut i sense ambició". Avui, 03.09.2007 Després d'anys col·laborant, organitzant i creant entitats, ens adonem que les institucions acostumen a amagar més mediocritat cultural de la que seria desitjable. Si fem un repàs als autors que ens interessen, qualsevol que sigui l'art en què ens fixem, comprovem que eren persones força individualistes, reàcies a ser incloses en grups concrets, fins hi tot egoistes. Egòlatres sense manies ni miraments per fer-se un lloc, a cops de colze. Aquells que han sabut escapar-se de les institucions, sobretot de les entitats públiques; aquells que han sabut seguir el seu propi camí a contracorrent de tendències i no han fet aproximacions amb els polítics, són els que ara ens fascinen. Sovint un cop morts és quan el sistema aconsegueix encapsar-los i fins hi tot domesticar-los. (...) No és aquest el problema, molts creadors s'han agrupat en grups, en cafès o en tertúlies. Des del cercle de Bloomsbury al nostre Grup de Treball que va aplegar creadors com Antoni Muntadas, Pere Portabella, Carles Santos o Francesc Torres. El problema és si aquests mateixos grups s'institucionalitzen, es jerarquitzen, es subvencionen i finalment es domestiquen i es burocratitzen. I ho diem nosaltres, que hem treballat i treballem per tirar endavant entitats centenàries. Els catalans tenim una activa societat civil, des de fa anys ens hem organitzat en associacions i entitats, hem creat una xarxa rica i complexa. Però a l'ombra de l'activisme cultural hem alimentat, involuntàriament, tota una colla de mediocres que a base de seguidisme subvencionat s'han creat un nom que no es mereixen, si és que no s'han aprofitat de les entitats per promocionar-se individualment. Potser ha arribat l'hora de fer neteja? Potser nosaltres som els primers que hauríem de tocar el dos? És la capacitat de fugir d'institucionalismes, d'escapar de reconeixements oficials, d'evitar ser víctimes de l'èxit de vendes i sobretot d'aconseguir no ser un "dels nostres valors nacionals" l'estratègia més recomanable per crear una obra interessant. Claret Serrahima "L'art de fugir". Avui, 28.08.2007 La vam veure cinc vegades en una setmana. Al tercer dia, la meva àvia se sabia els diàlegs de memòria i vam decidir donar-nos una treva de bessones, de les de Tú a Boston y yo a California. Els meus ídols adolescents, dues nord-americanes pèl-roges, descobreixen que són germanes en unes colò- nies plenes de rosses amb pigues. Allò era el paradís. Vivien en cabanyes, es banyaven en llacs cristal.lins i acampaven sota les estrelles. Ballaven amb nois. Despres dels cinc visionats, jo estava preparada per suportar qualsevol broma de principiant, dormir al ras, encendre fogueres i fins i tot sobreviure als animals del bosc. Però vivíem a l'altra banda del món, a la galàxia interior. I a Castelldefels, als 60, no hi havia campaments. La meva filla va veure la nova versió de la pel.lícula, en què les bessones porten cabells llisos i van amb Nike. Ara, la nena està en un camp. ¿Com no hi havia d'anar, amb la il.lusió que li feien les cabanyetes? Si el que s'estila és donar la vota al món per aprendre anglès amb italians. Al final, farts de remenar el catàleg, vam escollir un clàssic: Anglaterra. Doncs plou tot el dia, les espanyoles de la llitera del costat no li dirigeixen la paraula, la polonesa és una freaky i el menjar, "un fàstic". Tots preocupadíssims. Pobreta. A punt de sortir al rescat i d'agafar el primer vol barat, vam rebre un e-mail. Canvi d'habitació. Canvi d'activitats. Han arribat uns egipcis molt simpàtics que no saben pronunciar Berta. Ara és Bidu. Ells són Naguib i Jamel. També tenen un Álvaro, que és canari i explica acudits. Ha sortit el sol. Deixem que acampin a la nit, que sobrevisquin a les bromes pesades. I als óssos. Rosa Cullell "Tu, Naguib; jo, Bidu". El Periódico, 07.08.2007 Catalunya viu uns temps que si algú no hi posa un remei valent i dràstic inauguraran una de les etapes més obscures i pobres de la nostra història. Barcelona és un parc temàtic dedicat als turistes a sota del qual no rutlla res: els trens no funcionen, les autopistes són insuficients, estan col·lapsades i són les úniques de pagament en la rodalia, el sistema elèctric ha fet fallida, l'aeroport és de tercera divisió africana, el sistema productiu ha passat de ser model per a la resta de la Península a ser el més pobre i obsolet del continent, la vida científica i tecnològica ha emigrat, i no precisament als Estats Units o a l'Europa senyera, sinó a Andalusia o a València, on la gent és culta, desvetllada i feliç, i molt ben assistida subvencionalment. Els polítics i els gestors en general han demostrat, amb ben poques excepcions, una desídia, una ineptitud i una falta de valor —en totes les accepcions del terme— tan escandaloses que un ja no sap si admirar el civisme de la ciutadania que no es llança amb les armes al carrer o si astorar-se de l'estultícia que els fa capaços de resistir com si fossin mesells un greuge tan reiterat, tan lesiu, tan ofensiu. Som davant d'una última oportunitat, entre no gaires més que potser se'ns oferiran, i després d'unes quantes que ja s'han malbaratat. Hi ha una ocasió per donar un impuls a una de les poques coses que queden, la creació artística, que en la vessant discursiva pot rebre, a més, si es fa una mica ben fet, un important impuls comercial des de la Fira de Frankfurt. Aquest cronista fa un esforç per menjar-se el seu escepticisme visceral —i per desgràcia més que argumentable— i l'impuls de no parar de demanar caps en safates, i aposta per l'efectivitat d'aquest Consell de les Arts breu en el nombre dels individus però ampli i extens en l'èxit de la seva comesa. Miquel de Palol "Últimes oportunitats". Avui, 07.08.2007 Europa no pot viure d'esquena a la seva història ni ignorar que les arrels de la nostra civilització rauen en la filosofia de Grècia, en el dret romà i en la religió d'Israel. No es tracta pas que els nens, amb la llei vigent d'educació i amb les moltes que es faran en les generacions futures, tinguin fe o siguin o no cristians. La descristianització d'Europa, que es presenta com un avenç progressista, és també una desculturalització. Si seguim per aquest camí, no entendran la literatura, ni la pintura, ni l'escultura, ni tantes altres coses. És el mateix Fest qui, citant Plutarc, diu que un home sense història és com un home sense ulls. Em preocupa la mancança de coneixements de la història dels nostres governants i dels nostres comunicadors. (...) Ni els uns ni els altres saben història. O potser en saben massa i volen que es repeteixin les desgràcies del passat, tot volent imposar una Espanya sobre l'altra. Als primers, als representants de la Conferència Episcopal, que permeten el que es diu a la seva emissora, els recomanaria un llibret del canonge Carles Cardó, 'El gran refús', que va ser eliminat per la censura en la seva magna obra 'La història espiritual de les Espanyes', i que es va editar fa uns anys. Un creient i místic com ell, parlava de la catàstrofe prèvia o de la responsabilitat, també de l'oficialitat catòlica, en la tragèdia col·lectiva de la Guerra Civil. Als segons els recomanaria les reflexions de Manuel Azaña en la seva petita obra 'La velada de Benicarló', escrita a Barcelona l'any 1938, quan la guerra estava ja perduda per a la República. Aquella sentència en forma d'epitafi, "paz, piedad, perdón", revela l'equivocació d'un intel·lectual brillant, cap del govern i president de la República, en voler construir una Espanya sobre les cendres de l'altra. Lluís Foix "Història i polítics". Avui, 01.08.2007 Podríem començar amb el bonic llistat de ministres d'Indústria, l'origen català dels quals només ens dóna la mesura de la nostra misèria nacional. Per aquest bonic, poderós i anticatalà departament hi han passat notables prohoms de la política catalana. Salvador Cot ens remenava ahir la fràgil memòria: Joan Majó, Josep Piqué, Anna Birulés, José Montilla i l'actual Joan Clos, un dels quals ha estat l'alcalde precedent de l'actual batlle de Barcelona, i l'altre és l'actual president de Catalunya. Així doncs, quan contemplem el delirant desori energètic d'aquests dies, i intentem cercar, a la bossa dels retrets, la nostra dosi habitual de victimisme, oblidem que han estat dirigents catalans els que han perpetuat una situació de greuge gravíssim, que afecta directament les nostres vides i atempta contra la nostra economia. (...) Però és un fet que Catalunya no és capaç de defensar els seus interessos, més enllà de la retòrica i el foc d'encenalls polític, i que quan hem tingut catalans a Indústria, s'ha perpetuat i fins i tot consolidat la situació d'espoli. La Cambra de Comerç i el Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya ens han situat les dades amb tota la seva cruesa: els catalans paguem el 25 per cent del total de la tarifa elèctrica a Espanya, però, per contra, només rebem el 15 per cent de les inversions. Durant anys, l'esforç econòmic de Catalunya no només no s'ha vist gratificat amb un repartiment equitatiu inversor, sinó que ha estat sorprenentment castigat. (...) Són tants els anys de presa de pèl, deixant-nos el país en situació d'endarreriment sever d'infraestructures, que ara plorem amb les llàgrimes que hem estat dècades acumulant. No cal dir que l'any ha estat, des d'aquesta perspectiva, catastròfic, amb escàndols acumulats a totes els segments: vergonya aeroportuària, vergonya ferroviària, vergonya portuària i descomunal vergonya energètica. No hi ha cap nom propi de la vida política catalana, amb responsabilitats en aquesta qüestió, que pugui escapolir-se d'una rotunda culpa, ni que sigui per complicitat. Però, alhora, cal assenyalar, com a culpable de l'afectació de desenes de milers de persones, un Estat que té, respecte a Catalunya, una mirada gasiva, utilitària i vampírica. Pilar Rahola "La misèria nacional". Avui, 26.07.2007 I justament aquest argument em ve molt oportú per parlar sobre 'Polònia', el programa de TV3. Sempre m’ha semblat, i sempre ho he escrit, que 'Polònia' és una vergonya. Em va semblar una barbaritat, per exemple, que Carod sortís amb la seva esposa al llit amb les bases d’Esquera al voltant dient-li quan podia follar i quan no. Em semblen de molt poc nivell i de molt poqueta intel·ligència les crítiques i les paròdies que es fan a partir dels defectes de parla o del defectes físics de la gent, i també que, a diferència de l’humor anglès o americà, les paròdies quasi mai facin referència a la política i s’endinsin sempre en afers personals. La paròdia que es fa de Ferran Adrià és del típic subnormal que no ha anat mai a El Bulli i diu que t’hi quedes amb gana o que tot és química. Ferran Adrià, com tot i com tothom, té una paròdia possible, però si estem parlant d'un geni la paròdia ha de ser prou intel·ligent per entendre’l i inclús per sobrevolar-lo. Si fas el que fan els de 'Polònia' només aconsegueixes fer el ridícul: demostrar que no tens puta idea de res i que només ets valent per riure’t d'un defecte de parla. Ni els nens més imbècils de la meva escola de pagament trobaven que aquesta fos una manera decent d’entretenir-se. Salvador Sostres "La llibertat". Digital de l'autor, 24.07.2007 L'avaluació de tota televisió pública, però molt especialment de TV3, ha de posar en relació aquests tres conceptes. Si el servei públic és molt alt i molt necessari, és possible assumir una audiència més baixa i un cost mitjà. El que no tindria sentit és un programa de cost alt, audiència baixa i poc servei públic. I és possible plantejar-se programes d'audiència alta -i en el nostre cas, d'audiència alta en català-, encara que fos a un cost alt, mentre tinguessin un mínim nivell de qualitat i per tant de servei públic televisiu. En