«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • Si tots els nens que fan sis anys usen el val de 13 € que la Generalitat els dóna perquè comprin un llibre a una llibreria associada al Gremi, la broma ens sortirà a tots plegats per més d'un milió i no haurà servit de res. És una idea de bomber, una fal·làcia demagògica per fer creure que, regalant un llibre, fas un lector. És com pensar que, obrint una llibreta amb vint duros, fas un financer: populisme xaró i car. Si aquesta és la política del conseller Vila per fer lectors, pleguem. El pla «Fas 6 anys, tria un llibre» vol estimular la lectura als petits, que descobreixin la llibreria (però només si és del Gremi, la resta que es foti) i que encetin la seva biblioteca personal. ¿De què serveix portar-los a una llibreria si encara no han adquirit l'hàbit lector? Pensar que, 'anar de compres', estimula la lectura és com passar la tarda al centre comercial per tenir-los distrets: acaben jugant a futbol pels passadissos i molestant tothom, però els pares tranquils perquè els nens no els emprenyen. La biblioteca personal és una necessitat posterior al costum lector. Neix de la voluntat de disposar d'unes eines que, un cop inoculat el virus de llegir, volem pròpies, properes i originals per traçar el nostre propi itinerari vital i intel·lectual. El costum de llegir no es transmet comprant, ens el contagia un amic, una biblioteca escolar (a nens i joves) o un profe compromès: un prescriptor. La biblioteca personal ve després i surt d'una pròpia necessitat que es descobreix sol. Però, és clar, això no admet maquinació política. Ni tant sols no permet fer un gest cap el sector del llibre; a qui, per cert, no agrada aquest pla. Llavors, per què?

    Rafael Vallbona
    "Idea de bomber". El Mundo, 27.10.16

  • No voldria ser pesada. El 10 de novembre del 2015 ja vaig fer un article en aquest diari sobre la delectant expressió monomarental, que havia fet servir el pioner Lluís Rabell. Llavors deia que monoparental no es refereix al pare, perquè parental ve del llatí parens, -ntis, que és el participi present d’un verb tan femení com parir. I que si volguéssim especificar el sexe de l’adult de la família monoparental podríem referir-nos, com recomana el Termcat, a una “família monoparental femenina” o a una “família monoparental masculina”. El temps passa, però res, excepte el vi, millora. L’Ajuntament de Barcelona ha publicat “els ajuts per a famílies monomarentals i monoparentals”. No servirà de res que hi torni. Parental els sona a pare i punt. I com que els sona a pare, els sembla que invisibilitza la mare. I n’hi ha prou, doncs, amb això perquè decideixin que al costat dels monoparentals hi haurà també els monomarentals. Aquesta és la raó. D’acord. Però, llavors, arreglem també això de mono. Mono sona a mico. I no em digueu que mono, en aquest cas, no té res a veure amb un primat, i que és un prefix que ve del grec monos, com sap tothom, i que vol dir “un, únic, només”, perquè llavors jo us diré que monoparental, per molt que soni a “família amb un sol pare”, no vol dir això. Us diria de canviar aquest mono per un uni. I així tindríem les famílies unimarentals i les famílies uniparentals. Però és que uni sona a universitat. “Anem a la uni”, diu el professorat i l’estudiantat. I si sona a uni no ho podem posar, perquè els que es pensen que monoparental vol dir “un sol pare” o “un sol pare primat” es pensaran que vol dir un sol pare o una sola mare que té estudis universitaris. Estic pensant si en diem singulusparental i singulusmarental, però llavors algú es podria pensar que ens referim a pares i mares singles, i això invisibilitzaria els pares i les mares que, tot i criar el fill en solitari, tenen parella. I quan dic parella vull dir, també, marella.

    Empar Moliner
    "Qui et va parir!". La Vanguardia, 11.10.16

  • Sobre pares, fills, professors i la resta de l’atribolada família. Al plató de can Cuní, la consellera Meritxell Ruiz, que detalla, amb abnegada paciència, els diferents greuges d’aquesta vidriòlica relació. I és així com iniciem l’enèsim debat sobre l’educació dels fills, la responsabilitat familiar i el paper de l’escola, tot tan carregós com sembla i, alhora, igualment irresoluble. Tanmateix, encara que estiguem farts de fer donar voltes a aquesta sínia recurrent, el cas és que el tema és d’enorme importància per a la bona salut de qualsevol societat. Enfilo, doncs, algunes idees sobre la qüestió, amb la convicció d’anar en sentit contrari al del corrent, i sense cap altra pretensió que la d’articular certs dubtes raonables. El primer, això de la responsabilitat, que es reparteix de forma desigual en funció de qui pronuncia tan impostada paraula. Qui té la responsabilitat d’educar els fills, l’escola, la societat, els pares? I ho pregunto perquè, encara que la resposta semblés òbvia, la tendència actual no ho és tant. Cada dia hi ha més abandó de responsabilitat per part de molts pares, convertits en una mena de col·legues assemblearis que consideren que l’educació és, fonamentalment, una responsabilitat de l’escola, i que creuen fermament que el seu paper és d’una altra naturalesa: protegir, estimar, tenir cura, donar felicitat, i la resta de verbs guais d’aquests temps guais. Com diu una amiga, alguns pares, més que tenir fills, sembla que tinguin mascotes, i aquests no estan disposats a suportar la pesada càrrega de l’adverbi de negació. Qui s’atreveix amb el no? Qui li posa el cascavell de la prohibició als nostres tendres i meravellosos gatets? O, sobretot, qui entén que els pares no som col·legues, ni amics, ni companys de divertiment, sinó justament pares, és a dir, gent que, mentre donem amor, també posem els límits, marquem els valors i exercim l’autoritat? I faig servir el terme autoritat amb tota la càrrega intensiva, perquè d’això es tracta, de tenir autoritat. L’escola no és el lloc on eduquem els nostres fills sinó on els formem, que no és exactament el mateix. L’educació, en el sentit de formar persones responsables, ètiques i lliures, és una obligació familiar que ha de ser assumida tant en els seus aspectes simpàtics –quan permetem, acceptem, deixem i etcètera– com en l’antipàtica conjugació del verb prohibir. És a dir, hem de donar ales als nostres fills, perquè puguin volar molt alt, però abans hem de proveir-los d’arrels molt sòlides, perquè una cosa és el volar i l’altra el perdre’s. Crec, sincerament, que un dels fonaments del desconcert actual és la dificultat d’equilibrar el sí i el no, tan obsessionats a no caure en el reaccionarisme i en la prepotència que caiem pel costat contrari, allà on habita la jungla del llibertinatge. I d’aquí a tenir fills amb síndrome de Neró no hi ha massa passes.

    Pilar Rahola
    "Adverbi de negació". La Vanguardia, 17.09.16

  • A la web de l’Ajuntament de Barcelona han penjat un text que explica com funciona la superilla aquesta que molts ciutadans consideren una ximpleria. Ells no. Tot al contrari. Ja el titular és una esplèndida autolloança: “La superilla del Poblenou s’omple de vida”. El text comença: “Els canvis en la mobilitat dins la superilla del Poblenou han generat quatre places noves i han alliberat més de 8.000 metres quadrats”. Cap menció als problemes que tenen els veïns per arribar-hi, ni a les parades d’autobús anul·lades o traslladades. Òbviament, cap esment als problemes amb què es troben els serveis de neteja en aquest laberint demencial, ni als de les ambulàncies, que no poden recollir alguns malalts davant de la porta de casa seva i han d’aparcar damunt de la vorera a considerable distància. Continua el text: “Tot aquest espai públic recuperat ha de ser repensat col·lectivament; en aquest sentit, uns dos-cents estudiants d’arquitectura ja han començat a fer propostes”. ¿Estudiants d’arquitectura? Una operació urbanística d’aquesta envergadura ¿l’han de fer estudiants? ¿No hauria estat millor que l’haguessin analitzat professionals amb la carrera ja acabada? Si vaig al metge vull que m’atengui algú que ja s’ha doctorat, no un jovencell que és a segon curs de carrera. M’agrada molt l’al·lusió al fet que tot aquest nyap ha de ser “repensat col·lectivament”. Ara, perquè sigui guai, tot s’ha de fer col·lectivament. Així, si en resulta un bunyol, les responsabilitats no són de l’Ajuntament sinó dels ciutadans que no hauran sabut estar a l’altura. I, més que repensar-lo, ¿no s’hauria d’haver pensat bé ja d’entrada? Que s’hi hagin implicat estudiants els encanta, perquè poques línies més avall hi tornen: “Tot l’espai que s’ha alliberat i recuperat per a les persones ofereix l’oportunitat de ferhi activitats diverses, en què han començat a treballar uns dos-cents estudiants d’arquitectura”. Atenció a la frase “tot l’espai que s’ha alliberat i recuperat per a les persones”. ¿Que potser abans l’espai estava empresonat i les persones no hi podien accedir? Evidentment, ni estava entre reixes ni les persones tenien prohibit accedirhi, però els encanta l’èpica. Cap referència al fet que potser hagin incomplert la llei d’Urbanisme de la Generalitat, que especifica que les superilles han de ser provisionals, que el municipi n’ha de presentar prèviament una memòria justificativa, que tot plegat s’ha de sotmetre a informació pública durant vint dies perquè els veïns hi puguin al·legar, i que cal que la comissió territorial d’urbanisme emeti un informe, que pot ser favorable o no. Això sí, no podia faltar l’exaltació del reciclatge: “Els estudiants usen materials reciclats per crear mobiliari urbà nou”. Suposo que els palets seran el cim estètic, com a moltes verdureries i botigues de llegums, que creuen que així la gent les troba més autèntiques. D’aquelles plastilines de les escoles de fa trenta anys neixen ara aquests deliris.

    Quim Monzó
    "La superilla". La Vanguardia, 17.09.16

  • Ara resulta que la Lliga sancionarà els clubs de futbol que no aconsegueixin omplir prou la part del camp que es veu per televisió. (...) El motiu d’aquesta nova norma és evident. No queda guai veure un partit de futbol per la tele i observar que molts dels seients són buits. Aquesta buidor demostra que el partit interessa poc. Encara que en alguns casos la raó per la qual els espectadors prefereixen quedar-se a casa, escarxofats al sofà i amb una cervesa a la mà, sigui precisament que el fan per la tele. ¿Com calcularan els tants per cent exactes de cadires buides i plenes? (...) ¿com calcularan exactament les de la grada oposada a les càmeres? Cap problema. La Lliga ho té tot previst, i a punt un personatge anomenat “el director de partit”. Després de cada jornada, el director de partit analitzarà “el material gràfic proporcionat per la unitat mòbil i les fotos que ell mateix realitzarà en el minut 30 del matx. D’aquesta manera podrà valorar l’afluència i la distribució de públic”. (...) Però no m’imagino els socis dels grans clubs, aquells que després d’anys d’espera han aconseguit tenir finalment el seu seient, acceptant de grat que, per omplir la grada que enfoquen les càmeres, els resituïn en cap altre que no sigui el seu. Amb els avenços tecnològics que hi ha ara, ¿no seria més fàcil omplir els seients amb espectadors virtuals? A la pel·lícula Gladiator, el Colosseu de Roma apareix ple com un ou i, en canvi, no hi havia ningú: l’empresa The Mill afegia espectadors a base d’efectes especials generats per ordinador. També es podria optar per posar-hi nines inflables vestides, com fan molts conductors per fer veure que al cotxe hi va més d’una persona i així poder passar pels carrils VAO. I, si tot això els sembla poc elegant, doncs que facin com a les pel·lícules d’abans i contractin extres, que hi ha molta gent a l’atur i molts recollidors de ferralla pels carrers.

    Quim Monzó
    "Horror vacui en el futbol". La Vanguardia, 09.09.16

  • (…) Durant les dècades de benestar, era un mes simpàtic; ara és una continuació de la batalla campal. Era un parèntesi sense política, sense corbates; ara és una seqüència més de l’any: tant hemorroïdal, judicial i funeral com les altres. El vam conèixer com un mes eròtic i festiu: privat; ara és un capítol més de la nostra frenètica vida pública. Abans era com 31 diumenges seguits. Propugnava el descans, es carregava els horaris, afavoria el desordre i, de tant en tant, també la bacanal; ara té tots els tics d’un mes laboral. Abans era un mes despreocupat, innocu, epidèrmic; ara és com la resta de l’any: alarmista i doctrinal; histèric i marcial; polític, sinistre, policial. Abans, l’agost era un mes pacífic i desvestit; ara compareix revestit de guerriller: des de fa uns anys comença entre ecos i anuncis d’atemptats. L’agost era la pàtria dels panxuts i la xancleta, però se l’estan quedant els intransigents. Era l’època de la sorra, la paella i els gelats, però comença a estar en mans de la porra, la querella i els armats. Era el mes de les vacances, però sembla que s’estimi més les matances. Era el mes del repòs, és a dir, del sàbat; ara és un altre mes per a la gihad. L’estiu era un temps perdut per a les grans batalles; ara és, com la resta de l’any, un temps malgeniüt, perfumat de metralla, que col∙lecciona mals pressentiments. Amb l’estiu s’acabaven les notícies èpiques i venien les notícies plàcides, desapareixien provisionalment els maldecaps socials, però ara aquests maldecaps ja no reposen ni es curen: poden ser locals o mundials, però semblen pensats a l’infern. En teoria, l’estiu és per al dolce farniente, però cada nou agost que arriba té l’aire més aspre i deludente (decebedor). L’agost era una illa d’intranscendència. Encara és una illa, però de l’arxipèlag anual del malestar.

    Antoni Puigverd
    "Agost a l’arxipèlag". La Vanguardia, 01.08.16

  • Si sou dels que —¡pardiez!— llegiu Pérez Reverte per —¡malandrines!— millorar el vostre lèxic en el camp semàntic dels rufians (amb minúscules), us proposo un mètode que us estalviarà uns quants centenars de pàgines: llegir aquest extracte dels gens apassionats editorials madrilenys d'aquest dijous. Comencem per 'El País': “Nuevo y zafio desafío”, “ribetes unilateralistas”, “obvio desacato”, “delirante, si no risible”, “fracasado antecesor”, “completo despropósito”, “desvergüenza jurídica”, “farfolla”, “la agitada Carme Forcadell”, “declinante entuasiasmo callejero”. El 90% dels epítets serien excel·lents noms per a una banda punk. Seguim amb 'El Mundo': “flagrante desacato”, “burla inadmisible”, “felonía sin precedentes”, “la gravedad del pulso”, “desleal”. Tot i que demanen canya contra Catalunya, la mànega de pastisseria dels adjectius se'ls ha quedat obturada i no ha rajat gaire. Next: 'La Razón'. “Haciendo uso de la coacción”, “debate ficticio”, “desafío sin paliativos”, “desprecio sin precedentes”, “intención de fracturar la sociedad catalana”, “burla a la legalidad”, “mesías del proceso”, “la propaganda separatista sólo crea monstruos”. Aquí és inevitable remarcar que, tal com va pintar Goya, el que crea monstruos és... el sueño de la razón! I acabo amb l''Abc', que rebentava l'adjectivòmetre: “afán por destruir”, “desafío”, “asesta un virulento golpe a la democràcia”, “se coloca en la senda de la sedición”, “mascarada rupturista”, “afrenta con tintes golpista”, “perversión”, “chantaje”, “rebeldía consciente”, “asalto a la voluntad popular”, “amenaza”, “lo más parecido a una emergencia nacional”, “atropello”, “chantaje contumaz e inmoral” i, al meu parer, el millor dels millors: “profundo desprecio (...) a esa España solidaria”. Ho deia el gran Perich: Si farcias del carordias, no remueldas las leporcias.

    Àlex Gutiérrez
    "Que tinc els adjectius d'oferta, reina!". ARA, 29.07.16

  • Com pot ser que els catalans exigiu que us tornin els papers de Salamanca i en canvi us resistiu a tornar les obres d’art de Sixena a l’Aragó? Si és el mateix! Doncs no és ben bé el mateix. La diferència més important (no pas l’única, perquè tot és sempre més complicat) és la que hi ha entre que et prenguin una cosa a punta de pistola o que te la venguis. Si te l’han presa te l’han de tornar. Si l’has venuda, hi ha com a mínim una discussió possible. Els béns de Sixena van ser comprats des de Catalunya o salvats quan s’anaven a destruir. El criteri de salvar-los sempre va ser present: la major part encara existeixen o són visibles precisament perquè es van comprar des de Catalunya. Però la resistència a desprendre’s dels objectes comprats a Sixena té altres fonaments de sentit comú. Un, que si s’aplica universalment el criteri que totes les coses han de tornar al lloc d’on van sortir, s’han acabat tots els grans museus del món. Ni el Louvre, ni el Prado, ni el British (per no parlar de Quai de Branly). Encara una altra cosa: si s’arrenquen les pintures del MNAC, és molt probable que es facin malbé. Li importa a algú? ¿O val més que et tornin una capsa plena de pols que no pas que les pintures es puguin veure senceres a Barcelona?

    Vicenç Villatoro
    "De Salamanca a Sixena". ARA, 14.07.16

  • (…) tot el XVIII anglès és ple d’una premsa decididament literària, com ho serà també la francesa i l’alemanya del XIX. Als diaris van escriure una bona part de la seva obra Defoe, Swift (a The Examiner), Addison i Steele (a The Spectator i a The Tatler), Henry Fielding o Samuel Johnson. La conseqüència d’aquesta relació entre periodisme i literatura va ser que la població de lectors va créixer exponencialment aquests dos segles, i que es creés una massa lectora, especialment entre la classe mitjana, que és la que va determinar, en última instància, el prestigi de la novel·la a l’època contemporània. Al mateix temps, es va crear una massa important de xerraires i tertulians en una altra de les grans institucions per a la divulgació i la creació d’idees als tres darrers segles: el cafè, en el qual es discutien, entre altres coses, les idees polítiques contingudes en les publicacions periòdiques d’un i altre signe. Però la literatura que escrivien per als diaris la gent de lletres al XVIII i XIX no podia ser de cap manera una literatura només a l’abast de la gent de toga, ni tan sols només a l’abast dels homes —la tafaneria és una passió perfectament repartida entre els gèneres més habituals, que són dos—; havia de ser una literatura de qualitat, ben escrita, però amb un a priori indefugible: que fos interessant, amb un punt d’enjòlit, amb una possible lectura entre línies relativa a coses de les que no es podia parlar obertament, i, sobretot, entretinguda. L’“alta literatura” rarament prenia la forma del feuilleton —que es va inventar, com a separata dels diaris, per mantenir-hi la presència molt viva dels escriptors, no dels redactors de notícies—, amb unes quantes excepcions, com la d’uns quants escriptors francesos d’alta volada al XIX. (…) També a Catalunya vam tenir el periodisme literari de Carner, de Pla, de Sagarra (Cafè, copa i puro, L’aperitiu) i d’uns quants més; però sembla que això ha desaparegut per sempre. Això és una paradoxa perquè, més com més va, les notícies les tindrem més ràpidament i fàcilment a internet que als periòdics; als diaris podríem acabar trobant-hi només literatura, si no fos que la literatura, justament per culpa de les noves tecnologies, potser es morirà abans que el periodisme.

    Jordi Llovet
    "Quan hi havia literatura als diaris". El País, 15.06.16

  • Les dones lliures de debò no discursegen sobre els plecs del cony ni sermonegen de quotes: imposen el seu talent i avall, que fa baixada. Ahir mateix, en un discurs d’agraïment que s’encauava en la política per no parlar de literatura, la recent Premi d’Honor Maria Antònia Oliver protestà per ser només la quarta dona que pot lluir el guardó més excels de la lletra catalana. Oliver hauria aprofitat millor el temps si hagués recordat que l’única escriptora guardonada digna d’aital honor ha estat Mercè Rodoreda. Però, ai las, esmentar na Mercè, una antifeminista radical que va decidir obviar la xerrameca del seu temps per alliberar la dona i ella mateixa a través d’una prosa inigualada a Europa, implica abandonar els apriorismes i endinsar-se en allò que fa mal quan es viu del tòpic. Si per alguna cosa hauria d’esmenar-se el Premi d’Honor és per la seva repugnant deriva polititzada, per la poruga existència del que viu pendent de quedar bé amb la Gran Catalunya i les editorials que sobreviuen de la ignorància padrina, així com també en satisfer de tant en tant la quota de gènere perquè no s’indigni el sindicat oficial de gallimarsots. Només autèntics sabatots literaris poden premiar ploms sobirans com Josep Massot o el novel·lista oficial de les tietes catalanes, Jaume Cabré, oblidant la feina salvífica de Quim Monzó i Enric Casasses o la prosa filosòfica de pensadors com ara Xavier Rubert de Ventós o Arnau Puig. Si alguna cosa ha convertit el Premi d’Honor en paper mullat és la dependència del totalitarisme de la correcció i l’esnobisme tòtil. La Mercè va guanyar el Premi d’Honor perquè era la millor novel·lista d’Europa i pels seus collons immensos: si hagués abraçat el discurs feminista d’Oliver, La Plaça del Diamant seria una novel·leta més d’autoajuda per a nous catalans i moros de Najat El Hachmi. Si les dones no fan millor literatura és perquè filtren la seva traumàtica correcció política en obres de tercera divisió. Catalunya té extraordinàries intel·lectuals i escriptores, dones fantàstiques de les quals hauríem d’aprendre enciclopèdies senceres. Però les castra la convicció adolescent de pensar que el món conspira contra la seva emergència. La Mercè va decidir escriure i no protestar, la Mercè va digerir els conflictes insalvables entre homes i dones i en va fer literatura universal. La Mercè no jugava: guanyava. Ja n’hi ha prou de tanta queixa: etern femení, imposa’t i no em facis perdre més el temps!

    Bernat Dedéu
    "La quarta Premi d'Honor". bDd El Blog de Bernat Dedéu, 07.06.16

  • La Nit dels Museus és una de les experiències més degradants i repulsives de la somorta vida cultural barcelonina. Ahir podíeu admirar l’Eixample ben curull de corriolades d’aquesta mena de conciutadà que fa tot el possible per adquirir cultura de franc i vantar-se’n amb alegria. Perquè aquest, més enllà de cursileries sobre la beatitud d’admirar obres d’art amb nocturnitat i en horaris intempestius, és l’únic objectiu d’aquesta pèrfida iniciativa: fer cua i no pagar. La gasiveria dels barcelonins s’expressa primordialment en el desig que la cultura i l’educació, que són una i la mateixa cosa, sempre et surtin de franc. Els nostres museus, la majoria dels quals són galeries augmentades de grandària, viuen el dia a dia entre la parsimònia del silenci més absolut i l’esperança que hi entri algun turista a fer caixa. Excepte en aquesta pèrfida nit, quan la gasiveria dels barcelonins emboteix les sales d’art, quan el tacany de barri s’exposa a fer una hora de cua per no afluixar cinc misèrrims euricus en un dia laborable, quan l’agarrat capitalí es fa el cultureta amb la família, amagant que la seva última i primordial motivació és el fet d’estalviar l’equivalent al preu d’un gintònic. Caldria engarjolar urgentment aquesta colla de ganyons, aquests habitants de la ciutat que fan de la ranciesa una forma de vida d’aparença altivesa cultural. Vols anar a un museu, tros d’escasser? Doncs paga i deixa d’embotir el carrer, que és la nostra obra d’art més excelsa. Cagamiques!

    Bernat Dedéu
    "La Nit dels Museus". bDd El Blog de Bernat Dedéu, 22.05.16

  • Com deuen haver vist, el manifest promogut pel Grup Koiné en favor de la llengua catalana ha despertat crítiques precisament entre alguns independentistes, cosa que els deu haver estranyat. I a mi també, certament. Perquè, si Catalunya no defensa la seva llengua natural, ¿a què estem jugant? ¿Es pot concebre una Catalunya independent sense el català? Jo no puc, de debò. I és que la llengua és allò que ens constitueix, que ens fa com som. La llengua és l’ànima d’un país i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret a ser independent, només té dret a ser un país esclau, que és el que encara som ara. I quan un grup de filòlegs i escriptors i ciutadans surt a defensar-ne la supervivència, els polítics, precisament els independentistes, posen el crit al cel, perquè, diuen, estem evitant que les bases independentistes creixin. Si aquestes bases han de créixer a costa d’una cosa tan essencial, doncs val més que no creixin gaire. No podem vendre’ns l’ànima per un plat de llenties, per bones que siguin les llenties. Les bases independentistes no creixeran a base de donar peixet i premis nacionals de cultura catalana a escriptors castellans. Quina contradicció! Un Premi Nacional de Cultura Catalana a un escriptor que té una altra nació i que contribueix al creixement d’una altra cultura... N’hi ha per fer-se un tip de riure. Per no plorar.

    Narcís Comadira
    "La llengua". Diara ARA, 09.04.16

  • Félix de Azúa, que ara és acadèmic de la llengua espanyola (una institució que pago amb immens plaer) ha dit unes paraules que val la pena que em tatuï a la natja. La llengua catalana per ell “ha deixat d’existir” des que és “una llengua d’imposició”. I això és perquè l’educació de les escoles “consisteix a ensenyar odi a Espanya” i els mestres fan servir el català per “segregar” i per “acabar amb l’espanyol”. Ha fet servir la paraula “talibans” per denominar-los. Que l’home hagi decidit no parlar el català i vagi tan tranquil per la vida demostra fins a quin punt és una llengua d’imposició. Si vas a Alemanya i decideixes no fer servir l’alemany perquè és una llengua d’imposició —te l’imposen des del moment en què és llengua oficial—, no pots demanar ni una trista cervesa a la festa de l’ídem. Esclar que, si tens molta set, pots fer servir l’anglès, però és que l’anglès també és una llengua d’imposició a Anglaterra. I així a tot arreu del món. Menys a Catalunya, on la llengua pròpia conviu amb l'espanyola. A l’escola es fan més hores de català per una raó que entendrà molt bé amb un símil. Si tens dos fills i un d’ells està malalt, li dedicaràs més cura perquè no es mori. L’altre, que està sa, podrà passar sense atencions extres. I així fins que tots dos visquin en igualtat de condicions. La llengua d’un territori, si aquest territori té estat, és una “llengua d’imposició”. Hi vas a viure i te la imposen. L’has d’aprendre. Si el territori no és estat, com en el nostre cas talibà, la cosa és diferent. Pots fer com en Félix de Azúa i no parlar-la mai. I llavors el que fas és parlar en la llengua que sí que és obligatòria de veritat: el castellà. Que el castellà hagi sigut una llengua d’imposició a Catalunya —i que per aquesta raó estiguem encara recuperant el català- és un detall que segurament no li impedeix, com hem comprovat, la bellíssima i fluïda parla.

    Empar Moliner
    "Avui talibans". Diara ARA, 15.03.16

  • La gent que diu implementar, el segle XIX i tots els seus inadmissibles errors antropològics, la rialleta contagiosa dels meteoròlegs de TV3, les dones que et besen amb la mandíbula com si els fes fàstic regalar-te els llavis a la galta, els pijos de Barcelona que no tenen minyona sinó una noia que els ajuda, la Pastoral de Beethoven, el CCCB, els embadocats cambrers barcelonins que miren arreu compulsivament menys les taules que aparenten servir, els falsos tics d’inspiració pujolista que ataquen Manuel Cuyàs a les tertúlies, els servidors públics que es rebaixen el sou per empatia amb el poble, l’entusiasme vital de Ramon Gener, els individus que beuen rom amb cola, la pedanteria bruckneriana, les parelles que han deixat una vida plena d’insatisfaccions en una gran empresa multinacional per regentar un hotel alternatiu i ecològic al Delta, els pianistes efeminats que toquen Mozart fent saltirons i trufant la partitura de staccati, López Burniol i les seves insofribles preguntes retòriques precedides per un gest d’aspiració i un lleuger tancament d’anus (Vols que et digui el que penso, Josep?), les corals catalanes, els pedagogs i els psicòlegs i encara més els psicopedagogs, la gent que diu expertesa, la subnormalitat profunda i covarda de Cristian Segura, les òperes de Verdi exceptuant el Don Carlos, els agitadors culturals i els pallussos que no saben definir-se perquè han tocat moltes disciplines artístiques, tot individu que no hagi llegit Eugeni d’Ors però sàpiga del cert que és un escriptor sobrevalorat, els antitaurins, compartir primers plats per picar una miqueta, les femelles que parlen amb nens i ancians com si fossin dements, la bufandeta vermella falsament medievalitzant de Jordi Savall, els gendres catalans i la seva insofrible bonhomia, Tavertet, Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici, els malalts de la tribu i el xantatge constant amb què exciten emocionalment les padrines, Wagner, els wagnerians, els wagnerians que van a Bayreuth amb la querida i t’expliquen com van plorar d’emoció en entrar a la sala, els wagnerians que diuen odiar i estimar Wagner amb la mateixa intensitat, els articulistes bohemis i progressistes de Madrid que parlen de Catalunya amb la mateixa condescendència que els seus odiats contraris hitlerians de dretes, els pensadors que culpen Hegel de l’holocaust, les secretàries que diuen un segonet, la panxa del Voltas, els meus articles cursis i les llistes, en general.

    Bernat Dedéu
    "Em repugna". bDd El Blog de Bernat Dedéu, 27.02.16

  • Les padrines que es persignen abans d’alçar-se, el segle XVIII que ens ensenyà l’artificialitat inútil i gairebé sempre cínica dels sentiments, Hegel, Pere el Gran, el gregarisme misantrop dels habitants de l’Eixample, el jardí de l’Ateneu tintat amb el fum del meu cigar, les galtes de la Núria i la seva pell dematí, la Gran Partita de Mozart, el combinat de llauna del Xampanyet, l’Old Fashioned de l’Ascensor i el Manhattan del Little Branch, el meu propi insomni, els dies de pluja com avui, escriure a diari amb una tenacitat incomprensible, corregir els escrits dels meus alumnes, fer un cafè amb Toni Valero i parlar de nit amb el meu Àngel Juez, el misteri de no saber per què Wolfgang va fer el Dom Joan i tal i qual, el nord d’Itàlia i els seus habitants educats que beuen vins blancs aromàtics, la platja del Castell, la llargada pornogràfica de les codes mahlerianes, creuar el semàfor en vermell, insultar Lluís Bassets i que em demani 25.000 euros per uns quants mots, no acabar gairebé mai res, passejar pel carrer 115 fins el Cuchifritos Frituras i comprar-hi un pollastre rostit, escarnir Carles Capdevila i Eva Piquer, escoltar com afina l’orquestra o els aplaudiments i oblidar la resta d’un concert, el moment en el qual s’alça el teló o l’instant en què una soprano dóna l’aprovació al pianista perquè ataqui la partitura, xerrar amb Francesc Garriga encara que sigui mort, saber que hi ha l’Ors, en Pla, el Sagarra, n’Estelrich i el Baucà i que la resta són mariconades, els silencis que Sviatoslav Richter incrusta a la Sonata D960 de Schubert, la solitud d’una guitarra, abraçar la meva germana Anna Punsoda mentre escarnim el món, veure les meves exdones embarassades per tanoques, que l’actual Molt Honorable empri el verb emfasitzar correctament, els versos d’en Josep Pedrals i els llibrots de n’Adrià Pujol, quan em truca Nacho de Sanahuja per anar a dinar just abans del migdia, Hobbes, insultar a la gent que parla amb femení, el somriure d’Anna Gabriel, la histèrica pornografia sonora d’una sardana que és a l’alçada de l’Opus 132 de Beethoven, copiar descaradament els escriptors que estimo, que dubtin de mi com a filòsof de la tribu, no escriure a La Vanguardia ni sortir a TV3, cobrar la mesada i haver-la ja gastat sense càlcul ni ciència, mirar les boletes de colors del Google Analytics per saber on ets, del món, quan penjo aquest article a la xarxa i pensar que, de ben segur, demà no sabré què coi dir-te.

    Bernat Dedéu
    "Adoro". bDD El Blog de Bernat Dedéu, 27.02.16

  • Ja fa molt de temps que Televisió de Catalunya ha abandonat la llengua. No ho ha fet de manera formal, perquè els seus lingüistes continuen treballant-hi, però aquests, com és lògic, només supervisen els textos que els arriben. Dels que no els arriben —i n’hi ha molts—, no en saben res, tant dels serveis informatius com de la resta de programes (...) La influència de la llengua espanyola és tan forta, tan invasiva, que els barbarismes són una constant, la sintaxi se’n ressent i l’arquitectura del català, en general, trontolla com una cabana infantil en un dia tramuntanat. El problema és que això, que és excusable en un fuster, en un forner o en un pastisser, no és admissible en professionals d’una televisió pública. I tanmateix dia sí i dia també sentim: “quallar” (per ‘reeixir’), “carrera” (per ‘cursa’), “cantera” (per ‘planter’), “despedida” (per ‘comiat’), “valiós” (per ‘valuós’), “vivenda” (per ‘habitatge’), “tombona” (per ‘gandula’), “verosimil” (per ‘versemblant’), “voltereta” (per ‘tombarella’), “els demés” (per ‘els altres’), “donat que” (per ‘atès que’), “no fugeix” (per ‘no defuig’), “majoria aplastant” (per ‘majoria aclaparadora’), “ningun equip” (per ‘cap equip’), “rendir homenatge” (per ‘retre homenatge’), “arrel d’un comentari” (per ‘arran d’un comentari’), “donar-se compte” (per ‘adonar-se’n’), “fer la vista grossa” (per ‘fer els ulls grossos’), “estic a l’estadi” (per ‘sóc a l’estadi’) “tothom de peu” (per ‘tothom dret’), “tassa” (per ‘taxa’), “a no ser que” (per ‘si no és que’), “sempre i quan” (per ‘sempre que’), “per suposat” (per ‘per descomptat’), “es van donar un petó” (per ‘es van fer un petó’), “em dóna la impressió” (per ‘em fa la impressió’), i així fins a l’infinit. Això sense oblidar la pronuncia espanyola de la ‘g’ de Los Angeles i la ‘c’ de San Francisco. (...) Si els professionals que repeteixen dia rere dia les errades esmentades tinguessin el mateix nivell d’anglès que el que tenen de català no podrien treballar mai a la BBC.

    Víctor Alexandre
    "La llengua a TV3". Nació Digital, 09.01.16

    Citacions d'altri anteriors mes
    Circulars anteriors mes
    Altres opinions digitals mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |