ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«20 de novembre», de Lars Norén. Traducció d'Anna Soler Horta. Intèrpret: Mar Ulldemolins. Escenografia i vestuari: Jordi Palà i Anna Tantull. Direcció: Moisès Maicas. Producció de Bohèmia's. Sala Atrium, Barcelona, 15 abril 2012. Escric sobre l'obra '20 de novembre', un monòleg de l'autor suec Lars Norén (Estocolm, 1944), el mateix dia que comença el judici contra el jove noruec Anders Breivik, autor confés de la massacre de l'illa d'Utoya que va fer 77 víctimes, gairebé totes adolescents d'un campament de les Joventuts Socialistes de Noruega. I les similituds amb el cas real en el qual es basa Lars Norén es fan inevitables.
El noruec Anders Breivik es va erigir en defensor d'una croada moderna contra la invasió islàmica a Europa matant conciutadans joves com ell. I Sebastian Bosse, el protagonista de '20 de novembre', el jove alemany de 18 anys que anuncia per Internet que destruirà la seva escola i matarà tants alumnes com professors pugui s'erigeix en màrtir d'una altra croada contra la indefensió d'una generació educada en l'Alemanya democràtica sota el record i la renúncia del nazisme però sense una sortida viable per trobar el seu paper en la societat del segle XXI.
Els actes de violència juvenil contra els mateixos joves en instituts i universitats han proliferat d'uns anys ençà no només als EUA on la retransmissió d'un tiroteig sembla encara el remake d'un thriller de Hollywood, sinó també en diversos punts d'Europa, sobretot de l'Europa central i de l'Europa de nord enllà, aquella terra on el poeta Salvador Espriu deia que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. La mateixa terra, per cert, que en aquest decenni del XXI ha donat la majoria de les obres de novel·la negra més llegides arreu del món.
El personatge adolescent de Sebastian Bosse, que interpreta en un tour de force en solitari l'actriu Mar Ulldemolins —una convenció de canvi de gènere que afegeix distància al realisme del monòleg— no va arribar a aconseguir el que es proposava perquè una de les bombes de l'arsenal que havia preparat per a la massacre va explotar causant-li primer la mort.
El monòleg, doncs, té un caràcter de veu del més enllà, malgrat que l'autor l'hagi reproduït donant-li forma dramatúrgica a partir d'allò que el jove assassí havia deixat com a testimoni del seu macabre pla a la xarxa.
Que fàcil hauria estat, si el muntatge fos una producció d'un teatre institucional, que l'escenari aparegués tot ple de monitors amb textos llampeguejants que reproduïssin les paraules del jove Sebastian! En canvi, aquí, la posada en escena de Moisès Maicas opta per un embolcall de murs —de tot el que dona l'espai de la sala Atrium— convertits en grans pissarres on no hi queda un pam de net per escriure-hi res més: frases escrites en anglès —la llengua que Sebastian va fer servir a Internet i que en el monòleg es manté fidelment en algunes frases—, frases guixades en català, citacions, sentències, insults, crits al buit, paraules escrites en guix que un esborrador, un dia o altre, farà desaparèixer del mur de les lamentacions de Sebastian.
Com que el protagonista és un adolescent de 18 anys, la veu de Mar Ulldemolins —actriu encara jove i, pel seu físic, d'aparença molt més jove de la que deu ser la seva edat real— reflecteix l'odi i la rancúnia que Sebastian arrossega per fets que poden semblar petiteses, com per exemple que un professor li exigeixi els deures a canvi d'un zero de nota, o que un altre el desperti amb una moneda roent marcant-li la mà, o que la marginació de la resta de companys de classe amagui un cas de buylling contra ell al qual el professorat ha fet els ulls grossos.
Petites injustícies que, en comptes d'enfortir Sebastian per afrontar les grans injustícies que tothom va arreplegant al llarg de la vida, l'enfonsen en un estat de desesperació mentre cova la seva venjança personal contra tot i contra tothom.
Per remarcar aquest estat de contrarietat amb tot el que l'envolta, Mar Ulldemolins —que desvela un nivell actoral sense xarxa fins ara inèdit en ella— s'encara amb fermesa als espectadors més propers, els interpel·la, els amenaça, els clava la mirada, els fa culpables... i durant una hora, immersa en el paper de Sebastian, teixeix un clima que intenta sacsejar la mala consciència de l'auditori abans que es faci el fosc final i, després dels aplaudiments encara corpresos pel discurs, la llum i l'aire fresc del carrer torni els espectadors a la realitat, però lluny d'anar a la recerca de tants Sebastians, adolescents anònims que no troben en el món que els ha tocat en sort el paradís que els van dir que tenien dret a somiar.
«Les tres germanes (Deconstructing Txèkhov)», de José Sanchis Sinisterra. Traducció de Raimon Molins. Intèrprets: Tilda Espluga, Mireia Trias i Patricia Mendoza. Escenografia: Atrium. Espai sonor: Raimon Molins. Il·luminació: Raimon Rius. Assessorament vestuari: Glòria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 5 febrer 2012. La deconstrucció —un terme que de la filosofia va saltar a l'arquitectura i de l'arquitectura a la gastronomia— sembla que també ha arribat al teatre. Deconstruir una obra clàssica per obtenir-ne, doncs, un significat diferent, pot servir perquè aquells que han sentit a parlar o han vist l'obra en qüestió, acabin d'entendre'n els intríngulis. Però la deconstrucció també pot servir per fer-ne un exercici d'experimentació que acabi sent tant o potser més interessant que el mateix clàssic deconstruït.
Diria que el dramaturg José Sanchis Sinisterra aconsegueix els dos objectius alhora perquè la seva proposta —elaborada per un encàrrec de la mateixa Sala Atrium— entra en les interioritats, les il·lusions i les angoixes de les tres protagonistes principals de l'obra d'Anton Txèkhov: Olga, la més gran, amb 28 anys; Maixa, la mitjana amb 25 anys; i Irina, la més jove, amb 20 anys.
El procés utilitzat per Sanchis Sinisterra fa que les tres germanes surtin del marc de la ficció i, en una interpel·lació directa als espectadors, els desvelin el que potser passarà, com passarà, què podria passar i per què passarà. És, doncs, una mena de retrocés en el procés d'escriptura de l'autor per replantejar la trama a partir d'una mirada manllevada de les mateixes protagonistes. Un recurs que, indirectament, el mateix Txèkhov i qualsevol altre autor també fan quan es deixen portar per la veu dels personatges que han creat.
En una hora i vint minuts, en un espai que representa el saló on a l'original es troben els personatges de 'Les tres germanes', amb el miratge de Moscou com una destinació final que mai s'acomplirà —hi ha un plànol emmarcat—, amb un piano, llums de llàgrimes i molts rellotges de pèndol de l'època penjats a les parets —una desena llarga que en un moment determinat, tictajeran tots alhora— el pas del temps és el que marca el discurs de les tres germanes. Del temps aturat al temps de posar-ho tot en moviment.
Absents, però presents en la sinopsi de l'obra que les tres protagonistes van descrivint hi ha el germà de les tres, Andrei, el savi de la família, intel·lectual i estudiant de violí; Nataixa, la cunyada que s'acaba fent-se amb la batuta de la casa empenyorada per Andrei, el seu marit, sense comptar amb les germanes; Fiòdor, el marit de la germana mitjana, que confessa el seu enamorament d'un dels militars que visita sovint la casa; i alguns de la resta de militars, vells amics del pare mort de les tres germanes.
La proximitat que permet l'estructura de la Sala Atrium reforça l'expressivitat de les tres actrius. Tilda Espluga és Olga o Òlia, la gran, que perfila la figura patriarcal amb una actitud insuperable. Mireia Trias és Aixà, la mitjana, turmentada pel desengany del seu matrimoni i que una acotació del procés de deconstrucció indica que la seva actitud només es pot reflectir amb la mirada perduda i, a tot estirar, amb alguns refilets de xiulet perduts. I Patricia Mendoza, la més jove, dibuixa el paper d'Irina, la germana petita que empeny les altres a no perdre la il·lusió del futur, la gran ciutat, les llengües d'Europa que les obren al món, l'esperit de menjar-se el món amb llibertat quan tot encara sembla possible.
