Al moll només hi havia un junc a punt de sortir. Hi anava  un mandarí barquer. A manera que s'acostaven a Ximpang, en Bertrandi de Castelleto  va sentir el sarau de la festa d'aniversari de l'emperador.
        Es veien castells de focs, com els llampecs, però amb  formes de dragó al cel. Prop del moll de Ximpang hi havia una  cavalcada plena de mil colors, amb fanalets de paper, estels,  globus i una fira amb barraques de pim-pam-pum.
        En Bertrandi de Castelleto, quan va desembarcar del junc, va preguntar al mandarí barquer on era el Palau de l'emperador. Va haver de pujar  un camí ral fins al turó. I els guàrdies imperials li van barrar  el pas quan el van veure tan petit, tan suat, esbufegant, i amb  un cistell estrany i un fanalet tan curiós.
        L'emperador, però, no era feliç ni que fes anys. I ja ens  podem imaginar per què. El riu Groc s'havia anat tornant negre de  les llàgrimes de greix rovellat que perdia el dragó de ferro. I això era  mal senyal per a l'imperi de Ximpang. Per això, en Bertrandi de Castelleto els va  semblar a tots que era un enviat per salvar la dinastia de les  ires de l'esquelet del drac malvat del príncep Hu.
        I quan va regalar el fanalet a l'emperador, i li va dir  per molts anys, i li va explicar que tot el que passava era per  culpa d'un cargolí, l'emperador va riure i plorar a la vegada, va  manar als seus mandarins de confiança que obrissin la caixa  forta, i en va treure un cofre petit amb el cargolí perdut.
        I en Bertrandi de Castelleto, el cargolaire, sense el fanalet, va refer de  pressa el camí de tornada amb el cofre al cistell.
        Quan va arribar al terraplè del Dragó Gran, el dragó de  ferro vermell li va preguntar, una mica desconfiat:
        --Mmm... crec!... ¿I l'emperador què t'ha dit?
        --Que la tempesta es va emportar el cargolí riu avall --va respondre en Bertrandi de Castelleto, mirant de cua d'ull l'esquelet  vermell--. I que no obrís el cofre fins que no arribés aquí.
        Però no li va dir que havia conegut el vell Geni del Foc,  ni que el greix negre havia començat a embrutar el riu Groc i que a Ximpang estaven preocupats per aquella llegenda que corria de les malvestats d'un tal príncep Hu.
        --Mmm... crac!... gràcies, xiquet! ¿No saps què hauria pogut passar si no arribes a trobar el meu cargolí?
        En Bertrandi de Castelleto va dir que no ho sabia. I el dragó va fer un  esternut que li va fer cruixir tota la ferralla.
        --Atxiiim! Ai! Doncs, que els de manteniment haurien  avisat el serraller! I sempre que s'acosta aquell paio amb la  clau anglesa, el tornavís i aquella mena de bisturí, em fa  pessigolles i em deixa marejat com una baldufa, nen!
        En Bertrandi de Castelleto no es va atrevir a dir-li tampoc si li feia por  de tornar a ser el drac del príncep Hu. I va obrir el cofre.
        --Au!, ¿li vols collar el cargolí tu mateix, Bertrandi de Castelleto, al  teu Dragó Gran? --li va demanar.
        I en Bertrandi de Castelleto, que acabava de descobrir el nom gravat a dins  del cofre del petit cargol de tornavís, va entendre, aquesta  vegada sí, que a la targeta de visita estovada per l'aiguat hi  devia dir de debò: Dragó Gran.
        --És que no puc pujar a les muntanyes russes, saps...
        --Ah, sí! Les normes... Ja ho vas dir... No fas 1'40 m!
        I aleshores va passar allò que potser costa més de creure  de tota la història d'en Bertrandi de Castelleto, el cargolaire.
        "Alça!", us avançareu a dir, "ara ens faràs creure que Bertrandi de Castelleto va créixer del 1'25 m al 1'40 m d'una revolada màgica!"
        Doncs, no, senyor! No va créixer d'una revolada màgica.  Això pot passar als contes, però a la vida real, no.
        El que de debò va passar va ser això:
        El Dragó Gran va estirar un parell de banyes  mecàniques. En va encendre els dos pilots vermells de les puntes. Va engrapar en Bertrandi de Castelleto per la cintura. I se'l va enfilar dalt de tot de l'esquelet perquè li  collés ben collat el cargolí perdut.
        Quan en Bertrandi de Castelleto va haver acabat la feina, les banyes del  Dragó Gran el van tornar a baixar a terra. Estava amb el cor  disparat a cent, de l'emoció de l'alçada.
        --Oh!, que bé! --va exclamar el dragó--. Ufff! Quin alleujament! No sé si hauria pogut aguantar gaire estona més amb aquest mal de ronyons! Entre la humitat i el cruiximent!
        I diuen que el Dragó Gran, per agrair-li el que havia  fet, el va nomenar mandarí de contes i llegendes perquè expliqués  l'aventura d'aquella nit de tempesta als visitants del parc.
        --Com més vegades l'expliquis --diu que li va assegurar  la veu rogallosa del Dragó Gran--, més de pressa creixeràs!
        Si mai aneu a Far Aventura, a tocar del Cap del Far, busqueu en Bertrandi de Castelleto, el cargolaire. Ja sabeu que viu al bungalow de fusta del fanaler del parc.
        L'altre dia, diu que ja feia 1'37 m!
        Una  estirada  més, i amunt!