La cova del Passeig dels Frares era una mica més estreta que la Josefina. Tenia la porta emmarcada per una pedra  punxeguda, clavada com un tascó entre dues roques més. I a dins, hi havia penjades les banyes recargolades de moltó que li havia dit el vell Sisos. La veu, que continuava assemblant-se a la del  vellet de les barbes, no va trigar gens a fer-se sentir:
        «Ja fa molt de temps que, al castell de la Saloquia,  quan els cristians van fer fora els últims sarraïns, s'hi va  construir un convent que van habitar els frares franciscans  durant molts anys.
        «La comunitat dels frares, però, tenia un règim de vida  amb normes molt estrictes. S'havien de llevar molt d'hora tant si  nevava com si plovia. No podien menjar mai gens de carn. I només  es podien alimentar amb herbes de la muntanya o vegetals de  l'hort. No se sabia de cap frare que durant anys hagués trencat  mai ni una d'aquelles lleis.
        «Però un dia --l'hàbit és feble!-- hi va haver un frare que es va cansar de passar gana amb el règim d'herbes i en va  pensar una per calmar la fam que ells i els altres portaven  arrossegada d'anys i panys.
        «El frare franciscà va pensar que si es podien menjar  les herbes i els vegetals tal com es collien de la terra, també  se les podien menjar païdes i digerides. I va convèncer els  altres frares de la comunitat, que com ell també devien patir  gana, ni que fos d'amagat i en sacrifici.
        «I així va ser com els frares franciscans van començar a atipar uns moltons que tenien a l'estable amb feixos d'herbes tendres i vegetals de tota mena.
        «Els moltons no van trigar gaire a engreixar-se. I quan  els frares van decidir que ja hi havia prou carn per a tots i per  a prou taulades, un dia, quan tocava matines, van acordar que, a  partir d'aleshores, ja es podien menjar les herbes païdes i  digerides i transformades en carn de moltó.
        «I aquell mateix matí van matar els moltons i, amb la  carn que en van treure, van fer un bon banquet que la comunitat  dels frares franciscans va recordar durant molts dies.
        «Acabat el tec, els frares de la cuina van enretirar les deixalles de la taula i van anar a llençar els ossos dels moltons  sacrificats en una rasa de davant de la porta de la cova del Passeig dels Frares on ara encara hi ha un xiprer alt i punxegut  que no es vincla mai, ni quan fa vent.
        «Diuen que, des que el xiprer va créixer damunt l'ossada  dels moltons que van servir per atipar els frares, cap  llenyataire del terme ha pogut mai fer-li un senyal amb la  destral, ni esqueixar-li l'escorça, ni tallar-li un tronc, ni  esporgar-li cap branca.
        «Diuen també que qui s'hi acosta, ni que hi vagi amb una  serra electromecànica, rep una empenta invisible que el fa anar  enrera. I que el xiprer continua creixent i creixent.
        «Diuen a més que, quan fa vent del nord, se senten uns  esgüells de moltó, més forts que si belessin, com si algú els  volgués dessagnar amb una ganivetada al coll.
        «I ara, si saps el títol de la història, tindràs la mala  ànima en pena que busques. Au, ànima, animeta, surt si t'encerten  la parauleta!»
        Els frares afamats i el xiprer del moltó! --va cridar  en Bertrandi de Castelleto, guiat per la veu que li programava el cervell com si el  tingués ple de xips electrònics.
        L'ànima en pena geperudeta de l'home de la cicatriu va  aparèixer també per una roca que hi havia sota les banyes recargolades de moltó de dins la cova. Es va obrir en un grinyol  tan fi, que amb prou feines feia esgarrifar.
        Ja hem dit que més val que ens estalviem d'explicar com  és una ànima en pena turmentada.
        En Bertrandi de Castelleto va fer una ganyota de fàstic.Es va tapar el nas per aguantar la fortor que feia aquella segona figura amb el  rostre ple de cicatrius. Caminava arrossegant els peus. I amb els braços rebregats com dues rabasses mortes.
        --Vés al camí del cingle de la Mola! El vell Sisos et porta un saquet de moneda falsa per a tu, ànima en pena! --va cridar en Bertrandi de Castelleto per segona vegada.
        L'ànima en pena  de l'home de la cicatriu va córrer cap a  fora, movent també maldestrament la gepa. En sortir al camí del  cingle de la Mola, va mirar als quatre vents. Va rondinar amb  cara de pocs amics. Tampoc no li agradava que l'enredessin.
        Però abans que es girés contra en Bertrandi de Castelleto, aquest ja  s'havia posat a cantar:
                «Si mai vols saber qui és,
                el que m'està alliberant,
                un vellet de barbes llargues,
                i un Sisos que és fabricant.»
        Es va sentir un altre xiscle allargassat per l'eco. I  mentre l'ànima en pena de l'home de la cicatriu s'estimbava espadat avall, en Bertrandi de Castelleto es va fer de nou el sortilegi:
        --Zim! Zam! Zum! Bertrandi de Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum!
        Ara ja sabeu que el sortilegi no fallava mai.
 

[Continuació]