Andreu Sotorra
Andreu Sotorra
[Llàgrimes de rovell - Segona part - Capítol 2]



[Anterior - Capítol 1 - Segona part]


Capítol 2


        Ja us podeu imaginar que s'acostava un altre canvi. En Bertrandi de Castelleto es va trobar davant una gran boca de la llar de foc del  saló del castell. La jove que l'havia recollit sota l'arc de  volta del castell, li estava escalfant un bol de llet.
        --Si te la beus d'un glop, dormiràs més bé. Avui has  tingut un dia molt cansat, reiet --li va dir.
        --És massa calenta,  mare ! --va dir ell, una altra vegada sense ser amo de les seves paraules.
        Però sí que es va adonar que li havia dit  mare  a aquella  jove dels tuls i mocadors de seda florejats. I va recordar que,  no sabia ni on ni quan, un personatge menut com un bolet li havia  parlat d'un avi emir que ja era mort i de tot allò del repic de  campanes el dia del seu naixement.
        --¿El pare ha anat a encendre els fanals del parc d'atraccions? --va dir, fent un esforç i enganyant la veu  interior que li ordenava que digués unes altres paraules, perquè  es veu que havia d'haver dit: "¿El pare ha anat a donar menjar  als cavalls de l'emirat de la Saloquia?"
        --¿Quins fanals? ¿Un què, dius? ¿Un parc de  traïcions?  ¿De què parles, Bertrandi de Castelleto? --li va respondre ella, posant-se a riure  com si hagués dit un disbarat--. ¿Que no ho saps que és a la cova de Sota la Muralla, vigilant que no pugin pels boscos els soldats  cristians? Per això no vull que surtis de la rodalia quan el pare  no és al castell. Vinga, a dormir!
        I potser us pensàveu que sí, però aquesta vegada no li va  fer cap sortilegi amb tot allò del zim, zam, zum, cornabovis,  cornafum.
        L'alcova on dormia en Bertrandi de Castelleto --li direm també Campaneta  per allò de respectar la tradició-- era a la banda de llevant,  damunt d'un camí estret que, a través d'un passeig, resseguia tot  el voltant del castell i donava el tomb marcant el cercle d'un  cingle d'espadats feréstecs que només freqüentaven les àligues i  els últims sarraïns de l'emirat.
        Quan la jove sarraïna a qui en Bertrandi de Castelleto havia dit  mare  va  apagar la flama de la torxa i va tancar la porta de la cambra,  després de posar-lo al llit perquè s'adormís aviat, en Bertrandi de Castelleto va  pensar que, en aquell emirat de la Saloquia o de Cornal Bou li  havia tocat tenir una  mare  més jove que la que tenia a baix, al  parc d'atraccions de Cap del Far.
        Ja sabeu que, quan s'és petit, a vegades es pensen coses com aquestes. No és que la  mare  de la Saloquia li agradés més,  però la trobava més bonica que la del parc d'atraccions.  Potser  perquè tenia els ulls molt grossos i foscos.  I perquè anava amb  aquell vestit de tuls de cap a peus. I perquè li havia fet aquell  feix de carantoines quan l'havia trobat sota l'arc de volta,  assegut al pedrís.
        ¿No heu tingut mai un pensament semblant? En Bertrandi de Castelleto, mig  endormiscat, va pensar que, al parc, encara no s'havia enamorat  mai, potser perquè era molt petit i, a més, potser no feia la  mida. Bé, una mica sí, que s'havia enamorat. Primer, d'una nena  com és ara ell, que un dia es va perdre pel parc i la van  tenir recollida una mitja hora els seus pares al bungalow. I un  altre dia, d'un nen més petit que ell que li va deixar el seu joc  de bales. I recordava no sabia ben bé què d'una polinèsia.
        Ja sabeu què se sent en casos així. Doncs, en aquelles tres ocasions que en Bertrandi de Castelleto es va enamorar una mica, va sentir  dins el pit un ris, ras! com el que ara havia sentit a la  Saloquia amb la jove sarraïna que li feia de  mare. I es va dir  que, si mai s'enamorava de veritat, ho sabria perquè sentiria un  ris, ras! com aquell que sentia aleshores en la foscor de  l'alcova del castell.
        Abans d'adormir-se, va voler guaitar per la finestra  endovellada, on la blavor d'un cel estelat s'havia anat fent cada  vegada més clara, com un reflex en la foscor.
        ¿No hi voldríeu guaitar també vosaltres si no us sentís  ningú i estiguéssiu en un castell? En Bertrandi de Castelleto va sortir del llit  sense fer soroll. Allà baix, tot era negre com una gola de llop.   Només al fons, a tocar d'on hi devia haver la línia de mar, unes  llumenetes hi espurnejaven com si tremolessin. ¿Devien ser les  barques dels pescadors de nit?
        En Bertrandi de Castelleto s'hi va embadocar una mica, potser perquè també li semblava distingir, entre les penombres fantasmagòriques dels  paratges de nit, el seu parc d'atraccions. Però potser tot era  imaginació seva. O una altra vegada tot era culpa d'aquell zim,  zam, zum, cornabovis, cornafum!
        I aleshores va començar a pensar i a pensar, com faríeu  vosaltres, si us hagués passat una cosa semblant. Si en realitat  ell era fill d'un emir, i la seva  mare  era aquella jove sarraïna  que li havia robat el cor, i si de debò es deia Bertrandi de Castelleto Campaneta i  vivia en el turó d'un emirat vigilat pels homes del seu pare, no podia ser fill d'un fanaler i d'una artesana, ni el millor amic del Dragó Gran, i no podia viure al mateix temps en un castell  dalt dels cingles i en un bungalow d'un parc d'atraccions de baix  a la costa.
 

[Continuació]



| Dalt | Presentació | Índex capítols