Andreu Sotorra
Andreu Sotorra
[Llàgrimes de rovell - Primera part - Capítol 4]



[Anterior - Capítol 3]


Capítol 4


        En Bertrandi de Castelleto es coneixia el parc d'atraccions de Far Aventura pam a pam.
        "¿Com pot ser que un nen es conegui un parc de més de 100  hectàrees pam a pam?", us preguntareu.
        Doncs, sí senyor! Se l'havia après acompanyant el seu pare a bufar fanals.
        I com que ell no necessitava cap Guia del Viatger, va fer cap, primer que tot, al bungalow dels bebès.
        No cal que us recordi que els bebès són molt bavosos.  Per tant tot estava fet un xipolleig. En Bertrandi de Castelleto no va poder  reprimir una ganyota de fàstic quan va entrar al bungalow:
        --Ecs! --va fer, tapant-se el nas per no sentir la fortor  de llet agra i altres aromes que no cal que anomenem.
        La mainadera va treure el cap per darrera d'una pila de  bosses de bolquers acumulats durant tot el dia.
        --Ai! M'havies espantat amb aquest fanalet de bandoler! I  m'havia amagat aquí darrera. Avui no he pogut treure encara les  bosses per culpa de la tempesta!
        Ell li va explicar tot el que feia el cas, i li va  demanar:
        --Així, mainadera, ¿no has vist pas el cargolí petit del  dragó de ferro, que està molt trist i perd greix de tant plorar?
        Però la mainadera tenia molt poca memòria i no es fixava  gens en els pompis dels bebès que li passaven per les mans.
        --No, no l'he vist aquest! --va dir per treure-se'l del  damunt--. Però si em fas el favor d'anar a llençar totes aquestes  bosses de bolquers al contenidor del Far West, podràs parlar amb  algú d'allà, i potser en sabran alguna cosa.
        Li feia una mica de por, tan fosc, entrar al Far West  perquè havia de passar pel cementiri del poble abandonat.
        Però aviat va veure el perfil del maquinista de la  locomotora de la Union Pacific enfilat al furgó de carbó que  s'havia embussat per l'aiguat. I ell també l'havia vist!
        --¿Qui ets, foraster del fanalet? --va cridar.
        --Sóc en Bertrandi de Castelleto, el cargolaire! --va fer amb veu de flautí.
        --Vinga, home! --va respondre el maquinista--. I jo sóc un Xafarrucs del Far West!
        I tot va ser acabar de dir aquesta poca-soltada i sentir  un pam! que va fer posar els pèls de punta a en Bertrandi de Castelleto.
        "Alça!, un pam! no pot ser...", direu vosaltres, "perquè  els maquinistes del Far West no porten escopetes carregades!
        Doncs, sí senyor! Perquè no era un pam! d'escopeta. El  maquinista havia relliscat del furgó mullat, i havia anat a petar  de cul a una de les bótes buides de l'estació. No, pam!, doncs,  sinó, patapam!
        En Bertrandi de Castelleto va fer llum amb el fanalet i l'espectacle amb el  maquinista, clavat de cul a la bóta, no cal que us l'expliqui.
        Però ell sí que li va repetir el que el portava al Far  West i la pena del dragó de ferro. I així li va demanar:
        --¿No has vist pas el cargolí perdut, en algun dels viatges del tren de la Union Pacific, maquinista?
        I el maquinista, brut de carbó, amb una esgarrinxada al  cul i amb un parell d'estelles clavades, li va dir:
        --Doncs, no, xiquet! Però si em portes als primers auxilis, que em curin, potser te'n podran fer cinc cèntims allà.
        Ja tenim en Bertrandi de Castelleto fent de crossa del pobre maquinista que  encara no s'explicava com s'havia trompicat de lloros d'aquella  manera dins de la bóta.
        L'infermer tampoc. Es mirava de reüll el cul esgarrinxat del fogoner, i de reüll en Bertrandi de Castelleto amb el cistell cargoler i el fanalet de gnom de bosc.
        Mentre el maquinista es queixava de la coïssor del desinfectant, l'infermer va fer broma:
        --A veure si haurem d'avisar l'helicòpter perquè et porti a Urgències, per una esgarrinxada i dues estelles de no res!
        I aleshores, Bertrandi de Castelleto ho va aprofitar per explicar la  tristor del dragó i per demanar a l'infermer si sabia res del cargolí perdut.
        --Vejam, el fitxer... Avui, amb tanta pluja, hem atès dues caigudes de poni, una caparrada als cotxets de xoc, un ull  burxat per una barnilla de paraigua, un parell de relliscades, i  una indigestió per menjar massa. No, no ha passat cap cargolí  perdut per la infermeria, xiquet.
        I aleshores, l'infermer, que tenia una bosseta de plàstic  amb una ungla, un queixal del seny i un parell de lents de  contacte d'algú, va demanar a en Bertrandi de Castelleto:
        --Mira, mentre adobo el cul del fogoner, si portes aquest  saquet de pertinences al servei d'objectes perduts, potser en trauràs l'aigua clara!
 

[Continuació]



| Dalt | Presentació | Índex capítols