«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Portada

Mama, ¿com es fa per ser president de banc o caixa?
No juguen a futbol, almenys que se sàpiga, però les seves Parkers, amb les quals signen xecs, acords i decisions, es valoren com si fossin cames de jugadors de lliga de campions. Mentre s'està especulant sobre com tots ells faran desaparèixer els bancs i les caixes sebollint tots els productes tòxics que han acumulat en totxo per la seva golafreria i pel seu engany a la gent treballadora en un banc que seria com una mena de cementiri de residus financers, i també mentre es freguen les mans després de rebre carretades de diners públics per tapar els seus forats i evitar una catàstrofe econòmica, els banquers de més pes s'han adherit al que els mig exigia el Banc d'Espanya perquè fessin públics els sous dels seus directius —i això que el Banc d'Espanya no té un gendre que faci pessigolles com és el cas de la casa reial— i escampessin sense vergonya quina és una de les causes que l'aixeta del diner s'hagi assecat i les comissions dels seus serveis s'hagin encarit a la vegada que els interessos dels estalviadors s'han anat migrant. [Més informació]

«Dietes» d'uns quants, consol de molts!
Fins fa poc, el terme «dieta» portava la imaginació popular al significat de «patir gana». Malgrat que la història és plena de «dietes» històriques i polítiques com la Dieta d'Aquisgrà, del 817, convocada per l'emperador Lluís el Pietós; o la Dieta de Worms, que el 1521 va reunir els prínceps del Sacre Imperi Romanogermànic, entre algunes altres de cèlebres. Però les «dietes» més populars són les que fa referència a la menjuca: la mediterrània, l'atlàntica, la sana, la paleolítica, la continetal o l'europea. Però d'un temps cap aquí, o millor dit, des del Crac del 2008 cap aquí, el terme «dieta» ha sortit a la llum en relació als sobresous que la majoria de càrrecs polítics perceben per assistir a reunions de comissions o assemblees de diferents organismes i que, en alguns casos, més que una «dieta» mediterrània, atlàntica o sana, és una «dieta» que provoca colesterol a les butxaques dels que la reben. Si la dita d'Hipòcrates, feta popular, expandeix allò tan xocant de «som el que mengem», la de Jean Anthelme Brillat-Savarin diu allò altre també tan popular: «Digue'm el que menges i et diré qui ets». [Més informació]

¡Bamos negro pa la CONCA...!
Si feu una enquesta, per exemple, per algun dels mercats del país i pregunteu pel CONCA, el més probable és que us cantin les notes de 'la conga', que és com els cubans anomenen un tambor que van manllevar de la cultura africana i com anomenen també el ball que ha acabat coneixent-se com a hereu de la música llatina. La conga es va batejar així cap als anys cinquanta del segle passat a Nova York, en una fusió de músics cubans i novaiorquesos, d'estils son i jazz que van acabar donant la salsa. Els cubans, de la conga, en diuen també tumbadora. Per ballar la conga, els ballarins es posen en fileres dobles i segueixen el ritme del tambor. Potser els enquestats populars dels mercats no anirien tan malament si responguessin en relació al CONCA, el vegetatiu Consell Nacional de la Cultura i les Arts. Aquest organisme va trigar sis anys a posar d'acord els diversos sectors culturals catalans amb els seus representants polítics. No sabem si van debatre tants anys afilerats en dues rengleres i ballant el "conca", però allò que havia de millorar l'administració de les polítiques culturals públiques no va anar ni va al ritme de la tumbadora, que és allò en el que sembla que s'hagi convertit el tal CONCA, dins del qual ja no se sap ben bé qui en forma part i què representa. [Més informació]

Menjar-se els torrons al cotxe... oficial
Això de les pagues extres de Nadal porta de cap els parlamentaris, regidors, alcaldes, diputats i altres espècies del sistema establert. Que uns la tinguin i que uns altres no la tinguin fa mal al ulls. Per això, després que el govern català fes un gest —un petit gest, tot sigui dit— i anunciés que 350 alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya —que no vol dir que siguin alts de mida sinó que hi són per designació digital i cobren molt— no tindrien aquest any la paga de Nadal va encendre la metxa i va llençar un ham perquè els 135 parlamentaris i parlamentàries catalans fessin també un gest similar. Però aquests, que ja tenen el pressupost domèstic de l'any en curs tancat i barrat —han comprat pisos i tenen hipoteques, hi ha qui n'han comprat deu i tot, han tingut criatures i mengen molt, han fet obres a casa...—, i que no tenen idea del que és estar exposat a un control de qualitat o de productivitat en la gestió, a un ERO temporal o a un expedient laboral que porta de pet a l'atur, van somicar i somicar i van aconseguir que la seva paga de Nadal no es toqués, almenys per aquest any, i l'any que ve, Déu dirà. [Més informació]

De pobre i de senyor, se n'ha de venir de Mena
No hi ha cap dubte, malgrat el joc del gat i la rata de la guerra de Líbia i el coronel Gaddafi, la «serp» periodística d'aquest agost ha estat en realitat el joc dels cavallets en què s'ha convertit el PIRMI. Per als no entesos en la qüestió, o que hagin estat de vacances pagades, el PIRMI és l'anomenat Pla Individual d'Inserció i Reinserció o Prestació Renda Mínima d'Inserció. El fet és que qui s'ha emportat el premi gros de la festa convertida en disbauxa —en la qual els que més s'han posat el barretet, han llençat confeti i han obert xampany han estat els de l'oposició extripartita— ha estat un dels consellers acabats d'arribar, Francesc Xavier Mena, amb despatx a la seu de l'antic Departament de Treball, rebatejat ara com a Departament d'Ocupació i Empresa, a l'antic edifici de Mobles La Fàbrica, del carrer de Sepúlveda, avui en venda per ocupar-lo els mateixos que l'ocupen però de lloguer. El conseller Mena, conegut fins ara com un dels homes forts d'ESADE, té a la vora de la cantonada una de les Oficines de Treball de la Generalitat de Catalunya més mediàtiques i perseguides pels fotògrafs i les càmeres de televisió. Des del seu despatx, és molt probable que el conseller vegi les cues que es fan cada dia davant d'aquella oficina a causa del desori que —amb l'afany de trobar el «pícaro»—, fan els que són cridats per justificar el seu grau de pobresa, alguns dels quals, per cert, com si fossin aspirants a alts càrrecs executius, són entrevistats per empleats contractats temporalment per l'agència de col·locació Randstad, la mateixa que es va encarregar de fer el càsting i les acreditacions d'aquell encontre que intentava també inserir i reinserir els ciutadans de Barcelona i de Catalunya amb tot el món a base d'ensumar la ferum del Bogatell al pla fotovoltaic del Fòrum de les Cultures del gloriós 2004. I és que, com gairebé diu el refrany: "De pobre i de senyor, se n'ha de venir de Mena". [Més informació]

¿Què hem de fer...? Vendre les cases i anar a lloguer!
Hi ha qui recomana als governs en fallida que es venguin les reserves d'or. Però ¿els que no en tenen què han de fer? A Ca Na Generalitat ja han trobat la solució. Posar a la venda una quarantena de casalots per tocar-ne, si algú els vol comprar, més de 500 milions d'eurets i poder continuar pagant les nòmines del personal i les dels governants durant un temps. El cas és que vendre pedra en temps de rebaixes representa perdre-hi diners. L'eufòria immobiliària d'abans del crac del 2007 va portar el govern d'aleshores anomenat Tripartit a bescanviar edificis de lloguer, perquè eren massa cars —de fet perquè els cobraven els de l'oposició— i a executar compres amb màniga ampla. Arribada l'oposició d'aleshores al govern, la situació de fallida obliga a fer marxa enrera i desprendre's de llast perquè el globus no perdi alçada i tornar a la política de lloguers. Tot un cromo que es mereixeria un còmic en versió grafit a les parets de cadascun dels edificis malvenuts. [Més informació]

Un cigaló descafeïnat
Si fossin temps de taverna, el vell Luard de la balada de Josep Maria de Sagarra, després de saber què han acordat els representats dels escriptors, traductors i editors amb el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, postsignatures, postmanifestos i postploriqejos de tota mena sobre la continuïtat de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) arran de l'amenaça de desaparició d'aquest organisme per obra i gràcia de la popular Llei Òmnibus, potser s'encararia al taulell i demanaria al taverner un bon cigaló descafeïnat per celebrar la caiguda, mort i ascensió de la susdita Institució lletraferida. Malgrat que els comunicats oficials han intentat donar a entendre que l'anomenada popularment "Llei òmnibus" no afectaria la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), el fet és que l'acord que han acceptat els representats dels autors, traductors i editors en aquest organisme, en una sessió presidida pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, els acontenta mantenint-los adscrits al Departament de Cultura, en una pretesa autonomia, que els deixa només la possibilitat de desplegar les activitats i projectes encaminats a una hipotètica modernització de la Institució en el moment que el 2012 commemorarà el 75è aniversari de la seva fundació i el 25è aniversari de la seva refundació, però que li escapça definitivament l'execució d'atorgar els ajuts a la creació que venia repartint anualment entre escriptors, traductors i entitats de promoció de la literatura catalana. [Més informació]

«La revolta dels animals (indignats)»
«(...) Durant tot el dia havia corregut la veu que el Vell Patriarca, el porc guanyador del premi Middle White, havia tingut la nit anterior un somni estrany, el qual desitjava comunicar als altres animals. Havien quedat de reunir-se tots plegats a la Pallissa Gran, tan bon punt no hi hagués perill que l'amo rondés per fora. (...) Els altres animals anaren arribant-hi i es posaren còmodes, cadascú a la seva manera. (...) Així que el Patriarca els veié tots ben posats que esperaven amb atenció, va desenrogallar-se la gorja i començà: "Camarades, ja heu sentit parlar de l'estrany somni que vaig tenir ahir al vespre. (...) I bé camarades, ¿quin és el contingut de la nostra vida? [Més informació]

«Un petó val més que mil 'morrejades'»
Com que la primavera, la sang altera, ni que la primavera russa no sigui com la primavera mediterrània, per qüestions de clima, la sang s'ha alterat igualment. I així és com un grup d'activistes que es coneix amb el nom de «Voina» —que vol dir "guerra"— ha posat en un compromís les agents de la policia del metro de Moscou amb una arma més vella que la sopa d'all: el petó a la boca. Això, en una ciutat russa on fer segons quin gest pot ser considerat una agressió i on la policia té fama de corrupta des de la caiguda de la Unió Soviètica, ha posat el grup artístic al carrer entre l'espasa de Putin i la paret dels policies. El col·lectiu de petonaires artístics va néixer el 2007 i el va crear Dmitriv Prigov. Diu que ja superen els dos-cents simpatitzants o activistes. De fet, no és la primera acció que fan. L'estiu de l'any passat, van saltar a la fama amb una performance de nom salpebrat: "Polla capturada pel KGB", dibuixant un penis de 65 metres en un pont de Sant Petersburg. Ara, el col·lectiu va baixar al metro de Moscou, un lloc marcat per la seva riquesa artística, però també pel temor contemporani a un atemptat terrorista. Doncs, bé, en un espai com aquest, diverses noies activistes del grup s'han anat llançant al coll de les agents que vigilaven els vagons i, sense deixar-les reaccionar, els han anat petonejant a la boca, en un exercici de "morreig" sense concessions. Naturalment, d'una acció com aquesta, sense un testimoni gràfic a YouTube no existiria. [Més informació]

«Retalleu-la, retalleu-la!»
El mes de març cultural s'ha vist marcat per la campanya «No retalleu la cultura!» convocada per un col·lectiu d'entitats, associacions, grups i grupets acostumats a tocar el flabiol i parar la mà. Vet aquí com, menys dels que ells es pensen que són i que criden, es van encaminar el 21 de març al vespre cap a la Plaça dels Àngels de Barcelona, dita també del MACBA, davant del transatlàntic blanc, un dels símbols de la inversió cultural més desaprofitada dels últims quinze anys, excepció feta dels skates i els pòtols del botellot. Els buròcrates culturals de tota la vida, alguns més buròcrates que Matusalem, denunciaven que el Principat de Catalunya és un dels països —¿països?— que destina menys recursos públics al sector —el seu, esclar—, només, diuen, el 0'98% del pressupost general i que les retallades imposades pel nou govern català —els anys de màniga ampla del Tripartit no compten pel que es veu— obligarà les institucions —i de rebot tots els vampirs que en xuclen— a reduir l'activitat, malgrat que la creació més excel·lent de tots els temps sempre ha estat sinònim de bohèmia i esforç personal, tret dels que sempre s'han sabut penjar a les orelles d'algun o alguna mecenes. [Més informació]

«La llufa del Llull i altres històries»
La majoria dels membres del jurat del premi Ramon Llull d'aquest any amb la cara pagaven quan desfilava davant seu una debutant en literatura catalana, Nuria Amat —accent fora!— que no feia gaire, arran de la polèmica de la Fira de Frankfurt dedicada a la cultura catalana havia deixat l'esquena precisament de l'Institut Ramon Llull com una reixa. La majoria de membres del jurat tenien la sensació que els havien penjat la llufa. Els cinc originals presentats presumptament sota pseudònim i "escollits" per qui remena les cireres del Llull —premi instituït pel clan Lara de Planeta i que continua arrossegant la casa malgrat que ha intentat treure-se'l del damunt endossant-lo primer al govern d'Andorra i després en una croada rotativa per diferents indrets dels Països Catalans—, havien de ser d'algú de la casa —és a dir, de la casa Planeta amb ramificacions en edició catalana dins el Grup62—, però el jurat no es podia esperar que els clavessin un punyal per l'esquena amb una incorporació a les lletres catalanes de qui difícilment hi tornarà per voluntat pròpia després d'haver cobrat els 90.000 eurets del Llull. [Més informació]

«Faules sobre el paper»
Les retallades pressupostàries a la riba catalana del Mediterrani no són exclusives del planeta. I el paper ho té malament. Quan s'ha començat a anunciar que els centres educatius s'hauran d'estrènyer el cinturó en despeses generals (que vol dir manteniment i subministrament) les primeres veus de lament no s'han estat de parlar, sense escrúpols, de retallar per la part de material i biblioteca. És a dir, llibres. És a dir, paper. Però a l'altra part del continent, canal de la Mànega enllà, els anglesos no ho tenen tampoc tan bé. [Més informació]

Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull un cens actual d'autors i traductors catalans en actiu [Més informació]

Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull una tria de citacions d'articles d'opinió publicats en altres mitjans [Més informació]

Un col.lectiu d'autors agrupats en la «Plataforma Per Una AELC Com Cal» manté actiu un Bloc, dins el servidor Blogspot [Més informació]

En procés permanent de redacció

Portades anteriors
Circulars anteriors

Audiència acumulada: 5.539.231 visitants i 18.304.127 consultes de pàgines. © Copyright Els Quatre Gats. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.