Cultura i Espectacles

Crítica Crítica dansa flamenc

Tres plans en cercle

Bàrbara Raubert

La doñas

De Sol Picó.

Naumon, 6 de juny.

L'últim acte de gamberrisme de Sol Picó és un espectacle-performance amb la complicitat de l'artista Elvira Granados amb els seus pinzells i la DJ Cee amb la seva taula de mescles i micro. Las doñas és el nom que pren aquest trio, l'una sobre sabatilles de punta, l'altra amb sandàlies japoneses de plataforma, i la tercera amb unes sabates vermelles de taló d'agulla; totes tres aixecant-se per damunt dels seus caps.

Amb plans de creació diferenciats -el coreogràfic, el plàstic i el musical- fan encaixar un cercle molt especial on la superfície pren volum, la figura passa a l'acció, la plàstica es transforma en so i les cançons entren en la narrativa del cos. En aquesta hibridació de mitjans, Sol Picó personifica la creació que traspassa el propi creador, l'obra que pren vida pròpia i s'encara a aquell que la va idear perquè es creu millor, i així, fitant-se amenaçadorament, comença un duel entre forma i idea, una lluita com la que es produeix en l'interior de tot artista quan treballa.

Els dos temes que comencen i tanquen l'espectacle sintetitzen la metàfora que s'amaga en aquesta performace de concepte antic, per mostrar que Las doñas no és la suma dels seus components sinó una entitat en si mateixa i que sobreviu qui l'executa. Dins l'estructura performàtica que deixa la porta entreoberta a la improvisació, fent de cada actuació una obra diferent, Picó manté la seva força animal en constant metamorfosi, d'insecte a elefant, de mico a persona, i ens regala un fragment del seu flamenc amb puntes.

Diego El Cigala

Palau de la Música, 4 de juny.

A la recerca d'un nou èxit que encadeni els extraordinaris resultats comercials que va obtenir la proposta Lágrimas negras que el va unir amb Bebo Valdés, el cantaor madrileny Diego El Cigala ataca de nou els escenaris amb la seqüela Dos lágrimas, un treball on la copla i la cançó cubana acaparen tot el protagonisme. En aquesta ocasió el pianista escollit -degut a les seves diferències amb Bebo- ha estat un altre veterà il·lustre de l'escola cubana com és Guillermo Rubalcaba, de notable ofici però menys versàtil i carismàtic que el seu antecesor.

La posada de llarg al Palau de la Música va deixar tan clares les bones expectatives que suscita un concert del Cigala entre un públic nombrós i exquisit, com el poc interés que desvetlla entre els aficionats al flamenc que enyoren el raig del seu cante gitano. Amb la jondura de vacances a l'Havana, El Cigala és va presentar amb una formació d'essència rumbera on sols la guitarra de Diego Morao va insinuar la presència del duende. El piano de Yumitus -que va obrir la nit evocant El cant dels ocells-, les pailas de Changuito i la base rítmica de Yelsi Heredia i Sabú Suárez Porrina van aportar més rom que xerès en una vetllada de ressonàncies al gust popular amb clàssics de la copla i el bolero com La bien pagá, Dos cruces, Si te contara, Angelitos negros i Dos gardenias.

La intensitat del concert va anar en augment després d'una arrencada inquietant amb una amplificació excessiva i la veu del Cigala buscant el seu nord. Afortunadament la situació va acabar reconduint-se per bé de l'espectacle, que no del flamenc.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 43. Dilluns, 9 de juny del 2008

Paraules clau: Picó, Cigala, Crítica, Diego, Flamenc, Creació

Recomana

tanca

PDFs - Cultura i Espectacles

Dilluns, 9 de juny del 2008

Edicions locals

<<

Juny

>>
<<

2008

>>
DL DM DC DJ DV DS DG
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30

El meu AVUI

Registrar-me
  • A+