ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

LA MEDALLA

Corre, corre, Meritxell! Trip, trap, trip, trap... Cent metres, dos-cents, tres-cents... Vinga, Meritxell! Mitja volta al camp de futbol. Una volta sencera. Fins a quatre i prou.

Pren aire, Meritxell! Ara no sap ningú que ets al camp de futbol vell i pots córrer tant com vulguis. Suar tant com vulguis. I et preparers per guanyar. Només saben el teu secret els animalets que viuen a l'abandonat terraplè que ara fan servir els grans per córrer amb les motos de trial i l'herba que ja no talla ningú des que han fet un camp nou a l'altra banda del poble.

Has de superar els dos mil metres, Meritxell! Ho has d'aconseguir! Et vas apuntar als dos mil metres llisos quan la senyo us va parlar de la competició escolar d'hivern, i allà baix g¡hi ha atletes de debò, que no corren com tu cada dia en un camp de futbol vell. Atletes com taps de barral que cada dia van a escola amb el cotxe del papà, de porta a porta. Amb una bufanda fins al nas per no agafar un constipat. Atletes de ciutat que s'entrenen en una pista on tot és gespa i sorra per fer salt d'alçada. Atletes autèntics en una pista polisportiva autèntica. Amb els senyals sobre la pista de tartà per no confondre's de carreró i amb aquelles llapissades rogenques que et deixen les bambes fetes un fàstic, però que t'agraden tant per presumir davant dels tifes que no tenen l'edat de córrer. I amb els monitors amb els cronos a la mà, com si fossin els dels Jocs Olímpics, que et fa sentir coom una campiona del món.

[...]

¿Tres vegades ja has passat les casetes dels vestuaris? Quan corres, ni els veus. Sort que encara hi ha una banderola amb un pal que es vincla a la teulada i que amb la mica de vent t'avisa que ja hi ets.

Mil cinc-cents! Bravo, Meritxell! Endavant! Ets la reina del jogging, nena! Estàs a punt de fer els dos mil i no et plegues! Corre, corre, Meritxell! Mil sis-cents, mil set-cents, mil vuit-cents... La caseta s'acosta una altra vegada. Mira, la banderola amb els colors groc i verd descolorits de l'equip de futbol del poble! Línia! Dos mil metres! Ets una fúria, Meritxell! Quines cames de lleona, petita!

Deixa't endur ara. No corris. Vola. Només salta. Les bambes et porten com si fossin molles de catifa màgica. Deixa que els peus et frenin. Així... T'estens a terra i t'hi quedes de cara enlaire, damunt l'herbassar fresc de l'hivern que ja no talla ningú. Respirant a fons de cara al cel. Mirant els núvols com corren. Sentint els primers raigs del sol d'hivern. I tu tota sola a sota.. El dia de la competició no t'atraparan ni els núvols, allà baix a la pista, Meritxell. Ni els núvols més baixos que ara et passen volant per damunt del cap.

La suor dels dos mil t'amara tot el cos. I el cor, ¿el sents, aquí sota, com si volgués saltar? Els núvols i el cor et tapen la vista com si tinguessis boirina als ulls. Però els dos mil ja són teus, Meritxell.