ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Selecció de l'espai emès per Ràdio Estel, 106.6 FM]
Freqüències per zones
«La presa», de Conor McPherson. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Montse Germán, Ramon Vila, Jordi Coromina, Armand Villén i Òscar Intente. Il·luminació: Guillem Gelabert. Escenografia i figurins: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Elisenda Pérez. Espai sonor: Oriol Broggi. Vestuari: Maura Nylon. Direcció: Ferran Utzet. Producció La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 26 març 2011. Tot just dos anys després que fos escrita el 1997, l'autor irlandès, Conor McPherson (Dublín, 1971), va estrenar la primera versió catalana de 'La presa (The Weir)', dirigida per Manel Dueso, al Teatre Romea. Com el bon vi, o en aquesta ocasió hauríem de dir com el bon whisky, l'obra ha envellit en aquests dotze anys i el seu regust de bóta vella encara la fa més agradable al paladar.
A més, ambientada en la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya on s'ha muntat una mena de taverna rural irlandesa, el clima i el tuf de fortor de beguda encara s'impregna més als narius. Els espectadors es troben, com els cinc personatges, dins la taverna —a les grades, esclar, tot i que estic segur que tindrien ganes de participar de l'obra asseguts, si fos possible, en diverses taules de la taverna— i el seu camp de visió és el de tot l'interior del local, amb una barra plena de pols que el taverner neteja visiblement quan acaba d'obrir, amb una rastellera d'ampolles de licor a les prestatgeries de la paret, amb records fotogràfics del poble penjats en marcs antics a la paret, amb tamborets gastats de tant seure-hi, taules de fusta, una butaca vella i una estufa de llenya, i amb la porta vidriera que dóna a l'exterior, una població del nord-est d'Irlanda, indret on els intèrprets i el director diu que han fet un treball de camp per trepitjar i amarar-se del territori, i on van descobrir, sembla, la presa de la infància de l'autor i el paratge agrest on tot comença i acaba entre prats i penya-segats.
El repte de la companyia que s'enfronta a 'La presa' és aconseguir superar la volguda falta d'acció que té la trama i dotar de credibilitat els cinc personatges que es troben en l'espai tancat de la taverna. Es tracta de tres caricatures dels irlandesos rurals, un mecànic de carretera que ha perdut clientela des que han fet una autovia a prop del poble, un manetes que fa feines quan convé i per a qui convé, i el taverner, que és propietari d'algunes terres on no hi fa res i que viu pendent de dues germanes que volen que vengui part del patrimoni. Els tres representen el caràcter rural de l'home que ha renunciat a la fugida cap a la gran ciutat i que se sent arrelat a la terra on ha viscut sempre. Els altres dos personatges són un antic veí i amic de joventut que s'ha enriquit fent negocis a ciutat, propietari d'una cadena d'hotels, i que ha acompanyat al poble una jove professora de Dublín que s'hi vol instal·lar com a llogatera per encerclar amb pany i clau el seu misteri.
Com en tot ambient reclòs, l'arribada d'un element extern és el que fa que es disparin certs ressorts d'autodefensa i també de seducció. Tothom ha de fer veure què és el que no és. I tothom ha de rastrejar en el seu fons per enfortir la seva presència davant de la nouvinguda.
És així com 'La presa' transcorre al llarg de dues hores que són les dues hores reals des que el mecànic entra a la taverna quan encara no hi ha els llums oberts i fins que en surten tots plegats perquè el vespre ha enfosquit l'exterior, després d'una estona de vent fort i unes ràfegues de pluja i fred. Els elements meteorològics creen el clima naturalista de la posada en escena. Els elements psicològics dels personatges creen el clima de tensió, de velles rancúnies, d'enveges no dites, d'històries ancestrals que malgrat la seva pàtina de sobrenatural acaben convertint-se en certes.
En realitat, 'La presa' amaga dins la trama un collage de relats fantasmagòrics i populars que cadascun dels personatges acaba explicant com un conte a la vora de l'estufa. Són escenes en què el monòleg deixa en penombra la sala, contràriament del que passa quan el diàleg entre els protagonistes és viu i es va encenent i pujant de to anant del taulell a les tauletes i de les tauletes al taulell i fent una ronda rere l'altra.
No ho dic pas jo, ho diu el director Ferran Utzet, que ha tractat 'La presa' amb dits d'orfebreria per no esmicolar ni el llenguatge que ha adaptat la traducció de Joan Sellent ni desviar del seu perfil cadascun dels personatges: "A 'La presa' —diu el director— poca cosa més hi passa. No hi ha acció. No hi ha històries d'amor, ni xantatges, ni venjances, ni bons i dolents". Però sí que hi ha els quatre actors i l'actriu que enlairen cadascun dels personatges. La rudesa de Jack, el mecànic (Ramon Vila) que de fet és qui porta la batuta de l'obra; la pretesa bona fe del manetes Jim (Òscar Intente) que amaga la memòria que té i el testimoni dels fets que es voldrien oblidar; la serenitat del taverner Brendan (Armand Villén) que s'enforteix amb un cert estoïcisme, empresonat com se sent en l'obligació de mantenir la taverna oberta per a quatre gats; el bocamoll i fatxenda Finbar (Jordi Coromina) que es deixa trair per la llenguallarga que tragina i que no mesura fins on pot burxar en la ferida dels altres; i l'actitud, en principi, expectant de la jove Valerie, i finalment protagonista i reveladora d'allò que els uneix a tots. Cinc interpretacions mil·limètriques que es reforcen amb un llenguatge col·loquial i que fa de pont entre el parlar rural irlandès i el parlar rural català.
Ferran Utzet ha acostat els personatges als espectadors d'avui i d'aquí. Però no s'ha desarrelat de l'aroma irlandesa. El que sí que ha fet és que, en les seves intervencions, tant el mecànic Jack, com el manetes Jim com el taverner Brendam —els tres solters per vocació— i, per extensió, el fatxenda casat Finbar i la jove llogatera Valerie que ve de Dublín, respirin com respirarien cinc personatges de l'interior de Catalunya quan el poble es queda mig buit a l'hivern i quan els turistes d'estiu només són un núvol passatger que ve d'un altre lloc i que amb prou feines s'entén el que diuen, com els grups d'alemanys que viatgen a la presa irlandesa recreada per l'autor Conor McPherson.
Els espectadors s'han de deixar endur, doncs, per aquests personatges, la seva manera de dir i la seva manera de reaccionar davant la jove nouvinguda. S'han de deixar embadocar per les històries fantàstiques del passat que expliquen. S'han de deixar enganyar per la fatxenderia de l'irlandès de negocis que, avui en dia, si Conor McPherson hagués acabat d'escriure l'obra, potser seria un arruïnat promotor immobiliari atrapat per la crisi que ha deixat Irlanda sota les tenalles de la intervenció europea i els esquelets dels habitatges inacabats i malmesos lentament pel clima dur de l'illa.
I finalment, els espectadors s'han de deixar sorprendre també per la història que amaga la jove dublinesa nouvinguda, esclar, que no només desvela per què ha decidit aïllar-se del món urbà sinó com es reconcilia amb ella mateixa entre personatges frustrats i solitaris, amb una càrrega que tots arrosseguen en silenci i com acaben trobant plegats una lluerna de consol en una vesprada de taverna. "Com m'he alegrat de coneixe't, Valerie...", diuen tots. "Demà a tres-quarts de nou!", crida el mecànic Jack al manetes Jim, perquè tot tornarà a començar, mentre el taverner Brendan posa les claus al pany, un vespre més, i apaga els llums de la taverna.
«La mort d'Ivan Ilitx», de Lleó Tolstoi. Adaptació d'Oriol Broggi i Jeroni Rubió. Intèrprets: Òscar Muñoz, Pilar Pla, Elvira Prado i Jacob Torres. Veus en off: Bruno Oro Pichot i Moisès Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Riera. Projeccions: Jordi Llorenç / Musoles. Coreografia: Ana Pérez. Direcció: Oriol Broggi. Direcció: Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 10 febrer 2011. Lleó Tolstoi (1828-1910) va escriure 'La mort d'Ivan Ilitx' a finals de la seva trajectòria literària, el 1886. Al costat de novel·les com 'Guerra i pau' o 'Anna Karènina', aquest relat és una peça breu que reflecteix en la ficció una part de les circumstàncies personals del mateix autor. Després d'un matrimoni amb tretze fills i d'una vida marcada sovint per la temptació del suïcidi, la seva ideologia de caràcter anàrquic i pacifista i la seva visió poc conformista de la mort, li va provocar, arran precisament de la publicació d'aquest relat, l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.
El director Oriol Broggi recupera la veu de Lleó Tolstoi en aquesta adaptació estrenada el 2005 a la Sala Beckett i que mostra el pensament d'un funcionari de justícia, jutge, que ha aconseguit alguns dels seus objectius, malgrat que forma part de la massa mediocre que s'ha enriquit sota els privilegis de la classe benestant i privilegiada de Sant Petersburg.
L'enfrontament amb el primer dolor i la mort que truca a la porta fa que Oriol Broggi reinterpreti el discurs de Tolstoi inserit en la realitat contemporània, tan enfrontada a la malaltia, l'allargament artificial de la vida i l'acceptació final de la mort. Per això, paral·lament a la representació, el director ha organitzat unes sessions paral·leles de taules rodones amb professionals de la medicina, del teatre i del cinema per reflexionar sobre aquests aspectes.
No cal dir que Oriol Broggi se sent com a metge dins la bata blanca en aquest espectacle, ni que sigui per la seva relació familiar amb il·lustres del gremi que no ha desaprofitat perquè el venerable Moisès Broggi, avi del director —cent anys llargs d'història i lucidesa sense fissures!— hi aporta la seva veu en off com a metge de família en alguns moments del relat.
Broggi ha distribuït el discurs de la seva adaptació entre tres intèrprets, cosa que evita, esclar, que es quedi ancorat en un monòleg que resultaria igualment atractiu per la riquesa de les idees que s'hi exposen, però més feixuc per als espectadors. Una solució que, tenint en compte que l'espectacle data de cinc anys enrere, ha utilitzat també recentment Joan Ollé en 'El quadern gris', de Josep Pla. Els tres intèrprets de Broggi mantenen en el llistó alt la veu de Tolstoi que desgranen sobre un espai que deixa entreveure encara la típica sorra broggiana de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, un tapissat de rajola vermella i una escena central hexagonal que, amb una mica d'imaginació, aparenta la forma d'un taüt gegantí, d'acord amb la mort que plana de fons.
A més, Broggi hi ha afegit un quart intèrpret, una pianista, ballarina i cantant (Elvira Prado) que fa les funcions de la Dama de la Mort que es presenta davant d'Ivan Ilitx. Una adaptació teatral, si és lliure com aquesta, és també un complement del text original. Per tant, qui vulgui experimentar la lectura completa del relat de Lleó Tolstoi, ho pot fer, per exempe, amb l'edició que Quaderns Crema en va publicar el 2002.
En el muntatge, Oriol Broggi ha barrejat una introducció en off, no pas breu, uns retalls de projecció cinematogràfica, una suau composició musical al piano de fons i una agosarada representació de l'esmentada Dama de la Mort que, lluny de la imatge tenebrosa del mantell i la dalla, es marca un taconeig aflamencat abans d'emportar-se cap al seu cau els tres intèrprets en què es desdobla el personatge d'Ivan Ilitx. Una manera, segurament, de transcendir la mort amb alegria, que ja requereix una bona disposició i una ferma vocació per part de qui li toca fer l'últim badall.
VIDEO
«Copacabana». Idea original: Sergi Ots. Guió i creació: Emilie De Lemos i Sergi Ots. Intèrprets: Natàlia Méndez, Emilie De Lemos i Sergi Ots. Coreografia: Sheila Ferrer. Disseny i construcció escenografia: Jordi Dorado. Vestuari i complements tèxtils: Espe Pascual. So: Erin Ruiz. Il·luminació: Quim Aragó i Francis Baena. Efectes especials: Marcos Díaz. Assessor culinari i disseny menú: Víctor Quintillà. Direcció: Sergi Ots. Companyia Ponten Pie. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 7 novembre 2010. L'espectacle 'Copacabana' me n'ha fet tornar a la memòria un altre que fa quatre anys va portar a Barcelona la companyia Dromesko i els Germans Forman en una barraca de fusta instal·lada a la plaça Margarida Xirgu, davant del Teatre Lliure. 'La baraque', es deia el xou. En aquell espai, s'hi encabien uns 150 espectadors, en taules de fusta d'antiga taverna. La cosa durava unes quatres hores i el premi a la constància era, sobretot, a més dels números de varietats i música, un plat de sopa calenta cuinada en un calderot.
Dic que l'actual 'Copacabana' m'ho ha recordat perquè els espectadors que entrin a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya es trobaran amb una proposta, salvant les distàncies, bastant similar a aquella. Aquí s'hi admeten només 90 espectadors. I es distribueixen en taules rodones, de cadires entapissades nobles que tene l'aire d'una nissaga vinguda a menys i que sembla que s'hagin trobat perdudes pels Encants. La durada de 'Copacabana' és més breu, una hora i quart, aproximadament, però els fogons també hi són. I si no hi ha sopa és perquè els que s'encarreguen del restaurant entaranyinat d'un vell circ també caigut en desgràcia no tenen ni per comprar pipes.
L'espectacle, ideat per Sergi Ots —actor polifacètic que ha treballat al Cirque du Soleil, a Comediants, a La Fura dels Baus i també al Gran Teatre del Liceu— barreja gastronomia de petit gourmet, alenades de circ, ombres xineses, titelles amb objectes, mim, números de clown, revista musical i teatre gestual. S'hi escolta una suggerent banda sonora. S'hi senten molt poques paraules, però és com si s'hi parlés molt perquè ben sovint, com passa a a la vida real, els gestos valen més que mil paraules.
La Rita, la Laura i en Marco són tres joves cuiners que sembles fugits d'alguna de les escoles d'hostaleria que tan abunden actualment gràcies al boom de la cuina minimalista. Els tres són hereus de qui va ser un antic i reconegut xef d'un circ que va replegar la carpa. Després d'una vida nòmada, els tres joves s'han establert en una ciutat europea i han obert un restaurant en un local perdut dels afores sense gaire fortuna. Els comensals no hi acudeixen. I quan tot sembla ja perdut, un vespre, en obrir la porta del seu Copacabana, es troben amb uns noranta aspirants a agafar taula i sense reserva prèvia.
La trama comença fora de l'espai escènic on també acaba, sense demanar aplaudiments, quan ha transcorregut l'improvisat sopar. Com que no hi ha rebost per a tanta gent, els tres marmitons han d'esmolar la imaginació per canviar el menú —i el preu!— i reaprofitar els pocs ingredients que tenen fent que —com qui aconsegueix allò dels pans i dels peixos— arribi a tothom.
Crispetes al curry, carpaccio de formatge, espaguetis amb samfaina, copa de mousse de xocolata i, per beure... aigua de l'aixeta. Un pensa que el tan rememorat aquests dies Antoni Gaudí per la seva obra arquitectònica, que precisament va morir, aviat farà cent anys (1926) en una d'aquestes naus gòtiques de l'antic Hospital de la Santa Creu, després d'haver-hi ingressat com un desconegut pòtol arran de l'accident del tramvia, hauria estat més que content amb un menú com el de Copacabana.
L'atractiu de l'espectacle, que es podria encasellar dins la línia de nous llenguatges teatrals o noves dramatúrgies, segons algunes de les distincions que ha rebut des de la seva estrena, consisteix en l'elaboració en directe, en una cuina de dos fogons, cadascun d'aquests plats. A jutjar per com els tres atrafegats cuiners s'hi esmercen, pot fer la impressió que el resultat gastronòmic no sigui precisament de ganivet i forquilla. El cas és que, poc i bo, en aquesta ocasió, donen excel·lent, i són escassos els espectadors que es resisteixen a no picar cadascun dels plats que, amb tota la voluntat del món, els tres joves cuiners porten taula per taula.
Com a rerefons de l'argument de 'Copacabana' hi ha també la lectura que es pot fer de la nostàlgia que els tres descendents del seu xef avantpassat tenen del circ. El teatrí de titelles, els retallables, les ombres xineses, l'home autòmat, la corista que en té prou amb una pantalla de llum de peu per fer-se amb un tapall de les vergonyes, les insinuacions típiques dels clowns amb alguns dels espectadors, l'enamorament o l'encapritxament per a algú a qui han clavat l'ull des del primer moment... La majoria dels números que es fan entre plat i plat recorden allò que probablement devia ser la nineta dels ulls dels seguidors d'una època del teatre de barraca. I és aquí on amb 'Copacabana' se m'ha fet el paral·lelisme entre aquesta mena de "barraca" que ha donat a conèixer com a primer espectacle la companyia creada per Sergi Ots i aquella altra "barraca" de fa quatre anys.
Malgrat les dificultats que tenen les noves propostes per convèncer un públic que no forçosament ha de ser jove i nou sinó que només cal que estigui encuriosit per experimentar noves sensacions filtrades pel teatre, l'espectacle 'Copacabana' es mereix congregar cada funció a la nau de la Biblioteca de Catalunya els noranta espectadors admesos, ni un més ni un menys, entre altres coses perquè, si sobrepassessin el nombre, a l'hora del menú, tocaria a una crispeta per cap, mig got d'aigua, un pessic de carpaccio, mitja dotzena d'espaguetis i una culleradeta de mousse de xocolata. De la mateixa manera que diuen que la confitura es troba en el pot petit, també en la senzillesa escènica hi ha sovint el bon teatre.
«La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Col·laboració en la dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrprets: Julio Manrique, Carme Pla / Clara Segura, Ramon Vila, Carles Martínez / Marc Martínez, Marc Rodríguez, Aida de la Cruz i Jordi Rico. Espai escènic: Oriol Broggi. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 12 juny 2009. Reposició: 5 maig 2010. Ser o no ser, aquest és el dilema. Sembla com si el director Oriol Broggi s'hagi apuntat a les mil i una interpretacions que al llarg del temps s'han fet d'aquesta expressió del personatge de ficció de William Shakespeare més conegut i s'hagi proposat, amb les seves opcions teatrals, presentades entre l'escenografia de pedra —no pas de cartró— de la nau de la Biblioteca de Catalunya, una manera de ser... o de no ser, perquè, en teatre, com a la vida, aquest, només aquest, continua sent el dilema.
Ja sabem que la veu popular és traïdora i, quan arriba el moment, s'espera aquella versió que diu "aquesta és la qüestió", si més no perquè soni més o menys com l'original anglès. El traductor Joan Sellent —gairebé se'l podria qualificar ja com "el traductor" perquè és present en la majoria de les millors obres teatrals presentades recentment en català— opta per "dilema", que reflecteix molt millor la tria entre dues opcions, contràriament a "qüestió", que significa més aviat un punt a aclarir.
El príncep Hamlet, immers en la seva bogeria visionària, es planteja triar, escollir, no sembla que vulgui aclarir res. I per això, entre alguns dels seus dubtes, es pregunta: "¿És més noble sofrir calladament els cops i les fletxes d'una sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d'adversitats i eliminar-les combatent?"
Diu Joan Sellent que l'arma de Hamlet no és la daga ni l'espasa: és la paraula. I afegeix: "Una arma multiús que serveix d'antídot contra la neurosi depressiva que persegueix Hamlet i que li serveix d'antídot per combatre l'hostilitat de l'entorn, per desconcertar el personal i per enlluernar l'espectador."
És això. Enlluernar l'espectador. Enfrontar-se a una posada en escena de 'Hamlet' sense tenir en compte la força de la paraula és enfonsar el mateix 'Hamlet' que es vol venerar. I Oriol Broggi no ha volgut córrer el risc de prescindir d'aquesta arma de la qual parla el traductor Sellent. Per això ha deixat reposar la mirada contemporània que fa sobre el príncep Hamlet en la paraula, en un espai de la nau gòtica, aquesta vegada més reduït que en altres muntatges, però sense prescindir del terra sorrenc de cavallerissa, posant-hi una mica de foc —escena mig de bruixeria—, una mica d'aigua, només una mica, i un fons de pantalla que tant serveix per esbossar el paisatge ple de núvols d'Elsinor com una projecció en blanc i negre d'un joc teatral que sembla de criatures.
Amb set intèrprets, només set, número màgic, Oriol Broggi aconsegueix crear una atmosfera de gran companyia. Al costat dels principals personatges: el mateix Hamlet, la seva mare i reina Gertrudis, l'oncle i rei Claudi, el conseller reial Poloni, Horaci, Laertes i Ofèlia... hi ha cavallers, comediants, cortesans, soldats, missatgers, enterramorts, oficials, dames, el duet imprescindible Rosencrantz i Guildenstern i, esclar, l'espectre del pare de Hamlet, entre altres espectres que de tant en tant hi apareixen, recordant els personatges que es perden pel camí de la tragèdia.
Tot plegat s'embolcalla d'un rerefons musical simbòlic que tant relaciona el món d'Elsinor amb l'actualitat com relliga les referències més contemporànies amb el passat. Per exemple, quan es parla de la invasió de Polònia, travessant Dinamarca per aconseguir després territoris més ambiciosos, sona de fons, suaument, en directe, a càrrec del músic de la troupe, la tonada de la cançó emblemàtica del nazisme, Lili Marleen.
Però encara hi ha altres picades d'ullet, com una referència al dramaturg Tom Stoppard, amb un passatge de l'obra 'Rosencrantz i Gildernstern són morts', que la mateixa companyia de La Perla 29 i Oriol Broggi van presentar fa quatre anys en el Festival Shakespeare de Santa Susanna. "¿Se'n recorden?", sembla que volen dir als espectadors.
Oriol Broggi ha optat també per presentar els personatges principals en una caracterització intemporal: camises blanques, vestits, diuen, Antoni Miró, estètica Adolfo Domínguez... Només es dibuixa l'origen clàssic en segons quins personatges secundaris, a vegades, simplement amb una capa negra o amb un guardapols de camàlic, dependent de queviures o saltataulells.
Tintar la tragèdia amb pinzellades d'humor és una de les apostes arriscades d'aquest 'Hamlet'. Segurament que per aconseguir també, com deia abans Joan Sellent, desconcertar el personal. ¿Es pot arribar a riure amb Hamlet? ¿És permès fer-ho, mal que sigui esbossant algun somriure en la foscor?
Precisament aquests canvis anímics sobtats són una de les característiques del muntatge. Passar de la tragèdia a la comèdia, de la comèdia a la farsa, de la farsa a l'obra contemporània gairebé frívola, però sempre apuntalant cada registre en la columna vertebral del text de 'Hamlet', de la paraula.
El que queda també en la memòria de l'espectador d'aquest muntatge és la interpretació de cadascun dels personatges. Hi ha una escena, gairebé de xiuxiueig, entre l'espectre de Hamlet pare i fill extraordinària. Una altra escena de Hamlet, possessiu, amb la reina mare, insuperable. Una escena de la cort, amb Ofèlia cantant, esclatant en plors, de gran tensió. L'escena del fossar, amb els enterramorts i la imprescindible calavera en qualsevol muntatge de 'Hamlet', molt ben resolta, estèticament de les que marca empremta. Algunes escenes en anglès. I l'escena dels comediants, que posen en evidència la falsedat del rei Claudi, en italià.
Tot plegat, reforçat pels set intèrprets, que hi deixen la pell i que ofereixen algunes de les sorpreses d'un muntage que no fa concessions al temps —dues parts d'una hora quaranta i una hora deu, respectivament—, però que fan que el temps passi com una alenada, com si res.
Julio Manrique fa el seu Hamlet, com si partís de zero, i per això és un Hamlet singular, diferent, tot i que és agosarat parlar de diferències en un personatge que ha tingut múltiples interpretacions, tant en escena com a la pantalla. Ell el fa visceral, gairebé de carrer, d'avui mateix, ple d'incerteses, incapaç de fugir del remolí de la bogeria que li serveix de cuirassa en una situació que li sembla en realitat un somni.
Per als espectadors més assidus dels escenaris catalans i eclèctics, descobrir Carme Pla, una de les actrius fundadores de la companyia de T de Teatre, fent aquí de Gertrudis, la mare reina, és tota una sorpresa i una demostració de la capacitat de canvi de registre d'una actriu que simplement s'hi mou esplèndida, molt poc reina, per entendre'ns, sense afectacions falses que s'han vist en segons quins altres muntatges.
Carles Martínez s'emporta una de les millors experiències en un multipaper que l'obliga a fer, per exemple, d'espectre del pare de Hamlet —magnífic—, d'enterramorts —vis còmica insuperable—, o de Poloni —murrieria de capa i espasa.
Ramon Vila, entre altres papers secundaris, com la resta de la companyia, marca el to maquiavèlic i poderós del rei Claudi, amb un discurs consistent, que reforça el text, que arriba directament a la pell dels espectadors.
Marc Rodríguez i Jordi Rico s'hi aboquen a fer tots els papers de l'auca, des d'Horaci —que introdueix també l'obra— i Laertes, a la parella, en moment de pallassos de pista, de Rosencrantz i Guildenstern, fins a altres de secundaris que els exigeixen també una caracterització especial, ja sigui fent d'enterramorts o fent de camàlic.
Finalment, la jove actriu Aida de la Cruz crea el personatge d'Ofèlia que creix i creix en la mesura que es destrueix progressivament per dins, amb escenes que transmeten el corrent enrampant de l'emoció entre les grades del públic, per cert, aquesta vegada, situat a tres bandes, molt a tocar de la sorra d'Elsinor, formant part també d'una ciutadania anònima que, en la penombra, contempla la incertesa històrica i la fatalitat de la tragèdia sota la impotència de no poder-hi fer res, com si, igualment que el príncep Hamlet, es plantegés també: ser o no ser, aquest és el dilema.
«Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Núria Furió. Intèrprets: Pep Cruz, Marissa Josa, Bruno Oro, Ramon Vila, Màrcia Cisteró, Carles Martínez / Xavier Serrano, Jordi Coromina, Noël Olivé i Joan Arqué. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Coproducció: La Perla 29 i Centre Arts Escèniques de Reus (CAER). Direcció d'Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 gener 2010. De la mateixa manera que diuen que tots els sants tenen vuitada, es podria dir que el Nadal també en té. Almenys això és el que s'ha proposat aquesta vegada Oriol Broggi que, amb la seva nova producció, 'Natale in casa Cupiello', l'ambient entranyable, i mai més ben dit, del Nadal, té vida allargada, de moment, fins a tocar de la primavera.
Però, aquest 'Natale...' és, pel que sembla, el principi del final del seu compromís a fer de l'antiga nau de la Biblioteca de Catalunya un espai teatral que ha conquerit un seguit d'èxits escènics durant cinc anys i que, si no hi canvi de plans, continuarà el maig amb la reposició del seu últim 'Hamlet', amb Julio Manrique, i acabarà el juliol, amb l'estrena, ja dins el Grec 2010, d'una altra obra d'Eduardo de Filippo, 'Questi fantasmi', aquesta, en doble versió: italiana i catalana.
¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de 'La gran il·lusió', dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; 'L'art de la comèdia', dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SAT; i 'Filomena Marturano', que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol 'Matrimoni a la italiana', amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni.
Però, sobretot, arran de les dues posades en escena més recents, la d'ara, 'Natale...', i la que Sergi Belbel va dirigir, el 2002, amb ajudantia de direcció ja d'Oriol Broggi, al Teatre Nacional de Catalunya, 'Dissabte, diumenge, dilluns' -aquí també s'esmenta una vegada el ragout que es cuinava al TNC i se surt en un balconet imaginari a prendre l'aire, com allà-, em sembla que el discurs de l'autor napolità troba el seu millor pòsit en els espectadors que procedeixen d'orígens de les classes mitjanes catalanes, que han viscut la infància o l'adolescència dels anys cinquanta i seixanta en contacte amb gent de barris populars o en poblacions petites i hi veuen reflectides moltes de les reaccions, les actituds i les maneres de prendre's la vida que tenen, contràriament als espectadors de classes altes o més benestants que ho tenen encara com una assignatura pendent o ho veuen com una faula que els sona esperpèntica.
A 'Natale in casa Cupiello', aquesta airada popular napolitana, però passada pel filtre de l'airada catalana, és el primer que connecta amb els espectadors situats a banda i banda de les dues grades de la Biblioteca de Catalunya, sense la típica sorra del terra, esclar, i amb una escenografia central que representa l'habitatge modest de la casa on viu la família dels Cupiello.
Eduardo de Filippo és, quan ell vol, costumista, molt costumista. I és per aquest cantó per on l'ha explotat també Oriol Broggi. I per on l'ha encertada. Perquè si hagués volgut centrar-se només en el discurs i en el rerefons de tragicomèdia de l'obra, o s'hagués encapritxat a intel·lectualitzar-la, com que precisament, tant el discurs com la tragicomèdia, hi són a dins subtilment, el resultat hauria quedat diluït entre les bones intencions.
Oriol Broggi ha modelat com si fossin figures de pessebre cadascun dels personatges. I els ha situat en una mena de teatrí gegant, si es vol dir així, perquè hi apareguin i desapareguin els protagonistes per un túnel central com si fossin titelles, personatges de còmic o ànimes volàtils al servei d'una història que acaba esgarrapant els espectadors.
Picades d'ullet: el senyalitzador dels WC de la sala i el vestíbul on hi ha una copa de vi gentilesa de la casa deixat a posta al mig de l'escenari quan encara hi apareix per primera vegada en Cupiello i l'ha de retirar; l'oferta de gotets de cafè i pastetes als espectadors que no acaba de quallar del tot perquè les grades no permeten gaires moviments d'aquesta mena, però s'agraeix el gest tot i que un s'hagi de quedar amb la flaire cafetera que escampa Tommasino amb un flascó d'esprai; les converses entre acte i acte, mig en napolità, mig en catalanoitalià, d'alguns dels personatges amb els espectadors de primeres files; les aparicions fugaces en moments de desori escenogràfic del mateix Oriol Broggi, retirant algunes peces de l'utillatge -s'hi trenquen alguns plats- o la baixada a l'escenari del tècnic de llums i de so pidolant un cafetó a un dels personatges; el pessebre de molsa i de suro que creix i es desmunta i que és la joia de la corona de Luca Cupiello; l'escena dels tres reis falsos d'Orient felicitant la mamma; l'habitació i el llit que es despleguen i es tornen a muntar; la fugaç banda sonora de pròleg amb música de cantautor italià de l'època... Quina festa durant una hora i tres quarts!
¿I la companyia? Doncs, Oriol Broggi té la xamba de treballar amb actors i actrius, alguns dels quals repeteixen d'altres muntatges amb ell: Pep Cruz, Ramon Vila, Màrcia Cisteró, Carles Martínez... I això, per força, al cap del temps, acaba creant una certa compenetració i complicitat. Per exemple, em sembla que Ramon Vila (Pasquallino), en el paper de l'oncle conco que viu a cals Cupiello, a casa del germà, tentinejant d'un costat a l'altre, hi fa un paper molt rodó entre rondinaire, malalt imaginari i reivindicador dels seus drets familiars; Màrcia Cisteró (Ninuccia), la filla que ha trobat un bon partit, més gran que ella, comerciant i de casa bona, però que, després d'un casament forçat, en realitat de qui està enamorada és d'un jove pretendent que apareix per cals Cupiello just la vigília de Nadal, s'hi mou amb credibilitat sense arribar a una sofisticació falsa del personatge en el qual seria molt fàcil de caure; Carles Martínez (Nicola) -en algunes funcions el substitueix Xavier Serrano- continua mantenint el seu paper de gendre ric de Luca Cupiello, que a vegades s'expressa sense paraules i, si no, ¿com s'explica que aguanti amb dignitat el sotrac que li cau al damunt quan descobreix que Ninuccia l'enganya i, al damunt, es troba amb la prova de l'adulteri al menjador mateix de cals sogres?
El triangle que porta la batuta de la trama està format pep Pep Cruz, tot un Luca Cupiello fins al moll de l'os, davant el pessebre, a la taula i al llit de mort; Marissa Josa (la mamma Concetta), mestressa de casa que fa la sensació que durant l'hora i tres quarts de funció no para trastejant i anant d'un lloc a l'altre fent la feina bruta de tots, tapant les misèries del fill jove i dropo, encobrint les flaqueses de la filla i aguantant la bonhomia del marit, en Luca Cupiello; i Bruno Oro (Tommasino), el nen que s'ha fet gran i no ho sap, amb un os a l'esquena, capaç de vendre's les sabates i l'abric de l'oncle per viure de l'aire del cel.
I encara hi figuren Jordi Coromina, que fa doblet en el paper de poeta del cafè ben torrat i veí de la casa i també en el de metge; Noël Olivé, una veïna que, sense ganes de xafardejar, observa en silenci tot el que passa a cals Cupiello; i Joan Arqué (Vittorio), el jove amistançat amb la filla casada del vell Cupiello.
Tots plegats munten un retaule familiar que engega lentament a ritme de matí fred, mandrós i amb els llençols enganxats al cos, que continua amb l'escalfor de la família que viu plegada però que no pot viure plegada, que es vol separar, que amenaça, que s'insulta, que s'estima, que surt, que marxa, que torna i que es retroba, i que acaba amb el desenllaç de l'últim badall en què Luca Cupiello beneeix com a pare, ja amb un peu a l'altre món -després d'un monòleg sobre les mongetes parlant a borbolls- allò que no es pot imaginar que hauria beneït mai en vida. Un final que arriba tintat de comèdia -que només es pot representar amb mestratge com en aquest cas si no es vol que trontolli- i que tracta la petita tragèdia de fons sense que es noti el regust de l'amargor.
Quan cau el teló imaginari, tots els personatges de 'Natale in casa Cupiello' han fet prou mèrits per quedar inevitablement enregistrats en la memòria dels espectadors perquè, de la seva senzillesa, en raja un doll de tendresa i de contradicció que els fa humans, familiars i inoblidables.
«La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Col·laboració en la dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrprets: Julio Manrique, Carme Pla, Ramon Vila, Carles Martínez, Marc Rodríguez, Aida de la Cruz i Jordi Rico. Espai escènic: Oriol Broggi. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 12 juny 2009. Ser o no ser, aquest és el dilema. Sembla com si el director Oriol Broggi s'hagi apuntat a les mil i una interpretacions que al llarg del temps s'han fet d'aquesta expressió del personatge de ficció de William Shakespeare més conegut i s'hagi proposat, amb les seves opcions teatrals, presentades entre l'escenografia de pedra —no pas de cartró— de la nau de la Biblioteca de Catalunya, una manera de ser... o de no ser, perquè, en teatre, com a la vida, aquest, només aquest, continua sent el dilema.
Ja sabem que la veu popular és traïdora i, quan arriba el moment, s'espera aquella versió que diu "aquesta és la qüestió", si més no perquè soni més o menys com l'original anglès. El traductor Joan Sellent —gairebé se'l podria qualificar ja com "el traductor" perquè és present en la majoria de les millors obres teatrals presentades recentment en català— opta per "dilema", que reflecteix molt millor la tria entre dues opcions, contràriament a "qüestió", que significa més aviat un punt a aclarir.
El príncep Hamlet, immers en la seva bogeria visionària, es planteja triar, escollir, no sembla que vulgui aclarir res. I per això, entre alguns dels seus dubtes, es pregunta: "¿És més noble sofrir calladament els cops i les fletxes d'una sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d'adversitats i eliminar-les combatent?"
Diu Joan Sellent que l'arma de Hamlet no és la daga ni l'espasa: és la paraula. I afegeix: "Una arma multiús que serveix d'antídot contra la neurosi depressiva que persegueix Hamlet i que li serveix d'antídot per combatre l'hostilitat de l'entorn, per desconcertar el personal i per enlluernar l'espectador."
És això. Enlluernar l'espectador. Enfrontar-se a una posada en escena de 'Hamlet' sense tenir en compte la força de la paraula és enfonsar el mateix 'Hamlet' que es vol venerar. I Oriol Broggi no ha volgut córrer el risc de prescindir d'aquesta arma de la qual parla el traductor Sellent. Per això ha deixat reposar la mirada contemporània que fa sobre el príncep Hamlet en la paraula, en un espai de la nau gòtica, aquesta vegada més reduït que en altres muntatges, però sense prescindir del terra sorrenc de cavallerissa, posant-hi una mica de foc —escena mig de bruixeria—, una mica d'aigua, només una mica, i un fons de pantalla que tant serveix per esbossar el paisatge ple de núvols d'Elsinor com una projecció en blanc i negre d'un joc teatral que sembla de criatures.
Amb set intèrprets, només set, número màgic, Oriol Broggi aconsegueix crear una atmosfera de gran companyia. Al costat dels principals personatges: el mateix Hamlet, la seva mare i reina Gertrudis, l'oncle i rei Claudi, el conseller reial Poloni, Horaci, Laertes i Ofèlia... hi ha cavallers, comediants, cortesans, soldats, missatgers, enterramorts, oficials, dames, el duet imprescindible Rosencrantz i Guildenstern i, esclar, l'espectre del pare de Hamlet, entre altres espectres que de tant en tant hi apareixen, recordant els personatges que es perden pel camí de la tragèdia.
Tot plegat s'embolcalla d'un rerefons musical simbòlic que tant relaciona el món d'Elsinor amb l'actualitat com relliga les referències més contemporànies amb el passat. Per exemple, quan es parla de la invasió de Polònia, travessant Dinamarca per aconseguir després territoris més ambiciosos, sona de fons, suaument, en directe, a càrrec del músic de la troupe, la tonada de la cançó emblemàtica del nazisme, Lili Marleen.
Però encara hi ha altres picades d'ullet, com una referència al dramaturg Tom Stoppard, amb un passatge de l'obra 'Rosencrantz i Gildernstern són morts', que la mateixa companyia de La Perla 29 i Oriol Broggi van presentar fa quatre anys en el Festival Shakespeare de Santa Susanna. "¿Se'n recorden?", sembla que volen dir als espectadors.
Oriol Broggi ha optat també per presentar els personatges principals en una caracterització intemporal: camises blanques, vestits, diuen, Antoni Miró, estètica Adolfo Domínguez... Només es dibuixa l'origen clàssic en segons quins personatges secundaris, a vegades, simplement amb una capa negra o amb un guardapols de camàlic, dependent de queviures o saltataulells.
Tintar la tragèdia amb pinzellades d'humor és una de les apostes arriscades d'aquest 'Hamlet'. Segurament que per aconseguir també, com deia abans Joan Sellent, desconcertar el personal. ¿Es pot arribar a riure amb Hamlet? ¿És permès fer-ho, mal que sigui esbossant algun somriure en la foscor?
Precisament aquests canvis anímics sobtats són una de les característiques del muntatge. Passar de la tragèdia a la comèdia, de la comèdia a la farsa, de la farsa a l'obra contemporània gairebé frívola, però sempre apuntalant cada registre en la columna vertebral del text de 'Hamlet', de la paraula.
El que queda també en la memòria de l'espectador d'aquest muntatge és la interpretació de cadascun dels personatges. Hi ha una escena, gairebé de xiuxiueig, entre l'espectre de Hamlet pare i fill extraordinària. Una altra escena de Hamlet, possessiu, amb la reina mare, insuperable. Una escena de la cort, amb Ofèlia cantant, esclatant en plors, de gran tensió. L'escena del fossar, amb els enterramorts i la imprescindible calavera en qualsevol muntatge de 'Hamlet', molt ben resolta, estèticament de les que marca empremta. Algunes escenes en anglès. I l'escena dels comediants, que posen en evidència la falsedat del rei Claudi, en italià.
Tot plegat, reforçat pels set intèrprets, que hi deixen la pell i que ofereixen algunes de les sorpreses d'un muntage que no fa concessions al temps —dues parts d'una hora quaranta i una hora deu, respectivament—, però que fan que el temps passi com una alenada, com si res.
Julio Manrique fa el seu Hamlet, com si partís de zero, i per això és un Hamlet singular, diferent, tot i que és agosarat parlar de diferències en un personatge que ha tingut múltiples interpretacions, tant en escena com a la pantalla. Ell el fa visceral, gairebé de carrer, d'avui mateix, ple d'incerteses, incapaç de fugir del remolí de la bogeria que li serveix de cuirassa en una situació que li sembla en realitat un somni.
Per als espectadors més assidus dels escenaris catalans i eclèctics, descobrir Carme Pla, una de les actrius fundadores de la companyia de T de Teatre, fent aquí de Gertrudis, la mare reina, és tota una sorpresa i una demostració de la capacitat de canvi de registre d'una actriu que simplement s'hi mou esplèndida, molt poc reina, per entendre'ns, sense afectacions falses que s'han vist en segons quins altres muntatges.
Carles Martínez s'emporta una de les millors experiències en un multipaper que l'obliga a fer, per exemple, d'espectre del pare de Hamlet —magnífic—, d'enterramorts —vis còmica insuperable—, o de Poloni —murrieria de capa i espasa.
Ramon Vila, entre altres papers secundaris, com la resta de la companyia, marca el to maquiavèlic i poderós del rei Claudi, amb un discurs consistent, que reforça el text, que arriba directament a la pell dels espectadors.
Marc Rodríguez i Jordi Rico s'hi aboquen a fer tots els papers de l'auca, des d'Horaci —que introdueix també l'obra— i Laertes, a la parella, en moment de pallassos de pista, de Rosencrantz i Guildenstern, fins a altres de secundaris que els exigeixen també una caracterització especial, ja sigui fent d'enterramorts o fent de camàlic.
Finalment, la jove actriu Aida de la Cruz crea el personatge d'Ofèlia que creix i creix en la mesura que es destrueix progressivament per dins, amb escenes que transmeten el corrent enrampant de l'emoció entre les grades del públic, per cert, aquesta vegada, situat a tres bandes, molt a tocar de la sorra d'Elsinor, formant part també d'una ciutadania anònima que, en la penombra, contempla la incertesa històrica i la fatalitat de la tragèdia sota la impotència de no poder-hi fer res, com si, igualment que el príncep Hamlet, es plantegés també: ser o no ser, aquest és el dilema.
«El rei Lear», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Col·laboració de treball en el text: Jeroni Rubió. Intèrprets: Joan Anguera, Paula Blanco, Màrcia Cisteró, Oriol Guinart, Òscar Intente, Pep Jové, Albert Ribalta, Cesc Pérez, Mercè Pons, Xavier Ripoll, Xavier Ruano, Enric Serra, Marc Serra, David Vert, Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi i Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Roser Vallvé i Paula Bosch. Mestre d'armes: Isaac Morera. Direcció: Oriol Broggi. Producció de Laperla29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 19 abril 2009. Aigua, foc i terra. Aquests tres elements són presents en la posada en escena d''El rei Lear' que Oriol Broggi i Laperla29 ha reposat ara a la nau de l'Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, una de les que encerclen la Biblioteca de Catalunya, i que en aquesta ocasió aprofita al màxim tots els seus recursos propis: les voltes gòtiques, les entrades laterals, el fons de la nau com a punt de visió paisatgístic a través d'unes espectaculars projeccions, el terra sorrenc de cavallerissa on els cossos humans es rebolquen com bèsties en el fang i un discret acompanyament de so musical en directe a més d'una il·luminació que no vol en cap moment que es perdi de vista que l'obra es desenvolupa sota una construcció històrica i que no fa desaparèixer en cap moment aquesta escenografia natural.
Els espectadors, en grades a banda i banda —i còmodes coixins a les cadires que cal agrair—, tenen els intèrprets a tocar. Formen part, en certa manera, de la massa pobletana que observa la davallada d'un rei que comet l'error de dividir el seu regne entre les dues filles grans, les dues que l'afalaguen com ell vol, a la vegada que es torna dèspota i injust amb la filla petita, que no vol caure en el joc trampós de mostrar hipòcritament qui estima més el pare.
El muntatge es va estrenar en el mateix espai durant el Festival Grec de l'estiu passat. Després d'una gira que s'ha de considerar important pel nombre d'intèrprets i tècnics que ha d'assumir —tres actrius i una dotzena d'actors que hi fan diversos papers—, s'ha reinstal·lat en el seu lloc d'origen —amb una dedicatòria a l'avi centenari del director, el doctor Moisès Broggi— i aportant a la cartellera teatral de primavera un dels espectacles més recomanables per la seva netedat i artesania creativa, per la seva interpretació coral sense fissures i per l'oportunitat de retrobar un Shakespeare en estat pur, sense embolcalls ni falses revisitacions, amb la característica que tota la companyia retorna al discurs ben dit, entenedor, corprenedor i lingüísticament potent, feina bàsica dels intèrprets, però també de la matèria primera que els posa a les mans el traductor, Joan Sellent, un dels segells de garantia de moltes de les versions catalanes recents.
Un espectacle teatral per als sentits, de gairebé tres hores, amb entreacte inclòs, una durada que no ha d'espantar ningú perquè no hi ha cap paraula ni cap sentència del discurs que passi desapercebuda, creant en els espectadors una sensació de plenitud que contrasta amb tantes propostes ensucrades i pretesament divertides de moltes sales de teatre convencionals. Val la pena assistir a la representació d'aquest 'Rei Lear', una de les obres considerades més complexes de l'univers shakesperià, però que el director Oriol Broggi ha fet aquí accessible sense perdre gens de rigor ni gota de dramatisme i emotivitat.
Hi ha una anècdota al voltant d'aquest espectacle. L'actriu més jove, Paula Blanco, la que representa el paper de la filla petita, Cordèlia, assajava ara fa un any el seu paper quan al Teatre Nacional de Catalunya es presentava una altra versió del 'Rei Lear', en castellà, a càrrec del Centro Dramático Nacional. L'actriu de la companyia convidada que feia el paper de Cordèlia va patir un lleu accident i, a punt de suspendre les representacions, Paula Blanco la va substituir preparant-se, només en 24 hores, en castellà, un paper que no és excessivament llarg de text, però sí important per al desenllanç de l'obra.
Després d'aquella llançada a la piscina al TNC, l'actriu Paula Blanco manté aquí una Cordèlia sensible que es mou entre la seva joventut ingènua i la fermesa d'heroïna, mal que perdedora, que al final de l'obra li demana el paper. Les altres dues actrius, Mercè Pons i Màrcia Cisteró, enfrontades per l'ambició de poder, marquen també dues de les baules del muntatge. I, per descomptat, hi regna per damunt de tots, Joan Anguera, des del primer moment del rei que manté totes les facultats fins a l'estat de bogeria i lucidesa interior que el porten a la mort, acompanyat d'un reforçat bufó (Oriol Guinart), del seu fidel comte de Kent (Ramon Vila) i d'Edgar (David Vert), el germà bastard i proscrit del comte de Gloster (Pep Jové), traïts pel germà ambiciós, Edmund (Xavier Ripoll), sense que això vulgui dir que hi desmereixi cap dels altres intèrprets, amb papers que Shakespeare dibuixa més discrets.
'El rei Lear' és una de les obres que William Shakespeare va escriure basant-se, probablement, en els textos d'un historiador de l'Edat Mitjana, Geoffrey of Monmouth, que va ser també autor de 'Les profecies de Merlí', considerat el primer llibre que parla del patriarca dels mags. No és estrany, doncs, que, en un moment donat, el bufó del rei deixi anar una de les seves profecies i indiqui amb picardia a l'auditori que això que diu ara ell, de fet, ho dirà més endavant Merlí, en una mena de reconeixement a les possibles fonts històriques medievals de les quals sembla que beu el 'Rei Lear' shakesperià, escrit entre els anys 1603 i 1606.
Lear és el personatge de Shakespeare que engloba la relació entre pare i fills, la ingratitud de dues de les tres filles, l'honestedat de la més petita, vista com a supèrbia per la bena als ulls de l'home ja vell, la lucidesa de la bogeria i la torrentada cap a la mort. Tot això amb uns aires de llegenda popular: un pare reparteix el seu regne entre les tres filles.
Davant els afalacs de les dues grans, la més petita, Cordèlia, vol trencar amb els lligams i fer-se valdre pel que ella mateixa és. La còlera del pare-rei desencadena la tragèdia, que sobrepassa els límits de la nissaga i s'expandeix pel territori dividit, desencadenant intrigues, enveges i traïcions. I com en tota llegenda popular, la moralitat no hi falta, i la lluita entre el bé i el mal acaba oferint el desenllaç que marca la tradició: on hi ha bons no poden guanyar mai els dolents. Shakespeare dixit.
«L'home de la flor a la boca», de Luigi Pirandello. Traducció, dramatúrgia i espai escènic de Carlota Subirós. Intèrprets: Lluís Soler, Jordi Oriol i Elena Alonso. Il.luminació de Mingo Albir. Espai sonor: Sila. Coreografia d'Elena Alonso i Carlota Subirós. Vestuari de M. Rafa Serra. Direcció de Carlota Subirós. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 5 abril 2008. La nau de la Biblioteca de Catalunya dóna un sentit de profunditat a la gola de llop en què s'ha convertit per a aquest muntatge integral de dues peces de Luigi Pirandello. Només s'hi entreveuen algunes taules de cafè i algunes cadires. El típic terra de sorra, habitual de l'espai, fa la resta.
El muntatge arriba a l'espectador a partir d'una concepció global. No només a través de la paraula dels intèrprets (Lluís Soler i Jordi Oriol) sinó del solo que hi integra la ballarina Elena Alonso. És, doncs, un muntatge que exigeix la fusió dels dos llenguatges fins a trobar-ne el sentit de la paràbola final, marcada en els seus discursos per Luigi Pirandello.
Si un acaba de veure 'L'home, la bèstia i la virtut', també de Luigi Pirandello, al Teatre Nacional de Catalunya, i s'endinsa en aquest muntage breu, una hora i quart, a la Biblioteca de Catalunya, li pot semblar que vegi dos autors completament oposats. El costumista, l'home d'humor de l'obra que denuncia la burgesia del seu temps, i aquest, el poeta, amant de la reflexió i de burxar en l'essència del discurs.
Carlota Subirós ha fos en un dos textos de Pirandello: 'L'home de la flor a la boca' i 'Un dia', un conte breu. Però si es desconeix aquesta divisió, es comprova que la unitat no en surt gens esqueixada. La fusió es converteix en un diàleg entre els dos personatges.
Pirandello parla de la mort. I ho fa de manera velada. Tan velada que a vegades sembla que faci un panegíric de la vida. D'aquí ve la posada en escena, la profunditat fosca de la sala, la coreografia de la ballarina que es presenta amb la incertesa de si a vegades representa la dona que s'esmenta en el diàleg dels dos personatges o la impacable presència de la Dama que s'ho endú tot quan li dóna la gana. El vi negre escampat damunt una de les taules és probablement l'única pista de la seva golafreria.
Com en tota proposta subjectiva, d'autor, la interpretació de l'espectador pot ser tan diversa com espectadors existeixin. Si no fos teatre, presentat com a teatre, es podria parlar de performance, que permet més llicència creativa sense que se'n qüestioni el contingut.
Aquí, l'espectador s'haurà de conformar a deixar-se emportar per la banda sonora, un dels elements pesants del muntatge. Només se li concedirà saber que els dos personatges es troben en un bar d'una estació de trens, que parlen com si es coneguessin de tota la vida i com si no s'haguessin de veure mai més.
¿Quina relació es vol establir entre els dos homes? ¿Què hi ha de l'un dins de l'altre? ¿Què en sap la dona de cadascun d'ells? Totes aquestes incògnites que formula Pirandello formen part del pacte previ entre creadors i espectadors: mirar i deixar que el que es mira entri per la pell, que és també d'on ha sortit. Tothom està advertit, doncs. Amb la garantia que cada element del muntatge se li ofereix amb un rigor exquisit, d'aquells que els escenaris convencionals i grandiloqüents sembla que hagin esborrat de les seves propostes.
«Cosa de dos...», de Gloria Montero. Traducció de Ricard Salvat. Intèrprets: Lurdes Barba i Francesc Lucchetti. Ballarins: Alejandra Testi i Claudio Creccente. Coreografia: Raul Alejandro Mamone. Vestuari: Montse Amenós. Il.luminació: Guillem Gelabert. Banda sonora: José Antonio Gutiérrez. Espai escènic: Rafel Duran i Montse Amenós. Producció de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral (AIET). Direcció de Rafel Duran. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 28 setembre 2007. Sí, d'acord, cosa de dos, diu el títol, però podria ser ben bé, cosa de tres... de tres històries diferents que afecten, de fet, una parella que interpreten en la pell de diferents personatges, Lurdes Barba i Francesc Lucchetti. Per situar el pas d'una història a l'altra, una parella de balladors marquen amb passos de tango el vaivè de la vida que també passa de moments dolços a moments tràgics.
L'obra de Gloria Montero reflexiona sobre tres situacions contemporànies: una parella que més de vint anys després destapa un cas d'infidelitat, coincidint amb el cop de Pinochet a Xile, on es trobava la dona, i un viatge de negocis a Londres, de l'home. Vint anys de càrrega que, com la memòria històrica, si no ha estat ventilada, esclata violentament.
Una altra història, via telèfon, mostra el trencament del silenci d'un fill, afectat ara per una malaltia terminal, que va marxar de casa per la incomprensió del pare, ara mort, i que finalment es posa en contacte amb la mare, que el rep amb afalacs i carantoines verbals, intentant recuperar un temps perdut i, segurament també, un fill perdut i irrecuperable per la nafra del temps.
La tercera història transcorre en un pis antic on viu una parella de germans, ja grans, que amb prou feines recorden el seu passat, una capsa de fotografies manté les píndoles d'aquest passat, un passat marcat per l'incest i que en el diàleg que mantenen sembla que hagi desaparegut o s'hagi esborrat de la memòria fent que cadascun dels dos membres de la parella vagi a la seva.
Les tres accions requereixen que la interpretació dels dos personatges sigui prou hàbil per canviar de registre en cadascuna de les històries. Tres obres breus en una, unides per la tragèdia o pel conflicte personal en les quals, tant Francesc Lucchetti com Lurdes Barba aconsegueixen, com en un pèndol, diversos moments entranyables, d'alt voltatge dramàtic i d'esgarrapada a la concurrència.
Escenografia simple feta de diversos elements de mobiliari que situen físicament cadascuna de les històries i que sembla que no vulguin amoinar l'escenografia natural, plena de bellesa, que representen les voltes de la nau convertida en acolliment temporal de muntatges escènics de la Biblioteca de Catalunya.
Una bellesa que té com a llast la fuetada a l'acústica. Una fuetada que els intèrprets —aquests i els d'anteriors muntatges— dominen com més bé poden, però que no evita que, en una obra de cambra com la de Gloria Montero, algunes frases essencials, en una traducció polida de Ricard Salvat, s'envolin cap a la volta i no retornin a l'espectador amb la netedat que caldria.
«L'illa dels esclaus». Adaptació de l'obra de Pierre de Marivaux. Companyia Dei Furbi. Adaptació i espai escènic de Gemma Beltran. Il.luminació d'Albert Faura. Assessor de moviment: Pawel Rouba. Assessor de vestuari: Ramon Ibars. Intèrprets: Toni Vinyals, Òscar Bosch, Anna Coll, Laura López, Dafnis Balduz. Violoncel.lista: Nerea de Miguel. Direcció de Gemma Beltran. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 22 novembre 2006. L'espai de la Biblioteca de Catalunya s'està convertint en un escenari cobejat per grups o companyies que volen apostar per espectacles que, estranyament, sembla que no trobin, de manera clara, un forat de temporada en els escenaris convencionals. Són propostes que estan entre la comercialitat radical i la tradició teatral. I en un espai com aquest el seu objectiu es revesteix d'una pàtina clàssica que els aparta de qualsevol tendència o línia programàtica, ja sigui teatre públic, teatre privat o sales alternatives.
De fet, la companyia Dei Furbi tampoc no necessita el suport d'un espai com el de la nau i les voltes de la Biblioteca de Catalunya perquè, en anteriors ocasions, en sales petites, ja ha demostrat que té una línia clara, personal, i que aconsegueix captar un bon i fidel sector de públic i, sobretot, que aporta la força de la joventut i el pes del rigor i la qualitat de l'esforç i la lluita per la qualitat. La mostra és un recull d'espectacles en catàleg com 'Scherzo' (2002); 'Divertimento' (2003); i 'Tocata i fuga' (2005).
El punt fort de la companyia Dei Furbi és el cant a capel.la. Però en aquesta adaptació de 'L'illa dels esclaus' la part musical és només el ganxo i l'embolcall perquè la companyia ha optat per una versió en la qual domina el joc escènic, la mímica, el gest i el repte textual en la tradició de la Commedia dell'Arte. Un espectacle tan breu com intens. Una hora. Un escenari on els efectes li donen forma, imaginació i color. Una estesa de roba en un arc iris escènic efectiu, un mar allençolat blavós, amb vaixell petit i tot, en una escena pròleg que, per representar el naufragi dels protagonistes, recorda alguns dels efectes que ha segellat com a propis la companyia de Comediants.
Una actriu-violoncel.lista, Nerea de Miguel, acompanya en directe les escenes de 'L'illa dels esclaus', amb la interpretació de fragments de Frescobaldi, Vivaldi, Boccherini, i amb quatre cançons a capel.la a tres i quatre veus de Michel Lambert, Tomas Morley, Felici Gardini i Adriano Banchieri. Són moments agraïts del muntatge que serveixen en safata una interpretació trepidant dels altres cinc protagonistes i que, d'entre tots, posa a prova de resistència el personatge de la criada amb una tirada de monòlegs, amanits amb petites picades d'ullet contemporànies com el d'una caracterització imitant lingüísticament la mestressa com una noia de casa bona d'avui en dia, o alguna llicència de referències populars amb picaresca inclosa que l'espectador ha de descodificar pel coneixement de la tradició i l'atmosfera que l'envolta.
El conjunt és una faula en clau de comèdia, recuperada de gairebé dos-cents anys enrere, que reuneix dues parelles de protagonistes, dos amos i dos esclaus, i un personatge de ficció que els fa de recepcionista de l'illa ocupada pels esclaus alliberats i que obliga els quatre nàufrags a canviar-se els papers per fer-los penedir del seu passat. Els qui manen són humiliats i els que fins aleshores havien obeït experimenten, per un temps curt, el remolí del poder.
Però, de porc i de senyor, diuen, se n'ha de venir de mena. I la moralitat de l'obra de Pierre de Marivaux és que els abans humiliadors, convertits en humiliats, s'adonin de la seva actitud. Al final, madrigal d'amor a quatre veus. Amics per sempre. ¿Solució de conformisme? ¿Aposta de felicitat? ¿Barreres entre classes infranquejables? El conte moral no serveix per donar respostes sinó per obrir camins. El de 'L'illa dels esclaus' de Pierre de Marivaux obre el camí de la llibertat, ni que aquesta llibertat sigui un pacte sense papers, sobretot perquè, arran del naufragi, els papers estan mullats.
«El mercader. Versió lliure de l'obra 'El mercader de Venècia', de William Shakespeare. Dramatúrgia: Anna Güell, Mercè Anglès i Pep Pla. Espai escènic: Eugenio Szwarcer. Vestuari: Maria Araujo. Il.luminació: Josep M. Cadafalch. So i composició: Bàrbara Granados. Coreografia: Montse Colomé i Joan Maria Segura. Direcció: Pep Pla. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 16 setembre 2006. Estrenada dins el Festival Grec, 'El mercader', una versió lliure d''El mercader de Venècia', dirigida per Pep Pla, ha trobat en l'espai de la Biblioteca de Catalunya un reforç a la calidesa amb què ha estat creat el muntatge.
La transgressió és total. Des de l'adjudicació dels papers principals a quatre actrius a la situació i l'època. Però en aquest cas, aquesta transgressió no li fa cap mal sinó que aproxima l'obra als espectadors contemporanis.
Per això, a tall d'introducció, i perquè ningú no es perdi, entre escena i escena, algun dels personatges s'encarrega de fer una sinopsi del que no es veu o del que es veurà, fent així del clàssic 'Mercader de Venècia' una obra nova, fresca, irònica, tensa en alguns moments, àgil i que exigeix a les quatre actrius a fer no només els papers protagonistes —el jueu Shylock, el mercader Antonio, el pretendent Bassanio i la donzella Pòrcia— sinó alguns dels que els envolten com a secundaris en un travestisme, a vegades a peu d'escenari, a vegades darrere una escenografia feta de capses de cartró i maniquís desmuntats a peces.
Fent un salt de Shakespeare als anys trenta del segle passat, els personatges es mouen entre les urpes de la màfia, el tràfic marítim, els caçadors de dots, la doble cara del poderós, la soga dels prestamistes o les màscares de les ideologies caigudes.
La transgressió és tan eficaç que no costaria gens d'aplicar la nova obra que en surt a qualsevol dels escàndols financers, immobiliaris o mafiosos que pul.lulen per la societat d'avui mateix. S'hi podria llegir la trama de Marbella, l'espoliació del litoral valencià o l'estafa del Fòrum Filatèlic, a gust del consumidor.
La trangressió també pren clarament partit i així, el pols antisemita que pot tenir l'original, aquí, s'interpel.la directament i fins i tot, en un joc de màscares finals, hi ha una lectura que no faria gens de gràcia, segurament, a les pells fines dels jueus actuals, tocades com estan per la mirada acusadora de la societat tan islàmica com occidental, després de la seva incursió bèl.lica més recent sobre la població civil del Líban.
Si 'El mercader de Venècia' amaga també el poder de l'estratègia judicial en segons quins casos, aquí, en la nova versió, aquesta estratègia judicial queda molt ben definida i l'espectador la pot seguir i reelaborar de la mà del fals jutge —en realitat la jove Pòrcia— que mata tres o quatre pardals d'un tret.
Un 'Mercader', doncs, amb intencions clarificadores, però també un muntatge pensat per explotar al màxim els seus principals valors i personatges, fer-los més actuals i revaloritzar-ne les seves virtus i els seus defectes com un mirall de la societat que n'és hereva.
«Antígona», de Sòfocles. Adaptació: Jeroni Rubió. Intèrprets: Clara Segura, Pep Cruz, Pau Miró, Babou Cham, Màrcia Cisteró, Enric Serra i Xavier Serrano. Espai escènic: Oriol Broggi i Pau Carrió. Vestuari: Roser Vallvé. Il.luminació: Pep Barcons. Música original de Josh Farrar. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 18 març 2006. Paraula, pedra i terra. Podia haver estat una altra combinació: per exemple, foc, aigua i terra. Tant hi fa. El foc és aquí la paraula. L'aigua que expandeix les ones és la pedra de les voltes gòtiques. I la terra fa la barreja necessària per aconseguir un espectacle que manté en l'alè suspès i que ermociona el centenar i mig d'espectadors convertits en part del poble, a banda i banda de la pista rectangular de terra.
A l'atractiu de convertir en espai escènic l'antiga nau de l'Escola d'Arts i Oficis dins el claustre del que va ser també en el seu dia nau de l'Hospital de la Santa Creu —un tresor arquitectònic més important que la multimilionària ensaïmada del nus de les Glòries i que es manté infravalorat— s'hi ha d'afegir l'encert d'encabir en un marc com el de la Biblioteca de Catalunya —memòria i patrimoni— una obra com 'Antígona' que retrona amb la veu dels clàssics i que fa quedar en ridícul segons quines reflexions de tertulians, polítics i filòsofs contemporanis.
No és la primera vegada que Oriol Broggi s'encaterina amb un marc escènic singular com aquest. Cal recordar el Molière, amb 'El misantrop', que va presentar a la planta alta de la mateixa nau. Allà, però, la situació i la feble acústica van reduir les possibilitats d'un millor resultat, tot i que va ser prou aplaudit.
En aquesta ocasió, no hi ha ningú que en surti decebut. Sembla com si tots els elements s'haguessin posat d'acord i haguessin encaixat a la primera. Probablement perquè s'ha fugit d'artificis i superficialitats i s'ha deixat reposar tot el muntatge en el seu espai natural.
Encara hi ha un element essencial. La direcció i els intèrprets han estat conscients de la grandiositat de la nau i de la trampa que els podia parar engolint-se la paraula. Per això planten cara a la trampa i recuperen una dicció escènica que moltes boques d'escenari preparades amb els avenços tècnics més sofisticats fa temps que no recorden.
És d'aquesta manera que aquesta 'Antígona', de Sòfocles, prudentment retallada, adaptada i reconduïda a les oïdes del segle XXI té el do de convertir-se en una 'Antígona' digna d'antologia per ser entesa clarament i compresa en el seu fons per aquells que s'hi acostin per primera vegada i també per als qui els sembli que ja sabien de què anava.
Hi ha papers més agraïts que altres. S'hi aboquen amb força Pep Cruz (Creont) i Clara Segura (Antígona). Els dos traspassen el límit de la simple interpretació i s'enfonsen de ple en els seus personatges fins al punt de fusionar-se amb ells. La proximitat amb els espectadors permet també que aquesta apreciació es faci encara més evident. La resta del repartiment té escenes que els exigeixen no defallir. I cadascú d'ells porta el discurs al límit perquè la representació no decaigui durant l'hora i mitja de durada.
La lluita d'Antígona per donar un enterrament digne a un dels seus germans, ni que li costi la seva pròpia mort per decret del tirà, arriba, en aquesta versió escènica, tintada d'una actualitat que provoca calfreds. Sembla com si les notícies de cada dia que repeteix i repeteix a cada menjada la televisió es reuneixin en tot el que diu 'Antígona'.
La perla de l'espectacle —i no és una broma fàcil que vulgui fer referència a qui produeix aquesta 'Antígona'— és la banda sonora que acompanya el muntatge i que es clou amb una peça grega que sona com un lament que engega Pep Cruz, a qui s'afegeix Clara Segura i la resta de la coral, aconseguint una interpretació de vellut mil.lenari, com les oliveres que decoren l'ambient de la nau, i que les voltes gòtiques amplifiquen sense necessitat de cap mena de taula de so. Els aplaudiments, sincers i esclatants, estan garantits.
«El Misantrop», de Molière. Traducció de Josep M. Vidal. Espai escènic, so: Oriol Broggi. Vestuari de Rebeca McGregor. Il.luminació de Pep Barcons. Músiques originals de Jaume Sisa i Pascal Comelade. Intèrprets: Ramon Vila, Quim Lecina, Rosa Gàmiz, Màrcia Cisteró, Oriol Broggi, Pere Ventura, Rafa Cruz, Mercè Anglès i Arnau Marín. Direcció: Oriol Broggi. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2 abril 2005. Diu el dossier de presentació d'aquest nou muntatge d'El Misantrop: "Per a l'estrena a Barcelona, hem tingut la sort de poder comptar amb un espai excepcional com és la Biblioteca de Catalunya. Situat al mig de Barcelona, en ple barri del Raval, l'antic Hospital de la Santa Creu és el marc perfecte per representar el Palau de Celimena, amb tot el seu ambient de la Cort. Un antic edifici gòtic, una joia arquitectònica, enmig del qual transcorre l'acció. L'espectador arriba ja a la funció en un ambient determinat: el barri, el pati enjardinat, les escales, l'entrada, les voltes gòtiques..."
D'acord. No hi ha dubte que el barri del Raval està de moda. Que a la nit, tots els ulls s'entelen, com els dels gats, i que la moda del Raval, que la fan no els que hi viuen sinó els que hi van una estona i se'n tornen als seus propis palaus personals, porta a aquesta descripció una mica idealista.
Fins i tot hi ha un verb català acabat d'inventar que se suposa que uns dels veïns d'honor del Palau de Celimena, l'Institut d'Estudis Catalans, trigarà dos segles i mig a acceptar en el seu diccionari: "Ravalejar". Els seus promotors l'han penjada als aparadors dels cafès, restaurants i botigues del barri del Raval i n'han fet un plafó gegant al costat del mural de Chillida, a la paret que mira al Macba. Des d'ara, d'anar a treure el nas pel rovell de la cultura i la immigració, se'n dirà, doncs, en argot de progrés: "ravalejar".
El que passa és que la feliç convocatòria que fa la companyia d'El Misantrop no pensa en els honorables pompis dels espectadors i en les conseqüències d'assistir a una representació teatral de dues hores, amb deu minuts d'entreacte, afegides al passeig voluntari de pre-estiu per la galeria gòtica i un gotet de xampany, però amb la duresa d'una cadira de plàstic a la sala, vella nostàlgia de les grades d'antics Mercats de les Flors o de les grades de Festivals d'Estiu.
I també el que passa és que és ben cert que l'ala de llevant de la Biblioteca de Catalunya, on hi va haver abans una exposició sobre Dalí i els llibres, és un espai realment agradable i acollidor que aporta una escenografia natural difícil d'imitar en cartó-pedra, però que no reuneix les millors condicions d'acústica que, malgrat l'esforç que fan els intèrprets, requereix el seguiment del text d'una obra, tan basada en el text, com la d'El Misantrop.
Tot i així, com que la idea és bona i trenca amb la rutina del teatre convencional, sembla que la proposta pot tenir bona acceptació. Només és a les sales petites on caben una vuitantena d'espectadors. Per tant, aquesta habilitació de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, es podria considerar també un homenatge a les sales alternatives que es veuen obligades a tancar i a passar gana.
No cal dir que aquest preàmbul no obeeix als criteris del comentari del muntatge, però és imprescindible per situar el lector i perquè entengui també que aquest Misantrop, dirigit per Oriol Broggi, neix al voltant d'aquest acompanyament ideològic i d'espai escènic i s'adapta a la llargària de la nau gòtica, aprofita les prestatgeries dels armaris de la biblioteca, les taules de lectura i, sobretot, l'arquitectura de la nau. Per això és un Misantrop especial que fuig del classicisme francès a la catalana i, per això, el pes del discurs de Moliere pren més força. I un voldria que arribés més clarament i sense embuts als congregats.
'El Misantrop', en català, té dues referències bàsiques en els últims vint anys: la del Teatre Lliure i la de la Companyia Josep M. Flotats, al Teatre Poliorama. Curiosament, dues etapes teatrals recents que han nascut, s'han fet grans i, pràcticament, han mort.
Aquesta tercera proposta d'El Misantrop no passarà tampoc desapercebuda. Serà d'aquells muntatges que d'aquí a uns anys algú recordarà amb aquell aire mític tan propi dels seguidors del teatre: "¿Recordeu, aquell Misantrop que van fer una vegada a la Biblioteca de Catalunya... ¿qui era, qui era..., espera, espera, que ho sé...?"
I aquesta és una de les claus del Misantrop de Moliere, un personatge del teatre universal que connecta amb el jove que encara ha de venir perquè sempre es manté en la seva actitud rebel, contrària a allò que es porta, amb aparença de frustrat, una mica rosegat per la seva pròpia honestedat.
Una de les escenes clau d'aquesta honestedad personal la protagonitza el mateix Misantrop, Alcestes, en conversa amb el seu amic Filinte, quan rep la visita d'Oront i els demana que li donin el seu parer sobre uns versets que ha escrit. L'hàbil resposta d'el Misantrop és un manual per a crítics que no saben com sortir-se'n, de la crítica d'un llibre que han rebut d'un que se'ls declara amic fidel. Qui diu les veritats perd les amistats. I això és el que li passa al Misantrop, personatge de caràcter impulsiu, coherent, sincer i un fora de joc.
El muntatge d'Oriol Broggi compta amb una companyia molt compenetrada amb el text de l'obra, diria que, en les primeres representacions, encara capficada per la seva relació entre intèrprets i espectadors, pel dubte de si arriben prou o no a dalt. Fa la sensació que, amb el temps, aquest clima se suavitzarà i aquesta tensió actoral es convertirà en una relació entre personatges fluïda, adaptada a l'espai i que els faci sentir de debò amos i senyors de l'acció i el discurs de Moliere.
Les peces perquè així sigui hi són: des de Ramon Vila, que fa de Misantrop, fins a Quim Lecina, Rosa Gàmiz, Mercè Anglès, Pere Ventura, Màrcia Cisterò o el mateix Oriol Broggi, per esmentar alguns dels intèrprets que fan els papers més destacats del repartiment.
El mèrit del muntatge és coral, tot i que Ramon Vila hi té una responsabilitat especial amb el seu paper de Misantrop. I, per què no dir-ho?, el mèrit també és una mica de les voltes gòtiques. El Misantrop ravaleja, fent ús del verb de nova adopció. Que ravalegi tant com pugui, doncs. I que pensi que, mentre ell ravaleja, a l'altra banda, a les Glòries, el Teatre Nacional de Catalunya es gasta els pistrincs amb una traca de final i inici de temporada dedicada, per amor a l'art, a Lope de Vega.
¿Hauran passat aquells temps de lluita reivindicativa de catalans contra francesos per entrar ara en uns altres temps de lluita reivindicativa de francesos contra espanyols? "El teatre és un ball de màscares", diuen els de la companyia d'El Misantrop. Viure per veure, doncs, ni que sigui des de darrera d'una màscara.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
