«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • No diràs la paraula coach sota cap concepte. No faràs servir l’expressió “cuina de proximitat” en va. No tindràs activitat sexual amb els mitjons posats. Canviaràs de canal si a la tele diuen “reinventar-se”. No repetiràs “Acaba’t el pollastre”. No diràs “Hem de quedar per dinar” a algú només per treure-te’l de sobre. Quan et toqui quedar per dinar amb l’algú i no hi vulguis anar, no posaràs com a excusa una malaltia infantil. No enviaràs l’emoticona del flam quan no sàpigues què contestar en un whatsapp. No presumiràs d’anar en bicicleta. No explicaràs quants cafès et prens al dia (no li importa ni al teu metge). No marcaràs un viatge de la targeta d’una zona quan l’hauries de marcar de la de dues zones només perquè a l’estació on baixes no hi ha control de sortida (t’he vist). No anomenaràs “Rastres de xàndall” la pel·lícula Rastres de sàndal, ni en privat. No explicaràs, com qui no vol la cosa, totes les coses que arribes a reaprofitar. No faràs veure que t’has llegit el llibre d’una col·lega. No dipositaràs roba sense rentar als contenidors de Roba Amiga. No et vendràs al mercat de Sant Antoni els llibres dedicats que t’envien. No fingiràs que no has tingut un orgasme quan sí que l’has tingut. No explicaràs les bondats que té la llet de soja si no és que t’ho pregunten. No parlaràs de Podem més d’un cop per setmana. No te n’aniràs de pont l’Onze de Setembre encara que ja fa tres anys que jures que aquest any sí. Si el teu veí fa un Verkami per gravar una cançó sobre la independència, no li faràs bullying immobiliari. No diràs “japo” per referir-te a un restaurant japonès ni diràs “birriqui” per referir-te a una cervesa. Encara que et sembli mentida que el running no sigui obligatori per llei, encara que no comprenguis com és que al teu voltant no tothom està boig pel running, no en faràs proselitisme més de tres cops al dia. Continua -espero- a la secció 'Comentaris'.

    Empar Moliner
    "Els propòsits". ARA, 31.12.2014

  • Un dia de tardor del 1989, Xavier Rubert de Ventós va presentar-me, a l’Spanish Institute de Nova York, la persona de Josep Ferrater Mora, l’autor del prestigiós Diccionario de filosofía. (…) Cadascú va exposar les diverses situacions en què s’havia trobat al llarg de la seva experiència acadèmica: la seva, llarga; la meva, escassa. L’un s’havia trobat un dia amb la sala deserta; l’altre s’havia posat a parlar d’un tema completament diferent del que s’havia anunciat pel fet que s’havia equivocat en agafar, a casa, les fitxes o els apunts relatius a la sessió. (…) Però el més extraordinari que em va explicar va ser aquella ocasió en què, en una ciutat dels Estats Units, va anar a fer una conferència la vigília del Dia d’Acció de Gràcies —quan tothom està enderiat en la preparació de la gran festa nacional— i va trobar-se només tres persones a la sala. Al darrere de tot hi havia un home molt gras que es va aixecar al cap de pocs minuts perquè devia haver-se equivocat de conferència i se’n va anar. A la primera fila hi havia dos homes més, idèntics, que, com era presumible, eren germans bessons. D’aquests dos, l’un es va adormir de seguida. L’altre, per contra, va estar molt atent tota l’estona que Ferrater Mora va parlar, cosa que el conferenciant va agrair de debò: com a les classes universitàries, n’hi ha prou que us escolti un de sol per tenir esma per parlar, i aquell mirava fix el parlador, sense bellugar-se gens, amb els ulls molt oberts i una atenció desmesurada. Però es va esdevenir que, al final de la xerrada, aquest home, deixant el germà adormit a la cadira, va acostar-se a Ferrater i va preguntar-li amb una veu estrafeta: “¿Em podria fer un resum per escrit del que ha dit? Sóc completament sord”. Ja veieu quines coses poden arribar a passar quan un home té la temeritat de parlar en públic.

