Ja sabeu que, de nit, ni que sàpigues el que hi ha en un lloc, qualsevol soroll desconegut et sembla un misteri. I Bertrandi de Castelleto, fins al cap d'una estona, no va identificar els crits dels  lloros, les cacatues, els guacamais i els amazones ensinistrats  del parc que eren al bungalow del pàrking d'animals.
        Es va asseure al peu de l'olivera centenària. Va veure  l'ombra dels vells garrofers. Va contemplar el perfil de les  palmeres, les aus del paradís i les iuques. Va ullar el bambú  gegant, els tarongers, l'arbre sagrat dels xinesos, els bonsais,  les falgueres i els cactus. I va sentir el lloro:
        --Estem plomaaats i remullaaats! No tenim ni ciiinc per  comprar gra! Bertraaandiii de Castelleeetooo, ves al caixer automàtic a treure dineeers!
        "Alça!", deveu tornar a exclamar, "un lloro no és tan  llest!" Doncs, sí senyor! Un lloro de gàbia de pis, potser no.  Però un lloro ensinistrat és capaç d'això i molt més. Per això en Bertrandi de Castelleto li va agafar la targeta Visa i el va complaure.
        Hi ha algunes coses, però, que no es poden fer així com  així. Per exemple, anar al caixer automàtic de nit amb una  targeta de lloro. Ja sabrem per què, de seguida.
        En Bertrandi de Castelleto va posar la targeta al caixer.  I va esperar  instruccions a la pantalleta: "Benvingut!" Zzzing! "Recorda que  pots comprar entrades pel servientrades" Zzzing! "¿Quants diners  vols?" Zzzing! "Marca el codi secret" Zzzing!
        I aquí van començar els problemes. "¿Quin codi secret?"  El del lloro amo de la Visa és clar! Està bé. Tornaria al pàrking i l'hi preguntaria. Qui no té memòria ha de tenir cames!
        I mentrestant anaven passant els quarts per trobar el cargolí perdut del Dragó Gran!
        Però no va poder ni girar cua del caixer automàtic.
        --Iuhúhúhúhúhalizco! Mans enlaire, xaval!
        Barret de mexicà. Bigotis mullats. Un sac a l'esquena. I un revòlver. Per tant, era un  mariachi  convertit en atracador.
        --Què, xavalet, molts calés a la Visa del papà?
        --No sé ni el codi secret... --va dir en Bertrandi de Castelleto, espantat.
        --Sí, home! Aquesta és més vella que anar a peu! Vés fent  memòria i canta, xaval! --va fer, arrufant els mostatxos.
        Bé, ¿què fas davant d'un cas així? El que va fer Bertrandi de Castelleto: cantar. Que és el que fa tothom, de fet, quan està  absolutament mort de por. Cantar i espantar la por. Però per molt  que cantis, els caixers automàtics no es deixen enganyar.
        I el  mariachi  atracador va perdre la paciència. I va  amenaçar en Bertrandi de Castelleto posant-li el canó del revòlver a la punta del  nas. I el va ensacar. I cap al món dels mexicans falta gent!
        Si alguna cosa del parc li feia por de debò a en Bertrandi de Castelleto era  la piràmide on diuen que hi ha la tomba del rei dels maies. Quan  l'atracador el va treure del sac, va saber que era tot just en  aquell lloc, l'últim lloc del món on hauria volgut anar a parar!
        --Ara sí que cantaràs, eh, xavalet! I si no cantes el codi secret, et tindré lligat amb les serps mentre jo no pugui  anar amb la targeta al caixer a buidar el compte dels papàs.
        Bé, potser us pensareu que aquell  mariachi , que era de la  banda dels Xucladits, estava una mica torrat, però va anar així.
        I en Bertrandi de Castelleto va començar a cantar:
        --Caragol treu banya / puja a la muntanya / caragol bover  / puja al taronger!
        --No, no! Què fas, xangui! --va cridar el lladre.
        --Caragol treu banya / fica't a la cabanya / caragol treu  vi / fica't al muntanyí!
        --Brrrr! Si  me pipes  et passo per les punxes de cactus!
        --Caragol treu banya / ton pare a la muntanya / ta mare  al molí / caragol, caragolí!
        --Revatua el recargolat rei dels maies! M'encenc, eh!
        --Caragol treu banyes / anirem a les muntanyes / caragol  bover / jo també hi vindré!
        I tan i tan fort va cantar la cançó del cargol, en Bertrandi de Castelleto,  que un cargol gegant de pam, d'aquells que només hi ha a la terra africana, va sortir amb les banyes a punt i va empaitar el mariachi  Xucladits per tot Mèxic. I diu si potser encara corren ara, fent aquell crit de guerra: