"Alça! I ara que el teníem fet un hereu d'emir, es va  tornar a endormiscar!", direu ara, vosaltres.
        Doncs, no senyor. Endormiscar, no. Però sí que va sentir  roncar. I eren els roncs d'un motor.
        Un 4x4 pujava pel camí empedrat fent bots i bramant. En  una arrencada del canvi de marxes, va guanyar l'última esgraonada  i va frenar a tocar del pati del castell.
        En Bertrandi de Castelleto --ja sabeu que per art i gràcia del sortilegi--  havia anat a parar, camuflat, darrera de la boixeda. Va veure  sortir tres homes desconeguts del 4x4. Els tres anaven amb botes  de muntanya. I portaven jaquetes de cuir negres. Un d'ells  portava ulleres fosques. L'altre tenia una cicatriu de mig pam a  la galta. Al tercer, li faltava un braç.
        Els tres van mirar a un costat i l'altre, com si  tinguessin por que algú els espiés.
        ¿Què? ¿Por bubota, oi? Doncs, en Bertrandi de Castelleto es va adonar que,  on hi havia hagut el castell, ara tot eren runes. Del castell  de Cornal Bou, només quedava dreta la torre de la Saloquia i para de comptar. En Bertrandi de Castelleto ja s'havia acostumat als canvis del  sortilegi, però allò del 4x4 no li feia gens de gràcia.
        Els tres homes es van fer pas entre esbarzerars, per  l'obertura d'una porta de fusta esventrada, corrugada i menjada pel temps, que donava a un claustre tot cobert d'herbes que els arribaven a mitja cama. Després es va sentir grinyolar una trapa  de ferro.
        En Bertrandi de Castelleto va sortir de darrera la boixeda i va anar a  espiar per una escletxa del mur. I va veure que els tres homes  entraven al soterrani de les antigues cavallerisses.
        Va estar una estona a l'aguait. Després es va decidir. Va  entrar també al soterrani i va baixar per una escala de fusta que  no feia gaire bona pinta.
        Va descobrir que sota les cavallerisses hi havia l'antic celler. Es notava una fortor de vi que li va fer escolar la coïssor fins als forats del nas i després fins als ulls. Es va  amagar darrera d'una de les grans bótes de vi. Va sentir parlar  els tres homes que eren en un recambró del costat. Tot era  humitat. Les parets de pedra regalimaven com si fos una mina d'aigua. Tot estava ple de teranyines. La claror esmorteïda de  les llanternes dels tres homes del 4x4 s'escampava com l'ombra de les flames. Per això en Bertrandi de Castelleto va estar a punt de confondre un  estol de rates-pinyades penjant del sostre amb un estol de  fantasmots.
        Les rates-pinyades ho van embolicar tot. Van notar que  algú era prou seu. Es van esvalotar. I l'enrenou de la voladissa  va esverar els tres homes. L'ombra del feix de llum de les llanternes es va moure com si volgués sortir del recambró. Les  veus dels tres homes van cessar uns segons. Només uns segons.
        --Ho heu sentit?
        --Què ha estat aquesta esvalotada?
        --Una rata cellarda, potser?
        Van sortir del recambró enfocant tots tres les llanternes  en direcció a les parets humides, a les bótes velles de vi,  a l'escala de fusta que donava a la trapa de sortida, i a sota el  buc de l'escala.
        --Aquí, mireu la rata cellarda!
        --Ja la tenim!
        --I quina rata cellarda amb cara d'espiadimonis!
        Ja haureu endevinat que la rata cellarda no era altre  sinó en Bertrandi de Castelleto. Amb cara de cangueli, és clar.
        El que ell no sabia --i vosaltres ja podeu saber des  d'ara-- és que, una cara d'esglai en un celler que feia  d'amagatall de tres pillastres com aquells del 4x4, li fes posar  cara d'espiadimonis.
        --¿Què? ¿La guineu va de cacera, nen?
        --¿Guineu, dius? No veus que és un eriçó amb els pèls de  punta, com si estigués magnetitzat!
        --I jo que em pensava que era una rata cellarda! Però si  només és un talp que ha ensumat la fortor  del vi!
        A ningú agraden les bromes de mal gust. Suposo que a  vosaltres tampoc. Doncs, les bromes de mal gust d'aquells tres  males peces van durar una estona. Els tres homes l'enlluernaven  amb les llanternes. En Bertrandi de Castelleto es protegia amb les mans als ulls perquè els feixos de claror directa li feien mal a la vista. Només després de recuperar l'alè, va gosar badar boca, fent-se el  valent:
        --Sóc el fill de l'emir, jo! ¿Què hi feu aquí? Si els  homes del meu  pare  us descobreixen, no us en sortireu, cristians  de pacotilla!
        ¿Us imagineu si de cop i volta vosaltres engeguéssiu una  lletania així a tres conductors de 4x4 d'avui en dia? ¿Però qui  li manava de dir aquelles bestieses? ¿Qui es pensava que era? ¿Que es creia un milhomes capaç de fer front a tres individus com aquells? ¿Qui li continuava ordenant les paraules que havia de  fer servir en el moment menys oportú?
        Les riotes dels tres homes van ressonar per tot el celler i van esvalotar una altra vegada totes les rates-pinyades que,  amb la seva ceguera, van anar a topar de les parets a les bótes  i, de les voltes de les bótes, a les cares de tots quatre.
        --Sortiu, bèsties de mala mort!
        --Fugiu! Quin fàstic!
        --Fora, fora! A dormir mig any més, bestiots!
        En Bertrandi de Castelleto va aprofitar el desori de les rates-pinyades i  el dels tres homes per intentar enfilar l'escala de fusta cap a  la trapa de l'exterior, però les llanternes van ser més ràpides  que ell, i quan ja tenia el peu al tercer o quart graó, un dels  homes el va estirar per les cames i el va deixar immobilitzat a  l'escala.
        --Tu quiet, fill de mal emir! ¿Que et penses que te  n'aniràs així com així d'aquí?
        --Agafa'l fort! El lligarem al peu d'una bóta!
        --No. És millor que ens l'emportem a la gruta.
        Val la pena que sapigueu d'entrada que la gruta era un dels recambrons del celler.
        Era al fons del celler de les bótes de vi. Hi havia una  porta amb barrots de ferro rovellat, tancada amb pany i clau. La  van obrir amb una clau de pam que van treure d'un amagatall entre dues de les pedres de la paret.
        --Et portem companyia, Sisos! --va cridar un dels homes.
        El recambró estava en la penombra, però a poc a poc va  anar sortint del fons una llum de fanalet, com aquells dels  cascos de minaire. I finalment va aparèixer un home, d'aquells  que tenen tants anys que no t'atreveixes a dir quants. Devia ser  aquell a qui havien anomenat Sisos. Tenia una barba espessa, de  color entre groc torrat i blau de lapislàtzuli. Li arribava fins  a mig pit. Tenia els ulls malaltissos. La mirada esmorteïda per  la por. El front i tot el rostre ple d'arrugues. Portava una  granota de feines de color ocre tota esparracada. Semblava que  acabés de treballar amb els coixinets i les bobines d'una màquina  plena de greix, perquè anava brut de cap a peus.
        Se'ls va quedar mirant. Després es va mirar més bé Bertrandi de Castelleto com si hagués vist aparèixer de debò una rata cellarda.  Després es va tornar a mirar els tres homes.
        --¿T'agrada el teu nou ajudant? --li va dir un dels tres  homes, el de la cicatriu a la galta, que semblava que manava més que els altres dos.
        El vell barba-reveixí de la gruta no va respondre. Però va preguntar amb la mirada.
        --Sí, home, és de fiar! Com tu. ¿Necessitaves algú que et  donés un cop de mà, oi? --va dir el de la cicatriu.
        --És fill d'emir! --va afegir rient el de les ulleres  fosques, que no se les treia ni dins de la gruta.
        --Sí, d'un emir de quan aquí hi havia els moros! --va  esclatar a cleques el manc.
        --Prou! --va tallar finalment el manaire de la  cicatriu--. Escolta bé, Sisos, el xaval aquest ens ha espiat. Se  me'n refot tant si és fill d'un emir com si és fill d'un bomber. ¿M'entens, Sisos? Ens estava escoltant. No pot tornar a dalt. Mai. Com tu, Sisos. Més val que l'ensenyis bé. ¿M'entens, Sisos?
        L'home, el Sisos, va escopir a terra com a resposta.
        Després es va acostar a Bertrandi de Castelleto i se'l va mirar més de  prop. Els ulls. Les orelles. Les dents. El nas. La boca. Els  bíceps. Les cames. La llengua. Les mans.
        L'home de la cicatriu estava impacient.
        --¿Que et penses que pots triar, Sisos? ¿Què mires amb  tant d'interès? Això no és la fira de bestiar, Sisos! Tu ja ets  molt vell! Te'l quedes i ens l'ensenyes ben ensenyat!
        Va manar als altres dos que se n'havien d'anar i van  deixar a la gruta el vell Sisos i el petit Bertrandi de Castelleto que estava a  punt de conèixer --com vosaltres ara-- un dels secrets més ben  guardats de la Saloquia.
 

[Continuació]