«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Portades anteriors

«Iadaveriuncaganer, iadaveriuncaganer...!»
A saber si la Nadala que aquest any ha encarregat TV3 a una sèrie de músics i cantants catalans, basada en el personatge més català que es fa i desfà, el Caganer, no és ja una premonició del pla de regulació laboral —digueu-li ERO, pla anticrisi o pla de jubilacions anticipades— que la Gran Capo de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Rosa Cullell, ha anunciat que s'aplicarà sobre els més de 2.700 empleats de la casa partir del gener del 2010. [Més informació]

Més (des)informats, ja no pot ser!
Es pot dir que el 2009 ha estat l'any d'informar-nos que, gràcies a la multitud d'informes, hem estat més desinformats que mai. Els informes és una paraula més màgica que la popular abracadabra que els responsables de departaments institucionals descobreixen al fons d'un calaix quan arriben als seus despatxos oficials. ¿Si el meu antecessor o la meva antecessora n'ha fet, per què no en puc fer jo? A més, per molt que algú —ves, què diu ara aquest!— s'hagi encaparrat a fer públic que molts dels informes que encarreguen els consellers, secretaris generals, directors generals, alcaldes, regidors i altres subs, subs, subs, no són sinó pagaments encoberts a amics, simpatitzants, militants de partit, excàrrecs i altres aspirants a la colla "Agafa fama, rasca't la panxa i posa't a jaure", la vida —la dels informes— continua campant a l'ampla perquè quan els llegeixen els continguts dels estudis i el que han costat tots a cor, com si fossin una coral robòtica responen: "Els informes són legals!". [Més informació]

Guarda'ns, senyor, d'un conco sense CoNCA!
De vodevils, no ens en falten. El que passa és que són tan freqüents que, quan n'apareix un, deixa automàticament en l'oblit l'altre. I, si no, ¿com s'entén que en un país tan culte, lliure i net com aquest, l'afer del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) hagi passat gairebé desapercebut, gràcies al remolí que ha representat el cas Millet i el Palau de la Música Catalana i, en substitució d'aquest, el daltabaix del cas Pretòria, una pel·lícula de romans en 3D i carregada de cops d'efecte amb guió i direcció del jutge Baltasar Garzón, però sense lleons, que mengen massa carnassa i són cars de mantenir. [Més informació]

Passi per la finestreta dels «informes» que li faran un tarot
Que a Palau s'han fet informes, no pas inútils, sinó que ratllen el gènere de l'absurd, és cosa sabuda des dels temps més remots. No n'hi ha prou amb les dietes i els plus i sempre ha calgut buscar fórmules perquè els favors demanats a la colla del gremi de la política fossin compensats d'alguna manera. ¿Hauria de dimitir algú ara per haver descobert que, malgrat la presumpta netedat del Tripartit, l'hàbit ha continuat encasellat en els mateixos vicis? Els governants que van substituir la sempiterna CiU pensen, segurament, que, després de tants anys d'esperar, el mínim que ara poden fer és treure'n ells tot el suc possible. I el recurs dels informes que fa cada Departament, una desena cada dia de mitjana, més o menys, és un pastís que no es podia deixar que es fongués. És a dir, vostès tenen un problema, i aquest problema es diu "informes". Els qui tenen el problema al·leguen que l'auditoria que ha descobert la pantomima dels informes n'ha escorcollat uns 300 i només n'ha trobat una cinquantena que no s'aguantessin ni amb rodes. I els semblen pocs. Vaja, que una cinquantena de presumptes experts i tècnics assessors s'hagin tirat al "Rincón del Vago" o a la "Viquipèdia" per cobrir l'expedient i pagant el poble, no té importància. Estirant el fil dels informes, un dels últims el contingut del qual s'ha desvelat és el que va encarregar el Departament de Salut sobre la percepció que les criatures de primària tenien de la consellera de Salut, Marina Geli. I el resultat és il·lustratiu: una part de les criatures d'entre 7 i 9 anys la identifiquen només pel seu ninot al programa satíric 'Polònia'. [Més informació]

De tant xuclar, la dida es torna seca
Segons dades del govern català, en el període del 2006 al 2009, la plantilla de funcionaris de la Generalitat de Catalunya s'ha incrementat en un 8’5% i això vol dir que, comptant-hi els organismes autònoms i les empreses públiques, s'ha passat de 187.000 a 219.000 funcionaris. En total, aquesta macroempresa destina el 42% del seu pressupost a despeses de personal. L'augment de plantilla té una certa justificació, esclar, si tenim en compte que en aquest període s'han augmentat el nombre de mossos d'esquadra, a causa del desplegament de la policia catalana, el de professorat a causa de l'augment d'alumnat vingut principalment de la immigració i el de sanitat per raons similars. Tres augments que representen 34.000 funcionaris nous. Però corren aires de rebaixes i després que els ajuntaments hagin estat els primers a dir que començaran a aplicar ERO's entre les seves plantilles, forçats per la falta d'ingressos en desaparèixer el manà contributiu de la construcció dels últims anys, els governs troben que, a falta d'ERO's, una congelació de sous dels funcionaris resoldria una part, només una part, del problema econòmic conegut com a dèficit o, en argot, el vell costum d'estirar més el braç que la màniga. [Més informació]

La biga del Palau i els calerons de sota la rajola
La imatge és històrica, mediàtica i anecdòtica a la vegada: els Mossos d'Esquadra, plantats a les portes del Palau de la Música Catalana. De fet, seria normal, com tants altres dies o nits, quan s'hi presenta alguna visita institucional o quan algun polític que necessita protecció assisteix a un dels concerts diaris del Palau de Domènech i Montaner. Però, en hores de matí i amb altres agents traginant capses —¿no seran alguns dels famosos Papers de Salamanca?—, tot fa pensar en alguna altra cosa. Les últimes imatges d'aquesta mena, s'han vist al Raval i alguns barris habitats gairebé sempre per immigrants sospitosos de festejar amb grups terroristes, ni que sigui col·leccionant pots de pòlvors de rentar. A dins les dependències del Palau, els telèfons mòbils del personal han estat retinguts i, per postres, els esfínters, també. Només una empleada embarassada ha obtingut el permís policial per anar-se'n a parir a un altre lloc, amb perdó. I és que la síndrome Balletbó del 23F continua. [Més informació]

Estafes de gegant i de guant blanc com una patena
Avui, quan algú entra en una agència bancària o en una caixa —de les que encara no han tancat— ho fa com si anés a tractar amb gra. Si el safrà va car, imagineu-vos el diner! Les operacions bancàries es fan en cèntimets, dècimes amunt, dècimes avall. Un empleat de banca pot arribar a invertir mitja hora del seu temps laboral per estirar o arronsar tres quatre euros d'un client. És el que es podria anomenar la micromicromicroeconomia si és que la situació craquera encoberta que ha assotat el món presumptament desenvolupat es pot qualificar encara d'alguna mena d'economia. Per no dir les coses pel seu nom, es busquen tot tipus d'artificis. Tots menys un que és la clau: estafa gegant i de guant blanc com una patena. Mentre l'atur s'incrementa i multitud de botigues i empreses petites i mitjanes abaixen la persiana, sembla que ningú ja no se'n recordi que la crisi va començar en mans d'estafadors de primera magnitud. Només dues icones: Bernard L. Madoff d'Investment Securities LLC i Lehman Brothers. Mentrestant, els funcionaris catalans s'han posat en peu de guerra perquè, per primera vegada, els ha tocat el rebre. Despertats sobtadament del son dels justos, alguns encara es treuen les lleganyes dels ulls i pregunten pels passadissos de la màquina de cafè: "¿Crisi, quina crisi? [
Més informació]

Les eleccions europees i els ratpenats europeus
Ja ho diuen: la paciència és la mare de la ciència. I suportar una campanya electoral per al Parlament europeu en ple mes de maig, quan ja s'ensuma l'estiu, és una tortura i una prova de foc a la paciència de la sensibilitat, sobretot si les intervencions d'alguns polítics en els mítings s'aprofiten per fer una barreja d'arguments d'eleccions municipals, autonòmiques —com diuen allà— o generals —com també diuen allà— com si Europa els hagués agafat amb el pas canviat. No és estrany, doncs, que parlant de paciència i de ciència, un trobi metafòric, il·lustratiu i científic un article parlant dels ratpenats europeus i interpreti, en un rampell de transcripció automàtica, que el periodista especialitzat en ciència li està parlant dels parlamentaris europeus. I per a més inri, el periodista titula el seu article erudit: "La realitat dels cosins més estranys". Amb les gràcies anticipades a Elcacho, transcrivim: [
Més informació]

Vacuna literària contra la grip A, nova o del nom del porc
¿Què n'ha quedat de la preocupació mediàtica de la crisi financera amb l'arribada de la grip mundial? On hi ha un bon brot de grip, ¿qui es preocupa de si té o no té diners al compte de crèdit? Posats a matar dos pardals d'un tret, heus aquí una vacuna literària d'estil viquipedià, contra la grip A, la grip nova o la grip del nom de porc, que també, amb una mica d'imaginació, pot causar efectes beneficiosos contra la crisi del totxo, o més ben dit, dels totxos, que són els que s'hi han picat els dits per voler fer anar el martell amb els ulls clucs. [
Més informació]

Guió per a un docuficció amb mossos i mosses d'esquadra de protagonistes
La polèmica sobre el cos dels Mossos d'Esquadra ha coincidit amb la profusió de la literatura de gènere negre amb mossos d'esquadra de protagonistes. I tot fa pensar que el poti-poti estudiants antiBolonya, càrregues policials, debat i encreuament d'acusacions al Parlament i al Govern, destitució del capo i descàrrega del conseller mossaire contra periodistes i mitjans de comunicació, especialment TV3, és una ficció literària orquestrada pels organitzadors de BCNegra que potser preparen per al 2010 una edició monogràfica dedicada a la policia catalana. I, si no és així, ¿com s'entén que les editorials hagin llençat la consigna a autors i agents literaris que aparquin el misteri i els monestirs i es posin amb els nois i noies de la faixa, barret de copa i espardenya blanca al peu? [
Més informació]

Si Jaume I aixequés el cap...
Ja fa temps que catedràtics, professors, arqueòlegs i altres especialistes en patrimoni han posat el crit al cel davant la incertesa del Museu Arqueològic de Catalunya, els objectius de l'anunciat i paralitzat, per ara, Pla de Museus, i el futur que li espera al nou Museu de Ciències Socials, si és que s'acaba fent i la crisi, precisament social, no el deixa en parèntesi. Prop de 1.400 professionals del ram s'han definit sobre aquesta qüestió, però es lamenten que el silenci institucional ha estat l'única resposta que han tingut i aprofiten per recordar que el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I —una mena de capità general per al sector— va passar gairebé per alt des de les instàncies del govern català. Del silenci que han rebut i de tot el que es queixen, se n'estranyen, esclar, però el fet és que haurien de saber que, per a la plana política, monocolor o tricolor, tant hi fa, els professionals de la cultura i l'educació són simplement números en nòmina que sovint confonen amb la qualificació utilitzada anys enrere en les nòmines laborals com a "peó especialitzat". No s'ha d'oblidar, però, que els peons, a vegades, capgiren del tot l'escaquer. Pel que fa a museus i, sobretot, arqueologia, ja fa temps que juguen negres i també es mouen les blanques. Caldrà veure qui fa escac i mat al rei... ni que sigui Jaume I. De moment, aquest és el memoràndum que el col·lectiu implicat en la polèmica entre professionals i el govern català ha fet públic els últims dies del mes més curt de l'any. [
Més informació]

Himne del CNCAC per llogar-hi cadires
Deia en Xavier Bru de Sala, hores després de ser nomenat reietó oficial del nou CNCAC —és a dir, del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya— que no podien tenir un web de l'organisme perquè encara no sabien ni a qui l'havien d'encarregar ni com l'havien de finançar. La cosa, doncs, la cosa del CNCAC s'entén, arriba en mal moment. Sense finançament a la vista, sense ingressos que facin anar grassos els departaments del govern català i sense pressupostos generosos que permetin prendre gaires decisions. Sembla que el CNCAC, amb els 11 membres nomenats pel Parlament de Catalunya per decisió digital —és a dir, a dit, a pesar del debat associatiu de mesos i mesos enrere— de moment, s'haurà de conformar a ocupar en qualitat de rellogat una sala de reunions en algun recambró sobrer del Departament de Cultura i que el trio contractat en exclusivitat per cinc anys, prorrogables per cinc més —Bru de Sala (h), Parcerisas (d) i Forcano (h)— amb prou feines tindrà bossa per cobrar la nòmina pròpia i pagar les dietes per hores de reunió i trasllats dels altres 7 eventuals de la colla. És hora de buscar-los feina, doncs. Entre altres coses perquè es vagin acostumant, sobretot, a allò que els obliguen els articles 3 i 4 de la Llei aprovada que diu, entre altres coses, això: [
Més informació]

Tres manifestos lletraferits... i caga tió!
El desembre pot ser tan congelat com es vulgui i com taral·legi la nadala, però als escriptors catalans, aquest mes, no se'ls han congelat les neurones i els teclats dels seus ordinadors han tret foc pels tous dels dits. Tres manifestos, tres!, s'han plantat, com si fossin ninots de neu, amb pastanaga inclosa al nas, enmig de la desolació literària que amenaça el sector. Mentre els principals grups editorials redueixen edicions i també personal, els proveïdors de la lletra, aliens a la crisi, revifen, amb preocupacions gairebé existencials, cosa que els honora, ni que sigui una mica tard. Per una banda, una primera llista de cinquanta escriptors i escriptores signa un document per reclamar que es retorni l'hora escapçada de llengua i literatura catalanes als cursos de Batxillerat. Per una altra banda, els escriptors valencians treuen les ungles en suport de l'Editorial Bromera, que diuen que ha estat vilipendiada per la junta directiva dels escriptors catalans, i reclamen a aquesta associació que s'agenolli i pregui. I encara per una altra banda, un grupet d'escriptors arriba a misses dites i ara que es tanca l'any Rodoreda surt en defensa de l'autora de 'Mirall trencat' i 'La plaça del Diamant' i posen en evidència la política de publicacions del fons rodoredià que està portant a terme la Fundació. I és que, taral·legem, taral·legem: "El desembre congelat / confús es retira. / (...) Quan en un jardí d’amor / neix una divina flor, / d’una ro, ro, ro, / d’una sa, sa, sa, / d’una ro, d’una sa, / d’una rosa bella, / fecuuunda i ponceeella./ (...) Amb contentament i amor / celebrem el dia, / en què el diví Senyor / neix amb alegria. / Si no tenim més tresor / oferim-li nostre cor, / que és la gran, gran, gran / que és la fi, fi, fi / que és la gran, que és la fi, / que és la gran finesa / de nostraaa pobreeesa. / [
Més informació]

Menys publicitat, menys protocol, menys campanyes, menys cafè, copa i puro... més o menys daixonses, dallonses o allò que anomenen cultura
El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació ha aplicat la prova dels nous per a l'any vinent. És a dir, ha retallat el pressupost del 2009 per a les partides que se suposa que considera sumptuàries: publicitat, campanyes i protocol, principalment. Diu que les indústries culturals tenen prioritat. Però, sense dir-ho, admet que no en tenen ni les infraestructures ni la creació de cultura i el sempre polèmic suport als creadors, a pesar que tot es capgirarà a partir que entri en funcionament, si res no ho espatlla, el nou Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. El més alliçonador de l'esporgada pressupostària del 2009 és que revela que, durants anys, hi ha hagut una part del pressupost de Cultura que s'ha escolat pel forat de l'aigüera i que, com ara es farà, ja s'hauria pogut retallar molt abans. [
Més informació]

Cotxes, hipoteques, atur, germans, premi per a la senyora i premi per al Zapatero!
Ja en poden passar de coses al món, ja, que la preocupació més intel·lectual d'aquest mes de bolets ha estat, sense cap mena de dubte, els accessoris de l'Audi A8 Limusina del president del Parlament de Catalunya. Un cotxe valorat en uns 110.000 euros al preu de mercat, però que al Parlament català només n'hi costa 83.000 per màgia del renting, més el kit d'accessoris: un reposapeus, un televisor i una tauleta de treball valorat en només 9.276 euros. Fa la impressió que la intel·lectualitat catalana té com ull de poll encès cada vegada que les hosts de l'Imperi li trepitgen. [
Més informació]

La independència es paga cara
Davant la crisi, tothom s'omple la boca amb la mesura de la congelació de les nòmines, la regulació dels llocs de treball i la revisió del rendiment dels treballadors. Arguments i preteses solucions que són només en boca de columnistes, articulistes, caps de departaments i altres càrrecs d'alta volada que costen un ronyó a l'erari públic, ja sigui perquè cobren d'empreses subvencionades per les institucions o directament del broc de la subvenció pública. Mai no se sent a parlar, però, dels sous milionaris que van a parar a les butxaques dels mateixos que demanen aquestes mesures urgents per mirar de frenar la caiguda en picat de l'economia. [
Més informació]

La psicosi dels llibres de text
Els editors de llibres de text es queixen que viuen en un constant desconcert durant l'any 2007, les vendes de videojocs van arribar a tot l'Estat espanyol a la xifra de 1.454 milions d'euros. I les de llibres educatius, a 803 milions d'euros. La primera xifra —amb l'ajut dels mitjans de comunicació— és vista com un signe de benestar económic i de progrés. La segona, que representa 651 milions d'euros menys, és vista —gràcies també a l'ajut dels mitjans de comunicació— amb preocupació i com una despesa imposada. Una despesa mitjana per alumne i any de 111 € en llibres educatius no sembla que sigui una gran despesa social. I els editors pensen que les administracions educatives haurien de subvencionar aquesta despesa només en cas de necessitat. El que no veuen amb bons ulls és que privin els alumnes de la propietat dels seus llibres. La primera biblioteca està en perill d'extinció. El gremi reflexiona, però només arrossega una assignatura pendent: en les seves dades, s'han inventat una llengua de més. ¿Cal dir quina? Per ells, el valencià i el català són, més que modalitats, llengües independents. I és que, malgrat les queixes, a l'hora de fer negoci, la pela és la pela. [
Més informació]

Feta la llei... feta la Fundació
Durant anys, fer una fundació ha estat el recurs més fàcil per fer passar certs beneficis per bèstia grossa. La seva cosina germana, l'associació, ha estat també una manera de practicar la picaresca altruista. És així com s'ha arribat a tenir unes 55.000 associacions enregistrades i prop de 2.300 fundacions catalanes. Una nova llei els posa l'ull al damunt des del 2 d'agost. [
Més informació]

Molta Cultura, moltes Arts i pocs Consells ni que siguin Nacionals
El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei de la creació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya, un organisme que ha costat suor i sang i que ha anat perdent energia des de la seva primera temptativa. És, però, una de les assignatures pendents del govern Tripartit català. El Consell —atenció a les sigles i la que es prepara amb la seva identificació: «CNCAC»— diu que organitzarà les polítiques de suport i promoció de la creació artística i cultural. Els propòsits són clars: esbrinar —en diuen "articular"— quina és la relació entre les tasques que són competència del govern català en matèria de polítiques culturals i aquelles altres que el sistema cultural pot afrontar i ha d’afrontar per ell mateix. I les intencions supuren bona fe si tenim en compte quina és l'experiència d'anys i panys: una cosa és la llibertat de creació que correspon a un espai determinat i l'altra el currículum que els successius governs necessiten emplenar per justificar la seva feina. Per això, malgrat la independència que es pretén que tingui el nou organisme, malgrat la intenció que el govern determini quins són els recursos socialment acceptables que cal destinar als sectors de la cultura i de la creació —en paraules del conseller del ram— els dubtes sobre la renúncia del mateix govern a decidir la destinació final de les dotacions pressupostàries no s'esvaeixen. [
Més informació]

¿Llegir ens fa +... què?
Diuen que de cada cent catalans, vuitanta llegeixen en castellà i vint s'ho fan en català. De fet, davant la incredulitat que sempre provoquen les enquestes, hi ha una evident correlació entre aquestes dades i la presència de paper imprès en un lloc com el metro, els ferrocarrils o els aeroports. Un recompte ràpid de cap a cap de metro, de tren, o de sales d'espera d'aeroport, dóna més o menys aquest mateix resultat... fins i tot més que menys. És a dir, que en molts casos, en un metro, la presència del llibre català és totalment un miratge. [
Més informació]

Catalans, la Generalitat vetlla per vosaltres!
Durant uns dies, aquesta és una de les crides que s'han pogut escoltar en l'exposició sobre els bombardejos de Barcelona del març del 1938 feta al vestíbul de la L2 del Metro de Plaça Universitat. La crida era emesa quan hi havia perill de bombardeig i la població s'havia de refugiar on més bé podia. Una mena de crit de consol que, en el seu moment, dissortadament, ja provocava l'escepticisme dels qui l'escoltaven o el somriure mofeta. Aquest escepticisme i aquest somriure mofeta es repeteix ara quan s'escolten promeses sobre l'atur, el medi ambient, la falta d'aigua, la feblesa de l'economia domèstica i tantes altres necessitats primàries de la societat. [
Més informació]

El museu dels «Objectes oblidats»
El 2008 ens ha portat un ampli debat sobre els museus catalans. Com en tants altres àmbits, aquest deu ser el país amb més museus per metre quadrat o, dit d'una altra manera, per habitant. La falta d'una estructura pública durant molts anys va incitar els col.leccionistes privats a fer la recerca que des de les instàncies públiques no es feia. Passats els anys, les col.leccions carregades de pols es van cedir, en la seva majoria, a organismes que se'n poguessin fer càrrec. D'altra banda, les ganes de tenir un patrimoni museístic similar a països amb sis vegades més de població ha portat a haver de mantenir una sèrie d'edificis tan antics com moderns que han fet el que han pogut per presentar-se dignament als seus visitants. [
Més informació]

Un periodista per escriptor
Quan ja ens pensàvem que no en parlaríem més i, com han fet la gran majoria de tots els implicats, nosaltres també oblidaríem fins i tot la pronuncia de la tira fonètica «f-r-a-n-k-f-u-r-t», resulta que la dèria de passar comptes ens hi fa tornar. I no pas sense sorpreses. Mentre el màxim responsable de la festa diu que la cosa ha quedat en 12 milions d'euros i que encara n'han guanyat un milió gràcies a l'esponsorització, altres xifres en lletra menuda desvelen una despesa inusual en una manifestació cultural per part dels mitjans de comunicació públics. [
Més informació]



Anar a altres portades anteriors mes
Tornar a Portada mes
Anar a Circulars anteriors mes


| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |


© Copyright Els Quatre Gats. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.