I així va ser com en Bertrandi de Castelleto va fer cap al món de la Mediterrània on hi havia els Xoriguers, els capgrossos que cada  tarda sortien pels carrers del parc, cantant i ballant. Els va trobar fent gresca a l'estable del Mas. Amb els caps damunt  davall, la roba estesa per la pluja, fumant, bevent i cantant amb  veu de pitof: «Els nanos són uns dropos / no volen treballar / i  a Casa de la Vila / els volen despatxar. / Els nanos mengen  trumfes, cargols i peix bullit / no sé com ho aguanten / i no es  pixen al llit! /»
        Bé, en Bertrandi de Castelleto se sabia la lletra d'una altra manera. Deia  "peix pudent" i "no sé com ho aguanten aquesta pobra gent". Però  els Xoriguers estaven tan alegrets que deien bajanades.
        Li van recomanar que, si volia trobar el cargolí perdut,  telefonés al 080 dels bombers. I van continuar cantant amb uns  ulls com bales de colors, de tant beure a galet!
        "Alça!", direu, i amb raó, si heu estat atents a allò que  els capgrossos li han recomanat. "En Bertrandi de Castelleto no pot telefonar  perquè no té diners ni targeta d'abonament!".
        Doncs, sí senyor! Ja sabeu que a la vida, quan tot  sembla que surti al revés, de sobte, plof!, tens un cop de sort.
        En Bertrandi de Castelleto va fer cap al bungalow del telèfon públic, es va  posar al més baix de minusvàlids, per allò de la mida de 1'25 m!,  i va tenir un cop de sort perquè va mirar el dipòsit del canvi  del telèfon i hi va trobar quatre xavos oblidats per algú.
        ¿D'acord, doncs? Va marcar: zero-vuit-zero. Piiit! Piiit!  «Bombeeers, diguiii...» Ho va explicar tot, d'una tirada,  perquè les monedes no s'acabessin. I el van enviar amablement al  bungalow d'un vell buscador de cargols: «Vagi a veure el vell  Geni del Foc, al carrer del Riu Groc.»
        Hauríem de fer una pausa. I potser un aclariment i tot.
        Fins ara, en Bertrandi de Castelleto cargolaire havia sabut el terreny del parc que trepitjava. Ara, el bomber de torn l'enviava a un  carrer que no havia sentit anomenar mai. "Potser no hi tenen  fanals i el pare no hi va...", rumiava. Però, a més, tampoc no  sabia de cap casa on visqués aquell tal vell Geni del Foc que li  havia d'aclarir el parador desconegut del cargolí perdut.
        Per tant, a partir d'ara, podem dir que en Bertrandi de Castelleto se la jugava de debò. I més val que us cregueu el que diuen que va  passar perquè ja se sap que, sempre que vius coses noves, te la  jugues. "Si ha de servir per trobar el cargolí del bon dragó, val  la pena!", es va dir. I segur que vosaltres hauríeu fet el mateix  que ell: buscar el carrer del Riu Groc.
        I potser no l'hauria trobat mai si no s'hagués creuat amb  un mandarí que anava amb les mans desades a les bocamànigues i  feia passets curts. El mandarí, que era un funcionari de la Gran  Muralla i tenia la missió de comptar cada dia totes les lloses  del mur, li va dir on vivia el vell del Geni del Foc.
        Per les senyes que li havia donat, la casa de l'ancià era  aquella que tenia un penjoll gegant d'horòscop xinès a la porta.
        En Bertrandi de Castelleto es va armar de valor i va trucar:
        --Estira el cordill de l'horòscop i entra, fill!
        Us la podríeu imaginar, però m'estimo més dir-vos com era la casa de l'ancià Geni del Foc:
        Per fora, era com un paraigua punxegut amb cinc vessants. A dins, hi havia tot de figures xineses, barrets de bambú penjats  com a quadres, rotllos de paper d'arròs, un gerro xinès, un misteriós recipient de bronze, ventalls de seda oberts, ventalls de paper de bambú, una plàtera amb palets xinesos, tot el sostre tenia un cobricel de color roig, a terra hi havia estores amb brodats que semblaven personatges de llegenda, i hi havia quatre  fanalets de paper vermell penjats a la punta de gruixuts bambús.
        Al fons, assegut en un replà de dos esgraons encoixinats,  hi havia el vell Geni del Foc. Portava un mantó xinés estampat  amb dragonets de color d'or que li cobria tot el cos, un barretet  de mongol negre, i uns pantalons bombatxos blau cel. Portava una barbeta raquítica, retallada en punxa. I tenia uns ullets de vell geni, quasi tancats per les arrugues:
        --¿Ets en Bertrandi de Castelleto, el cargolaire? ¿El petit de cal fanaler?  --li va dir, somrient, i convidant-lo a seure al seu costat.
        I el vell Geni del Foc li va explicar aquesta llegenda  tal com ara us l'explicaré jo:
        «--Fa molt de temps, fill, l'any 1110 de la dinastia  Shang --va dir obrint un llibre antic, gruixudíssim--, jo vivia a  la Terra de la Boira Eterna. Allà em va venir a veure l'ambiciós  príncep Hu.
        «El malvat Hu havia matat tots els seus germans per  poder quedar-se ell sol amb el tron de la dinastia Shang. Però un  d'ells, Feng, va sobreviure a la matança, i va fer fora de  Ximpang el cruel príncep Hu que vagava desterrat pel món.
        «¿Veus, el recipient de bronze que hi ha en aquell racó?  --va assenyalar el vell Geni del Foc--. Doncs, és el recipient  que conserva amagat el secret de les flames. El malvat príncep Hu  em va obligar a confiar-li el secret màgic! I quan el va saber,  es va convertir en drac, i amb les llengües de foc va fer malbé  terres i poblats fins a arribar a les finques pròximes del Palau  Imperial on hi havia el seu germà Feng.
        «Però jo havia pogut arribar abans que Hu a Palau. Ja  saps que els genis no ens refiem de res. I jo havia fet una còpia  del recipient de bronze màgic per si mai el perdia o me'l  prenien. I per això el vaig poder donar abans al germà Feng. Quan  Hu, el drac malvat, va arribar davant d'ell, li va prendre el  recipient de còpia. Però el que no sabia Hu és que quan es  juntarien els dos recipients a les mans d'un sol propietari, el  bronze li xuclaria tota la força de drac que tenia i el  convertiria en un enorme esquelet recargolat!"
        Vosaltres no ho sé, però en Bertrandi de Castelleto tenia uns ulls oberts  com mandarines, i ja es veia venir el final.
        «--Aquell esquelet, fill, no és altre sinó el del  dragó de ferro ­­va desvelar el Geni del Foc--. Per això, quan  funciona, amb les pessigolles que li fan els  loopings , sempre es  queixa des dels fons del temps amb un xiscle esgarrifós! Només jo  sé que si un dia aquest esgarip s'atura, l'esquelet es tornarà a  convertir en el malvat príncep Hu i amb el seu poder cruel voldrà  arrabassar les terres dels Ximpangs i la dels altres mons.»
       --¿I si no trobo el cargolí perdut i demà l'atracció del  dragó no pot funcionar, passarà això que dius?
       El vell Geni del Foc no va respondre. Només va tancar els  ullets. I va fer anar el cap com si digués que sí.
       Aleshores, Bertrandi de Castelleto, el cargolaire, es va posar dret i va  exclamar, sense pensar que havia escoltat una llegenda:
        --Vell Geni del Foc! ¿Tu saps on és el cargolí? ¿Per què  no l'anem a buscar? Hem d'aturar el malvat Hu...!
        I l'ancià va dir:
        --Jo ja no em puc moure, fillet. Tinc les cames com dos  palets de menjar arròs. Hauràs d'anar tu sol al port, embarcar-te  en un junc i baixar pel riu Groc fins a la ciutat de Ximpang.  Dalt d'un turó hi ha la residència de l'emperador. Aquesta nit  l'emperador fa anys. Per això hi ha hagut tempesta, llamps i  trons a tots els mons. Tothom li portarà regals i farà festes. Però només qui li porti un fanalet com el teu, sabrà el parador  del cargolí perdut.
        I en Bertrandi de Castelleto va sortir sense dir ni adéu ni gràcies al vell  Geni del Foc, corrent com un boig cap al port.
 

[Continuació]