ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«Escándalo en palacio», de Pedro Ruiz. Intèrprets: Pedro Ruiz i Lidia San José. Col·laboracions especials des d'audiovisuals: Javier Quero, Mariam Hernández i Miguel Toral. Música, direcció i producció sonora: Luis Cobos. Atrezzo audiovisual i complements: El Corte Inglés. Il·luminació i so: José Ramón Cupeiro. Estilisme Lidia San José: Lluís Llongueras. Vestuari Lidia Sant José: Pedro del Hierro. Direcció: Pedro Ruiz. Producció: Peruce,S.A. Teatre Apolo, Barcelona, 20 maig 2010. Reposició: Teatre Artèria Paral·lel, 19 octubre 2011. Ràdio, televisió, cinema, literatura, teatre... i sobretot inconformisme. És, aproximadament, una de les definicions que es podrien fer d'aquest comunicador polifacètic, a vegades polèmic, inesgotable. Pedro Ruiz (Barcelona, 17 agost 1947), home inquiet, ha escrit, muntat i dirigit un espectacle de parella que s'inscriu en el gènere de la sàtira política, que també festeja amb el de la comèdia i que pot portar amb dignitat l'etiqueta del teatre de bulevard ben fet.
Quan s'anuncia un espectacle com aquest en què els protagonistes són la típica parella home madur, noia jove, el més fàcil és pensar que la trama estarà farcida de tòpics escoltats sovint i que l'obra tendirà a aixecar l'autoestima del galant i a deixar en segon pla la submissió de la jove seduïda.
Doncs, en aquest cas, Pedro Ruiz aconsegueix trencar aquest tòpic i fa un salt cap a un guió molt actual, que els espectadors entenen molt bé per les circumstàncies de feblesa i degradació política actuals, i que fuig també de l'obra típica 'made in Spain' per posar-se en la pell d'un president de govern i la seva parella sentimental. Ell no ho afirma ni ho desmenteix, però salta a la vista que ben bé es podrien confondre amb la parella europea d'aquest moment: Nicolas Sarkozy i Carla Bruni.
Ni que, com en el cinema, qualsevol semblança amb la realitat és tan sols fruit de l'atzar, el fet és que des de França ja saben que l'obra 'Escándalo en palacio' existeix, què diu i de què tracta, i no seria estrany que l'obra fos de les comèdies que fes el salt en un futur a algun teatre francès.
Els personatges de ficció que interpreten l'actor Pedro Ruiz i Lidia San José, una jove actriu amb altres experiències televisives i cinematogràfiques, són Bernard Mathieu i Paola d'Angio. I el fet que desencadena el conflicte de la trama és la difusió per televisió d'unes imatges enregistrades amb càmeres de seguretat en els lavabos d'una recepció, que escampen als quatre vents la situació compromesa de la parella, quatre anys enrere, abans que Bernard deixés dona i filles, es casés amb la jove Paola, arribés a la presidència del govern i fos l'enveja de tots els seus col·legues.
Pedro Ruiz, com en altres apostes teatrals seves, s'acompanya amb molta eficàcia, perquè transporta els espectadors a l'altra cara d'un reality show, d'un muntatge audiovisual que, amb una pantalla de plasma, evidentment de dimensions de Palau, retransmet l'avanç de les imatges de l'escàndol. La pantalla serveix també perquè, en alguns moments de la trama, Bernard es posi en contacte amb el cap del seu gabinet de premsa que l'informa sobre l'afer que s'ha desencadenat i les reaccions a l'exterior, i també amb una de les seves filles en una sessió breu de videoconferència.
Des que es descobreix el pollastre fins a la sorpresa final, que deixarem per als espectadors, el muntatge compta amb el suport constant dels dos intèrprets que mantenen un estira-i-arronsa entre personal, sentimental, interessat i polític, diàleg en el qual Pedrito Ruiz inclou la dosi de sàtira suficient sobre una classe política europea d'ara mateix i amb pinzellades a qüestions sempre vitals: l'eròtica del poder, els impostos que paguen els més dèbils, els plats bruts de qui té la paella pel mànec...
Segons com, potser en un altre temps ja passat, algú podria retreure a Pedro Ruiz que el discurs és demagògic i que no tota la classe política és com ell la retrata. Ho podria fer, sí, però la sensació majoritària dels espectadors que congrega l'actor i director és que la sàtira de 'Escándalo en palacio' és, a hores d'ara, un reflex que es podria aplicar a més d'un govern i a més d'un polític: el cas Berlusconi amb els afers de faldilles, per exemple, a Itàlia, o els casos Pretòria, Gürtel i tutti quanti, en els desfalcs milionaris.
Durant una hora i tres quarts, Pedro Ruiz i Lidia San José mantenen, els dos amb un bon pols interpretatiu, l'auditori atent a les seves invectives, més sarcàstiques les d'ell, més sentimentals o seductores les d'ella, però, en definitiva, condicionades les dues pel modus vivendi que els manté i els mantidrà, més que vius, units... qui sap si, com deia aquell, fins que la mort, o els vots, els separin. ¿I de l'escàndol en qüestió què...? Doncs, que en política el que no mata, engreixa. I a palau, de l'afer, tal dia farà un any.
«Angelhada». Text, dramatúrgia, espai escènic, il·luminació i vestuari d'Ángel Pavlovsky. Intèrprets: Ángel Pavlovsky i Martina Burlet. Realització atrezzo: Xavier Erra. Aquarel·la cartell: Armando Guerisoli. Fotografia i disseny cartell: Sergio Parra. Producció i direcció general: Ángel Pavlovsky. Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona, 28 maig 2011. Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Això és el que diuen. I aquesta consigna sembla que és el que segueix amb rigor i maduresa de 70 anys al cos i mig segle als escenaris Ángel Pavlovsky que ha creat el seu últim espectacle de cap a peus on fa una fusió entre l'Ángel i la fada en què ell es converteix a escena. És a dir: 'Angelhada'.
Només s'acompanya d'una actriu i ballarina amb aura d'elegància, Martina Burlet, neboda seva, diu, mare de Gala, una nena de 7 anys —l'espectadora més jove a la platea la nit d'aquesta funció malgrat el partit de la Copa d'Europa— i de qui diu que ha manllevat la inspiració per crear aquest espectacle de fades.
Pavlovsky és Pavlovsky. Com una marca registrada. Ara feia vint anys que no actuava a la que ha estat la seva ciutat d'adopció després de tancar el Teatre Arnau. 'Angelhada', en canvi, és un espectacle que l'ha portat per diversos escenaris i que broda una trajectòria personal que té admiradors, seguidors i públic nou perquè Pavlovsky té la virtut de no deixar-se engolir per la nostàlgia i sap mirar endavant en cada nova proposta.
A 'Angelhada' passa una cosa semblant. Ironia, humor, escepticisme, sarcasme amb la professió i el teatre, fantasia, interactivitat amb els espectadors... I tot en una hora i mitja —depèn del ritme de l'espectacle i de les improvisacions—, amb una sensació d'absoluta improvisació, però en tot cas una improvisació totalment planificada.
Hi ha moments del seu discurs que, fugaçment, recorda la trapelleria de Gila. I, si no, ¿com s'ha d'entendre aquest joc de mans dient que ha adoptat una mare —l'actriu i ballarina Martina Burlet— i que li permet transgredir el rol de cadascun dels dos intèrprets? ¿Recorda algú aquella entrada genial de Gila quan deia: "El dia que vaig néixer, la meva mare no hi era...". Doncs, bé, Pavlovsky fa una cosa similar amb una mare adoptada perquè diu que n'hi ha moltes d'abandonades, soles, que necessiten un fill. I si la mare adoptada és més jove que el fill, millor.
El cas és que, envoltat d'un núvol de fum de fades, amb un vestuari propi de pel·lícula de gènere fantàstic, i amb un tamboret de lluentons que sembla que tingui també vida, Ángel Pavlovsky aconsegueix posar-se els espectadors a la butxaca de seguida, trenca la paret entre escenari i platea, i fa que la seva partenaire actuï en mut, accionant sons de petits instruments, amb gestos i expressions que també parlen en silenci, amb un constant moviment de dansa que posa en contrast l'escenari acolorit de la fada Pavlovsky amb un petit escenari al marge que permet que els espectadors no perdin tampoc de vista perquè és un atractiu afegit a la posada en escena del protagonista. Queda dit i es pot repetir: Pavlovsky és Pavlovsky, marca registrada.
«Del Ter al Plata». Llibret: Jaume Collell. Intèrprets: Xavier Boada i Itziar Castro. Orquestra La Imperial: Pep Collell, Joan Ramon Puntí, Jaume Collell, Pep Poblet, Núria Ayats, Leandro Hipaucha. Sonorització: Dani Mayor. So i il·luminació: Antoni Font i Miguel Dorta. Vestuari i atrezzo: Montse Albàs. Coreografia: Ferran Castells. Direcció musical: Joan Ramon Puntí. Direcció: Jaume Collell. Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona, 25 gener 2011. Un duro de plata de l'època per lliçó. Això és el que sembla que cobrava als estudiants de l'acadèmia La Colosal el compositor Joan Viladomat (Manlleu, 1885 - Barcelona, 1940). El músic s'havia establert al cor del Paral·lel de principis del segle XX, l'any 1910, època també en què El Molino, un cop remodelat per l'arquitecte modernista Joaquim Raspall, es deia encara Petit Moulin Rouge. I en aquell ambient dominat per l'espectacle nocturn, Joan Viladomat es va instal·lar davant per davant d'on ara mor d'agonia el vell Teatre Arnau i on li fa l'ullet el nou Artèria Paral·lel, escenari que, en una única funció, ha estat protagonista de l'homenatge al músic en el 125 aniversari del seu naixement.
L'espectacle, amb llibret de Jaume Collell, intenta recrear la sàtira de l'època, posada al dia esclar. Dos doctors, ell d'origen alemany, malgrat que es diu Simón, i ella amb reminiscències musicals, perquè es diu Quiroga, volen aconseguir els gens purs de la raça catalana. Per fer-ho, el laboratori —l'escenografia s'encarrega de dotar de flascons amb líquids de colors les mostres il·lustres que conserven— ha de comptar amb la col·laboració de molts dels espectadors. En la ficció, doncs, toca recollir pèls, barbs, mocs, esternuts i fin si tot semen, si cal —i si és d'algú amb pedigrí, millor— per portar a terme el seu experiment.
En realitat, la dramatúrgia és una excusa per interpretar musicalment una selecció d'una dotzena de peces de Joan Viladomat —mestre de més de 500 obres i per tant de tria difícil— entre foxtrots, cuplets, polques, tangos, sardanes o valsos. La música de Viladomat és interpretada per l'Orquestra La Imperial i les lletres, que en el seu origen s'atribueixen a diversos autors, han estat retocades i reiventades d'acord amb el criteri actualitzat del discurs dels dos intèrprets.
Hi sonen sintonies populars encara avui com 'El vestit d'en Pasqual' —que recorda Mary Santpere, sobretot— o 'Catalunya plora', una sardana en honor d'Àngel Guimerà, o un cuplet picaresc de l'època, 'Si vas al cine sonoro', quan la societat del mut descobreix el cine parlat, a més del celebrat 'Fumando espero' —la més popular de totes, esclar, pel ressò cinematogràfic que en va fer l'actriu Sarita Montiel, present, per cert, a la platea del teatre— i que el muntatge s'encarrega d'adaptar amb més o menys fortuna a la recent sotragada social del gremi dels fumadors amb la nova Llei del tabac als locals públics.
Com que el que s'anuncia és un homenatge al compositor, un esperaria d'un espectacle que té el detall de durar només una hora i mitja, que la part musical hi fos encara més present i més protagonista. S'entén que el muntatge vulgui entretenir també l'auditori —que pot remullar la gola amb xampany a taula— amb les intervencions teatrals del parell de científics de ficció, amb les esgarrinxades que propinen a algú del públic, amb les trapelleries de llenguallargs que traginen, i que jugui i exploti la nostàlgia ideològica prenazi del professor i la presència física del considerable pes d'ella, però com que els vells temps, malgrat el que alguns potser voldrien, no tornaran, només queda la memòria per observar-los des de la distància amb un somriure afectuós.
Per això, si en comptes d'una escollida dotzena de composicions de Viladomat —l'orquestra se les guanya a pols i amb bona nota—, se n'haguessin pogut escoltar una dotzena i mitja, posem per cas, a canvi d'algunes lleugeres retallades de segons quina part de la dramatúrgia que ja no causa l'impacte popular de fa cent anys per molt satírica que sigui, l'espectacle acabaria guanyant en contingut.
Mentrestant, des de Francesc Macià a Artur Mas passant per Joan Laporta, Ferran Mascarell o Felip Puig —com si el Tripartit s'hagués fos com un bolado sota la capa del sol—, la rastellera de personatges, intel·lectuals o polítics, que en surten esquitxats és llarga. Però, precisament perquè els temps han canviat, una mica més de malícia i una mica més de llenya ben repartida per a tothom potser aconseguiria fer brivar del tot l'auditori i li farien canviar el somriure per l'esclat.
VIDEO
VIDEO
Interpretacions de Fumando espero (Sarita Montiel) i El vestir d'en Pasqual (Mary Santpere)
«Nino Bravo, su vida, su música». Cantants: María, Carmen María, José Valhondo i Edu del Prado. Músics: Agustín Cruz Llorca, José Manuel Simón, Miguel Ángel Claros, Miguel Losada, Javier Sánchez, Javier Polo, Ignacio J. Mur, Verónica Marín. Ballet: Olga Hernanz, Mª Ángeles Sánchez Alamilla "Marian", Lídia Ramos, Carolina Martínez, Ainhoa Fernández i Zaida Soto. Cors: Eva Reina, Marta Rodríguez i Marian Frutos. Escenografia: Paco Bello. Vestuari: Rafael Solís. Vídeoprojecció: Isaac Hernández. Coreografia: Laura García. Direcció musical: Marc Martín. Realització: Fernando Navarrete. Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona, 22 gener 2011. Coincideixen a la cartellera dos espectacles que tenen com a referència el cantant Nino Bravo (Aielo de Malferit, Vall d'Albaida, País Valencià, 1944 - Carretera de València a Madrid, 1973). Un és 'Nelly Blue', al Club Capitol, en clau de comèdia. I l'altre, a l'Artèria Paral·lel, que ja havia passat per Barcelona abans, i que ara ha tornat per pocs dies amb una proposta en clau de musical —però sense guió dramàtic— i que, amb quatre cantants solistes, els cors, l'orquestra i un cos de ballet, ofereix el repertori d'una vintena de cançons de la discografia del cantant que van des del 1969 al 1973.
Si amb la comèdia 'Nelly Blue' parlàvem de nostàlgics i no nostàlgics, aquí cal deixar ben clar d'entrada que els que van tenir Nino Bravo com a cantant a la seva joventut s'hi trobaran com a peix a l'aigua perquè al costat d'algunes peces no tan populars hi aniran desfilant algunes de les més conegudes com 'Esa será mi casa', 'Te quiero, te quiero', 'Libre', 'América, América', 'Noelia', 'Un beso y una flor' o fins i tot una emotiva 'Mi tierra', que pretén elevar l'autoestima patriòtica local.
L'espectacle té els aires de gala televisiva d'aquelles de l'època del blanc i negre, però en technicolor, i sense el regidor dels auriculars que condueix les seqüències dels aplaudiments, que en aquest cas sorgeixen espontàniament. I cal dir que els quatre intèrprets solistes fan un paper digne en les seves respectives actuacions, així com també la resta de la companyia, músics i ballet. Tot sona bé, afortunadament, i Nino Bravo, "sigui on sigui", com diuen ells, mirant al sostre, com mana el ritual del teatre, malgrat que ningú no sàpiga ben bé què hi deu fer l'esperit d'un cantant allà dalt, ho deu agrair amb el somriure entre mofeta i modest que el caracteritzava.
L'absència de guió dramàtic, com deia, porta a mesurades intervencions parlades entre cançó i cançó que fan que un cantant es presenti a l'altre —noi, noia, noia, noi— i que cadascú expliqui una breu història de la cançó que interpreta. A més, són els mateixos cantants els que donen entrada a les projeccions amb intervencions de professionals del gremi de la música i el periodisme musical de l'època que parlen de Nino Bravo, entre ells, el recentment desaparegut Augusto Algueró que va compondre algunes peces cèlebres per al cantant, convertides després en èxit de masses, cosa que no és estrany perquè la mà d'Algueró es detecta de seguida en qualsevol dels repertoris per als quals ha treballat en mig segle de vida musical.
Superat el trauma que porten implícits aquests espectacles, pel salt que fan en el temps, l'hora i quaranta-cinc minuts molt mesurats s'agraeixen. Que els quatre cantants —molt allunyats d'aquella època per la seva edat— actuïn com a cantants d'avui i no com a clònics dels d'aleshores també és un fet que cal donar per positiu. Que el documental de fons, amb les breus intervencions parlades, no caigui en la perillosa sensibleria d'aquestes ocasions, és un altre tret al seu favor.
Només al final de l'espectacle, la cosa, que anava per molt bon camí, es desmarxa per un excés de confiança en el públic i, com si d'un creuer de pensionistes de l'Imserso es tractés, un dels intèrprets no convida, no, sinó que obliga tots els espectadors, tant si volen com si no, a posar-se dempeus i interpretar a cor què vols una de les peces populars de Nino Bravo en homenatge pòstum a qui va veure trencada la seva carrera per un absurd accident de trànsit quan tenia només 28 anys. I els espectadors, la majoria de la quinta de Nino Bravo, s'alcen tots a una i canten i branden els braços, com jovencells alliberats en un Palau Sant Jordi, i protagonitzen un revival que supera amb escreix l'espectacle vist a l'escenari. Bravo per Nino, doncs, si encara té fans com aquests.
VIDEO
VIDEO
«Nit de Sant Joan» Text original i creació col·lectiva de Ricard Arilla, Joan Lluís Bozzo, Anna Briansó, Anna Rosa Cisquella, Montse Guallar, Miquel Periel, Berty Tovias i un conte de Miquel Obiols. Adaptació de Carles Alberola. Música i lletres: Jaume Sisa. Lletra de la cançó 'La nit de Sant Joan': Joan Lluís Bozzo. Intèrprets: Jofre Borràs, Laia Piró, Meritxell Duró, Jordi Llordella, Joan Olivé, Noelia Pérez, Marc Pujol i Annabel Totusaus. Músics (funcions alternes): Xavi Lloses / Xavier Torras / Clara Peya (direcció, piano, casiotone); Adrià Bauzó / Marcel·lí Bayer / Xavi Molina (saxo, flauta travessera i tenora); Àngela Llinares / Albert Cirera (violí i clarinet); Joan Motera / Oriol Roca (contrabaix i baix elèctric); Marc Clos / Ildefons Alonso (bateria, percussions i Glockenspiel). Arranjaments: Xavi Lloses. Escenografia i vestuari: Amenós-Prunés. Coreografia: Jean Emile. Il·luminació: Albert Faura. So: Òscar Maza. Caracterització: Mariona Trias i Lluís Soriano. Direcció musical: Xavier Torras / Xavi Lloses. Direcció escènica: Carles Alberola. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Artèria Paral·lel, Barcelona, 22 setembre 2010. Quan la primera versió del musical 'Nit de Sant Joan' es va estrenar al Teatre Romea, inaugurant també el que aleshores es va anomenar Centre Dramàtic de la Generalitat, el 4 de març del 1981, havien passat només deu dies d'una altra estrena teatral, però, aquesta, al Congrés de Diputats de Madrid: l'intent de cop d'estat frustrat amb el titella Tejero al capdavant, conegut amb el títol '23F'.
Només aquesta efemèride ja dóna una idea del clima que es respirava en aquella època. Tres anys abans, Dagoll Dagom ja havia tunelejat els fonaments del teatre amb l'aposta per un autor literari encara desconegut per al gran públic com Pere Calders i la posada en escena del seu recull de contes 'Antaviana'. Els resultats, d'aquests dos espectacles i de tot el que després vindria amb Dagoll Dagom els sap tothom.
Tot plegat, doncs, permet afirmar que entre la primera 'Nit de Sant Joan' i l'actual 'Nit de Sant Joan' s'escriu la pàgina d'una gran part de la història moderna de l'evolució del teatre a Catalunya. De foguera en foguera, s'han cremat vells clixés i, de màgia en màgia, han renascut de les cendres noves i extraordinàries propostes. El món sencer ja no és el que era. I el món teatral encara menys.
Segur que els dagolldagoms en són conscients i que a l'hora de replantejar-se una revisitació d'un espectacle seu de fa trenta anys, s'ho rumien més d'una vegada perquè no hi ha res més perillós que remoure el passat quan saps que de seguida seràs titllat de nostàlgic i que la mirada dels que fa trenta anys tenien trenta anys menys ja no pot ser mai més la mateixa mirada que aleshores.
Per tant, diguem d'entrada que 'Nit de Sant Joan' és un espectacle per a tots els públics, però sobretot per a gent nova, gent jove, gent verge de Dagoll Dagom, gent no influïda per l'idealisme de la joventut perduda del passat, gent no marcada —¿o hauríem de dir frustrada?— per allò que podia haver estat i no ha estat.
¿I per què? Doncs perquè en el bon teatre, com en la bona literatura en general, els anys transcorreguts no són cap frontera. Perquè en trenta anys pot haver aparegut la tècnica sofisticada, la digitalització, el monopoli de l'audiovisual, els mòbils, els portàtils, Internet, l'iPhone, l'iPad i tots els is que es vulguin, però el que no ha canviat és la descoberta sensorial d'una nit com la de Sant Joan que, si bé en grans ciutats ha perdut moltes fogueres a les cantonades, sí que es mantenen ben enceses en poblacions mitjanes i petites i el romanticisme de la fusta vella que deia en Serrat ha estat substituït pel simbòlic foc de Sant Joan que baixa del Canigó. La flama perdura.
¿I, si no, si la tradició de la nit, la coca i l'escapada, com més joves millor, per una nit, de casa, s'hagués perdut del tot, com s'entén que les platges mediterrànies apareguin cada matinada de Sant Joan plenes de dormilegues (i de deixalles de tota mena, esclar) dels que sense saber per què volen complir amb el ritual de veure morir la nit entre les flames i veure sortir la primera bola de foc del matí per l'horitzó?
El musical 'Nit de Sant Joan' es continua emmarcant en la dècada dels ja llunyans seixanta. Qualsevol variació hauria estat una temeritat. Crec que mantenir-la com un clàssic el salva de fer un pastitx que no s'entendria. En aquesta reposició, Joan Lluís Bozzo s'ha mantingut més o menys al marge. Molt honestament, però, l'autoria de la creació —no com en altres recents casos escandalosos— s'ha atorgat al primer grup que va participar en el treball "autogestionari" de l'època.
Carles Alberola ha agafat el relleu amb una adaptació amb lleugers retocs i alguna aportació i una direcció que aconsegueix un resultat net, elegant i festiu, sense perdre l'esperit de l'origen, però vigilant al fet que la mirada és fa des d'avui. També l'escenografia és, tot i que senzilla, acolorida, només amb allò que és indispensable, d'acord amb la màgia de la trama. Dues hores d'espectacle que entren per la vista i per l'oïda.
Cada vegada que s'estrena un musical de creació pròpia un s'alegra de la feinada que s'ha fet en aquests anys i de la fàbrica de bons professionals que s'ha creat que situen el teatre català a l'alçada de molts altres que poden semblar tòpicament més prestigiosos.
La interpretació de 'Nit de Sant Joan' compta també amb escenes molt poètiques que donen un toc de qualitat a un espectacle que s'ha convertit en més revista que mai, de com hauria de ser la nova revista d'un Paral·lel que vol recuperar el seu esplendor, lluny de la decadència que el va ensorrar.
'Nit de Sant Joan', si ja ho era, ara encara és un espectacle molt més coral. El cantant solista Jaume Sisa —sensible homenatge a l'inici de l'espectacle amb la seva cançó d'entrada en off amb la qual es fonen de seguida els nous intèrprets en directe— ha estat substituït per cadascun dels actors i actrius de la nova companyia.
Tot s'ha de dir. L'espectacle és molt més potent a la segona part que no pas a la primera. La segona part té molts més atractius. Ningú no pot negar que l'entrada del minipreSmart del Macari multiplicat per cinc Macaris és una troballa. I que l'aparició de les actrius en algunes llotges com a follets del foc també. O que l'anada a l'espai galàctic —estil Poppins— de la Senyoreta Gonzàlez i l'astronauta exiliat no té preu. O que el clàssic de la coca de Sant Joan amb confitura de llumenetes et fa venir gana. O que el número de cabaret del Gran Jordiet és una perla antològica que dispara els aplaudiments més entusiastes.
Al costat d'aquestes i algunes altres escenes molt lluïdes, els intermedis dialogats són el petit escull que l'espectacle ha de salvar. Als anys vuitanta, la paraula tenia encara un poder especial. Avui, tot va molt de pressa i alguna de les primeres escenes en família, tot i que serveixen per presentar els personatges de la història, corre el perill que algú —adolescents inclosos— pensi que la 'Nit de Sant Joan', de la qual li havien parlat potser els pares o els avis, és un conte per a infants, cosa que no seria tan desencaminat si tenim en compte que una de les escenes s'extreu precisament d'un conte de Miquel Obiols, aleshores autor de contes a Cavall Fort i creador de programes de televisió per a infants.
Però, en canvi —tot i que segurament de difícil comprensió per a les generacions més joves— sí que manté tota la vivesa, per als que vénen de lluny, el to sarcàstic i la sana ironia sobre la trobada en un banc de passeig de l'escriptor novell, amb ell mateix, deu anys endavant en el temps, a la dècada dels setanta, barbut i ensarronat, aparellat intel·lectualment amb una jove de faldilles llargues, índies, molt índies, i senalló carregat d'andròmines, amb un discurs filosòfico-incomprensible, amb Eivissa com a illa psicològica de tots els mals i amb Marx com a metge de capçalera.
Veient la nova 'Nit de Sant Joan' avui, un pensa que als tòtems sagrats del teatre de l'època els devia agafar un treball... Si encara en queda algun d'aquells que avui tingui humor d'anar al teatre i s'acosta al nou Arteria Paral·lel, no m'estranyaria que repetís crisi amb un atac d'angoixa. I és lògic. Els de Dagoll Dagom són uns descreguts, no escarmenten, i trenta anys després continuen creient que la tradició i la cultura pròpies també es transmeten amb espectacles com 'Nit de Sant Joan'. Ni que ara el món sigui global i resulti que això dels solsticis, a vegades, ho entenguin més els de fora que els de dins. Deu ser perquè, com canta en Sisa, si es miren les flames del foc de Sant Joan, se li veuen les banyes, el barret i els guants. Per celebrar-ho: doneu-li xampany, doneu-li xampany, però que, ni que ara en diguin cava, sigui xampany, amb una bona x.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
