¿Qui és qui a les lletres catalanes?... Qui agafa el rave per les fotos!
L'escriptor Pep Coll té un llibre titulat: '¿Què farem, què direm?'. Aquesta és la pregunta que sembla que s'hagin fet tots els àmbits vinculats al món del llibre des que es va proclamar l'Any del Llibre i de la Lectura. I de tant preguntar què farem, què direm, n'han sortit autèntics disbarats. Heus-ne aquí un: al Palau Moja, l'exposició 'Qui és qui a les lletres catalanes. Els escriptors vistos pels fotògrafs' és una prova fefaent de la mirada esbiaixada dels qui l'han organitzada, comissariada i plantificada al bell mig de la Barcelona ramblera. La cosa surt de la Institució de les Lletres Catalanes, que es veu que no sabia què fer ni què dir i li va decidir agafar el rave per les fotos. [Més informació]

«Gallinas! ¡Poneos ruecas en la cinta!»
Diu el personatge de Laurencia: "¡Gallinas! ¡Vuestras mujeres sufrís que otros hombres gozen! ¡Poneos ruecas en la cinta! ¿Para qué os ceñís estoques? ¡Vive Dios, que he de trazar que solas mujeres cobren la honra destos tiranos, la sangre destos traidores! ¡Y que os han de tirar piedras, hilanderas, maricones, amujerados, cobardes!". Es tracta d'un dels discursos de l'obra teatral 'Fuenteovejuna', de Lope de Vega, que la setmana de Sant Jordi s'estrena al Teatre Nacional de Catalunya en una producció catalana —no, no, no és que el TNC s'hagi convertit en una filial d'aquella Compañía Nacional de Teatro Clásico, que va fundar el desaparegut Adolfo Marsillach, sinó que s'ha convertit en el Teatre Nacional Clásico de debò. [Més informació]

Venem tant que no sabem ni que venem!
A hores d'ara ja no se sap de qui és la dèria de continuar mantenint la Setmana del Llibre en Català després que un gremi prou significatiu com el dels llibreters va decidir sortir-se'n i després que la iniciativa de tenir rèpliques en diverses ciutats catalanes (i de l'estranger!) s'ha diluït en el temps. A algú, però, li continua "molant a pleret" fer la Setmana de les Drassanes, sempre en una de les èpoques més fredes de l'any, amb vesprades desèrtiques de parades de llibres mirant al mar. Sigui de qui sigui la dèria de continuar fent-la, és a dir, de continuar perpetuant la vergonyosa Setmaneta del Llibre Propi de la Cultura del País, per tal que durant la resta de l'any tingui via lliure la de les Setmanes dels Altres Llibres tant als aparadors de les llibreries d'autor com a les grans superfícies, el cas és que els resultats de cada Setmana del Llibre en Català, que són presentats com el no va més del negoci editorial, reuneixen xifres oficials que no només no fan posar vermell qui les dóna sinó que tampoc no fan posar vermell els qui hi destinen, des de les arques públiques, un mínim de 60 milions de les desaparegudes pessetes. [Més informació]

La hipocresia literària es dóna cops de colze
A cops de colze. Així va anar la convocatòria de l'acte d'homenatge pòstum a l'escriptor Miquel Bauçà. Per tot plegat, la hipocresia literària —que es posa en evidència en força oportunitats— ha tingut en el cas de la mort de Miquel Bauçà un dels seus exponents màxims. Sembla com si la societat literària respirés més que tranquil.la quan canta les absoltes i quan incinera literàriament aquells que, sota el cinisme de la ignorància i l'oblit, els deixa de fer nosa. Aleshores, tothom s'hi apunta. Tothom el coneixia. Tothom hi havia parlat. Tothom, pel que sembla, l'havia llegit. Però l'editorial confessa que amb prou feines havia pogut col.locar un miler d'exemplars de 'Carrer Marsala', la novel.la de Miquel Bauçà i el seu llibre més celebrat. [Més informació]

¿Qui suporta l'edició en català?
Han hagut de passar uns quants mesos perquè el govern català reconegués que havia heretat del govern anterior un vergonyós emmagatzematge de més de 200.000 llibres procedents del que s'anomenava "suport genèric". Es tracta del fons dels 300 exemplars de cada títol genèricament subvencionat i que, posteriorment, en lloc de ser distribuïts entre els prop de 400 centres bibliotecaris, es quedaven en estat d'hivernació. El suport genèric ha estat mort i enterrat, però el seu substitut, el suport a l'edició, tot i que presentat com més clarificador, continua tenint llacunes que el temps tornarà a detectar. [Més informació]

Escriviu, escriviu, perversos!
El nou director de la Institució de les Lletres Catalanes, un organisme autònom del Parlament de Catalunya que es troba sota mínims i en constant regressió d'atribucions, ha parlat, poc temps després del seu nomenament: "Perseguir la literatura com una via per fer-se popular i guanyar molts diners és una perversió, perquè l'objectiu d'un autor ha de ser tan sols escriure i publicar", ha dit Jaume Subirana. I encara no n'ha tingut prou perquè ha afegit: "Les novel.les, cada dia m'avorreixen més". Sembla increïble, però els papers n'han anat plens. Repasseu hemeroteques. Heus aquí com, en poques paraules, qui hauria de representar i a la vegada respectar tots els àmbits literaris es manifesta públicament negat per assumir-ne un dels més importants, el dels novel.listes i narradors. I com, després de les batalles de molts per la dignitat i la relativa professionalitat dels escriptors, retreu encara a aquells que pretenen viure'n, més bé o més malament, que ho facin. [Més informació]

Pòlisses d'assegurances d'alt risc i de butxaca foradada
La ingènua sorpresa arran de les pòlisses d'assegurances de membres del govern central ha tingut el seu rebot a Catalunya. El govern català, comme il faut, també té contractada una pòlissa d'asseguranca per als alts càrrecs des de fa quinze anys. I no se n'amaguen. Diu que amb la renovació a Palau, arran del triapartit, són uns 150 els alts càrrecs més amunt de director general que gaudeixen d'una prima, contractada amb l'empresa Fiatc d'assegurances, que puja aproximadament a 150.000 €, mil euros per cap de pòlissa. Renovada al 2005, la pòlissa cobreix una indemnització per accident d'invalidesa d'uns 300.000 €, i d'uns 150.000 € per mort. És clar que la pòlissa font de l'escàndol al govern central, contractada fa tres anys per l'exministre Trillo per a càrrecs del ministeri de Defensa tenia indemnitzacions sobre els 450.000 €. Però, ja se sap, en qüestions de valoració, no val el mateix un cap espanyol que un cap català. [Més informació]

Molts marramèus i poc boicot
Els Premis Ciutat de Palma, el Llorenç Villallonga de novel.la i el Joan Alcover de poesia, tenen la característica que han estat convocats per primera vegada amb una parella de premis companys de viatge en castellà. Els marramèus ja es van deixar sentir en el seu moment. Des de les Illes, els representants de les associacions d'escriptors van fer una crida al boicot, se suposa que tant als autors, com als jurats com a l'editor col.laborador de l'Ajuntament de Palma. Un cop tancada la recepció d'originals, però, ha quedat clar que no només els brams d'ase no arriben al cel sinó que els brams de segons qui, tampoc. [Més informació]

El «jet lag» afecta també l'estratègia política
Ja ho diuen que travessar l'Atlàntic crea disfuncions. Fins i tot en les estratègies polítiques. La prova és que mentre la consellera de Cultura, Caterina Mieras, ja havia tornat de Guadalajara i, encara amb el cap als núvols, presentava en roda de premsa el pressupost de Cultura per al 2005 i el remodelatge del Departament, a l'altra banda de l'Atlàntic, el president d'Esquerra Repúblicana de Catalunya, que no es perd ni el viatge dels del hoquei ni el dels escriptors, deia que calia replantejar tota la política cultural diferent del que deia el programa del govern tripartit o, se suposa, el Pacte del Tinell. El lider d'ERC ja ha fet una llista de deu punts, qui sap si mentre viatjava en l'avió a Guadalajara, i no només els enviarà a la consellera sinó que s'hi vol reunir per posar els punts sobre la taula. [Més informació]

Medicina cultural volant l'Atlàntic des de Guadalajara
Les anècdotes al voltant de l'expedició a Guadalajara són tantes que n'hi hauria per fer un llibre... ai, un llibre no, que s'hauria de subvencionar i costaria més que una pòlissa d'assegurances per a un alt càrrec de l'administració! Només n'esmentarem un parell o tres: l'escultura de Josep Llimona portada a Guadalajara no és un Sant Miquel sinó un Sant Jordi. Sembla que el patró ha escollit l'eufòria de Guadalajara per reinvindicar el seu paper. Llimona va festejar amb els dos sants, i la polèmica de qui és un i qui és l'altre s'havia anat allargant amb el temps. L'altra anècdota és la de les maletes del president i la de la consellera de cultura que, com és habitual viatjant en Iberia, gairebé sempre queden confiscades a Barajas. Diuen si tot plegat va ser una juguesca dels serveis d'intel.ligència dels Papers de Salamanca que volien engrossir el lot d'objectes i documents espoliats que tenen al seu arxiu. I la tercera anècdota és la funció gairebé heroica que va fer la consellera de cultura, Caterina Mieras, en el viatge de tornada de Guadalajara en ple vol. Ras i curt, la consellera va evitar que el comandant del vol fes un aterratge d'emergència a Nova York. [Més informació]

A La Cantina de Guadalajara... fum i cervesa
Diu la llegenda que si reuneixes dos poetes acaben organitzant un recital de poesia que escolta un tercer, poeta també, és clar. I la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara no ha estat una excepció. Mentre la tropa de periodistes, càmeres, reporters i tribuletes de tota mena que l'expedició catalana ha enviat a la ciutat mexicana, complia amb les piruetes dels polítics i les notes de premsa oficials de l'Institut Ramon Llull que arribaven aquí, allà, les coses anaven per una altra banda. La imatge, que és el que compta, no ha estat generosa amb els autors catalans desplaçats a Guadalajara, i això que tothom s'ha omplert la boca que la justificació de la croada transatlàntica es feia per ells! El cas és que els diferents espais de la televisió catalana han ensenyat moltes prestatgeries de llibres des de les altures, però en cap moment s'ha vist un autor català compartint taula amb algú o signant algun llibre o, mal que sigui, passejant per la fira. [Més informació]

Guau... dalajara!
Mai no s'havia sentit a parlar tant de Guadalajara com ara. De la Guadalajara mexicana, s'entén. Perquè de l'altra, la de la meseta, ni tan sols se'n piula. I del títol monzonià, la memòria és feble. El cas és que de cop i volta la massa social ha descobert que a Guadalajara es fa una fira internacional del llibre, com en tants altres llocs del món (la paraula internacional està molt gastada, actualment), i que, a més, és la segona en importància després de la de Frankfurt, apreciació dels editors catalans, sobretot perquè dedica bona part dels seus esforços a l'edició en llengües hispanes. La presència de la cultura catalana durant sis escasos dies en aquesta fira ha tornat a la memòria els vells fantasmes pomposos dels governs enternament convergents, especialitzats a organitzar viatges xàrter a fires i congressos, festivals i festasses, per acabar trobant-se tots plegats en la paradeta instal.lada per explicar-se, amb una copeta de xampany (francès) a la mà, què hi feien en tal fira o tal festival i què pensaven fer o què farien si no fos que no els ho deixen fer. [Més informació]

La literatura catalana... salvada pels immigrants
De la mateixa manera que, si algun col.lectiu fa que el català sobrevisqui alguns anys més, serà el de la nova immigració, com ja es demostra en col.loquis, taules rodones, reportatges de televisió i intervencions populars en els mitjans públics, pot ser que a la llarga, la literatura catalana sobrevisqui també alguns anys més gràcies a la incorporació de nous autors d'origen d'altres cultures. El cas Asha Miró pot ser el primer. Però no ha passat gaire temps perquè els primers immigrats crescuts aquí hagin començat a publicar. És el cas de les dues autores de Vic, Laïla Karrouch i Najat El Hachmi. La primera va publicar les seves experiències en el llibre 'De Nador a Vic', i la segona ho ha fet amb un títol més provocatiu, 'Jo també sóc catalana', que recorda aquell altre títol del Paco Candel autèntic, el de l'època de la immigració de postguerra, 'Els altres catalans'. [Més informació]

¿Hi ha més jurats bocamolls que lletraferits?
La tendència més recent entre els membres de jurats literaris és que, com si fossin jutges de la llei que es dediquen a filtrar declaracions i sentències abans d'hora, ara es dediquen a fer de bocamolls dels premis en els quals han exercit de jurats. Un dels primers casos es va donar amb la concessió, millor dit, la no concessió, de l'últim premi Prudenci Bertrana, dotat amb 42.100 €. En aquesta edició, la 37a, va quedar desert. Una opció lícita i prevista en les bases. Fins aquí, faci's la voluntat del jurat, que diuen. Però, qui sap si per mala consciència, algun dels cinc membres bertranaires va començar a fer de bocamoll a preguntes indiscretes i, en comptes de donar una valoració tècnica dels originals presumptament llegits, es van dedicar a buscar arguments que els deixessin en bon lloc a ells, mal que fos tirant una carretada de terra sobre el conjunt dels escriptors —la majoria amb pseudònim— que s'hi havien presentat. [Més informació]

«¿España, què és?»
Mentre n'hi ha que intenten buscar la seva identitat, ja sigui amb l'ombra xinesa del burro català o el símbol valencià del rat-penat —no se sap que a les Illes se n'hagin inventat encara cap—, n'hi ha d'altres que van per feina. A Roda de Berà, el Museu de l'Escriptor —¿vol dir que hi ha escriptors de cera, potser?— i amb el suport del Patronat Municipal de Cultura, Turisme i Esports, fan un premi, diguem-ne literari, de cartes manuscrites. No us perdeu les bases. [Més informació]

«Menystissatge»
La relliscada política de la temporada d'estiu té un nom: mestissatge. L'expresident Jordi Pujol es va refiar que a Prada, a la seu de la Universitat Catalana d'Estiu, sobretot en aquesta edició, el ressò mediàtic era, per primera vegada en molts anys, per falta d'interès informatiu, gairebé nul. Tan nul que la televisió catalana va escampar la bona nova de l'expresident amb una fotografia congelada a la pantalla i so telefònic, talment com si Jordi Pujol fos un corresponsal de guerra en algun lloc apartat del planeta. El cas és que el "president" la va deixar anar, confiat que faria content a una part dels fans pradencs, professorat inclòs, bona part dels quals, van practicar també aquest any el "culoti català", una nova posició de protesta que es fa posant-se d'esquena al president de la Generalitat de Catalunya, representant de la primera institució que hauria de ser respectada si és que de debò els "culotis catalans" volen la independència. [Més informació]

Columnistes renegaires i la febre passatgera dels «b-locos»
Els pagesos ho saben molt bé. De tant en tant arriba una plaga i ningú no sap ni per on ha vingut, ni per què ha vingut, ni com ha vingut. La plaga s'estén, fa malvestats, arrasa collites, neix, creix, reprodueix i mor de la mateixa manera que ha arribat. Sense avisar ni deixar rastre. La fauna de la grafomania digital té a vegades similituds amb les plagues agrícoles. L'última plaga ha estat la dels anomenats "blogs", convertits ens "blocs" en català, i que en algun cas, pel seu contingut, es podrien anomenar "b-locos". [Més informació]

La televisió no interessa... si no hi sortim
A les èpoques daurades (¿n'hi ha hagut cap?) els que es dedicaven a les arts i les lletres (per eufemismes que no falli) preferien prescindir de la televisió, aquella mena de caixa anomenada xitxarel.la que primer va començar en blanc i negre i que després va continuar en colors fins a fer-se la mestressa de casa. Ara, però, des que la televisió és, pel que sembla, l'únic mitjà que interessa i uneix tothom, fins i tot els poetes, una espècie que es considera protegida però no precisament per extinció sinó per excés, tenen una fal.lera per sortir a la televisió, tot i que s'han fet el seu món en bars de barris vells, tavernes de mala mort i racons de places petites de segons quines ciutats. [Més informació]

Més inaturables que imparables
Ja ho diuen: qui no té padrins no el bategen. Però, amb el temps que corren, els padrins, els bons padrins, escassegen. I el millor és que un mateix s'acabi autoapadrinant en una adaptació moderna d'allò altre que també diuen: qui vulgui estar ben servit, que es faci ell mateix el llit. Els qui es fan el llit cada dia són el grup d'escriptors i escriptores (ai, perdó, poetes, que és unisex!), que s'autoanomenen "imparables", és a dir, si fem servir el recurs del sinònim, que no volen estar a l'atur de les lletres ni dir-se, en conseqüència, inaturables. El seu llit se l'han ben servit amb un manifest (que, per cert, no es diu "groc"). [Més informació]

No és Llull tot el que lluu
Ha fet vessar més bits el canvi d'equip directiu de l'Institut Ramon Llull que no pas la tinta que va vessar el propi Ramon en els seus escrits. La posada a la pràctica del tripartit català, l'únic govern catalanista i d'esquerres dels Països Catalans, ha despertat la síndrome del cranc. És a dir, aquella que no permet tirar endavant una passa sense que se'n facin dues enrere. Tants anys de pretès govern autonomenat nacionalista sembla que hagi fet perdre l'autèntica nocio del que és un país que aspira a ser sobirà. I així assistim, astorats, a una mena d'opereta mal interpretada, on els protagonistes són més aviat els membres del cor i no pas els personatges principals. [Més informació]

«Paquito Chocolatero» i «España Cañí» no perden el carro ni que els el robin
Canvien els aparells, les tecnologies, els sistemes de comunicació, però, malgrat les aparences, no canvien els costums. Durant l'any passat, tercer del gloriós segle XXI, les peces musicals que més han cotitzat per drets de reproducció als autors i compositors han estat perles com 'Viva el pasodoble', 'Chocolatero' i 'España Cañí'. Encaparrats en la pirateria, se'ns havia escapat el canvi de xip que, com es veu, no té res a veure amb el canvi de segle. [Més informació]

El Drac contra Sant Jordi... i la Princesa feta un embolic
L'últim Sant Jordi ha deixat, pel que es veu, coragre en alguns dels autors que, durant uns anys, quan la televisió no manava, vivien la jornada com la festa del sant patró de la ploma, patronatge no establert mai, com la seva festa particular. Els temps han canviat tant que avui en dia no és gens estrany que, passejant pel Passeig de Gràcia, coincideixin a trobar-s'hi desenes d'escriptors i escriptores amunt i avall, això sí, totalment desconeguts els uns dels altres perquè, si alguna cosa caracteritza el gremi modern de l'ordinador, és que qui més qui menys sent a parlar del que publica segons qui, però difícilment en podrà dir res consistent perquè el primer que cal per ser escriptor avui en dia és no llegir i, per descomptat, no llegir mai el que escriuen els col.legues més pròxims, ni que ho facin en la mateixa llengua. [Més informació]

L'Espai Mallorca de BCN torna a mans dels polítics amb un futur dubtós pel que fa a la línia programàtica
L'última crisi de l'Espai Mallorca es va saldar amb la retirada de la direcció de la seva responsable, que continua encara treballant al centre. Semblava aleshores que els editors mallorquins agafaven el comandament, ni que fos a distància, de la programació cultural d'aquesta llibreria-cafè-sala de reunions-sala de concerts que és l'Espai Mallorca, situat al Raval de BCN. Però, l'únic que pot pagar, acaba manant. I en aquest cas, el Consell Insular de Mallorca ha posat els peus damunt la taula i ha dit que seran ells qui decidiran, per majoria, en una comissió mixta entre editors i polítics, el que l'Espai Mallorca ha de fer. [Més informació]

Puix que canta en valencià, fot-li un manat d'hòsties!
Ràdio 9 fa uns premis cada any per donar una mena d'Ondas de la música. La gala III Premis al Món de la Música tocava enguany a Castelló de la Plana. Però ni un dels onze premis que el canal va repartir va tocar a un cantant o un grup valencià. Per protestar per la marginació del català en el rerefons de la gala, un centenar de voluntaris es van concentrar amb pancartes davant del Palau per fer sentir la seva veu. El col.lectiu de Música i Cantants en valencià té uns cinquantena de membres adherits i, tot sigui dit, amb uns quants anys de retard sobre l'horari previst, s'han proposat cridar contra el genocidi cultural de la mateixa manera que fa uns anys els cantants i músics del Principat ho van fer contra el govern del país per la marginació a la qual els havia condemnat la ràdio i televisió catalanes. [Més informació]

Tatatxín, tatatxan... el cinema en català es fa gran amb Shin-Chan!
Les dades canten. Els cinemes van perdre l'any passat un 6'5% d'espectadors. Tot i així encara en queden uns 28'5 milions que van omplir les sales catalanes. D'aquests, només un milió van veure cine en català. En total, els cinemes del Principat van projectar 103 títols en català sobre un total de 1.002: 23 en versió original (16 llargmetratges i 7 curts), 74 en versió doblada i 7 amb subtítols. Però atenció a aquesta altra dada: les produccions catalanes, del total de 103 títols, només és de 26 pel.lícules. [Més informació]

Herència intestada... i catalanista
Sempre hi ha gent descuidada. O convençuda que viurà eternament. O que no té ni un trist nebot llunyà que en reclami els béns a l'hora del decés. En aquest cas, el patrimoni del feliç mortal se'n va, de pet, a mans del govern que té l'obligació de reservar un 10% per repartir entre aquelles entitats socials o culturals sense ànim de lucre que li semblin més idònies o, diguem-ho tot, més amigues dels governants de torn. L'últim d'aquest cas del qual es té notícia implica l'últim govern català presidit encara per Jordi Pujol i directament l'entitat Òmnium Cultural. [Més informació]

Per ordre de l'alcalde, es fa saber a tothom...
Ara resulta que, segons l'exeditor del premi Pin i Soler de narrativa, la dotació de 18.000 euros no és realment un premi sinó un avançament de drets d'autor. Vet aquí, com Isidor Cònsul, representant d'Edicions Proa en l'anomenat «afer Cabré», màxim responsable de la crisi de l'última edició del premi que ha acabat amb el trencament de relacions entre Enciclopèdia Catalana i l'Ajuntament de Tarragona, pretén capgirar el mitjó de la polèmica constatant allò que diuen les bases, però contradient allò que ell mateix i la seva editorial fan en altres certàmens: donar un premi amb bombos i platerets ni que camufli un avançament de drets d'autor. [Més informació]

Els «imparables» es defensen
Quan semblava que l'enrenou polític del govern català, després del que s'ha anomenat "el cas Carod" havia ofegat altres polèmiques com la que mantenen el col.lectiu dels Imparables amb altres col.lectius sense nom, en plena reviscolada de la crisi postCarod, un dels escriptors que es defineix com a Imparable ha fet una declaració de legítima defensa en un article publicat al diari Avui sota el títol "Criticar sense llegir", on el seu autor, Hèctor Bofill, premi Josep Pla de narrativa i premi Ciutat de Palma de poesia, fa comptes d'un any en el qual ell i els Imparables han estat víctimes de tota mena d'impromperis. L'interès de l'article no permet fer-ne un extracte si no es llegeix sencer. Hi ha, però, alguns fragments que, pel seu contingut, hem remarcat en negreta. [Més informació]

Sardanistes, castellers, bibliotecaris, radiofonistes, reporters i cultura follonera
Els cessaments i els nomenaments en un canvi de govern és allò que hauria de ser fet amb tota normalitat, gairebé en silenci, com una rutina. I així és com ha anat passant en la majoria de departaments del govern català des de l'aterrat del govern tripartit i cada vegada més mal repartit. Però ha arribat l'hora del Departament de Cultura, i com és tradicional en un sector on fa un quart de segle que ningú no està content amb el que li toca, les guspires salten a cada nova proposta que es filtra, con un virus informàtic, entre les lletres menudes de la premsa, les tertúlies i el "m'han dit però no ho diguis a ningú" que circula per tot arreu. [Més informació]

Carme, que em pugin un Pans&Company!
Com era fàcil d'imaginar, l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, ja fa dies que té en marxa el seu despatx expresidencial a l'Illa de la Discòrdia, damunt mateix d'una de les franquícies que la marca Pans&Company, al rovell de l'ou de l'illa més cara en lloguers, no només de Catalunya, sinó de tot l'Estat espanyol. Qui diuen que no es penedeix gens de la decisió de seguir amb l'expresident, després de gairebé 23 anys al seu costat --despatx per despatx, s'entén--, és la seva secretària personal a Palau --anònima sempre, però amb el nom de Carme Alcoriza--, que sembla que va tenir una visió del tarot on va veure com podrien anar les coses amb l'arribada de la colla del tripartit --en alguns sectors contrincants en diuen "la banda del tripartit"--, i va preferir deixar la plaça de Sant Jaume i traslladar-se al Passeig de Gràcia. [Més informació]

Digui, digui de qui depèn al Ramon Llull
Esquerra Republicana de Catalunya ha recuperat la filòloga menorquina Aina Moll perquè substitueixi Joan Maria Pujals al capdavant de l'Institut Ramon Llull. Aina Moll, que viu l'any del seu 74 aniversari, agafa així el timó d'un organisme que s'havia mostrat especialment dinàmic, executiu i fins i tot eficaç en alguns aspectes de difusió de la literatura i la llengua catalanes a l'exterior. Les galledes d'aigua freda, però, no acaben de caure sobre els qui miren amb expectació els primers estires-i-arronses del Tripartit català. [Més informació]

Germans de sang
El nomenament de tres germans de sang de tres polítics de capçalera del nou govern català ha fet aixecar les orelles als que sempre tenen l'ull posat on posen la bala. Tres germans de sang, com si fossin els del musical, ja formen part dels alts càrrecs nous de trinca: el del mateix president, el del portaveu del govern i conseller de política territorial i, perquè no sigui menys, el del conseller en cap. [Més informació]

Màster en Descatalogació
El fantasma de la descatalogació de llibres clau de la literatura catalana plana des de fa temps per damunt dels caps dels autors. Però molts pocs són els que s'atreveixen a denunciar-ho públicament per desfer el miratge. Ja fa temps, ho va fer el desaparegut Joan Perucho, quan es va trobar que alguns dels seus llibres desapareixien del mapa de la seva editorial. El va reforçar Teresa Pàmies, la mateixa que ara ha tornat a posar el crit al cel després que hagi rebut la carta de descatalogació d'un llibre tan emblemàtic com 'Testament a Praga'. El canvi, en matèria política ha arribat, però amb una declaració programàtica: el suport genèric al llibre es reforçarà. Segurament que els redactors del programa del pacte de govern han parlat només amb editors. Una telefonada a Teresa Pàmies i companyia no els aniria gens malament i s'adonarien que durant anys s'ha pagat pasta de paper a preu d'or. [Més informació]

Un «moc» a la MOLC
Ja ho diuen: jugant dos, reben tres. La polèmica de saló que ha generat rèpliques i contrarèpliques al voltant de la idoneïtat o no de les revisons de l'obra de Jacint Verdaguer ha esquitxat de rebot el professor Joaquim Molas, després que aquest hagués signat un article de contrarèplica adreçat a l'estudiós verdaguerià, Narcís Garolera, enfrontat de fa temps i per motius evidents, amb un altre personatge il.lustre de la collita del mossèn, Isidor Cònsul, aquest tan identificat amb Verdaguer que s'ha arribat a posar la sotana negra en una trobada d'escriptors per mostrar la seva fidelitat a l'autor de 'Canigó'. És sobrer dir que això no ho adoba ni un exorcisme verdaguerià. [Més informació]

Un exalt càrrec entre mobles lletraferits d'antiquari
Entre els prop de 2.000 alts (i no tan alts) càrrecs del govern català que han hagut de fer les maletes després de gairebé un quart de segle d'immobilisme i de culs a les mateixes cadires, arran del canvi de poders de les mans (¿lliures?) de CiU a les mans (¿netes?) d'ERC-PSC-IU, hi ha hagut i hi ha encara brames que corren de tota mena. Els que viuen un estat de placidesa resignada són els que, pels motius que sigui, van decidir deixar el càrrec abans que els fessin fora. [Més informació]

Editors rosegapremis
¿Què seria una literatura sense escàndol? Afortunadament, cada dos per tres en salta algun. I el divertiment està garantit. El cas és que, entre la gent del ram, l'escàndol té proporcions reduïdes perquè no causa cap impacte. I entre el poble consumidor, mal explicat com li arriba, a vegades l'escàndol es fa gros com una bola i de tant rodolar acaba esclafat. És el que ha passat amb la polèmica del Premi de Narrativa Pin i Soler, dels Premis Literaris de Tarragona, i l'escriptor Jaume Cabré. [Més informació]

Un altre Institut... ara per fomentar la creació
En plena campanya electoral, el conseller de Cultura, Jordi Vilajoana, va deixar anar que el suport a la creació artística i el foment de la lectura, sobretot entre els més joves, havien de ser els eixos de la política cultural a Catalunya. El conseller es va comprometre a crear, si CiU tornava a governar, un nou organisme que anomenava «Institut de Foment de la Creació» (amb evidents aires educatius i pedagògics, per tant contradictoris amb la creació) [...] L'avantatge de fer promeses d'aquesta mena és que mentre es fa creure que es farà una nova dotació de pressupost el que es fa és reconduir les dotacions que ja existeixen i deixar-ne amb menys altres organismes. És clar que les últimes eleccions al Parlament de Catalunya s'han fet en dia de pluja i no és estrany que en surtin molts papers mullats. [Més informació]

¿Mecàgum què...?
A La Capella, la sala de "nous talents" que l'Ajuntament de BCN té al carrer de l'Hospital, tocant a la Massana, la Biblioteca de Catalunya i l'antic complex de l'Hospital de la Santa Creu, on va morir recollit com un pòtol, l'arquitecte Gaudí, hi ha un vídeo que és de dubtar que el 99'99% dels visitants acabi tenint prou paciència per esperar a veure què hi passa. És el vídeo polèmic, ara sense títol, però abans amb el nom de 'Mecagum Déu', que l'Institut de Cultura de BCN va fet retirar tot i haver-lo escampat als quatre vents amb els targetons d'invitació. [Més informació]

El carro els el van robar i s'han fet pagar un creuer
El rodatge de 'Titànic' va ser titànic, com el seu nom indica. Amb motiu de l'Any Verdaguer, l'any passat, algunes veus van recordar que en lloc de tantes papallonades al voltant del poeta més valia haver pensat en una sèrie televisiva o de pantalla gran sobre les aventures i desventures de mossèn Cinto qui, per cert, també va fer un creuer pagat pel marquès de Comillas. Ara, a qui toca anar de gorra per mar és als, temps ha, revolucionaris nois de La Fura dels Baus. Com que el carro, com cantava aquell, es veu que els el van robar, s'han fet pagar un vaixell per donar el tomb per tot el Mediterrani on, diuen, i els del govern que paga ho fan creure, promocionaran alguna cosa relacionada amb la cultura catalana. [Més informació]

Més de 3.000 músics afinen alhora per l'enterrament en silenci de l'Orquestra de Cambra del Lliure
La notícia de la desaparició de l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure ha estat una altra mostra de l'apatia de molts sectors culturals que contemplen impassibles com els representants o delegats de les institucions desmunten organismes històrics de primera categoria. En aquest cas, sembla que ni el seu fundador i exdirector, el músic Josep Pons, estava al corrent que les coses anirien tan maldades per a la formació musical. El Lliure, sense els patrons tradicionals units per un únic interès, sense els autoanomenats "amics" a punt de ser crítics i exigents, i sense la reacció del sector teatral que tant l'enalteix, viu etapes glorioses com aquesta de la decapitació en silenci de la seva orquestra. [Més informació]

¿Enviar cartes per TGV?
Ara que el servei de Correus està fent un retrocés en normalització lingüística, en silenci i de puntetes, recanviant als seus espais públics els rètols de color groc de fons que havia normalitzat anys enrera amb la marca «Correus i telègrafs» per uns altres on diu simplement, i en castellà, «Correos», és hora de relacionar aquest pas enrere amb la marxa de cranc que sembla que han tingut també dues cartes que el president de la Generalitat de Catalunya té enviades a la ministra d'Exteriors reclamant-li una solució per al deute de 2'4 milions d'euros que el govern central té contret amb l'Institut Ramon Llull. [Més informació]

Anar a vendre salsitxes a Frankfurt
Continuen les víctimes de la crisi interna, entengui's econòmico-estatal, de l'Institut Ramon Llull. Els editors de les Illes, que últimament havien tocat el cel amb la punta dels dits gràcies a un programa de difusió de l'anterior Pacte de Progrés de les Illes, aquest any no treuen ni el cap per la Fira de Frankfurt. Els editors de les Illes han deixat passar el termini de petició de caseta i, entre altres motius, al.leguen que el cost de lloguer de la Fira no és al seu abast. [Més informació]

Qui no es consola és perquè no té Consolat
Mentre els diferents sectors culturals de les Illes i el País Valencià s'entretenen a imitar el model del Principat i opten per fer el paper de víctima, davant l'embat dels dirigents del PP, en comptes de ser exigents amb el que els pertoca i valorar fermament el que tenen i el que fan, els dos governs han fet una operació de tenalla, al marge del Principat, i han creat la fundació Consolat del Mar, un organisme que, segons els seus creadors, s'ocuparà de qüestions culturals, com és ara commemoracions i exposicions, diuen, i tot amb la intenció de recuperar els llaços que tenen les que ells anomenen les dues autonomies. [Més informació]

Dent de crític per dent de criticat i ull de criticat per ull de critic
En plena campanya de No a la Guerra, els crítics literaris catalans estan en peu de guerra. Vet aquí la contradicció! Ja fa dies, setmanes, que ara un, ara l'altre, s'estiren els cabells, primer amb petites pessigades i cada vegada amb cops més forts. Com en un duel d'esgrima, primer juguen dos i acaben reben tres. Tot plegat no té pinta d'acabar-se, per ara i tant. És clar que la violència anomenada de gènere i convertida en odi prové de l'amor. I és que, en el fons, els crítics, de tant que s'abonyeguen, el que fan és estimar-se. [Més informació]

Pensions presidencials sense dret a l'ajut de mínims ni el de viduïtat de Benestar Social
En ple agost, entre focs i calorades, el Consell Executiu del govern català va aprovar per decret el règim estatutari dels que siguin des d'ara expresidents de la Generalitat de Catalunya. Els expresidents, doncs, tindran dret a rebre el 80% de la retribució mensual que cobraven quan eren presidents durant un temps equivalent a la meitat del seu mandat. Disposaran també de tres llocs de treball al seu servei, una dotació pressupostària per a despeses d'oficina, atencions socials i despeses per al lloguer d'immobles o oficines, a més d'un vehicle amb xofer i els serveis de seguretat corresponents. No cal dir que rebran, sempre, el tracte de "Molt Honorable Senyor". [Més informació]

Repatim, Repatam, Repatum!
Amb el retorn a les aules, com diuen a la televisió --i afegeixen que els llibres són cars--, les emissores de ràdio i televisió han reprès la temporada. Una temporada més remoguda que altres i no perquè vinguin eleccions de tota mena sinó perquè els números no surten. Mentre Ona Catalana i Rac1 han raspallat pressupostos, Antena 3 està fent llistes sobre qui acomiada i qui no. I en aquest garbellar la majoria de programacions presentades han omès, o qui n'ha d'informar no ho sap, la pèrdua, transvasament i resituació d'horaris en unes i altres emissores. [Més informació]

El Fòrum 2004: paraula prohibida!
Heus aquí que en la seva primera reunió, el govern català ha aprovat una aportació de 680.000 euros (uns 114 milions de pessetes) al projecte Trans Mediterraneum Links, una operació cultural venuda com a "iniciativa" de la companyia de La Fura dels Baus que, ves quina casualitat!, pretén divulgar un missatge de pau, de respecte pel medi ambient i envers la sostenibilitat (¿sona?). El projecte preveu que durant l'any 2004 (¿sona?) una embarcació de La Fura visiti 50 ciutats del Mediterrani i algunes de l'Atlàntic, on es faran diverses activitats relacionades amb la cultura de la pau, el diàleg la convivència i la sostenibilitat (¿sona?)... però, ni piu del Fòrum! [Més informació]

Buscant Petrarca a Farrera
El director de la Institució de les Lletres Catalanes s'ha adonat, després de gairebé vint anys de l'organisme, que una de les grans mancances en el camp de la traducció és aconseguir les versions catalanes dels clàssics de totes les èpoques. Hi troba a faltar, per exemple, Montaigne i Petrarca! I la cosa és dita alegrement mentre el programa anual d'aquest mateix any subvenciona traduccions d'autors convencionals i de moda contemporanis i en rebutja d'altres de clàssics per "poc viables" editorialment! El director creu també que és "un error voler vendre a fora un llibre que a Catalunya té èxit perquè les tendències literàries de cada país són diferents" (sic). És a dir, que els catalans estem incapacitats per entendre V.S Naipaul, E.M. Forster o John Grisham, entre centenars d'autors estrangers, afortunadament traduïts al català de fa anys. [Més informació]

Inquietud i bellugadissa al Departament de Cultura per la desaparició del conseller Jordi Vilajoana de les llistes electorals
Mal agost per als alts funcionaris del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que ara ja saben que el conseller Jordi Vilajoana no figura en les llistes electorals de CiU. Tot i que Vilajoana, publicista, és un dels noms de confiança del conseller en cap, Artur Mas, sembla que se li ha acabat d'ocupar escó al Parlament, cosa que vol dir que no només no continuarà com a conseller de Cultura sinó que pot tenir reservada una àrea privada relacionada amb el partit de Mas que es pot estar coent sota les temperatures de carn a la brasa d'aquest estiu. El cas és que la inquietud i el bellugueig ja s'ha començat a notar entre els rengles dels alts càrrecs del Departament. I com que n'hi ha tants, el bellugueig sembla més aviat un formigueig en un niu esparverat. [Més informació]

Una altra víctima del canvi polític a les Illes somou una branca de l'Institut Ramon Llull
No fa pas gaire que l'Institut Ramon Llull inaugurava la seu a Palma. El relleu del govern de les Illes Balears, ara en mans del PP, s'ha cobrat la segona víctima de l'ensulsiada del pacte d'esquerres. En aquest cas, Pilar Arnau, la filòloga de Vinaròs, que havia treballat darrerament a Munster (Alemanya) i que havia fet d'enllaç en nombroses presentacions a Alemanya de la cultura balear, i que durant l'últim any ha exercit de directora a les Illes de l'Institut Ramon Llull, serà substituïda aquest agost per Miquel Segura, escriptor i periodista, que ha estat nomenat per Francesc Fiol, successor de Damià Pons, al capdavant de la Conselleria d'Educació i Cultura del govern balear. [Més informació]

El conseller Vilajoana condiciona l'opcio de seleccions catalanes esportives al nou Estatut
S'acaba una legislatura. Gairebé amb l'aigua al coll. Com els nedadors, waterpolistes i altres especialistes dels Campionats Mundials de Natació. El cas és que els col.lectius habituals han reclamat una vegada més aquest dret i entre els correus electrònics enviats, en van fer arribar un al genèric del conseller de Cultura (i Esports), Jordi Vilajoana. Ell, atesa la dimensió pública del fet, els ha respost també per correu electrònic. [Més informació]

L'Espai Mallorca: ¿la primera víctima de l'ensulsiada del pacte d'esquerres a les Illes?
L'Espai Mallorca és a prop del port de BCN. Potser és l'únic que el relaciona amb les Illes. Des de la seva fundació ja ha tingut quatre responsables, anomenats directors, tots ells posats a dit pel Gremi d'Editors de les Balears, però sota la forta influència de Damià Pons, ànima del projecte en la seva etapa de conseller de cultura del govern Balear, gràcies al pacte d'esquerra que en les últimes eleccions ha esmicolat el PP. No han passat gaires setmanes des de l'ensorrada política que l'Espai Mallorca, com si fos una branca més de la polèmica ecotaxa, ha trontollat i podria ser la primera víctima del que el govern del PP provocarà a les institucions de les Illes. [Més informació]

Un toro serrat i un toro salvat
Sempre s'ha dit que aquest és un país esquizofrènic, en relació a la llengua. El concepte de "país esquizofrènic" sembla que comença a canviar. El que en realitat està provocant esquizofrènia col.lectiva és l'afer dels toros. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat el govern català, per tres vots a dos, no només a indemnitzar el director teatral Salvador Távora per les pèrdues que li van ocasionar amb la prohibició de la representació de 'Carmen' a la plaça Monumental de BCN, sinó també perquè els jutges consideren que la decisió és una "censura vergonyosa que atempta contra la creativitat". [Més informació]

Mediàtics maniàtics
Sembla que, quan es parla de promoció de llibres a la televisió, si els responsables dels programes no s'autojustifiquen dient que no parlaran dels autors mediàtics, no estan contents. Primer caldria establir què s'entén per "autor mediàtic" i "autor no mediàtic". Autors "no mediàtics" poden acabar sen autèntics "maniàtics". El problema potser rau quan es parla d'un programa de llibres i no d'un programa de literatura, dues coses totalment diferents. [Més informació]

Vil.la Joana
Tant que "ens" havia unit Jacint Verdaguer, heus aquí que a quatre dies de la seva clausura oficial (el de l'efemèride del 101 aniversari), els dos principals promotors del programa d'activitats que s'ha dut a terme en un any (i mig de propina), la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de BCN, han presentat balanços per separat. Temps de Fòrums, temps de consensos mal païts. Temps d'eleccions excarritxades de pactes i contrapactes. Mals temps per a Mossèn Cinto, que fa un mutis discret i torna on sempre ha estat: al record i l'oblit. [Més informació]

Guadalajara, Guadalajara, Guadalajara...
La televisió catalana ha posat els ulls en la Fira del Llibre de Madrid. I els hi ha posat perquè la concentració del Retiro ja fa uns anys que fa milions d'euros de vendes en llibres. Concepte econòmic, doncs, prioritari. (...) Però que no pateixin, aviat vindrà Guadalajara, on, en quinze dies, els govern català i balear s'hi gastaran el mateix pressupost que té per sobreviure durant un any la Institució de les Lletres Catalanes. Com diu la cançó, Guadalajara, Guadalajara, Guadalajara... [Més informació]

Instàncies líriques
Ara que ha passat la Setmana de la Poesia de BCN és bo fer notar que la poesia administrativa pul.lula pels despatxos oficials en hores d'esbarjo. Com a mostra, aquesta instància que, via electrònica, ha fet córrer un poeta empipat per commemorar el seu aniversari:
«El signant de la present, Jordi Parramon i Blasco, amb NIF núm. 37727412-Y, nascut a Barcelona el 7 de maig de 1956, resident a Terrassa (Vallès Occidental) i localitzable a l'adreça electrònica mailto:jparramon@parlament-cat.net, pren la paraula i bonament
»EXPOSA:
»QUE ha escrit poesia més que cap altre gènere de manera ininterrompuda i mirant de perfeccionar-se des que tenia catorze anys, raó per la qual els seus coneguts el consideren poeta... [text íntegre a continuació] [Més informació]

Anar a altres portades anteriors
Tornar a Portada
Anar a Circulars anteriors

| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |


© Copyright Els Quatre Gats. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.