«L'assassí viu a Bellvitge»
ERMITA DE BELLVITGE
Una imatge de l'ermita a principis del segle XX
Una imatge de l'ermita a finals del segle XX
(època en la qual està ambientada la novel·la)
Una imatge de l'ermita restaurada a principis del segle XXI
UNA PETITA JOIA DEL ROMÀNIC ENTRE BLOCS DE PISOS
Entre els alts blocs de pisos del barri obrer de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, s'amaga una petita joia del romànic. L'ermita de Bellvitge, del segle XIII, va ser la que va donar nom a aquesta zona de la ciutat molt abans que s'aixequessin els blocs de pisos que la caracteritzen. Els veïns del barri troben un signe d'identitat en l'ermita, que tot i estar inclosa en el Pla Especial de Protecció de Patrimoni de la ciutat, estava molt degradada i requeria una urgent intervenció. Després de tres anys en estat d'abandonament [2000-2003], l'Ajuntament de l'Hospitalet i l'arquebisbat de Barcelona, propietari del temple, han iniciat la seva restauració sota la mirada atenta dels veïns, que observen amb zel què es fa amb la seva estimada ermita.
En les dècades de 1950 i 1960, l'ermita s'erigia al mig del camp. Des de lluny es reconeixia la seva figura i molts hospitalencs la van escollir com el lloc per celebrar bodes i bateigs. Al 1964, es van començar a projectar els primers blocs del barri. A principis de la dècada de 1970, amb l'arribada massiva d'immigrants, es van començar a aixecar els grans blocs de pisos que envolten l'antiga construcció romànica fins pràcticament engolir-la. La petita ermita es va convertir llavors en la parròquia del nou barri. I va perdre lentament però progressivament el seu encant, atrapada en les llargues i dures jornades d'un barri obrer, però en el seu interior amagava veritables tresors de la història.
En diverses prospeccions arqueològiques s'hi van trobar un cementiri medieval i ceràmiques de la segona meitat del segle X i del segle XI. La seva història permet viatjar a través del temps fins l'Alta Edat Mitjana. El cementiri, amb nou tombes, es trobava al costat d'una església, en una finca anomenada Mas Malvitge. El nom va aparèixer per primera vegada en 1057 en un document sobre un traspàs de propietat.
Encara que l'ermita va tenir el seu origen en una església privada, era utilitzada pels habitants de la zona del delta del Llobregat. Entre ells, es coneix l'existència de Arsenda Benvitge, el cognom fa referència a la masia. En un testament de 1279 es nomena per primera vegada l'actual ermita, amb el nom de Santa Maria de Benvitge, i el 1283 es la cita com Belvitge.
La naturalesa no va respectar la petita ermita i les contínues inundacions i riuades del Llobregat la van anar enterrant. Una de les profundes intervencions per recuperar-la es va realitzar el 1718, quan el temple va adquirir un aspecte semblant a l'actual. L'edificació té una sola nau, amb un absis de planta quadrada i un petit campanar amb corona piramidal. La façana, de perfil barroc, té un portal amb llinda treballat. La casa adjacent per a allotjar l'ermità va ser substituïda per un porxo en una altra restauració del 1959.
La seva progressiva degradació va portar els veïns del barri a organitzar actes per reivindicar la recuperació de l'ermita, fins aconseguir que l'Ajuntament i l'arquebisbat n'assumissin la restauració, que va tenir un cost de 150.000 euros finançats pel municipi a canvi de la cessió per part de l'Església dels terrenys confrontants, que serien destinats a zona verda.
L'empresa Vila-Reyes va ser l'encarregada de la rehabilitació de l'ermita sota la supervisió del director d'obra, l'arquitecte de l'arquebisbat Antoni Company. Es va recuperar l'edifici tal com era antigament, net de les reformes que havia sofert al llarg de la història.
Després de quatre anys tancada i mig any de treballs de rehabilitació, l'ermita de Bellvitge va obrir les portes als visitants el gener del 2004. Actualment l'ermita de Bellvitge es torna a utilitzar per a les celebracions religioses, sobretot per a casaments i romeries. L'Associació d'Amics de Bellvitge és qui en té cura.
[Dades extretes d'un article signat per Glòria Ayuso, publicat a El País, el 9 d'agost del 2003]
FRAGMENT DE LA NOVEL·LA «L'ASSASSÍ VIU A BELLVITGE» (Capítol 12)
- El trajecte va ser relativament curt. Esclar que tot depèn del lloc per on hagués llampat el Ford. I l'hora era propícia per no trobar trànsit.
- La frenada va ser suau, després d'algun sotrac que ens va indicar que el vehicle havia entrat en un terreny sense asfaltar i més aviat en males condicions.
- Les portelles del Ford van ressonar com dues batalldes descoordinades dins el portapaquets. I el silenci era enutjós i com un fantasma que plana en l'atmosfera i que promet que ben aviat et caurà damunt allò que menys t'esperes.
- Vam obrir dos dits el capot del portapaquets i un presagi de glaç em va recórrer tota la sang freda que em quedava.
- —El Santuari de Bellvitge! —vaig dir-me a mi mateix.
- Castells i Matoll havien s'havien apartat uns passos del Ford en direcció a la part oposada d'on havien aparcat. I s'havien perdut segurament per l'altre costat de l'esglesiola, sota un dels porxos.
- Vam saltar del portapaquets i vaig furgar dins la disfressa per trobar la pistola de la barraca de tir que no havia abandonat, temorós que, una hora o altra, em podia fer servei.
- Zoraida va recordar la meva aparició a la barraca de la fira.
- —Encara la portes? —va dir.
- I d'una revolada, me la va prendre de les mans, em va empentar, culivat com estava, i va fugir corrents cap a la porxada del Santuari.
Tornar a Índex Guies de Lectura