Haurem de menester
les herbes de Sant Joan
Il.lustració de Teresa Duran
'Haurem de menester
les herbes de Sant Joan'
Cavall Fort núm. 431, juliol 1980.
- Això no fa pas ni quatre dies que passà. Nosaltres, els de la bandola, els de casa, la gent del barri, la coneixíem com la Terència, la Terència l'herbolària, però, al Mercadal, on ella anava cada matí amb el seu parell de cistells atapeïts d'herbes remeieres de les espècies més variades, li deien la Terència de les herbes, i la majoria dels que la coneixien de feia poc, la vella del Mercadal.
- D'aquella doneta que vestia sempre com si portés dol i que tenia una cara farcida d'arrugues però morena com un pa torrat, se'n deien de verdes i de madures, tantes, que a nosaltres ens la feien veure com una mena de llibre obert carregat de misteris que tot t'ho aclaria.
- Jo m'hi passava sovint llargues estones romancejant pel seu voltant a la parada que estenia cada dia amb els dos cistells de vímet i un parell de borrasses obertes pel mig.
- La Terència de les herbes feia l'efecte que fos com aquells xicots de les arracades i els cabells enrinxolats a tocar de les espatlles i aquelles noies amb vestits esfilagarsats i llargs fins als peus que arribaven sovint a la plaça i escampaven les seves parades amb penjolls, collarets de tota mena, pedres repintades i tants artefactes com volguessin.
- I ningú no ho hauria dit, tampoc, que la Terència no en venia, de fora, si no fos que ja la coneixíem.
- Érem ja gairebé a les acaballes del curs i el bon temps picava de valent quan els del barri rumiàvem on faríem la foguera de Sant Joan i amb quins trastots. Algú insinuà:
- —Cada any ve més malament de fer la foguera als quatre cantons...
- Tots hi assentirem i vam estar d'acord que calia demanar consell, si no als de casa, al guàrdia de barri o a algú que pogués orientar-nos de debò. La Neus va parlar molt clar:
- Em penso, Sam —va dir, dirigint-se a mi—, que el que hauríem de fer és anar a parlar amb el senyor alcalde.
- —Home!, i què en sap ell, del nostre barri? —vaig fer jo.
- Els altres em van donar la raó i algú proposà que anéssim a parlar amb el president de l'Associació de Veïns.
- —Això, això! —cridaren tot a una.
- Hi vam anar a la tarda mateix. A l'hora de dinar, el pare m'havia dit que el cap de l'Associació era l'amo de la ganiveteria. Els de la bandola i jo ens hi vam presentar. En Celoni, el ganiveter, ja ens coneixia i va entendre de seguida que allò que volíem era no quedar-nos sense foguera. Però l'home no amagà els entrebancs:
- —El trànsit, l'empedrat, les cases... Cada vegada ho tenim més fumut, això, nois. En parlaré amb els de la comissió de barris, però —afegí, donant-hi força importància—, em fa l'efecte que haurem de menester les herbes de Sant Joan!
- Vam veure que el Celoni hi posava força el coll a tirar-ho endavant i això ens animà, però també pensàrem que no fóra cap mala idea de començar a guanyar temps i el millor que podíem fer era proveir-nos de les herbes de Sant Joan que havia demanat el ganiveter. Però, ¿d'on refonoll les havíem de treure?
- Vam volar cap al Mercadal i, a la parada, la Terència se les havia amb un grapat d'estrangers que anaven com mosquits d'un costat a l'altre de plaça, buscant braçalets i tota mena de penjolls al negociet dels xicots amb cabells llargs i forfollant entre les herbes miraculoses de l'herbolària.
- La Terència de les herbes, com si fos capaç d'entendre's en totes les llengües alhora, no parava de donar els noms de les herbes que ella tenia a l'abast. Els estrangers es miraven els uns als altres, feien els seus números i li'n compraven uns brins d'aquestao d'aquella espècie. La Terència, amb manya, els embolicava amb paper de diari i tornava a cantussejar:
- —Tinc herba esgarrallengües, messié... ¿Voleu herba barbuda?... ¿o de bossa de pastor?... ¿o de pota de lleó?... Madmuasel, madmuasel!, també tinc herba escanyavelles i herba apagallums i herba de bruixa i herba de banya de cabra... ¿Potser en voldríeu de la de les nou camises?...
- Els de la colla no ho sé, però jo sí que m'hi encisava amb tot aquell repertori. De seguida que quedà sola a la parada, ens llançàrem a demanar-li el nostre maldecap.
- —Hola, Terència! Ens fan falta herbes de Sant Joan!
- Posant-se bé el mocador del cap, ens preguntà:
- —Idò? ¿Què us passa que en necessiteu tot just de les de Sant Joan?
- —Són per al Celoni, el ganiveter...
- —Ah! —féu la Terència de les herbes.
- En un no res vam veure que la bona herbolària ja devia saber de què anava la cosa per tal que el ganiveter demanés l'herba de Sant Joan. Remena que remenaràs, es posà a buscar-la d'un lloc a l'altre. En sec, mig esverada, féu:
- —Doncs, xiquets, sem'ha acabat! I això que en tenia de la que vaig collir per Sant Joan de l'any passat!...
- Vam dir-li com ho havíem de fer per tenir-ne perquè ens convenia molt. I ella, comsi ja se'n fes càrrec, va dir que hauríem d'esperar l'endemà no l'altre, quan fos Sant Joan, perquè per tal que donés bon remei, calia collir-la aquell mateix dia abans que no sortís el sol i, després, calia posar-la en una ampolla d'oli per tenir-la quaranta dies a sol i serena.
- Amb prou feines enteníem què hi pintava l'herba de Sant Joan per fer la foguera, però com que havíem decidit de no fer res sense que els de l'Associació hi vinguessin bé, vam donar fe al Celoni, el ganiveter, i vam saber per la Terència on la podríem trobar i com era l'herba que ens calia.
- A la matinada de Sant Joan, quan encara no havia despuntat el dia, vam enfilar el corriol del bosquet de la Tosca, que es trobava en un pujolet prop de la barriada i, tal com ens havia ensinistrat l'herbolària, no vam trigar gens a descobrir les herbes de Sant Joan amb les seves fulles grassetes i les flors groguenques, com botonets, i amb una flaire que encantava. N'hi havia uns bons grapats i vam collir-ne una branca cadascú. El Guillem portava l'ampolla d'oli on vam enforfollar l'herbam. Encara no havia tocat un quart de deu que ja érem a cal ganiveter.
- —Ah!, sou vosaltres —ens rebé dient-nos en Celoni—. Enhorabona, nois, la comissió ha decidit que farem fogarada!
- De cop vam quedar astorats. ¿I les herbes de Sant Joan, doncs? Vam dir-li de seguida que si se'n recordava del que ens havia encomanat i que, per guanyar temps, jales hi portàvem, recent collides com calia i en oli... ah!, i tretes de la terra abans que no sortís el sol!
- De moment no vam entendre cap de nosaltres per quins set sous el Celoni esclafí de riure com un esperitat. Quan s'hagué ben espaterrat, sortí de darrere del taulell amb el seu davantal de cuir negre i, tot posant-me la mà sobre l'espatlla ens digué:
- —Ai, redéu de xiquets! Vatua nada l'ou xarbot! Mireu que en sou, d'eixerits!
- I després d'aquest rampell d'afalacs ens aclarí que prou que ho sabia que les herbes de Sant Joan, curades quaranta dies a sol i serena dins d'una ampolla d'oli, servien per a guarir els talls, però que ni ell, ni ningú des de l'associació, ni la foguera no les necessitaven. Que allò «d'haurem de menester les herbes de Sant Joan», ens ho havia deixat anar tot d'una perquè ell ja ho havia sentit a dir de sempre al seu pare i, el seu pare, a l'avi, i que qui sap d'on venia aquella exclamació que li havia quedat tant des de remenut perquè, quan volia que l'entenguessin en dir que una cosa costaria més de fer o obtenir, no se li n'acudia cap de més bona. Però, que no patíssim que els de l'Associació s'havien compromès a farcir la foguera amb un traste cadascú i que ja podíem preparar coets i bengales que la festa, als quatre cantons, fóra més grossa que mai!
- Al Mercadal, la Terència de les herbes, tota feta un feix de preguntes, ens digué si ja havíem trobat les herbes de Sant Joan i si el ganiveter ja estava millor dels talls.
- I nosaltres, tots a cor, li vam dir que sí. I no vam esclafir de riurecomel ganiveter perquè, això sí!, l'herbolària ens feia força respecte i no volíem per res del món que cregués que li havíem volgut prendre el pèl.
- —Bons xicots, bons xicots... —digué ella i, com que s'acostaven estrangers, engegà la lletania de noms plens de misteri—. Hi ha de tot, herbes de tota mena,
messiés! Herba cervesera... corona de rei... herba de la llavor... herba de les xinxes!...
- I la seva veu de vella herbolària ressonà per tot el Mercadal com cada dia. Bo!, i encara ressona ara, no us creguéssiu, perquè, com us deia, això no fa pas ni quatre dies que passà.
- [Copyright© 1980. Andreu Sotorra. Conte publicat a la Revista Cavall Fort, núm. 431, juliol 1980. All rights reserved.]
| Índex fragments | Home Page | Tornar a Publicacions | Dalt |