    Jordi Llovet
    "Ferrater Mora". ARA, 06.12.2014

  • A Suïssa hi resideixen 5.634 estrangers, que es beneficien d’un règim fiscal a mida. No tributen en funció ni de la seva renda ni del seu patrimoni sinó d’un càlcul ad hoc, acordat amb les autoritats fiscals, que els resulta prou atractiu per fixar-hi la residència. L’any 2009 un petit partit d’esquerra va promoure la seva eliminació a Zuric i, contra pronòstic, va guanyar. D’aleshores ençà s’ha eliminat a tres cantons més i en cinc més s’ha votat mantenir-lo amb alguna restricció. Demà es vota a nivell federal i a Ginebra. Per guanyar a nivell federal hauria de guanyar a tots i cada un dels cantons. És difícil que ho faci, perquè implicaria la reducció de l’autonomia dels cantons, i això, a Suïssa, costa molt d’aconseguir. Ara bé, l’interès del referèndum és que es votarà sobre impostos. Recordem que la llei catalana de consultes, aprovada recentment, exclou la possibilitat de consultar el poble català sobre matèries tributàries. Els nostres partits creuen que el poble no pot opinar sobre tributs perquè és immadur i els eliminaria tots. A Suïssa tracten el poble com a adults, i no els va gens malament. La pressió fiscal és la mateixa que a Espanya, i les decisions populars no semblen forassenyades: de Zuric van marxar 200 milionaris, però la pèrdua d’ingressos fiscals, estimada en 12,2 milions de francs, ha sigut compensada per l’augment del que paguen els que s’hi han quedat.

    Miquel Puig
    "Dret a decidir a Suïssa". ARA, 29.11.2014

  • Amb 105 anys, Sir Nicholas Winton encara tendeix a la modèstia. Va fer el que hauria fet qualsevol ésser humà normal, però en una època en què gairebé tothom a Europa s’havia tornat boig. Aquest agent de borsa londinenc, nascut en una família d’immigrants jueus alemanys que es van canviar el nom de Wertheim pel de Winton i es van convertir al cristianisme, va rescatar 669 nens, la majoria jueus, de la Txecoslovàquia ocupada pels nazis el 1939. (…) El que va fer Winton durant la guerra no es va saber fins al 1988. (…) Aquesta discreció és fascinant en una època tan exhibicionista com la nostra. Ara, si vols viure, o et fas propaganda o et mors. Les xarxes socials introdueixen la vida privada dintre de l’esfera pública amb una força gairebé irresistible. O tens seguidors o amics, o caus en l’oblit. Aquest imperatiu crea una gran tensió i infelicitat. La majoria de la gent gairebé sempre té la necessitat d’estar en silenci i és reticent a alçar la veu. Però tenen la sensació que, si no ho fan, corren el risc que els considerin uns perdedors. La dependència dels aparells electrònics, aquest neguit que ens atreu incansablement cap a la petita pantalla, és un reflex de la incapacitat —cada vegada més estesa— de viure sense l’afirmació pública de 140 caràcters. Quan l’aparell està mort, nosaltres també. No cal dir que l’anonimat de Winton durant dècades després de la guerra va ser també conseqüència del silenci o la reserva dels centenars de persones a qui va salvar. Que estrany que sembla això avui, que hem de fer tant de teatre per qualsevol cosa. Les obres parlen i de vegades algú viu prou anys per saber fins a quin punt.

    Roger Cohen
    "Un ancià a Praga". ARA, 02.11.2014

  • Parlar ara de fragmentació de la societat catalana és un acte de cinisme. La societat catalana està dividida des de fa segles entre els que sempre han somniat, amb més o menys intensitat, en més llibertat institucional per al país, i els que d’això no en volen ni sentir a parlar. Tots som amics sempre que no es posin sobre la taula determinats temes. Una de les dues parts de Catalunya ha estat especialment tolerant i despistada durant trenta anys. “Que maca que és la Carmeta, no?” Fins que un dia hem dit que la fira s’havia acabat. I les Carmetes han passat a dir-se Carmen. Perquè tots els ex-Jordis, ex-Carmes, etc., mai havien estat individus que s’haguessin integrat. Simplement nosaltres fèiem veure que no preguntàvem i ells feien veure que es deien Jordi o Carme. ¿O algú no se n’havia adonat?

