«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Portades anteriors

Un llibre sense saló i un plató sense llibres
Quines coses té la intel.lectualitat llibretera que ens bressola! A la vegada que ja és mort —i sembla que, també, enterrat— el programa «De Llibres» del Canal 33, hereu de l'«Alexandria» del mateix canal, després de marejar-los, l'un i l'altre, de dia i d'hora, de ser un programa enregistrat a un programa en directe i d'un programa en directe amb públic a un programa enregistrat sense públic, no s'ha sentit ningú que es lamentés de la seva desaparició. Fins i tot, subtilment, la programació de TV3 i el Canal 33 ja fa temps que el va fer desaparèixer de la repetició del cap de setmana matinal i, pel que sembla, o ningú no se'n va adonar, o a ningú li feia falta. (...) No patíssim pas, criatures! Hi haurà més hores de televisió per omplir que llibres de què parlar. Encara no ho hem vist tot. A l'altura dels esdeveniments, no seria gens estrany que el 2007 fos l'any del llibre català a Frankfurt i l'any de menys llibres a la televisió catalana. Però tampoc no ens hauria d'estranyar de veure reaparèixer tots aquests conductors, presentadors, lectors i difusors del llibre en algun o altre dels mitjans que, coses de l'atzar polític, és en mans a hores d'ara dels polítics d'un mateix color. Així, doncs, ¿per què patir? En Joan Barril pot convidar Vicenç Villatoro al seu «QWERTY» i un altre dia hi pot fer anar Natza Ferré. I, per compensar el desgreuge, el Canal 33 pot inventar-se un «Saló del que sigui» amb Emilio Manzano i Marina Espasa al capdavant. I si encara no en tenim prou: es pot fer una mena d'Operación Triunfo del Llibre al canal català de TVE a Sant Cugat que el conseller de Cultura, Joan Manuel Treserras ha fet prorrogar tres mesos en la seva lenta agonia. ¿No és millor tots separats i revoltats que no pas tots junts i ben callats? [Més informació]

Deixeu-los treballar, doncs, i que facin coses útils
«Amb la seua primera obra impresa al carrer, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha demostrat que és incapaç de fer una aportació d’una mínima qualitat lingüística i que, en comptes de guiar els usuaris, allò que fa és confondre’ls desballestant el model lingüístic ja en ús i creant una perillosa situació de contradiccions en la normativa.» Això és el que han dit, en un article publicat al setmanari El Temps, quatre representants de les lletres, en diferents disciplines: Isidre Crespo, professor; Toni Cucarella, escriptor; Francesc Esteve, tècnic lingüístic; i Gemma Pasqual, escriptora. Un d'ells, Toni Cucarella, fins i tot ha anunciat que penjava el barret i la bata i deixava d'escriure per publicar, ni el blog que mantenia diàriament, ni cap altre llibre. Cucarella, no només en dóna part de la culpa a l'AVL sinó als estaments llibrescos del Principat que diu que es prenen els escriptors del País Valencià com una "cosa exòtica". [Més informació]

¿Qui paga el 0'7% del pressupost de la Institució de les Lletres Catalanes?
Corre una corranda pels passadissos del remogut Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i, concretament, pel que fa a l'àrea que es mou al voltant de les lletres catalanes. La reciten en veu baixa funcionaris de tota la vida, col.laboradors dels diferents règims de conselleries culturals dels últims tres anys, patriotes lletraferits i bidells veterans, i diu més o menys això: «A la Institució [de les Lletres Catalanes] tot plora, tot plora d'avui ençà, perquè en Jaume Subirana se'n va al Canadà!» El plagi és evident, però fins i tot té sentit si tenim en compte que Jaume Subirana —que va anunciar que deixava el càrrec per anar una temporada en una universitat del Canadà— ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes en temps de Pasqual Maragall. Bé es mereix, doncs, un homenatge subtil amb aires de família, ni que la vaca continuï cega, malgrat que amb les mamelles ben carregades. [Més informació]

