ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

LA TERRA DE LES DONES DELS ULLS MÒBILS

Sinofós Santpau, el noi que la senyora i el senyor Sinofós esperaven de feia tant de temps, havia fugit un dia de casa per anar a trobar feina i fer fortuna mars enllà. I no havia deixat cap senyal ni havia dit on anava.

I com que quan Sinofós Santpau va marxar de casa encara no hi havia ni telèfons mòbils, ni gepeesses, ni buscadors amb detectors de criatures perdudes, ni internets amb webcams incorporades, ni res que s'hi assemblés, li havien perdut el rastre.

Per això, el senyor i la senyora Sinofós s'asseien cada tarda en un banc davant del mar. Miraven el bellugueig de les ones i esperaven que, un dia o altre, per la ratlla de l'horitzó, hi aparegués el seu fill.

Si en feia d'anys, que hi eren, en aquell banc! Fins i tot ells n'havien perdut el compte.

Per això tothom qui els coneixia, de tant veure'ls asseguts ran del passeig de mar, amb la vista posada sobre les ones, havien batejat aquell banc on seien amb un nom que es va fer famós: «El banc dels si no fos».

Tot s'ha d'explicar si volem saber qui, què, quan, on, com i per què Sinofós Santpau havia fugit de casa.

De petit, Sinofós ja era un noi ben plantat. Era una mica més alt que els altres nois de la seva edat. Corria com una llebre. Era capaç de saltar teulades com un lladre. Menjava com un dimoni. Estava fort com un roure. Tenia un pit ample com un gegant. I, si volia, era capaç d'inflar els bíceps com ho faria un forçut aixecador de pesos.

Per això, quan, a més, Sinofós Santpau va créixer i créixer amunt com un pi pinyoner, els seus pares no es van estranyar gens que, en lloc d'enfilar-se a les cadires, com feien les altres criatures de la seva edat, s'enfilés d'una gambada als armaris de casa. I que, en lloc d'aprendre a saltar el poltre amb les cames eixarrancades al gimnàs, con feien totes les altres criatures que anaven a l'escola amb ell, saltés el poltre a casa fent servir la taula del menjador de cap a cap tot just quan aquesta estava parada amb els plats, els coberts, les copes i els gots plens. I que, en lloc d'encistellar des de baix, quan jugava a bàsquet, es posés a espiar sempre per la boca grossa de la xarxa de la cistella i hi enfonsés la pilota com si enfilés una agulla de cosir.

[Per escoltar un fragment a IVOOX llegit per l'autor, cliqueu aquí

[Per descarregar el llibre en PDF gratuït [e-book], cliqueu aquí

[Per llegir el llibre en ISSUU, cliqueu aquí

[Per anar a la fitxa de la publicació, cliqueu aquí]