    Xavier Roig
    "Sempre que es dissimuli". ARA, 03.10.2014

  • Cada dia, l’Estat Islàmic mata i tortura desenes de persones als llocs que ocupen. Però saben perfectament que per als europeus i els americans aquestes morts queden en benefici d’inventari. Volem vendre al món la tradició liberal i il·lustrada, però a l’hora de la veritat seguim regits pel vell principi dels nostres i els altres. Només reaccionem quan els morts són de la família. Els vídeos de l’execució de dos periodistes americans són l’expressió d’una cultura política que el Roto ha descrit amb una frase insuperable: “Vaig estudiar religió en un escorxador”. La política del terror és una política d’intimidació. El seu objectiu és portar el pànic al mateix centre d’Occident, per fer creure que es disposa d’una força molt superior a la que realment es té. Així es van triar les víctimes, el botxí i l’escena. Dos periodistes americans per burlar-se dels nostres valors i assenyalar que tots som potencials objectius del seu xantatge. Un botxí anglès per portar la por als nostres carrers: es formen entre nosaltres, poden venir a matar-nos a casa. Una execució en l’aridesa del desert, on no hi ha altra llei que les ordres de l’assassí: ara agenolla’t, ara llegeix, ara et mataré. L’opinió pública occidental ha descobert el mal. Els governs han començat a gesticular: mobilització de l’OTAN, armament per als kurds, renovades aliances. De cop, Al-Assad i els aiatol·làs iranians han passat d’enemics a potencials aliats. Tots parlen d’assumir responsabilitats. Però tots passen de puntetes sobre la qüestió central: qui paga l’Estat Islàmic i el terror jihadista en general? Es retreu a alguns governs que paguin rescats, però això és la xocolata del lloro. El problema és en els estats que els donen diners i suport, precisament per tenir Occident a ratlla i sota xantatge. Però cap govern gosa plantar cara als països del Golf que amb una mà alimenten el salafisme i financen el terror i amb l’altra reguen els negocis d’unes elits occidentals fascinades pels oasis de gratacels al desert. Els noms d’aquests països segueixen lluint a les samarretes de distingits equips esportius occidentals. Ningú protesta.

    Josep Ramoneda
    "Qui paga l’Estat Islàmic?". ARA, 07.09.2014

  • La quantitat de barbaritats més o menys malintencionades que s’han dit des que es va fer públic que les biblioteques hauran de pagar un ínfim percentatge als autors en concepte de drets per prestec, en compliment d’una directiva europea, és inversament proporcional als diners que s’acabaran pagant. En general, des del regidor d’un petit poble que va sortir a TV3, fins una agosarada columnista d'El País, insisteixen a exigir la gratuïtat de la cultura en tan que bé comú com un dels fonaments de la democràcia i del servei a la comunitat. Que el ciutadà tingui lliure accés a la cultura em sembla be; fa progressar la societat. Però aquesta cultura te un preu per què la fa algú que s’hi guanya la vida, com vostè amb la seva feina. I si no la paga el ciutadà algú ho ha de fer, per què sinó no hi ha ni cultura ni res. Un altre tema és si correspon als ajuntaments, les adminisracions més mal finançades, a qui toca pagar els drets d’autor dels llibres que presten les biblioteques. Crec que no ha de ser així, però aquest és un debat polític. Que es moguin consellers i regidors. El pervers d’aquesta situació és carregar els neulers als escriptors, tal i com han fet alguns opinadors, enverinant el tema i posant la gent, que considera que té dret a llegir de franc, contra els autors, a qui pràcticament acusen de pesseteros, i encara més contra les entitats de gestió que els representen, a les que acusen d’opaques, per no dir pitjor, i incitant a la rebel·lió contra la norma. Bona forma de promoure la lectura, el fomentar una guerra. Jo només dic una cosa: sense escriptors no hi ha llibres, lectors, ni biblioteques. Allà cadascú amb la responsabilitat del seu dit acusador. Seguirem amb el tema.

