«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • Les franges matinals del canal Super3 estan plenes a vessar d’anuncis de joguines. Ara que s’acosta Nadal, encara més. Però és al·lucinant la quantitat d’espots que són en castellà. Un darrere l’altre, com si estiguessis veient un altre canal. Els nens catalans que baden davant la televisió a aquestes hores mentre els pares fan el ronso al llit no discriminen entre uns i altres: els entenen tots a la perfecció. Però els crea subliminarment la falsa sensació que el joc és, eminentment, en castellà. Aquest cap de setmana passat, per exemple, a partir de les vuit del matí, la primera pausa tenia catorze anuncis. Però en català només tres: el del McDonald’s, un del Servei Català de Trànsit per protegir els nens al cotxe i un de galetes Artiach. En la següent pausa, de deu anuncis només dos en català: el de Lego i el de Cola Cao. A la tercera sèrie d’anuncis, de set només un, d’un joc de taula d’Educa. En la següent pausa de publicitat, de deu espots quatre eren en català: els de la Nintendo i un altre cop el Cola Cao. I en la darrera tongada que vaig analitzar, només un de vuit. A tot estirar i sent generosos, un escàs 20% dels anuncis del canal Super3 en la franja matinal són en català. La Barbie, la Nancy, les Barriguitas i uns Búhos Parlanchines parlen espanyol. Les Monster High, el Nenuco, el Dino Andarino i els Pin i Pon també s’anuncien en castellà. Igual que els Cachorros Patosos i els ninots de Ben i Holly. I els històrics Hot Wheels. O els lluitadors de Double Attack. Poden semblar moltes joguines, però observant les marques que els fabriquen resulten ser molts pocs anunciants. Només tres: Mattel, Famosa i Bizak. Aquests tres grans imperis de l’entreteniment infantil ocupen aproximadament un 80% dels anuncis al canal Super3 però no s’han pres la molèstia de doblar-los al català. I costa entendre que tenint el monopoli de la franja publicitària infantil TV3 no hagi pogut arribar a un acord amb cap d’aquestes tres empreses perquè mostrin un mínim de sensibilitat lingüística. Des dels seus inicis Televisió de Catalunya ha tingut com a prioritat i finalitat la cura del català. Ha normalitzat l’idioma en àmbits com el futbol, la informació, les sèries de televisió... Però el departament comercial de la cadena no pot ser un simple reducte del “ Show me the money” que arreplegui tot el que trobi sense condicions. I més en una franja destinada al públic infantil. La sensibilitat per l’idioma s’ha de notar en tots els àmbits de la cadena perquè no pot semblar que, a l’hora de vendre i negociar, el català és secundari.

    Mònica Planas
    "Per als nens, anuncis en castellà". ARA, 18.11.15

  • La llista conjunta era, és obvi, una solució excepcional per a una situació excepcional. Però ho ha deixat de ser, d’excepcional, la situació? Al contrari. Ho és encara més. Anar en llistes separades em sembla un error pràctic, però també el reflex d’un error de concepte. El mateix que està complicant la investidura de Mas. El procés cap a la independència és molt difícil. Amb una Espanya disposada a devaluar la seva democràcia abans que perdre Catalunya i en una Europa mandrosa davant de qualsevol canvi, el camí cap a la independència és molt estret i costerut. Només s’hi arribarà si es tria en cada moment la solució més útil, no la més estètica ni la més còmoda. I tinc la sensació que els catalans, des que va començar el procés, ens hem especialitzat en aquella frase que en la meva infantesa atribuíem —en castellà!— als artistes de circ abans de fer un salt mortal: “¡Más difícil todavía!” I llavors feien el salt mortal a peu coix. Per si no fos prou difícil de natural, busquem la manera de fer-ho encara més difícil. Hem afrontat aquest procés amb poca capacitat de renúncia, de sacrifici. I, de vegades, quan la pirueta del circ ja és molt difícil, el “¡Más difícil todavía!” fa que acabis estavellant-te.