qualsevol cas, jo crec que si avaluem Afers exteriors amb aquests tres criteris combinats, el resultat és molt bo, i per damunt de la mitjana. Si no ens deixem enlluernar per les despeses dels viatges -hi ha moltes més maneres de gastar en televisió-, Afers exteriors no és un programa de cost altíssim. La seva audiència ha estat sempre bona i en algunes ocasions espectacularment bona. I pel que fa al servei públic, tot es pot discutir, però a mi em sembla que és programa ben fet, que transparenta molt la manera de ser i de fer del seu autor, i que comporta un grau considerable d'innovació. Prou per ser copiat o adaptat. Dit d'una altra manera, crec que Afers exteriors obté per a TV3 bones quotes d'audiència, a un cost raonable i amb un nivell de qualitat i d'innovació que no està per sota de la mitjana. Molts programes de totes les televisions públiques resistirien pitjor aquesta mena d'avaluació amb els tres criteris combinats. Llavors, per què el de Mikimoto provoca aquestes crítiques? Em fa l'efecte que algunes d'aquestes crítiques són en el fons ideològiques. No agrada -i és legítim- el rerefons ideològic que transmet Mikimoto. No agrada la seva visió del país. I s'hi val. Només faltaria. Hi ha posicions i opinions de Mikimoto -i no precisament les que provenen de la visió de país- que no comparteixo en absolut. Però llavors no parlem de costos, de qualitat, d'audiència, del que ens costa a una televisió pública. Si es tracta de negar la visió de país que té Mikimoto o de la possibilitat que TV3 reculli aquesta visió de país, o si estem negant l'obligació de la televisió pública de tenir audiència, el debat és un altre. I el cost, un maquillatge. Vicenç Villatoro "A favor de Mikimoto". Avui, 22.07.2007 El projecte de constitució del Consell de la Cultura i les Arts, que actualment es perfila, ha motivat dos articles (...) que alerten contra la previsió actual de formar-lo amb un nombre desmesurat d'integrants —una vintena llarga en els esbossos inicials i 14 a hores d'ara— i proposen reduir-lo a una xifra de membres operativa. El tema és important, almenys per als que tenim interès en això de la cultura, perquè el Consell pot ser un instrument molt eficaç a l'hora d'orientar i dinamitzar l'acció institucional en aquest àmbit, o bé pot ser un altre organisme decoratiu destinat a carregar-lo a la soferta esquena del contribuent, cosa que, en principi, sembla que ningú no desitja. La idea de reduir-lo a una xifra ponderada (potser cinc membres, vuit o nou com a màxim) és molt raonable. Cinc o sis experts amb ganes de posar-se d'acord poden contrastar experiències, debatre qüestions i treballar plegats d'una manera funcional. Catorze és una bona xifra per a una costellada, no per a un organisme que, a més de tenir idees, ha de prendre decisions. D'altra banda, com bé han vist els dos articulistes [Jordi Coca i Xavier Bru de Sala], a més del perill de desori inherent als clubs massa nombrosos, hi ha el de transformar el Consell en una canongia disputada a base de quotes més o menys representatives. És obvi que en un consell reduït i operatiu la idoneïtat dels mèrits pesarà molt més que en un d'ampli, on les consideracions extraculturals tindran molta més cabuda. Que, en un país massa acostumat a les expedicions culturals massives, aquesta obvietat no salte immediatament a la vista és un mal símptoma. Enric Sòria "Un Consell útil". Avui,14.07.2007 En certs ambients fascinats per daltabaix i l’èpica de tot a cent, allò que agrada més no és estendre l’ideal de Catalunya com a nació, sinó excitar retòricament els que ja estem convençuts d’aquesta realitat. A la vegada, en comptes de seduir amb bons arguments els ciutadans que no han entès encara que la seva nació és Catalunya i no Espanya, els clergues de la puresa dediquen molts esforços cada dia a destriar el nivell de coherència de la resta i es proposen com a expenedors oficials de carnets de bon patriota. Per aquests jutges del termòmetre nacional, sempre seran pocs els escollits que aprovaran l’examen. La majoria, com és normal, serem sospitosos de col.laboracionisme, de botiflerisme, de regionalisme. Amb un afegit molt divertit, que sempre col.loquen amb gran èmfasi: “Ho fan pel plat de llenties”. Els psiquiatres podrien dir molt a partir d’aquesta frase. El ressentiment social o la frustració personal s’escola per aquesta mena d’atacs tan estúpids. I això que alguns d’aquests comissaris tan pesats són, per posar un exemple real, funcionariets eterns i ben enllustrats de Televisió de Catalunya. Altres vegades —hem de dir-ho clar— no és res més que feixisme primari. La nostra quota de feixisme, sortosament petita. Francesc-Marc Álvaro "La desgràcia dels purs". El Singular Digital, 12.07.2007 Hauria pogut buscar l’article que l’editora Beatriz de Moura va publicar –sens dubte va publicar— quan Espanya va ser convidada a la Fira de Frankfurt el 1991. Hi devia comentar la llista dels escriptors amb viatge pagat pel Ministeri, les ajudes econòmiques que van rebre els editors (també els catalans, senyora de Moura???) per ser-hi presents amb tota la pompa. O el programa, ves. O aquell pavelló que era una enorme plaça de toros, aquestes coses tan provincianes, no? ¿I quan es va donar la presidència de la Unió Europea, el símbol de la qual era una “ñ” ben grossa, perquè per aquells dies s’estava discutint l’afer del teclat dels ordinadors... ? ¿O era quan Europa va decidir que limitaria les traduccions a les llengües més parlades al continent i va deixar-ne fora l’espanyol...? Quin enrenou!, se’n recorda, senyora? Tot això devia sortir, amb clàssica ironia, als seus articles. Bé, l’editora acaba de publicar una columna a El Periódico explicant-nos les seves impressions sobre aquest afer de Frankfurt. Ens hi diu que ella fa molts anys que hi va, a la Fira. I que això del convidat d’honor no té cap interès, perquè, mira que et dic, els editors hi són per fer negocis i ningú para esment dels actes culturals que tenen lloc en un racó allunyat. Ho capteu, catalanets?, us esteu escarrassant per a no-res. Curiós, no deia res dels diners que ha apoquinat el Ministeri i repartit el Gremi d’Editors perquè tothom (t-o-t-h-o-m) hi vagi, enguany, a la Fira. En canvi hi deia una altra cosa. Que no hi hauria manera d’allotjar la delegació catalana perquè, a Frankfurt, els hotels es reserven amb un any d’antel·lació, elis-elis, jo tinc habitació i tu no. Doncs miri, senyora de Moura. Els editors catalans també fa anys que hi van a la Fira, i que hi fan negocis igualets que els que hi fa vostè, hi vénen i hi compren, i la mar de feliços. I també fa anys que les delegacions catalanes viatgen, fan reserves d’hotel, compren bitllets d’avió –fins i tot per internet, ves que espavilats-. Ho fan tan bé com ho fan les delegacions espanyoles. Patrícia Gabancho "Ai, Beatriz!". Cultura21, 11.07.2007 La nostra societat, que dubta molt poc dels dubtosos valors que accepta i proclama, sovint es fa la indignada i carrega sobre l'escola les seves enrabiades i els seus remordiments, com si la mala educació dels joves fos culpa sobretot de l'escola. Certament, l'escola ho té difícil; se li exigeix que ho faci tot: ensenyar les coses més diverses i educar en les coses més fonamentals. Convé que ho recordem, sobretot ara que l'escola s'ha acabat i que és hora de fer balanç: l'escola no transforma la societat, és la societat la que transforma l'escola. Cada societat té l'escola que vol mantenir i potenciar. I sovint penso que nosaltres tenim unes escoles força millors del que serien si les deixéssim completament en mans de les famílies, els empresaris, les organitzacions socials o els mitjans de comunicació. Però, per fer content tothom, sovint es comet l'error d'anar amuntegant matèries, quan, ben al contrari, l'escola primària i la secundària s'haurien de concentrar en molt poques disciplines bàsiques, tractades a fons, és a dir, veient-ne els plantejaments, les conseqüències i les alternatives. A més a més, hi ha assumptes que han de ser transversals de debò: la llengua i el raonament, per exemple, s'haurien de treballar constantment, a cada classe; els valors s'haurien de fomentar, comentar i criticar des de tots els punts de vista; el rigor, el mètode, però també l'art i el gust haurien de ser cultivats sempre, gairebé sense percebre-ho. Les coses milloraran quan entenguem que l'escola no és un supermercat on hi ha de tot, sinó un espai d'informació selectiva, de diàleg constant, de reflexió crítica. Una escola --i una universitat-- com la nostra, amb tantes assignatures pretesament importants, no pot deixar empremta, sinó fatiga i desfici. S'obtindrien més coneixements amb menys assignatures, però més coordinades, més compactades. Sobretot s'obtindria més coneixement. El gran fracàs escolar no és el suspens, sinó el caos mental i la immaduresa cívica. I no oblidem que l'escola construeix sobre allò que ja s'ha après a casa i, és clar, a la tele. Josep M. Terricabras "L'escola que necessitem". El Periódico, 04.07.2007 Estic encantat que els escriptors catalans en llengua castellana hagin declinat la invitació que els va fer el senyor Bargalló, de l’Institut Ramon Llull, per ser presents als actes que la Fira de Frankfurt dedicarà enguany a la “cultura catalana”, a la Katalanische Kultur. Estic encantat, doncs, que la cultura catalana a Frankfurt sigui una cultura en català; i n’estic encantat perquè així n’hi haurà més per a nosaltres. Quan dic nosaltres no em refereixo tan sols als senyors Baltasar Porcel o Joan F. Mira, sinó també a Joanot Martorell o al meu pare mateix Josep Maria de Sagarra i Castellarnau, que també formen part d’això que s’anomena cultura catalana, en català Sento una certa curiositat per saber com es parlarà del meu pare a la Fira de Frankfurt. Se’n parlarà com de l’autor de les cèlebres Memòries, un dels grans prosistes, juntament amb Josep Pla, del segle passat? Se’n parlarà com a poeta? En serà esmentat el poema El comte Arnau, tan nostre i, segons com ho mirem, tan germànic? Se n’esmentarà el teatre, la Galatea, El cafè de la Marina? Es parlarà del seu llibre sobre els ocells, Els ocells amics, que la Mancomunitat de Catalunya convertí en lectura obligada per a les escoles catalanes? Es parlarà de les seves cròniques i articles a Mirador i La Publicitat? Se n’esmentarà l’extensa crònica del seu viatge a la Polinèsia, La ruta blava? Ho ignoro. D’una cosa estic convençut: es parlarà de la seva novel·la Vida privada, que el darrer número de L’Avenç anomena “la novel·la emblemàtica de la ciutat de Barcelona”. Se’n parlarà, ni que sigui només de passada, perquè es parlarà de Barcelona, capital de Catalunya i ciutat de moda, i de la literatura que ha generat aquesta ciutat; i es parlarà de Vida privada perquè, finalment, serà traduïda a l’alemany. Segons que m’informa l’editor català, l’editorial que n’ha comprat els drets –a mi me’n corresponen 150 euros– és una editorial petita però segura. Suposo que aquesta inesperada traducció respon, més que no pas a l’interès demostrat per l’editor català, a una subvenció per part de la Generalitat catalana per a traduir i publicar autors d’aquest país. De Vida privada ja n’hi havia una traducció francesa, també amb subvenció de la Generalitat, un llibre que avui és descatalogat, si no destruït, i del qual no vaig veure mai ni una pesseta. No hi ha cap edició anglesa de Vida privada ni tampoc ha estat traduït a l’italià, cosa que és ben estranya, perquè TVE va fer una adaptació televisiva d’aquesta novel·la en coproducció amb la RAI, en què intervingueren autors italians ben coneguts, i fou emesa a Itàlia amb un èxit notable. Per cert, els realitzadors de l’adaptació es van adreçar a la televisió catalana, en català, per veure si