recerques
MASCLETÀ
Amb Eneko Alcaraz, Miquel Fiol, Ramon Giró, Vicens Mayans, Jordi Ros, Àlvar Triay
Varones domados

Mascletà es una iniciativa del proyecto T6-dansa del Teatre Nacional de Catalunya, coordinado por Sol Picó, que reúne en este caso a Sofía Asencio, Teresa Nieto y Roser Montlló Guberna. Las tres han creado sendas coreografías de danza-teatro para seis hombres en las que se recrea el poder de la mujer sobre el varón. La idea es ocurrente, las coreógrafas tienen talento creativo, los intérpretes son barro dócil entre sus manos... Sin embargo, el resultado no llega a ser una mascletà, entendida como el estallido de dinamismo y expresividad que pretende. Así, hay excelentes propuestas que se intuyen y que no llegan a desarrollarse. No obstante, son magníficos embriones de futuros espectáculos.

La primera coreografía que se ofrece es Ramon 2108, de Asencio, un divertido solo en el que Ramón Giró, con música en directo del grupo Las Juventudes de Tarántula, encarna a un bailarín del próximo siglo que ha sobrevivido al cambio climático y que tiene mentalidad de eterno jubilado. El público se ríe en algunos fragmentos, pero la interpretación podría asumir mayores riesgos. A continuación, llega Mamá, mamá, ¡mírame!, de la multipremiada Teresa Nieto, una reflexión sobre la fragilidad del hombre del siglo XXI, interpretada por los seis bailarines del proyecto: Eneko Alcaraz, Miquel Fiol, Ramon Giró, Vicens Mayans, Jordi Ros y Àlvar Triay. Crueldad y humor se combinan en esta pieza, una coreografía en la que late el dominio de la figura de la madre sobre el varón.

Mascletà finaliza con 'Galería', de Montlló Guberna, un trabajo intenso y lleno de talento pero, como en los dos anteriores, con unas ideas originales que deben crecer.


Carmen del Val
El País 30/04/2008

Ballar al so de la dona

El Teatre Nacional de Catalunya presenta un muntatge de tres peces curtes, que treuen punta a la paraula MASCLEtà, amb tot el que comporta de mascle ibèric. Si des de fa segles la dona ha estat vista a través de la mirada masculina, aquest muntatge proposa invertir la imposició de l'home sobre la dona, amb la visió de Sofia Asencio, Teresa Nieto i Roser Montlló Guberna.

Ramon 2108, firmada per Asencio, ens arriba amb un to divertit i a la vegada àcid. En aquesta peça es mostra l'home com a únic supervivent al canvi climàtic i que té els sentits una mica atrofiats. I figura que torna a la Sala Tallers del TNC, el mateix lloc en què va triomfar com a ballarí fa cent anys, que s'explica més amb la paraula i la música, que amb la dansa. Malgrat que la interpretació de Ramon Giró és remarcable, Asencio no treu suficient profit de la seva idea.
A Mamá,mamá, ¡mírame!, Nieto ofereix una visió pessimista de l'home que no ha sabut canviar, de la seva por de perdre la seva posició dominant. La coreògrafa plasma la seva crítica a través d'Eneko Alcaraz, Miquel Fiol, Vicens Mayans, Jordi Ros i Alvar Triay, protagonistes d'una peça equilibrada, en què la coreografia, la interpretació i la música, en especial les cançons d'Albert Pla, configuren una comunicació escènica molt lloable.

Galeria de Roser Montlló Guberna és la peça amb més dramatúrgia. En ella, els sis homes abans esmentats prenen la paraula per entendre una veu: la de Robert Walter, escriptor suís que va avorrir l'èxit i va ser víctima de depressions. Sis figures abstractes s'entreveuen com a escultures d'una sala d'art. La seva massa arriba al moviment i inicia una evolució que va de l'abstracció a la concreció. Acompanyada per fragments del ballet Giselle, la peça aconsegueix moments intensos i dramàtics si bé no arriba a consolidar el seu bagatge emocional.


Montse G. Otzet
El Periódico 29/04/2008

Homes per descobrir

Els rols masculí/femení estan en plena ebullició, es qüestionen les relacions entre els dos sexes i, sotmesos a la modernitat dialèctica, se'ns reclama un esforç constant d'indagació tant interior com envers el que ens envolta. En aquest context d'emancipació ha esclatat la Mascletà conduïda per Sol Picó, amb tres coreògrafes encarregades d'encendre les metxes per fer esclatar la pólvora d'aquest home que es vol descobrir.

Així, tres peces curtes s'encadenen en una traca d'una hora i mitja en què els protagonistes són els mascles però des d'una visió femenina i, per tant, especialment incisiva, ja que vol comprendre uns raonaments que no comparteix i, a través de la ironia i de l'amor, en fa un retrat absolutament veraç. Per començar, Sofia Asencio ha coreografiat una peça disco-pop futurista en què ens presenta l'home del segle XXX com un nostàlgic solitari, amb la brillant interpretació de Ramon Giró al fil de l'idiotisme, mentre una manta de boira artificial creua el terra de l'escenari tres vegades. A continuació, l'elecció musical de Teresa Nieto -amb cançons d'Albert Pla- mostra el tipus de masculinitat contradictòria al qual s'adreça la segona proposta, una mirada d'incredulitat i desconfiança cap a uns éssers de màscara ferotge i interior tremolós.

També per a Roser Montlló existeix una forma exterior que divergeix de la interior, i per això en la darrera peça converteix els intèrprets en masses informes damunt de pedestals, com escultures voluminoses que en trencar el capoll no paren de demanar un lloc fosc i tranquil on estar-se. La mirada sobre la masculinitat no és engrescadora, però els dubtes s'aboquen sobre una interessant estructura coreogràfica, a més de descobrir-nos uns intèrprets masculins que prometen anar molt més enllà.


Bàrbara Raubert Nonell
Avui 26/04/2008