    Vicenç Villatoro
    "Crec que les llistes separades són un error". ARA, 02.11.15

  • I, finalment, el partit de Putin és una conxorxa d’estruços que opten per oblidar que el rus que ha passat a l’ofensiva, que ha decidit encarnar una alternativa a la civilització democràtica i que posa a prova la resistència dels seus veïns abans d’amenaçar-los un dia, disposa d’una eina que ja no té gairebé res a veure amb l’exèrcit envellit, corrupte i en vies de descomposició que va heretar fa quinze anys. Els míssils de creuer Kalibr, disparats des dels vaixells que té al mar Caspi, han sorprès el món amb la seva temible precisió. No cal dir que aquesta mena de ceguera té precedents. Els atzars de l’actualitat m’han portat a llegir Thierry Wolton, que parla de la història del comunisme i les servituds voluntàries que va suscitar durant dècades. El que desorienta, però, és veure fins a quin punt, per citar Jean-François Revel —que va ser amic meu i de Wolton—, el coneixement del passat pot esdevenir tràgicament inútil, i com els mateixos errors, la mateixa obstinació en la ignorància, es poden repetir, i no sempre —digui el que digui Marx— com a farsa.

    Bernard-Henry Lévy © Project Syndicate
    "Els nous ‘moscouters". ARA, 29.10.15

  • En Pep Florolos és un professional liberal d’un cert prestigi. Això li ha permès col·laborar en alguns mitjans de comunicació i aconseguir un cert ressò mediàtic. A mitjans de juliol, en Pep li va dir a la seva companya, la Natàlia: “He pensat que aquest any podríem fer les vacances per aquí a prop. Què et sembla uns dies en una caseta rural del Pirineu i després pel delta de l’Ebre, que me’l conec com el palmell de la mà?” La resposta de la companya d’en Pep, que se l’havia ensumat d’una hora lluny, va ser: “Quina bona idea!” I van anar a la caseta rural i al Delta. I en Pep es passava el dia consultant el mòbil. Compulsivament. Una amant? Nooor. Ella sabia el que passava, sobretot perquè cada matí a l’hora de l’esmorzar ell li comentava les notícies. I cada dia hi havia el llarg repàs de les incorporacions a la llista: “En Quico Llons i la Contxi Txarel·la també hi van. I en JuanCar Quinyoli i la Gemma Mellam. En Quim Bècil s’ho està pensant. Carai, al final hi anirà tothom, en aquesta llista”. I el dia que en Pep va expressar aquesta última frase, la seva companya va decidir que era el moment de mostrar-li una gran compassió i amor. I així va ser com va dir-li: “Sí, noi, primer era signe de prestigi anar a la llista, però al final hi va tanta gent que ara el que dóna reputació és no anar-hi”. “Tu creus?”, va preguntar ell. “I tant”, va respondre ella. I des d’aquell dia en Pep ja no consulta tant el mòbil, ha comprat bitllets per anar a Berlín i sempre que pot diu: “Sí, van sondejar-me, però ja sabeu que sóc molt discret i, què coi, en segona línia també es pot fer molta feina”.

