«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Portades anteriors

La lectura i la crosta nacional (ista)
Fa, com aquell qui diu, quatre dies que es va anunciar amb bombos, platerets i tocs de trompetes, el «Pla de Foment de la Lectura» per al trienni 2008-2010, en un brot d'inspiració dels caps pensants del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. La proposta del «Pla de Foment», però, de cop i volta, en lletra menuda, passa a dir-se en l'articulat interior, com si no gosés fer-ho en majúscules i en titular: «Pla Nacional de Lectura a Catalunya». L'excusa de la inspiració del Pla és una campanya anglesa similar, diuen, que s'anomena «Building a literate nation» i que relaciona el fet de llegir amb la construcció nacional. El cas és que, entre la presentació d'aquest Pla i l'acord definitiu del Consell de les Arts i el Que Sigui, un diputat del Parlament de Catalunya que, plagiant Carles Riba, s'ha guanyat el sobrenom de Joan Trempat, ha detectat una crosta nacionalista en les forces parlants que integren la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, és a dir, Televisió de Catalunya —amb tots els seus canalons reunits— i Catalunya Ràdio i les seves emissores filials reunides. ¿Detectarà en Joan Trempat el títol en lletra menuda que amaga el pla de lectura dels pròxims tres anys? ¿Resultarà que la culpa que es llegeixi poc és perquè hi ha una crosta nacional(ista) que entela la vista? ¿Caldrà que el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació en contracti, no un, el Trempat, sinó sis, de Joans: el Feréstec, el Barroer, el Brut, el que Turmentava les bèsties, el Golafre i el Dropo perquè, entre tots, arrenquin la crosta i la desinfectin amb salsa de móra? Alça de móra!, direu alguns. Doncs, això. Ull viu i, en aquesta circular, a reflexionar sobre el Pla, que és temps de Pessebres, Pastorets, Caganers, Cagations i duros de xocolata embolicats en plata a quatre pessetes. [Més informació]

Papà, vine en bici(ng)!
Alguns dels representants polítics que tenen acta de parlamentari i que han d'acudir al Parc de la Ciutadella gairebé cada dia, ja sigui per formar part de les diverses comissions o per participar en els plens, demanen que a prop del Parlament es posi una de les estacions del Bicing. Són els parlamentaris, esclar, que tenen la dèria de circular amb bicicleta per la ciutat i, segurament que poc avesats al metro o a l'autobús, volen compensar el greix que se'ls acumula de tant seure als escons amb una mica d'exercici anant i venint de la feina. Però la companyia del Bicing que té l'exclusiva a la ciutat de BCN ha dit, per ara, que no. Que ja hi ha prou estacions i que ja té prou maldecaps havent d'augmentar la flota de bicicletes i havent d'adaptar-se a les normes de circulació, com els llums davanters i del darrere o els timbres obligatoris, peces que cada dos per tres no funcionen. [Més informació]

«Auf Wiedersehen, Frankfurt!»
Sovint la ficció supera la realitat. Pocs dies abans de donar el tret de sortida a la cursa de Frankfurt, el Suplement de Cultura del diari AVUI del 4 d'octubre donava una recepta en clau de «Diccionari recreatiu». Com que el paper és efímer, el seu contingut seria una llàstima que es perdés entre embolics d'entrepans de berenar o escampall per fregar a terra. Ara només cal comparar la realitat del que s'ha viscut amb el que predestinava la ficció. I, a la salut de tots —de tots els que han patit, han sofert i han vençut sense ganes de tornar-hi— malgrat la Fira de Frankfurt, fer-nos un fart de riure. Salut! [Més informació]

Jocs i apostes de Frankfurt i remake de «Cama para dos»
Els daus estan llançats. Costen 12 milions d'euros, que dit d'una altra manera, són uns 2.000 milions d'aquelles pessetes de les quals ningú ja no es recorda. Després que l'Institut Ramon Llull hagués presentat el programa definitiu, va rectificar —encara que tard perquè el mal ja estava fet— i va prescindir de donar una llista de representants, nom per nom, del gremi de la lletra —casualment una cosa suggerida temps ha en aquests 4 Gats— potser perquè encara seria més escandalós fer pública alhora una altra llista plena de noms d'artistes, gent de la gresca tradicional i popular, cuiners, arquitectes i funcionaris, delegats de delegats, secretaris de secretaris i altres estols de catalans de vestit blau marí que ni ells mateixos saben per què hi han estat inclosos —casualment, cal dir que aquest va ser temps ha un altre suggeriment d'aquests 4 Gats— si ni tan sols tenen temps de llegir un llibre a l'any, mal que sigui per engreixar els índexs de lectura. [Més informació]

