«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Però deixem els conceptes i anem als fets i, en concret, a un fet absurd. Un conegut advocat de Barcelona m'ha fet arribar un escrit que procedeixo a resumir: fa unes setmanes, va presentar una demanda davant d'un jutjat en reclamació de quantitat, per responsabilitat civil, contra una societat professional i els seus dos socis, acompanyada de diversa documentació. Tant la demanda com una part de la documentació anava redactada en llengua catalana. Cal esmentar que tant la societat com els seus dos socis tenen el seu despatx a Catalunya, la societat està domiciliada a Catalunya, la seva pàgina web està redactada en català exclusivament, i els treballs determinants de la demanda també s'han fet Catalunya. Llavors, els demandats –socis i societat– varen presentar sengles escrits idèntics, subscrits per sengles lletrats amb despatx a Madrid, en virtut dels quals, al·legant indefensió per desconeixement –per part dels esmentats lletrats– de la llengua catalana, sol·licitaven que el demandant fos requerit per aportar còpia traduïda al castellà de la demanda i dels documents acompanyats, amb suspensió del termini per contestar a la demanda. Atenent aquesta petició, el jutjat requerí al demandant l'aportació de còpia traduïda de la demanda, i suspengué mentrestant el termini per contestar a la demanda que tenien els demandats. El demandant va interposar recurs contra aquesta decisió al·legant, en síntesi, que la manifestació d'indefensió constituïa una simple maniobra dilatòria, i –cosa que és més important als efectes d'aquesta queixa–, que, en el cas que fos procedent ordenar la traducció, d'acord amb la normativa esmentada aquesta s'havia de fer d'ofici, sense que fos procedent imposar-ne la càrrega al demandant. El recurs fou desestimat. En conseqüència el demandant s'ha vist obligat a aportar còpia traduïda de la demanda, alhora que ha manifestat expressament la seva protesta, ja que l'article 144 de la llei d'enjudiciament civil –únic citat per la resolució judicial– es refereix als documents redactats en idioma no oficial a Espanya i no, òbviament, als redactats en català, que és la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma de Catalunya. No es un problema de lleis. L'esmentat article 144 de la LEC ja no pot ser més clar. El seu paràgraf primer diu així: “A todo documento redactado en idioma que no sea el castellano o, en su caso, la lengua oficial propia de la comunidad autónoma de que se trate, se acompañará la traducción del mismo”. Sobren paraules: és diàfan. Què és, doncs, el que passa moltes vegades? També és molt clar: es un problema d'actituds. No hi ha cap dubte que les normes són imprescindibles per ordenar les conductes humanes; però no n'hi ha prou amb les normes: fa falta voluntat de observar-les, cosa que exigeix —d'entrada— voluntat de concòrdia.

Juan-José López Burniol
"Dels conceptes als fets". Avui / El Punt, 25.12.2010

Un cuento de Navidad [Charles Dickens] se lee mejor hoy que en 2003. Eran los tiempos en los que a mi ex y a mí nos pidieron 100.000 euros en negro para comprar una vivienda de protección oficial, aparte de los 110.000 de la tasación, claro está. Nos los pidió el agente de la inmobiliaria mirándonos con displicencia, rápido que hay cola. Nos los pidió el propietario, un tipo que se había beneficiado de una vivienda protegida pero que aun así, intentaba sacar provecho de la venta. Y nos los concedía el comercial del banco, por supuesto... ¿La clase media era Scrooge? No lo sé, ningún espíritu vino a darme razón de ello. Más butaca y más malta: el pasaje en que Oliver Twist pide una segunda ración de rancho porque tiene hambre. "Este chico acabará en la horca", responden los prohombres que lo tutelan ante tal insolencia. En 2005, quien hubiese hablado de hambre no habría acabado en la horca, pero sí haciendo un cursillo de reeducación neoliberal. Lo cierto es que solo seis años después en el banco de alimentos no dan abasto. Claro que 2002 o 2006 nos quedan tan lejos que no recordamos cuánta gente media soñaba con endesas y telefónicas trepando por las gráficas del Ibex. Era la misma línea ascendente que marcaba la doctrina oficial y, cuidado, que el que se movía no salía en la foto. Polígonos, bah, menudo aguafiestas. Si lo que se están preguntando es si encontré al fin la clase media, les diré que ni sí ni no ni todo lo contrario. Si tuviese que darles una respuesta les diría que la clase media es la cautela de pensar que, si es fácil, no es de verdad. Ha llegado el invierno y con él, la feliz Navidad, la necesidad de espíritus que nos muestren un futuro mejor. Y las librerías llenas de vampiros y autoayuda. Háganme caso, mucho mejor Scrooge, mucho mejor Dickens.

Francesc Serés
"Dickens, usted y yo". El País, 18.12.2010

El martes, Luis Benvenuty explicaba en La Vanguardia las novedades de la Fira de Santa Llúcia de este año y daba la lista de los caganers que debutan: David Villa, Benedicto XVI y Bob Esponja. Por encima de esos personajes destacaba al caganer de la suerte, que se acaban de inventar. La vendedora Adelina Fàbregas precisa: “Es un nuevo caganer que se nos ha ocurrido este año para que nos ayude a todos a salir de la crisis”. (...) Catalanes y napolitanos compartimos siglos de historia. Por eso en ambos lugares la tradición belenista es potente. Muchas calles del centro de Nápoles rebosan de figuritas. Hará una docena de años me sorprendió ver caganers. En los carteles que los anunciaban ponía cacaneri (o caccaneri, no lo recuerdo con exactitud). Me explicaron que los fabricaban a petición de los turistas catalanes. Ellos se dedican básicamente a las figuras habituales —María, Jesús, el buey, los Magos...—, y también de profesionales: herreros, panaderos, carpinteros... Desde la época de Maradona también modelan personajes de actualidad. Berlusconi es uno de los que se repiten, estos últimos años, bien ardiendo en el infierno o bien de rodillas, implorando perdón a su esposa. Según explica una nota de Reuters, tras el caos de la recogida de basuras, este año en muchos belenes napolitanos el establo donde descansa la Sagrada Familia aparece inundado de bolsas de basura, unas sobre otras. Por ese motivo, las estatuitas —de Jesús, María, san José...— llevan máscaras, al estilo de las que llevaban muchos napolitanos para protegerse del hedor de los desechos acumulados. Pero la guinda de los belenes napolitanos es, este año, la estatuita de Julian Assange. El héroe de los rebeldes interneteros aparece de pie, con su piel frágil, su melena blanca y su portátil en la mano. ¿Cómo es posible que, aquí, a ningún pesebrista se le haya ocurrido fabricarlo, con los pantalones bajados y en cuclillas, excretando heces sobre la diplomacia mundial? Quizá el caso Wikileaks se ha precipitado en poco tiempo y todo haya ido demasiado rápido como para reaccionar, pero es innegable que Nápoles nos ha pasado la mano por la cara.

Quim Monzó
"Santa Lucia, luntana a Napule nun se po' sta!". La Vanguardia, 11.12.2010

La consagració per part de Benet XVI de la Sagrada Família com a basílica menor portarà, a la curta o a la llarga, dues conseqüències majors: una per a la pràctica de la religió cristiana, l'altra per a la imatge de la ciutat de Barcelona. La primera conseqüència té a veure, d'entrada, amb les paraules del Papa abans de l'acte de consagració del temple: una defensa aferrissada del matrimoni i de la família heterosexual, la mal dissimulada discriminació de les dones quant a una vida professional equivalent a la dels homes (les ennobleix, va dir, "la llar i el treball", que és com dir: "el treball a la llar"), i l'anatema contra el preservatiu i tota pràctica abortiva, inclosa, se suposa, la de noietes que de vegades queden prenys als catorze anys a causa de l'embranzida irresistible de l'amor. Aquesta doctrina és calcada, per dir-ho així, de la doctrina professada pels prohoms que van decidir, l'últim terç del segle XIX, aixecar un temple a la metròpolis per expiar els pecats comesos no per ells, sinó pels anarquistes, els puteros i els avalotadors de la ciutat. Si sumem les dues coses, és a dir, els fonaments ideològics ultraconservadors de l'erecció de la Sagrada Família i les paraules igualment preconciliars de Benet XVI en l'acte "inaugural", per força hem d'arribar a la conclusió que aquest temple se li farà antipàtic a qualsevol bon cristià de la ciutat. No serà la "catedral dels pobres", sinó la dels turistes, i fins i tot pot succeir que la nova basílica acabi exercint de contrapès del caràcter progressista que, amb el temps, i no contra ell, ha assolit una de les "històriques" de Barcelona, la de Santa Maria del Pi. La segona conseqüència d'aquella cerimònia no té a veure directament amb l'ordre del sagrat, sinó amb l'ordre de l'estètica, sempre entenent —i aquí el Papa la va encertar plenament en el discurs liminar— que l'art pot ser un coadjuvant preciós de la religió. La Sagrada Família, com ha quedat expressat i argumentat de cinquanta mil maneres, des de fa més de cent anys, per tota mena de professionals de les belles arts i de l'arquitectura, nacionals i internacionals, és un monument airosament, sòlidament i indestructiblement malgirbat. No és que s'hagi aixecat, des dels anys 1950, amb una arbitrària indiferència respecte a la manera de treballar d'Antoni Gaudí; no és que les tècniques edificatòries que s'hi fan servir siguin del tot oposades a la gosadia constructiva de l'arquitecte del Baix Camp; no és que la façana del Naixement presenti uns grups escultòrics ensucrats com un christmas de Ferrándiz, mentre que la de la Passió exhibeix el bo i pitjor d'un art escultòric anorèxic —Rodin hagués viscut!—; no és que els medallons dels evangelistes, a l'interior, semblin semàfors amb una enganxina al vidre; no és que els vitralls "moderns" xoquin violentament amb els neogòtics: és que tot plegat configura, possiblement, el monument més insòlitament desgraciat que s'hagi vist i que es veurà a la Terra. Amb tot, milions d'afeccionats a l'espectacle —cosa que no es troba a Santa Maria del Mar, menys visitada, però obra mestra de l'arquitectura gòtica—, es deleixen per visitar-lo: no els demaneu cap fe; basta l'immensa, impressionant i seductora panoràmica de la lletjor, categoria estètica cada cop més apreciada. Sumem-ho tot: el temple amb prou feines serà emprat per al culte litúrgic; per contra, serà utilitzat, més com més s'arbori, com a font d'ingressos monetaris: els uns directes, per tal d'acabar la fàbrica, els altres, indirectes, tot fent més rica la ciutat, els mercaders, els restaurants i els venedors d'estampes. (No caurem en el fàcil argument que derivaria de l'evangeli de Mateu 21, 12-13). Des del punt de vista de la religió, la consagració de la Sagrada Família assegura la permanència d'una carcúndia d'arrels històriques; des del punt de vista de l'urbanisme —com molt bé ha vist, a darrera hora, el senyor alcalde—, rebla l'eslogan: "Barcelona, la millor botiga del món", amb aquest altre, encara pitjor: "Barcelona, capital universal del kitsch".

Jordi Llovet
"Sagrada Família". Quadern El País, 11.10.2010

Todos esos medios de comunicación que una y otra vez ponen el grito en el cielo cuando en Catalunya se multa a las empresas que incumplen la ley de lenguas y no tienen sus rótulos como mínimo en catalán han pasado de puntillas por la noticia de que, el año pasado, la Generalitat de Catalunya multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano. Son esos diarios, esas radios y esas cadenas de tele que generan gigantescas bolas de mierda a base de deformar la realidad, voceando que aquí se prohíbe rotular en español y que a quien no habla en catalán nos lo comemos con patatas fritas para desayunar. A la cabeza de ese alud de patrañas, el Partido Popular y su lazarillo, Ciudadanos, que, en esta ocasión, han decidido mirar hacia otro lado y silbar 'Siboney', que es la mejor melodía para disimular. Pues sí: el año pasado la Generalitat multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano y en esta ocasión la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de "¡Vaya atropello!". Nada de "¡Ustedes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos!". Ningún grito de "¡Libertad!". ¿Por qué no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"? Leo en El País, el sábado, que Jordi Anguera, director de la Agència Catalana del Consum, explica diversas cosas respecto a esas multas. Una: "La regulación, en el caso del etiquetaje, es favorable al castellano. Hay cerca de 120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español". Ojo al dato: ¡"120 leyes estatales que obligan a etiquetar en español"! Por mucho que aguzo el oído no oigo que nadie se rasgue las vestiduras, ni que aúllen en Intereconomía. Otra cosa que explica Anguera: "Las indicaciones obligatorias del etiquetado deberán figurar, al menos, en castellano, lengua española oficial del Estado". ¿Dónde están ahora las acusaciones de nazis, por seguir la ley? Escasamente críticos con el nazismo —y su versión cheli, el franquismo—, a la mínima llaman nazi a cualquiera que no piense como ellos y, ante las multas que los de la Generalitat imponen por no etiquetar en castellano, se callan y esta vez no los llaman nazis. ¿Qué pasa? Explica también El País que la Generalitat "multó a la multinacional del mueble Ikea con 8.000 euros por varias deficiencias en la información al consumidor; entre otras, no disponía del etiquetaje en castellano". Si las multas hubiesen sido por no etiquetar en catalán, ya habría ahora mismo dos nutridas manifestaciones de catorce o quince personas: una frente a Ikea Montigalà y la otra frente a Ikea L'Hospitalet —con Albert Rivera y Sánchez Camacho a la cabeza, respectivamente—, pidiendo que no se multe a nadie y exigiendo que de una vez por todas acabe esta terrible dictadura nacionalsocialista catalana.