    Iu Forn
    "Els que esperen la trucada que no arriba". ARA, 17.08.15

  • El despropòsit televisiu de l’estiu ens l’està proporcionant TV3 cada dijous al vespre amb Improstarr. Paciència i coratge. Encara en queden tres emissions. Es tracta de la paròdia d’un concurs que fa veure que busca el millor actor d’improvisació de Catalunya. L’esperpent és tan gran i l’espectador sent tan agredit el seu intel·lecte que costa d’entendre-ho, tot plegat. Els creadors d’Improstarr són una companyia teatral anomenada Impro Acatomba i el seu director és justament el Gran Jaumet, el que fa de presentador. En el teatre la improvisació és un gènere específic que té els seus propis festivals, concursos, premis i escoles. I aquesta companyia ha rebut diversos reconeixements i mèrits en el sector. Ara bé, la tele i el teatre són dos llenguatges amb codis diferents que es poden interconnectar quan hi ha un bon coneixement dels dos àmbits, però no equiparar. Les històries que resulten d’una improvisació teatral tenen sovint una dosi d’astracanada i de surrealisme i a la vegada d’absurditat, ximpleria i simplicitat que difícilment l’espectador televisiu s’hi troba còmode. Fer una història a la tele amb la frase “Avui a Barcelona fa un bon dia” com a punt de partida és anar de pet al desastre. El llenguatge televisiu ha evolucionat fins a un punt que ha acostumat l’espectador a un nivell d’elaboració narrativa molt més complex. Fer-li fer una regressió a aquesta austeritat interpretativa, a un contingut tan primari, resulta altament frustrant. Les comedietes són tan ruques que l’espectador se sent enganyat i insultat. I li és igual si existeix un gènere teatral que construeix ficció i fa créixer personatges a través d’aquests codis. La improvisació teatral en estat pur és un joc de creació que la tele no digereix gens bé. Salta a la vista a Improstarr. A la tele, la falta de guió, de preparació i de temps i l’abús de la improvisació solen generar un resultat nefast. Si a sobre t’has de trobar personatges inversemblants de noms ridículs com Jordiet comportant-se com adults curts de gambals en conflictes de nul interès, la tele queda abocada al patetisme descomunal. Vergonya aliena. Fins i tot ofèn veure-ho a la tele pública. Amb tanta retallada costa moltíssim aconseguir fer un programa a TV3. Que Improstarr hagi aconseguit passar tots els filtres i que els responsables de continguts hagin triat aquest projecte sembla mentida. Tret que en comptes de tenir clares les necessitats de la cadena i treballar amb criteris professionals es dediquin a improvisar, esclar.

    Mònica Planas
    "El programa que ha commocionat Catalunya". ARA, 17.08.15

  • Amb la convocatòria de les eleccions del setembre vinent, a les quals la majoria de les forces polítiques atorguen, per activa o per passiva, caràcter plebiscitari, la gran decisió sobre el seu futur queda en mans dels catalans. El setembre vinent ens passa per davant un tren que porta cap a una situació radicalment nova. En aquests mesos sentirem invitacions a pujar al tren, però també intents d’espantar-nos sobre el seu destí, de menystenir els seus conductors, de dir-nos que estarem millor si no hi pugem. Però al final, al setembre, serà el conjunt del poble de Catalunya qui decidirà si hi puja o no. I si decideix pujar-hi, serà impossible ignorar-ho. En qualsevol cas tots hem de ser conscients d’una cosa: aquest tren no passarà dues vegades. Ha estat molt complicat arribar fins aquí. Si passa i no l’agafem, no ens estarem a l’estació esperant que en vingui ben aviat un que sigui més del nostre gust, amb altres conductors, portat d’una altra manera. No dic que no en passi mai més cap, de diferent. Però l’espera serà molt llarga. I si no hi pugem, no ens quedarem com estàvem. El risc de recular és immens. Podem decidir que no volem pujar mai al tren. Però qui el vulgui agafar, ha d’agafar aquest. Ara.