Pactar amb la mà esquerra i els ulls embenats
La tardor ha començat escalfada. (...) Aquesta vegada farem una excepció i parlarem de pactes, de pactes de govern, dels pactes de govern que el difunt Tripartit —ja fa malves!—, que ha entrat a la història política catalana d'aquest principi de segle, va fer després de sortir —o abans d'entrar-hi, com vulgueu!— del Saló del Tinell. Els seus propòsits parlen per si sols. Els seus incompliments, també. Ara que ha començat la roda dels cavallets de les promeses de tota mena per part dels caps de llista, és hora de rellegir aquell pacte —ai, que la memòria és feble!— i fer comparacions entre allò que s'ha complert i allò que no s'ha complert. L'escarment és la millor escola. La balança dels resultats, a gust del consumidor. [Més informació]

D'Europa a Europa amb vols de baix cost
Segons un dossier de la revista digital Cafè Babel, que titula «Circ ambulant de Brussel.les a Estrasburg», més de 3.000 funcionaris es traslladen una setmana cada mes per assistir a la sessió plenària del Parlament Europeu. Segons aquest mateix dossier, signat per Alexander Alvaro, de Brussel.les, aquest moviment de passatgers costa a les butxaques dels europeus contribuents uns 200 milions d’euros anuals i, segons el mateix dossier, el pitjor és que resulta ineficaç. No s'hi pot estar més d'acord, vistos els desacords i les funcions de marionetes que s'organitzen a la pàtria de l'euro. Per això, ara que fa calor, res millor que reproduir aquells aspectes més interessants del dossier de Cafè Babel i algunes de les propostes que el mateix signant hi dóna. Volar a baix cost aviat no serà cosa només dels turistes que fan excursions entre capitals europees gairebé d'anada i tornada, sinó que també pot ser que acabi sent l'hàbit dels funcionaris de la Unió Europea, com aquell qui agafa un rodalies o un autobús interurbà per anar a la feina. [Més informació]

Qui no plora, no mama!
Ser allò que en diuen "un creador" té els seus avantatges, al país d'Eurolàndia. Molts més avantatges que ser pobre per sota del llindar de la pobresa, jubilat amb pensió més que mínima, o dependent per alguna xacra física. Mentre aquests últims —els pobres per naturalesa, els jubilats sense recursos o els dependents sense suport—, veuen passar amb cançons una legislatura política rere l'altra amb la cançó de l'enfadós —aquella tan típica del "torni demà" de l'antiga finestreta rònega del funcionari de torn reconvertida avui en el virtual telèfon 012 o en qualsevol pàgina institucional d'Internet— , amb lleis per aprovar i amb paralització de les promeses fetes, els primers, és a dir, els "creadors" —experts a practicar l'exercici del qui no plora no mama— arriben a l'estiu amb les butxaques silenciosament plenes per les seves "bones obres". [Més informació]

«How are you? We are RIP! Thank you»
Ser conseller, president d'un govern o ministre implica, avui en dia, parlar llengües, que deien abans. Per això, als de cultura de Convergència i Unió (CiU), que no se'ls escapa res, es van estranyar de veure en els comptes de l'any passat del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, unes partides pagades d'hores d'anglès particular. Ràpidament els serveis d'investigació de CiU —és a dir, la diputada Carme Laura Gil i les seves preguntes al Parlament— es van activar. Qui havia rebut classes d'anglès en horari de feina? L'aclariment el va haver de donar el nou conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que no en té prou amb el pollastrí de les llistes de Frankfurt, l'art sacre de la Franja, les fuites d'aigua del Ramon Llull i l'aprovació virtual del Consell de les Arts i la Cultura que el Parlament deixarà en suspens, que encara ha de treure l'entrellat de l'humor anglès que corre pel Palau Marc. [Més informació]

Pastís de poma amb ensaïmada
Sembla que el periodista Emilio Manzano ha agafat el relleu a Caterina Mieras com a blanc de les perdigonades dels reservistes de la cultura que veuen com la vida els passa de llarg sense que cap dels seus presumptes amics, quan arriben al govern, els telefoni per oferir-los un càrrec que els permeti viure tranquils i deixar de posar el dit a l'ull dels més febles per mantenir la seva ungla ben esmolada i polida. Deu ser cosa de la casualitat, però ¿què hi fa que siguin dos personatges illencs traspassats a la península, els que han rebut en els últims mesos les esbroncades més irreverents i insultants sense que ni tan sols hagin tingut oportunitat de respondre? ¿Deu ser el caràcter de la calma que fa que els peninsulars es vegin en cor d'apuntar amb arcs i fletxes contra els qui no els fan gaire cosa més que ocupar una cadira que potser no volia ningú? [Més informació]