Les tres creen el procés d'ascens i de caiguda. Dels projectes a la frustració. La llum, a vegades matisada en ocres, a vegades a la penombra d'espelmes, a vegades lluminosa i resplendent, combina sensiblement amb la banda sonora un espectacle molt ben dirigit per Raimon Molins que, tot i volent deconstruir Txèkhov, el que fa en realitat és reconstruir-lo amb els cinc sentits.
«Quartett», de Heiner Müller. A partir de 'Les liasons dangereuses', de Choderlos de Laclos. Traducció de Feliu Formosa. Intèrprets: Raimon Molins i Marta Domingo. Amb la col·laboració de Cristina Romero i Jordi Farrés / Sara Prats i Karen Gacusana / Laia Fornells i Joel Serrallonga / Sara Soneira i Alba Encabo. Escenografia: Ricard Prat. Vestuari: Llúcia Bernet. Coreografia: Susie Kellerman. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Atrium, Barcelona, 17 desembre 2011. Valmont i Merteuil són dos personatges del segle XVIII que formen part de les proves de capçalera del teatre contemporani arran de la versió reduïda a una quinzena de folis de la novel·la 'Les liasons dangereuses', de Choderlos de Laclos, feta pel dramaturg Heiner Müller i, enfortida en aquest cas, en la versió catalana de Feliu Formosa. Obra de llistó alt que la memòria escènica dels últims anys porta, sobretot, a les imatges del muntatge interpretat per Anna Lizaran i Lluís Homar, sota la direcció d'Ariel García Valdés, els anys noranta. Tornar-hi, doncs, és una manera de reprendre la tradició intergeneracional i, a la vegada, crear una mirada nova sobre el mateix espectacle.
La proposta de la Sala Atrium compleix aquest objectiu i aconsegueix, gràcies a la seves característiques de sala petita, acostar als espectadors l'intens diàleg —amb els suculents intercanvis de personalitats dels dos protagonistes— i fer-ho, a més, en un espai tan reduït com expansiu en tancar l'acció en una caixa de miralls que no només reflecteix la grada dels espectadors sinó les imatges, a vegades reals, a vegades deformades, dels dos personatges.
Que Heiner Müller escrivís aquesta miniversió de 'Les liasions dangereuses' fa trenta anys, diuen, a Roma, en un pis superior que tenia de veí a sota la seva exdona en excitació sexual amb joves amants, acosta el text de l'autor a una mena de reflex subconscient de la perversió personal que s'avança unes dècades al temps pel que fa a les facilitats del consum pornogràfic via antic VHS o actual multiplataforma internet. I aquest origen de la peça de Heiner Müller és el que li dóna un to de contemporaneïtat.
La posada en escena que ha dirigit Jordi Prat i Coll, a més del recurs dels murs emmirallats, s'envolta d'una decoració d'època amb una presència fàl·lica en una lleixa —art contemporani total— a la qual Madame de Merteuil s'adreça directament, a flor de pell, en alguns moments del seu discurs.
Recordem que a 'Les liasions dangereuses' —que el director Stephen Frears va portar al cinema el 1988— dos aristòcrates del XVIII, la marquesa de Merteuil i el seductor vescomte de Valmont, s'enfronten en un pacte d'amistat (perillosa!) quan la seva relació arriba al final. Mitjançant el tracte, la marquesa proposa al vescomte que sedueixi la innocent Cécile de Volanges, que és a punt de casar-se amb un exfavorit seu. Però en realitat, el que el vescomte fa és intentar seduir l'honorable marquesa.
L'actriu Marta Domingo es fa amb el protagonisme absolut de l'espectacle —malgrat que Raimon Molins no es queda enrere tot i que ho té més difícil per les característiques del guió que ha de seguir—, amb un discurs d'una brillant claredat que, en l'espai petit, és un regal per a l'oïda perquè no es presenta gens encotillat i perquè no busca només el costat pervers del contingut sinó el festiu i comediant de la nova mirada que hi dóna la companyia.
Fins i tot comparteix alguna de les escenes amb una soferta espectadora que trasllada a l'escena i a qui no costa gens fer-li pujar els colors a les galtes com si fos l'absent Cécile de Volanges, i marca un pastís coreogràfic i cantat —com si es tractés d'un plató de televisió en un xou de Cap d'Any— amb parella de ball complementària que apareix de manera inesperada des de les grades —parella que s'alterna en les diferents funcions— a la qual s'afegeixen, sense fer-s'ho pregar, la marquesa i el vescomte.
Marta Domingo no juga només amb les paraules, clares i netes, sinó que manté una gran expressivitat seductora des del primer moment de la seva introducció fins a la mirada, provocativa i picaresca, una mil·lèsima abans del fosc final. Tot plegat aconsegueix, en conjunt, una excel·lent mostra de teatre de cambra d'alt voltatge.
«Carmela, Lili, Amanda». Dramatúrgia de Magda Puyo i Marc Chornet. Intèrprets i arranjaments vocals: Isabel Soriano, Noèlia Pérez i Neus Pàmies. Assessor de moviment: Víctor Rodrigo. Il·luminació: Justo Gallego. Escenografia: Estanis Aboal. Vestuari: Marlia Produccions. Direcció: Marc Chornet. Sala Atrium, Barcelona, 9 octubre 2011. L'espectacle fa un viatge en el temps per retrobar la memòria de tres dones que representen tres èpoques marcades per unes mateixes vicissituds: la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i la postguerra com a empresonament de les llibertats. Tres personatges que representen tres edats diferents i que formen part de l'imaginari col·lectiu a través de la ficció: la Carmela de la cançó popular de la guerra civil; la Lili Marleen de la cançó alemanya musicada el 1937 sobre un poema d'un soldat de la Primera Guerra Mundial; i l'Amanda de la cançó de Víctor Jara, símbol de la lluita xilena i assassinat el 1973 per la dictadura militar.
Amb una dramatúrgia que recorre per mitjà de textos, poemes, bans, discursos i decrets les èpoques esmentades, les tres actrius s'emparen en els seus mites musicals per convertir-se en testimonis dels fets que narren: repressió, assassinats, morts al front, gana, extorsió, impotència de la dona a la rerguarda...
Fragments de cançons es barregen amb textos de poetes com Miquel Martí i Pol, quan parlen de la fàbrica, o que fan referència al cap dels Serveis Psiquiàtrics franquistes, el doctor Antonio Vallejo Nájera, que va obtenir permís ecrit del dictador Franco el 1938 per fer els experiments que volgués amb els presos republicans, comunistes i "rojos" en general a qui Vallejo Nájera, format a Berlín en l'etapa prenazi, considera malalts mentals per la seva ideologia, en la línia del que després posaria dramàticament a la pràctica el nazisme. També s'hi representen fragments de discursos de la fundadora de la Sección Femenina de la Falange Española, Pilar Primo de Rivera, o el testimoni de l'exiliada catalana i deportada als camps d'extermini, Neus Català.
En un muntatge d'una hora i deu minuts, la paraula i la cançó es combinen en intervencions solistes o a cappella en un espai escenogràfic construït amb palets de fusta que vol representar el paisatge dels barracons dels camps de concentració i dels camps d'extermini, i amb una estructura escultòrica seca que pot ser un arbre que representa la sequera de les èpoques que 'Carmela, Lili, Amanda' recorda.
Al costat de l'actriu i cantant, Isabel Soriano, amb una extensa trajectòria com a intèrpret en els musicals que reneixen en català a partir de finals dels anys vuitanta, principalment amb Dagoll Dagom, i també com a professora d'escoles musicals i, ni que sigui dit entre parèntesi, de l''Operación Triunfo' televisiva, hi ha també les actrius i cantants Neus Pàmies, que ha treballat en diversos espectacles, principalment a Tarragona, lloc on es va llicenciar en biotecnologia abans de dedicar-se a l'escenari; i Noèlia Pérez, amb una trajectòria que va des de 'De Montmartre al Paral·lel' (amb Carme Sansa) a 'La nit de Sant Joan' més recent revisada per Dagoll Dagom a l'Artèria Paral·lel.
Les tres integren un trio que es distingeix per la qualitat vocal de les seves intervencions, però no se centren només en l'aspecte musical sinó també en la interpretació dramàtica, una creació que aquest mateix any ha estat distingida amb la Beca Metropol de l'Ajuntament de Tarragona. 'Carmela, Lili, Amanda' és un espectacle de cambra que adopta un clima encara més intimista en una sala de recent obertura com l'Atrium (2a temporada) que ja ha demostrat que té una sensibilitat especial a donar sortida a propostes singulars com aquesta per a paladars refinats.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