    Vicenç Villatoro
    "Aquest tren no passarà dues vegades". ARA, 04.08.15

  • L’aparició de la biblioteca d’Albert Ràfols-Casamada als Encants de Barcelona ha desvetllat una de les aficions predilectes dels catalans, aquesta singular tribu per la qual l’art contemporani és un fenomen absolutament prescindible a no ser que aparegui disfressat d’un culebrot familiar amb el llegat d’un artista com a trama rectora. Aquest cap de setmana, l’art contemporani de la pàtria ha esdevingut, seguint la nomenklatura mascarelliana, tota una estructura d’estat: en efecte, a casa hem gaudit molt veient com el nostre conseller d’entreteniment entrava a la Situation Room de la cultura catalana, mobilitzat per l’estimada Laura Borràs (la directora d’una infraestructura cultural que fa més tuits per segon quadrat al món) i hem menjat crispetes mentre vèiem en directe com la nostra esplèndida directora de la Biblioteca de Catalunya, Eugènia Serra, s’infiltrava als Encants per posar pau i enteniment entre tant de sensacionalisme barat. Perquè, en efecte, els titulars de premsa, netament estivals, feien envermellir: Un particular compra el llegat de Ràfols-Casamada cinc minuts abans que hi arribin les administracions! Quin país de deixats i de cutres! Quin poc respecte als artistes! Però quin valor tenen els llibres de Ràfols-Casamada i muller que s’han trobat als Encants? Doncs amb molta probabilitat, estimats apocalíptics meus, zero. M’estranyaria molt que gent com l’Antoni Marí o la Victòria Combalia (dos dels factòtums de la no-nata Fundació Ràfols Casamada de Capellades) hagin oblidat de revisar un material que, com en molts d’altres casos, el conformen llibres habituals d’una casa regentada per dues ànimes culturalment inquietes. M’ensumo que la biblioteca se l’ha venuda la neboda del pintor Margarita Fuchs, acte pel qual té tot el dret després d’haver pres cura del seu oncle tota una vida. Per tant, ni hem perdut el llegat artístic d’un pintor, l’obra del qual està perfectament catalogada i custodiada, ni el que ha passat als Encants va més enllà d’un entreteniment mediàtic per causa del qual un paradista està, literalment, ben a punt de fer l’agost de la seva vida. Posats a vendre-la als Encants, és cert, aquesta biblioteca podria haver-se comprat per donar-la a l’escola EINA o a una biblioteca pública especialitzada en art contemporani. Però aquest alarmisme cultureta amb què la tribu pretén fer-se l’entesa fa més pena que altra cosa. El que sí ha posat de manifest el vodevil d’aquest cap de setmana és la necessitat que el Departament de Cultura estableixi un protocol estricte per la compra de llegats d’artistes del país. Cal deixar constància estricta no només de què estem disposats a comprar, sinó sobretot quanta pasta estem disposats a pagar per un llegat artístic rellevant, per evitar situacions rocambolesques com les viscudes amb Agustí Centelles o l’Esteve Polls. Estem disposats a destinar centenars de milers d’euros per comprar biblioteques que poden tenir des de col·leccionables d’RBA a llibres dedicats per Picasso? Són tots els llegats que han comprat les administracions (Tusquets o Balcells) realment importants per la cultura d’un país o és millor que el custodiïn fundacions privades especialitzades? De no afrontar aquest debat, cada nova discussió sobre llegats i herències (avís per a navegants: ara vénen les de Colita i Raimon…) es convertirà en un petit entremès per desvetllar-nos l’estiu sense arribar mai a bon port. Pel que fa Ràfols-Casamada, us ho ben asseguro, no passeu ànsia: els seus llibres descansaven molt rebé als Encants. L’única notícia rellevant d’aquests dies és saber que hi ha un paradista marroquí que acaba d’entrar a ple dret en el món de la cultura catalana. Per poc que ens conegui, veurà com, ben fàcilment i si et mous bé, pots fer-hi molta pasta. Ja podeu tornar a la platja, amants de l’art contemporani.

    Bernat Dedéu
    "Ràfols-Casamada als Encants". Bloc bDd, 03.08.15

  • El sobiranisme pateix darrerament una malaltia que és alhora un complex d’inferioritat: és la Colauitis i té el símptoma d’una pretensió impossible anomenada llista sense polítics. Durant els darrers mesos, els catalans hem caigut en la trampa marxista-pablista de trinxar banalment la reputació de la política, comprant l’argument podemista adolescent a partir del qual la majoria dels nostres responsables públics són una casta de mafiosos ganduls. Ens hem empassat el tòpic amb la mateixa alegria segons la qual hom pensa que tots els taxistes són fatxes o les models mig subnormals i per aquest motiu ens trobem parlant de coses tan estranyes com una llista cívica sense polítics, oblidant dos fets incontestables: primer, que la nostra societat civil està profundament vinculada a la partitocràcia i que, al seu torn, qualsevol persona que concorri a unes llistes electorals, i més encara a unes plebiscitàries, esdevé automàticament un polític. (...) Si alguna cosa demostra el fenomen Colau (propulsat des d’una plataforma tan cívica com és Iniciativa per Catalunya, ordida des d’una organització engreixada amb fons públics com és l’observatori DESC i finalment agermanada amb polítics tan poc sistèmics com un tal Jordi Martí) és que a Catalunya, per sort o per desgràcia i seria tema d’un altre article, la vida civil no es pot deslligar de la política professional. Per tant, abans d’intentar ser un país independent hauríem d’esdevenir un col·lectiu que pensi amb una mica més d’intel·ligència que els primats: una llista unitària estarà conformada en tots i cada un dels seus noms per polítics, la muntin els partits, l’ANC, Òmnium o el Sant Pare des del Vaticà. Per tant, afaitem-nos la cursileria i comencem a parlar d’una papereta per a la independència de Catalunya i que cadascú plantegi les seves exigències, els seus candidats i deixem-nos de tanta mandanga. Si les esquerres volen una llista sense Mas (perquè hi ha gent, quines coses té la vida ai las, que pensa que l’enemic no és Albert Rivera sinó Artur Mas) que ho diguin i així no perdrem gaire més temps. Si el que es vol és una llista amb celebrities del món independentista, amb la monja malapersona inclosa, que comenci el càsting. Però que comenci ja i aturem el mareig del personal. Però, abans que res, no ens enganyem puerilment. Per molt cívica que sigui aquesta llista de papereta única pel 27S, el que ens trobem decidint són quins són els polítics, els homes i les dones, que faran el primer pas cap a la secessió. Que tothom ho tingui ben clar. Contra la Colauitis, molta vacuna i molta política.

    Bernat Dedéu
    "Colauitis". Bloc bDd, 09.07.15

  • Les accions de l’alcaldessa Colau han tingut la virtut d’ensenyar-nos ràpidament com es farà la nova política: fitxant exsociates pseudosobiranistes com Jordi Martí i endollant la família a l’Ajuntament. La nova política, certament, ha tingut la virtut de canviar els endolls a germans (tant presents en dinasties com els Maragall o la saga Carod Rovira) per contribuir a la promoció de les respectives parelles. No obstant el vodevil, el sobiranisme mostra nervis més que evidents perquè el reagrupament del vot d’esquerres viatja més ràpid que la pólvora. Mentre els independentistes continuen militant a la lliga de la diferenciació, Iniciativa, Podem i fins i tot la monja malapersona no tindran cap inconvenient en dissimular les seves diferències si això els comporta arribar al poder. El president Mas ha donat l’oportunitat de conformar de nou l’electorat independentista des de la seva base social, però la tebior amb què ANC i companyia semblen declinar la proposta del Molt Honorable no augura gaires encisos. Accentuem diferències i tira milles. L’independentisme va deixar escapar l’oportunitat de configurar una candidatura unitària que hagués estat d’un valor polític inqüestionable degut a l’egoisme diví dels partits catalans. Ara som a punt de rebutjar una candidatura ordida dessota, amb el poder de la Via Catalana i la seva gent, pel narcisisme transversal de les preferències polítiques dels adherits a les respectives sectes de les associacions. Mentre l’esquerra del Sí-No (és a dir, del NO) treballa pels seus interessos, els independentistes regalem lliçons d’estètica i cantem la diferència com si fóssim adolescents del seixanta-vuit. Si tot això acaba amb un govern lerrouxista presidit per un comunista amb granets a les galtes o una monja delirant, fills meus, és que us ho mereixeu. Menys por i més sentit del ridícul.

    Bernat Dedéu
    "La independència i la por". Bloc BdD, 26.06.15

  • Quan un servidor anava a l’institut de batxillerat, cap al Pleistocè, va coincidir amb un company d’aula que era una mica bèstia. Tenia un gran repertori de bromes, però la seva predilecta era agafar-te per l’entrecuix, estrènyer fort i cridar: “Xiula!” Òbviament, era molt difícil xiular amb els collons engrapats, i ja em perdonaran la vulgaritat de la frase. A més, el meu condeixeble era gran i fort, amb unes mans com pales, i era difícil desfer-se del seu atac a les parts íntimes. Ell no parava de repetir: “Xiula! Xiula!” Però no hi havia manera de desfer-se de la seva grapa, i encara menys de xiular ni que fos l’himne de Riego. El meu excompany avui regenta un restaurant, i ho fa excel·lentment. Em consta que no estreny els testicles dels seus clients ni els de ningú, ni els ordena que xiulin o que deixin de xiular. Naturalment no és cosa de posar-se a xiular a taula quan ets en un restaurant, però si ho féssim a casa del meu company de classe potser rebríem una suau reconvenció, però no es reuniria tota una Comissió Antiviolència per dilucidar si hauríem disgustat el xanguet. Les coses tenen una proporció, i la vida humana ens empeny cap a la maduresa, i no cap a la repetició sempiterna de la infància. Tanmateix, hi ha gent que no acaba d’entendre aquestes coses tan senzilles. (...) Posats a treure’s coses, tant és la gorra com la chorra. I posats a fer coses sense sentit, tant és agafar una persona per l’entrecuix i ordenar-li que xiuli com engrapar-la per les mateixes parts sensibles per ordenar-li que no xiuli. Les diferències són dues. Una, que n’hi ha que evolucionen i acaben posant un restaurant i tracten la clientela amb exquisidesa, de manera que aquelles anècdotes queden en un record fins i tot entranyable. I l’altra, que 'Amanece que no es poco' és un film d’humor surrealista. Ara bé, ni una tercera part de surrealista que el que ha generat en els últims anys el nacionalisme espanyol. Només que no fa gràcia, si de cas només fa rialles. Si per una xiulada en un partit de futbol s’ha de muntar aquest despropòsit que s’està muntant aquests dies, jo què volen que els digui, i això que no sóc futboler. Espero que la solidaritat d’en Pedrito Sánchez li hagi servit de lenitiu al rei Felip VI, que va assistir al partit com si l’haguessin embalsamat.

    Sebastià Alzamora
    "Per la vida, xiulant". Ara, 02.06.2015

  • Els llibreters han entès que publicar llistes de llibres més venuts abans de Sant Jordi fetes a la babalà era un greu perjudici per a tothom. Han entès que no es pot dir alegrement que tal ha estat el més venut sense tenir una base documental homologable. I han entès, o algú els ha fet entendre, que per molt que sempre s'hagi fet així, avui en dia deixar anar falsedats d'aquesta mena va contra el sistema del qual ells en són peça fonamental. Libridata no és el mètode perfecte, ha de quantificar més, tabular millor i augmentar la cobertura, però per ara s'han acabat les llistes fetes trucant a quatre amics i posant-hi més pa que formatge (fins ara no arribaven ni a cuinar-se de tant ridícules com eren les mostres). I, sobretot, citant les fonts i com s'obté la informació. Tothom hi surt guanyant, sobretot en serietat i rigor, tothom els ho agraeix i el sector es prestigia. Ja era hora. De llistes n'hi haurà sempre, perquè els grans grups editorials, que són els qui controlen el Gremi i l'Associació d'Editors, són els primers interessats en que les hi hagi; però que estiguin ben fetes i siguin creïbles. Libridata amb totes les llibreries i superfícies pot ser una eina per a rendibilitzar mediàticament l'esforç publicitari fet per Sant Jordi. A que esperen per reforçar un instrument que és al seu servei? Les dades són la base d'una informació veraç, i les dels llibres més venuts sempre beneficia a tothom, sobretot als grans. I així de passada es podran refusar afirmacions tan perverses com que es venen més llibres en català que en castellà i que per això ja no cal la immersió; i potser m'estalviaré que cert individu m'insulti vilment per criticar les llistes com les que es feien fins el 2014.

