"¿Per què el volia un fanalet, en Bertrandi de Castelleto?", us  preguntareu.
        Molt ben preguntat.
        De moment va passar el control del pare i la mare perquè tant l'un com l'altre, en aquelles hores del vespre, ja estaven  prou enfeinats a discutir sobre com anava el negoci dels cistells  de la mare i de quina manera preocupaven al pare els fanals que  li feien la perla i no es volien encendre.
        I mentrestant, en Bertrandi de Castelleto estava a punt de dir en veu alta la idea que havia tingut.
        Va arribar a la seva habitació i va treure de sota el  llit el cistell d'anar a buscar cargols que hi havia amagat. El  va posar al costat del fanalet. I va exclamar, com si fos l'aventurer capità Cook dels mars del Sud:
        --Ara ja em puc fer cargolaire de llum!
        La idea venia a tomb perquè es veu que un pagès que feia  de jardiner al parc li havia dit que, si es mengen cargols, es creix més de pressa. I també, que si l'aigualera de la nit et cau  damunt, la humitat et fa fer més de dues estirades a l'any. Ja se sap que la fe mou muntanyes!
        Un dia que ja semblava de tardor va ploure molt.
        Els carrers del parc baixaven com rieres. I se sentia  bramar el mar. I els llampecs espetegaven a la muntanya. I el so dels trons s'escampava per tot el camp. I se'n va anar la llum.  Només quedava la resplendor fantasmagòrica del far i la dels fanals de gas encesos, aguantant l'aiguat.
        "Quin cangueli!", potser direu.
      Bé, no n'hi ha per tant. Tots sabeu el que és una tempesta. Quan va amainar, ja era entrada  la nit. No, entrada la nit, no. Era negra nit!, que diuen.
        ¿I ja us ho imagineu, oi? En Bertrandi de Castelleto es va llevar sense fer soroll. Es va vestir a les palpentes. I va agafar el cistell  d'anar a buscar cargols i el fanalet, que tenia molt ben amagats  sota el llit. I va sortir de puntetes del bungalow, procurant que  la porta no grinyolés més del compte: nyiiiccczzz!
        ¿Sabeu què són les cuques de llum, oi? Doncs, si no  haguéssim sabut que en Bertrandi de Castelleto era en Bertrandi de Castelleto, potser hauríem dit que  era una cuca de fanalet que havia sortit amb el seu llum verd  fluorescent pels carrers del parc d'atraccions, ves!
        ¿I on devia anar amb aquella nit fosca i plujosa?
        Bé, mireu, si hagués estat pescador, potser hauríem dit  que sortia a la sardina. I si hagués estat hivern, potser hauríem dit que volia arreplegar una calipàndria per tenir força febre i créixer i créixer, fins a fer 1'40 m!
        Doncs, no. En Bertrandi de Castelleto, tot fet un cargolaire de llum, s'encaminava de dret a buscar cargols al terraplè de sota  l'atracció del Dragó Gran!


[Continuació]