    Rafel Vallbona
    " Els escriptors i els diners". El Mundo, 04.09.2014

  • 1.Pujol. Hi ha pressa per enterrar Jordi Pujol. Els que van néixer i créixer a la seva ombra, els que mai van posar en dubte la seva figura i la seva autoritat, els que convertien en atacs al país qualsevol insinuació contra el president, li han exigit ara una renúncia immediata als seus càrrecs, una ràpida desaparició de la vida pública (si pot ser lluny del país) i una despujolització de Convergència sempre en nom d’un fi superior, en aquest cas la independència. Els seus adversaris, després de tants anys de criticar la identificació de Pujol amb Catalunya, s’apropien ara d’aquesta imatge i també busquen un enterrament ràpid perquè pensen que amb ell sepultaran el país i les seves vel·leïtats independentistes. Després el degoteig de notícies judicials ja acabarà de debilitar Convergència i les institucions catalanes. Les elits econòmiques, mediàtiques i polítiques catalanes volen que aquest calze passi tan aviat com sigui possible perquè no es pari atenció en la deixadesa de no haver fet mai res per acabar amb el que “tothom sabia” i que pot comprometre’n més d’un. I el PP i el PSOE, que van governar Espanya durant els anys del pujolisme, com més lluny sigui l’expresident menys explicacions hauran de donar sobre com van utilitzar el que sabien per garantir que el Virrey mantingués Catalunya sota control. La desfeta de Pujol esquitxa molta gent. És ben cert que el document que l’expresident va fer públic divendres és d’una sordidesa infinita. Ni el seu més gran enemic hauria posat pitjor final a la seva biografia. Un exercici de cinisme, carregat de fabulacions, sense cap informació que hi donés credibilitat, fruit d’un obscè pacte familiar per mirar de salvar l’insalvable, i regat amb unes gotes caducades de cultura cristiana de la culpa i l’expiació. Mai un text tan tronat haurà tingut efectes tan demolidors: engolir d’un sol glop la reputació del president Pujol. Però, tanmateix, més enllà de les reaccions del moment, el que deixa entreveure, el que sembla emergir ara, és una història d’ambició de poder i de sordideses pròpies del pervers món de les famílies, un drama de taula de braser d’un home que va voler ser el profeta de Catalunya però no va saber controlar la seva pròpia família. Qui sap si un dia algú farà una novel·la del que és un episodi més del poder i les passions humanes. Però ara, llegint el comunicat, als que ens havíem pres seriosament el president i l’havíem respectat -a pesar d’haver-hi discrepat en moltes coses, especialment en la seva idea herderiana de Catalunya- se’ns fa difícil destriar què hi ha de cinisme, d’impostura o de bipolaritat entre poder i família en aquesta biografia sobtadament oberta en canal. 2.Convergència. Cal despujolitzar Convergència urgentment, diuen. ¿Es pot despujolitzar aquest partit? Jordi Pujol el va crear, ell va escollir el seus hereus, molts dels seus dirigents han governat amb ell i poden haver pres decisions sobre l’entorn familiar de l’expresident que els esquitxin en el seguit de notícies judicials que sortiran els propers mesos. Un cop enterrat Pujol, Convergència és l’objectiu prioritari per fer descarrilar l’independentisme. Pujol i Convergència són indissociables en l’imaginari ciutadà: tres quartes parts de la seva història han estat protagonitzades per la seva figura. Per tant, és impossible que surti indemne de la desfeta de l’expresident. El seu pes en la història de Convergència és tan gran que no n’hi ha prou prenent-li càrrecs i privilegis i excloent-lo del partit. Una despujolització equival a una refundació. El llast del passat és tan pesant que sembla difícil alliberar-se’n des de les mateixes estructures del partit. A curt termini, és previsible un conflicte entre els que interpretin aquest brusc final del pujolisme com un senyal pel decantament definitiu cap a la independència i els partidaris d’escoltar els cants de sirena (i alguna cosa més) de Madrid. La Convergència de sempre s’ha acabat, la seva metamorfosi no serà fàcil. 3.Independència. ¿Afectarà tot plegat el procés independentista? És obvi que tindrà conseqüències, el terrabastall és molt gran. Alguna de positiva: per fi es podrà desterrar la idea que no som un país qualsevol. Una cura d’humilitat necessària. De moment, una certesa: el lideratge d’aquest procés es desplaça una mica més cap a Esquerra Republicana. A Convergència li toca fer deures interns en un moment molt complicat del calendari. El tancament de files entre el PP i el PSOE en l’estrena de Pedro Sánchez i la crisi de Convergència i Unió (ara el pas enrere de Duran Lleida adquireix un altre sentit) deixen, més que mai, el futur de l’anomenat procés en mans de la pressió ciutadana.

