Quan en Bertrandi de Castelleto va arribar a les muntanyes russes del Dragó Gran, les vies de l'atracció encara regalimaven canals de  pluja.  Bé, això és el que ell es pensava. I el que ens pensaríem  també tots si haguéssim estat testimonis de la tempesta.
        Però, no senyor! No era aigua de pluja. Eren gotes  negres de greix que queien com llàgrimes de dragonet.
        Ara us explicaré tot el que d'extraordinari li va passar al Bertrandi de Castelleto, aquella nit, a Far Aventura, i a partir d'aquell moment.
        Per tant, que ningú exclami: "Alça!, de coses així no en  passen en un parc d'atraccions!" ¿Que no? Ara ho veureu, si no.
        Era tancat i barrat. En Bertrandi de Castelleto va guaitar a la taquilla.
        Va enllumenar amb el fanalet el regueró de les gotes de  greix que queien. I va sentir una veu rogallosa.
        --Agafa del taulell la meva targeta de visita, nen!
        La targeta, per l'aiguat, estava mig estovada i les  lletres, amb la tinta escorreguda, no es llegien prou bé. I Bertrandi de Castelleto, amb el llum de fanalet, va lletrejar: "C-a-r-g-o-l-G-r-a-n". I va dir, poc convençut:
        --¿Què et passa, Cargol Gran? ¿Que tens un catarro?
        --Ca! Estic trist, xiquet! --va respondre l'esquelet de  més d'un quilòmetre de ferro vermell--. Amb la tempesta, se m'ha  descollat un cargolí, i si no el trobo, demà no podré funcionar.
        I aleshores, aquell príncep encantat --ja sabrem més endavant que el famós dragó és un príncep xinès que en va fer  alguna de grossa i que està condemnat a treballar tota la vida--  va dir:
        --¿Em vols ajudar, Bertrandi de Castelleto? Només un valent cargolaire de  llum com tu pot trobar el meu cargolí perdut!
        En Bertrandi de Castelleto, encara sorprès per la proposta que li havia fet  el dragó de ferro, va dir, tremolant una mica d'emoció:
        --Veuràs... És la primera nit que surto de cargolaire, i  no sé si ho saps, però no faig encara el 1'40 m que cal per pujar  a la teva closca i saltar els teus  loopings  amb les vagonetes.  No sé si et podré ser de gaire utilitat, tan petit...
        El dragó va estar una estona cavil.lant. Es notava perquè la carcanada de ferro li cruixia:
        --Mmmm.... crec! Mmmm... crac! Les normes del parc són  molt estrictes amb les mides! --va dir--. Però sense el meu  cargolí estic llest, xiquet! --es va lamentar una altra vegada com si tingués rampellades de mal de panxa.
        A en Bertrandi de Castelleto li va fer llàstima que aquell príncep xinès encantat plorés rajant gotes de greix. Per això, per un moment,  va pensar que el seu maldecap de no fer 1'40 m no era res comparat amb el que li passava al dragó. "Pitjor és que perdis un cargoletxo de la teva cria!", es va dir. I aleshores va cridar  perquè el sentís ben alt:
        --És clar que t'ajudaré! No et rovellis tant i no perdis més greix, home! Ja el trobarem aquest cargolí fillet teu que has  perdut!
        I en Bertrandi de Castelleto cargolaire es va posar en marxa amb el seu  cistell de buscar cargols i el fanalet.


[Continuació]