Doncs, de balma en balma, i d'estimbada en estimbada, en  Bertrandi de Castelleto es va trobar a la cova de la Baixada del Llenyer amb la  cornamenta d'isard penjada en una de les roques arrodonides per  l'aigua de tots els temps. La veu semblava que l'esperés perquè,  només tocar les banyes, ni tan sols el va deixar respirar:
        «Diuen que al damunt mateix de l'antic portal que donava  entrada al claustre del convent dels frares franciscans, aquella  immensa roca que hi ha que fa d'arc natural i que s'hi aguanta  com si estigués a punt de caure't al cap, no hi va arribar per  cap cataclisme de la terra.
        «Sembla que un dels frares es va picar les crestes amb  el prior del convent quan encara l'estaven construint. El prior va enviar el frare atrevit a buscar una immensa roca que hi havia  més avall del camí de pujada a la Saloquia.
        «El frare s'havia passat tot un dia estirant el pedrot a coll, fins a arribar al passeig on a migdia els frares reposaven prenent el sol i contemplant el cel blau dels dies clars.
        «Quan el frare va arribar a lloc amb la pedrassa, el  prior va sortir a rebre'l i, en lloc de felicitar-lo per l'esforç  que havia fet, enrabiat de veure que el frare se n'havia sortit,  li va dir que havia trigat massa, i que ja la podia fer rodolar  carena avall perquè no feia cap falta.
        «El frare, vermell com un perdigot, esbufegant de cansament, amb els ulls plens de ràbia, ni que fos un frare molt obedient, va prendre alè i, sense gaire esforç, com si fos un atleta de disc, es va posar d'esquena a la roca, va fer un gestet d'espatlles, i la immensa pedra se'n va anar d'un salt damunt la volta del portal, on es va quedar, penjada com per art  d'encantament. I encara hi és.
        «Diuen també que el frare va deixar anar una mena de  renec al mateix temps que llançava la pedra al vol. Diuen que va  profetitzar que, pels segles dels segles, ningú no tocaria  aquella roca, tret de qui l'havia ajudat a pujar-la fins dalt.
        «Va passar molt de temps sense que se'n parlés més, de la  gesta del frare, que aleshores s'anomenava miracle. Però un dia,  a l'hora del passeig dels frares, la roca es va bellugar una mica just quan el prior passava per sota el portal, i tota la comunitat es va tapar els ulls perquè ja van veure el frare prior  esclafat pel seu mal tracte.
        «Però tot va quedar en un ensurt. La pedra va aturar el seu tremolor. El prior ni se'n va adonar. La comunitat de frares va callar. I des d'aleshores va córrer la brama que un gegant que rondava pels verals de l'antic castell, era qui havia ajudat el  frare i qui havia posat la pedrassa a lloc, sense que ningú el  pogués veure, i que era també qui, per venjar-se del prior,  bellugava de tant en tant la roca, fent-la trontollar només amb  un fregadís del dit petit.
        «I ara, si saps el títol de la història, tindràs la mala  ànima en pena que busques. Au, ànima, animeta, surt si t'encerten  la parauleta!»
        El prior malcarat i el frare enrocat! --va cridar Bertrandi de Castelleto, que ja tenia per segur que el xip de les paraules que li  manava parlar no l'enredava.
        L'ànima en pena geperudeta de l'home de les ulleres  fosques va sortir de sota les banyes d'isard per una roca de  gatonera i es va tapar els ulls per no ferir-se'ls amb la mica de llum que entrava per la portalada de la cova de la Baixada del Llenyer.
        Com que és el tercer home, no cal que ens estalviem  d'explicar, aquesta vegada, com és una mala ànima en pena  turmentada.
        En Bertrandi de Castelleto va mirar amb uns ulls com caquis. La figura  geperudeta portava unes ulleres fosques brutes de pols, amb un  vidre trencat com si hagués caigut de lloros. I l'altre vidre  s'aguantava per miracle amb una mica d'esparadrap. Arrossegava  més els peus que les altres dues ànimes en pena. I els braços i  la gepa li tremolaven com un niu d'erugues exposat al vent en una branca de pi blanc. Grunyia amb malhumor com si l'haguessin desvetllat d'un malson viscut també amb ulleres fosques. Escopia fang i fetge. Es feia mandonguilles fosques com engrunes de carbó  i se les menjava fent anar el cap com un ogre afamat.
        --Vés al camí del cingle de la Mola! El vell Sisos et porta un saquet de moneda falsa per a tu, ànima en pena! --va  cridar en Bertrandi de Castelleto per tercera vegada.
        L'ànima en pena  de l'home de les ulleres fosques va  córrer cap a fora traient una llengua fastigosa. En sortir al  camí del cingle de la Mola, va evitar de mirar el sol. Però va   deixar quatre renecs perquè es va adonar de seguida que en Bertrandi de Castelleto  estava de gresca.
        I abans que se li girés de cara, en Bertrandi de Castelleto ja cantava:
                «Si mai vols saber qui és,
                el que m'està alliberant,
                un vellet de barbes llargues,
                i un Sisos que és fabricant.»
        El xiscle es va sentir per tota la muntanya. I mentre  l'ànima en pena de l'home de les ulleres fosques s'estimbava  espadat avall, en Bertrandi de Castelleto es va fer el sortilegi:
        --Zim! Zam! Zum! Bertrandi de Castelleto Campaneta, cornabovis, cornafum!
 

[Continuació]