ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

LEZ DENTZ DEL QUEL

«Raona i parla com un vell, aquest nano!». M'ho he sentit a dir des de sempre. Encara sembla ahir que m'havien caigut les dents. Ara l'una, ara l'altra. Les primeres, és clar! I les primeres dents, quan cauen, s'han de cremar. Abans que faci dotze hores de la caiguda. Per això jo ho feia a la tarda mateix, si podia ser, quan tornava de l'escola.

El dia que em vaig amagar a l'aigua, cos nu, per no sortir-ne mai més, a la caleta del càmping, sota el roquissar del castell convertit en casino, només sentia el record del crec-crec! de les meves primeres dents cremant-se. Però ho tenia tot estudiat.

Tan estudiat com l'estratègia de la caiguda de les dents. D'això, però, ja fa vuit anys llargs. I als vuit anys, la caiguda de les dents és un moment de la vida essencial. Per a mi, a més, es convertia en un moment crucial en la meva lluita antidentista i una mica esperitista.

Saltava la paret mig enderrocada del solar de la vella fàbrica d'aparells d'aire condicionat i feia una foganya com la que algunes tardes d'hivern enllumenava la caseta del vigilant jurat, quan encara n'hi tenien.

Cremar les dents no és cap bestiesa. Ho afirmo encara avui tot i que, vist des de l'òptica de gran, ara, pugui semblar una criaturada. Com jo, ja ho havien fet uns quants més de primer cicle que tampoc no creien en bruixeries i sí que tenien una certa fe en els poders de l'altra dimensió. Hi havia qui deia que se les posava sota el coixí convençut que, mentre ell dormia com un pa de pessic, una fada les hi recollia i li deixava un regal! Aquests, però, eren d'aquells que, a l'edat de caure'ls les dents, encara es pixaven al llit.