    Josep Ramoneda
    "Un drama de taula de braser". Ara, 30.07.2014

  • Diu la Federació Espanyola de Gremis d’Editors que l’any passat es van vendre a l’Estat llibres per un valor total de 2.708 milions d’euros. Aquesta facturació és al voltant d’un 10% menys que la de l’any anterior, i per tant no és una bona notícia per al sector editorial. En això estem d’acord. Però no tant en els motius: en el seu comunicat a la premsa, els editors carreguen a la pirateria digital la major part de la responsabilitat d’aquesta disminució de vendes, i potser en fan un gra massa. El periodista Fernando García, director del congrés estatal sobre llibre electrònic que va tenir lloc a Barbastre l’octubre de l’any passat, ha disseccionat al seu blog les dades que donen als editors i no quadren gens ni mica. La baixada d’ingressos entre el 2012 i el 2013 va ser de 235 milions d’euros, mentre que els editors diuen que la pirateria els va fer perdre l’any passat 302 milions. Probablement és un cas més de la confusió habitual que dóna per descomptat que tothom que descarrega llibres -o música, o cinema- els compraria si no pogués fer-ho. Però és que, a més, el mateix informe reconeix que es van vendre 76 milions d’euros menys en llibre de text escolar, a causa dels sistemes de reutilització que organitzen les associacions de pares. I que les biblioteques públiques disposen de molt menys pressupost per comprar exemplars: només el ministeri de Cultura ha deixat d’invertir en això 30 milions d’euros en els cinc últims anys. Afegint-hi la part proporcional dels 100 milions que ha baixat en conjunt el consum cultural a l’estat entre el 2012 i el 2013, es veu clar que és injust acusar els pirates de tots els mals del sector editorial. Els editors de llibres ja triguen a fer la mateixa reflexió que els seus col·legues d’altres gremis. I es poden anar preparant per a més novetats: Amazon ja ha anunciat als EUA una modalitat de tarifa plana de lectura de llibres electrònics -que, per cert, aquí suposen el 3,6% de la facturació del sector.

    Albert Cuesta
    "Els pirates de llibres són dolents, però no tant". Ara, 22.07.2014

  • A primer cop d’ull, vist des de la perspectiva d’una persona de certa edat i amb coneixements d’història de la música, de la ballaruga i de les congregacions de públic, el festival Sónar sembla un aplec desordenat de persones joves amants de les formes més modernes i més tecnològiques de la música que, sacsejades per ritmes trepidants escampats amb una abundor de decibels que multipliquen per mil el so atordidor del timbal del Bruc o la tempesta més aparatosa, es lliuren a moviments sincopats, molt semblants als d’un autòmat, atiats, a més, per la ingesta d’alcohol i el xut de tota mena de substàncies estimulants: des del quasi innocent Red Bull o l’haixix fins a la cocaïna, i més i tot. Res a dir-hi: tothom té el dret a passar-s’ho bé en una assemblea plenària dedicada a l’esbargiment, com recordava Pascal: el divertissement —és a dir, dedicar-se a una activitat que no serveix pròpiament per a res, només per distreure’s una bona estona— forma part dels rituals de tota civilització: el carnaval ve a ser una mateixa cosa, amb la diferència que aquelles calendes no fan de tant de soroll i la gent va més arregladeta. No: el problema no resideix en aquesta eufòria que tendeix a formes d’expressivitat corporal pròpiament histèriques, ravatades, impetuoses, vehements, delirants i volcàniques. Tampoc cal posar el crit al cel pel fet que Barcelona es promocioni, turísticament, cada cop més, sobre la base de monuments delirants, com la Sagrada Família, o gràcies a aquesta mena de festivals musicals: allà la nostra ciutat si ha tirat pel dret o el camí fàcil i li sembla que és més importat promocionar la Casa Batlló (una esgarrifosa dansa de la mort) que, posem per cas, les exquisides taules gòtiques del nostre Museu Nacional d’Art, a Montjuïc. Ja s’apanyaran: en definitiva, hom ha viscut sempre en aquesta ciutat i ja sap on cal anar a trobar les mostres d’art extraordinàries o els concerts de qualitat, no tan sonors. (...) El Sónar continuarà, anirà a més i s’escamparà irremissiblement. Però sempre hi haurà gent que pensarà, com Plató, que la promoció d’una altra mena de música —fins i tot el rock i el pop més extrem i el jazz desconstruït de John Coltrane hi ajudarien— serviria, no solament per al divertissement del personal, sinó també per a la seva educació com a ciutadans de primera.

