Mascletà
es una iniciativa del proyecto T6-dansa del Teatre Nacional de
Catalunya, coordinado por Sol Picó, que reúne en este caso a Sofía
Asencio, Teresa Nieto y Roser Montlló Guberna. Las tres han creado
sendas coreografías de danza-teatro para seis hombres en las que se
recrea el poder de la mujer sobre el varón. La idea es ocurrente, las
coreógrafas tienen talento creativo, los intérpretes son barro dócil
entre sus manos... Sin embargo, el resultado no llega a ser una
mascletà, entendida como el estallido de dinamismo y expresividad que
pretende. Así, hay excelentes propuestas que se intuyen y que no llegan
a desarrollarse. No obstante, son magníficos embriones de futuros
espectáculos.
La primera coreografía que se ofrece es Ramon
2108, de Asencio, un divertido solo en el que Ramón Giró, con música en
directo del grupo Las Juventudes de Tarántula, encarna a un bailarín
del próximo siglo que ha sobrevivido al cambio climático y que tiene
mentalidad de eterno jubilado. El público se ríe en algunos fragmentos,
pero la interpretación podría asumir mayores riesgos. A continuación,
llega Mamá, mamá, ¡mírame!, de la multipremiada Teresa Nieto, una
reflexión sobre la fragilidad del hombre del siglo XXI, interpretada
por los seis bailarines del proyecto: Eneko Alcaraz, Miquel Fiol, Ramon
Giró, Vicens Mayans, Jordi Ros y Àlvar Triay. Crueldad y humor se
combinan en esta pieza, una coreografía en la que late el dominio de la
figura de la madre sobre el varón.
Mascletà finaliza con
'Galería', de Montlló Guberna, un trabajo intenso y lleno de talento
pero, como en los dos anteriores, con unas ideas originales que deben
crecer.
Carmen del Val El País 30/04/2008
Ballar al so de la dona
El
Teatre Nacional de Catalunya presenta un muntatge de tres peces curtes,
que treuen punta a la paraula MASCLEtà, amb tot el que comporta de
mascle ibèric. Si des de fa segles la dona ha estat vista a través de
la mirada masculina, aquest muntatge proposa invertir la imposició de
l'home sobre la dona, amb la visió de Sofia Asencio, Teresa Nieto i
Roser Montlló Guberna.
Ramon 2108, firmada per Asencio, ens
arriba amb un to divertit i a la vegada àcid. En aquesta peça es mostra
l'home com a únic supervivent al canvi climàtic i que té els sentits
una mica atrofiats. I figura que torna a la Sala Tallers del TNC, el
mateix lloc en què va triomfar com a ballarí fa cent anys, que
s'explica més amb la paraula i la música, que amb la dansa. Malgrat que
la interpretació de Ramon Giró és remarcable, Asencio no treu suficient
profit de la seva idea. A Mamá,mamá, ¡mírame!, Nieto ofereix una
visió pessimista de l'home que no ha sabut canviar, de la seva por de
perdre la seva posició dominant. La coreògrafa plasma la seva crítica a
través d'Eneko Alcaraz, Miquel Fiol, Vicens Mayans, Jordi Ros i Alvar
Triay, protagonistes d'una peça equilibrada, en què la coreografia, la
interpretació i la música, en especial les cançons d'Albert Pla,
configuren una comunicació escènica molt lloable.
Galeria de
Roser Montlló Guberna és la peça amb més dramatúrgia. En ella, els sis
homes abans esmentats prenen la paraula per entendre una veu: la de
Robert Walter, escriptor suís que va avorrir l'èxit i va ser víctima de
depressions. Sis figures abstractes s'entreveuen com a escultures d'una
sala d'art. La seva massa arriba al moviment i inicia una evolució que
va de l'abstracció a la concreció. Acompanyada per fragments del ballet
Giselle, la peça aconsegueix moments intensos i dramàtics si bé no
arriba a consolidar el seu bagatge emocional.
Montse G. Otzet El Periódico 29/04/2008
Homes per descobrir
Els
rols masculí/femení estan en plena ebullició, es qüestionen les
relacions entre els dos sexes i, sotmesos a la modernitat dialèctica,
se'ns reclama un esforç constant d'indagació tant interior com envers
el que ens envolta. En aquest context d'emancipació ha esclatat la
Mascletà conduïda per Sol Picó, amb tres coreògrafes encarregades
d'encendre les metxes per fer esclatar la pólvora d'aquest home que es
vol descobrir.
Així, tres peces curtes s'encadenen en una traca
d'una hora i mitja en què els protagonistes són els mascles però des
d'una visió femenina i, per tant, especialment incisiva, ja que vol
comprendre uns raonaments que no comparteix i, a través de la ironia i
de l'amor, en fa un retrat absolutament veraç. Per començar, Sofia
Asencio ha coreografiat una peça disco-pop futurista en què ens
presenta l'home del segle XXX com un nostàlgic solitari, amb la
brillant interpretació de Ramon Giró al fil de l'idiotisme, mentre una
manta de boira artificial creua el terra de l'escenari tres vegades. A
continuació, l'elecció musical de Teresa Nieto -amb cançons d'Albert
Pla- mostra el tipus de masculinitat contradictòria al qual s'adreça la
segona proposta, una mirada d'incredulitat i desconfiança cap a uns
éssers de màscara ferotge i interior tremolós.
També per a Roser
Montlló existeix una forma exterior que divergeix de la interior, i per
això en la darrera peça converteix els intèrprets en masses informes
damunt de pedestals, com escultures voluminoses que en trencar el
capoll no paren de demanar un lloc fosc i tranquil on estar-se. La
mirada sobre la masculinitat no és engrescadora, però els dubtes
s'aboquen sobre una interessant estructura coreogràfica, a més de
descobrir-nos uns intèrprets masculins que prometen anar molt més enllà.