El «clúster» per anar a Frankfurt
Al final s'ha fet la llum! I no pas perquè s'hagi acabat amb la plaga dels generadors al carrer arran de la Gran Apagada de Barcelona sinó perquè el conseller d'Universitats, Empresa i fins i tot Innovació, que es va Apagar, com la ciutat, fent vacances, ha reaparegut més il.luminat que mai. Tant, que sense ni pensar-s'ho, al final del túnel, potser acaba de trobar la solució a la representació escriptoril que, a un mes i mig vista, encara es debat entre anar o no anar a Frankfurt, ni que aquesta no sigui la qüestió. Després que el nou cap de l'Institut d'Estudis Baleàrics —ep, coalicionaris!, ¿que no havíem quedat en el seu moment que l'IEB era un mort, ressuscitat pel Partit Popular, que va reanimar amb respiració assistida l'exGabriel Janer Manila?— ha reclamat la presència de més autors balears a la «llista de Frankfurt», la mala consciència s'ha instal.lat en el si del diablesc Ramon Llull i, un per aquí l'altre per allà, anirà posant, ni que sigui entrats en calçador, els nous autors proposats. [Més informació]

Bastoners, capgrossos, castellers,cavallets, diables, falcons, gegants, havaneres i altres ramats, de pastura per Frankfurt
L'Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics ha tingut aquest any —i ja en van vint—, un relleu especial perquè ha tocat Frankfurt. Només de sentir el nom, hi ha a qui ja se li posa la carn de gallina. Més de 1.000 persones —la llista de noms de les quals no preocupa ningú ni altera la líbido mediàtica cavernària ni local— s'han avançat a la passejada successiva de ramats que d'aquí a l'octubre faran la ruta BCN-Frankfurt-BCN amb allotjament i dietes incloses —les més costoses de tot Europa a la tardor a causa del Saló Internacional de l'Automòbil del setembre i el del Llibre de l'octubre— per anar a pasturar a la ciutat de la salsitxa. Castellers, bastoners, capgrossos, cavallets, corals, diables, esbarts, falcons, gegants, colles sardanistes, grups d’havaneres i de música tradicional i de teatre al carrer i tota la patuleia del contenidor que TV3 volia fer si es carregava el veterà programa 'Rodasons', s'han vestit amb els seus uniformes identificatius i han mostrat pels carrers i places de Frankfurt els seus encants. Ningú no hi ha pensat, pel que es veu, però aquest era l'any que l'Aplec Internacional de la Sardana i la Mostra de Grups Folkórics havia d'aprofitar per fer actuar els seus artistes folklòrics amb un llibre a la mà, i ben obert, en solidaritat als seus escriptors... els de la llista famosa i els que es queden a la reserva. [Més informació]

L'àngel de Frankfurt
¿Qui els ho havia de dir? Han estat els mateixos escriptors catalans de sang, però de ploma espanyola a l'hora d'escriure, els que, com aquell qui no vol la cosa, han netejat amb un desengreixador K7 les vergonyes d'un organisme com l'Institut Ramon Llull, dirigit per l'exconseller primer del govern català, exconseller d'Educació i membre d'Esquerra Republicana de Catalunya, Josep Bargalló, estalviant-los, a ell i a la gent que l'acompanya en l'organització dels fastos frankfurtians, el mal tràngol d'haver-los d'afegir a la llista d'autors que integren la comitiva oficial catalana de la pròxima Fira del Llibre de Frankfurt, després de convidar-los. Ningú no pot negar que el sondeig i la invitació hi van ser. La política i la diplomàcia sovint tapen el complex. I l'actitud, al marge del resultat, és el que compta. [Més informació]

El Rei Carnestoltes agafa la vara de regidor
Alguns han perdut regidors, d'altres n'han guanyat, d'altres s'han quedat a les portes de tenir-ne algun i l'esverament general s'ha imposat quan s'han comprovat els ascensos en segons quines poblacions de la candidatura «lepenista» a la catalana. Disset regidors a tot Catalunya d'aquesta colla amb un programari que els contrincants titllen de xenòfob no tenen cap opció de pactar amb els altres partits que, ignorant que lamentablement darrere hi ha alguns milers de vots democràtics, els deixaran per vestir sants. La democràcia també té escletxes. I aquesta n'és una. L'encara minoritària tendència «lepenista» a la catalana, però, no és el que més preocupa els polítics que han continuat jugant durant la campanya a fer de la nova immigració una tertúlia de cafè cínica i sense sortides fiables com si els afectats ni tan sols els escoltessin. [Més informació]

El rèquiem dels rectors per l'extinta Conselleria d'Universitats
Les Universitats catalanes estan revoltades. Mentre els estudiants passegen plàcidament pels camps de gespa, fan el seu xusco portat de casa, per no gastar gaire, prenen apunts amb aquell estil de periodista becari que els caracteritza i juguen a cartes a les taules del bar, aquesta vegada són els rectors i els seus equips els que han posat el crit al cel. I és que Monsieur Nicolas Sarkozy, frontera enllà, té més raó que un sant —amb perdó per la República laica!—: l'esperit del Maig del 68 va néixer podrit i és mort i enterrat del tot, a banda que el gran Sarko no l'hagi pogut pair mai. El cas és que tot un revolucionari del Maig Català de fa quaranta anys —quin aniversari més nostàlgic que s'acosta, al costat del de Mercè Rodoreda, i com se n'ompliran les sales fosques i ramonedanianes del CCCB!—, l'Honorable Conseller Josep Huguet —capità de la Innovació, les Universitats i l'Empresa (agafa't per ser de muntanya endins!)— no sap com fer-s'ho per enverinar cada vegada més la seva relació amb els il.lustres rectors —homes, i poques dones, de bé, cauts, gent d'ordre i gent complidora amb el deure que se'ls ha encomanat— i posar-los els pèls intel.lectuals de punta. [Més informació]

Els animadors de 14.000 parelles de fet i amb llengua
Es comença jugant, jugant, i fent parelles lingüístiques i s'acaba matant l'interès professional pels estudis de Filologia catalana. Potser la comparació pot semblar matemàtica, o metàforica, però és real. Mentre les parelles lingüístiques, en quatre anys (2003-2006), han vinculat unes 28.000 persones —nadiues i foranes a parts iguals, descomptant la parella de ficció de Ventdelplà—, el nombre d'aspirants a filòlegs en llengua catalana ha baixat en picat: 100, 90, 80, 70, 60... i baixant. I això sumant totes les universitats catalanes! Per reblar el clau de les parelles —lingüístiques, esclar!— la direcció de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ha decidit invertir uns 800.000 € en una campanya d'animadors de promoció de més parelles lingüístiques. És a dir, una mena de venedors de telemarketing o de promotors porta a porta que s'encarregaran de fer d'alcavotes de noves parelles de fet... amb llengua, per descomptat! [Més informació]

Alegria, alegria... que això és com el Cirque du Soleil!
Sota la carpa del sol hi ha un país petit i eixerit que viu ple d'alegria i de saltimbanquis que li fan pessigolles a la panxa perquè es passi la vida rient i fent-se ring ring al melic. En aquest circ rialler hi ha de tot: alts càrrecs que acaben de ser nomenats i no saben ni quina és la seva funció, exalts càrrecs que durant anys, a manera que han anat deixant les seves poltrones, han cobrat indemnitzacions il.legals, alts càrrecs que programen com ho faria una agència de viatges tots els xàrters que faran mentre siguin en el seu lloc i subs, vices i secres dels alts càrrecs que els riuen les gràcies. Som al País de l'Alegria... Una mena de Cirque du Soleil on, cada dia, els que en viuen, surten a la pista per distreure el personal i els conviden a cantar la tonada del seu himne preferit que alguns coregen contents i alegrets perquè l'alegria, ni que vingui dels que manen, també s'encomana. [Més informació]

Una hora més de castellà i cinc minuts a les fosques
Quines coses té la vida! Resulta que mentre l'hora de més de castellà, dita "la tercera", que imposa a partir del curs vinent el govern espanyol a l'ensenyament primari s'ha convertit en el tema central de la política i el que menys preocupa els ciutadans, els mateixos polítics s'entretenen a apagar cinc minuts, el vespre d'autos, els llums dels edificis públics després que ecologistes francesos haguessin muntat l'acció reivindicativa precisament contra el desinterès dels polítics que es presenten a les eleccions presidencials de la República, per l'anomenat "canvi climàtic", i el poble ras no bufa ni l'espelma per quedar-se mal que sigui uns segons a les fosques. I és que el món està mal repartit. Mentre uns tiren per un cantó, els altres l'estiren per l'altre. És a dir, mentre els d'Endesa fan pam i pipa a Gas Natural, els alemanys d'E.ON diuen que, amb el nostre patrimoni energètic enriquit a base d'impostos, destrossa paisatgística i desequilibri ecològic, es folraran de "lo lindo" durant els pròxims anys. [Més informació]

Un llibre sense saló i un plató sense llibres
Quines coses té la intel.lectualitat llibretera que ens bressola! A la vegada que ja és mort —i sembla que, també, enterrat— el programa «De Llibres» del Canal 33, hereu de l'«Alexandria» del mateix canal, després de marejar-los, l'un i l'altre, de dia i d'hora, de ser un programa enregistrat a un programa en directe i d'un programa en directe amb públic a un programa enregistrat sense públic, no s'ha sentit ningú que es lamentés de la seva desaparició. Fins i tot, subtilment, la programació de TV3 i el Canal 33 ja fa temps que el va fer desaparèixer de la repetició del cap de setmana matinal i, pel que sembla, o ningú no se'n va adonar, o a ningú li feia falta. (...) No patíssim pas, criatures! Hi haurà més hores de televisió per omplir que llibres de què parlar. Encara no ho hem vist tot. A l'altura dels esdeveniments, no seria gens estrany que el 2007 fos l'any del llibre català a Frankfurt i l'any de menys llibres a la televisió catalana. Però tampoc no ens hauria d'estranyar de veure reaparèixer tots aquests conductors, presentadors, lectors i difusors del llibre en algun o altre dels mitjans que, coses de l'atzar polític, és en mans a hores d'ara dels polítics d'un mateix color. Així, doncs, ¿per què patir? En Joan Barril pot convidar Vicenç Villatoro al seu «QWERTY» i un altre dia hi pot fer anar Natza Ferré. I, per compensar el desgreuge, el Canal 33 pot inventar-se un «Saló del que sigui» amb Emilio Manzano i Marina Espasa al capdavant. I si encara no en tenim prou: es pot fer una mena d'Operación Triunfo del Llibre al canal català de TVE a Sant Cugat que el conseller de Cultura, Joan Manuel Treserras ha fet prorrogar tres mesos en la seva lenta agonia. ¿No és millor tots separats i revoltats que no pas tots junts i ben callats? [Més informació]

Deixeu-los treballar, doncs, i que facin coses útils
«Amb la seua primera obra impresa al carrer, el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha demostrat que és incapaç de fer una aportació d’una mínima qualitat lingüística i que, en comptes de guiar els usuaris, allò que fa és confondre’ls desballestant el model lingüístic ja en ús i creant una perillosa situació de contradiccions en la normativa.» Això és el que han dit, en un article publicat al setmanari El Temps, quatre representants de les lletres, en diferents disciplines: Isidre Crespo, professor; Toni Cucarella, escriptor; Francesc Esteve, tècnic lingüístic; i Gemma Pasqual, escriptora. Un d'ells, Toni Cucarella, fins i tot ha anunciat que penjava el barret i la bata i deixava d'escriure per publicar, ni el blog que mantenia diàriament, ni cap altre llibre. Cucarella, no només en dóna part de la culpa a l'AVL sinó als estaments llibrescos del Principat que diu que es prenen els escriptors del País Valencià com una "cosa exòtica". [Més informació]

¿Qui paga el 0'7% del pressupost de la Institució de les Lletres Catalanes?
Corre una corranda pels passadissos del remogut Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i, concretament, pel que fa a l'àrea que es mou al voltant de les lletres catalanes. La reciten en veu baixa funcionaris de tota la vida, col.laboradors dels diferents règims de conselleries culturals dels últims tres anys, patriotes lletraferits i bidells veterans, i diu més o menys això: «A la Institució [de les Lletres Catalanes] tot plora, tot plora d'avui ençà, perquè en Jaume Subirana se'n va al Canadà!» El plagi és evident, però fins i tot té sentit si tenim en compte que Jaume Subirana —que va anunciar que deixava el càrrec per anar una temporada en una universitat del Canadà— ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes en temps de Pasqual Maragall. Bé es mereix, doncs, un homenatge subtil amb aires de família, ni que la vaca continuï cega, malgrat que amb les mamelles ben carregades. [Més informació]

Pactar amb la mà esquerra i els ulls embenats
La tardor ha començat escalfada. (...) Aquesta vegada farem una excepció i parlarem de pactes, de pactes de govern, dels pactes de govern que el difunt Tripartit —ja fa malves!—, que ha entrat a la història política catalana d'aquest principi de segle, va fer després de sortir —o abans d'entrar-hi, com vulgueu!— del Saló del Tinell. Els seus propòsits parlen per si sols. Els seus incompliments, també. Ara que ha començat la roda dels cavallets de les promeses de tota mena per part dels caps de llista, és hora de rellegir aquell pacte —ai, que la memòria és feble!— i fer comparacions entre allò que s'ha complert i allò que no s'ha complert. L'escarment és la millor escola. La balança dels resultats, a gust del consumidor. [Més informació]

D'Europa a Europa amb vols de baix cost
Segons un dossier de la revista digital Cafè Babel, que titula «Circ ambulant de Brussel.les a Estrasburg», més de 3.000 funcionaris es traslladen una setmana cada mes per assistir a la sessió plenària del Parlament Europeu. Segons aquest mateix dossier, signat per Alexander Alvaro, de Brussel.les, aquest moviment de passatgers costa a les butxaques dels europeus contribuents uns 200 milions d’euros anuals i, segons el mateix dossier, el pitjor és que resulta ineficaç. No s'hi pot estar més d'acord, vistos els desacords i les funcions de marionetes que s'organitzen a la pàtria de l'euro. Per això, ara que fa calor, res millor que reproduir aquells aspectes més interessants del dossier de Cafè Babel i algunes de les propostes que el mateix signant hi dóna. Volar a baix cost aviat no serà cosa només dels turistes que fan excursions entre capitals europees gairebé d'anada i tornada, sinó que també pot ser que acabi sent l'hàbit dels funcionaris de la Unió Europea, com aquell qui agafa un rodalies o un autobús interurbà per anar a la feina. [Més informació]

Qui no plora, no mama!
Ser allò que en diuen "un creador" té els seus avantatges, al país d'Eurolàndia. Molts més avantatges que ser pobre per sota del llindar de la pobresa, jubilat amb pensió més que mínima, o dependent per alguna xacra física. Mentre aquests últims —els pobres per naturalesa, els jubilats sense recursos o els dependents sense suport—, veuen passar amb cançons una legislatura política rere l'altra amb la cançó de l'enfadós —aquella tan típica del "torni demà" de l'antiga finestreta rònega del funcionari de torn reconvertida avui en el virtual telèfon 012 o en qualsevol pàgina institucional d'Internet— , amb lleis per aprovar i amb paralització de les promeses fetes, els primers, és a dir, els "creadors" —experts a practicar l'exercici del qui no plora no mama— arriben a l'estiu amb les butxaques silenciosament plenes per les seves "bones obres". [Més informació]

«How are you? We are RIP! Thank you»
Ser conseller, president d'un govern o ministre implica, avui en dia, parlar llengües, que deien abans. Per això, als de cultura de Convergència i Unió (CiU), que no se'ls escapa res, es van estranyar de veure en els comptes de l'any passat del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, unes partides pagades d'hores d'anglès particular. Ràpidament els serveis d'investigació de CiU —és a dir, la diputada Carme Laura Gil i les seves preguntes al Parlament— es van activar. Qui havia rebut classes d'anglès en horari de feina? L'aclariment el va haver de donar el nou conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que no en té prou amb el pollastrí de les llistes de Frankfurt, l'art sacre de la Franja, les fuites d'aigua del Ramon Llull i l'aprovació virtual del Consell de les Arts i la Cultura que el Parlament deixarà en suspens, que encara ha de treure l'entrellat de l'humor anglès que corre pel Palau Marc. [Més informació]

Pastís de poma amb ensaïmada
Sembla que el periodista Emilio Manzano ha agafat el relleu a Caterina Mieras com a blanc de les perdigonades dels reservistes de la cultura que veuen com la vida els passa de llarg sense que cap dels seus presumptes amics, quan arriben al govern, els telefoni per oferir-los un càrrec que els permeti viure tranquils i deixar de posar el dit a l'ull dels més febles per mantenir la seva ungla ben esmolada i polida. Deu ser cosa de la casualitat, però ¿què hi fa que siguin dos personatges illencs traspassats a la península, els que han rebut en els últims mesos les esbroncades més irreverents i insultants sense que ni tan sols hagin tingut oportunitat de respondre? ¿Deu ser el caràcter de la calma que fa que els peninsulars es vegin en cor d'apuntar amb arcs i fletxes contra els qui no els fan gaire cosa més que ocupar una cadira que potser no volia ningú? [Més informació]

¿Es pot beure a galet si la normativa de civisme no ho impedeix?
El nomenament de Ferran Mascarell com a Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha deixat la majoria d'opositors i acarnissats detractors de l'anterior Consellera de Cultura, Caterina Mieras, a l'atur de la crítica. Es nota en l'atmosfera un cert aire de depressió i tot. Certes plomes i veus que es tenen per esmolades han emmudit de cop i volta. ¿Qui gosa posar-se ara contra algunes de les decisions que ha pres, pren i prendrà Ferran Mascarell durant el curt mandat que l'espera si tothom més o menys coneix la capacitat de gestió de l'exregidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona i, qui més qui menys, ha passat un dia o altre pel Palau de la Virreina, ni que sigui per veure al pati d'entrada de la Rambla els gegants de la ciutat, quan els hi exposen per festes majors. La classe pensant ha caigut en crisi, doncs, que és com si diguéssim que ha caigut en basques. [Més informació]

La caseta i el despatxet
Ara que la Memòria Històrica es treu tant la pols, per a bé de tots, és bo de recordar aquella filosofia que tants anys ha durat i que s'atribuïa a Francesc Macià. La caseta i l'hortet va fer fortuna. Tanta, que molts anys després, quan l'economia domèstica va reviscolar amb el boom dels seixanta, les aspiracions dels hereus dels anys trenta eren les de tenir, primer, la caseta, i, després, l'hortet. No és estrany, doncs, que els hereus dels hereus, hagin fet seva la filosofia mig rural mig zen de l'avi Macià i que, en arribar a la Plaça de Sant Jaume —on ell va residir durant un temps tan curt que amb prou feines va tenir temps de posar-hi ordre— hagin canviat el lema pel de: la caseta i el despatxet. [Més informació]

El mes més curt vola! (Entre Ràdio 4 i el boicot dels llibreters pels preus del Harry Potter d'Abacus)
Si aquest febrer hagués estat bixest, és a dir, que hagués tingut un dia més, és impensable tot el que hauria pogut passar! Amb només vint-i-vuit dies, la pedregada ha estat més que sonada. Entre les pedres encara no aigualides es troba l'anunci de tancament de Ràdio 4, la primera emissora en català dels últims trenta anys, i el boicot dels llibreters catalans a les editorials Empúries del Grup 62 i Salamandra pels descomptes de la cooperativa Abacus en relació al volum sisè de la sèrie de Harry Potter. [Més informació]

La cara que té la «indigència» segons el color amb el qual es mira
El Parlament de Catalunya té en tràmit un projecte de llei del Govern català que, si s'aprova sense cap altra modificació, permetrà a segons quins alts càrrecs que tinguin dret a unes pensions vitalícies que en cap cas superararien, segons xifres actuals, els 54.000 € anuals. La normativa, a més, tindrà efectes retroactius. És a dir, que tots els anteriors alts càrrecs institucionals, si la llei tira endavant, s'hi podran acollir. Arran d'aquestes mesures, el conseller de Governació, Joan Carretero, va dir que es tractava de "no deixar en la indigència" els alts càrrecs que tinguin problemes a incorporar-se en el mercat laboral i fer-los més fàcil el "trànsit" entre fer d'alt càrrec de l'Administració i una altra feina. No hi ha dubte que preocupar-se perquè els presidents de govern, els consellers, els directors generals, els secretaris generals i altres alts càrrecs no caiguin en la "indigència" quan deixin d'exercir els seus càrrecs és una missió digna i lloable. Sobretot perquè, la majoria d'aquests alts càrrecs, durant els seus anys en exercici, han tingut sous tan reduïts que no baixen gairebé mai de 100.000 € anuals. Amb aquest panorama, és comprensible que els que han de posar remei al nivell mitjà de pobresa social del país que administren, mirin de garantir abans, com més bé millor, les seves pensions vitalícies. ¿I que és que algú encara dubta que no s'ho mereixin? [Més informació]

Els detalls del món
En plena presentació d'un últim llibre seu publicat a Empúries del Grup 62, 'Els detalls del món', i quan encara li deu penjar, de tan nova de trinca, la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya i lliurada a la Sala Oval del Museu Nacional de Catalunya, entre un lot de quaranta Creus més del 2005, la seva per cobrir la quota "valenciano-balear" —en aquest cas es mataven dos pardals d'un tret—, l'escriptor Biel Mesquida, escriptor d'origen valencià, deportat a Catalunya i nacionalitzat a les Illes, es veu involucrat en un sarau universitari que sorprèn per la ingenuïtat del seu rerefons. Aquesta és la pel.lícula dels fets: Biel Mesquida, fins a l'esclat del sarau, director de Publicacions de la Universitat de les Illes Balears (des d'ara UIB), es veu acusat pel seu cap del Servei, el professor Jaume Rosselló —o millor, dit, excap, perquè ha dimitit emmurriat perquè els del Rectorat no li feien cas de les seves queixes—, mitjançant un informe de mitja dotzena de planes, sobre coses tan usuals en el món universitari com "no ser a l'hora que s'ha de ser a lloc", "no fitxar a l'hora que s'ha de fitxar o fer-se fitxar per altri", "facturar dietes de viatges que no corresponien exactament al departament de Publicacions sinó que eren vols i anades a presentacions de llibres, conferències i altres martingales considerades personals" i "assetjar psicològicament posant en pràctica el popular mòbing sobre una de les seves subordinades". [Més informació]

«¡Chicas, al salón!»
La crida ha estat feta. Tot i l'aigua a bots i barrals dels dies previstos (8-13 novembre), el I Saló del Llibre que s'ha fet a la Fira de Montjuïc ha complert, segons els responsables, les perspectives esperades. O, dit d'una altra manera, es van inventar, abans de començar, una xifra d'assistents (70.000 visitants) i s'han donat les dades oficials que gairebé ratllen aquests 70.000 visitants! Tant de bo els editors l'encertessin tant a l'hora de posar un llibre al carrer! [Més informació]

Un 2% no és sempre un 2%
Segons els pressupostos del govern català per a l'any 2006, el president de la Generalitat té un sou assignat de 155.747'40 € anuals (és a dir, uns 26 milions de pessetes). Els consellers del govern cobraran 117.397'80 € (uns 19'5 milions de pessetes). Els alts funcionaris de la Generalitat tocaran 59.456'74 € (és a dir, si hi afegim els triennis, gairebé 10 milions de pessetes). Els càrrecs polítics tenen també dret a un any i mig de pensió quan abandonin el lloc, mentre no en tinguin un altre de públic. La pensió, doncs, és compatible amb un càrrec privat. [Més informació]

Ramadà literari
Aquest octubre de sequera i algunes pluges divines per fer que apareguin alguns bolets, almenys els del programa de TV3, és també el mes del Ramadà per als conciutadans de religió islàmica, però sembla que sigui també el més del Ramadà literari. Expliquem-nos, germans. Davant el clima d'incertesa que viu el món editorial, i escriptoril per extensió, el silenci tens plana sobre la tribu del disc dur. Sembla que els qui hi haurien de dir-hi la seva prefereixen fer la viu viu, papallonejar de taula en taula (rodona) i veure-les venir. Sobretot els que, des de les poltrones oficials creades a recer del sector, pensen que, per molt maldades que vagin, ells són els únics que tenen llarga vida. ¿Si hi ha ministeris, conselleries, direccions generals, subsecretaries i altres organismes de sectors com els de la pesca i els pagesos —dues espècies no ja en perill d'extinció sinó simplement en procés de fossilització— per què no poden existir ministeris, conselleries, direccions generals, subsecretaries i altres organismes vetlladores del gremi de la lletra? [Més informació]

Fal.lera per la Renfe i la línia del Maresme
A jutjar per dues de les més recents decisions protectores de les elits culturals i governamentals envers la literatura catalana, la fal.lera pels trens —principalment per la línia del Maresme— i, sobretot, per la Renfe, es fa evident. Des de concedir un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes a la creació a l'assassí de la ballesta, el jove del Maresme que a més de matar el seu pare es dedicava a donar ensurts als que agafaven la línia a primera hora del matí, fins a concedir el Premi Nacional de Literatura a la novel.la 'Rodalies', de l'autor Toni Sala. Potser sí que, parodiant un d'aquells anuncis de propaganda televisiva de fa anys, aviat es podrà dir allò de "Literatura catalana, vine en tren!" de la mateixa manera que l'anunci predicava: "Papá, ven en tren!". [Més informació]

