ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

BESSONS, GATONS I POLISSONS

El dia que els bessons de cal Bigalot ens vam perdre al tren de nit de París encara no teníem nou anys.

Sí que a vegades ens havia passat pel cap perdre de vista els pares. Però només una temporadeta i prou.

Perquè, quan ets lluny dels pares, t'enyores. I quan t'enyores, comences a fer barrinar el coco. I si barrines massa, t'agafa mal de cap. I si t'agafa mal de cap, acabes perdent la son i tot això.

Quan va passar TOT, anàvem a l'escola pública i els pares eren bugaders. Si ets bugader, rentes roba tot el dia. I això és el que ells feien a la bugaderia que teníem oberta on vivíem, al capdavall del carrer més llarg i amb més botigues del barri, prop del port.

Per això ens vam criar entre màquines de rentar, assecadores automàtiques, posts de planxar, aromes de detergents, perfums de líquids suavitzadors, olors de lleixiu, tufs de sacs de roba bruta, i salabror de mar.

Quan vam néixer, van ser els pares, com tots els pares del món, els que van pensar que ens havien de posar dos noms ben originalets. Però nosaltres sempre hem cregut que, per allò de ser bugaders d'ofici, devien voler dir dos noms ben origilaNETs!

--Ja ho tenim! Els posarem Marquet i Danieló! --es veu que van exclamar un vespre, després de sopar, quan la mare diu que ja ens sentia com fèiem fúting a la panxa.