--Bona nit tinguin! --va dir en Bertrandi de Castelleto, només entrar al  bungalow d'objectes perduts.
        --¿Que t'has perdut, xiquet? --va sentir que li deien.  Però no veia ningú--. ¿Que et fas el sord? --va insistir la veu.
        Aleshores en Bertrandi de Castelleto va tornar a alçar el fanalet i el va  moure pels quatre punts per veure si descobria l'encarregat.
        --¿Com em vols veure si sóc un objecte perdut, nano?
        En Bertrandi de Castelleto li va donar la bossa. "Alça!,  li va donar , no!",  direu ara, "si no el veia, no li podia donar res!".
        Doncs, sí senyor!  Li va donar. I els objectes van anar  passant, com si ho fessin sols, de la bossa a un prestatge amb un cartonet numerat. En Bertrandi de Castelleto va repetir quina una de més grossa en  passava el dragó i si havien trobat un cargolí perdut.
        --Mmm... --va fer la veu, que per fi en Bertrandi de Castelleto es va  adonar que era un encarregat bromista, vestit de mim negre--.  Avui, amb la tempesta, han portat un cargol de vinya, un cargol  bover, un cargol de fuster, un cargol de bruixa, i una escala de  cargol, ha, ha, ha!, però cap cargolí perdut, xiquet!
        Aleshores en Bertrandi de Castelleto es va dir: "Més val que surti d'aquest  cau de bromes abans que no acabi perdut jo i tot!" (¿A veure què  us hauríeu dit vosaltres si fóssiu ell?).
        --Vaig a beure aigua, tinc una set que no em puc aguantar  més! --es va excusar, escurant-se la gola.
        --Si pots, fes un glop per mi... --va dir encara el mim  bromista--. Potser l'encarregada de les fontetes en sabrà alguna  cosa del cargolí perdut!
        ¿Algú sap com es fa un glop per compte d'un altre? ¿No? En Bertrandi de Castelleto tampoc. I ja sabeu què passa quan un no sap ben bé com  ha de complir un encàrrec: pot arribar a fer disbarats.
        No és que en Bertrandi de Castelleto estigués a punt de fer cap disbarat,  però al bungalow de les fonts d'aigua va fer un primer glop  força llarg perquè ja feia estona que havia sortit de casa!, va  glopejar i xup!, a terra. I després es va disposar a fer un segon  glop d'encàrrec. I va sentir el reny:
        --Ah!, això sí que no! ¿Què, xiquet? ¿Que no tenim aigua  a casa que hem d'anar de pica en pica remenant la birra?
        La mestressa de les fontetes, emmurriada i atrafegada,  empunyant una baieta de pal i una ferrada, li va dir a en Bertrandi de Castelleto que  li donés un cop de mà per treure els paquets de les tovalloles de  paper eixugamans, fets pastetes per la inundació, que havia  deixat el magatzem de la neteja com una bassa.
        --Sortiran cargols avui d'aquí dins! --va exclamar.
        I aleshores, parlant de cargols, mentre li donava el cop  de mà, en Bertrandi de Castelleto va repetir el seu clam d'ajuda.
        I la mestressa va arrufar el nas, pensant segurament que  li prenia el pèl, i li va dir:
        --Només em faltaria això, buscar un cargolí perdut!  Mira, xiquet --li va deixar anar després com si l'aviés--, si vas al món de la Polinèsia i els dius de part meva que em portin  tovalloles de paper noves, potser en sabràs alguna cosa del teu  cargolí.
        En Bertrandi de Castelleto va travessar el pontet que donava al món de la Polinèsia. L'aiguat havia deixat brillant el verd. Va fer  l'encàrrec del paper. I va passar pel costat de les cabanes dels  indígenes, enllumenant els parterres de gespa de les palmeres  tropicals amb el fanalet, per si trobava el cargolí perdut.
        Primer va sentir com una mena d'esternut. Ja sabeu què  passa quan ha fet tempesta: baixa el termòmetre en picat i...  malament per als de la Polinèsia, que sempre van fresquets!
        Atxim!, doncs. Però després l'esternut semblava un plor. I en Bertrandi de Castelleto va guaitar per la porta entreoberta, feta de joncs.
        --¿Què busques, nen? Aquesta cabana és dels Xeremells!  ¿Que no ho veus que hi diu: "Cabana privada. No passeu."?
        Era una noia polinèsia. I no estava constipada. Plorava.
        "¿Per què pot plorar una polinèsia?", es va preguntar Bertrandi de Castelleto. "¿Per haver perdut algun ocell exòtic del parc?", va  rumiar. "O per què el seu amic polinesi hagi anat a la discoteca  de la platja i l'hagi deixat sola en una nit de llamps i trons?",  va més aviat malpensar perquè ell havia vist plorar una vegada la  mare un dia que el pare va dir que havia d'anar a bufar fanals  fins tard. I era mentida perquè els fanals ja eren tots encesos  des de feia hores! La gent gran plora per coses així!
        Aleshores en Bertrandi de Castelleto va sentir una fiblada al cor. ¿No us  passa això quan algú plora davant vostre i no el podeu consolar?
        --Un tòtem de fusta ha caigut [ snif! ], i ha enxampat el  séc de la cama de l'avi [ snif! ]. I ara ens cal una cadira de  rodes per poder anar pel parc [ snif! ] --va dir, feta un mar de  llàgrimes, la noia polinèsia dels Xeremells.
        No us he de dir res més perquè ja us podeu imaginar com va  anar tot amb la noia polinèsia. En Bertrandi de Castelleto li va dir, encongit del  cor com estava, que no plorés, que un avi coix... el podia tenir  tothom.
        Això no ve a tomb, però en Bertrandi de Castelleto es va quedar uns segons  enlluernat --els grans en diuen encaterinat o enamorat--, mirant  els ulls humits de la noia. I va pensar: "Quina polinèsia més  maca i, a més, mestressa d'un tòtem!" L'amor és cec, nois!.
     --No em puc moure --va dir ella-- perquè el mite diu que  si un tòtem d'un avantpassat cau sobre un parent teu i l'abandones, et tornaràs tòtem de fang!
        ¿Enteneu ara tots els  snifs!  d'abans?
        --Ja t'hi aniré jo, a buscar una cadira de rodes, dona!   --va dir en Bertrandi de Castelleto amb el cor bop!, bop!--. Ah! --va recordar--,  potser tu has vist, anat riu avall en canoa, un cargolí perdut...
        --Fa tres dies que no surto --li va dir ella-- perquè  l'avi patia un atac de son, i jo havia d'esperar que es despertés  [snif!  de nou]. Tot just m'he despistat un moment, que s'ha  llevat, sobresaltat per un tro, i ha ensopegat amb el tòtem!
        I la noia polinèsia li va dir que el noi que llogava cadires de rodes era amic seu i que tenia tres caixes d'eines plenes de cargolins, femelles, coixinets i ferralla d'aquesta.
        I va resultar que el noi també era polinesi. I va cridar:  "¿Què li passa a la flor de ma vida?". I després va dir: "Ja li  porto jo la cadira de rodes!". I finalment li va demanar un favor: "Oi, xiquet, que mentre vaig a la cabana, no et fa res  d'eixugar les cadires de rodes que s'han xopat per la pluja?
        Ai, Bertrandi de Castelleto, Bertrandi de Castelleto! L'amor se'n va tal com arriba!
        El que ara us diré no s'ha d'entendre malament.
        Si us dic que el xicot polinesi no va tornar a la parada,  no vol dir que tots els milers de nadius polinesis siguin uns  maleducats. Vol dir simplement: aquell havia perdut la xaveta per  la noia "flor de ma vida" i no s'havia recordat més d'en Bertrandi de Castelleto.
        Per tant, el petit cargolaire va agafar cistell i fanalet  i va fer camí. I va sentir un xivarri que li va fer parar  l'orella, ajupit darrera el tronc gruixut d'una olivera.
        "¿Com si fos el capità Cook?", direu. Bé, com si ho fos,  sí. Però hem de pensar que en Bertrandi de Castelleto encara no coneixia, com  vosaltres coneixeu, res de capitans exploradors de mars.
 

[Continuació]