• Imprimir
• Enviar
• Agregar

Crítica* dansa

Mapa sense gaires accidents

Bàrbara Raubert Nonell

Les ciutats són un motor de pensament contemporani, com a camp de cultiu per a totes les possibles utopies i fracassos, una olla a pressió del laboratori social que es va redefinint cada dia, en funció de la gent que hi viu, amb el lloc on viu i allò que hi veu. Per tot plegat, amb la trilogia que el Ballet de Marseille va confeccionar sobre les ciutats, el seu coreògraf va proclamar-hi una dansa en contacte directe amb els fenòmens socials.

En la tercera i última entrega, dedicada a l'arquitecte i teòric Le Corbusier, Flamand ens parla del contrast entre l'interior i l'exterior amb l'ajut de l'autor de la Biblioteca Nacional de París, Dominique Perrault, que ha confeccionat una escenografia a base de plafons mòbils de tela metàl·lica de 2,26 metres de costat (segons les mesures àuries preconitzades per Le Corbusier) que els ballarins mouen per l'escenari, creant racons o grans espais, alhora que també serveixen per projectar-hi imatges de vídeo.

Aquest treball de filmació, edició en temps real i projecció sobre l'escenari és el que fa més interessant La cité radieuse, ja que, utilitzant punts de vista zenitals, laterals i posteriors, ara a velocitat normal ara alentida, és capaç de trencar la visió unicista de l'espectador per traslladar-lo a una percepció més àmplia del moviment de la companyia marsellesa, que conjuga una forta tècnica clàssica amb la llibertat del contemporani.

Per la resta -amb excepció de petites escenes, com el solo del jove ballarí a qui se li van fent les fotos que veiem projectades mentre balla My funny Valentine, rematant així una ensucrada visió quasi publicitària- el mapa de La cité radieuse és pla, i la utopia no es consuma ni durant el que dura l'espectacle.

*

La cité radieuse, DE FRÉDÉRIC FLAMAND I BALLET NATIONAL DE MARSEILLE. MERCAT DE LES FLORS. 11 D'OCTUBRE.