Andreu Sotorra
Andreu Sotorra
[Llàgrimes de rovell - Primera part - Capítol 1]



[Anterior - Crèdits]


Primera part


«Estava cavil.lós per aquesta aventura,
quan un altre Dragó amb un sol cap i prou,
però amb múltiples cues, per travessar s'atansa.»

El Dragó de molts caps i el Dragó de moltes cues.
Jean de La Fontaine (versió de Xavier Benguerel).




Les llàgrimes del Dragó Gran


Capítol 1


        En Bertrandi de Castelleto vivia prop del mar, a tocar del Cap del Far, a 41º 3' 18" latitud Nord i 1º 10' 25" longitud Est, en un parc d'atraccions.
        "Alça!", direu vosaltres, en un far potser sí, però en un parc d'atraccions no hi pot viure ningú!"
        Doncs, sí senyor!, en Bertrandi de Castelleto, sí. Perquè els seus pares treballaven al parc de Far Aventura i tenien la casa en un bungalow de fusta, prop de les muntanyes russes del Dragó Gran, a tocar d'un antic faró de més de dos-cents anys que, des del Cap, a les nits, feia quatre llampades de llum blanca cada vint segons per guiar la ruta de l'or negre que travessava la costa.
        I vet aquí que en Bertrandi de Castelleto, des que li havien pres les mides en una revisió mèdica, no parava de rumiar i no es podia treure del cap que només fes un metre i vint-i-cinc centímetres d'alçada.
        ¿Us ho imagineu? Només 1'25 m!
        Ja sabeu què vol dir fer una mida així. No s'arriba  enlloc. Les cadires són baixes. Les taules són altes. La nevera és dalt de tot. I les finestres semblen la lluna, allà tan amunt.
        I en Bertrandi de Castelleto volia créixer molt de pressa. Però no us penseu que volia créixer per pujar més bé a les cadires, arribar  millor a les taules, o poder guaitar a les finestres, no. Volia créixer perquè, quan, per fi, fes 1'40 m, ja podria pujar a les muntanyes russes del seu veí, el Dragó Gran.
        Però, ni que mengés molt i dormís força, no hi havia  manera que en Bertrandi de Castelleto passés d'aquell 1'25 m!
        Veureu, resulta que només feia un parell de crescudes cada any. Una, quan es constipava i tenia febre, i s'estava uns dies al llit. I una altra, quan nedava cada dia a l'estiu, perquè  feia anar molt els braços i les cames.
        Aleshores, la mare sempre deia que s'havia estirat. Però no passava de 3'5 cm per  estirada. I això volia dir que cada any només creixia 7 cm. I que, per arribar al 1'40 m, li faltaven  encara 15 cm!
        I sí que diuen que, de mica en mica, s'arriba a omplir la pica. Però, si continuava a aquell pas, ell trigaria almenys dos anys llargs a fer 1'40 m!
        Per això un dia va confessar, primer a la mare i després al pare, que estava molt amoïnat.
        La mare d'en Bertrandi de Castelleto tenia una botiga d'artesania al parc d'atraccions. Hi trenava cistells d'anar a buscar cargols i  després els venia als visitants. I el pare era el fanaler del  parc.
        Aquests oficis, a les ciutats i als pobles ja fa molt de temps que s'han perdut. Ja sabeu que la gent ara ja no va a  buscar cargols perquè els troba envasats al súper i per tant no necessita cistells de vímet. I també sabeu que els fanals d'avui en dia s'encenen sols, amb una cèl.lula que mesura la llum.
        Però als parcs d'atraccions encara hi ha cistells perquè  encara s'hi fan cargols. I també hi ha fanals de gas que encenen  els fanalers, com el pare d'en Bertrandi de Castelleto, amb un pal llarg de bufador,  com si fos un globus: Flufff! Encès!
        Per això, a Bertrandi de Castelleto, li agradava tant acompanyar el seu  pare quan el sol es ponia darrera les muntanyes del parc.
        Després d'aquell dia que va parlar amb els pares, Bertrandi de Castelleto no va dir res més sobre la seva mida. Però va continuar  rumia que rumiaràs.
        Només se sap el que és això si es fa encara 1'25 m. Ja  ens entenem. Per tant no cal que us en digui res més.
        Un vespre, quan el pare i la mare eren al bungalow veient  el telenotícies, en Bertrandi de Castelleto va anar a la botiga d'artesania de la  mare, va remenar entre els cistells cargolers i en va agafar un  de molt petit.
        Ja veieu que en portava una de cap. Però no la va dir en  veu alta perquè no la sentís ningú, i per tant, per ara, tampoc no us la diré.
        Però sí que cal que sapiguem que en Bertrandi de Castelleto es va emportar  d'amagatotis aquell cistell petit d'anar a buscar cargols, i que  se'n va tornar cap al bungalow abans que els pares el trobessin a  faltar.
        L'endemà al vespre, en Bertrandi de Castelleto va esperar que tornés a  començar el telenotícies. I va tornar a sortir del bungalow.
        ¿On devia voler anar aquell vespre?
        ¿Havia dit ja en veu alta la idea que portava de cap?
        Sabrem on va anar. Però encara no sabrem la idea que havia tingut.
        I patim, patam, patum, en Bertrandi de Castelleto es va encaminar cap al  magatzem on el pare tenia la fanaleda.
        I com havia fet ahir al vespre a la botiga de la mare, va  remenar tots els estris del pare com si fos un lladregot que  busca un tresor amagat.
        Va palpar el bufador de fanals. Va regirar munts de  broquetes i recanvis. Va remenar els setrills de greixos. I per  fi va trobar el que buscava: un fanalet!
        Sí, senyor!, un fanalet d'aquells d'anar al bosc, com el  que porten els follets dels contes. Tan petit com el cistell  cargoler que havia agafat de la botiga de la mare.
        I se'n va tornar cap al bungalow de fusta amb el fanalet  amagat a la panxa de les bermudes com si s'hagués engreixat  després de berenar.
        Xiulant, xiulant, en Bertrandi de Castelleto va entrar dissimuladament a  casa.


[Continuació]



| Dalt | Presentació | Índex capítols