    Jordi Llovet
    "Sona, Sónar!". Ara, 18.06.2014

  • Ja fa temps que el rei d’Espanya només fa bona cara als segells. I, com si fos una metàfora del seu destí, ara cada vegada s’escriuen menys cartes. Més enllà d’una salut evaporada, d’una parla pastosa i d’un tentineig que el fa ensopegar cada dos per tres, les veritables causes de l’adéu de Joan Carles I encara no han transcendit i, per tant, anem d’especulació en especulació fins a la coronació d’un Felip VI que abans d’estrenar el càrrec ja ens avisa que de nació només n’hi ha una i que té la missió de mantenir-la unida. Per una vegada, doncs, se li ha girat feina. No podrà fer com el seu pare, que, des de fa algunes dècades, sembla que s’ha apuntat al sofisticat art de l’“ ande yo caliente... ” Ahir, gràcies a una piulada de Xavier Sala i Martín, vam recuperar un article del New York Times publicat a finals de setembre de 2012, pocs dies després de la cacera d’elefants a Botswana i de l’enèsima lesió reial. Al NYT, els periodistes Doreen Carvajal i Raphael Minder es preguntaven com podia ser que algú que el 1975 va accedir al tron “with virtually nothing ”, és a dir, sense tenir diners, avui acumulés una fortuna estimada en 2.300 milions de dòlars (uns 1.700 milions d’euros). Com s’ho ha fet? Aquesta és una pregunta que no ha tingut resposta en cap dels suplements especials de la premsa espanyola ni en la processó de tertúlies televisives, acrítiques i sense preservatiu, a les quals hem estat condemnats. És més, no hi ha hagut resposta perquè aquí ningú no gosa formular la pregunta. ¿Potser s’ha fet autònom i no declarava l’IVA cada tres mesos? ¿Potser ha sabut estalviar de l’assignació anual per a la casa reial? Ni així no surten els números. No en aquesta magnitud, per haver-se convertit en multimilionari. Potser l’Urdangarin, al capdavall, no ha fet més que seguir fil per randa -ell també- el savi refranyer espanyol: “ Donde fueres, haz lo que vi eres ”.

    Xavier Bosch
    "Un tron tronat". Ara, 06.06.2014

  • Divendres passat Josep Cuní ja va advertir al seu programa que dilluns en directe explicaria tots els motius pels quals 8TV finalment no va poder dur a terme el debat electoral a la seva cadena. Dilluns al vespre, durant l’emissió de 8 al dia, un rètol anava passant per sota la pantalla anunciant que a les nou Cuní exposaria les causes de l’anul·lació. El rètol vinga a passar. Desenes de vegades. Van crear una gran expectativa. Segur que no va ser casualitat que ho fes coincidir amb l’hora que comença el Telenotícies a TV3. Contraprogramar és un art. Arribada l’hora, Cuní va fer explícit el seu atac de banyes. Tot i que tampoc era res de l’altre món: un estira-i-arronsa entre responsables de premsa i periodistes. Un joc de forces en què ningú no va voler cedir. El que queda en l’àmbit de la redacció va traspassar a la pantalla. Feien gràcia les proves que aportaven de les gestions de producció: cartes i missatges de WhatsApp (amb faltes d’ortografia incloses) dels responsables de premsa. Cuní exposava la seva causa altruista: “Era un debat que hauria ajudat encara més a lluitar contra l’abstenció, que malgrat retallar-se va superar el 50%”. Cuní va apel·lar a la “llibertat d’informació i d’elecció del ciutadà”. Va acusar els polítics de convertir les campanyes electorals “en un estat d’excepció informativa que poden modular com volen”. “Així ho han fet durant més de 30 anys durant el monopoli televisiu català”, va dir. Era sorprenent com Cuní, després de treballar set anys a TV3, es negava a dir el nom de la seva anterior cadena, referint-s’hi com “la televisió pública” i blasmant una època en què ell també formava part d’aquell ens. De fet, minuts més tard de l’esbroncada la redactora Gemma Liñán des del barri de Sants mostrava com cremava la furgoneta de TV3. Ella va informar: “Han cremat la unitat mòbil d’uns companys d’un mitjà de comunicació”. Tampoc va dir el nom de la cadena. Està prohibit dir TV3? En tot cas, Josep Cuní va saber executar una bona bronca on potser hi va faltar una mica d’autocrítica: al capdavall la feina dels periodistes també és saber convèncer, i no se’n va sortir. Però cal pensar si, més enllà de motivacions nobles com lluitar contra l’abstenció i servir el ciutadà, n’hi ha també de més egoistes com, per exemple, voler de totes totes que el seu debat fos després del de TV3 i poder posar ell el punt i final a la campanya mediàtica. En aquest ofici la línia que separa el servei públic de la vanitat periodística és finíssima.

    Mònica Planas
    "L'atac de banyes de Josep Cuní". Ara, 28.05.2014

  • Per apaivagar la mala consciència sobre en el què s'ha convertit Sant Jordi, l'any passat el Gremi de Llibreters va tenir l'ocurrència d'establir la categoria de 'mediàtics' al fer les llistes dels llibres més venuts de la diada. El fandango va ser monumental i va obtenir l'efecte contrari al buscat. Era mediàtic en Màrius Serra, què surt a tele i ràdio cada dos per tres, tot i presentar el premi sant Jordi? Ho és en Boris Izaguirre, que ha estat finalista del Planeta? I la Rahola, que entre tertúlia i plató va fer una novel·la? Com que ningú no va estar content amb l'invent, enguany han decidit eliminar-lo i tornar a les llistes clàssiques (ficció, no ficció i tal), això si, amb un estricte control electrònic de vendes per evitar la tupinada habitual. Facilitarà la ciència informàtica escatir la veritat sobre quins hauran estat realment els més venuts per sant Jordi? Segurament no. És impossible controlar la circulació de llibres en aquestes dates i no totes les editorials ni llibreries resten sotmesos a aquest control. O sigui que de nou hi haurà qui tindrà motius per enrabiar-se si el seu llibre no surt afavorit en el rànquing. Si el Gremi de Llibreters vol fer alguna cosa per la literatura catalana, faria be d'eliminar les llistes de llibres més venuts i així evitar greuges perversos. És clar que llavors ho farien els diaris, les xarcuteries o els basars xinesos i estaríem igual o pitjor. Potser és la diada en si el que és pervers i perjudicial per a la salut lectora. Fer llistes, netes o manipulades, només és una vesant més d'un espectacle que ha de seguir, és clar, però què culturalment no va enlloc. Ara no cal que ho disfressin per fer-se els bons prescriptors. Fa riure.

    Rafel Vallbona
    "Els tics-mèdia". Casa de VBN, 16.04.2014

  • El dia de l’enterrament de Castellet, el president Mas va declarar a la televisió que es podia estar orgullós de pertànyer a un país que havia donat un home com Castellet. Ara cal que ens preguntem, com a glossa a les paraules del nostre president: ¿es donen, a Catalunya, en aquests moments, les condicions suficients i necessàries perquè aflorin més homes o dones com Castellet? La nostra resposta, desgraciadament, és NO. No solament no es donen les condicions perquè sorgeixin més castellets, sinó que es donen totes les condicions, per ara, perquè emergeixin homes i dones carregats de fe patriòtica, però sense gaire manies a l’hora de treballar l’estil, incapaços de fer novel·les que puguin ser llegides amb profit per gent de qualsevol país (no parlo de les que es llegeixen gràcies a la propaganda institucional), i amb un desconeixement galdós de la gran tradició literària moderna i contemporània de la literatura d’Occident. Sempre hi ha excepcions, és clar; però parlo de l’atmosfera que es respira. Potser és que Catalunya en té prou amb l’abassegadora profusió, en especial a TV-3, de tres tombs, fires del cargol, concursos de menjadors de calçots, castellers, llaquistes, boletaires i altres espècies folklòriques i endògenes d’aquesta mena. Són coses boniques, molt dignes de ser conservades. Però funcionen soles, gràcies a Déu. El que no pot funcionar mai sense un context i un suport favorables és l’emergència d’homes amb iniciatives tan sòlides, intel·lectualment parlant, i tan universals i oxigenades com les de Josep Maria Castellet. N’hi hagués, com deia Lluís Izquierdo, mitja dotzena al país nostre!

    Jordi Llovet
    "Cap altre Castellet?". El País, 16.01.2014



    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |