Ja havien passat uns quants dies de tot allò del cargolí  perdut del Dragó Gran quan, un matí que feia un sol que batia  les pedres, la mare d'en Bertrandi de Castelleto li va dir:
        --Ep! Diria que avui sí que has fet una bona estiradeta!
        Ja us ho podeu imaginar què va pensar ell. Si havia  crescut de debò, amb els pocs centímetres que li faltaven per  arribar a la mida exigida per pujar a les muntanyes russes, ara  sí que ja devia fer més de 1'40 m!
        Hi va estar pensant tot el dia. ¿Potser ja feia 1'49 m o 1'53 m? Si fos així, ja podria passar el control d'estatura de l'encarregat de prendre les mides al parc d'atraccions.
        Aquella mateixa nit, en Bertrandi de Castelleto no va voler esperar més.
        El Dragó Gran ja es trobava molt bé i estava refet del tot. Per això tenia ganes de polir-se les ungles de ferro amb una  llima que semblava un violoncel. I amb el ricnyec, ricnyec, feia venir esgarrifances a la pell de tothom.
        --Alça, xiquet, sí que has crescut! --li va dir el Dragó Gran, quan el va veure--. M'estava entretenint amb aquesta viola  de gamba: llima que llima, fes dagues dragó! --va mig recitar,  fent veu de primer actor--. ¿Vols pujar a fer un tomb, Bertrandino de Castelletonini?  --el va convidar, gastant-li una broma amb el nom, perquè encara  es recordava del gran favor que li havia fet el noi del fanalet  amb tot allò del cargolí.
        Ja sabeu que, amb aquella invitació, havia arribat el  moment més esperat de la vida d'en Bertrandi de Castelleto des que havia anat a viure amb els seus pares al bungalow del parc d'atraccions!
        Tots sabeu la impressió que fan les muntanyes russes.  Doncs, aquell  looping  del Dragó Gran va ser com una envestida de  toro desbocat. Quan en Bertrandi de Castelleto se'n va adonar, escarxofat al seu  seient, amb el protector del cos ben acollat, la vagoneta ja  l'havia enviat rails amunt. Braaaammm!
        I fins al cap d'una estona, en Bertrandi de Castelleto no es va adonar que  l'havia portat tan amunt i tan lluny que, finalment, havia sortit  disparat com un coet per un ull de bou, fins anar a parar a l'arc  de volta d'un portal antic fet de dovelles de pedra vermella.
        El primer que va sentir va ser un repic de campanes que  s'escampava com un eco per tot arreu. I una veu que cridava  buscant algú que es veu que s'havia perdut i que també es deia  Bertrandi de Castelleto alguna cosa més, com ara ell:
        --Bertraaandii! Bertraaandii de Castelleeetooo Campaneeetaaa!
        Ell mateix es va estranyar que anés a respondre: "Aquí,  sóc aquí!" I ja no va tenir temps de dir res més perquè una dona  molt jove que no havia vist mai, però que li semblava que  coneixia de sempre, el va trobar sota l'arc de volta, assegut  misteriosament en un pedrís, tal com s'havia quedat després del superlooping amb què l'havia llançat enlaire el Dragó Gran.
        "Alça!", direu vosaltres, "unes muntanyes russes no  porten a una altra part de món!"
        Doncs, no, senyor. A una altra part de món, no.
        Però a vegades sí que fan perdre el món de vista!
        La jove anava vestida amb un vestit florejat fins als  peus, cobert de mocadors de seda, i un de llarg fins a mitja  cuixa. Aquest era també el que li tapava el cap. Es cobria una  mica la cara, no gaire, amb un vel de tul més fosc. Portava  arracades de penjolls. I se li veien almenys mitja dotzena de  braçalets a cada canell. Tal com anava vestida, la jove, a en Bertrandi de Castelleto, li va recordar una patge dels de les cavalcades d'Orient.
        --¿On t'havies posat, xiquet? --el va renyar amb uns ulls  grossos, oberts, esverats, com si corregués un gran perill.
        --Era baix, a la font --va respondre en Bertrandi de Castelleto, estranyat  novament ell mateix que no hagués dit: "baix al parc". El cas és  que era com si el cervell que li ordenava el que havia de dir a  cada moment no fos el seu.