Quim Monzó
"Siboney, en tu boca la miel puso su dulzor". La Vanguardia, 26.10.2010

(...) Es cierto que el Vaticano es una fuente de poder, históricamente más terrenal que espiritual, y también es cierto que el escándalo sobre pederastia es ignominioso y no ha sido bien resuelto por parte de la Iglesia. ¿Cuánto tardará la Iglesia en entender que no se trata de pecado, sino de delito, y en personarse como acusación particular en un caso de pederastia? Pero con todo, la Iglesia merece un respeto que hoy algunos le niegan gratuitamente. El caso del concejal de ICV Ricard Gomà, por ejemplo, que usa la revista del Ayuntamiento para llamar a manifestarse contra "el intolerante" Benedicto XVI en su viaje a Barcelona. Aparte de lo feo que resulta la propaganda política pagada con dinero público (¿por qué no usa el boletín de su partido?), y de lo antiguo del discurso, es notable el ruido que hacen contra el Papa y el silencio que mantienen contra algunos de los imanes fundamentalistas que contaminan el cerebro de centenares de personas. ¿Manifestarse contra el Papa y no contra el imán de Lleida? Curiosa manera de luchar contra la intolerancia. Especialmente notable si, además, quienes practican tamaña contradicción van por la vida blandiendo banderas de libertad. En fin, nada nuevo bajo el sol de la estupidez con que algunos decoran sus viejas ideologías.

Pilar Rahola
"Viaje de un Papa". La Vanguardia, 16.10.2010

Ayer, a primera hora de la mañana salí a desayunar y vi gran revuelo en la avenida Mistral. Un montón de gente se arremolinaba frente a la sucursal de Correos. "¿Es usted el último?", preguntaba una señora a un señor. Entendí entonces que se trataba de una cola, una cola desordenada, y pensé en lo mal que se hacen las colas en este país. Había también un trabajador de Correos con un carretón a rebosar de cajas de plástico amarillas y grises, con paquetes y cartas. Al acercarme vi frente a la puerta a un hombre en cuclillas, con un bote de 3 en 1 y un objeto punzante en la mano, tratando de quitar la silicona que algún piquete informativo había colocado en la cerradura el día anterior, para que si a alguien se le ocurría ir a trabajar no pudiese hacerlo. Me gustaría saber hasta qué punto aumenta la compra de silicona los días previos a una huelga. Me gustaría que los diarios y las emisoras de radio y de televisión fuesen a las ferreterías -Cofac, Cifec, Servei Estació, Bauhaus, Aki, Leroy Merlin…- y les preguntasen y luego nos dijesen el tanto por ciento de incremento de ventas que hay esos días. Y también me gustaría saber si la silicona que más se utiliza para sellar cerraduras es la Sellaceys, la Sellaplus, la Collak, la Collak Plus o la Silbat. Visto que en esta huelga general nadie se ha preocupado de darnos esa información, esperaremos a la próxima, porque es innegable que una huelga sin silicona es una huelga desangelada. (...)

Quim Monzó
"El poder de la silicona". La Vanguardia, 01.10.2010

Avui més que mai cal anar a treballar, com un símbol, com una icona, com una ensenya. Cal llevar-se i alçar-se, sobreposar-se al xantatge sindical, al terrorisme sindical de piquets i amenaces i agressions i posar accents de llum en allò que creiem. Avui cal anar a treballar com una declaració de principis, per desmarcar-se de tant subormal, per deixar clar que no tot és xusma, ni atavisme, ni tercermundisme mental. Avui cal anar a treballar per poder explicar als teus néts que un dia t’alçares contra el terror i contra l’opressió, contra un gran setge roig, contra una societat que va ser segrestada de la manera més vil i covarda. Avui cal anar a treballar per definir la nostra humanitat, per certificar la nostra intel·ligència, perquè de cap manera se’ns pugui comptar al bàndol dels bàrbars i dels tarats. I si ens insulten, deixem que ressoni llur misèria moral. I si ens amenacen, la nostra resistència serà un enlluernador exercici de llibertat. Avui cal anar a treballar perquè el món depèn dels gestos valents quan està sent amenaçat. Avui cal anar a treballar perquè molts dels que tenen por es pugui emmirallar en nosaltres i puguin desfer-se de l’estaca a la qual els han lligat. Avui n’hi ha alguns que han fet tot el que han pogut perquè no siguem lliures, perquè no tinguem opció, perquè ens haguem de doblegar al seu imperi de l’error i del mal. L’única resposta decent és alçar-se, l’única dignitat possible és anar a treballar. Sortir de casa, baixar al carrer, i si volen alguna cosa que vinguin a per nosaltres. Som els bons, som molts més i us acabarem derrotant.

Salvador Sostres
"Avui més que mai". Edició digital, 29.09.2010

La setmana del llibre paga novatada. L’indret és magnífic, el temps, de moment, acompanya i de badocs a peu, en família o en bici no en falten; que comprin ja és una altra cosa, per això caldrà esperar el balanç final. Però a banda d’axiò hi ha problemes que compliquen la vida a tothom i pels quals l’organització hauria d’haver previst plans B. La llibreria dels premis està tancada perquè no es pot connectar informàticament a la xarxa (sic?) i, per tant, no pot vendre. Degut a això, els autors que hi van a firmar es veuen obligats a postular darrera una tauleta amb unes estovalles color d’advent al peu del passeig. La gent passa, se’ls mira pensant si es tracta d’una recollida de firmes per la independència o del dia del Domunt, però no s’hi atura gaire (no fos cas que demanin), i ni molt menys compra. Al parc no se senten altaveus que diguin que aquells postulants són escriptors disposats a posar belles firmes als seus llibres ni res per l’estil. El fracàs, i l’enuig d’algun autor, està servit. Això si, bronzo en fan, estan en plena solana. (...)

Rafael Vallbona
"Llibreries i llibreries". El Mundo, 23.09.2010

(...) La Chery és una empresa particularment famosa i especialment perseguida per la pirateria que fa. (...) Infiniti és una de les marques de Nissan, concretament de cotxes d'alt nivell que venen fora del Japó. Nissan ha reclamat repetidament a Chery que deixe d'usar l'anagrama perquè afirma que amb aquest logo el fabricant xinés busca la confusió del mercat. El pleit portat als tribunals xinesos és simplement impossible, és clar —especialment tenint en compte que Chery és propietat del govern. Però, potser, algú a Nissan haurà arrufat el nas en veure el president de Catalunya, on Nissan té una factoria, visitant aquella casa que els crea tants maldecaps. (...) Concretament els cotxes més coneguts de Chery són còpies al detall, fins el més mínim detall, del Daewoo Magnus i del Daewoo Matiz. Chery de primer va intentar negociar amb la coreana Daewoo, que ara és propietat de General Motors, la producció dels seus models a la Xina. No es va arribar a cap acord i aleshores Chery va decidir fabricar el Daewoo, només que canviant-li el nom. Dit i fet. Van piratejar el cotxe i el van posar a la venda. Òbviament les denúncies de Daewoo als tribunals xinesos tampoc no van servir de res i quan General Motors va adquirir Daewoo va pactar amb el govern xinés que no remenaria més el tema a canvi que li deixaren vendre els seus propis cotxes, GM, al país però sempre i quan Chery no vengués cotxes a Europa o als Estats Units. Per això Chery ven i fabrica els seus cotxes en països com ara Iran, Rússia, Ucraïna, Egipte o Indonèsia i a Europa només els ven de manera significativa ...a Sèrbia. (...) En aquestes condicions, doncs, les possibilitats reals que Chery instal·le una plata i fabrique un automòbil al nostre país són escasses. Realment escasses. I em costa creure que tot això no hagen vist des del govern. Sense parlar d'altres temes importants també com és el fet que Chery és denunciada internacionalment per l'extracció de liti al Tibet. O que els sous de les seues fàbriques són tan ínfims que no s'entèn perquè voldrien fabricar a preus d'aquí. O que les seues plantes de fabricació són de les més contaminants de la indústria. (...)

Vicent Partal
"Coses que no expliquen de Chery". Vilaweb, 03.09.2010

Tal como la política demuestra cada día y como el caso Millet puso en deprimente evidencia, en la sociedad catalana la meritocracia está de capa caída. Los mejores tienen con frecuencia el paso bloqueado. No es el mérito o la capacidad lo que determina el acceso a un empleo interesante o de responsabilidad, sino el interés del partido, casta, gremio, parentela o red clientelar. Se trata de defender a toda costa el feudo, y el feudo arbitrariamente recompensará. Después (y como el lacerante caso Pretoria ejemplifica) los feudales suelen pactar sin problemas el reparto, pues la corrupción es en buena parte hija de estos sistemas cerrados. Gregarismo, endogamia, nepotismo, concesiones arbitrarias e información privilegiada caracterizan este nuevo feudalismo que asfixia con corsé de hierro las carnes de la sociedad. No es un vicio catalán, ni tan siquiera hispánico: es mediterráneo, herencia de añejos gremios, hermandades y familias a los que se han sumado alegremente partidos, sindicatos, corporaciones, clubs, lobbies, mafias. No es un vicio catalán, pero sorprende cómo ha reverdecido en Catalunya. A finales del XVIII, Catalunya salió del pozo gracias a la iniciativa individual y se reconstruyó a sí misma al margen del Estado: en los márgenes del Estado. Se habla mucho ahora de los males que la acechan. Nunca se cita este vicio estructural que impide a los mejores ocupar el puesto en el que se les necesitaría; que impone el pariente o amigo en el lugar del más apto; que sitúa la sumisión por encima de la aptitud y al forofo por encima del sabio.

Antoni Puigverd
"Los jóvenes y el corsé feudal". La Vanguardia, 15.08.2010

Coincidencia curiosa: la mayoría de los críticos no leen una novela porque es histórica, la mayoría de los historiadores no leen esa novela porque solo les interesa la historia y entonces leen el texto como si se tratase de un estudio. Los hay que señalan que tal detalle no corresponde a la verdad histórica, y eso es grato y necesario, pero muchas veces no hay verdad, es inaccesible, solo podemos llegar a cierta plausibilidad. Y ella nos otorga otras leyes -no de mentir, sino de cuidar de la esfera mágica-. Para mí, Alejandro Dumas es el gran padrino, el fundador (no Scott, demasiado lento para mí, pero eso es gusto, no una ley), y sé que el "verdadero" D'Artagnan, el soldado histórico, era un tipo más bien aburrido y nada chistoso, pero sigue siendo mi amigo el otro, el del libro. Supongo que no estoy solo cuando digo que me importan más Alonso Quijano o Sherlock Holmes que Cervantes o Conan Doyle. Todos queremos contar y escuchar historias -¿qué has hecho ayer, cómo va tu abuela? Y cuéntame lo de tu hermano-. Son las historias, la memoria de la tribu (lo decía Kipling). En ella, en el principio acaso hubo un rey soberano, guerrero y sacerdote a la vez; y hubo un juglar que cantaba la historia de la tribu y hacía un chiste cuando el rey se ponía demasiado serio. Después vino la división del trabajo; el rey dejaba de incorporar todos los oficios, hubo guerreros y chamanes, y algunos de los juglares quisieron hacerse serios, arciprestes de sí mismos. Son ellos los que ahora hacen la Alta Literatura, y los asisten los chamanes de la crítica. Nosotros, los juglares, no hacemos nada de serio ni sagrado, solo queremos escribir el libro que nos gustaría leer, pero que todavía no podemos comprar. Entonces, al trabajo -para nosotros y para los lectores-. No para los chamanes.

Gisbert Haefs
"Los juglares y la historia". El País, 07.08.2010

Todo seguía igual. Hasta que, en 1968, estalló la fiesta y tuvo lugar, en todo el mundo, una eclosión de espíritus rebeldes. La generación que creció después de la Segunda Guerra Mundial se rebeló en Francia, Polonia, Estados Unidos y México, por razones bien distintas, pero unidas todas por un denominador común: la rebelión ante la escala de valores heredada, el sentimiento de rechazo al poder constituido y una profunda abominación del totalitarismo en cualquiera de sus formas. Se ha dicho con razón que lo más incitante del año 1968 es que fue un tiempo en el que una parte significativa de la población de todo el globo se negó a guardar silencio sobre las muchas cosas que estaban mal en el mundo. No se les podía acallar: eran demasiados. Y eso le dio a la humanidad una esperanza que rara vez ha tenido: la sensación de que allí donde haya injusticia siempre habrá alguien que la desenmascarará y tratará de corregirla. Nada que ver con lo que hoy sucede, cuando prevalece el silencio de los instalados en una sociedad ahíta de bienes adquiridos a crédito. La política está reducida a una obscena lucha cainita por la ocupación del poder; los ciudadanos viven encerrados en una privacidad ensimismada y plagada de gratificaciones sensibles; el poder financiero medra blindado en altas cotas de opacidad y desvergüenza; y el debate intelectual languidece por el sectarismo ramplón y garbancero de unos y otros. Pero hay esperanza: en toda crisis se halla siempre el germen de la regeneración.

Juan-José López Burniol
"Los años sesenta". La Vanguardia, 25.07.2010

En Vinçon, un muchacho con la estelada a guisa de capa juega en el futbolín. No es una imagen habitual. Frente a la tienda alguien ha instalado un puesto de venta de estelades y hay discusiones porque en las de la última remesa el azul del triángulo no es marino, sino eléctrico, y canta. (...) Los gritos de "In-de-pen-dèn-ci-a!" son constantes, y al acabar la tarde sólo un sordo podría negar que ha sido el más coreado. (...) La gente está realmente indignada y cada uno a su manera explica más o menos lo mismo: que no hay diálogo cuando sólo uno habla y el otro tiene que acatar, supuestamente. (...) Pero, claro, la gente mira entonces a sus políticos y se deprime aún más. ¿Estos son los que nos tienen que sacar del atolladero? Un chico reparte papelitos que debe haber preparado en casa. Por una cara se lee: "Polítics catalans incompetents!". Por la otra, "Polítics catalans, dimissió!". Pobre iluso. Los políticos son funambulistas capaces de todo: de pedir unidad a la gente en esta mani cuando, durante todos estos años, han ido cada uno por su lado, buscando el beneficio propio y dando un espectáculo penoso. Yendo alguno a la Moncloa para pactar él solito el Estatut en un sofá, y así marcarse un tanto (ridículo). Redactando el otro —como ministro de Industria— sesenta y dos enmiendas a este mismo Estatut que ahora dice defender, aquí, en el Paseo de Gràcia. Meten la pata una y otra vez y, cuando la aversión a la democracia en la que se cimienta España cercena lo que la gente votó, entonces convocan a las masas para que, una vez más, salgan a la calle a demostrar que en principio esto es una nación, aunque el Constitucional nos tome por el pito del sereno. (...) Yo, en esta colosal manifestación de ayer hubiese puesto, en lugar preferencial, delante de la bandera y la pancarta, un enorme tubo de vaselina. Lo hubiese encargado a los responsables de atrezzo del Teatre Nacional. Un tubo de quince metros de largo por cinco de alto, para que lo llevasen en brazos los representantes de nuestra clase política. Les hubiese dejado escoger la marca. Hubiese podido ser vaselina Orravan, o Richelet, o quizá vaselina Cusí, que es como más nuestra. Con una cabecera así hubiésemos salido en las teles del mundo entero.

Quim Monzó
"Indignación y crema solar". La Vanguardia, 11.07.2010

¿Qué puede reclamar, con autoridad, un pueblo que rebaja su bandera al nivel de senyera? Montilla habló de "bandera del nostre país" pero todos los medios la reconvirtieron en senyera. Si preguntas los motivos dirán que es una sola palabra, más corta que bandera catalana, y que bandera a secas les parece ambigua... Pero no es sólo eso. De entrada, una senyera es un estandarte, una banderita, "especialmente la que sirve de enseña de una corporación". Sólo por extensión —y por el uso corrupto de estas décadas— ha acabado por significar, para algunos, bandera catalana. Senyera era un falso sinónimo que usaban en los discursos cuando habían escrito bandera diversas veces y no querían repetirse, como los cursis que escriben luso para no repetir portugués. En algunas canciones tronadas se habla de senyera, porque les parecía más emperejilado. Muchos de esos de azulejo con la frase "Aquí, hi viu un català" prefieren senyera porque les parece un término más autèntic (e incluso autèntich). Montilla habló de "la bandera del nostre país" pero hubiese podido decir senyera él mismo. Poco antes, por ejemplo, pidió que "les institucions encapçalin aquesta manifestació amb la societat civil i amb la senyera al capdavant". Y no es sólo Montilla, evidentemente. Hablan de senyera Artur Mas y Joan Puigcercós, y Albert Rivera y el PSC y el PP enteros. No se salva nadie. Cada vez que oigo a un político decir senyera para referirse a la bandera pienso: he ahí otro farsante, otro que ahora finge rasgarse (o no) las vestiduras por la sentencia del Constitucional pero que nunca se ha parado ni un minuto a calibrar que diciendo senyera folkloriza aún más a este país y regala una nueva victoria al imperio. Eso sí, con toda su energía exhortará a los ciudadanos para que el sábado se manifiesten. Tras la senyera.

Quim Monzó
"Banderín, pendón, banderola...". La Vanguardia, 06.07.2010

És evident que hi ha darrere una voluntat fèrria i decidida, és a dir, Mònica Terribas, la directora de la Televisió de Catalunya. ¡Ah! Quina apassionant criatura. Aixeca granellades en gairebé tots els partits. Diuen que alguns pesos pesants del PSC no la poden veure ni en pintura perquè la consideren pura crosta nacionalista. També diuen que no acaba d'agradar a ERC i menys encara a CiU. Al PP és vade retro total i absolut. I a ICV la consideren com un núvol, que és allà, al cel de Sant Joan Despí, del qual recelen perquè no saben mai si descarregarà llamps, trons o calamarsa. ¡Ah! Els confesso que com a ciutadà teleaddicte em subjuga que aquesta senyora susciti tanta granellada a les cúpules de les formacions polítiques. És veritat que la Mònica Terribas que vaig conèixer al capdavant de La nit al dia és diferent de la que conec com a directora de la Televisió de Catalunya. Abans era periodisme en estat pur. Actualment té una eina al servei d'un país, i la fa servir. Pujol [Jordi] deia, en el documental sobre Vicens Vives: «Aquesta idea que tenia ell, de l'eina i la feina, m'ha ajudat molt». Efectivament, per a la Mònica l'eina és TV3 i la feina és Catalunya. L'únic perill que podria amenaçar la Mònica en el seu intel·ligent compromís és que arribés a creure's guia de Catalunya. Arribar a la convicció que sap del cert el camí que hem de seguir els catalans, i posar TV3 com a far que il·lumini exclusivament aquest camí. És a dir, passar de servidora a conductora.

Ferran Monegal
"Catalunya, TV3 i Mònica Terribas". El Periódico, 28.06.2010

Al número 23 de Fasanenstraße, al cor del Berlin snob (a dues passes de les botigues més pijes), la Literaturhaus fa des de 1986 un ambiciós programa de difusió de la literatura: exposicions, conferències, lectures, recitals, o simplement la tertúlia pausada al deliciós cafè-hivernacle o un cop d’ull a les darreres novetats a la llibreria. En uns despatxos anodins d’un edifici administratiu vulgar, la Institució de les Lletres Catalanes, fundada l’any 1937, esllangueix, malgrat l’esforç del director, Oriol Izquierdo, observant com el CoNCA li pren atribucions i pressupost, com els editors demanen que les seves ajudes les gestioni l’ICIC, com ha d’hipotecar part del seu pírric pressupost en exposicions que no gestionen directament, com l’exorbitantment cara de Quim Monzó, i com el Departament de Cultura la té en l’agonia. Ningú s’atreveix a clausurar-la, això si que no; quin lleig a la memòria de la literatura. Així la Institució pot fer poc més que dedicar-se a honorar benemèrits escriptors traspassats, a mig camí entre el protocol i l’intent desesperat de salvar la memòria. Si la llengua te una casa per mostrar la riquesa idiomàtica del món, si el CoNCA ha aconseguit la kundshalle per als joves artistes que a Santa Mònica ningú no feia cas, si el KRTU s’ha fet l’amo del convent per a mostrar-hi el pensament i la creació més moderna; perquè la literatura catalana, un puntal fonamental de la cultura, rep tan misèrrim tracte del Departament que la fa invisible? Convertir la Institució de les Lletres Catalanes en una Literturhaus seria un sortida honorable del tràngol on és i faria una tasca molt més valorada i rendible. Declaro oberta la campanya el favor de la Casa de la Literatura.

Rafael Vallbona
"Literaturhaus". El Mundo / Tendències, 25.06.2010

Hace ya años, años antes de la crisis, un joven y reconocido periodista ilicitano, Gerardo Irles, me confesó que había decidido dejar de escribir libros, fueran estos novelas o ensayos. Tenía la suficiente experiencia como para atreverse a diagnosticar que en este sector no quedaba ya lugar alguno para la clase media. De un lado se situaban la opulencia de unos cuantos autores y libros best sellers y, de otro, solo la miseria. Efectivamente, lo juzgué un derrotista, pero el tiempo, año tras año, ha venido a convertir su argumento en la carta magna de la edición. No hay lugar para la clase media. O vendes cientos de miles de ejemplares y, en consecuencia, existes para los suplementos, las entrevistas, los anuncios o se pertenece a una suerte de grey ingenua (grey gris) que escribe esforzadamente para obtener unas migajas de recompensa o, incluso, unos cuantos kilos de hambre. (...) Ahora, por contraste, ese culto al escritor ha sido reemplazado por el culto el espectáculo de las superventas. El escritor será para algunos un fenómeno en sí pero, en conjunto, la gran atención que convoca procede del fenomenal éxito de ventas. La mágica dinámica interior entre vender mucho y ser famoso, ser famoso por vender mucho y vender mucho por ser famoso, dibuja un círculo que, como en otros productos, caracteriza el actual comportamiento del mercado se refiera a la marca que sea. La altísima rentabilidad que desencadena la vorágine cuando el título explota resulta tan remunerativa para los editores que si editan 70.000 títulos al año en España es en busca de esa bomba atómica que arrasará con lo demás y salvará holgadamente el balance de la empresa. De esas decenas de miles de títulos, un 95% o más no se come una rosca. Es decir, acaso ni prueben las migajas de su publicación. Son metralla de un sello editorial, a menudo sin criterio, que dispara en todas direcciones —o insiste en la dirección de moda— para alcanzar la mina del supersuceso mediático. El resto es miseria.

Vicente Verdú
"El oficio de tirarse por la ventana". El País, 24.06.2010

Només he conegut una dona que portés niqab, una tieta nostra que se'l va posar després de passar una temporada a Casablanca. Els que l'envoltàvem, sobretot els més petits, l'observàvem intrigats sense entendre la funció d'aquella tela etèria damunt de nas i boca quan venia de visita. Però no preguntàvem. Era un tema tabú. Ara ho he entès: plantejar el debat hauria posat sobre la taula una discussió que podia provocar una confrontació entre sensibilitats religioses diferents. Com que era una àrea conflictiva, la qüestió no es va tocar mai i vam continuar amb el pacte de silenci que permetia la coexistència de dones molt diverses: unes amb texans i samarreta, altres amb gel·laba però sense mocador, unes amb pantalons i camisa llarga amb mocador, d'altres amb gel·laba i mocador o les que encara duien la vestimenta tradicional amazic que només tapava la part més alta del cap d'on emergien trenes a banda i banda. Paradoxes de la vida, resulta que aquell debat espinós aparcat per no alterar la bona convivència familiar s'esberla esquitxant-ho tot a la palestra mediàtica occidental. Aquí a més s'hi afegeix un fenomen nou que no coneixíem al Marroc, el de les que interpreten que la forma més conseqüent de ser musulmanes és tapant qualsevol indici d'individualitat, però no pas amb aquell vel gairebé eròtic de la meva tieta, sinó amb un de dens i opac que en desdibuixa la humanitat. Algunes d'elles fins i tot interpreten que han de dur guants negres i mitjons per no ensenyar ni un bocí de pell. Són minoria i justifiquen la seva postura dient que així no criden l'atenció dels homes i que ho fan per religió, però de fet són les més visibles. No sé què es volen amagar, però partint de la seva llibertat de tria no puc fer altra cosa que encongir-me d'espatlles i deixar-les estar. El que sí que serà contraproduent és que ara aquestes quatre musulmanes rebin tanta publicitat gratuïta. Ja els veig, els que branden el cap davant l'autonomia que han adquirit aquí les seves dones, filles o germanes apuntant-se les raons d'aquestes creients suposadament modèliques convertides en protagonistes estel·lars gràcies a presidents republicans i alcaldes democràtics.

Najat El Hachmi
"Publicitat gratuïta". El Periódico, 01.06.2010

Benvolguts periodistes de premsa, ràdio i televisió, als escriptors ens feu entrevistes cada vegada que traiem un llibre. Us estic molt agraït i no dubto que això ens afavoreix a nosaltres en particular i a la literatura en general. Ara bé, l'experiència demostra que en la ruta de les entrevistes, tard o d'hora acabes ensopegant amb uns tics o rutines que es repeteixen de manera indefectible. Recomano als estudiants de periodisme que s'hi fixin perquè en aquesta feina s'aprèn molt amb els defectes dels altres. 1. No em feu fer la vostra feina. Quan algú et diu que et presentis, que expliquis qui ets, a què et dediques i com et definiries vol dir que no sap res de tu i que no s'ha pres la molèstia de llegir els dossiers de premsa ni de documentar-se mínimament. Aquests entrevistadors mandrosos que van tirant de la rifeta acaben la conversa preguntant-te sempre pel futur del català. 2. Parlem del llibre. S'ha fet molta broma amb la frase "Yo he venido aquí a hablar de mi libro". La va dir Francisco Umbral a Mercedes Milá quan estava tip de perdre el temps amb la xerrameca d'un programa de televisió sense que li preguntessin res del llibre sobre el qual, teòricament, l'havien d'entrevistar. Jo vaig aplaudir la reacció d'Umbral. Un escriptor no té més autoritat que un pintor de parets, una bacallanera o un pèrit agrònom per divagar, improvisar o fer-la petar sobre qualsevol cosa. Però cap d'aquests no pot parlar del llibre que has escrit tu. Per cert, d'un llibre se'n pot parlar de moltes maneres i a un autor se li pot treure suc des de vessants diversos, però és un deure sagrat del periodista no revelar els girs de l'argument. 3. Jo no faré el paperot. La tendència dels mitjans a convertir-ho tot en un ha-ha-ha, he-he-he fa que es confongui l'amenitat amb l'originalitat, i l'originalitat amb la gracieta. Jo puc ser divertit a base de preparació i treball, però no sóc un showman ni tinc el do de la resposta ràpida i enginyosa. Veig que dels escriptors s'espera que siguem brillants, àgils, mordaços, cínics, insolents i provocadors. En una paraula, es vol que actuem, que fem el paper que se suposa que escau a un escriptor. Això és ben fàcil de solucionar: ni paper ni paperot.

Ramon Solsona
"Benvolguts periodistes". Avui, 16.05.2010

El progrés s’imposa i no hi podem fer res. No hi tinc res en contra, al contrari: havent viscut de petita en un lloc on les comoditats de la vida moderna van arribar més tard que jo en marxés, els asseguro que no canvio per res la meva rentadora a 900 revolucions per minut ni el meu MacBook, per poc ecològiques que siguin les rentadores i per romàntic que sigui escriure novel·les en quaderns. Però a vegades el meu nas paranoic nota un cert tuf a estimulació del consum darrera d’algunes campanyes tecnològiques. Li demano l’opinió al tècnic que m’adapta l’antena per a la TDT, ell que s’hi guanya la vida, i confirma les meves sospites: la imposició d’aquesta nova televisió obeeix més a criteris econòmics que no pas de qualitat. Si jo ja en tingués prou amb els canals de què disposava en analògic o no tingués cap ganes de gastar-me els diners per adaptar-me, o bé no els tingués o bé cobrés, com tanta gent, 400 euros al mes, ara no tindria tele. De manera que el que podria ser una opció per als amants de la petita pantalla s’ha convertit en una despesa imposada per no sé quina normativa europea. Però decideixo no jutjar el canvi en si i aprofitar els quatre dies de festa per entretenir-me comprovant si, tal com em diuen els que la defensen, la TDT suposarà una revolució en la nostra manera de veure televisió. Perquè és de més qualitat que la que hem vist fins ara, però sobretot perquè tindrem més canals. Passat el primer ensurt de no trobar-ne cap al seu lloc, de seguida en descobreixo els avantatges: que cada poble de la comarca tingui les seves pròpies emissions —amb tots els meus respectes cap als entusiastes estudiants de comunicació que les mantenen gràcies al seu baix cost salarial—, que una dona de pits descomunals te’ls ensenyi en horari infantil mentre et diu que truquis per endevinar no sé quina paraula, que en un canal d’economia es parli de tot menys de l’actualitat financera, que hi hagi més espais per a les tertúlies on els convidats s’escridassen i s’amenacen o un impressionant canal de venda a distància on pots aconseguir un magnífic allargador de penis pagant-lo en còmodes mensualitats. ¡Visca el progrés!

Najat El Hachmi
"Progressant amb la TDT". El Periódico, 06.03.2010

Les instruccions del director de l’Avui, Xevi Xirgu, als periodistes de Política del diari, és que facin una secció “menys interpretativa”. “Interpreteu massa”; val més que ens limitem a informar i que ja els lectors treguin llurs pròpies conclusions. Un diari és purament interpretació, especialment un diari modern. La informació, llevat de les exclusives, tothom la té i l’obté a través d’internet, els canals de notícies de 24 hores o la ràdio. Llevat de les exclusives que cada diari obtingui, un diari de paper ha de ser sempre crònica o contracrònica, columna, reportatge o article d’opinió. No és que ho digui jo: és que ho diu i ho sap tothom que tingui dos dits de cervell. Els diaris d’avui són diaris d’interpretació. Els diaris que m’interessen d’avui són diaris d’autor. Un diari és un director tal com un bar és un bàrman. Per tant és un drama que a una de les millors seccions de Política de Catalunya se li digui que no interpreti. Se m’acuden dos motius: el primer, que aquesta sigui una conseqüència del model de “gestió rural” que Joan Vall i Clara, representant de la nova propietat del diari, em va dir que volia implantar a l’Avui. Si l’Avui es converteix en una mena d’edició nacional d’El Punt, això seria el pitjor que li podria succeir a un diari que només quan ha tingut vocació universal i ànima nacional ha arribat a ser alguna cosa. La versió de l’Avui a la pagesa, per a vaques i cabres. En fi, l’Avui ja no és el meu problema, però fa molta llàstima veure com se’l van carregant amb arguments tan lamentables. Si un diari no interpreta està mort. I no té cap sentit com a diari.

Salvador Sostres
"No interpreteu". Blog Salvador Sostres, 01.03.2010

Ha estat constant. D’entrada ens van informar els primers dies de gener que un dels llibres més venuts de l’any anterior, és a dir del 2009, era 'Monzó. Com triomfar a la vida'. Xifra més que dubtosa perquè el llibre havia aparegut poc temps abans, la primera setmana de desembre. Després ens han insistit reiteradament que el llibre en qüestió és un autèntic “experiment en crítica literària” quan no passa de ser un catàleg ben treballat, en un format més aviat original, per acompanyar l’exposició sobre l’autor a Santa Mònica. A finals de gener ens van donar les xifres de visitants a l’exposició i resulta que, amb escassament dos mesos de rodatge, ha estat un gran èxit: 7.500 persones en total. Si no em fallen els càlculs, estem parlant de 125 persones cada dia. Al cap d’una setmana un diari de prestigi i credibilitat ens dóna una nova xifra que supera l’anterior amb escreix. Resulta que l’exposició és tan exitosa que la visiten una mitjana de 600 persones per jornada. Un dissabte a la tarda, en ple apogeu de les 600 persones diàries, vaig comptar una trentena discreta de visitants. Entenc perfectament que s’han de promocionar les activitats culturals. I està molt bé promocionar insistentment les exposicions sobre escriptors i els catàlegs que l’acompanyen, que són el que quedaran quan la mostra tanqui les portes. També cal dir que és cert que Monzó és un autor de gran popularitat, una popularitat que s’ha guanyat a pols. Ara bé, exagerar les coses d’aquesta manera, sobredimensionar les coses d’aquesta forma és un trist favor a la cultura catalana i, sobretot, a l’autor. L’entorn de Monzó vol que el seu ídol ocupi el tron del gran Porcel desaparegut. Volen que Monzó sigui declarat un clàssic intocable, més enllà de qualsevol dubte. Per què? Perquè el tron de Porcel és buit, perquè Monzó fa anys que mostra signes de debilitat creativa, perquè els valors estètics que encarna Monzó estan passant de moda a una velocitat vertiginosa. El subtítol del catàleg de l’exposició, 'Com triomfar a la vida', és un bon exemple del recurs retòric que els francesos anomenen double entendre. En principi, figura que és un títol completament idiota, una bajanada, però en el fons és una veritat sòlida perquè el llibre narra la curiosa fórmula antiheroica de Monzó per assolir l’èxit a la vida. Fins ara la fórmula ha funcionat, però les coses no es poden forçar. A hores d’ara, Monzó s’ha d’imposar pels seus mèrits artístics intrínsecs i no per estratègies de publicitat de poc nivell i de poca eficàcia. Hi ha una idea molt estesa entre la cultura catalana: que el públic català no té gust ni criteri i s’empassa qualsevol cosa una mica lluent i cridanera. No és veritat. Recordin Salieri.

D. Sam Abrams
"Ball de xifres perillós". Diari AVUI, 25.02.2010

En teoría se supone que los periodistas deberían escribir tras documentarse y, luego, preguntar a diversas fuentes. Pero -no nos engañemos-es tan fácil aguzar el oído y luego pasarlo por la sartén, con un ajito... El proyecto de ley sobre los toros, la posibilidad de poder escoger por fin ver cine en catalán o en castellano, las consultas soberanistas... Todo aquello que se puede sesgar aparecerá sesgado en parte de la prensa internacional. El motivo es evidente: la apabullante mayoría de los corresponsales viven en la hispanísima Madrid y sus fuentes de información se limitan a El Mundo, El País, La Razón, Abc, TVE, Telemadrid, Telecinco... Qué pereza ir más allá. Con ese panorama y con lo bien que se vive en la villa y corte - y con sus calditos y sus vinitos y sus chicharrones-¿a quién le apetece contrastar nada? Además, en el fondo, ¿qué les importa realmente a ellos lo que suceda a seiscientos kilómetros de distancia? Mi experiencia con los periodistas alemanes y suizos durante la Feria del Libro de Frankfurt de hace dos años me dejó claro para siempre que la incompetencia no tiene fronteras. Sin pudor ninguno, muchos corresponsales extranjeros en España nadan en un océano de tópicos y sin ganas de salir de él. Un día comí -en El Camarote de Tomás- con el corresponsal de un diario suizo que, sin haber leído ni una sola página de literatura catalana, me explicó que no tiene ningún interés. Le pregunté cómo decía eso si, según me confesaba, no había leído nada que hubiese sido escrito en catalán. Me contestó que era una verdad evidente y que no valía la pena perder ni un minuto. Le pregunté si había leído a Mercè Rodoreda. "Sobrevalorada", me dijo. "Pero ¿cómo sabes que está sobrevalorada si no la has leído?" Abrió los brazos como diciendo "¿pero tú eres tonto o qué?", y las palabras que salieron de su boca fueron: "Es algo sabido...". De J. V. Foix ni había oído hablar. De Josep Pla apenas sabía cuatro tópicos, aunque dijo: "Ese quizá sí valdría la pena leerlo". Escribió su artículo en su diario suizo, poniendo a caldo a Catalunya entera, y se quedó tan pancho.

Quim Monzó
"Sus calditos y sus vinitos y sus chicharrones". La Vanguardia, 20.02.2010

Explica la comisión que Portugal —que está ahí, al otro lado de la Península— aplica la lógica a sus horarios de comida. La del mediodía es a la una de la tarde; la cena, a las ocho. La comisión aconseja ese modelo. Un modelo, por cierto, casi idéntico al que se seguía en Barcelona hace sesenta años. En los años cincuenta, en mi casa y en la de toda la gente que conocía, niños y adultos comíamos a la una (algunos antes, incluso). Y se cenaba a las ocho o poco después. Y nadie se moría por eso. Fue a partir de los sesenta cuando la gente empezó a comer y a cenar cada vez más tarde. Hoy hay gente que cena a las diez de la noche. ¿Y las sacrosantas comidas del mediodía, los días laborables? No hay institución más sagrada que esa. Las personas importantes se llaman por teléfono, quedan para comer, se sientan a la mesa a las dos y media y, plato tras plato –más cafés, copas y puros–, no levantan el culo del asiento hasta las cinco, o las cinco y media. Cuando vuelven al trabajo ni se les ocurre que –en un país civilizado, habiendo dedicado como máximo sesenta minutos a comer– a esa hora la gente ya estaría volviendo a su casa. Y si ellos siguen ese horario, ¿por qué sus subalternos tendrían que seguir otro? Así, en vez de recoger e irse a casa a las cinco, ellos a las cinco empiezan su jornada de tarde, que no acabará hasta las ocho o las nueve. Lo que sea con tal de volver a casa cuanto más tarde mejor y así estar lo menos posible con el resto de monstruos que la habitan.

Quim Monzó
"Esa comisión lo tiene difícil". La Vanguardia, 11.02.2010

A tot l'Estat, 50.000 persones han vist 'Tres dies amb la família', el meravellós film de debut de Mar Coll, gran triomfador dels premis Gaudí d'ahir. I fora del Principat l'han vista doblada al castellà. S'imaginen, amb tots els respectes, Eduard Fernández doblat per Guillermo Toledo o Ramon Fontserè, per José Coronado? És impossible perquè es doblen ells mateixos. Catalunya vol ser un país culte, té artistes de primer nivell mundial, però en el terreny cinematogràfic som subdesenvolupats. A l'Argentina o Mèxic, per exemple, no es dobla cap pel·lícula. Ni catalana ni nord-americana. I el millor del projecte de llei del cinema és que estableix, en el mitjà termini, un canvi de model. Així com estan les coses, és poc probable que els grans distribuïdors decideixin no projectar 'Avatar' perquè hi ha una norma que obliga a doblar o subtitular en català. Si es posen rebecs, com a molt ens l'enviaran subtitulada. I tot això que haurem guanyat. Per fi, no haurem de fer excursions per trobar un cinema on no ens perdem la meitat del film, és a dir, la interpretació de l'actor. No és el mateix sentir la veu poderosa d'Ian McKellen a 'El senyor dels anells' que escoltar algú altre que parla per ell. A banda que hi ha pel·lícules impossibles de doblar com la memorable 'O brother!' dels germans Coen. Estem massa avesats a veure films doblats a la televisió, però la TDT comença a canviar el paradigma, perquè els espectadors poden triar. Deixem, doncs, que triïn, però en igualtat de condicions. El conservadorisme del Gremi d'Exhibidors fa olor de naftalina. La pirateria els mata —no pas el català— i encara és l'hora que tanquin els cines per protestar davant del govern central davant la seva inacció respecte a això. Es creuen forts. I pensen que el govern és feble. Ho és?

Andreu Gomila
"La llei i 'Tres dies amb la família'". AVUI, 02.02.2010

El debate sobre la decisión del Ayuntamiento de Vic nos ha regalado, entre otros chirriantes ruidos, unas sonoras declaraciones tuyas [dirigit al president Rodríguez Zapatero]. Has dicho, con la solemnidad obligada tanto por el contenido de tus palabras como por el continente donde las pronunciabas, lo siguiente: "El país que yo presido no va a consentir que por un truco de un ayuntamiento, haya seres humanos que no puedan acceder a los servicios sociales básicos". Conocedor del sentido de la propaganda, has hablado como si fueras el último mohicano de la solidaridad, the last que aguantaba la bandera. Y le has puesto todos los ingredientes: indignación, autoridad, ética. Has contribuido, así, a la brutal demonización que ha sufrido un ayuntamiento, el de Vic, que lleva más de treinta años luchando a favor de la integración de los inmigrantes, con un éxito notorio. Pero parece que tú te has quedado contento, quizás convencido de haber puesto en vereda a los aprendices de xenófobos. Todo muy bonito. Tanto, que todo suena hueco, falso y, desgraciadamente, demagógico. ¿Hablamos del país que tú presides? Pero sin las máscaras de Quico el Progre, ni la vacua grandilocuencia de las medias verdades, ni el paraguas de la corrección política. Si te preocupa el país que tú presides, Vic es el último de tus problemas. De hecho, es parte de la solución. Veamos. El país que tú presides tiene un lío monumental con la inmigración, tanto, que no cumple sus propias leyes, para empezar la de extranjería. El país que tú presides le dice a un ser humano que si vive sin papeles durante cuatro años, zafándose de la policía, durmiendo donde pueda, comiendo en los comedores sociales y mal trabajando a escondidas, podrá ser regularizar su situación. Y mientras, no haces nada. El país que tú presides obliga a los ayuntamientos a formar parte de este "truco" malvado. Y es el país que tú presides el que abandona a los ayuntamientos a su suerte, les obliga a gestionar el caos de tus leyes incumplidas y los pone entre la espada de la falta de recursos económicos y la pared de los enormes gastos sociales que el problema humano requiere. El país que tú presides tiene un presidente que continúa perpetrando, con gran inconsciencia, el efecto llamada, y mientras lo hace, enfrenta inexorablemente a las capas más débiles de la sociedad, porque los recursos no llegan para todos. Es decir, el país que tú presides confronta inmigración con pobreza, y de ese choque se alimentan los grupúsculos de extrema derecha que están creciendo. El país que tú presides, pues, aguanta el problema porque los ayuntamientos capean el abandono al que los sometes y van resolviendo como pueden. Eso es Vic y tantos y tantos. Así que, estimado presidente, no hay muchas opciones: ono conoces el país que presides o eres tú el que hace trucos.

Pilar Rahola
"El país que yo presido...". La Vanguardia, 23.01.2010

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors