Diàleg
[Enviar l'article per e-mail] [Següent]

Una novel·la execrable

E

l cercle d'amics propers a la conselleria de Cultura socialista han arribat a una cota espectacular de nepotisme i de desvergonyiment promovent la concessió del Premi Nacional de Literatura a Toni Sala per una novel·la execrable: Rodalies. Amb el vistiplau de l'honorable Caterina Mieras, com provaré de demostrar en aquest i en d'altres articles, s'està adoptant un gir dirigista i sectari en matèria literària que comporta no sols la promoció dels afins al règim sinó també la pretensió de convertir en hegemònica una estètica basada en l'absència de conflicte i en una apologia de la mediocritat com a forma de vida. Per bé que la consellera Mieras difícilment deu ser conscient dels corrents literaris que protegeix, això no resta efectivitat a l'estratègia que despleguen les persones en les quals delega la decisió, em refereixo als seus subordinats amb càrrecs institucionals que han venut antics ideals sobiranistes per un plat de llenties i als mentors culturals del poder socialista que es mouen entre bambalines, tot amanit amb la complaença de determinats sectors mediàtics i, en particular, dels crítics interessats a mantenir la literatura catalana com una mena de reserva índia, sigui per incompetència, com en Julià Guillamon a La Vanguardia, sigui per la seva voluntat de genocidi cultural, com el crític d'El País i signant del manifest d'intel·lectuals espanyolistes, Ponç Puigdevall.

Aquesta connivència mediàtica explica, tal vegada, que davant del cas d'en Toni Sala ningú no hagi badat boca, ningú no hagi posat èmfasi, per exemple, en el fet que és el primer any que es trenca la filosofia del premi. Fins enguany, el Premi Nacional de Literatura servia per homenatjar una figura literària consagrada a través d'una obra publicada recentment (només recordo els quatre anteriors premiats: Emili Teixidor, Màrius Sampere, Baltasar Porcel i Carme Riera). ¿Per què aquest any s'atorga un premi a un xicotet que malda per professionalitzar-se com a escriptor i que es dedica a parlar de la mena de coses que interessen als que volen que la narrativa catalana sigui petita i sense esdeveniments? La persona directament responsable d'aquesta atzagaiada té nom i cognom: Dolors Oller. Dolors Oller, professora de teoria literària, propera al PSC, és la persona col·locada per la conselleria en el jurat dels Premis Nacionals d'aquest any, i comptava amb la facultat de proposar el premiat en el camp literari. Però no era el primer cop que Dolors Oller votava a favor de Toni Sala. Ella ja havia estat membre del jurat del Premi Sant Joan de novel·la 2004 que s'havia concedit al mateix autor per la mateixa novel·la. Toni Sala, doncs, beneït per Dolors Oller, s'ha embutxacat amb el seu Rodalies els 18.030 euros del Premi Nacional pagat amb els diners de tots els ciutadans, als quals cal afegir els 30.000 euros que ja havia rebut pel Premi Sant Joan. No sé què hi pot haver de més proper a la paraula corrupció en matèria cultural (si no és que el llibre fou publicat a Edicions 62, en la qual tenen interessos actuals càrrecs polítics socialistes com Xavier Folch, director de l'Institut Ramon Llull, editorial que probablement es beneficiarà de la promoció que comporta un Premi Nacional).

Amb tot, si la novel·la tingués algun al·licient potser sí que se'n podria pagar això i més. Però, no ens enganyem, Rodalies no és el Pa negre d'Emili Teixidor ni L'Emperador o l'ull de vent de Baltasar Porcel. Rodalies és, per utilitzar la feliç expressió de Sebastià Alzamora, un nyap il·legible, i ho dic amb aquesta contundència per tal de compensar l'abúlia d'una crítica podrida i servil.

Es tracta d'un intent de descripció asèptica i monumentalment soporífera de persones i situacions al voltant del tren de rodalies del Maresme, tot amb un cert regust d'imitació noveau roman (a aquestes alçades ja força superat) però, a diferència del que podia succeir amb els novel·listes francesos, sense cap mena d'originalitat i, per descomptat, sense cap idea. Les situacions es presenten amb una successió de tòpics que fan venir basarda; així el tren, quan passa a la vora de l'interior de les cases, ho fa a tocar de finestres amb "una mare que serveix el sopar, un televisor encès. Gent com formigues a dintre els cublicles" (que el mateix lector jutgi si aquesta comparació de "gent com formigues a dintre els cublicles" val la xifra de 48.000 euros). O, per posar un altre exemple del talent literari descomunal, quan apareix el revisor se'ns diu d'ell: "La missió de la seva vida: que els passatgers hagin pagat el bitllet. Una missió clara i factible. Un milió de bitllets revisats. Milers de vegades el mateix trajecte. Ara d'anada, ara de tornada". Una descripció d'una agudesa trepidant, caram amb aquesta nova, sorprenent i desconcertant manera de veure el món que consisteix a dir que la missió en la vida d'un revisor és que els passatgers hagin pagat el bitllet! No m'estendré més per no encomanar la sensació de vergonya aliena que produeix la lectura del text ressenyat. Sí, en canvi, no m'estaré d'insistir en el perill que hi ha de consolidació d'una literatura migrada, en la qual s'exalça un realisme de baixa estofa, on tota posada en qüestió radical de l'estat de coses és vista amb recel i on es tracta d'amagar els conflictes que de debò sacsegen la nostra societat (conflictes emocionals, conflictes ideològics i conflictes nacionals...). Hi ha, com he provat d'explicar, massa gent a la qual li convé una literatura de curta volada, resignada i que tingui, sobretot, les menors pretensions possibles.

Hèctor Bofill. Escriptor
Hèctor Bofill
Botons