volien entrar en la coproducció, i la televisió catalana s’hi va negar. I tampoc no va mostrar cap interès a difondre-la en català pel nostre territori, malgrat que hi sortien actors catalans excel·lents, com ara Pau Garsaball o Josep Maria Pou. Afortunadament, hi ha diverses edicions de Vida privada en castellà, la darrera publicada per Anagrama, amb un èxit notable i sorprenent, que obligà a fer-ne una segona edició. En fi, desitjo a la Katalanische Kultur el màxim èxit a Frankfurt i, si pot ser, que es recordin una mica del meu pare, que parlava i escrivia un alemany ben correcte, que va ser corresponsal d’El Sol a Berlín, que era un gran lector de Goethe i se sabia de memòria Els mestres cantaires. Confio que el meu bon amic Eliseu Climent, que és l’editor de la seva Obra Completa (Edicions 62 i Enciclopèdia Catalana van refusar d’editar-la) se n’encarregui. Joan de Sagarra "Katalanische Kultur". El Temps, 02.07.2007 S'està acabant el període d'esmenes al document que un dia serà la llei del Consell de les Arts. Tothom n'ha sentit parlar i la majoria de creadors del país saben quin posicionament tenen els diferents partits. En canvi no s'ha parlat gaire del nombre de membres que han de constituir el plenari de l'organisme, actualment previst en 14 persones. En l'etapa que Ferran Mascarell va ser a la conselleria de Cultura es va retirar amb encert la representació directa dels partits, que efectivament hauria estat un bunyol. En canvi, si no m'erro, es va mantenir el criteri que el plenari fos constituït per 14 noms. Són els elegits que, un dia, hauran de decidir què és i com es fa la nostra cultura. Ara, a l'entorn d'això hi ha moltes preguntes possibles: representaran "només" sectors artístics i culturals? Tindran representació territorial? S'hauran de respectar els criteris de gènere? Les qüestions clau són saber per què volem el Consell. També sembla que ens cal una màquina que no sigui feixuga i eviti allò que abusivament en podríem dir la perversió sectorial. Ja es va superar l'escull de la perversió política, estalviem-nos, doncs, de caure en l'altre, que també té els seus riscos. Jo no sé si la composició ideal del plenari ha de limitar-se a 5 persones o si han de ser 7 o 9. En qualsevol cas 14 sembla a totes passades excessiu. S'ha de tenir en compte que hi haurà comissions tècniques que avaluaran els projectes i, el que és més important, no podem perdre de vista que el Consell a més de repartir subvencions haurà de definir una política de consens per contribuir a dibuixar el futur. Ha de ser, doncs, àgil i aspirar a molt més que una suma de sectors. Jordi Coca "Consell de les Arts". Avui, 01.07.2007 De cop i volta, els polítics catalans han descobert Finlàndia. Carod Rovira i Ernest Maragall han tornat encantats del meravellós país de la Nokia i volen implantar a Catalunya el seu avançat sistema educatiu, la televisió subtitulada i no sé quantes coses més. Si els deixem fer, d'aquí a pocs anys tots serem alts i rossos com els finlandesos. Però anem a pams, que a Finlàndia no tot són flors i violes. D'acord que aquell país nòrdic va al capdavant pel que fa a les noves tecnologies, i també en superfície de boscos i llacs, i en cels clars i sense contaminació. Per acabar d'arrodonir el panorama, l'aeroport de Rovaniemi ostenta el curiós títol d'Aeroport oficial del Pare Noël, cosa que vol dir que els finlandesos juguen amb avantatge a l'hora de rebre regals quan arriba Nadal. Però, per molt que ho pregonés el poeta Salvador Espriu, no tot és perfecte nord enllà. L'alcoholisme, per exemple, arriba a uns extrems delirants (sí, de delí- rium trèmens) i l'índex de suïcidis figura entre els més alts del món. Així doncs, a poc a poc i bona lletra, que no pel fet de ser finlandès tens la felicitat guanyada. Per adonar-nos de la part fosca de Finlàndia, val la pena llegir les divertides novel.les de l'exguardaboscos finlandès Arto Paasilinna. Delicioso suicidio en grupo (Anagrama), per exemple. En ella podem seguir, en clau d'humor, les aventures d'un grup de candidats a suïcides finlandesos que viatgen per tot Europa amb la intenció de trobar un penya-segat adient per llançar-se al buit. És una bona metàfora de les contradiccions de la societat avançada que representa la meravellosa Finlàndia. Xavier Moret "¡Tots cap a Finlàndia!". El Periódico, 23.06.2007 A Badalona, una noia que treballa en un institut d’un barri difícil em deia, desolada: els alumnes hi arriben amb un nivell bo de català i amb un cert compromís amb la llengua, però a l’insti el 80% de les classes són en castellà. Això mateix ens ho podrien explicar en tot l’entorn metropolità de Barcelona. És clar, el català après a primària se’n va al carall. Els nois i noies es fan castellanoparlants, sigui quina sigui la llengua materna. I comencen la cursa amb una mancança clara: qui és monolingüe en un país bilingüe té la meitat d’oportunitats. (...) Però la conselleria ja té clar que és el que hi falta, al sistema escolar català. És l’anglès. "L’anglès ens farà competitius!", diu el tòpic, que repeteixen a l’uníson empresaris i experts, tècnics i docents. De debò? Amb un mercat de treball com aquest? Amb un nivell de formació com el que surt de l’ensenyament obligatori? Per ser competitius a on? En el súper? (La veritat és que el nivell d’anglès milloraria si les classes, en comptes de ser teòriques com ara, fossin orals). (...) Mirin, deixin l’anglès per demà passat. Comencin per on de debò fa falta. I quan els alumnes sàpiguen per un igual català i castellà i la resta, passin a emmirallar-se en Finlàndia. Perquè, de moment, estem a nivell de Portugal, isn’t it, dear conseller? Que el nivell cultural bàsic també és política cultural, eh! Patricia Gabancho "Against English". Cultura21, 15.06.2007 Jo recomanaria que els qui tenim la mala sort d'escriure en català sortíssim de casa amb el casc posat. Amb tanta manipulació, hem quedat com els protegits del govern, els qui necessitem anar de la mà dels polítics per triomfar a l'estranger... Però, ben mirat, els qui estan quedant retratats són els mitjans de comunicació que s'encarreguen d'enterbolir l'ambient. (...) El prestigiós —potser caldria revisar-ho— Frankfurter Allgemeine deia que al final representaria la cultura catalana "un equip de segona". Més mentida: hi aniran Porcel, Monzó, Mira, Gimferrer, Riera (Carme), Sànchez-Pinyol... ¿Són escriptors de segona? I, aleshores, els de primera, qui són? ¿Només els qui escriuen en castellà? Amb mala llet, posaven l'exemple de Ramon Llull, que sabia 12 llengües i sempre s'adaptava a la llengua que parlava el seu interlocutor. Què és el que s'estila a casa nostra: que els qui parlem en català ens passem al castellà o que els qui parlen en castellà canviïn al català? De tota manera, això és una bestiesa més, perquè tothom ha de poder triar què parla i en què escriu. És una pena que el que hauria pogut ser una festa de la literatura catalana acabi en una mena de lluita de poder. Ada Castells "Ja hi som tots?". Avui, 14.06.2007 Però a mi l'Espinàs sobretot m'agrada perquè, amb la seva proverbial ponderació, és un detractor implacable de l'aberració lingüística i de tota mena de presumpcions verbals, sobretot les perpetrades per certa gent de ploma exhibicionista (d'aquí o d'arreu), que practica la literatura de la minidosi o la literatura de la dosi gegantina. L'home em va engaltar, tot sostenint la cassoleta tèbia de la seva pipa a les mans: "Abans, quan jo era jove, els qui escrivien «ratlles curtes» -l'expressió és del seu admirat Espriu- feien versos. Després ja van escriure poesia. I ara escriuen poemaris". Deixant de banda que personalment sento una aversió profunda per aquest mot fantasma, poemari -que la nova versió del Diccionari ha tingut la lucidesa o la prudència de no incloure en el catàleg lexicogràfic posat al dia-, penso que l'il·lustre viatger a peu té tota la raó. Aquí, sovint, venem la pell de l'ós abans de caçar-lo. Com que en general es llegeix tan poc, i tan pocs autors dels que compten a nivell internacional, clàssics morts o clàssics vius, de seguida ens veiem les orelles. I les orelles de cadascú és una cosa tan petita com la cua (escapçada) d'una qualsevol sargantana. Amb la diferència que la sargantana tinc entès que és una espècie en vies d'extinció, i la d'aquests escriptors rondinaires que es veuen les orelles i es miren el melic, per desgràcia no. Jordi Llavina "L'Espinàs i altres qüestions". Avui, 12.06.2007 Alguien podría comparar a Ernest Maragall con Aristóteles, que argumentaba que los hombres tenían más dientes que las mujeres, pero, simplemente, no le abrió la boca a nadie para echar cuentas. Sin embargo, no es el caso. Maragall tiene toda la razón del mundo. Las clases magistrales son un rollazo que nuestros adolescentes no deben sufrir. A ver si la Revolución Francesa no podría explicarse de manera amena con una Barbie (a la que le habríamos guillotinado la cabeza en el taller de plástica) y un Mádelman (al que, entre todos y todas, habríamos disfrazado de Robespierre). Sería muy excéntrico pretender que 30 alumnos se pasasen una hora (¡una hora entera!) escuchando en silencio y sin moverse las explicaciones de un señor que, encima, "dice que lo sabe todo". Yo recuerdo que en mi denunciable vida escolar fui obligada a hacer este horrible sacrificio, con el añadido insoportable de... ¡tener que levantar la mano para hablar! Así estoy de traumatizada. Y eso que mis profesores no eran como los que frecuenta Ernest Maragall. Nunca dijeron que lo sabían todo, al contrario. (¡Pero seguro que lo pensaban!). Por tanto, cuando un profesor, por ejemplo, explique en clase el Holocausto y la lección no resulte lo bastante dinámica, es normal que los 30 alumnos charlen de sus cosas o se echen a dormir entre los pupitres. Y sí. Es cierto que algunos de estos profesores salen de clase llorando. Pero lloran de emoción. La emoción de saber que con su sacrificio forjan el futuro de sus pupilos. Cuando éstos cumplan 18 años, ya estarán entrenados para trabajar de tertulianos en programas como Paranoia nacional o Ana Rosa, donde el más analfabeto y el que más vocifera e interrumpe es el que recibe más aplausos. Empar Moliner "¡Malditos profesores!". El País, 11.06.2007 Pasqual Maragall va assegurar, fa temps, que el verdader Maragall era el seu germà Ernest. (...) En fi. Siguin més aguts els defectes, o més notables les virtuts, el cert és que l'Ernest és el polític que sap vendre més bé la moto d'aquest país. Aquest home ens ofereix un segona mà fet una cafetera, i ens creiem que la ferralla és l'última moda automobilística. Potser és el seu estil rotund. O aquell aire de director d'escola, disposat a renyar el personal díscol. Però el cert és que pot fer una roda de premsa desmentint l'anterior, i totes dues són creïbles. La pregunta, en aquest cas, és qui ha venut la moto a qui, si Carod a Maragall, o a la inversa. En aparença, tots dos hi guanyen. Carod aparenta frenar el decret del castellà, i així dóna carnassa independentista a la seva militància famolenca, i l'Ernest aconsegueix colar el decret per la porta del darrere. Ningú protesta i tots més feliços d'haver superat el trago que de la bondat del resultat. No obstant, el resultat, de bo no en té res, més enllà de salvar el paner partidista. Per obra i gràcia d'un tripijoc polític, hem obert la porta a la lliure elecció d'idioma, i hem traslladat a les escoles un problema lingüístic del qual, fins ara, s'escapaven de miracle. Pot ser que sigui un bon acord per a l'estabilitat del tripartit, però és una bajanada educativa les conseqüències de la qual només poden ser negatives per al català. I, ¿ara què?, ¿debat lingüístic a les escoles? I, ¿quin idioma en sortirà derrotat? A més a més, oberta la porta al debat lingüístic, ¿qui frenarà el procés cap a la doble línia educativa? Camp minat. El que he dit. Aquest Maragall autèntic és molt astut. Ha endevinat que Carod està tan necessitat, que fins i tot arriba a aplaudir els gols fets en pròpia porta. Pilar Rahola "Vendre la moto de la llengua". El Periódico, 11.06.2007 Ho confesso públicament: sap això de la tercera hora de castellà? Doncs no he entès res. Van sortir en Carod i en Maragall (Ernest) a presentar un acord que, en teoria, era A. Després de dos dies d'escoltar-me una vegada i una altra la intervenció, he arribat a la conclusió que sóc molt més limitadet del que em pensava. Sí, perquè no només no vaig entendre que cap dels dos digués A, sinó que a l'un li vaig escoltar dir M i a l'altre Z. Sort que ens aquests casos sempre tinc a mà el meu amic triler perquè m'il·lumini. Va agafar tres closques de nou i una boleta d'escuma de color vermell. En un pim-pam m'ho va explicar tot de tal manera que ara puc donar conferències sobre el tema. L'exposició és senzilla. "La closca 1 diu que no hi haurà la tercera hora, la 2 diu que sí i la 3 que no n'hi haurà, però que sí. I al mig la boleta, que és la veritat. Movem les closques sense parar perquè no hi hagi temps de veure res afirmant que s'ha frenat la tercera hora, però que les escoles podran optar per incrementar les hores en llengua castellana i que la conselleria prepara les pautes i orientacions perquè els centres educatius exerceixin la seva autonomia, sempre que aquesta autonomia sigui no augmentar una hora més de castellà perquè, com ha quedat dit, s'ha aturat el decret. Això sí, les escoles podran decidir si creuen que cal augmentar l'hora de castellà i, de fet, l'augmentaran perquè si els donem l'opció, estan en el seu dret d'exercir-la, no? I la boleta sempre com més amagada millor. Llavors diem que la conselleria no renuncia a impartir algunes àrees en castellà, però dient que no serà obligatori fer-ho (ni no fer-ho) perquè fins ara el model ha funcionat bé i no estan justificats els canvis, tot i que queda la porta oberta per fer-ho. Va ser quan el meu amic triler va preguntar-me si al final sabia on era la boleta, és a dir la veritat sobre la tercera hora. "I tant —vaig contestar jo—: la gallina. És la gallina". Iu Forn "La tercera hora trilera de la gallina". Avui, 09.06.2007 Sóc un partidari convençut del realisme, per això sóc partidari també del mite. Porcel és el creador del mite d’un país de gent concreta que neix, viu i mor en la lluita, tràgicament esgarrapats d’un paisatge que els domina i contra el qual s’afirmen voluntats i passions. Després de tots els vendavals, allò que queda és el verb, la carn escorxada de cada paraula. Les novel.les de Porcel no són un retrat del país, són el país mateix. Perquè la seva matèria primera, la llengua, transforma el real i li atorga nova densitat, nova textura, nova potència. Porcel ha dit el país i en dir-lo l’ha portat més enllà. No hi ha comunitat humana —poble, tribu o nació— que pugui sobreviure sense donar-se un mots que facin respirar el mateix aire als morts i als vius. En la prosa de Porcel, convivim uns i altres, el temps es rebenta i només hi ha la referència còsmica, la certesa mineral que som el gat aquell que es perd, la pedra esberlada, la branca d’olivera que veurà passar l’avi i el nét. Més enllà de la política i de les estructures, perdurem quan encara podem fer-nos el món a la mida de cada síl.laba. On són avui els bretons? No hi són. Els seus mots s’han esborrat, el res els ha colgat. Ara només són francesos de segona que ploren cara al mar, algun capvespre. El professor Termes sempre diu que els catalans som una excepció. Els catalans encara som perquè podem dir-nos. Contra els miserables, contra els ximplets i contra els pobres d’esperit, el país perdura. Porcel és un triomf rotund contra allò que conspira per fer-nos desaparèixer, per abocar-nos al forat negre del silenci. Llegim, vivim, persistim. Siguem amos, amb honor, del nostre temps. Francesc-Marc Álvaro "El país que perdura". El Singular Digital, 07.06.2007 La llista de polítics que, al seu moment, varen gosar dir alguna cosa no homologada per les Mayol de torn, des del Duran i Lleida, passant per l'Alberto Fernández Díaz i el mateix Xavier Trias, van rebre el maldat epítet i l'excomunió pertinent. I tanmateix, com diria el poeta, la remor persisteix. Primer, perquè l'emigració genera problemes reals, alguns dels quals s'enquisten en les rebotigues dels barris marginals, i creen seriosos conflictes de vida quotidiana. Segona, perquè alguna franja de l'emigració rebuda no és democràtica, tant en el vessant de fonamentalisme islàmic, com en el vessant de la delinqüència organitzada. I tercer, perquè els grans partits que governen les administracions, no són capaços de resoldre adequadament aquests conflictes i, per la via de negar el problema, deixen que es podreixi en cada barri, en cada perifèria, en cada poble on existeix. Són aquesta negació i aquest silenci, aquest buit de solucions, el que omplen, amb eficàcia notable, els discursos populistes sense gaire escrúpols (com ara el del PP de Badalona), o directament els discursos xenòfobs. L'èxit, molt relatiu, però significatiu, de l'Anglada no és, doncs, per mèrits propis, és per demèrit barroer i escandalós dels partits que governen. Allà on uns callen per por, per pudor, per incapacitat o per correcció política, uns altres parlen sense complexos i amb la desmesura pròpia de la intolerància. Talment ha anat passant a cada país on el fenomen feixista ha crescut a costa del problema emigratori, també a Catalunya creix per fallida rotunda dels partits democràtics. Per molt que el pensament únic progre intenti vendre una moto bonista respecte a l'emigració, no podran impedir que la gent ho visqui com un problema, allà on ha esdevingut un problema. I desenganyem-nos. Si els partits de sempre no donen solucions, la gent les cercarà allà on cregui que les ofereixen. Fins i tot en el cau de vells feixistes amb pell de xai. (...) Contra el silenci, doncs, el debat responsable. Contra el bonisme estúpid, el rigor crític. I contra la intolerància, la lluita contra el yihadisme islàmic, el fonamentalisme religiós i les màfies organitzades. No tot és or el que lluu a l'emigració. Detectar el plom és una necessitat. I aviat serà una urgència. Pilar Rahola "L'emigració, debat soterrat". Avui, 31.05.2007 S’ha posat de moda sentir-se ferit debades. Alguna premsa està atiant de nou el drama shakespearià entre els escriptors catalans que escriuen en castellà. Molt ofès, segons va proclamar el diari internacionalista El Mundo, un d’ells ha arribat a proclamar, dirigint-se al malvat Bargalló: “Que es fiqui la llengua on li càpiga”. (...) Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull, només va dir que literatura catalana és aquella que s’escriu en català. ¿Qui que tingui tres dits de front pot emprenyar-se si algú afirma que la literatura castellana és aquella que s’escriu en castellà? ¿Quin sentit té pegar-li al nan tantes voltes? Senyors escriptors catalans que s’expressen en llengua castellana però que són catalans perquè viuen, escriuen i treballen a Catalunya i perquè els dóna la gana: haurien de deixar de fer el ridícul. Si volen anar a Frankfurt, l’hi demanen al conseller. No vindrà d’alguns viatges més i algunes nits d’hotel. Tenen tot el dret d’anar-hi. Més encara, si vostès tenen ofici, el seu govern té el deure de tractar-los bé. (...) Si es tracta de viatjar, el Ramon Llull hauria de repassar la nòmina d’escriptors catalans i convidar-los a tots. Però, mirin, literatura catalana és la que s’escriu en català. I el cronista es fica la llengua on li dóna també la gana. Desclot (pseudònim) "Frankfurt cap amunt i cap avall". Avui, 25.05.2007 El partit de Frankfurt entra en la seva recta final i comencen els nervis. Diaris que munten campanyes artificials, autors que s'autoexpulsen i poca gent que mantingui la calma. Tothom té dret a dir el que vulgui i fins i tot a inventar-s'ho, però estaria bé recordar, ara més que mai, que Frankfurt no és una fira d'autors. És un punt de trobada d'editors, una gran reunió internacional de compra i venda de drets, i és més que res una fira gremial. Tampoc és una fira literària, encara que els mitjans d'aquí hi insisteixin, sinó una fira del llibre, que és molt diferent. (...) A Frankfurt el que és essencial és tenir la capacitat de comprar drets d'obres interessants, i el més important i més difícil és vendre els drets a altres països d'un llibre d'aquí. Aquest i no cap altre és el gran repte, i per això se'ns ha de jutjar. Tota la polèmica amb els autors catalans o castellans, si Sergi Pàmies hi va o hi deixa d'anar, és ridícula i artificial perquè no té res a veure amb Frankfurt ni amb res del que interessa a la indústria editorial. La polèmica s'ha muntat sempre amb interessos polítics (fent veure que uns escriptors són víctimes d'una confabulació nacionalista que els margina i oprimeix) o amb interessos personals, atès que el qui anuncia que no hi va té més protagonisme que el qui fa el contrari. Ernest Folch "La queixa". El Periódico, 24.05.2007 Al costat de l'alegria autocrítica, alguns en dirien autodestructiva, que campa des de sempre en els ambients culturals de per aquí —l'últim episodi és la rebentada del tàndem Pàmies-Monzó respecte a la cita de Frankfurt—, hi ha mitjans de comunicació als quals de tant en tant els surt l'obsessió mal dissimulada per espatllar la festa de la literatura catalana a Alemanya. Un diari molt i molt barceloní va convertir en agreujats alguns dels autors més coneguts que escriuen en castellà a Catalunya, gràcies a una d'aquelles enquestes tan objectives que a vegades fem els periodistes. No us penseu que els preguntaven si creien que la literatura catalana hauria de tenir prioritat a Frankfurt, no. Res d'això. La cosa era que quedés clar que el govern vol distorsionar la realitat bilingüe, marginar la literatura espanyola i el conegut etcètera victimista no-nacionalista. (...) La veritat és que es fa un trist favor a tothom: els Marsé, Cercas, Mendoza i Cia. no necessiten —i diria que no volen— sortir com a víctimes de res. I la literatura catalana no es mereix ser maltractada així. En realitat, el dia que es coneguin les compres de llibres a les biblioteques catalanes, quedarà clar fins a quin punt és injust parlar d'un suposat tracte de favor al llibre en català per part dels poders públics. I ja se sap que l'oferta crea la demanda. Ignasi Aragay "Frankfurt i els marginats". Avui, 17.05.2007 Sorprèn, però, que els "Imparables' siguin representants acreditats de la cultura de l'excel·lència; que un home tan caut i que mesura tant les paraules, algú tan insigne com Xavier Bru de Sala els doni suport. Com ho fan Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Isidor Cònsul, Sam Abrams o Valentí Puig. Ningú no pot creure seriosament que la cobertura pública a aquest sindicat es justifiqui per motius estètics o creatius ¿Quines perilloses relacions, inconfessables, els uneixen? ¿L'antiga i siciliana llei dels favors? La Catalunya que s'està construint, ja prou vampiritzada per tota mena de poders externs, no pot permetre's mantenir agents culturals de reconeguda incompetència només perquè es disfressin de catalanistes professionals que fan de la reivindicació i de la conflictivitat el seu modus vivendi. La Catalunya independent del demà no pot construir la seva política cultural en funció de les amistats personals amb algun diputat sinó amb noms de prestigi reconegut. (...) El clientelisme no pot presidir la nostra política cultural com pretenen aquells qui precisament en volen viure. No és nou. (...) Darrere de la retòrica feridora d'Hèctor Bofill no hi ha un problema de bones maneres sinó un sistema clientelar. Hi ha el símptoma que mostra ben durament l'alarmant necrosi que rou alguns importants teixits culturals catalans. L'abús, en nom de la perspectiva nutrícia, que confon Salambó amb salami. Així, els imparables acumulen tota mena de premis literaris i de dignitats possibles, tota mena de sous, consolidant la seva presència en els mèdia, establint-se a l'entorn d'alguns partits polítics com a grup de pressió política i de negocis però sense crear un públic lector que els avali. Això no ha fet res més que començar. Ara ja parlen obertament del paper del futur Consell de les Arts que estarà dirigit, ves per on, per uns quants intel·lectuals orgànics magníficament pagats. Podem imaginar-ne els noms. ¿La nostra política cultural ha de ser a la mexicana, pendent del poder de torn? ¿Qui ens en vol convèncer, sinó aquells que pensen viure d'una cultura catalana prou estreta i devaluada però que consagri la subvenció i el tribut per anar-ne vivint? Jordi Galves "Del Salambó al salami". Avui, 08.05.2007 Fins ben passada la vintena, mai en tenia prou, de tele. La caixa tonta se’m feia petita i envejava els països que tenien més canals. Entre la tele i els llibres sempre triava la tele. I ves: ara que llegeixo i fins i tot escric i tenim canals per donar i per vendre, no la miro mai i quan la miro no entenc res. No sé si són els llibres. Però dimecres vaig començar a mirar Herois, aquesta sèrie que ha estrenat TV3, amb voluntat conciliadora i vaig tancar la tele avorrit i estupefacte: què vol dir uns senyors amb poders sobrenaturals? Que no és prou complicada la personalitat humana que hem de posar-li efectes especials? Per explicar que de vegades les persones se sorprenen a elles mateixes no cal fer volar homes sense ales o fer-los travessar l'espai. No ho sé: últimament, trobo que en totes les sèries que miro hi ha més pa que formatge. El Doctor House, quin personatge més exagerat! El seus sarcasmes no em semblen menys inhumans que la increïble polla de Blackzilla, aquest Malcom X del porno, que estupra les blanques com un angel venjador. La mateixa estratègia de la ració doble (doble de sexe, doble de sang, doble d'efectes especials, doble d'humor) se segueix en les produccions de casa. El cor de la ciutat t'explica Sants a còpia de grans dosis de sexe, caspa i paraulotes; Ventdelplà, els pobles de Catalunya fent servir la moralina com si fos aigua del carme; mentre que Via Augusta és al món romà el que la salsa de tomàquet és a les pel•lícules de terror. No ho sé. No sé si és que he llegit massa o és que la tele s’ha sofisticat tant que mirar-la demana pràctica i uns estudis que no tinc, o si és que m’estic fent vell, o és que abans estava equivocat i la tele sempre ha estat una merda, o de veritat passa un mal moment. Però així anar fent al final em faran creure de veritat, que realment la tele és una caixa tonta. Enric Vila "La tele d'avui". El Singular Digital, 04.05.2007 Quan es fa un congrés de metges, la premsa entrevista els metges. Quan es fa un partit de futbol, la premsa entrevista els futbolistes. Quan hi ha un concert de rock, la premsa entrevista la banda. Quan hi ha una fusió d'empreses, la premsa entrevista els directius. Però, curiosament, engegues la tele el dia del llibre, i la premsa entrevista els polítics. (...) Que el dia de Sant Jordi s'ha encarat els últims anys a fer caixa de manera descarada és una cosa que ja ni repetir-ho inquieta ni el més esverat dels il·lusos. (...) Tot això ara s'ha tornat un poti-poti dominat per les formes més desvertebrades i analfabetes de l'oci i per la pulsió de comprar. (...) Tot i que el gremi sembla haver-la acceptat amb una mena d'estoïcisme entre indiferent i masoquista, potser convé no deixar de parlar de l'intrusisme que pateix la literatura com a gremi. (...) Escriptors mediàtics, escriptors cuiners, escriptors polítics, escriptors modistes; en definitiva, un dels panorames d'intrusió professional més amplis i sistematitzats que s'ha vist en cap gremi. Algú s'imagina una gernació d'advocats mediàtics, de metges mediàtics? De fet ja n'hi ha —vull dir que al programes de merda televisiva, i perdonin l'expressió, ja últimament proliferen pallassos de tota mena encarregats d'aquest comès, imaginem que vint vegades més ben pagats que la infermera i el conductor de l'autobús—, però habitualment, tret de quan la cosa no és directament una astracanada, són advocats i metges de debò, i en qualsevol cas, tant si ho són com si no, no se li acut a ningú de comparar-los amb els professionals de solvència contrastada, ni molt menys dir que són els millors perquè són els més coneguts de la gent. (...) Ens podem relaxar, obrir d'orelles, de cames, d'esfínters i de tot el que calgui i dir "no passa res, no som ningú per dir qui és escriptor i qui no"? Acusat de ser la més perfecta destil·lació social de la vanitat, l'escriptor es troba empès a presentar-se ell mateix davant del món com un cuc insignificant, cosa que per cert són —som, hauria de dir?— la majoria, però no tots. Fins i tot els responsables de la representació d'autors que ha d'anar a Frankfurt retarden la proclamació de la llista perquè els afectats no ens matem! (...) En algun punt del guirigall grotesc, la literatura —com, en una altra dimensió, les matemàtiques— és una molèstia que cal tenir tan lluny com sigui possible, i, si no, tant com es pugui maquillar-la, desodorar-la, perfumar-la, disfressar-la, estrafer-la, ocultar-la en oripells, en definitiva, desvirtuar-la perquè allò que en quedi hagi perdut per sempre la nefasta virior de la seva natura de mirall acusador, inconvenient i pertorbadora. Miquel de Palol "L'odi a la literatura". Avui, 01.05.2007 Hi havia una vegada un drac malvat, d'aquells que treuen foc pels queixals, que tenia atemorits els habitants d'un pacífic poble. Després que uns quants homes de la contrada fossin devorats per la bèstia, va arribar de terres llunyanes un sant i valent cavaller, amb armadura de plata i cavall blanc. En sentir les malvestats que li contaven, va anar cap a la cova del drac i, després d'un combat ferotge, el va matar clavant-li una llança al cor. El poble ho va celebrar amb alegria, va imprimir pasquins amb la imatge del cavaller, li van concedir el títol de Drag King i fins i tot li van penjar una condecoració amb el seu nom, la Creu de Sant Jordi. Al cap d'uns dies, però, van aparèixer uns forasters que van clavar a la cova un cartell amb l'anunci de la futura Urbanització Turó del Drac. Enfurismat, el cavaller va afilar la llança i els va foragitar. Després va anunciar que, per evitar mals majors, es quedaria per fer de guardià del poble. Al principi tot eren flors i violes, però a mesura que passaven els dies sense cap perill, sant Jordi s'avorria. Va ser llavors que es va recloure a la cova com un eremita, mentre la gent es preguntava què devia estar fent. Ho van saber al cap d'uns mesos, just el dia del seu sant, quan va sortir de la cova, amb el rostre xuclat i amb grenyes de tres pams, i va muntar una paradeta amb el llibre que acabava d'escriure: Com vaig matar el drac. Sant Jordi es va fer un tip de firmar aquell dia; se sentia feliç i estimat, però va notar una punxada al cor quan va sentir que un xitxarel.lo se'n reia d'ell dient que amb aquells cabells tan llargs semblava una Drag Queen, i que el lletraferit local murmurava: «Bah, un altre autor mediàtic». Xavier Moret "Sant Jordi i el llibre". El Periódico, 20.04.2007 Serà un Sant Jordi estrany en què els autors dels principals premis i els llibres literaris hauran de competir en català amb els productes sorgits directament de programes de la televisió pública catalana. El que no han aconseguit els editors i els escriptors, tenir un espai atractiu a televisió, ha provocat un fenomen a la inversa: que els editors acabin publicant guions, gags, monòlegs i altres subespècies televisives. Adaptar-se o morir, aquesta deu ser la qüestió, tot i que més d'un sentirà nostàlgia de diades no tan llunyanes en què la gent comprava els llibres dels nostres escriptors. Els temps anaven canviant. Que sant Escribano ens protegeixi! David Castillo "Especial Sant Jordi". Avui, 19.04.2007 Vaya por delante mi antipatía hacia las ideas reaccionarias del cardenal Rouco Varela sobre cuestiones que no le competen, como por ejemplo, con quién se acuestan los ciudadanos no católicos. Vaya también por delante que yo no soy religiosa, de manera que no me flagelo en Semana Santa, ni llevo velo, ni tengo prohibido el alcohol o el cerdo, ni ayuno, ni clavo alfileres a los muñecos, ni adoro las vacas sagradas. Y les mentiría si les dijera que todas estas prácticas merecen mi respeto. No lo merecen, la verdad. Pero las acepto porque vivo en un lugar en el que, por suerte, ninguna de ellas es obligatoria. Y vaya por delante también que me parece admirable el trabajo de curas como los de Entrevías, que a lo largo de 30 años han ayudado a personas con problemas de dependencia de las drogas, pobreza o delincuencia. Pero dicho esto, no comprendo que hagan comulgar a los feligreses con rosquillas en lugar de hostias porque, como dicen, "las hostias se pegan al paladar de los niños" y pretendan que la Iglesia no diga nada. Si uno es católico, es católico. Y los católicos comulgan con hostias consagradas, que ellos consideran el cuerpo de Cristo. Para un católico el cuerpo de Cristo no puede ser una rosquilla, por mucho que, como aducen los tres curas, "al menos están hechas con la harina de trigo de la que se hace el pan ácimo que las palabras rituales del sacerdote convierten en el cuerpo de Cristo". Y eso que, si les soy sincera, a mí me parece la mar de simpático imaginar una misa en la que el cura (vestido con ropa de Vittorio & Luchino) en lugar de levantar una hostia al cielo con las dos manos, levante un Donut light consagrado. Y quien dice un Donut light dice un Donete zebra. (...) Si el cardenal Rouco Varela acepta que los feligreses de esa parroquia comulguen con rosquillas, ¿por qué no aceptar que comulguen con otros alimentos también elaborados con pan ácimo? Por ejemplo, las hamburguesas. Hasta yo comulgaría en una parroquia donde me diesen un Whopper con queso, un McRoyal de Luxe o un Long Chicken al tiempo que me dijesen: "El cuerpo de Cristo". Con qué ganas respondería "Mmm.... ¡Amén!". Y, luego, procedería a hincarle el diente. En cuanto al vino, pues también se podría cambiar por dry Martini consagrado. Entiéndanme. No digo que esté mal dar rosquillas a los niños hambrientos. No digo que esté mal hacerlo en ropa de calle. Pero entonces, mi pregunta es: si los tres curas de Entrevías lo ven así, ¿por qué son curas? ¿Por qué no fundan una ONG? Empar Moliner "Comulgar con ruedas de molino o con rosquillas". El País, 09.04.2007 Reflexions sobre la felicitat. Avalada per l'aire festiu i joliu del calendari, que ens inclina a les bones intencions, m'ha semblat oportú avançar feina i estalviar diners a la Generalitat. Després dels més d'onze mil euros que varen dedicar, des de la conselleria de Relacions Institucionals, a saber si els catalans érem o no feliços, ara diuen que volen muntar una comissió d'experts per acabar d'esbrinar la cosa. La pregunta és, ¿qui formarà part d'aquesta comissió? Humilment proposo algunes idees, abans que no ens inundin amb un exèrcit de psicòlegs, experts coneguts a casa seva i recomanats diversos, cap d'ells gratis et amore. Aquestes són algunes de les persones que proposo com a membres de la comissió sobre la felicitat: ciutadans que tenen al seu càrrec persones discapacitades, i que són enormement felices amb les moltes ajudes públiques que reben; aturats de més de cinquanta anys, que els explicaran com es pot ser feliç capejant la depressió pertinent; uns quants joves mileuristes que feliçment van a la recerca de l'habitatge perdut; veïns d'algun nucli marginal amb alegres pisos pasteres al replà; persones separades amb fills i sense pensió; mares treballadores amb marits feliçment despistats; pacients que fan alegres cues de mesos per a una operació de genoll; i, per rematar-ho, en el súmmun del coneixement precís del que és la felicitat, alguna vídua de les que intenten sobreviure amb 300 euros al mes. Tota aquesta gent, i molta altra que podria esmentar, en saben molt de la felicitat, en saben tant, que probablement es pregunten com és possible que un govern dediqui diners públics a navegar pels camins eteris de la metafísica, i no els dediqui a la dura física de millorar les seves vides. Ho dic amb propietat? Literalment, és una parida. Tant que només es pot explicar de dues maneres: o aquest govern està tan despistat que pentina el gat mentre cerca desesperadament alguna idea, o després de l'escàndol de l'estudi sobre la felicitat, treu pit, aplica la teoria de les dues tasses i fa una fugida endavant, bo i intentant vendre com a seriosa una frivolitat de manual. Sigui com sigui, resulta força deplorable veure com es despenen diners públics amb aquesta mena d'impertinències. Pilar Rahola "Felicitat i menudeses". Avui, 05.04.2007 Pero estos días de vodevil independentista, con el país experimentando la impresionante aventura de gozar de autodeterminación un cuarto de hora, el lema electoral de ERC adquiere su dimensión más real, se vuelve transparente. Como en la fábula, y a pesar del suicidio que comporta, parece que ERC no puede traicionar a su propia naturaleza, y así clava el aguijón en el cuerpo de la tortuga que lo llevaba a hombros y lo salvaba de morir ahogado. (...) Pero sin pasar nada, pasa todo, y todo lo que pasa no pasa en balde. Es lo que tiene ser como uno es, y no ponerle remedio. Veamos el escenario, después de la ingestión masiva de calçots —"¿no serían porros", se preguntaba Salvador Cardús en Catalunya Ràdio—, el desperta ferro! del inefable Vendrell, el amor sin límites del doblete Carod-Puigcercós, y la opera bufa que, con ayuda del coro convergente, protagonizó nuestro noble parlamento. Lo primero que queda como un solar es la imagen de Cataluña. Llevamos tanto tiempo montando numeritos de circo, sin otra vocación que ganar algún titular sonoro y algún voto estomacal, (pero con pronta retirada al primer toque de trompeta), que al otro lado del puente aéreo ya nos han tomado la medida. Los serios no nos toman en serio y, la verdad, viendo lo visto, ¿quién lo haría? Por el contrario, y por desgracia, nos toman muy en serio los que no lo son, y así, aprovechan estos delirios de eyaculación independentista precoz, para masacrarnos en cualquier esquina. Es decir, la primera consecuencia del tactismo adolescente de ERC, es una pérdida de credibilidad colectiva y, por tanto, de influencia, muy considerable. La segunda consecuencia tiene que ver con la banalización severa de los grandes conceptos políticos, incluyendo aquellos que, legítimamente, hunden sus raíces en los pastos fértiles de las utopías. Es tan importante la autodeterminación para un pueblo y es tan seria su reivindicación, que cuesta creer que quienes más dicen desearla más la arrastran por los suelos de la retórica y la demagogia. La autodeterminación es un derecho colectivo, y, como tal, ni es patrimonio de ERC, ni es de recibo que sea usada para marcar paquete político, ni para barrer los líos internos de partido. Quemarla en la plaza pública, en boca de bravucones, para ganar el titular del día, es, literalmente, una impudicia. Pilar Rahola "La naturaleza del escorpión". El País, 31.03.2007 Això de ser país convidat a una fira alemanya crea complicitats. A la de Leipzig, vaig visitar l’estand dels croats i me’ls vaig trobar pletòrics. Tant, que semblaven catalans. Ells són els escollits per fer de convidats d’honor al Leipzig 2008 i, en aquesta edició, ja es començaven a entrenar. Per obrir boca, al seu racó servien pa amb formatge i hi tenien instal·lada una rulot: qui sap si el vehicle servia de símbol de la literatura beat queesfaen aquelles terres. Una noia m’hi va convidar per començar a vendre’m els seus escriptors mentre em criticava els de l’estand eslovè, convidat d’honor de Leipzig 2007. No era difícil: els eslovens no donaven pa amb formatge ni tenien rulot, només fotos turístiques dels Alps i Ljubljana, i un catàleg d’antigues monedes per a col·leccionistes. La seva estrella mediàtica, el filòsof Zizec, que ha fet el triple salt mortal de lligar Marx, Hegel i Lacan, era exposat a les seves lleixes en forma de llibres traduïts. També hi havia molts poetes, que és el que toca a un país petit. Quan vaig dir a la noia croata que jo era catalana, em va esguardar amb un punt d’admiració. “El vostre estand és el millor! I la sopa que vàreu servir ahir era boníssima!”. Entre tanta reflexió literària, no li vaig voler dir que es tractava d’un cocido camuflat que havien fet els de la Fira de Frankfurt. De tota manera, ja es veia que la nostra relació era impossible: “Quan tinguis un moment porta sangria que segur que combina bé amb aquest formatge!”. Ai, Senyor, quanta feina tenim: que s’ho apuntin els del Llull: als croats se’ls ha d’enviar urgentment una caixa de cava. Ada Castells "Inter nos". La mostassa / Avui, 29.03.2007 El poeta llamado Sam Abrams escribió el miércoles un maravilloso artículo titulado (traduzco): No quiero leer a Moliner. Mis amigos escritores, que disfrutan tanto como yo de la obra del increíble Abrams, envidian esta campaña de promoción, y más, en vísperas de Sant Jordi. Yo, agradecida como soy, le acabo de encargar un jamón de bellota que le enviaré hoy mismo. Por el artículo y por la revelación que hizo unos días antes en una entrevista. Dijo: "Nos han intentado hacer creer que sólo hay espacio para Empar Moliner o Quim Monzó". Oh, gracias. (...) ¿No podría especificar en su clarividente artículo de la semana que viene los títulos de los libros que no quiere leer y lo que valen? ¿Podría ponerse un turbante? (...) En todo caso, si el experto Abrams dice que "nos lo han hecho creer", tiene razón. Él es un sabio. Por algo se sacrificó abandonando su civilizada Virginia natal para venir a vivir en estas tierras de misión. Luego, ya colocado aquí, Abrams no ceja en el empeño de educarnos con mano firme. Trabajo no le falta. La literatura catalana no está a su altura. Por eso, un día riñe a unos críticos porque "son muy severos con los autores en catalán" (y los autores en catalán, al ser personitas especiales, tienen que recibir críticas benévolas), otro día riñe a un colega ensayista porque se ha atrevido a compilar una antología que no es del gusto de Sam... (...) Propongo, pues, que la próxima década sean los franceses los que lo aguanten, y luego que lo aguanten los gallegos, y luego los croatas... (...) Qué más quisiera yo que tener el genio de Sam y poder escribir poemas como los suyos. Lo que daría por haber creado un verso como: "violetes tímides s'amaguen al peu d'hortènsies opulentes"... Ese verso le encanta a mi abuela, gran amante de la poesía hortofrutícula. Y a mí también. En el bar donde tomo copas solemos recitarlo en voz alta a la hora de cerrar. Y es que la gran modestia de Sam le impide ver la coñita en su propia obra.(...) ¡Con la experiencia que tiene Sam en formar parte de jurados que premian a las personas adecuadas...! Y añade que no quiere que "le tachen de elitista" porque él "prefiera leer a Valentí Puig que a mí". (...) Aunque en este punto quiero tranquilizarle. Le diré, porque parece no saberlo, que lo que escriba cualquiera de nosotros y lo que él quiera leer no es relevante. Es tan relevante como cuando el Papa advierte que no hay que usar condones. Sólo le hacen caso los que no los usaban. En serio, puede hacer lo que le plazca, que a nadie se le ocurriría tacharle de elitista. Sobre todo siendo el autor del verso de las hortensias opulentas. Por eso, profe, ¿puedo salir al patio, porfa? Empar Moliner "Tócatela otra vez, Sam...". El País, 26.03.2007 Per fi tenim cànon del llibre! Em refereixo a la vella reivindicació segons la qual volem l'homologació amb els països europeus, que consisteix en un cànon per a la consulta de llibres a les biblioteques. Em mou a parlar-ne haver sentit i llegit algunes declaracions ben adverses. Hi ha la creença que els autors literaris hem de ser angelicals, odiar els diners i treballar per amor a l'art. (...) Una cosa és que l'art no tingui objectius crematístics i un altre que es menystingui la feina dels escriptors. Hi ha una llei de propietat intel·lectual que evidentment s'ha fet pensant en persones com Madonna; els qui estem molt lluny de ser Madonna, però, també generem beneficis. Tot això em sembla a mi que és clar i meridià. El que em crida l'atenció és la gasiveria i la sospita amb què se'ns tracta. Perquè el cànon per consultar llibres a les biblioteques és de 20 cèntims, que no ha de pagar l'usuari i que ens hem de repartir amb els editors. Però es veu que és excessiu: un escriptor el que ha de fer és no cobrar res. El nostre modest percentatge sobre la venda de llibres també es considera excessiu, i si piules t'acusen de mercantilista. A un pintor ningú no li discuteix el preu del quadre —de vegades altíssim—, a un músic ningú no li regateja el preu de l'entrada. Però un escriptor és una mena de jòquer que serveix per a tot i que no té dret a res. Isabel-Clara Simó "20 cèntims". Avui, 23.03.2007 Des de les institucions de les arts i els oficis, associar-se ha estat una tendència natural. Els objectius eren múltiples, i amb l’evolució de la societat, amb els drets reconeguts per l’Estat i les diferents prestacions socials, el caràcter i els objectius dels gremis han anat variant. Deixant a part les professions liberals —metges, arquitectes, advocats, etc.—, els gremis artístics han fet una fortuna dispar, lligada al seu reconeixement legal i a la possibilitat d’incorporar sancions a les normes. Un ciutadà que opera a cor obert i no és metge va a la presó, però res no impedeix a un que no té ni la més punyetera idea d’escriure de perpetrar qualsevol artefacte amb mots l’un darrere l’altre i dir-ne poemes o novel·la. I potser aquesta és la gràcia de les arts. D’algunes, perquè als actors els cal col·legiarse per sortir a una pel·lícula. Quan no hi ha obligacions d’ordre federatiu, els sentiments corporatius s’acaben manifestant en forma d’elits. Una altra qüestió és la defensa legal dels artistes professionals. La qüestió és: els escriptors, per exemple, estaríem disposats a dur el corporativisme a les últimes conseqüències i impedir de publicar el qui no estigués federat? Miquel de Palol "Defenses gremials". Avui, 22.03.2007 Però ara els crítics literaris, opinadors, periodistes culturals i escriptors, els que tenen més megafonia, no tenen temps per a Hoggart perquè, amb el canvi polític, tenen massa feina canviant d'indumentària per assegurar-se la continuïtat de les seves poltrones. (...) El cas de la literatura és prototípic. Hi ha una insistència i una pressió absolutament brutal perquè llegim un cert tipus de literatura, és a dir, un gènere concret (la narrativa), una estètica concreta (urbana, contemporània, preferentment conyeta) i uns continguts concrets (problemàtica social i existencial que burxi però no gaire). Tot ben acotat i sense amenaces per a ningú. La meva amiga Empar Moliner, per exemple. (...) Ara, fixeu-vos en la pèrdua que significa aquesta reducció de gustos. Perdem diversos gèneres literaris, de cop: la poesia, el teatre (llegit), l'assaig i el memorialisme. Perdem una gran diversitat de tendències i opcions estètiques, més tradicionals o més radicals. I perdem tota aquella literatura més seriosa que pretén ser una eina de coneixement, que pretén ampliar i educar les nostres respostes morals davant la realitat, que pretén estimular la nostra imaginació, que pretén ser més exigent. (...) La nostra societat és molt diversa i, per força, la cultura que genera també ho ha de ser. No vull que ningú em digui, com ara, el que he de fer. No vull que em vulguin obligar a llegir Empar Moliner com a opció única i correcta. No vull que em titllin d'"elitista" perquè prefereixo llegir Valentí Puig, que no pertany a la franja d'autors que desesperadament em volen vendre perquè jo sigui més acceptable i més feliç. Avui el discurs que proliferen alguns sobre l'excel·lència, l'elitisme i l'alta cultura és un mer pretext que amaga una operació descarada de recuperació o manteniment d'un sistema obsolet de privilegis de classe. (...) La literatura catalana i la cultura catalana són sanes i tenen molts nivells i molts registres, on hi cap tothom, des d'Empar Moliner fins a Valentí Puig. Només faltaria! I la gràcia és aquesta, que hi hagi de tot per a tots els gustos. Reduir el ventall de possibilitats culturals és reduir els límits de la nostra llibertat. La democràcia és un delicat sistema d'equilibris i sempre cal estar a l'aguait. Sam Abrams "No vull llegir la Moliner". Avui, 21.03.2007 Pero si, como he leído, la candidatura de Asha servirá "al alcaldable republicano para poner acento en el discurso de la integración", me atrevo a recordarle que integrarme a mí también es importante. Portabella quiere a Asha para poner el acento en el discurso de los catalanes "que no lo son de nacimiento pero que han incorporado las señas esenciales del catalanismo". Es decir, Asha es válida en tanto que persona adoptada. Si hubiese nacido aquí, sus ideas para mejorar la ciudad ya no importarían lo más mínimo. Por tanto, le pido que me ayude. Si quiere trabajar para la igualdad de oportunidades, le pido por favor que me adopte. Se lo imploro. Por favor... Como hija, resulto muy dócil y no genero gastos, porque entre lo que me pagan por escribir esta columna y mis royalties, voy la mar de bien. Ya estoy prácticamente criada y, gracias a haber nacido en el pueblo de Enric Barbany, hablo un catalán correcto y nada pijo, lo cual, hoy en día, también es muy exótico. Y no es que yo quiera ser hija de la hija de Ganges para entorpecer su carrera. No pretendo coger unas décimas de fiebre cuando ella tenga un mitin para hacerla dudar entre su papel de madre y el de política. Al contrario, yo podría cuidar de mis hermanos mientras ella no está. Además, gracias a esta operación, las dos ganaremos un poco de dinero y de prestigio. Si me adopta, podré hacer un libro sobre mi experiencia de hija adoptiva. Pero ella podrá hacer otro en tanto que madre adoptante. Si Asha explica en un libro cómo ha sido mi adopción, estoy segura de que será un éxito. Y, desde luego, si va mal de tiempo, yo misma se lo puedo escribir en un plis, mientras ella está en campaña. Empar Moliner "La hija del Llobregat". El País, 19.03.2007 La meritòria revista L'Avenç —322 números— recull en l'edició del mes de març la celebració d'una sessió sobre l'estat actual de la literatura. L'havien organitzat la Institució de les Lletres Catalanes i la Universitat Oberta de Catalunya. Fa una breu referència a la intervenció de l'escriptor Vicenç Villatoro, que hauria dibuixat aquest panorama: la literatura catalana seria un cos amb un cap petit (el de l'excel.lència), un cos més ample (engreixat per autors comercials, com Sánchez Piñol o Ferran Torrent) i unes cames (la literatura de best-seller) inexistents. Una classificació com aquesta no l'acabo d'entendre. Si una classificació vol situar tres coses en tres calaixos diferents, per separar-la l'una de l'altra s'ha de basar en la clara diferenciació de cada una, i aquesta no sembla que ho compleixi. Diu que hi ha el grup dels escriptors "excel.lents" i, a part, el grup dels escriptors "comercials". Em pregunto com i qui decideix que un escriptor pertany al grup de l'excel.lència. I a partir de quin nombre d'exemplars venuts d'una obra, el seu autor és considerat "comercial". I encara més: ¿quina és la frontera que separa un llibre "comercial" d'un best-seller? Dels pocs escriptors que, segons el seu criteri, es poden incloure en l'excel.lència no en dóna cap nom, i fa bé. Perquè cada crític —Xavier Pla, Guillamon, Pagès, Puigdevall...— podria fer la seva petita llista, i probablement no n'hi hauria dues d'iguals. Quant als autors que són "comercials", es pot fixar un criteri objectiu: a partir de tants exemplars venuts. Els números canten. En aquesta casella reservada als autors comercials, Villatoro sí que hi posa dos noms, que ja he esmentat. I em miro els tres apartats de la classificació i penso: ¿podem excloure Sánchez Piñol del grup dels autors excel.lents? ¿Segur? I a més de figurar a "comercials", ¿no hauria de constar també entre els best-seller? De La pell freda ha venut 150.000 exemplars en català, i centenars de milers en altres llengües, i si això passés amb un llibre en castellà —¡o en francès!— ¿no el posarien entre els best-seller? Classificar escriptors és difícil, per la temptació de posar-los en calaixos excloents. Si un autor és "excel.lent" per un llibre i per un altre és vulgar, ¿a quin calaix va? ¿I si un escriptor és alhora excel.lent i comercial? ¿No pot anar a tots dos calaixos? M'agradaria saber on he de posar, per exemple, Hemingway o Kafka, que es llegeixen en tantes escoles de tot el món. Josep M. Espinàs "Escriptors limitats a un calaix". El Periódico, 09.03.2007 Yo veo mucho más realista subvencionar a los adiestradores de animales para que den las órdenes en catalán a sus pupilos que subvencionar a los comerciantes para que rotulen en catalán. Prefiero que mis impuestos vayan a Mister Guau que no al creativo que ha ideado la dentadura postiza que te dice que hables catalán sin vergüenza. Los del Institut d'Estudis Catalans y los del departamento de Normalización Lingüística, así como los ciudadanos preocupados por la salud de la lengua, lo que tienen que hacer es regalar perros domésticos a diestro y siniestro. A los dirigentes políticos y a los líderes de los Ñetas. A los okupas y a los trileros. Es decir, a los sectores más reacios a usar la lengua. El bicho obrará el milagro. Luego, podemos intentarlo con animales en teoría menos comunicativos, como lagartos, hamsters o serpientes. Habremos triunfado el día que consigamos que un chico que no piensa hablar catalán ni que le maten se dirija a su reptil con estas palabras: Té, serpeta, mira quin ratolinet et porto per a que te'l cruspeixis.... Y luego, hasta podríamos extender la iniciativa a las plantas (que ya se sabe que crecen más si se les habla). Si hacemos correr la voz de que las plantas de marihuana son catalanas, pronto tendremos a la mitad de la población de entre 15 y 30 años recitando a Espriu frente a los tiestos del balcón. Ya lo estoy viendo. El perro es el mejor amigo del catalán podría ser un buen lema para la campaña. Luego, cuando la cosa esté en marcha, yo misma montaré un partido para reclamar el bilingüismo animal. Y, más adelante, si hace falta, ya procuraremos que los Rotweiler estudien una quinta hora de alemán, para no perder el idioma, alabado sea el Señor. Empar Moliner "La perra de las galaxias". El País, 05.03.2007 En un viatge de tornada, mentre posava cares i repentinava el serrell del meu fill, vaig desaparèixer del mirall i vaig ser substituïda per algú molt semblant, però una mica més gran. "Déu meu, sóc igual que l'àvia Rosa", vaig pensar. Els mateixos gestos, fins i tot aquella mania d'arreglar els cabells a qui tenia al davant. Vaig intentar recordar el moment en què vaig començar a assemblar-me a totes les dones de la família, però una veu aguda em va interrompre: "¡Mama, per favor!". És la frase favorita dels meus estimats fills, la que els serveix per tallar qualsevol mena d'estupidesa impròpia d'una senyora gran. La mateixa que també vaig repetir centenars de vegades: quan la meva mare es posava shorts i, ensenyant cames, anava a buscar el pa; o quan cantava ranxeres al carrer o, pitjor encara, feia gàrgares amb aigua de mar a la platja i explicava als meus amics, entre glop i glop, les propietats curatives de la sal.nAra em toca a mi. No puc ballar davant de la meva filla. Gens, ni una mica de salsa; menys encara m'atreveixo amb un rock i, per descomptat, millor que no se m'acudeixi fer un sol pas de ball davant les nenes de l'escola. Les mares no ballen. El que no saben els fills és que acabaran assemblant-se a nosaltres. Diran tonteries, gesticularan davant del mirall, fins i tot cantaran pel carrer sense por del ridícul. I un adolescent avergonyit els dirà: "¡Mama, per favor!". Rosa Cullell "¡Mama, per favor!". El Periódico, 20.02.2007 Con la emoción requerida, acabo de ver los anuncios de la nueva campaña publicitaria de la Dirección General de Tráfico dirigidos por Isabel Coixet. En uno de ellos, sale un señor que camina muy deprisa mientras dice apresuradamente: "Ponte el cinturón cada vez que te subas al coche. Porque te salva la vida, por la multa o por una tía, da igual. Póntelo aunque vayas detrás o te romperás la maldita cabeza. Hazlo por los puntos o para que tu madre no tenga que llevar flores al kilómetro 23 de alguna carretera". (...) Ésta es la razón, digo yo, por la cual el señor del anuncio te pide que te pongas el cinturón "por una tía". Si dijese "por tu señora" o "por tu novia" o "por Paquita" entenderíamos que se dirige, por ejemplo, a un conductor heterosexual que tiene pareja. Pero al decir "por una tía", es distinto. A lo mejor tiene pareja, pero por quien se pone el cinturón es por una tía. Si usted, señor casado que está leyendo esto, se pone el cinturón "por una tía" salvará la vida, sí, pero cuando llegue a casa, su señora le va a matar, no sin antes obligarle a confesar el nombre de "la tía". En cuanto a mí, al ser una mujer heterosexual, ya no cuento como clienta potencial del anuncio. Y es normal. Yo, "por una tía" no me pongo el cinturón. Las tías son los seres que menos me importan del mundo. Por mí, podrían extinguirse todas excepto Núria Feliu (y yo). Mis amigas lesbianas, en cambio, por una tía harían lo que fuera (pero el anuncio no va dirigido a ellas, que son menos infractoras). En cambio, mis amigos gays, infractores en tanto que hombres, tampoco se pondrán el cinturón por una tía. Si fuese por un tío (concretamente un tío bueno) aún se lo pensarían, pero por una tía, no se motivan. En cambio, y aunque parezca mentira, la mayoría de ancianos heterosexuales de 80 años que los domingos originan caravanas en la autopista sí que se lo pondrán. Y no porque la anciana que viaja a su lado, agarrada al asidero de encima de la ventanilla, sea "una tía" (a no ser que sea tía suya). Lo que ocurre es que querrán evitar que sus madres tengan que "llevar flores al kilómetro 23 de alguna carretera". Más que nada porque, en general, sus madres están muertas y si tuviesen que llevar flores al kilómetro 23 de alguna carretera estaríamos hablando de un fenómeno Poltergeist. Empar Moliner "¡Peligro! Isabel Coixet al volante". El País, 19.02.2007 Juguem a les metàfores. El tren del pujolisme no tenia destí conegut. No deia si era un tren cap a la independència, cap a la major autonomia, cap al federalisme. Per tant, hi pujaven persones que esperaven arribar a estacions ben diverses, o que haurien baixat del tren en llocs diferents. Però hi pujaven perquè el tren avançava una miqueta cada dia cap a un major autogovern i un major reconeixement institucional de Catalunya. Avançava poc, lentament, d'una manera escassament engrescadora. Però avançava. I per tant això els anava bé a persones amb objectius diferents, però que estaven d'acord a anar avançant. Molts dels qui anaven al tren en discutien el ritme. No tant la direcció. (...) Per contra, el tren d'Esquerra és ara a l'estació del present amb una indicació molt clara d'on representa que vol arribar. És un tren cap a la independència. Cap ambigüitat. Ho diu en un cartell molt gros. Però resulta que el tren està aturat i no es posa en marxa. No avança gens. Els seus conductors diuen que quan es posi en marxa, en un futur més o menys indeterminat, correrà que volarà. Potser sí. Diuen que estan acumulant carbó o el que calgui perquè corri. Conviden tothom qui vol anar a la independència que hi pugi i estan contents que no hi pugin els qui volen anar a d'altres destinacions. Però el tren no es mou, de moment, i a estones fins i tot recula. (...) No, no crec que estiguem vivint en cap mena de neopujolisme. El que fa Esquerra és el contrari, exactament. I Convergència ho té molt complicat de fer neopujolisme des de l'oposició. La glorificació de la petita acció continuada es pot fer des del govern. És molt complicada de fer sense el govern. Vam demanar, tots plegats, la superació del pujolisme perquè entre tant pragmatisme trobàvem a faltar l'èpica. Ja notàvem que el tren es movia, però volíem sentir-nos protagonistes d'un gran viatge. Ara ens diuen que som protagonistes d'un gran viatge, però el tren no es mou o recula. No crec que hi hagi neopujolisme. Però potser comença a haver-hi, entre els nacionalistes catalans, nostàlgia parcial del vell pujolisme. Si més no, el tren es movia. No sabíem ben bé cap a on, però es movia. Vicenç Villatoro "Neopujolisme?". Avui, 11.02.2007 Per tot això, es pot afirmar que el paper que des dels seus inicis han estat fent els mitjans de comunicació de masses com a instruments al servei de la cohesió nacional dels Estats i d'una determinada identitat nacional o lingüística, substituint progressivament el paper de l'escola, l'exèrcit i l'Església, serà cada vegada més residual. Per dir-ho amb tota contundència i per la part que ens toca: el paper per al qual van ser creades TV3 i Catalunya Ràdio està en crisi, amb independència de si han fet millor o pitjor el paper que se'ls va encomanar. (...) Però, com reaccionar a aquests canvis? Posem el cas dels Telenotícies, ara que diuen que els volen retocar. Si TV3 fa una anàlisi simple, en termes de mera competència amb els d'Antena 3 i Tele-5 que li passen davant, equivocaria el diagnòstic i, lluny de millorar posicions, acabaria d'enfonsar la seva posició al mercat. Què cal fer? Si jo hagués de decidir, proposaria el full de ruta següent. Primer, fer un pas decidit en l'autocentrament nacional. Que sabés que en allò que és -o hauria de ser- única és en el fet de donar una perspectiva catalana del món. Ara ho fa acomplexadament, si no és que ha renunciat a fer-ho. Jo crec que parla massa d'Espanya en afers informativament irrellevants. Però, en tot cas, hi ha una manera d'autocentrar-se sense caure en localismes: que parli de tot Europa, que sigui la més catalana i, alhora, la més europea. En segon lloc, que s'aparti de la temptació del sang i fetge que, per mala consciència, llavors emmascara de problema social. En aquest terreny, les privades que no tenen compromisos públics -és a dir, escrúpols- sempre li aniran tres telenotícies -valgui l'expressió- per davant. I tercer, que sigui exigent en la distinció de gèneres i no converteixi un telenotícies en un magazín amb presentador graciós. Per millorar l'audiència deu ser fantàstic que tots els humoristes del país recorrin obsessivament al Matías Prats d'Antena 3. Però per al prestigi i la credibilitat del noticiari és patètic. En definitiva, que TV3 ha de tenir el millor telenotícies disponible a l'espai comunicatiu català i ser de referència informativa, ni que sigui el tercer en audiència. Si algun dia els telenotícies de TV3 fossin com tots els altres, però en català, deixaria de tenir raó de ser fins i tot des del punt de vista de la llengua. No volem una TV3 de low cost, ni nacionalment ni informativament parlant, simplement perquè no ens serviria de res. Jo pago de gust els meus impostos perquè sigui la millor. Salvador Cardús "Una TV3 'low cost'?". Avui, 09.02.2007 Resulta evident que, en termes de drets fonamentals, és pitjor néixer dona que néixer negre. Per descomptat, les dues condicions juntes multipliquen la discriminació. La veritat és que la qüestió de la dona a l'Islam és una de les vergonyes més serioses de la carta de drets humans, i la indiferència del món respecte a aquest drama profund, que crea un immens dolor i que consolida concepcions esclavistes de la societat, és un suïcidi per a la llibertat. No oblidem que darrere d'una dona esclava hi ha un home que ha estat educat en el menyspreu a la seva mare, les seves germanes, i això es converteix en la pedra angular d'una societat malalta. Una societat que, amb l'opressió a la dona, accepta i aplaudeix ideologies d'opressió. El vel és la metàfora d'aquesta opressió, i per això s'ha convertit en la bandera del fonamentalisme islàmic als països occidentals. Més enllà de les pel.lícules que ens expliquin quatre catalanes que han vist la llum d'Al.là, el cert és que les nenes de 14 anys musulmanes surten de les escoles quan els arriba la regla, el cert és que als barris musulmans, la pressió sobre les dones arriba al punt d'asfíxia, que hi ha carnisseries halal, per exemple a Santa Coloma, on fan descompte a les dones que es tapen, i el cert és que la majoria de mesquites del nostre país alimenten un discurs antioccidental, antidemocràtic i clarament antimodern, entenent la modernitat en la seva accepció il.lustrada.(...) El vel no és una qüestió menor. És la punta de llança d'un plantejament antidemocràtic que juga, en l'ostracisme de la dona, la seva principal carta. Darrere del vel no només hi ha masclisme religiós i esclavitud. Darrere del vel palpita una ideologia que ha declarat la guerra a la llibertat. Pilar Rahola "El vel islàmic com a perversió". El Periódico, 26.01.2007 Quan en una esmena sobre els pressupostos se'ns diu que es genera una despesa nova, se'ns ha de dir també quina despesa s'elimina. Molt bé, es crearà un Consell de Cultura i de les Arts. ¿Què s'eliminarà? El que no tindria sentit és que el Consell s'afegís a tots els organismes que existeixen ara. Normalment, els països que tenen un Consell de les Arts executiu no tenen ministeri de Cultura, o el tenen molt petit. Quan nosaltres tinguem Consell de les Arts, ¿s'eliminarà la conselleria de Cultura? ¿S'eliminarà l'Institut Català de les Indústries Culturals? ¿S'eliminaran secretaries i direccions generals del departament de Cultura? El que no pot ser és crear institucions noves amb competències redundants sobre les que ja existeixen. Jo no estic convençut del tot que sigui millor gestionar les polítiques culturals públiques a través d'un consell que a través d'una conselleria. Però tant se val. El que és segur és que no té sentit fer-ho des dels dos llocs a la vegada. Quan Josep Maria Bricall va començar a dissenyar el Consell que ara es vol portar a l'aprovació ja es veia que significava una mossegada enorme, potser absoluta, a les competències del departament de Cultura. Per això es va allargar tan el procés. Ara algú haurà d'explicar sobre quin solar es construeix el Consell de les Arts decisori. Què s'enderroca per deixar-hi espai. Perquè si no ens trobarem amb el mateix que passaria als debats de pressupostos si només s'afegís despesa nova: el total no quadraria. Vicenç Villatoro "Què ens carregarem?". Avui, 21.01.2007 Un novel.lista (Bofill) es queixa d'un crític (Puigdevall) que ha escrit contra la seva última novel.la. Res de nou sota el sol. El novel.lista, però, és un notable lluitador per la independència del país mentre que el crític hi és més aviat reticent. El novel.lista diu que ja està tip que el crític renegui de Catalunya i que afirmi el seu "autoodi pur" i que tingui, al cim, tanta anomenada. Ho diu després d'haver estat criticat, però això és igual. Considera que el crític és un personatge menyspreable no pas perquè l'ataqui sinó perquè, atacant els novel.listes com ell, no només ataca mediocres novel.listes: "erosiona el nostre imaginari", el del país que hauria de ser independent. En els països seriosos (i independents), la crítica, segons el novel.lista, no es carrega mai les novel.les escrites en la llengua del país, perquè tots es posen d'acord per "teixir complicitats dirigides a elogiar" i no són escòria quintacolumnista que dinamita les essències pàtries. Arribats en aquest punt, el novel.lista pensa que en el futur independent del país en què ell està pensant ens alliberarem "d'aquesta crosta d'individus" que toquen els collons. Només hi haurà crítics conscients de la seva aportació a "l'escenari de plenitud nacional" i, doncs, crítics que escriuran bones crítiques dels llibres bons (tots ho seran) escrits en català. ¡Quina sort que tindrem els escriptors catalans en una Catalunya independent! Puix escriurem en català, serem alts i guapos i excel.lents escriptors en una cultura hegemònica i en un país normal. Això sí, amb nivell intel.lectual que ratllarà, amb tots els respectes, la idiotesa més profunda. Josep M. Fonalleras "Escenari de plenitud". El Periódico, 19.01.2007 Davant l'anunci que Google digitalitzarà 300.000 volums de les biblioteques catalanes, m'assalta la imatge inquietant de la Biblioteca Universal, eterna i infinita, que Borges descriu a La Biblioteca de Babel (1941): "L'univers (que altres anomenen la Biblioteca) es compon d'un nombre indefinit, i potser infinit, de galeries hexagonals, amb vastos pous de ventilació al mig, delimitats per baranes baixíssimes. Des de qualsevol hexàgon es veuen els pisos inferiors i superiors: interminablement". Que en un futur es podrà trobar a internet una vastíssima biblioteca és sens dubte una bona notícia, encara que estremeix la magnitud de les xifres. ¿Quants llibres hi haurà a la xarxa d'aquí a 50 anys? ¿Quants llibres és possible escriure? Borges va dir que "n'hi ha prou que un llibre sigui possible perquè existeixi", però el matemàtic alemany Kurd Lasswitz (1848- 1910), autor de La Biblioteca Universal (1901), es va molestar a calcular, mitjançant la combinatòria de caràcters, el nombre de llibres possibles. El resultat que va obtenir és el d'un u seguit per dos milions de zeros, una xifra difícil de concebre. No obstant, l'autèntic problema radica en el fet que aquests, perduts en el marasme d'internet, aconsegueixin trobar el lector i que, per tant, sobrevisqui la lectura. No fos cas que Borges tingués raó quan va escriure: "Potser m'enganyen la vellesa i el temor, però sospito que l'espè- cie humana --l'única-- està per extingir-se, i que la Biblioteca perdurarà: il.luminada, solità- ria, infinita, perfectament im- mòbil, armada de volums preciosos, inútil, incorruptible, secreta". Una imatge preciosa, però terrible. Xavier Moret "La biblioteca de Babel". El Periódico, 13.01.2007 Ara la lluita els pertoca a les dones de cultura islàmica, i ho tenen difícil. Entre altres coses perquè són moneda de canvi per als suprainteressos entre civilitzacions, com s'ha posat de moda dir. Com més rancúnia cap a Occident, més vels aquí i allà. Ells no es posen una gel·laba, però a elles se'ls fa creure que tapar-se els cabells és una afirmació identitària. Però quina identitat? La de la submissió, la de la pèrdua, precisament, de la identitat com a persona. Que una dona occidental es posi un mocador al cap no evidencia res en especial. Potser es troba maca, té fred o fa vent.