Amb Ángel Corella, Carmen Corella, Kazuko Omori, Matthew Holding, Ana Calderón, Alba Cazorla, Ashley Ellis, George Birkadze, Russell James
Virtuosismo a granel
Un Ángel Corella más maduro y más virtuoso que nunca brindó una velada inolvidable en el Tívoli con su soberbia actuación en un programa en el que bailó Celaje y la Suite de Corsario junto a varias primeras figuras internacionales de la danza. El grupo también contó con la discreta colaboración del Jove Ballet de Catalunya que dirige Marta Bustamante.
La primera coreografía, Celaje, con música de Philip Glass, es una pieza de corte abstracto en la que se suceden los solos, los pasos a dos y los tríos, y que firma el artista georgiano George Birkarzde, colaborador habitual de Corella. La obra está al servicio del virtuosismo de sus intérpretes, entre los que destacan Carmen Corella, Kazuko Omori, Matthew Golding y el propio Corella. Celaje comienza con un deslumbrante solo del bailarín español, quien sube al escenario recorriendo el pasillo central del teatro entre los aplausos de público. La caudalosa música de Glass mece su imparable y matemático giro, su vuelo de ángel y su seductor baile. En esta ocasión Corella se exhibió más seductor que nunca, una cualidad que acorta distancias en su aproximación a otros maestros de la seducción como Nureyev o Baryshnikov. El elenco femenino hizo gala de unas potentes puntas. Su interpretación fue enérgica y vital, como requería la fluida música del compositor norteamericano.
La Suite de Corsario, el célebre ballet en tres actos de Joseph Mazilier basado en una obra de Bayron, con música de Adolphe Adam, que se estrenó en 1856 y que Marius Petipa, en 1899, adaptó a su propio estilo coreográfico y al que añadió el célebre pas de deux con música de Ricardo Drigo, contó en esta ocasión con una brillante interpretación pero con una pobre puesta en escena a nivel de escenografía y vestuario, lo que ensombreció el desarrollo de la pieza.
El teatro se vino abajo cuando Ángel Corella y la bailarina japonesa Kazuko Omori interpretaron el famoso pas de deux de este célebre ballet. Ambos ejecutaron una exacta y nítida interpretación, salvando en todo momento los escollos técnicos que posee esta coreografía. Genial Corella en los grandes saltos y giros, y en su forma de interpretar al orgulloso esclavo Alí. Un bailarín de su calidad requiere un montaje de más categoría a nivel de medios. Mención especial merece la interpretación de Carmen Corella en el papel de Gulnare y el de las odaliscas Ana Calderón, Alba Cazorla y Ashley Ellis. Al final de la función, el entusiasmo del público obligó a Corella a brindar un bis.
Carmen del Val El Pais 27/01/2008
La prova del tutú no enganya
Amb el públic dempeus i a punt de quedar-se sense cordes vocals pels bravos. Així és com va acabar un espectacle capaç de generar aquell pessigolleig que et reconcilia amb el món i que només pot estar produït per la bellesa de l'art. I això és el que, sens dubte, no li falta a Ángel Corella. Només per veure'l a ell, el seu equilibri perfecte, la força del seu gest, la seva capacitat per entregar-se i provocar emocions, valia la pena empassar-se tot el programa que presenta al Tívoli fins avui. La primera part, Celaje, signada per Georges Birkadze –un coreògraf que ja ha treballat en més d'una ocasió amb ell–, era una peça de tall neoclàssic que tensa els ballarins al ritme d'una música trepidant (per no dir estressant) de Philip Glass. Sempre al límit, no els deixa parar ni un instant per respirar. Aparentment inconnexes, els ballarins són com peces d'un trencaclosques que s'alternen sobre l'escenari –les noies amb un aspecte futurista, els nois més discrets i l'estrella, de negre– formant quadres de diferents textures que mai acaben de quallar. L'equip, però, va estar impecable i es notava que havien treballat a consciència. Després de la peça neoclàssica, més agraïda i ben aconseguida, el grup de Corella va superar amb èxit la prova del tutú a la Suite del Corsari. Era evident que, respecte a l'espectacle que van oferir a Peralada fa dos anys, tenien la coreografia més rodada. Carmen Corella va estar molt inspirada fent de Gulnare, així com el cos de ball del Jove Ballet de Catalunya, molt ben coordinat.
El moment culminant va arribar amb les peces de lluïment en què Corella i Kazuko Omori es van alternar en una gala de savoir faire tècnic i interpretatiu, així que el públic va tenir la seva bona dosi de tours en l'air, balanceigs (els 32 de rigor), tour à la segonde, piruetes i salts diversos executats per un Corella que semblava burlar amb tota impunitat la força de la gravetat. L'única pega –i això és perquè en aquest país en tema de dansa clàssica anem amb una sabata i una espardenya–, va ser l'embolcall: el decorat i el so eren d'espectacle de final de curs d'escola. Només resta esperar que La Bayadère que Corella portarà al Liceu l'estiu del 2009 amb la seva nova companyia pugui gaudir –com mereix la qualitat– d'una bona posada en escena i de música en directe, que és com finalment un ballet assoleix tota l'esplendor.
Valéria Gaillard El Punt 27/01/2008
Ángel Corella, una estrella rutilant
Les modes han canviat. Enrere queda el temps en què el món venerava les grans i mítiques estrelles del ballet. Noms com Fonteyn, Nureyev, Vasiliev, Alonso, Baryshnikov i Plissetskaia no tenen successor mediàtic. Ángel Corella, per edat, no ha pogut pertànyer a aquest firmament, si bé les seves extraordinàries qualitats artístiques li atorguen una resplendor única i mediàtica a Espanya.
El programa que presenta Corella a Barcelona es compon de dues peces: Celaje, una coreografia actual de George Birkadze que ve a narrar el control de les emocions, i una suite d'El Corsario, ballet clàssic de Marius Petipa amb música de Ricardo Drigo. Si la primera de les peces és una successió de passos a ritme endimoniat (amb música de Philip Glass) de la qual hi ha poca cosa que es pugui salvar, El corsario sobreviu per alguna variació i, sobretot, pel seu famós pas de deux.
En les dues coreografies ressalta la presència d'un Ángel Corella que està a anys llum del que l'envolta. El ballarí enardeix veient-lo alçar-se pels aires i admirant la seva capacitat de gir i rapidesa de peus. Poques estrelles de la dansa han executat el número de pirouettes que és capaç de comptabilitzar Corella. Potser, només Baryshnikov i Vasiliev.
Però el que envolta Corella no està a la seva alçada. I d'això n'és responsable ell, com a director artístic del muntatge. Les obres tenen un tuf de cartró pedra, el disseny d'il.luminació està poc treballat, la gravació musical deixa sentir desajustos i el vestuari és grotesc i infantil. Els ballarins són acceptables, el que passa és que entre ells hi ha nivells abismals. Per molta voluntat que hi hagi, no es poden barrejar ballarins professionals amb alumnes del Jove Ballet de Catalunya, curiosament, companyia anònima al nostre país.
Carmen Corella s'exhibeix com la més sòlida intèrpret, per tècnica i estil, i la resta és acceptable però sense una línia homogènia. Ángel Corella ha d'exigir més nivell al seu voltant, especialment, per a la seva futura gran companyia.
Montse G. Otzet El Periódico 27/01/2008
Efectivo
Las sensaciones por las que titulé El león de la metro una de las críticas de Corella en el Palau de la Música se repitieron en el Tívoli: una especie de rugido, de bramido sordo y fuerte como una dentellada, crece en el estallido de bravos y aplausos. El público parecía rendido. Y sobre el escenario, Corella también vivía así las ovaciones, pues las disfrutó con un punto de calma.
Fueron siete los intérpretes que acompañaban a Corella y a su hermana, además del muy correcto respaldo de seis adolescentes del Ballet Joven de Cataluña. Bien, sea como profesor, director artístico o por tener criterio, Corella aprueba con nota la impresión de conjunto, pues, sin acudir a nombres consolidados, sus compañeros están pero que muy bien. El canadiense Matthew Holding y la japonesa Kazuko Omori dan muestras notables de fuerza y expresividad junto al control técnico.
De las coreografías, la suite del Corsario ya había habido ocasión de verla en Peralada, y es pieza ideal para la velocidad y vitalidad de Corella. La sorpresa estuvo en la pieza neoclásica con música de Glass: sus estructuras rítmicas repetitivas y envolventes sirven para una coreografía con una especie de dinamismo acelerado y explosivo que da a los intérpretes ocasiones de lucimiento y que se impuso con notoria fluidez. Para estar coreografiada por uno de sus bailarines, el georgiano Birkadze, es toda una promesa.