¿Es pot beure a galet si la normativa de civisme no ho impedeix?
El nomenament de Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha deixat la majoria d'opositors i acarnissats detractors de l'anterior Consellera de Cultura, Caterina Mieras, a l'atur de la crítica. Es nota en l'atmosfera un cert aire de depressió i tot. Certes plomes i veus que es tenen per esmolades han emmudit de cop i volta. ¿Qui gosa posar-se ara contra algunes de les decisions que ha pres, pren i prendrà Ferran Mascarell durant el curt mandat que l'espera si tothom més o menys coneix la capacitat de gestió de l'exregidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i, qui més qui menys, ha passat un dia o altre pel Palau de la Virreina, ni que sigui per veure al pati d'entrada de la Rambla els gegants de la ciutat, quan els hi exposen per festes majors. La classe pensant ha caigut en crisi, doncs, que és com si diguéssim que ha caigut en basques. [Més informació]

La caseta i el despatxet
Ara que la Memòria Històrica es treu tant la pols, per a bé de tots, és bo de recordar aquella filosofia que tants anys ha durat i que s'atribuïa a Francesc Macià. La caseta i l'hortet va fer fortuna. Tanta, que molts anys després, quan l'economia domèstica va reviscolar amb el boom dels seixanta, les aspiracions dels hereus dels anys trenta eren les de tenir, primer, la caseta, i, després, l'hortet. No és estrany, doncs, que els hereus dels hereus, hagin fet seva la filosofia mig rural mig zen de l'avi Macià i que, en arribar a la Plaça de Sant Jaume —on ell va residir durant un temps tan curt que amb prou feines va tenir temps de posar-hi ordre— hagin canviat el lema pel de: la caseta i el despatxet. [Més informació]

El mes més curt vola! (Entre Ràdio 4 i el boicot dels llibreters pels preus del Harry Potter d'Abacus)
Si aquest febrer hagués estat bixest, és a dir, que hagués tingut un dia més, és impensable tot el que hauria pogut passar! Amb només vint-i-vuit dies, la pedregada ha estat més que sonada. Entre les pedres encara no aigualides es troba l'anunci de tancament de Ràdio 4, la primera emissora en català dels últims trenta anys, i el boicot dels llibreters catalans a les editorials Empúries del Grup 62 i Salamandra pels descomptes de la cooperativa Abacus en relació al volum sisè de la sèrie de Harry Potter. [Més informació]

La cara que té la «indigència» segons el color amb el qual es mira
El Parlament de Catalunya té en tràmit un projecte de llei del Govern català que, si s'aprova sense cap altra modificació, permetrà a segons quins alts càrrecs que tinguin dret a unes pensions vitalícies que en cap cas superararien, segons xifres actuals, els 54.000 € anuals. La normativa, a més, tindrà efectes retroactius. És a dir, que tots els anteriors alts càrrecs institucionals, si la llei tira endavant, s'hi podran acollir. Arran d'aquestes mesures, el conseller de Governació, Joan Carretero, va dir que es tractava de "no deixar en la indigència" els alts càrrecs que tinguin problemes a incorporar-se en el mercat laboral i fer-los més fàcil el "trànsit" entre fer d'alt càrrec de l'Administració i una altra feina. No hi ha dubte que preocupar-se perquè els presidents de govern, els consellers, els directors generals, els secretaris generals i altres alts càrrecs no caiguin en la "indigència" quan deixin d'exercir els seus càrrecs és una missió digna i lloable. Sobretot perquè, la majoria d'aquests alts càrrecs, durant els seus anys en exercici, han tingut sous tan reduïts que no baixen gairebé mai de 100.000 € anuals. Amb aquest panorama, és comprensible que els que han de posar remei al nivell mitjà de pobresa social del país que administren, mirin de garantir abans, com més bé millor, les seves pensions vitalícies. ¿I que és que algú encara dubta que no s'ho mereixin? [Més informació]

Els detalls del món
En plena presentació d'un últim llibre seu publicat a Empúries del Grup 62, 'Els detalls del món', i quan encara li deu penjar, de tan nova de trinca, la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya i lliurada a la Sala Oval del Museu Nacional de Catalunya, entre un lot de quaranta Creus més del 2005, la seva per cobrir la quota "valenciano-balear" —en aquest cas es mataven dos pardals d'un tret—, l'escriptor Biel Mesquida, escriptor d'origen valencià, deportat a Catalunya i nacionalitzat a les Illes, es veu involucrat en un sarau universitari que sorprèn per la ingenuïtat del seu rerefons. Aquesta és la pel.lícula dels fets: Biel Mesquida, fins a l'esclat del sarau, director de Publicacions de la Universitat de les Illes Balears (des d'ara UIB), es veu acusat pel seu cap del Servei, el professor Jaume Rosselló —o millor, dit, excap, perquè ha dimitit emmurriat perquè els del Rectorat no li feien cas de les seves queixes—, mitjançant un informe de mitja dotzena de planes, sobre coses tan usuals en el món universitari com "no ser a l'hora que s'ha de ser a lloc", "no fitxar a l'hora que s'ha de fitxar o fer-se fitxar per altri", "facturar dietes de viatges que no corresponien exactament al departament de Publicacions sinó que eren vols i anades a presentacions de llibres, conferències i altres martingales considerades personals" i "assetjar psicològicament posant en pràctica el popular mòbing sobre una de les seves subordinades". [Més informació]

«¡Chicas, al salón!»
La crida ha estat feta. Tot i l'aigua a bots i barrals dels dies previstos (8-13 novembre), el I Saló del Llibre que s'ha fet a la Fira de Montjuïc ha complert, segons els responsables, les perspectives esperades. O, dit d'una altra manera, es van inventar, abans de començar, una xifra d'assistents (70.000 visitants) i s'han donat les dades oficials que gairebé ratllen aquests 70.000 visitants! Tant de bo els editors l'encertessin tant a l'hora de posar un llibre al carrer! [Més informació]

Un 2% no és sempre un 2%
Segons els pressupostos del govern català per a l'any 2006, el president de la Generalitat té un sou assignat de 155.747'40 € anuals (és a dir, uns 26 milions de pessetes). Els consellers del govern cobraran 117.397'80 € (uns 19'5 milions de pessetes). Els alts funcionaris de la Generalitat tocaran 59.456'74 € (és a dir, si hi afegim els triennis, gairebé 10 milions de pessetes). Els càrrecs polítics tenen també dret a un any i mig de pensió quan abandonin el lloc, mentre no en tinguin un altre de públic. La pensió, doncs, és compatible amb un càrrec privat. [Més informació]

Ramadà literari
Aquest octubre de sequera i algunes pluges divines per fer que apareguin alguns bolets, almenys els del programa de TV3, és també el mes del Ramadà per als conciutadans de religió islàmica, però sembla que sigui també el més del Ramadà literari. Expliquem-nos, germans. Davant el clima d'incertesa que viu el món editorial, i escriptoril per extensió, el silenci tens plana sobre la tribu del disc dur. Sembla que els qui hi haurien de dir-hi la seva prefereixen fer la viu viu, papallonejar de taula en taula (rodona) i veure-les venir. Sobretot els que, des de les poltrones oficials creades a recer del sector, pensen que, per molt maldades que vagin, ells són els únics que tenen llarga vida. ¿Si hi ha ministeris, conselleries, direccions generals, subsecretaries i altres organismes de sectors com els de la pesca i els pagesos —dues espècies no ja en perill d'extinció sinó simplement en procés de fossilització— per què no poden existir ministeris, conselleries, direccions generals, subsecretaries i altres organismes vetlladores del gremi de la lletra? [Més informació]

Fal.lera per la Renfe i la línia del Maresme
A jutjar per dues de les més recents decisions protectores de les elits culturals i governamentals envers la literatura catalana, la fal.lera pels trens —principalment per la línia del Maresme— i, sobretot, per la Renfe, es fa evident. Des de concedir un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes a la creació a l'assassí de la ballesta, el jove del Maresme que a més de matar el seu pare es dedicava a donar ensurts als que agafaven la línia a primera hora del matí, fins a concedir el Premi Nacional de Literatura a la novel.la 'Rodalies', de l'autor Toni Sala. Potser sí que, parodiant un d'aquells anuncis de propaganda televisiva de fa anys, aviat es podrà dir allò de "Literatura catalana, vine en tren!" de la mateixa manera que l'anunci predicava: "Papá, ven en tren!". [Més informació]

¿Asiàtics o catalàunics?
Casa Àsia s'engrandeix! Des d'aquesta tardor, les instal.lacions d'aquesta institució, inaugurada fa dos anys, compataran amb l'edifici veí del Banc de Sabadell —després ens estranyem quan ens diuen que els bancs i les caixes augmenten beneficis a costa dels immigrants!— just a l'illa que uneix la Diagonal amb el carrer Pau Claris. Les obres de rehabilitació de l'annex de Casa Àsia costen 631.000 €. Però, sorpresa, no són els asiàtics qui les paguen sinó una altra mena d'indígenes orientals —orientals de la Península Ibèrica, s'entén— anomenats "catalàunics" que veuran com el seu govern, el de la Generalitat de Catalunya, esquitxa els costos de les obres i, a més, el lloguer mensual de l'ampliació de la seu de Casa Àsia que, després del Banc de Sabadell, és propietat de la immobiliària Alting. [Més informació]

Els honoraris parroquials del Departament de Cultura
Hi ha coses que ni que apareguin en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC) sembla que no siguin d'aquest món. Com per exemple alguns dels petits pressupostos, o no tan petits segons com es miri, que el Departament de Cultura ha dedicat en els últims mesos a presumptes estudis sobre la vida i miracles de la cultura catalana. Heus-ne aquí un tast que, ni que sigui per una vegada, i per ser honestos, cal agrair al zel de l'exconsellera d'Ensenyament, Carme Laura Gil, que diu que s'ha comprat una lupa d'augment des que és a l'oposició. Les seves preguntes a l'actual consellera de Cultura, Caterina Mieras, donen resultats tan sorprenents. [Més informació]

Fer de cornuts i pagar el beure
Després d'haver remodelat, fa un parell d'anys, el que actualment és la sisena planta de l'Ateneu Barcelonès, amb un pressupost a fons perdut d'uns 100 milions de pessetes del moment, concedits pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, mijançant un conveni, ara s'ha sabut que el redactat del conveni, entre institucions i associacions, no preveu, com era imprescindible que fes, que les associacions d'escriptors tenien dret a l'ocupació d'aquesta planta —com des de feia gairebé vint anys— durant més d'uns altres vint-i-cinc anys sense cap altre cost que els mínims de manteniment de neteja. L'actual junta de l'Ateneu, presidida per Oriol Bohigas, ha arribat a demanar en conjunt a les quatre associacions, 28.800 € (uns 48 milions de pessetes anuals). [Més informació]

«Perdonen las molestias, pero más vale pedir que robar...»
Com cada any des del 1998, la Institució de les Lletres Catalanes va obrir la convocatòria, que és com obrir l'aixeta, perquè els escriptors catalans, avesats sempre a plorar per no quedar-se sense mamar, demanin les almoines perquè puguin escriure allò que els plagui sense que ni la mateixa Institució que dóna els ajuts ni ningú es preocupi posteriorment que allò pel qual s'han esmerçat diners públics tingui, com a mínim, una sortida pública. Fetes les demandes, creades les comissions, que integren sempre els de costum, i donades les ajudes, el que s'evidencia és el que no s'ha dit, que una sèrie de personatges que han estat dins l'entramat de la mateixa Institució de les Lletres Catalanes són el que, majoritàriament, s'emporten els ajuts. [Més informació]

A la Fira de Frankfurt amb corona d'espines
No hi ha dubte que la foto de premonició de com els escriptors catalans han d'anar a Frankfurt l'han propiciada dos dels representants del govern català en el seu viatge a Israel i Palestina. Bandera més, bandera menys, tothom estarà d'acord que la coronació de Pasqual Maragall a Josep Lluís Carod Rovira captada per càmeres de televisió i fotogràfiques és una imatge de mal gust, només admissible si els dos polítics haguessin assistit a un càsting per fer de Jesús en alguna de les Passions catalanes i no en un viatge oficial a Terra Santa. [Més informació]

Anar a altres portades anteriors
Tornar a Portada
Anar a Circulars anteriors