ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL TREN DE LA LLET

L'aposta estava feta. I a la penya del taxi, una aposta era com un ritual inexcusable en un temple sagrat. Els altres es van fer amb els quatre reis. I el tuti d'aquella tarda era un tuti dat i beneït.

--Merda! Ja he dit que avui no era un dia per jugar!

--No et facis mala sang, Quimi, que encara t'ho passaràs bé amb la penyora de l'aposta --va bromejaar la mitja dotzena de taxistes que havia fet taula.

Per què s'havia hagut de deixar entabanar? ¿No en tenia prou amb una xafogosa tarda d'agost? ¿Amb la ciutat buida com un desert? ¿Després d'un dia maleït amb tres o quatre serveis i encara curts? ¿I la vigília d'anar-se'n de vacances cap a la caseta d'estiueig on l'esperaven la Maribet i les dues criatures des de feia dies?

--Demà ho volem llegir, eh, Quimi --van afegir els guanyadors de la partida.

--Sí, home, sí, ja ho llegireu! Retalleu-ho i pengeu-ho al parabrisa del taxi perquè tothom ho vegi!

--Vinga, no t'ho prenguis malament, Quimi. Avui per tu i demà per mi.

No. És clar que no s'ho prenia malament. Va deixar les cartes amb un gest de poca gresca. I va anar cap a la barra ofegat de set.

--Posa'm una Estrella, vols? --va dir repenjant-se al taulell.

--Què? L'última i lili, eh? --va fer l'encarregat de la barra de la penya.

--Per aquest any, sí, nen. Però ja veuràs d'aquí a un mes amb quina alegria hi tornarem tots.

[...]

Quan hi pensava, no podia deixar de somriure. Ell, el Quimi Muntada, que mai no havia pujat a un taxi ni el dia que es va casar, ara es passejava tot el dia per Barcelona amb aquella mena de mona groga fent de conductor particular i anònim de la gent més impensable.

[...]

Abans el Quimi no jugava. Just una partida de parxís quan encara era molt petit. Però a casa no havien sortit mai les cartes perquè, les poques hores que quedaven, les feia servir per empassar-se els textos dels programes i els llenguatges informàtics que no li servien per a res.

Va pagar la consumició al barman de la penya. I va anar escrivint mentalment el text de l'anunci que posaria a La Vanguardia per complir amb la penyora de l'aposta del tuti.

Havia d'anunciar que ell, Quimi Muntada, havia desaparegut del seu domicili sense que se n'hagués sentit cantar mai més ni gall ni gallina des del dia tal. I volien que, per si no n'hi havia prou, hi afegís la foto. I, com és habitual en aquests casos, havia de demanar que, qui en sabés res, donés qualsevol mena d'informació sobre el parador del taxista.