    Rafel Vallbona
    "La llista de Daura". El Mundo, 01.05.2015

  • La manca de formació, o l’excés d’informació «molista», han fet que, a Catalunya, quan un professor de literatura pregunta als estudiants “Què és la literatura?”, obtingui com a resposta quasi universal: “És l’expressió de sentiments”. Això és una barbaritat, sobretot si tenim present que la poesia només començà a mostrar sentiments (per desgràcia) al tombant del XVIII-XIX. Abans, quan la literatura es feia seguint els patrons retòrics i mètrics propis de tot classicisme, la poesia era, més que cap altra cosa, forma. Però el romanticisme, ell i ningú més, es va encarregar de fer creure la gent que n’hi havia prou amb tenir bons sentiments per fer literatura en general i, especialment, poesia. A casa nostra, desgraciada en tants sentits i ara més desgraciada que mai, la Renaixença va acabar d’assestar un cop a la tradició clàssica que hem esmentat en propagar l’eslògan “Fe, pàtria i amor”, tres elements que, agafats tots de cop, baldament fora d’un en un, mai no donaran bona poesia per ells mateixos llevat que el poeta sigui una persona responsable i conegui les lleis de la mètrica. Així s’ha format una escola de poesia catalana i un ensenyament de la literatura en vers que esborronen. L’un es manifesta patriòtic en vers, l’altre s’esplaia en matèria de religió, s’esbrava el tercer explicant deliqüescències amoroses, puerils. I tots tan panxos: tenim una gran poesia pel sol fet que en tenim molta. Encara bo que els noucentistes van fer un esforç titànic per demostrar que la poesia —que és paraula que prové del verb grec poieïn, val a dir, fer, construir, fabricar— demanava tanta artesania com fer una cadira o un cistell; mai desfogar-se en matèria de sentiments. Maragall tenia encara una escassa idea de com es feia un vers per molt que tingués una veritable fusta de poeta; però Carner, el més alt, i també Foix, Riba, Vinyoli o Ferrater, sabien que les lleis de la mètrica no es van inventar per torturar els poetes, sinó per donar llustre i justícia estètica al gènere que practicaven. Va venir la guerra, va venir el marxisme, després el marxisme barat va xopar el discurs «molista», el de la universitat i el dels instituts, i, a partir d’aquí, qualsevol cosa va resultar possible: han proliferat els premis, hi ha milers de poetes al país, però els bons es compten amb els dits d’una sola mà. (…) Ja fa temps que els teòrics de la literatura saben que la literaturitat, és a dir, allò que fa que un missatge verbal pugui ser considerat literari, resideix en el tractament correcte de les paraules. Aquí, per a nova desgràcia, encara hi ha molta gent que creu, com dèiem, que n’hi ha prou a tenir nobles sentiments amorosos, religiosos o patriòtics per elaborar una poesia de qualitat. I així puja la pàtria —ara empeltada de religió i solidari amor manifestant—, dia rere dia, sense que s’ennobleixin els annals de la nostra literatura.

    Jordi Llovet
    "Poesia i forma". El País, 02.04.2015

  • Mai no hauria pensat que les qüestions relacionades amb el sector editorial català fossin considerades secret d'estat, ni que parlar del que fa aquest gremi i de com ho fa posés en perill el futur de la nació fins l'extrem que, aquell qui s'atrevís a dir-ho en públic, fos considerat una mena de Julian Assange o Edward Snowden de via estreta, un enemic públic; però es veu que sí. Fa dies vaig comentar algunes coses que havien passat a l'assemblea de l'Associació d'Editors, i algú se'm va llençar al coll exigint que delatés les fonts, cosa que no faré, és clar. Tampoc no acusaré ningú perquè no sóc d'aquesta mena, però hi va haver una intolerable pressió per vàries bandes. He estat tres setmanes esperant que Cultura em passi les dades d'inversió en compra de llibres per a biblioteques del 2015, doncs aquest pressupost és un dels motius de queixa dels editors. Dilluns van fer una nota per a tothom, mala passada donat que ho vaig demanar quan ningú més no ho havia fet. Això em passa per tenir miraments. En resum, la Generalitat es gastarà 181.762 euros més en comprar llibres enguany. El que més augmenta és el capítol destinat a dotar de contingut les noves biblioteques inaugurades el 2014, 150.000 euros, lògic si tenim present que es van inaugurar 16 biblioteques, 4 de noves i 12 trasllats o ampliacions; no les deixaran pas buides. Però el Sistema d'adquisició bibliotecària (SAB), programa d'ajuts a la producció editorial en català, no ha pujat ni cinc, 1.100.000 euros, igual que el 2012 (el 2013 van ser 100.000 menys). O sigui, hi ha biblioteques que no reben un llibre des del mes de juny de l'any passat. És d'això del que es queixen els editors. Essent diners públics, per què tant secretisme?

