Andreu Sotorra
Andreu Sotorra
[Llàgrimes de rovell - Segona part - Capítol 9]



[Anterior - Capítol 8 - Segona part]


Capítol 9


        Suposo que, ara que en Bertrandi de Castelleto havia fet cau i net de les  tres males ànimes en pena dels tres homes que havien tancat el  vell Sisos a la gruta, us imaginareu que tot s'havia acabat i que en Bertrandi de Castelleto tornaria amb un dit i fet al seu bungalow del parc  d'atraccions.
        Doncs, no. Encara en podia passar alguna més.
        La cova de la Guineu era la més gran de totes les que  havia vist en Bertrandi de Castelleto en el seu camí de tornada. Tenia una sala  d'uns trenta pams quadrats. Les banyes de bou de llaurar eren al  damunt d'una pedra de molí amb un túnel d'ull de bou al mig. Bertrandi de Castelleto va pensar en aquell primer ull de bou que l'havia llençat  a la Saloquia i va pensar també en l'ull de bou de tornada que el  vell Sisos li havia dit que trobaria al final.
        Pobre vell Sisos! Ja sabeu que s'havia quedat a la gruta  perquè en Bertrandi de Castelleto pogués trobar el camí de sortida!
        Però en Bertrandi de Castelleto estava content d'haver estimbat les tres  males ànimes dels geperudets espadat avall perquè així també  havia alliberat el vell Sisos de ser un esclau, fabricant moneda falsa per a aquells tres traficants del 4x4.
        Però recordeu que encara li quedava endevinar el títol de  l'última història. Va tocar les banyes de bou i la veu de la cova  de la Guineu va començar a parlar:
        «Prop d'aquí hi ha un abisme que la gent anomena el Balcó del Diable. Quan els cristians ja havien pres el castell  de la Saloquia als sarraïns, la muller del comte cristià, una  dona encara jove que tenia el cor trencat de tots els soldats de la rodalia, anava sovint a passejar tota sola pel camí de la font  del Camí Ral.
        «Tothom, menys el comte, atabalat només a conquerir terres i vilatges, sabia que, entre passejada i passejada, havia  fet amistat amb un jove sarraí que encara rondava entre els boscos, d'amagat dels cristians.
        «Però el comte, que en qüestions d'amor no tenia un pèl de ruc, ja feia temps que sospitava que la seva dona el volia convertir en un banyut, fent l'aleta amb algun espavilat que des de feia temps la festejava prop de la font.
        «El comte cristià de la Saloquia va tenir un disgust de  mort quan va saber que el pretendent era un sarraí que s'havia escapat de la persecució dels seus homes! Banyut per amor i enganyat per les armes!, va pensar el comte, ferit d'orgull.
        «I per això va decidir  espiar la seva dona més de prop. Un dia va esperar que la jove baixés pel camí de la font. Ell la  va seguir per un corriol paral.lel ple d'esbarzers, males herbes, i gal.les de roser punxegudes. Va acabar tot esgarrinxat!
        «Per fi va haver de veure amb els seus propis ulls com  la jove muller feia manetes amb un sarraí de nas boterut, cara de  magrana i orelles de gos. El comte va esclatar de ràbia. I va  saltar entre els arbusts com un vampir al mig de la font on,  asseguts al pedrís, la jove i el sarraí s'acabaven de fer un  petonet d'amor furtiu.
        «El sarraí, que ja es veia amb el coll tallat en rodó,  només va tenir temps de cridar: "T'estimo, amor meu, però me n'he  d'anar!" I es va enfilar al cavall que va renillar de l'escàndol. La dona va pensar que, havent enganyat com havia enganyat el seu  estimat comte, tenia mala peça al teler. Va fer amb el braç una  botifarreta de jove donzella al comte, indignada perquè l'havia  espiat. Va saltar a la gropa del cavall del sarraí. I dominant  les regnes del genet, va dirigir el trot cap a l'abisme on  cavall, dona i sarraí, es van abocar fondalada avall.
        «Però diuen si cap dels tres no va arribar mai a la  barrancada. Diuen també si el diable, sempre a la vora dels enganys i els malentesos fomentats pels homes, per culpa del seu desig de possessió, els va arreplegar al vol en la caiguda i  se'ls va endur cap als seus dominis de Pere Botero.
        «I diuen si, a les matinades, que és quan els diables de  tot el món ronden per veure quina una en poden fer, encara ara se  senten xisclar com dues guineus la parella d'enamorats, entre els  bramuls d'alegria del dimoni i els renills esglaiats del cavall  que es va desbocar penyals avall.
        «I ara, si saps el títol de la història, trobaràs el  vell greixador del Dragó Gran que et portarà a l'ull de bou per  tornar a casa. Au, ànima, animeta, surt si t'encerten la  parauleta!»
        El comte banyut i el sarraí fotut! --va cridar Bertrandi de Castelleto, posant-se la mà a la boca en un gest de vergonya perquè el  xip de la veu del cervell li havia fet dir, sense que ell  volgués, una paraulota en veu alta.
        I de damunt de les banyes de bou de llaurar, d'una  obertura que feia d'altell de la cova, va sortir un vell que va mirar què passava, estranyat de veure que un remenut com en Bertrandi de Castelleto  el desvetllava d'un llarg son del temps.
 

[Continuació]



| Dalt | Presentació | Índex capítols