        --A la font del Camí Ral! Com sempre! Ja saps que no hi  has d'anar allà baix quan l'emirat és en crida d'alerta i el castell de Cornal Bou té les portes barrades!  --va dir la jove  que l'havia cridat abans amb el nom de Bertrandi de Castelleto Campaneta.
        ¿Què fa una mare quan troba el seu fill que es pensava  que se li havia perdut? Doncs, el mateix que va fer aquella jove  de l'emirat a en Bertrandi de Castelleto.
        Se li va acostar. El va agafar a coll. El va abraçar  sense estrenye'l gaire fort. Li va fer un petó al nas. Li va fer  una carícia al front. Li va pessigar les galtes. Li va obrir els  ulls estirant-li les parpelles. Li va mirar profundament les  ninetes. I finalment li va fer una mena de sortilegi amb els dits  estirats i les ungles repolides, allargassades com ametlles, i  vistoses com un roserar emborratxat pels colors de l'iris.
        --Zim! Zam! Zum! Bertrandi de Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum!
        En Bertrandi de Castelleto va tornar a sentir que repicaven les campanes.  Amb més eco que abans. I es va endormiscar, rendit, encantat, com  si hagués fet la volta al món en un sol  looping .
        El va despertar una remor suau. Com si una cria de porc  senglar, o un teixó, o una serp verda, o una fagina de cua llarga  l'espiessin darrera el fullatge dels boixos, els arboços, els  aladerns i les mates de llentiscle, sota les rouredes i els  alzinars dels boscos del castell de Cornal Bou.
        "Alça!, follets de bosc!", direu ara, vosaltres.
        Doncs, no senyor. Follets de bosc, no.
        Però un sarraí de carn i os, de la mida d'un bolet d'ou  de reig, sí!
        El nouvingut es va enfilar com un escalador a peu nu dalt  d'una de les dues antigues torres romanes del castell  de Cornal Bou on en Bertrandi de Castelleto havia anat a parar després del  looping, al capdamunt d'un turó que era punxegut com una piràmide.
        El sarraí ou de reig feia servir la torre com si fos un  minaret. Però ara no pregava de cara a la Meca. S'estava assegut  perillosament al relleix de l'ampit d'un dels finestrals de la torre, fent anar les cametes com uns espolsadors, impacient perquè en Bertrandi de Castelleto ja es mig despertava del seu sortilegi.
        --Bentornat a l'emirat de la Saloquia, Bertrandi de Castelleto Campaneta!  --li va cridar des de dalt estant.
        --La Saloquèèè? --va respondre en Bertrandi de Castelleto, que encara es  refregava els ulls perquè li feia l'efecte que hi tenia una pluja  d'estels espurnejants.
        --La Saloquia, xiquet. ¿Que no te'n recordes de parlar àrab? La Saloquia, la torre de guaita des d'on es veu mig món,  des de la línia més baixa de la mar al relleu més alt de la  muntanya, passant per tota la plana. Sí, home, la Saloquia, el  lloc des d'on el teu avi, quan vas néixer, va fer repicar les  campanes perquè el veïnat de totes les viles que hi ha al peu del  castell sabés que havies arribat al món. Mira, aquesta és la  campana, la campaneta del teu renom!
        ¿Us imagineu un repic de festassa? Doncs, així és com el  sarraí ou de reig va fer brandar la campana de la torre,  escampant novament l'eco pels quatre costats de la vall, com si  en Bertrandi de Castelleto Campaneta hagués tornat a néixer.
        El remenut sarraí li va explicar que el seu avi, que  en Bertrandi de Castelleto ja no havia conegut, era un emir molt poderós que  senyorejava sobre les terres de Gregal, Mestral, Xaloc i Garbí,  les quatre principals viles al peu del castell de Cornal Bou.
        --Però ha plogut molt des d'aleshores... --va dir  el sarraí ou de reig, entristint-se, sense poder amagar unes  llàgrimes de polsim d'or, galtes avall--. Ha plogut molt... --va  repetir en veu baixa. I fent un esforç li va repetir el sortilegi que li havia fet abans la jove que semblava una patge d'Orient--: Zim!, Zam! Zum! Bertrandi de Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum!
 

[Continuació]