    Rafel Vallbona
    "Secrets d'estat". El Mundo, 01.04.2015

  • El dia que s'acabi la crisi, no ara que menteixen vilment, probablement no en quedarà res del llibre i la lectura. L'audiovisual remuntarà a còpia de banalitzar-se més en tots els aspectes. A la música sempre li quedarà el directe, encara que sigui al menjador d'un pis de barri. Les arts plàstiques van bé o malament segons la burgesia o les institucions col·leccionistes compren; i comprar sempre llueix. Però el llibre entrarà en decadència definitiva. Bandejat a l'educació pels artefactes digitals; amb una indústria, que va ser molt potent, desmantellada per la crisi i l'abandó institucional; amb una preocupant pèrdua d'influència del sector editorial i amb el desprestigi creixent dels autors, incapaços de connectar amb la societat a la qual es dirigeixen, escriure llibres, publicar i llegir-los és una activitat en vies d'extinció; un mamut que desapareixerà de la terra quan desglaci. Quedaran els poetes, que passaran els versos clandestinament entre els addictes; algun fenomen editorial per quan, el dia que cau la xarxa o se'n va la llum, la gent s'avorreixi de necessitat, i uns quants escriptors que redactaran catàlegs, prospectes, propaganda i notes de premsa dictades pel poder que sortiran tal qual als diaris. Una o dues editorials imprimiran gasetes. Les llibreries no se sabrà que eren. Però ningú no es preocuparà. Els càrrecs institucionals, nadius digitals, mai no hauran sentit a parlar del llibre i destinaran enormes ajuts als vídeojocs i així algun editor espavilat mantindrà la tradició d'anar vivint de la rifeta pública, i el poble restarà en pau. Algú gosarà preguntar un dia, i una noia educada en el servilisme respondrà, no en català és clar: "per Espriu no em ve res".

    Rafel Vallbona
    "Què en quedarà (distòpia)". El Mundo, 19.03.2015

  • El jutge Vidal ha donat a conèixer alguns dels articles de la Constitució catalana que ell i el seu grup redacten de cara al nou estat català. Així, hem sabut que la Catalunya independent seria una república sense exèrcit o que els partits no tindrien finançament públic i els càrrecs electes estarien limitats a dos mandats. També que aquesta Constitució (que fort, Antònia) seria fàcil de reformar. Amb 500.000 signatures els ciutadans podríem proposar canvis que el Parlament hauria d’admetre a tràmit. També que el català seria oficial i l’espanyol seria reconegut com a llengua cooficial. Em sembla molt bé que tinguem una república. Només m’il·lusionaria la monarquia si ens quedéssim com a rei el cambrer del bar El Drac, de la Bisbal, que diu que és fill de Joan Carles I (s’hi assembla prou) i, en honor al presumpte pare, ofereix a la clientela un maxisandvitx (tres capes de pa Bimbo amb llom i ou ferrat) anomenat “Monarca”. Pel que fa a no tenir exèrcit, també ho trobo molt bé. De què et serveix un exèrcit si, en cas d’invasió de Corea, perds segur? En canvi, que l’espanyol sigui llengua cooficial no ho veig pas tan clar. Entenc molt bé la motivació que mou el jutge. Entenc que vol, sobretot, impedir al nou estat els vicis de l’imperi espanyol. Qui més qui menys -jo mateixa- tenim arrels castellanes i familiars que enraonen en castellà. La llengua castellana és un patrimoni que mai deixaríem perdre. Però si el castellà és llengua cooficial, qualsevol ciutadà en pot exigir l’aplicació en l’administració pública, en l’ensenyament, a la televisió. Una televisió pública catalana en un país independent ja no hauria de ser, a la llarga, el vehicle de normalització lingüística. Llavors, potser hauria d’emetre la meitat del temps en cadascuna de les dues llengües cooficials. I a l’escola? Per quina raó no s’haurien de fer les classes en les dues llengües cooficials al cinquanta per cent? Com diria Josep Pla: és treure’s de sobre un Wert per menjar-se un marró.

    Empar Moliner
    "La llengua cooficial". ARA, 29.01.2015

    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes
    Altres opinions digitals mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |