EL MUNICIPI
Duesaigües (comarca del Baix Camp) està situat a 268 m. d'altitud, entre la serra de l'Argentera, a l'oest, i el contrafort sud-oriental que després de Puigcerver, culmina al Puigmarí (659 m.). Constitueix la màxima elevació del terme al límit amb Riudecols. El terme municipal té una extensió de 13'51 Km, de terreny força abrupte i costerut. És drenat pels barrancs d'Enseula, que rep també al sud l'aportació per la dreta del barranc de l'Argentera, i pel barranc del Masos, confluint les aigües en el lloc on es va aixecar el poble. D'aquí ve el seu nom. Seguint el decurs de l'aigua s'arriba a l'embassament de Riudecanyes.
La població és agrícola. Malgrat el seu nom, el regadiu afecta només unes 15 hectàrees. El principal conreu és l'avellaner —actualment gairebé simbòlic— en expansió des de l'arribada de la fil·loxera, en detriment de la vinya, seguit per l'olivera i l'ametller, en quantitat més reduïda. La fauna característica del terme són: els conills, les perdius i els porcs senglars. Hi abunden els boscos de pins, alzines i matolls. La Cooperativa Agrícola va ser fundada el 1955.
LA HISTÒRIA
Duesaigües va formar part des del primer moment de la baronia d'Escornalbou, i en desaparèixer la comunitat de canonges, es va incorporar a la senyoria de la Mitra.
Durant la revolta del Principat contra el rei Joan II, a finals de maig de 1461, Duesaigües va ser escenari d'una entrevista entre l'arquebisbe Pere de Urrea i el comte de Prades per reclutar gent a favor del rei Joan II d'Aragó per envair Catalunya.
Duesaigües va participar activament en les reunions de la Comuna, si més no, des de 1563, i en una de les darreres, l'agost de 1710, es va reafirmar a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria.
Durant la Guerra del Francès, el poble va ser totalment saquejat pels napoleònics a les ordres del general Abbé, el 1810.
En l'època del trienni liberal, actuava pels voltants un grup de malfactors que s'emparava en la suposada defensa de l'absolutisme. En produir-se la denominada revolució de setembre de 1868, s'hi va constituir una Junta Revolucionària. Els federals van guanyar les eleccions de 1869.
El 1925, Eduard Toda —que va reconstruir el castell d'Escornalbou— va regalar al poble les aigües de la font de Vilamanya, motiu pel qual va ser nomenat fill il·lustre.
Durant la primera meitat d'aquest segle s'hi van explotar mines de granit.
El nucli urbà de la vila, té pocs carrers, curts i costeruts. L'església parroquial, dedicada a Santa Maria, ja existia al segle XIV, gràcies a la concessió de l'arquebisbe de Tarragona, Arnau de Cescomes. L'actual va ser edificada sobre l'antiga amb el permís de l'arquebisbe Pere de Copons i beneïda el 26 de setembre de 1753, diada dels patrons sants Cosme i Damià.
Al nord del poble, hi ha la línia de ferrocarril de Reus a Móra d'Ebre i Riba-Roja, que és la línia de Barcelona-Saragossa-Madrid i que té el túnel de l'Argentera. Per salvar els seus dos barrancs es construïren el 1893, dos ponts de pedra, amb 14 arcades l'un, i 9 l'altre. El viaducte més llarg, el dels Masos, va ser declarat Element del Patrimoni Industrial de Catalunya.