S'havia girat fresqueta i la foscor del paratge va acabar  guanyant la voluntat den Bertrandi de Castelleto.
        És allò que ja sabeu que en diuen estar a la lluna. O pesar figues. És a dir, somniar despert!
        I ara prepareu-vos perquè hi ha coses que només es poden  explicar una vegada!
        En Bertrandi de Castelleto va veure un cavall blanc alat majestuós. Una veu  semblant a la d'un videojoc en off va dir que era el 8 de maig de  l'any 1162. Que era el dia de Sant Miquel. Al bosc es va sentir  un crit d'alerta. El soldat sarraí va baixar de la torre de  guaita amb quatre salts. Va creuar el pati del castell per entrar  corrents dins l'alcova de la llar de foc.
        --Senyor, senyor! --va cridar, esbufegant i caient de  genollons a terra, d'una relliscada.
        L'emir de la Saloquia el va tranquil.litzar. S'estava fent un llangardaix espellat a la brasa, davant de la llar de  foc. No li agradava que l'amoïnessin quan era davant del foc. Li  va oferir un bol de vi negre i uns pessics de llebre passada pel  carbó d'alzina.
        --Moltes gràcies, senyor. Perdoneu, però no hi ha temps per beure i menjar. Arriben per tot arreu, senyor!
        --¿Ja arriben, doncs? --va fer l'emir, serenament, com si  fes anys que els esperés, potser perquè ja hem dit que la  Saloquia era l'últim emirat sarraí que quedava, després de la caiguda de l'emirat de Siurana l'any 1153.
        --Van a cavall, a peu, armats fins a les dents! No tenim prou homes per fer-los front, senyor!
        --¿Els has pogut comptar més o menys?
        --No, senyor, perquè pugen pels quatre costats de la  vall. Estan emboscats. I sembla que, com més va, més es  multipliquen.
        --¿I els nostres homes amagats a la boscúria què fan? --va preguntar l'emir, que acabava de deixar el llangardaix al punt, després d'untar-lo amb un bon raig d'oli i sal, i de  fregar-lo amb un bitxo torrat.
        --Cap senyal, senyor! Crec que els cristians els han  sorprès... O que han fugit esporuguits... Cap senyal... --va  acabar dient el soldat sarraí.
        L'emir va donar finalment l'ordre de preparar els soldats del castell. La polseguera de l'estol dels soldats cristians es  deixava veure cada vegada més espessa. Era cert, en venien per  totes bandes. Pels camins de les quatre viles. La polsegada del  camí gran s'ajuntava amb les altres que s'aixecaven dels corriols  del bosc. El cap de guàrdia, a un senyal de l'emir, va donar les  ordres de defensa. I tot el turó de la Saloquia es va posar a  cobert pels homes sarraïns.
        --Envieu senyals als de la mar! --va dir enfurismat  l'emir, quan es va adonar de la força del combat.
        Hem d'aclarir, per als que no som dels temps dels moros i  els cristians, que els de la mar eren els pirates que ajudaven  els sarraïns a mantenir el territori que, a poc a poc, havia anat  caient en mans dels cristians. Mireu que els havien ajudat  sempre! Doncs, aquell dia de la lluita final semblava que tothom  s'hagués fos sota terra!
        Amb aquest panorama, ja us podeu imaginar que els  cristians van combatre fàcilment els sarraïns que s'havien amagat  entre els boscos d'alzines i roures, a recer de les margenades.  I a tots els que van aconseguir de fugir camins avall, encara els  van atrapar després.
        A les portes del castell, diuen que la resistència dels  últims homes de l'emir va ser molt forta. Però, a poc a poc, els  cristians van anar guanyant terreny i fins i tot els sarraïns més  fidels van acabar abandonant les armes.
        Era massa tard perquè ningú els pogués treure d'aquell  camp perdut. Diuen també si un tal Sant Miquel, damunt d'un  cavall blanc alat, els havia ajudat. Però d'això no se'n tenen  testimonis. L'únic que se sap és que, l'endemà mateix, a la  primera albada, el comte cristià, un guerrer valent i trempat  a qui deien senyor de Castellvell, al servei d'un rei anomenat  Alfons I d'Aragó, va alçar el seu escut d'armes a la Saloquia.
        --¿Encara no ets al llit, Bertrandi de Castelleto?
        Un sobresalt. Sglups! Ja sabeu què és que et despertin d'un somni dolç a la fresca de la finestra.
        En Bertrandi de Castelleto es va sobresaltar tant, de sentir parlar darrera  seu, dins l'alcova, que, encara endormiscat, es va girar en rodó  i, amb els punys tancats, es va llençar contra l'emir,  el seu pare, escridassant i ventant cops a tort i a dret.
        --No n'ha de quedar ni un! Aviseu els pirates! Ataqueu  entre la boscúria! Us ho diu l'emir Bertrandi de Castelleto de la Saloquia!
        --Bertrandi de Castelleto!, Bertrandi de Castelleto! Ei, Campaneta! Desperta't!  Desperta't!  Sóc jo, ton pare! ¿Aquesta és la manera de rebre'm? --li va dir  l'emir del castell.
        Es va despertar. Es va refregar els ulls. ¿Era l'emir,  doncs, el  seu pare? Es va tornar a fregar els ulls i va dir el que la veu del cervell li manava:
        --Perdona'm,  pare . M'he quedat somniant truites a la  finestra...
--no va poder evitar de riure una mica per aquella bajanada de  somniar truites ! que li havia ordenat de dir la veu.
        ¿No us passaria igual que ell? La veritat és que, a Bertrandi de Castelleto, no li desagradava ser fill d'un emir. Les batalles sempre  agraden quan són un conte. I per primera vegada va estar content  que el Dragó Gran l'hagués enviat al turó punxegut  de Cornal Bou.
        --No has de patir per res --li va dir l'emir--. Els  nostres homes estan ben preparats. Tenim les cavallerisses ben alimentades. Al celler no hi faltes bones provisions. I els  pirates encara ens donaran un cop de mà. Ningú no passarà les arcades del castell, Bertrandi de Castelleto.
        Mentre el  pare  emir el tapava bé al llit i ell tornava a  agafar el son, va notar que l'acaronava amb una certa tristor, i  que tenia els ulls plorosos. Encara va sentir que li feia en veu baixa el sortilegi de la Saloquia:
        --Zim, zam, zum! Bertrandi de Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum!
 

[Continuació]