Ja sabeu que hi ha confessions que no s'han de fer  repetir ni que no s'entenguin del tot. El que havia dit el vell  Sisos, amb un nus a la gola, era una d'aquelles confessions. Bertrandi de Castelleto va mirar fixament l'home. Li va somriure.
        --T'hauries d'afaitar la barba de tres pams, Sisos! --li  va dir, carinyosament, per fi, mentre va notar que el guanyava  el son, abans que sentís el sortilegi de la Saloquia.
        --Zim! Zam! Zum! Bertrandi de Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum!
        "Alça! I d'un salt va anar a parar a la primera cova!",  direu ara, vosaltres.
        Doncs, no senyor. D'un salt, no. Però, d'un obrir i d'un  tancar d'ulls, sí!
        En Bertrandi de Castelleto ja era a la cova Josefina. Ho sabia per les  banyes de cèrvol que estaven penjades en una de les roques de la  balma interior. Només entrar-hi, i després de tocar les banyes  com si premés un play de videojoc, va sentir una veu que, de fet,  s'assemblava molt a la del vell Sisos, però més enrogallada. I va  començar a escoltar la primera història:
        «Diuen que l'emir que governava tot el territori de la  Saloquia va baixar un dia a les mines del castell amb mitja dotzena dels seus soldats. El sarraí no havia visitat mai les mines i es va aturar a parlar amb el capatàs dels minaires.
        «Però les intencions de l'emir no eren les de fer petar  la xerrada sinó que volia manar al minaire que, com que les mines  eren a les terres que ell governava, li pugés graciosament un carregament de mineral per fer-lo treballar a la seva foneria.
        «El minaire, que es va indignar molt, va respondre a  l'emir que no pensava pujar ni un bri de mineral al seu castell  i que si volia pedra de la mina se l'hauria de pagar com tothom.
        «L'emir, és clar, es va posar fet una fúria. I tant ofès  es va sentir que va ordenar als seus homes que matessin el  minaire descregut allà mateix, al peu de la mina. Quan el van  haver mort, l'emir va ordenar que el baixessin fins a la  barrancada i que l'hi enterressin perquè amb els aiguats no en  quedés ni rastre.
        «Passat el temps, un bon dia, l'emir va decidir empedrar  la plaça del castell amb ull de serp, una pedra blavenca que es trobava a les torrentades baixes, semblant al granit, i que anava  molt bé per fer llambordins per empedrar els camins i els carrers  de les viles de tot l'emirat.
        «L'obra va durar uns quants dies, però l'emir en va  quedar tan satisfet que va manar fer una festa d'inauguració per  celebrar-ho. Però a partir d'aquell dia, sempre que l'emir  entrava o sortia per la plaça empedrada del castell muntat en el  seu cavall, presumint de tenir una entrada tan luxosa, el cavall començava a relliscar i no trobava manera d'aguantar-se dret,  fins que acabava de llom per terra amb les potes enlaire i  renillant com un cavall tocat de l'ala.
        «L'emir ja n'estava tip de rebre costellades cada dos per tres. Ho va provar tot. Canviar el cavall. Canviar les ferradures de tots els cavalls de la guarnició del castell. Fer  repicar els llambordins... Però les relliscades de la bèstia eren inevitables i, com més triomfal cavalcava l'emir, més forta era  la patacada.
        «L'última decisió de l'emir, tot i que li dolia molt  perquè no podria presumir de plaça empedrada, va ser que  desempedressin el pati i que el deixessin de terra i arenisca tal  com estava abans.
        «Diuen que els soldats de l'emir havien anat a triar la  pedra d'ull de serp per fer els llambordins just a la barrancada  on havien enterrat el minaire mort temps enrera. I que les  relliscades del cavall de l'emir eren obra de l'esperit del  minaire que es venjava així de la malifeta de l'emir que va manar  matar-lo al peu de la mina per haver-se negat a obeir-lo.