¿Asiàtics o catalàunics?
Casa Àsia s'engrandeix! Des d'aquesta tardor, les instal.lacions d'aquesta institució, inaugurada fa dos anys, compataran amb l'edifici veí del Banc de Sabadell —després ens estranyem quan ens diuen que els bancs i les caixes augmenten beneficis a costa dels immigrants!— just a l'illa que uneix la Diagonal amb el carrer Pau Claris. Les obres de rehabilitació de l'annex de Casa Àsia costen 631.000 €. Però, sorpresa, no són els asiàtics qui les paguen sinó una altra mena d'indígenes orientals —orientals de la Península Ibèrica, s'entén— anomenats "catalàunics" que veuran com el seu govern, el de la Generalitat de Catalunya, esquitxa els costos de les obres i, a més, el lloguer mensual de l'ampliació de la seu de Casa Àsia que, després del Banc de Sabadell, és propietat de la immobiliària Alting. [Més informació]

Els honoraris parroquials del Departament de Cultura
Hi ha coses que ni que apareguin en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC) sembla que no siguin d'aquest món. Com per exemple alguns dels petits pressupostos, o no tan petits segons com es miri, que el Departament de Cultura ha dedicat en els últims mesos a presumptes estudis sobre la vida i miracles de la cultura catalana. Heus-ne aquí un tast que, ni que sigui per una vegada, i per ser honestos, cal agrair al zel de l'exconsellera d'Ensenyament, Carme Laura Gil, que diu que s'ha comprat una lupa d'augment des que és a l'oposició. Les seves preguntes a l'actual consellera de Cultura, Caterina Mieras, donen resultats tan sorprenents. [Més informació]

Fer de cornuts i pagar el beure
Després d'haver remodelat, fa un parell d'anys, el que actualment és la sisena planta de l'Ateneu Barcelonès, amb un pressupost a fons perdut d'uns 100 milions de pessetes del moment, concedits pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, mijançant un conveni, ara s'ha sabut que el redactat del conveni, entre institucions i associacions, no preveu, com era imprescindible que fes, que les associacions d'escriptors tenien dret a l'ocupació d'aquesta planta —com des de feia gairebé vint anys— durant més d'uns altres vint-i-cinc anys sense cap altre cost que els mínims de manteniment de neteja. L'actual junta de l'Ateneu, presidida per Oriol Bohigas, ha arribat a demanar en conjunt a les quatre associacions, 28.800 € (uns 48 milions de pessetes anuals). [Més informació]

«Perdonen las molestias, pero más vale pedir que robar...»
Com cada any des del 1998, la Institució de les Lletres Catalanes va obrir la convocatòria, que és com obrir l'aixeta, perquè els escriptors catalans, avesats sempre a plorar per no quedar-se sense mamar, demanin les almoines perquè puguin escriure allò que els plagui sense que ni la mateixa Institució que dóna els ajuts ni ningú es preocupi posteriorment que allò pel qual s'han esmerçat diners públics tingui, com a mínim, una sortida pública. Fetes les demandes, creades les comissions, que integren sempre els de costum, i donades les ajudes, el que s'evidencia és el que no s'ha dit, que una sèrie de personatges que han estat dins l'entramat de la mateixa Institució de les Lletres Catalanes són el que, majoritàriament, s'emporten els ajuts. [Més informació]

A la Fira de Frankfurt amb corona d'espines
No hi ha dubte que la foto de premonició de com els escriptors catalans han d'anar a Frankfurt l'han propiciada dos dels representants del govern català en el seu viatge a Israel i Palestina. Bandera més, bandera menys, tothom estarà d'acord que la coronació de Pasqual Maragall a Josep Lluís Carod Rovira captada per càmeres de televisió i fotogràfiques és una imatge de mal gust, només admissible si els dos polítics haguessin assistit a un càsting per fer de Jesús en alguna de les Passions catalanes i no en un viatge oficial a Terra Santa. [Més informació]



Anar a altres portades anteriors mes
Tornar a Portada mes
Anar a Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |


© Copyright Els Quatre Gats. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.