Carta a bots i barrals
- Trafiquejant per les prestatgeries de llibres de la meva cambra de treball, fullejant ara un llibre després un altre, m'han caigut tres coses als peus: una fulla d'àlber, que la hi devia haver guardat aneu a saber quan; una estisoreta que, esbojarrada i mig atabalada pels sotracs, s'ha posat a trescar d'un costat a l'altre, i un full de paper, que no he sabut estar-me de tafanejar... L'he recordada de seguida, la carta. Era un acabament d'estiu... plovia... Quim-Alfred-Alfred-Quim, tant hi fa. Em va saber greu d'estripar-la i la vaig aprofitar per fer de punt.
- Amic Alfred,
- M'escric avui perquè plou a bots i barrals. No, ara ja no. Ara cau una plugeta fina que humiteja la terra de l'hort i que fa pujar l'olor de terra mullada fins a la finestra de les golfes des d'on escric. M'agrada que plogui a l'agost perquè, de cop i volta, tot canvia. Els sorolls, els colors, els vols dels ocells, l'enrenou de la gent... El pare diu que fa mal temps quan plou a l'agost, però a mi em sembla que és la cosa més bonica de tot l'estiu i em penso que deu semblar-m'ho perquè jo enyoro el temps de tardor amb la seva tornada a l'escola i aquella fresqueta que sempre ens ve de nou, talment com si l'haguéssim esperada des de fa segles i ens aclofem al llit tapats ben tapats perquè quasi fa fred!
- No saps com espero que tornem a l'escola. No sé per què ens agrada tant de fer vacances. Primer volem anar-nos-en. A la platja, a la muntanya, al poble quan el pare fa alguns dies de festa, quan en fa!, perquè sempre està molt atrafegat. Després, al cap de quatre dies, ja voldríem tornar a ser-hi. No et passa, això, a tu? Mira, sense anar més lluny, aquesta nit, en posar-me a la llitera, no podia dormir. He pensat en aquell dia que havíem sortit d'estudi. El mestre Isern ens havia explicat tantes i tantes coses d'aquell poble que anàvem a visitar, que ens semblava que ja el coneixíem des de sempre. Dalt de l'autocar, el mestre Isern ens explicava per arreu on passàvem, tot el que vèiem. Renoi, si en sap de coses, l'Isern! Recordes la rondalla que ens explicà del castell que hi havia dalt, en un turó, més amunt del poble?, i la por que ens ca agafar quan vam entrar a visitar-lo? Els contes són contes, però les rondalles... L'Isern ens va dir després que la historieta no era veritat, que era una llegenda, però... sí, sí, jo sé segur que la Judit encara va veure els sacs que havien fet servir els pillards arrambats en un racó d'aquell gran celler ple de bótes i amb fortor de vi ranci que hi havia al castell; la Judit m'ho va dir mentre dinàvem a la plaça de la Font Fresca, però sobretot no ho diguis a ningú perquè li vaig prometre que no ho contaria ni a l'amic més amic com ets tu.
- Ara, aquí al poble, juguem molt tots els nens que ens hi trobem a l'estiu i amb els que ja hi són de tot l'any, però ningú no ens explica cap cosa nova, ni cap història, ni cap rondalla, ni tot allò que ens agrada tant a tu i a mi, Alfred.
- Bé, penso que hauré d'acabar per avui. Es veu que ja ha parat de ploure i tot torna a canviar i torna a ser com abans. Els sorolls, els colors, els vols dels ocells, l'enrenoude la gent... Ara ja no em sento tan tristoi perquè he pogut xerrar una mica amb mi. Respon-me tan aviat com puguis i explica'm què fas aquests dies.
- Una abraçada,
- Quim.
- [Copyright© 1977. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Rodamón. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |