«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Articles d'opinió
¿Mare Nostrum? Mare meva!
(Crònica d'un congrés anunciat)


«Belle de jour», «El tambor de llauna», «La vita è bella», «La mirada d'Ulisses»... El dia 16 de novembre del 2001 van ser a Barcelona, a La Pedrera de Gaudí, convocats per assistir al Congrés Mare Nostrum II, els tres guionistes europeus més importants d'aquest tombant de segle: Jean-Claude Carrière, l'home que representa trenta anys de cinema francès, amb una extensa biobibliografia que compta amb el nom de Luis Buñuel; Vincenzo Cerami, guionista de Roberto Benigni, tant de l'oscaritzada 'La vita è bella' com del projecte que s'està rodant de 'Pinotxo'; i Petros Markaris, guionista de Teo Angelopoulos. Els tres, també, autors de novel.les, d'assaig i de teatre. Tres autors complets, doncs, perquè congreguessin un mínim d'escriptors catalans, amb motiu de ser Catalunya el país amfitrió del que hauria hagut d'esdevenir un autèntic congrés d'escriptors europeus i no una reunió d'amics emparats pel vaixell fantasma de l'European Writers' Congress, de la qual formen part les dues associacions professionals d'escriptors de Catalunya --Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya (ACEC).

Vaig tenir l'oportunitat de ser un dels que vaig empentar els inicis d'aquest congrés, des de la secretaria de l'AELC, des de fa més d'un any, quan se'n va començar a parlar, amb ànims clars des del primer moment de no cedir al nivell tant com fos possible. Posteriorment, pels fets ocorreguts recentment en el si de l'AELC, en vaig ser separat directament pel president Jaume Pérez Montaner, primer amb subtilesa i assetjament, i després barroerament, quan ja, amb la inestimable col.laboració de Xavier Pérez Torio, crític de cinema i professor de la Universitat Pompeu Fabra, i amb la incredulitat d'uns quants membres de la Junta de l'AELC, havíem pogut aconseguir vincular, i no sense dificultats, en un sol dia, aquests tres monstres del cinema europeu contemporani --com els va qualificar Quim Monzó en la seva taula de debat-- en un congrés que hauria hagut de tenir en totes les seves ponències i debats, si se'ns hagués permès acabar de treballar en el seu disseny final, la mateixa categoria pel que fa al llistó de la resta de ponents i participants.

Vaig assistir com a periodista, espectador i oient, no com a congressista convidat, doncs, al Mare Nostrum II de Barcelona en gairebé tota la seva totalitat. Primer a l'auditori de La Pedrera (col.laboració valuosa de Caixa de Catalunya i el seu director cultural, José Luis Giménez Frontín) i després a l'auditori Maria Aurèlia Capmany del Pati Llimona (col.laboració també valuosa de l'Espai de Lletres i del Districte Ciutat Vella de BCN), dues de les primeres gestions que encara havíem pogut tancar. La primera sorpresa va ser comprovar que la promoció que se n'havia fet havia estat limitada a uns modestos fulletons enviats als escriptors uns dies abans on no tan sols no s'hi esmentaven els objectius del congrés sinó que tampoc no es remarcava ni la presència de Carrière, Cerami i Markaris com a ponents inaugurals, ni s'hi adjuntava una breu cronologia de quina era la seva feina en el cinema i la literatura, ni tampoc de cap dels altres congressistes ponents.

En segon lloc, per diversos sectors de la premsa, vaig constatar que la promoció de la difusió i de fer conèixer la presència d'aquests personatges a BCN va passar per alt des dels oganitzadors o simplement es va pensar que no calia fer-la (alguns periodistes m'han preguntat dos dies després quin dia venien Carrière, Cerami i Markaris a BCN per poder planificar-ne entrevistes!). I en tercer lloc constatar el lamentable poc interès dels escriptors catalans pel congrés. Si la mitjana de participants, comptant tots els congressistes vinguts d'altres llocs d'Europa, va ser d'unes quaranta persones per sessió, entre tots ells no s'hi va veure gairebé cap escriptor o escriptora catalans --a La Pedrera en vaig detectar dos o tres entre el públic!-- fins a l'extrem que, en una de les últimes sessions de debat, un servidor era l'únic català, no ponent --de ponents n'hi havia sis i no presents a totes les sessions--, que hi assistia. I, per a més sorpresa, l'absència de membres de les Juntes de l'AELC i l'ACEC era tan manifesta que es fa difícil creure que el passotisme literari pugui arribar a aquests extrems quan, només quinze dies abans, una vuitantena d'associats, cridats a sometent, havien estat reunits a la catacumba ateneïstica per votar el cessament del secretari de l'AELC.

Una vegada més s'ha perdut l'oportunitat. L'oportunitat de fer de BCN un centre de ressò dels escriptors europeus, l'oportunitat d'expandir aquesta capitalitat a tots els territoris de parla catalana, l'oportunitat d'injectar confiança i il.lusió en els escriptors catalans pel seu futur dins el conjunt europeu. I, en canvi, s'ha fomentat el desànim, el desinterès, el tancament i la política de fer les coses entre mitja dotzena de sempre, amb els pressupostos de tots. El Congrés Mare Nostrum II tenia un pressupost elevat, gairebé a càrrec de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i diverses aportacions de les institucions habituals: Institució de les Lletres Catalanes, Institut de Cultura de Barcelona, Espai de Lletres i, excepcionament, de la Unió Europea. Un pressupost considerable no es pot destinar a una calçotada, per molt europea que sigui.

Sembla que, per justificar l'expedient, diumenge al matí es va dedicar la sessió final a donar tombs i més tombs sobre tot el que s'havia més o menys parlat i a elaborar un document reivindicatiu que pretén passar per un document dels escriptors europeus (quins?) i que, a banda de remetre a temes absolutament superats, es vol presentar, cosa que fa bonic i res més, al Parlament Europeu i als representants de cada govern a la Unió Europea.

És xocant comprovar que els membres de la directiva de l'European Writers' Congress --de la qual forma part el president de l'AELC, Jaume Pérez Montaner, que, per cert, va rubricar una taula de debat que moderava amb un badall de pam--, i que es reuneixen cada dos per tres en expedicions xàrter en algun lloc d'Europa, pagant els més minoritaris, hagin de decidir a BCN allò que ja haurien hagut de fer in situ, de fa anys i dia a dia, és a dir des de la seva seu, més pròxima al Parlament Europeu que BCN. Per tant, vist el desenvolupament del congrés, que intentaré més endavant de resumir, pel que fa al contingut, sóc enormement escèptic i dubto que aquestes conclusions arribin enlloc i, si hi arriben, per la seva indefinició i data de caducitat, dubto també que siguin tingudes en compte per cap parlamentari mínimament interessat en les lletres europees.

He dit que faria un resum del congrés, del seu contingut, però abans, repassant les notes d'aquell cap de setmana, voldria extreure'n alguns aspectes anecdòtics, però reveladors de l'esperit organitzatiu: a) cap representant institucional, tot i contribuir-hi econòmicament, va assistir a la inauguració. Se'ls va convidar? b) els ponents de les taules no van estar mai identificats amb els cartells dels noms corresponents, cosa que feia difícil escatir la personalitat de cadascú; c) els debats es van centrar poc o gens en les propostes dels ponents; d) almenys mitja dotzena dels noms previstos en les taules de debat no van comparèixer o van ser substituïts per altres; e) les comunicacions van estar desequilibrades, o massa llargues o massa breus, o, pitjor, fora de context i cadascú a la seva; f) les ponències van tenir també alts i baixos, des de classes de literatura, a repeticions de discursos sabuts, a tesis de manual de text, o a pamflet polític. g) en l'ambient surava un cert desconcert, per la reunió minoritària, tot i ser europea, i pel poc caràcter científic del congrés, motivat en part per l'ambiguïtat dels enunciats de les sessions. Tot plegat evidenciava un fet: la falta d'un comissariat o un comitè coordinador del congrés que, si va existir en l'anonimat, no va fer altra cosa, amb la seva manefleria, que emmascarar el nom col.lectiu de les associacions organitzadores.

Des del lema genèric: "Intercanvi literari entre les llengües actuals" passant pels de "Literatura en el cinema en els països de la Mediterrània", "Literatura i relacions literàries entre les cultures mediterrànies: connexions, dificultats i mancances", "Drets d'autor en l'àrea mediterrània i la seva gestió en la societat de la informació" fins a "Una política cultural per a Europa: la contribució de les associacions d'escriptors", el temari prometia prou si s'hagués fet creïble des del primer moment, s'hagués explicat bé als participants, i no s'hagués pres per una manera de passar el temps, entre menjada i menjada.

Al marge de la brillant introducció de Jean-Claude Carrière, que va fer una classe magistral sobre el cinema i la literatura, i de l'interès del posterior debat que van mantenir ell mateix, Vincenzo Cerami, Petros Markaris, Quim Monzó i Juan Miguel Company, bàsicament sobre el paper del guionista, moderats hàbilment i modèlica per Xavier Pérez Torio, he de dir: a) d'intercanvi literari entre les llengües dels escriptors congressistes, cap; b) vaig sentir parlar molt poc de cap mena de relació literària contemporània entre les cultures mediterrànies (excepció feta d'una lliçó didàctica i històrica de Jaume Cabré, però que els forans no van acabar de pair, i d'una voluntariosa intervenció de Ferran Cremades que va recuperar el que li havia quedat pendent de les últimes Paraules Magribines fetes també des de l'AELC); c) em vaig quedar de la mateixa manera que abans en relació a la problemàtica dels drets d'autor i la seva gestió, per no dir que ho tenia i ho tinc, modestament, més clar; d) i encara és hora ara que espero que algú em presenti la proposta d'una autèntica política cultural per a Europa, cosa que amb el nou segle, i després de l'atemptat a les Torres Bessones, hauria estat molt d'agrair, i que només va intentar encetar Guillem Jordi Graells fent un mapa polític de la nova Europa, però que no va deixar de caure en el discurs, també caduc, de rondinaire sense estat propi; e) tothom va esquivar tant com va poder el tema digital --sobretot el president de Cedro, Juan Mollà, amb l'excusa de la falta de temps-- i, no hi podia faltar, és clar, la representant anglesa que va esmentar Harry Potter i va dir, lògicament, que no envejava gens la seva col.lega J.K.Rowling, el mateix cap de setmana que als EUA es batien rècords de taquilla a les sales de cinema. Una professionalitat literària, doncs, que, sense tenir en compte els ressorts econòmics que la condicionen, està condemnada a l'estavellament; f) finalment, un autor es va queixar que en la recepció i el lunch fet el migdia de dissabte al Palau de la Generalitat de Catalunya no els havia rebut cap polític. L'autor protestaire (el valencià i ponent Ferran Cremades), és clar, es referia a un polític d'urnes i càmera de televisió. Cada cosa al seu lloc.

He resumit en algunes frases molt breus algunes de les intervencions, no tant dels debats de caràcter professional, com dels literaris. És una llambregada cinematogràfica, gairebé d'escaleta de guió, a allò que exigiria tot un quadern, però que pot donar una idea d'alguns dels temes tractats:

  • El cinema és més presencial que la literatura.
  • El desig de la imatge és més antic i evident que el desig d'escriure.
  • El cinema no és mediterrani, ve del nord, adoptat després pels pobles mediterranis.
  • El cineasta musulmà no té les imatges occidentals del passat.
  • A la Mediterrània hi ha una barrera en la memòria pictòrica.
  • Quan el cinema esdevé cinema, al voltant de la Mediterrània es troba una tradició literària molt rica.
  • Perquè una pel.lícula existeixi a partir d'un llibre, s'ha d'oblidar del llibre i no fer un apèndix del relat escrit.
  • Quan faig teatre, penso en una sola persona, en veu baixa, en llenguatge íntim, confidencial, d'escena.
  • Quan faig novel.la, utilitzo la manera de parlar del personatge.
  • Quan fas un guió, cal mostrar allò que la vista no veu.
  • Europa ha fet cinema del dubte i Amèrica de la certesa. Hem de contraposar la raó al dubte, contra la visió totalitària.
  • Els mediterranis són grans observadors i relatadors, seuen i miren i expliquen històries: és la base del cinema.
  • En el món actual no hi ha diàleg, hi ha monòleg. La literatura i el cinema propicia el diàleg.
  • L'escriptor que passa al cinema ha d'estar preparat per saber que no trobarà on han anat a parar les imatges que ell tenia al cap.
  • La literatura ha guanyat agilitat gràcies al cinema que hem vist.
  • El guió no és la fi d'una aventura literària sinó el principi d'una aventura cinematogràfica.
  • Els polítics ens escolten quan hi ha grans crisis, com la recent de les Torres Bessones.
  • La literatura pot donar una acceptació autèntica de la diferència.
  • Els escriptors haurien de ser com mosques vironeres a les taules del polítics.

    A la sortida d'una de les sessions, a la Plaça de Sant Jaume, hi havia manifestació: una de ciutadans i ciutadanes amb els seus gossos i gosses per protestar per les mutilacions d'una guarderia del Camp de Tarragona. L'endemà el govern de la Generalitat deia que imposaria multes més severes per maltractaments.

    Em vaig imaginar una manifestació d'escriptors i escriptores catalans i europeus reclamant una difusió autèntica de la literatura i un intercanvi de debò, el mateix matí que els representants de la Institució de les Lletres Catalanes, un dels patrocinadors del congrés Mare Nostrum II, havien programat, paral.lelament i sense cap mena de coordinació, una excursió a Port de la Selva, amb l'estímul final d'una daurada al forn en un restaurant, després de posar una placa a la casa d'estiueig del poeta i advocat Tomàs Garcés, l'autor oblidat del primer Qui és Qui de les Lletres Catalanes, quan encara era viu.

    ¿Qui s'atreveix a fer comparacions entre una bona daurada al forn de la Institució de les Lletres Catalanes, sense mosques vironeres tocant el nas, i les conclusions dels presumptes escriptors europeus, que dormitaran en un disc dur de l'European Writers' Congress fins que ningú no se'n recordi mai més, ni del congrés Mare Nostrum, ni de BCN?

    ANDREU SOTORRA, escriptor i periodista.


    Circulars anteriors mes


    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |